Arxiu del October del 2010

Dilluns, 25.10.10 – 59è dia de viatge

Monday, 25/10/2010 (07:21)

La primera vegada que vaig veure una “Spaceship Van”, tota taronja i blanca aparcada en un carrer, vaig pensar “vaia cutrada…” però des de que em van donar la meva, aquestes furgonetes de lloguer que tomben per tota Austràlia, Nova Zelanda i part de l’estranger ja formen part d’un molt bon record i d’uns dies ben autèntics de la meva vida!

Així doncs, aquest últim tram australià ha estat conduir, conduir i conduir. Conduir… per l’esquerra! els intermitents a la dreta, el neteja parabrises a l’esquerra. L’esquerra… “keep left, keep left”, no és res nou i després de dos mesos per aquí hi estic més que acostumat, però si et distreus el subconscient et pot fer fer un disbarat.

El meu idili amb la “Zero Gravitas” (cada furgo té un nom i casi tots són així, com a guais) des de Sydney fins a Melbourne va durar quatre dies i quatre nits. Van ser quatre dies de no parar on vaig veure tot d’escenes i postals i vaig fer més o menys el que em va donar la gana, que ja vindria a ser el que he anat fent últimament. De fet va ser com participar a la gimcana més gran del món: agafa aquest vehicle, has de passar per aquests punts i deixar-lo a Melbourne d’aquí quatre dies, i no més de 1.500 kms.

Evidentment, no poder compartir aquells dies amb ningú se’m va fer una mica agredolç; seria com participar a la gimcana de la Mercè… però tot sol.

Hi ha una peli, “Paris je t’aime”, que ho defineix molt bé en un curt: una canadenca de parla anglesa va explicant el seu viatge a Paris en francès i amb un vocabulari molt bàsic, asseguda al mig de la ciutat diu que “se sentia molt contenta de ser allà, però una mica trista a la vegada”.

Que sí, que algú al costat amb qui comentar les coses i que faci un cop d’ull al mapa, busqui una emisora de ràdio o reguli l’aire sempre ajuda però solituds apart, què fàcil, eh? Amb el simple fet de tenir tota per mi una joguina de tals dimensions ja em feia content. “Som-hii!”. El tema contra rellotge també em molava i em feia patir sobre tot al principi, no per arribar tard però sí el passar-me dels 1 .500 km que tenia de límit.
En total en vaig fer 1482, que fets la major part per carreteretes ja són, ja… I el dormir no deixava de ser una mica a jugar al “fugitiu”, aparcant vora la costa quan tothom ja ha marxat, intentant estar allunyat de les cases i no fer massa soroll… “com més desapercebut passis, millor”.

El viatge en sí no es pot explicar ni es pot mostrar en fotografies, és l’anar tombant sense parar en tot el dia i anar veient coses a cada moment. Les pujades i baixades de les carreteretes a New South Wales i el punt que les separa de l’estat de Victoria, els boscos tancats i tupits a banda i banda de la carretera o les ovelles, cavalls i vaques de tot tipus pastant plàcidament en uns prats immensos color verd pluja que bé s’estenien fins l’horitzó, o s’acabaven vora el mar. Lloros de tots colors, gaudir de l’aire lliure de Sol a Sol, que per cert era perseguit per la Lluna Creixent, evidentment amb forma de C. Vaig passejar per platges eternes i desertes tal com les va veure en James Cook i m’hi vaig quedar mirant les onades rabioses del Mar de Tasmània intentant-hi arribar. El primer dia vaig decidir que em banyava encara que no fes massa calor… la resta ja ho vaig deixar estar. He vist les balenes nedant a l’Oceà… des del meu propi llit! Vaig veure llacs vora la costa i rius que arribaven al Mar. Vaig creuar ponts i zones inundables i vaig arribar a poblets costaners clavats al de Doctor en Alaska. Quan ja semblava que res em podria sorprendre, vaig veure un eriçó! Amb tot de púes, que va fer un forat ràpidament al terra i hi va amagar el cap, per mirar a continuació si jo encara hi era i tornar-lo a amagar, per tornar a treure’l una vegada més i veure com li feia una foto… i el deixava jugar a fet i amagar tot solet. També, vaig veure un wombat! Cruspint-se l’herba vora un camí, impassible davant l’esguard humà i he vist cangurs… sortint pitant ja tard al vespre o en grup prenent el Sol, encara de bon matí. Vaig caminar boscos màgics i boscos de pel·lícula de por, i més d’un cop i de dos he deixat enrera un australià amb barret de pescador, passant el talla gespa pel jardí de casa. Vaig passar fred a la nit tapat al meu llit gegantí i vaig veure la constel·lació d’Orió cap per avall, tot fent el pipí de matinada. Casi trepitjo una serpota! Que per sort va sortir pitant tot recordant-me que no s’ha d’anar tan diestret pel món i no us podríeu imaginar la quantitat i varietat de bústies que he vist vora els camins, a l’entrada de les finques. També, diguem-ho. vaig veure algun que altre cangur mort, recent atropellat vora la carretera.

A les nits podia haver llegit i tal però per contra, vaig mirar pelis! Veníen incloses, tu! Així com un parell de fogonets, vaixella per quatre persones, dos draps… L’Oscar al millor llargmetratge del viatge se’l va endur sens dubte una joia del cinema britànic!: “Kevin and Perry go large”, ben divertit que va ser.

The Great Ocean Road

Al principi em pensava que la famosa Great Ocean Road em portaria fins a Melbourne per la costa, però no! (nooo!) La Gran Carretera Oceànica està més enllà! I era l’última de les coses que em quedava per veure en aquest país. Havent de tornar la furgo el dijous, només em quedaven tres opcions.

a. Deixar-ho estar, estalviar-me la pasta i quedar-me uns dies a Melbourne descansant.
b. Visitar la zona des de Melbourne amb un tour organitzat
c.Llogar un cotxe i passar-hi un parell de dies!

Així doncs, dues hores després d’haver tornat el monovolum a casa seva al cul de Melbourne, sortia jo pitant d’allà amb un Hyunday Getz recent llogat a Avis!
Allò ja, més que una gimcana semblava els “autos locos” (the wacky races!), veenga més quilòmetres! Però i tant, que va valer la pena… i mira que és llarga la carretera aquella, eh? Vorejant la costa caragolada casi tota l’estona, dóna temps per conduir tranquilament deixant els altre cotxes passar, treure la ma per la finestra tot dient “¿te gusta conducir?”, parar a cada mirador o als fars a fer fotos, o senzillament a mirar o a posar un hit a la ràdio i perquè no, fer una mica de ral·li per aquell carril tan estretet. Aquella primera nit a la Great Ocean Road, arribant justet justet que feia tard, vaig veure la meva primera posta de sol sobre el mar! Senyal inequívoca que la costa Est començava a quedar lluny.

L’endemà hi vaig arribar. Sí que la carretera és ben curiosa i hi ha llocs per fer surf, grans precipicis i boscos ben curiosos i sí que hi ha per tot arreu informació turística, activitats, tríptics i propostes temptadores però la cirereta del pastís, la raó per la que tanta gent va fins allà són els Dotze Apòstols, l’última de les coses a tatxar de la meva llista de llocs obligats. “Oooooh… YES”. Allò que quan ho veus dius “aaixò és el que surt a les fotos”. Doncs au, fotos de rigor tot brut i cansat, passejades, anar una mica més enllà… i arribar fins a Port Campbell. “D’aquí sí que ja no passo”, vaig decidir. I vaig començar a tornar cap a Melbourne, per arribar-hi l’endemà.

“La tardor de l’any 2001, un noi espanyol va creuar mitja Europa en un cap de setmana per anar a buscar “la collita”, un carregament de Marihuana que els seus amics li havíen preparat. Va sortir d’Alemanya, es va presentar a casa dels colegues un tou d’hores més tard i va tornar a enfilar cap als Pirineus, creuar tot França i enfilar fins al punt de sortida, que dilluns havia de tornar a treballar. Quan va arribar al pis que compartia amb una alemanya ben maca el tio vibrava d’orgull i l’emoció de tal proesa l’omplia de felicitat. “Mira què tinc!” Li va dir a la rossa ensenyant-li aquell bossot – Guaita què he portat de casa!.

Ella el va deixar sense dir res més, i va ser una amiga qui va anar a buscar les seves coses”.

En aquest relat (verídic) vaig pensar jo just abans de fer una foto a l’interior del cotxet on dormia… perquè evidentment vaig dormir al cotxe!
“Mireu com m’ho curro!” pensava jo després de posar les bosses i el frisbee sobre el maleter al vidre de darrera, el forro polar penjant entre els seients de davant vora els seients de darrera completament plegats, la tovallola i les samarretes ajustades a les portes tot tapant les finestres… “si és que casi que ni hi entrarà la llum!” em deia orgullós de la rapidesa i del bon resultat, sobretot la segona nit.

Encara que m’hauria de ser bastant igual, la foto d’aquell interior ben folrat no la vaig fer pas, pensant que aquella gitanada podia tenir molts altres punts de vista apart del meu.

Parlant de la segona nit… Escrivia jo l’inici d’aquest post ja sopat, passades les deu del vespre quan dos cotxes van aparcar just al costat del meu, a la zona de picnic i caravanes de Winchelsea, a la “Powernap Area” vora la carretera. Vaig espiar per la “mirilla” i vaig veure els farloperos del poble amb la música i tal, a punt de sortir de festa. “Hmmm… si és que encara que plogui, avui és divendres! Tot s’ha de tenir en compte, aquí”. Tot i així una estona més tard van marxar i jo em vaig posar a dormir.

Passada la mitja nit quan jo dormia “Pum! Pum! Pum!” pica un tio al meu cotxe tot cridant “eeeeh! Fot el camp d’aquí! Que aquí no hi pots dormir!” Pum! Pum! Pum! “. Macagon dena tu… si és que ho sabia. “Wo wo wo! I qui ets tu?” li dic jo, tot veient entre els vidres ja embafats un tiarrot amb samarreta de tirants i encara mitja Xibeca a la ma, amb uns quants més per allà darrera. “I’m the fucking Police! Vaaa! Has de marxar!”. “Jodo… mig cagat mig emprenyat agafo les claus del cotxe, el frontal, la navalleta, passo al seient de davant, em poso les abarques i baixo una mica la finestra. Evidentment d’entrada no vaig sortir del cotxe, ni el vaig engegar tampoc. “Ho estàs dient en serio que foti el camp? De veritat? Mira… d’aquí unes hores marxo cap a Melbourne, i a més això és zona de caravanes!”. “Això és el puto Winchelsea River!” Diu sense acabar de pronunciar bé cap paraula. D’acord… molt a perdre i res a guanyar. Doncs marxo. Surto del cotxe, miro darrera, miro davant que no hi haguéssin fet res, que no marxés jo emportant-me lligades tot de llaunes de birra, o mitja tanca de fusta o algo “no… no hi ha res, no hi ha res” em diu el tiarrot més tranquil il·luminant-me amb una llanterna. Marxo d’allà de nit i plovent i acabo de passar la nit en una super estació de servei a l’autopista, ja ben aprop de la gran ciutat.

Era una possibilitat… i un capoll rural en vuit setmanes de viatge és més que una bona mitja, i no té més.

Havíeu d’haver vist aquella mateixa tarda per exemple, a mitja oficina de correus d’un poblet encara més petit que Winchelsea intentant-me ajudar a trucar des d’una cabina telefònica que no acceptava monedes.

En fi, a la benzinera hi havia dutxa! Amb aigua calenta i tot. L’endemà entrava a Melbourne tot netet, tornava el cotxe a Avis sota la pluja i no em quedava més que anar cap a l’Hotel Melbourne! A cals meus amics. En David (Deeeeeivid!) i la Gemma van anar a passar el cap de setmana a Brisbane, o sigui que em van enviar la seva adreça i em van deixar les claus del pis “dins l’estrella vermella que hi ha penjant a la part de darrera de la casa”. Aquesta sí, era l’última prova de la gimcana.

Envejosos!

Enveja sana, cotxina o dolenta. Tothom que he conegut durant aquests dies ha anat rebent en un moment o altre aquests comentaris de “quina enveja que em fas! Com m’agradaria ser-hi!”, que el que volen dir és “osti, què bé t’ho estàs passant! Me n’alegro per tu”.

Tot i així i definitivament,he anat veient que aquests comentaris no senten massa bé i a l’hora de comentar-los tothom hi està d’acord: si de veritat volguéssis venir ja hi series, no? És com aquell que veu (i sent) algú tocant la guitarra i diu “ai… com m’agradaria saber tocar així!” però clar, no contempla ni per un segon dedicar-hi totes les hores que hi calen. Així doncs, si… aquests viatges que estem gaudint els que estem a l’altra banda de món bé que són envejables, però requereixen un bon sacrifici! El cotxe, el pis de propietat, l’armari de temporada, el portàtil nou, la nòmina de feina fixa… quedar aquests dies amb els amics per fer unes birres! O un fill, jo que se; cadascú lo seu.

Gràcies per les mostres d’enveja! Però en volia recordar el preu i l’esforç.

· Si els comptes no em fallen, fins ara (només al país) m’he gastat 4.311€. La veritat és que m’esperava una suma pitjor i ho he repassat tres cops, encara que ja fa dies que mesuro una mica més les despeses i a la recta final he fet bastant, bastant el hippie.

El meu pressupost contemplava 60€ per dia tenint en compte que ni de conya em gastaria això, i amb el sobrant aniria pagant les activitats estrella… el cas però, és que sí! Com que clamorosament als 60€ diaris hi arribava de seguida, vaig passar la despesa a $60 (60€ són $80) i fins l’últim dia els he intentat rebaixar.

· Si no fos perquè marxo a un lloc ben especial i encara em queda molt de viatge, hagués fet seguríssim una escapada a l’Outback. Recórrer Austràlia des de Darwin cap al sud i remuntar la costa Oest és sens dubte una bona proposta de viatge… que algun dia potser fem.

M’ha agradat / No m’ha agradat

M’ha agradat molt la gent, el fàcil que és parlar amb ells i la predisponibilitat a l’hora d’ajudar. Encara que algunes vegades m’han intentat entavanar viatges organitzats a tort i a dret, d’altres he acabat parlant amb algú oblidant que estava darrera d’un mostrador.

Els Parcs Naturals, com tenen els camins mantinguts i marcats, els plafons informatius o els centres d’interpretació.

El simple fet de contemplar les onades, quin espectacle! Parets d’aigua blava que es van elevant, elevant, elevant cap a la costa fins que no s’aguanten per si soles, i es comencen a precipitar cap endavant, amb el vent encrespant-les enrera i com si totes les gotetes anéssin agafades de la ma, tan aviat com unes quantes es comencen a deixar caure endavant, tota la resta es decanta en forma d’escuma blanca fins espetegar amb l’aigua mateixa, contra la roca o estendre’s per la platja.

També m’ha agradat molt veure els surferos jugant amb les onades quan se’n sortíen.

La cultura de mar, ja està dit, molt més autèntica i activa que la cultura de platja, que seria la nostra.

La cultura de Sol, amb barrets i pantalons curts a tots els uniformes.

La Policia, propera i amable, amb qui només hi tindreu contacte si us trobeu enmig d’una baralla de matinada, o en un control d’alcoholèmia.

Els Jardins botànics, grans parcs urbans, totes les ciutats semblen tenir més verd que la meva.

La “Wildlife”, la quantitat i varietat d’animals salvatges que hi ha per tot arreu.

No m’ha agradat

Que el referent d’un país que ve d’Anglaterra siguin tant els EUA, podent ser ells una versió més genuïna i sana que els nord-americans

La publicitat cutre i contínua a la ràdio i sobretot a la tele.

El discurs buit de “cuidem el planeta” constant, i la falta de reciclatge per tot arreu.

El tema dels aborígens. Trobareu galeries d’art, llibres, les seves llegendes explicades per tot arreu… però els aborigens ja no hi són pas. Els hi van fer una bandera tampoc fa massa, al Nord és on n’hi ha més (i si… o van en familia, o van beguts, demanant monedes o menjar) i comprensiblement, molts d’ells es veu que no tenen massa simpatia pels blanquets.

I segur que hi ha més coses, però ara mateix no me’n surt cap.

Demà marxo cap a Nova Zelanda… tornem a començar! Aterrar en un país nou, perdre la familiaritat i tornar a buscar amb cara de ruc el numeret a les monedes a l’hora de pagar. Mirar amb curiositat el món que m’envolta i treure profit del meu temps allà que per ràpid que puguin passar, vuit setmanes no es poden fer per res curtes.

Ah!

Hi ha dues coses que no m’agrada GENS fer quan sóc de viatge.

1.Comprar souvenirs
2.Enviar postals

D’Austràlia ja no hi som a temps… però si us fa il·lusió i em feu arribar la vostra adreça per correu, us enviaré una postal des d’Aotearoa, “La terra del llarg núvol blanc”.

Sunshine Awards

Ja ho lamento però no compliré totes les normes dels Premis “Alegria” (?)… principalment per falta de temps i de mitjans, però sí que vull dedicar un parell de línies als blocs que tinc enllaçats, que encara que no són tots els que segueixo normalment, bé poden merèixer la vostra lectura: A veure on para el Donant Voltes i com li va, què ens explica o relata el Ric a Ric de Riure, com li va a la Maria amb els seus Somnis de Plastilina, què ens recorda el Sergio al Pensamiento Positivo d’avui o quin article ens ofereix l’Oscar Azal a qualsevol dels seus blocs, encara que si n’heu de triar un recomenaria el castellà. De tant en tant el Marc es desfuga amb Tinta Groga (tinta-groga.blocspot.com) i El Mushir a Palestina hauria de quedar vàlid per la posteritat. Amb la Gess pel món, companya de feina, coincidirem sens dubte d’aquí no massa.

També, el 13 d’Octubre passat va fer tres anys que vaig rellançar aquest bloc! Com que tres anys no es compleixen cada dia us convido (una vegada més) a que si algun dia veniu a fer la lectura dels diumenges i no hi ha novetats, feu una repassada a qualsevol mes d’algun any ja passat, a veure si us agrada.

Dissabte, 16.10.10 – 50è dia de viatge

Saturday, 16/10/2010 (12:29)

I vaig passar dues nits a Brisbane, passejant pel centre (per la City, o pel Business District) per les dues vores del riu i més enllà; per molt alts que siguin els edificis d’oficines i apartaments, si estan rodejats d’aigua i d’un jardí botànic que sembla Central Park costa no trobar-ho harmònic i agradable.
L’últim va ser el Museu Marítim (un gran matí) i deixar-me el meu jersei preferit, el més batallero, estès al macro hostal on vaig estar dormint. “Perquè s’airegés”, saps? Doncs au, airejat està.

Evidentment no me’n vaig adonar al notar la motxilla més buida i més lleugera sinó a Coolangata (culengara) quan començava a refrescar (meeeeeeeeeeeeeeerde!). Què hi farem… això també forma part del viatge, que diria el Dosi. Aquell jerseiot negre tenia dos anys i moltes hores i no sortia per res a compte anar-lo a buscar, però comfortable i calent com era, no serà fàcil de substituir.

Coolangata, dormir en un hostal vora l’aeroport, mirar pelis, tastet de platja i convèncer-me (una vegada més) que toca descansar.

A Byron Bay, després d’un dia molt maco de mercat, sol i platja va tornar la pluja i el fred, que va durar quatre dies i quatre nits més. Fred… amb pantalons curts, eh? Fresca podríem dir, però gens de calor en qualsevol cas, sobretot de nit i amb els peus xops. A Byron vaig descansar, vaig dormir, vaig menjar bé i vaig sentir històries de tot tipus. I quines històries, eh? Em vaig allotjar a l’Arts Factory, un hippie resort mig alternatiu i allà, entre bebedors i fumetes, “el més tonto fa rellotges”, vaig pensar jo. L’últim matí vaig anar a veure com sortia el sol des del far, un clàssic, ja que més cap a l’est que allà no s’hi pot anar a no ser que comencis a nedar, és el primer Sol del dia que es veu a Austràlia. Evidentment el sol no el vaig veure, però una pausa de pluja i un fort vendaval ja van fer. Va ploure (i encara plou) de veritat, eh? Allò que no és normal, que s’inunda tot, més del que toca, que surt a les notícies i tal.

Per cert, que Byron Bay ja va ser New South Wales, comiat de Queensland i nou hores (i no vuit) ens separen des de llavors. També, el David (Deeivid) i la Gemma són de Brisbane… però viuen a Melbourne! És allà, que m’acolliran.
Fins que no has estat en un lloc és igual donar-li un nom que un altre… tot sona igual i acabo barrejant llocs i coses.

La tenda (l’iglú) va patir (com jo) i no se si una nit més no hagués convertit aquelles gotetes xafarderes dins el meu petit habitatge en un bassal. Plegar-la xop i plovent, amb tot de fang per dalt i per baix era una assignatura pendent. Des d’allà, des de Byron vaig anar cap a Sydney directament, saltant-me Port Macquaire i Newcastle, una costa sencera per primera vegada, però amb tanta i tanta pluja, més el calendari mirant-me de reull, no vaig tenir ni dubte ni remordiment. Llàstima per Newcastle, amb edificis de veritat i museus gratuïts, però és una cosa més que es queda per la propera vegada.

Després de 12 hores de bus (que em van passar seca, plàcida i còmodament), el 45è dia, de matinada, vaig arribar a Sydney! Tanta gent comença i acaba aquí el seu viatge, durant tants dies he anat resseguint la costa, que bé em sentia com si fos el final de la peregrinació. Sydney, que sona a capital (però no ho éees) i que té el l’emblema arquitectònic del país, ja era el lloc on passar la nit.

El Memorial als morts a la guerra*, el jardí botànic com no… i l’Opera House vora el mar, com esperant-me impassible, sublim enmig de turistes de tot arreu. Aventurers i urbanites coincideixen a la gran ciutat i fotografien sense parar l’edifici més emblemàtic (diuen aquí) del segle XX vora el pont colossal que l’apadrina. Jo, que vaig dient que sóc de Barcelona, penso uns instants en la Sagrada Familia, encara en construcció, i no hi dono més voltes.

Sydney, això sí que és una ciutat. Després de veure aquell ambient em vaig adonar que Brisbane era una mica com una broma, i que no són només les americanes i les corbates, les sabates de taló i les mitges les que fan ambient urbanita. El trànsit, el soroll, el moviment, el ferry, el bus, el tramvia, el metro i el monorrail, els taxis que casi t’atropellen quan vas a creuar el semàfor en verd i la pressa, gent que es mou amb pressa per les voreres tampoc massa amples i farcides de reclams i aparadors, tot això et fa adonar que ets en una gran ciutat. Està bé, m’agrada, en un terreny quadriculat et pots moure amb el plànol a la butxaca, jugar a caminar ràpid no costa gens i veure tanta gent en tot moment fins i tot em va semblar curiós. Penseu que la meva habitació estava en una quarta planta i va ser tota una novetat, fins i tot pujar les escales per arribar-hi!

Si hi ha una cosa en la que tant els habitants de Brisbane com la gent de Sydney estan probablement d’acord però, és que la millor ciutat per viure-hi, amb diferència, és Melbourne.

Encara que a ciutat els dies són més intensos i tot convida a fer fotos, les presses agresives, el soroll, les targetetes de plàstic per fitxar a la feina penjant de la roba tot el dia, el fum, els cocktails després de treballar i les fashion victims, de veritat que no acaben de formar part del meu món.

L’Opera House per dins i per fora (26€ la visita, va valer la pena), l’Observatori (pse pse), les vistes des del pont… i ja podem tornar a cap a casa, que va ser un dia rodó i el descans a Byron es va notar força.

A la nit, xerrant amb gent a l’hostal tot sopant, me’n vaig adonar que hi ha dies que parlo molt i molt poc.

M’agrada veure com cuina i s’ho munta la gent… hi ha qui s’ho curra i fa servir mitja bateria de la cuina, hi ha aquell parell de ganapies que apareixen amb un pollastre a l’ast, una bossa d’amanida i un munt de panets “reciclats” i es van fotent entrepans amb salsa barbacoa l’un darrera l’altre… i de sobte surt la grassoneta (perquè si.. perquè era grassoneta i crida més l’atenció) a mig esmorzar i m’obre una llauna d’espaguetis amb tomàquet (en trobareu a tots els supers d’Austràlia) i a continuació se’n fa un entrepà! Que això si, es menja amb ganivet i forquilla (aiiiiiix). En fi, hi ha dies i dies, cadascú s’ho munta com pot i jo n’he fet unes quantes, de bestieses dietètiques. Aquí a Sydney, gran camp d’aterratge, per trobar feina, comprar un mòbil o obrir un compte corrent, tot són facilitats.

*De monuments i records als morts a la guerra n’hi ha per tot arreu, però cap tan gran com el de Sydney. Sempre m’entristeix pensar en la gent jove que s’ofereix voluntària i mor a la guerra. Més si són australians, més si van morir tan lluny de casa a la Primera Guerra Mundial. És el perill, la conseqüència de ser bona gent i tan patriotes, probablement. Al memorial també hi ha un record per les tropes a l’Iraq i l’Afganistan. Aquests, mira tu, jo els hagués posat en un monument apart.

A Sydney vaig quedar amb el Matt (el meu company de viatge intermitent, de Boston) i la Helen (la noia que es pica en Matt… de forma intermitent, de London). Vam agafar el tren cap a Katoonga, un poblet a dues hores i 800m d’alçada que fa d’aparador del Parc Nacional de les Blue Mountains.

Podria semblar des de fora i a primera vista, des del mirador, una fusió del Montsant i el Collsacabra tot allargant-se fins l’horitzó, però de seguida es veu que és un lloc molt especial… “Quan ets a les Blue Mountains, te n’adones que estàs a Austràlia” em va dir una escocesa a Cairns, ja fa molt de temps. I és així, eh? Mires aquest paisatge i és molt i molt fàcil dir dues coses a continuació: la primera és “wooooooooow…!” i la segona seria “Això és Austràlia, segur”. Sembla que mitja comarca de sobte s’hagi començat a enfonsar, com una trampa de tomba faraònica formant penya-segats i cascades a tort i a dret.

Després de veure les definides siluetes de les cacatues blanques volant sobre el mantell verd subtropical agafes qualsevol senderó, t’endinses a la vegetació… i les falgueres, els salts d’aigua aquí i allà o la molsa recobrint cada pedrot em fan veure que aquest Rainforest, de fet, no s’assembla en res a aquells del nord… allò que a Queensland era una humitat enganxifosa, una xafogor d’estiu calorós, aquí es respira de forma fresca i agradable, com una pluja de primavera. I quin fart de caminar, per les Blue Mountains! De sol a sol, casi, i què bé m’ho vaig passar… al vespre, tornava a l’hostal tant content com cansat. I hi arribava cansat de veritat, eh? Rebentat. Tenia moltes ganes de passar uns dies així i per rematar-ho, l’hostal on vaig estar, el Nº14 es deia, va ser el lloc més acollidor on he estat fins ara, i en porto uns quants! Petit, amb terra de fusta (parquet), llar de foc (temperatura mínima = 3ºC aquí) i “dorms”, habitacions compartides, de només tres llits. Vaig pagar 24 dòlars la nit, que cada dia em semblen més barats.

Després de tres nits a Katoonga ja torno a ser a Sydney, avui tocava seguir el camí fins a Melbourne, però definitivament marxarem demà.

RE LO CA TIONS

Apart del caminar per la muntanya, aquesta setmana ha estat un no parar d’anuncis al gumtree (tipo Loquo), de trucades i de correus. S’han anat obrint i tancant possibilitats a cada moment i quan semblava que anàvem a ser quatre en una furgoneta (més barat impossible) van dues xurris i es fan enrera, perquè havíen trobat nosequi i nosequè més barat. Bueeeno… vaig pensar jo. Ahir a la tarda vaig quedar amb una francesa i quan semblàvem estar d’acord en compartir els més de $500 que val el lloguer de la p hippie campervan, va la tia i se’n desdiu, de matinada, el mateix dia que havíem de marxar. Macagon tot, xec! Ho arribo a saber i llogo un cutre cotxe amb Hertz directament i passo de fer el paripé! Tot i que si… s’havia de provar.

Aquest matí he sortit pitant emmig d’un gran vendaval cap al carrer on hi ha les oficines de lloguer de tot tipus de vehicles, a veure si algú em llogaria un cotxe per menys de 500 dòlars. Com que enlloc obríen fins les deu, he anat a tombar pel barri tot passejant i m’he calmat una miqueta. Tranquil com podria semblar, em capfico i m’estresso molt per les coses jo… sovint oblidant que estic de vacances, i que apart del dia que hagi d’agafar un avió, la resta del temps no he quedat pas amb ningú.

Torno passejant cap a William Street i a l’aparador de les Spaceships, en una pissarra ben grossa hi posa “Relocations Sydney – Melbourne $1 / day”.

Relocations és un terme que he après massa tard… són ofertes per “tornar” cotxes o furgos a llocs on es necessiten i són lloguers alhora extremadament barats, si acceptes les condicions.

Tres minuts més tard sortia d’allà amb una reserva per demà, cinc dies de lloguer Sydney – Melbourne per $105! Treballant dos mesos a Avis vaig aprendre que l’assegurança tot risc ($20/dia) és una cosa obligada. En fi, Cent Euros! Per aquesta quantitat aquí ni et deixen visitar la web. Marxo demà diumenge, arribo dijous a la tarda i tinc cinc dies per fer simplement el que em doni la gana i muntar un autèntic campament gitano per tota la fragoneta. No se com pot sonar tot plegat, però jo he sortit de la botiga radiant, content i afortunat, quan el Sergi es transforma en tot poderós Serginho i en Serginho passa a sentir-se Serginho Bourne: ooooh yeees! Seeeeeee! “I win!” que deia Brad Pit a The Mexican, “I wiin!” s’atura el vent huracanat i brilla el Sol, sonen els violins de la Filarmònica de Berlin, correria cridant amb els braços en creu, el gol d’Iniesta a l’últim minut! La llagrimeta de l’emoció, “sóc un putu craac!!”.

Al cap d’una estona tot torna a la normalitat… i queda resumit en un cop de sort i aquell somriure trapella sota la caputxa, tot esperant que cap ensopegada amb una pell de plàtan em retorni a la realitat.

Podria trucar a la francesa, dir-li que la porto a Melbourne per $150… ni de conya, CIGONYA!

Per cert!

Salutacions, records a tots i totes els que m’aneu seguint pel Google, Google Imatges, Maps, Earth o similar. Que algú busqui on sóc o en mireu fotos em fa força gràcia.

Jo miro el mapa de la costa est de la guia i encara no me’n se avenir… Així de mica en mica, si n’hem fet de quilòmetres, eh? Des de Cape Tribulation a dalt de tot fins a Sydney si n’hem fet, de coses.

Joan!
El Max em va ensenyar que el cotxe és la llibertat aquí (i no una tenda de campanya, com jo em pensava) i que a la food bag hi ha d’haver oli d’oliva (ell compra Carbonell) i formatge parmesà. Això és el que marca la diferència entre uns macarrons de m i un plat de pasta prou atractiu. I sí, quin crac en Max, eh? Em va explicar unes quantes historietes de quan era jornaler. Ara ja ha començat la seva operació Venda del Max mòbil, a veure si el factura ràpidament. Aquesta tarda ens hem acomiadat fins l’any que ve.

Tema Festa

No se jo si es mereix un post, això… tot comença amb el “working visa”, un visat amb el que et compromets a treballar un mínim de 88 dies i pots passar fins a un any a Austràlia. A aquest visat hi tenen accés els ciutadans fins a 31 anys em penso (sí que n’hi ha de límits!) de molts països com França, Itàlia o ALEMANYA com no, i també els del Regne Unit i probablement Irlanda, membres de la Commonwealth i per tant “amics” des de sempre. Els espanyols (i els catalans, Maripilis) NO tenen accés a aquest visat, no hi ha conveni, de manera que només podem optar al visat de turista, a 90 dies d’estada al país SENSE treballar. No fa massa, a l’estiu europeu, van fer pausa de dos mesos de donar visats de treball, es veu que la cosa es començava a sobresaturar… mira si ho fan bé, tot plegat.

A on anàvem: gent jove, que just acaba o ni tant sols ha començat la carrera. Un país occidental, del primer món, de parla anglesa, amb uns paratges de por i molta necessitat de treball de temporada i de jornalers quan toca. Les platges més llargues del món, una meca del surf farcida de fonts, lavabos, barbacoes públiques i hostals com per parar un tren de carretera. Ho rematem amb que la meitat de tot això és tropical i a l’altra meitat bona part de l’any s’hi està la mar de bé… què obtenim? Un festival, ves, un continu de jocs de beure cada nit, un negoci de compra-venda de cotxes, furgonetes i tot terrenys com qui intercanvia cromos, happy hours y meal deals que rocen la gratuïtat, party hostels, pubs, bars i discos a cada racó, plens de party animals i amb nits temàtiques, concursos de samarretes mullades i gerres de birra al millor preu. Treballes a la fruita, t’ho gastes en viatjar. Ajudes a la neteja de l’hostal on vius, t’estalvies el dormir… i t’ho gastes en birres! És normal, no? “Let’s get wasted!” Perjudiquem-nos, va. Sky diving, Bungee jumping, rafting, surfing, canoeing, scuba diving, snorkeling, tombs en helicòpter i avioneta són activitats que es poden fer senzillament a tot arreu. És un no parar, un xou, seria com un interrail popular per la costa oest d’Europa (o millor dit, per la costa d’Europa) i que tot fos igual que de Salou a Lloret de Mar a l’estiu, tot farcint-ho de Parcs Naturals a tort i a dret. I TOTA la costa Europea he dit, eh? De Tarifa fins al Cap Nord.
No costa trobar feina si busques del que sigui i sí, la gent aprèn anglès i es nota, fins i tot alemanys, francesos i italians acaben perdent l’accent que de segur van arrossegar durant mesos i mesos.

No se què més s’hi pot dir… Austràlia és un lloc que mola, mola i els d’aquí ho saben. Mola el surf, el cabell llarg i suelto i el banyador Billabong (Billabong, Rip Curl, Quiksilver, Reef o similar). Molen els neoprens, les xancletes i jeure al sol (quan en fa). Mola l’aire lliure, els dofins i les balenes i els parcs naturals. Quin serà el record per a la majoria de gent? “Osti a Austràlia, quins festots, tu!”. Res a recriminar… penseu en els Erasmus i digueu-me el què.

Passats els vint-i-cinc es comença a notar el canvi i et trobes a gent buscant allotjaments més autèntics, més tranquils i reposats, bebent-se una ampolla de vi després de sopar (no dues caixes de Gun, eh? Una ampolla de vi local a repartir) i intercanviant impressions sobre el país, en comptes de jugar a drinking games.

És clar que la festa aquí no s’acaba mai, com no s’acaba el número de backpackers que van arribant tant del Nord com del Sud. La gent ja ni se’ls mira… formen part del paisatge.

Ah!
Última cosa i canviant de tema: massa, faig servir internet… per força! Com que no tinc telèfon, és on quedo amb tothom. Vaia setmana, eh? Tot i així, tot bé… (tot molt bé, Maria!) Si torno a escriure, ho faré des de Melbourne! Última parada australiana. Però això seria d’aquí una setmana o deu dies, ja està fet per llegir-ho a trossets això.

Quines parrafades, eh? És que són moltes coses cada dia…

Bona setmana a tothom!

Dissabte, 02.10.10 – 36è dia de viatge

Saturday, 02/10/2010 (00:24)

Aviam…

Hi ha dues maneres de classificar els viatgers a Austràlia: d’una banda els que viatgen amb cotxe, furgoneta o tot terreny i de l’altra els que es mouen amb el bus, la majoria amb l’empresa Greyhound, encara que hi ha altres possibilitats. Sens dubte que els primers són més autèntics i van més a la seva, però si no t’hi has d’estar una bona temporada per aquí, o no vas en grup no surt a compte. Hi ha tot d’avantatges i inconvenients en ambdos casos, algun dia en podem parlar.

Apart d’això, ens dividim en dos altres grups ben diferenciats: d’una banda hi ha els que van cap al Nord, i de l’altra els que van cap al Sud, com jo. Tothom es mou per la mateixa “autopista”, aquesta carretereta que recorre el mapa de l’Est d’Austràlia de dalt a baix cedint un carril per a cada sentit.

I què tenen en comú tota aquesta gent que es mou per Austràlia amunt i avall, en transport públic, privat i llogat? Doncs que viatgen. No estan de vacances, sinó que viatgen, amb més o menys pijades, i molta o gens originalitat, viatgem. La gent que viatja, que es mou, que fa i desfa l’equipatge, que no para, que matina per fer excursions i canvia sovint de llit, aquesta gent normalment surt amb cara cansada a les fotos i probablement escrigui amb poc ànim els posts del seu bloc. Els que se’n van de vacances, els que fan turisme de platja i cocktails sortiran més morenets, més contents i potser algun matí ressacosos però evidentment, això no vol dir que s’ho passin més bé.

“Veig que vas coneixent noies ben maques i tios ben sonats”. Això va escriure un amic en un correu no fa massa i em va agradar molt, vaig veure que ho havia pillat de seguida. Allò de “què és el que més t’ha agradat fins ara?” o “Vols dir que és maco, això?” és de veritat difícil de respondre amb poques paraules… tombar per aquí no és una aventura exòtica, com tampoc ho va ser anar a Tailàndia; sí que hi ha possums, wallabies, ocellots estrafolaris i animals que ni sabia que existíen, sí que l’entorn és ben curiós, particular i sovint espectacular, però una part ben important de tot plegat és simplement estar tan lluny, conèixer tot de gent i passar dies plegats. Evidentment les excursions organtizades són més xou i són més fàcils: durant uns dies convivim amb la mateixa gent i no cal pensar ni en el dormir ni en el menjar, però en un viatge tan llarg hi ha d’haver una mica de tot, incloent-hi llargues passejades per ciutats que quasi bé no surten a la guia, o dies que em deixen la impressió que senzillament no he fet res. Ara mateix miro el mapa de la costa est australiana i entre Cairns i Brisbane més o menys ja se què hi ha, ja se com és, no hi ha masses buits i per mi això és important. També, tot escrivint m’acostumo a recrear en les durícies mentre que els bons moments amb una menció ja fan.

L’últim dia a Agnes Water vaig fer la meva primera classe de surf pel matí i tot seguit vam anar d’excursió amb una parella d’alemanys i el seu “Spaceship” a passar la tarda en un parc natural. Un guia local ens va portar més enllà del que teníem previst, per casualitat, i vaig tornar a l’alberg quan just s’acabava el dia.

A Hervey Bay, tomet en vaixell a veure balenes i dofins al matí i per la tarda llogar una bici i anar de punta a punta de la Bay. Si és que no es pot demanar més! I tot això va sumant com “un dia més”.

Un dia qualsevol para el bus durant mitja hora en una benzinera rodejada de gespa. El Mat (USA) i jo comencem a jugar a frisbee i s’hi acaba afegint tot de gent, incloent-hi mitja familia australiana i és que molts grans moments no surten enlloc.

Ja sóc del club dels que fa més d’un mes que viatgen (segur que ja ho havia dit… Aquestes converses entre viatgers segons com són ben maques, segons com sonen a veure qui la té més grossa) i el cas és que m’ha passat molt ràpid, veritablement ràpid, i ara mateix només puc dir que estic cansat… molt i molt cansat com un peregrí, com un monitor de colònies d’estiu, però el calendari no sembla donar massa treva per fer vacances, que vaig amb retard segons el que tenia previst (ja hauria de ser a Brisbane, meitat del trajecte sobre el mapa). La gent que em vaig trobant que ve del Sud diuen que van amb retard també, sens dubte és una bona senyal. De moment seguiré com fins ara, dient que ja dormiré després i vivint coses noves sense encara haver paït les del dia anterior. Sí que està bé això d’anar fent fotos… sinó, encara pensaria que algunes coses les he somiat.

Parlant de somiar, sovint somnis ben estranys em porten fins a casa i a vegades, somnis ben peculiars us porten fins aquí.

SORRY

El 13 de Febrer de 2008 el Primer Ministre Kevin Rud es va posar de peus i va dir “sorry”, ho sento, a la generació robada, “the stolen generation” sobre la qual ja hi ha una peli, un munt d’informació darrera del Google i de segur que fins i tot el discurs sencer que va emocionar a tothom, fins i tot els qui durant anys s’hi havíen manifestat en contra.

Algun dia els éssers humans, sobretot en nom dels blanquets d’origen europeu que són els qui més s’han estès per tot el planeta a base de garrotades demanaran perdó, diran un SORRY ben gran al col·lectiu de cetacis i balenes de mars i oceans, per seguir somicant perdó als taurons i tot d’espècies més.

Es calcula que a la costa Est d’Austràlia hi havia d’entre 30.000 a 40.000 (entre trenta i quaranta mil) balenes geperudes “Megaptera novaeangliae”, que van ser caçades fins quedar reduïdes a unes 300 (tres-centes!) a principis de 1960. Des del 1962 que en aquesta zona ja no es cacen i avui en dia hi anem en vaixells i velers, a veure com salten a l’aigua enmig de l’Oceà, com respiren, com s’aparellen i com cuiden dels seus petits. Per mi va ser molt maco, sí que és emocionant i em va fer pensar molt. El dia que vaig anar a veure les balenes, una balena mare decantada dins el mar va elevar el seu petit de només dies una mica fora de l’aigua, just vora el vaixell replè de gent que tenia el costat; ens estava ensenyant el petit! “Look at that, she’s showing her baby!” va dir el capità pels altaveus.
Quina merda d’espècie la nostra, eh?

Les balenes joves estan ben acostumades als Whale Watch boats, però una balena de seixanta anys d’edat bé podria recordar les últimes matances… no?

*Aquí al Setembre els crios (i els estudiants) fan dues setmanes de vacances al cole (mid-semester holidays) i n’hi havia bastants al vaixell, sempre està bé un extra d’entusiasme davant dels espectacles naturals.

Després de Hervey Bay vaig anar cap a Rainbow Beach: una nit allà, dues a Fraser Island, una altra a Rainbow Beach i ara ja sóc a Noosa, vora un parc Natural i un riu del mateix nom.

Fraser Island, prou bé: tres dies dues nits tombant per l’illa de sorra més gran del món en tot terrenys; fer ral·li per la platja perseguint l’ondulació quilomètrica de les onades és sens dubte una cosa autèntica de fer, ara condueixes tu ara condueixo jo, banyant-nos en llacs i rius d’aigua dolça i cristal·lina que bé podrien ser un parc aquàtic, observant la vida marina des de la vora d’un precipici (balenes, dofins, tortugues, mantes, taurons…) recollint mol·luscs a la platja, menjant-los a la nit per sopar i més o menys perjudicant-nos a continuació a base de cerveses i vi d’aquest tant dolent com popular (Guun! ressona amb eufòria de nit i a crits tota la costa). Erem vuit cotxes en total (8 pax per cotxe) i alguna pocassoltada d’alguns jovenets impresentables, fitipaldis, inconscients i a més poc col·laboradors s’ha hagut d’aguantar, però al meu grup, al cotxe on anava jo, tothom era molt maco i han ajudat molt en tot. Hi havia un personatge d’Israel que Déu n’hi do, però ves… tampoc podia ser perfecte. Els dos alemanys amb qui vaig anar a les illes en vaixell (Whitsundays) i al parc natural (Deepwater) els pobres són gent ben sana i els hi va tocar el “party car”, amb uns sapastres que van carregar al 4×4 un disbarat de birres i que ho han deixat tot brut per allà on han passat. Visitar l’illa per compte propi ha de ser ben xulo, amb excursions i parades allà on es vulgui, però cal ser un grup de gent interessada a fer el mateix, llogar el cotxe, tramitar els permisos d’acampada… tot plegat requereix un temps que jo no tenia pas. De fotos a Fraser Island n’hi ha ben poques! Ni la sorra present per tot arreu ni el fet d’anar només en banyador tot el dia conviden a carregar la camara… l’única preocupació era passar-s’ho bé.

Tot tombant per allà, conduint en convoy i anant canviant la tracció de dues a quatre rodes vaig pensar una mica en les caravanes solidàries, possiblement ja passades de moda a les converses. Quins “jetes”, eh? Quina barra! Ves que no ha de ser divertit això de portar regalets als pobres tot conduint un tot terreny pel desert.

Austràlia

D’aquí pocs dies arribaré a la frontera entre Queensland i New South Wales. Atenció, eh? Tot l’Estat per on he viatjat fins ara es diu “Territori de la Reina” i passaré a “Nova Gales del Sud”, que encara que tot és Austràlia, no deixen de ser com països diferents amb diferents lleis, fronteres, etc etc. (p.e, no es pot passar menjar d’un estat a l’altre!).

L’altre dia llegia en una revista de guiris (de backpackers, de viatgers) que sovint els estrangers expressen el sentiment de voler-se quedar a viure aquí, encara que sigui una temporada. “Otro que no va a querer volver” deia en Thibo al Facebook sota un àlbum de fotos.

I és que sí que s’hi està bé aquí, eh? A l’Outback terra endins, a la costa Oest, al Territori del Nord o al Sud d’Austràlia, no ho se, però els dies tombant per Hervey Bay de veritat que cada racó era una foto, una sorpresa, un detall curiós o simpàtic: les famílies passejant descalces per la platja, buscant petits crustacis a la marea baixa o pescant al moll de fusta. Gent movent-se en bicicleta i tot tipus de patins, sopant a la barbacoa i xutant pilotes, tant rodones com ovalades o jugant a tennis a la platja amb una pilota gegant! Taules de surf, kaiaks, vaixells sobre remolcs, canyes de pescar… i després presumim que Barcelona és una ciutat “oberta al mar”? Aquí hi ha una senyal a la costa que diu “a la platja es mantenen les normes de la carretera”. La gent que et va saludant al passar, el tio del super que t’atèn amb tanta amabilitat i atenció que fa cosa no deixar-li una propina i tot (de res, home…! A tu!!) les postes de sol, les estrelles, les balenes, les tortugues, els dofins… ves si no és per passar-hi una temporada, enmig de tot això! Encara no hi ha cap lloc que no m’hi hagués quedat més dies però ves… seguirem tirant avall.

Coses no tan bones també en tenen, eh? I el model backpacker “allà on arribo allà ho celebro” que cobreix tota la costa Est treu bastant d’encant a tots aquests poblets aficionats a pescar. No ho anava a dir però és obvi… per segons quines coses ja sóc gran.

El Sol

Estem a la primera setmana de primavera, el que seria l’última de Març a l’Hemisferi Nord, i amb les nuvolades contínues i els xàfecs per costum la veritat és que molta molta calor no he passat últimament, i a les nits toca posar-se el jersei, tampoc massa cosa més. Allò de que si aquí les estacions són més extremes em penso que s’hauria de comparar més amb climogrames que no amb impressions personals i mirades a l’horitzó, i sent la primavera l’entremig, no se jo si pot ser un referent. La setmana passada va ser l’Equinocci, quan el dia i la nit duren el mateix, tot i que entre els tròpics (evidentment) estan així casi tot l’any, amb el sol de sis a sis i a vegades (si o no?) quan el cel està enteranyinat, es veu un arc de Sant Martí, com una àrea diferenciada tot al voltant del Sol. Posa que en proporció, ara estigui una mica més avall de les illes Canàries i vagi pujant cap al Nord. Quan arribi als 42º sud, que serà l’equivalent a Barcelona, ja veurem si vora mar el tema s’hi assembla, però fins ara el que marca el clima són els núvols: no núvols, el Sol crema i fa cremar la sorra, les voreres i la pell i si hi ha núvols, refresca de manera sorprenent, amb un aire fresc que fa trobar a faltar les mànigues.

De moment ja hem sortit de la zona tropical, es comencen a veure cases de totxana i les pluges que he anat veient sobre el bosc sub – tropical, a vegades dens a vegades espaiat amb fins i tot zones de pins que m’han recordat aquell aire fresc de muntanya i els boscos verd fosc de les zones temperades, que tant de gust dóna respirar. També, durant els propers tres mesos els dies s’aniran allargant, cada dia una mica més fins el 21 de Desembre! Tinc ganes de veure-ho, això també. Estic molt content de l’època de l’any que m’ha tocat venir aquí, amb temperatures suaus als tròpics, cap medussa a les illes i les balenes encara tombant, també cap al sud, cap a l’Antàrtida.

L’idioma

Apart de molts anys d’estudi i de treballar un munt de temps amb turistes estrangers, aquí un servidor es va guanyar un any de la seva vida trucant al Regne Unit, eh? O sigui que el tema està bastant, bastant digerit, que en se un ou, vaja! Encara que alguns dies em senti un veritable aficionat. A partir d’aquí encara costa superar algunes proves de foc com són entendre alguna caixera del super quan no hi ha pantalleta, les indicacions per trobar un indret per part del socorrista o l’emisora del vaixell o del bus. Quan el Mat diu “whaat?” tota l’estona, quan “late” sona com “light” i una canadenca no acaba d’entendre si li estan dient Toy shop o Thai shop, me n’adono que la cosa no està del tot fàcil per ningú. Aquest anglès bastant britànic escupit estil cowboy a vegades costa de desxifrar, sobretot en els moments de distracció o de cansament, però amb nosaltres (guiris backpackers) ja intenten parlar-nos una mica bé i la bona intenció la posen tota. “Cheers mate!”, “How’re you doing, mate?!” per tot arreu (gràcies! Què tal!), “See ya later!” …“G’day!”
A good day li traieu les os (gd day) i ho dispareu amb desgana només mossegant lleugerament la llengua, de la gola a les dents en un suspir. Jo per allà Cairns ja ho practicava, tot caminant sol pel Rainforest. “G’d day! G’day! G’d day, mate!” (Ves…) I per acabar ja hi ha el llistó màxim, com per exemple quan diuen “Taa!” per dir gràcies, o “Tarà!” per dir adéu, talment com si diguéssin “Tatxan!”. A Anglaterra també es diu això, quan s’ensenya als nens a dir gràcies se’ls hi diu “Taaaa!” o sigui que apart del brekky i els eskis, tan tan estrany no deun parlar. L’altre dia després de pensar jo que m’hauria d’esforçar més a marcar l’accent, va una danesa i em diu que es pensava que jo era anglès, com els meus altres tres companys d’excursió (¿?). Així doncs, l’idioma? Bé home bé… no passarem pas gana, aquí!

*Com cada cert temps, vull recordar que per gaudir plenament d’un viatge com aquest (o casi casi de qualsevol) s’ha de saber anglès, com més millor, i ja sigui per obligació, per afició o per diversió, dedicar part del nostre temps a estudiar anglès és clarament una bona inversió.
Als que doblen les pelis i les series els deportaria a tots i totes, m’ho havíeu sentit dir mai això o no? De fet i més sincerament, els enviaria a la foguera.

…Ja menges bé?

Amb la de gent desesperada per aprimar-se, i a mi normalment se’m pregunta si estic més prim amb preocupació. Després d’una primavera ben activa, un estiu de no parar i una tardor de vertigen la veritat és que ja toca estar una mica a to, no? Cada any és igual… A l’hivern, assegut a l’oficina m’engreixo una mica i a l’estiu ja està casi tot recuperat. Menjo molt més fish and chips per dinar i pizza per sopar del que m’hagués imaginat i els meus menus van variant molt de batalleros a prou complerts, però sens dubte que menjo menys de com ho faria a casa: com una bona despensa amb menjar de veritat o els menus de restaurant entre setmana (per menys de deu Euros!) no hi ha res, i aquí menjo una mica com els animals, que no saben quan tornaran a menjar, i per tant no dic que no a (casi) res.

Operació Barefoot

Ja hi ha algun il·luminat que va predicant per Barcelona que la gent vagi descalça pel carrer (us imagineu passejar descalços pel Raval? uuf!) i em sembla rebé, però el predicar no funciona pas… Això d’anar descalç pel món és com anar en bicicleta per la ciutat o no fer servir l’ascensor mai més. Només té coses bones i cap de dolenta, segur, però ha de ser cadascú que li agafi la inspiració, prengui una decisió i s’hi llenci i s’hi enganxi, els discursos no són pas suficients.
Conscient d’això, jo he de dir que anar descalç cada dia m’agrada més: notar, sentir el terra, veure que les plantes dels peus es van endurint, que es renten tan ràpid com s’embruten i que desapareix la marca de les sandalies és adictiu, m’agrada i tant de bo ho pugui seguir fent (com a mínim aquí) durant molt de temps.
(Ui què hippie que ens tornaraaaà!) :)

Objectes perduts

ENCARA no m’he deixat la tovallola estesa enlloc, ni el xampú a la dutxa, ni el mòbil carregant ni la tarja SD a cap ordinador ni les ulleres de sol a cap racó.
Per contra, sí que vaig perdre la brúixola (però no el Nord) al ferry cap a Magnetic Island, al Wings II em vaig deixar un banyador de natació super vell que em posava sota el neoprè que tampoc havia de tornar a casa i uns pantalons curts de futbol que feia servir de pijama (això sí que em va saber greu).
És molt i molt fàcil anar deixant-se coses per aquí i encara que res és indispensable, intentarem seguir atents.

Entre Noosa i Brisbane només volia parar al parc natural de les Glass House mountains segur i potser, només potser a l’Australia Zoo, llar del difunt Steve Irwin, el caçador de cocodrils. Hi ha busos gratis des de tots els pobles de la zona (courtesy bus!) i fins i tot en Greyhound m’hi deixava a la porta. Al final però, just ahir, arribo a Noosa, baixo del bus, descarrego i sento “Sergiii!” i era en Max! Un amic francès que fa deu mesos que tomba per Austràlia (ja està a punt de tornar) i amb qui havia de quedar a mitja tarda. Vam tombar una mica pel parc natural de Noosa, i ja vam anar cap al lloc on passar la nit, després d’un bon sopar de fogonet i frontal.

Deixant la Fraser Coast i arribant a la Sunshine Coast, ha estat un veritable plaer tombar per carreteres secundàries i dormir a la Brows Creek Rest Area, la primera acampada gratuita del viatge. Anar veient platges, visitar el Glass House Mountains National Park i posar-me en contacte amb el David (Deeivid) i la Gemma, a veure si m’acullen a Brisbane, és el que toca fer ara mateix.