Arxiu del September del 2010

Dimecres, 22.09.10 – 26è dia de viatge

Wednesday, 22/09/2010 (11:53)

Segueixo tirant avall per la costa est d’Austràlia, país on tres quarts de la població (rural) podria iniciar el Paris-Dakar en qualsevol moment del dia.

Wings II

En James Cook va passar, un Diumenge de Pentecosta (?) vora una illa ben grossa a qui va anomenar, evidentment, Diumenge de Pentecosta i fins avui, tot el conjunt d’illes de la zona són les Whitsunday Islands, o les Whitsundays directament.

Em va agradar tot i molt: el vaixell, el lloc, el menjar, les activitats, la tripulació, els altres passatgers… Al principi amb moltes ganes però mirant-ho una mica de reüll, si poder aquells velers immensos haguéssin estat millors, si masses parelletes o masses francesos al grup… Però al final rebé, amb tot, i a l’activitat estrella, que és un matí vora Whitehaven beach, hi vam arribar casi casi els primers i en vam marxar sens dubte els últims. Tot plegat per $270, pagats com a 207€.

L’únic que poder em comença a cansar és el “pressing” continu per part de la tripulació, com a tot arreu, a motivar tothom a fer submarinisme, a treure’s l’Advanced, a provar el Nitrox… tot plegat suposo per les comisions i amortitzar el material, però cansa i punt. Jo no en vaig fer, de submarinisme… al principi dubtava, sona a penitència això de quedar enganxat a la superfície amb un snorkel a la boca, però ja va estar ben decidit, ja; després de l’excursió a bord del Taka, les Whitsundays eren una mica immersió de costellada, i tot fent snorkeling ja vaig veure prou cosa, vaig estar ben en remull i va ser més descansat. L’últim dia va ploure moltíssim i encara que vam fer bany igualment, amb una bona remuntada contra-corrent, de tornada a Airlie Beach vam estar més a l’interior que a coberta.

Resumint, Wings II! Si mai passeu per la zona, ho recomano definitivament i confirmat: en un vaixell on tothom va descalç, a ningú li fan pudor els peus.

D’allà la idea era anar a Mackay, unes hores al sud, per recular carretera amunt com qui remunta un riu, fora de l’autopista i del gran itinerari de la línia del bus motxilero. Volia passar un parell de nits al Cape Hillsborough National Park, veure alguna cosa original, triada per mi i buida de guiris carregats d’aquelles caixes de vi blanc reduides a una bossa metalitzada amb aixeta de plàstic però la pluja (que diuen ha de durar casi tota la setmana) i la dificultat per trobar algú que m’hi porti em van fer desistir de seguida.

Mackay és una ciutat australiana. I punt. L’hostal on tenia previst dormir ja no existeix, el segon estava ple i al tercer només li quedaven habitacions individuals per setanta dòlars, que no vaig voler agafar. Com que al quart lloc on dormir la recepció senzillament havia tancat, vaig encarar els meus passos, carregat com una mula i ja ben fosc, cap al camping que sortia a la guia. Vaig pensar una estona a dormir estil fugitiu, en un racó fosc una mica recerat de tot i esperant que es fes de dia, però el bus de l’endemà era a les 13.10h, i tenia encara 18 hores per endavant. Masses, sens dubte. La meva autonomia amb les dues bosses és molt curta: 45 minuts màxim i no crec que arribi a 3kns. Després de cada descans, de descarregar una mica i tocar-me les espatlles adolorides hi torno amb la moral carregada i amb més empenta, com en aquell moment creuant ja ben de nit un pont llarguíssim per arribar fins el lloc d’acampada (camping site!). Passats el pont, un parell de carrers i una bona estona, em trobo tararejant aquella musiqueta espantosament trista i solitaria de The Road (la carretera?) i torno a tenir aquell sentiment de viatger solitari que, cansat, busca un lloc on passar la nit. “Què faries ara mateix si la Miriam hagués vingut i estés aquí?” Penso en aquestes situacions. Però clar… En aquell moment si la Miriam hagués vingut haguéssim agafat l’habitació de $70 i punt, sense més, 35 cadascú. Com a mínim no va ploure (no se si sóc jo que vaig arribar a les inundacions, o les inundacions que van anar cap a mi) i finalment vaig arribar al camping… on hi havia tot d’australians! Tot terrenys, caravanes, casetes… tot de families de vacances, allà! (Que no tenen cole? Es veu que ara mateix, no). Em va agradar mollt dormir allà però no va acabar tal i com m’esperava… Un tio que arriba sol, ja de nit, i planta l’iglú en un raconet vora els lavabos poder desperta curiositat, però probablement també una mica de recel. A vegades estic inspirat i ho intento aprofitar coneixent gent (pensamiento positivo total), però estant cansat i amb ganes de dormir, amb prou feines vaig saludar els veïns (un matrimoni ja gran dins un gran caravanot, que van passar bastant de mi i vaig ajudar un veí de més enllà a trobar una petita granoteta que feia tant sorloll com un clàxon de camió. Domino’s pizza i a dormir, tu, que a les nou del matí havia de ser fora. Tot i així, vaig dormir en un càmping australià on només hi havia australians! I on al menjador comú no hi pots bullir uns macarrons, però sí que hi pots fer una barbacoa. Tot plegat em va semblar original i vaig pensar que si ets ric, deu costar força fer coses tant simples com autèntiques.

Rockhampton (evidentment n’hi diuen Rocky) no va ser tampoc com m’esperava… la capital de la vedella, just sota el tròpic de Capricorn, me l’imaginava Far-West total, amb cowboys, botes de cuir, pells de vaca i tal però no… és una ciutat australiana normal, on de sobte sembla que estiguis al cul, però al cul del cul del final de tot de la Zona Franca preguntant-te què coi fots aquí i passada la cantonada de sobte hi ha tot de botiguetes, zona ajardinada al mig del carrer i gent passejant-hi entre granisats i gelats, talment com si fos a Port Aventura.

Parlant de ciutats, a Mackay vaig tenir una experiència religiosa…
Deixat el càmping la idea era trobar alguna cosa per esmorzar, i tot i que pensava jo en un forn de pa o similar, de veritat que no ho vaig saber trobar. Hi havia sushi, fish & chips, McDonald’s 24h i Hungry Jack’s (com m’agrada aquest nom) però menjar tipus croissants o super, res de res. De sobte arribo al que sobre el plànol estava marcat com a Centre Comercial: Un edifici molt extens amb gens d’alçada, amb alguns rètols i una porta desproporcionadament petita, de vidres negres negres que tant podíen ser un Shoping Centre com una oficina de la CIA. Hi vaig anar, es van obrir de forma corredera per si soles i oooooooh My God! Sí, sí, era un centre comercial! Amb muisqueta, aire acondicionat, tot de botigues i el més exagerat de tot, ple de gent! Era un Dimarts al matí i families, parelles, gent gran… tothom estava al Shoping Centre! hi ha el mega supermercat, la zona de menjar fritanga, les botigues de roba, d’electrodomèstics, de videojocs, de coses hippies de la Índia… tot estava allà i me’n vaig adonar llavors que anar de compres al carrer era de “Losers”, de pringats, “perquè caminar pel carrer amb la calorota o la pluja si allà ho tens tot?” Sense entrar en cap debat irresolutiu sobre el petit comerç vaig veure clar que aquell serà el futur de tot plegat i el pitjor de tot, potser per ser on som, és que passejar per allà, em va agradar.

Tot i així, això va ser a Mackay, i a Rockhampton només hi vaig estar una nit també, que va ser més que suficient. Al bus em vaig trobar una parella que havia conegut a la Maggie (Magnetic Islaaand) i vam compartir taxi, hostal i sopar en un restaurant i avui al matí al bus cap a Agnes Water m’hi he trobat dues angleses de l’hostal d’Airlie Beach. Austràlia, un país tan gran com tota Europa o els Estats Units i on els cinemes s’oloren trenta passes abans de veure’ls, sembla sovint un país petit.

La parelleta de Magnetic resulta que es va formar allà i es trenca com si res: ella segueix cap a Melbourne, ell es queda a Agnes Water i decidim passar mínim dues nits al 1770 Southern Cross tourist retreat i conèixer una mica la zona.

La pluja no afluixa, o sigui que potser ho allargarem una mica la nostra estança aquí, que s’hi està força bé. De moment em quedo a la Capricorn Coast, just passat el tròpic, allà on el sol picarà de ple d’aquí tres mesos. Just allà on s’acaba el corall, comença el surf.

Dijous, 16.09.10 – double post

Thursday, 16/09/2010 (03:57)

Una de les coses que té viatjar, i encara més sol, és que tens molt de temps per pensar; esperant, al bus, al ferry, després de parlar amb gent, caminant o fins que m’adormo, vaig rumiant tot de coses mentre passen els dies.

Magnetic Island (“Ailand”, eh?) és un lloc molt xulo, m’ho he passat molt bé i ha estat força barat: el ferri, el dormir ($12,50 x 2, només pel fet de poder-hi deixar les coses, la segona nit ja compensava) i un parell de xocolatines per berenar i la compra que vaig fer el dia de marxar, amb el menjar per tres dies.

Amb una alemana vam passar els dos dies caminant, fent capbussades al mar, passant de cala en cala per les roques gegants (La Maggie és un farcell de rocs immensos de granit que filtren vegetació per cada costura) o seguint tot d’itineraris extremadament ben marcats, illa amunt i illa avall, buscant koales vora els bunkers, fent fugir els Wallabies al passar, ja de vespre i tornant al “Kangaroo camp” ja fosc, amb el frontal al cap, la samarreta suada i la cantimplora buida. Ja fosc són les set del vespre, eh? Sopar una estona més tard mirant com els Possums furguen a les escombraries i anant a dormir una estona més tard, cansat com per adormir-me amb la cridòria dels ocellots tropicals. Tot plegat ha estat una aventura… i de les més barates! (Tornem-hi!) Últimament parlo molt de diners jo, amb tothom.

Ahir:

Bon dia a les 6h, fer la bossa, desmuntar la tenda i check out a les 7h, quan obren. A les 7.25h havia de ser a la Ferry terminal, a l’altra banda de l’illa per ser recollit per l’Adrenalin boat i anar a fer submarinisme a l’excursió més cara del món però… però m’hi vaig presentar a les 7.40h! El bus com a molt aviat m’hi hagués portat a les 7.35h, eh? Però tenia la fe (la fe naïf, il·lusa, innocent) que uns minutets els esperaríen, que no passaria res, sinó el bus l’havia d’agafar a les sis del matí! I he provat de fer dit, eh? Però res. I mira, tu… han marxat! He preguntat al tio del ferry i em diu “han marxat just a l’entrar nosaltres, fa deu minuts”. Ja us ho podeu imaginar… (podeu?) vora el ferry amb el sol ja alt, tot carregat: algun renec en beu baixa, comprar el ticket cap a Townsville immediatament, pujar el Ferry i pansir-me profundament, sense esma ni per fer fotos als cartells que penjaven darrera la barra, o als nois i noies (nens i nenes?) que anaven cap a l’institut amb uniforme, barret de Tom Sawyer inclòs. Townsville, caminar carregat fins l’Adrenalin Shop sota el sol i al cap d’allà semblava que li sabia greu i tot, veure’s davant d’un pardillo de tals dimensions, amb la tenda de campanya penjant del motxilot. M’han tornat el lloguer de material i les taxes ($70) i jo he de dir que he renunciat a anar-hi un altre dia, perquè senzillament volia marxar d’allà i seguir la meva ruta, fugir cap endavant. Vaig canviar el bus, que era nocturn i a les 15h ja era a Airlie Beach! Paradís motxilero, una nova companya de viatge, birres a sac, platgetes amb vistes als velers atracats, laguna, barbacoes… i les Witsundays (s’ha de dir lenta, llargament i amb plaer, Wiitsundays) un arxipèlag prou gran amb platges eternes, llargues llargues d’aquelles amb sorra blanca i dofins i tortuguetes tombant per allà entre el corall, etc etc. En resum, estic al trampolí fiestero d’on surten tot de catamarans, velers, kaiaks i vaixells a fer rutes de durada tant variable com la possibilitat de destí. Només hi ha una constant casi, i es diu Whitehaven.

Per aparcar el tema Yongala (el Titanic de Townsville): si pago trenta dòlars per entrar en un aquari, no en pagaré dos-cents per visitar el fons del mar? A tres hores de la costa, al mig de l’Oceà, amb tot d’éssers vius sorprenents, des dels més petits fins les mateixes balenes?
Davant de preus extensos (direm que són molts diners, no pas que sigui car) es pot: acceptar, pagar i gaudir-ho al màxim, dir no gràcies jo passo de deixar-m’hi tanta pasta o fer com jo! Atxantar el caleram i després no anar-hi… cornut i paga el beure! Oju, eh? Casi que podria fer un bloc de pardillades, jo. També he de dir, una mica per defensar-me, que les pardillades requereixen una llarga explicació mentre que els bons moments passen ràpida i plàcidament sense més… L’altre dia al matí, abans de marxar a caminar estava jo assegut davant del meu iglú, a la gespa, i vam acabar cinc persones allà xerrant, com si fossim a la sala d’estar de casa meva. Les xerrades als vespres sovint són ben maques, sobretot si hi ha algun australià i gent de diverses edats.
A més, les caramboles econòmiques, els xollos de rebot, el temps i diners millor invertits també hi són, i hi seran, sens dubte.

Sigui com sigui, el tema pasta segueix latent: tot plegat no em preocupa massa, que amb el que tinguem farem i no em ve de mil Euros més amunt o més avall… però ara toca visitar les Whitsundays (perquè sí, perquè toca) i casi tothom ho fa en viatge organitzat: creuer de tres dies dos nits, per uns 500 dòlars. Torneeem-hi… a cada lloc el mateix. Crec que ho podria rebaixar fins a 300 amb last minutes i tal però, s’ha de fer? Hi ha límit? Una veterana submarinista, que va passar de pagar més de $200 dòlars pel Yongala deia abans d’ahir al vespre “jo crec que sí… aneu-hi, feu-ho sempre que us sigui possible, que tot és cada cop més tard i arribarà un moment que serà prohibitiu”. En aquesta frase em vaig quedar jo pensant fa dues nits, sense ni sospitar ni de lluny, com anava a ser en realitat el dia d’avui.

*Una altra cosa que em fa cabilar molt és la velocitat del viatjar: fa quatre anys (els meus primers posts) vaig estar a Tailàndia, Cambodja, Vietnam i Laos. Podria haver fet Tailàndia a fons, però vam fer quatre països a sac i estic molt content d’aquella decisió, d’aquell tastet de països.
La idea d’aquest viatge era anar amb la calma, sense pressa, quedant-me a cada lloc el que convingués i més però cada dos dies retronen noms com Tasmania o fins i tot Kangaroo Island, amb paratges espectaculars, tot d’animals en llibertat… (Ges! avui he vist on para això sobre el mapa… Adelaide! Mare meva, eh? vaia tomb!) i el cas és que em tempta exprimir els dies per abarcar més.

En fi, quant estic disposat a pagar per visitar les Whitsundays? I Fraser Island? I per veure balenes? I així anant fent, potser com més dies passin menys estaré disposat a pagar? Ja veurem.

*Tema medusses: encara no hi són! Normalment van de Novembre a Maig i ja ens avisen bé de quan i on ens podem banyar i quan no, no patiu. Per cert, sabeu a qui li encanta menjar-se les medusses a mossegades? A les tortugues…. tan fàcil com això, i què difícil que ho tenen, les pobres tortugues.

** Un Wallabie és com un cangur en miniatura, petitot i sortíen pitant quan passàvem caminant pel seu costat. En llibertat n’he vist tres en total, eh? Casi fosc. Un Possum és més petit encara que un Wallabie, és com una ratota grossa amb la cua llarga que camina casi tota l’estona sobreles quatre potes, no fent saltirons.

***De koales no en vam veure… vam resseguir el camí dels “Forts” a partir de les 17h, “prime time” però no en vam veure cap, cosa que em sugereix tres opcions:

a) No era un bon vespre per veure koales
b) No ho vam fer prou bé, no els vam saber veure
c) No n’hi ha, de koales… és una llegenda que mantenen viva perquè els turistes tombem una estona més pels boscos de Magnetic Island, que per cert sovint semblava una illa al mig del Mediterrani.

****Aquí hi ha gent de tot arreu, però dels que més? Alemanys. Això està farcit de joves alemanys desesperats, que s’eviten els uns als altres, diuen que són d’altres països, maleeixen el seu accent… Tot plegat tan absurd com surrealista, però us imagineu anar fins Austràlia (ni més ni menys) i trobar-ho tot ple d’espanyolets? Se sent casi pel carrer (als llocs turístics com aquest) tant d’anglès com d’alemany i a ells, que han vingut també a aprendre anglès, entenc que no els faci cap gràcia.

*****Em penso que hi ha tants anglesos a Austràlia com australians a Anglaterra… no ho hagués dit mai.

Per acabar!
Ahir vam sortir de festa amb els de l’habitació! En tres hores ja fas colla, aquí. Avui aniré a remenar preus d’excursions i tal, sense pressa, per acabar de passar el dia plàcidament.

Que tingueu un bon dia :)

Townsville

Sunday, 12/09/2010 (11:35)

Townsville, la ciutat més gran de l’Australia tropical, d’entrada no em va agradar. Vaig aterrar aquí un matí de finals d’Agost per seguir una bona estona més tard fins a Cairns, però d’això ja en fa molts dies…

A Townsville no hi plou casi mai, diuen, i per ara casi no hi ha núvols! I els trobo a faltar, hi fa molta calor i té ambient de ciutat americana, amb molts cotxes i molt pocs vianants. Molts i pocs, tot relatiu, eh? Cotxes mig europeus mig americans mig 4×4 i els vianants vora mar, només, la resta són casi tot voreres buides, si és que n’hi ha, de voreres.

Townsville és un port esportiu vora mar, un altre vora el riu, una platja molt llarga i un turó, un roc ben gros amb un castell, que de fet no hi ha castell. Més enllà del centre, si és que se’n pot dir centre, els més de cent mil habitants de Townsville s’expandeixen com una catifa de casetes fins a l’horitzó, a l’americana, i així cadascú té la seva.
A vuit quilòmetres hi ha Magnetic Island: “James Cook va passar de llarg, no cometis el mateix error!”. Hi ha ferris que t’hi porten en vint minuts ja sigui a passar el dia o unes quantes nits. Ja tinc iglu i aillant (junt amb coberts, navalla, llumins i alguna cosa més, $100) i la intenció és estrenar-ho tot allà.

Les dues últimes nits he dormit al Reef Lodge, que d’entrada no em va agradar: un munt de llits i habitacions portades per un tio prim i canós, amb perilla i el cabell llarg recollit en una treneta darrera el cap, que va enllestir el meu check in amb el mínim del mínim: té la clau, té la info turística, té un plànol fins la teva habitació. El lloc no és la clau, gens, però vaig començar a conèixer gent, guiris residents de llarga estada que em van acollir la mar de bé i em vaig replantejar allò de sortir pitant.

Dissabte onze de setembre, dia “off”, de descans per necessitat amb esmorzar tardiu, xerrar amb gent del hostel, visita a l’aquari i a l’Omnimax amb un noi anglès i tombar una mica, no massa més, per acabar a la platja amb la “colla” i tornar cap al hostel ja fosc.
Em vaig deixar la càmara carregant al hostel, o sigui que d’aquest dia no hi ha fotos. L’aquari de corall més gran del món no vol dir que sigui gran en excés (tot i així a mi m’encanten aquests llocs) i el cinema, evidentment sobre el mar anava amb entrada combinada, que van ser 40 minuts prou agradables i curiosos.

Avui diumenge (que el cul et penja) excursió fins al cim d’un penyot que hi ha al mig de la ciutat vora la costa, baixar per l’altra banda i reservar una excursió. Arribar al hostel com si fes un mes que hi sóc, com si fos casa meva i ser recollit una estona més tard per la mateixa “colla” per anar a la platja, talment com si ho féssim cada dia. Acabem jugant a voley amb tot d’universitaris d’arreu, que com els meus companys d’habitació ja fa mesos que viuen aquí. Tornem cap al hostel, ja fosc, deixant la “Strand” com si fos de dia, amb tot de famílies encara fent barbacoa, la gent passejant i alguns corrent amunt i avall, els arbres gegants i tropicals i el cantar tan particular dels ocells, que em va recordant com de lluny som en veritat de casa. Tot i així, l’ambient es veu molt sa per tot arreu, la gent és sempre molt amable, se t’acosten si et veuen amb el plànol a la ma i es pot saludar a qualsevol, en qualsevol moment, que no sonarà pas estrany. I tot això conscient que no es poden treure tantes conclusions, d’un país tan gran, en menys de dues setmanes. Les converses de les noies que busquen feina sobre ofertes de 150 dolars / hora per ballar (aha?) i targetes de clubs amb cambreres en top-less em recorden que hi ha una bona part de la Quensland Coast que no he vist, i que no crec que trobi pas a faltar.
(Vaig començar per la Far North Queensland Coast, ara estic a la North Queensland Coast i anem baixant).

Parlant de conclusions precipitades, fa dos dies que la Lluna (creixent) agafa una sospitosa forma de D a les últimes hores del dia que em desquicia… seguirem mirant si és per no estar prou lluny de l’equador, o si les meves conclusions van ser tan errònies com precoces! (Que segur que està tot explicat a internet, eh? Però així té més gràcia).

Demà dilluns:

Deixo el Reef Lodge! Agafo el ferry cap a la Maggie (nom popular de la Magnetic Island) on hi passaré dues nits. L’illa en si és molt guiri, amb cotxets descapotables per tombar-hi, fotos amb koales, snorkels i caiacs a sac i tot tipus d’activitats diurnes i nocturnes. La idea és caminar-hi molt i dormir la primera nit acampant al Bungalow Bay Koala Village, a Horseshoe Bay i la segona dormir por ahi, a la platja, en algun lloc tranquil i poc frequentat, ja veurem com va.

Dimecres he quedat, a les 7.25h! He quedat al port amb Adrenalin Dive per anar… a fer submarinisme! (Si és que no escarmentem…) M’he de redimir! Destinació, S.S. Yongala Wreck. Aquest vaixell enfonsat el 1911 està considerat una de les millors immersions del món i està aquí a la vora… ves, doncs! Hi anem, si o si. El preu, $270 (tres hores d’anada i tres de tornada, dues immersions, dinar, lloguer d’equip…) una pasta gansa, més del que em pensava i la gràfica del pressupost tira avall que fa por… i encara que probablement ja no ho remuntarem això, en algun moment o altre ho anivellarem una mica (dic jo!).

Dimecres quan torni de les immersions segurament agafaré bus cap a la propera destinació, Airlie Beach, on seguirem visitant illetes. Sinó faria nit a Townsville, que fa cosa i tot, deixar aquest indret per sempre.

Ah! Divendres nit feien a la tele (a tooots els bars) un partit de rugby, els Titans contra els Warriors i ahir, ahir van jugar Australia (Wallabies) contra New Zealand (All Blacks)! Es veu que són esports diferents (dos tipus de rugby?), ja ho acabarem d’aclarir, però el partit d’ahir em va agradar força i no se’m va fer pas llarg. Només cal saber que s’ha de plantar la bola passada la línia groga, i l’emoció arriba sola quan veus que s’hi va acostant, acostant, acostant mentre tot de tios quadrats van saltant els uns sobre els altres al seu voltant sense parar, intentant agafar-la amb tot l’estadi cridant de desesperació. Al final va guanyar Nova Zelanda quan ja no s’ho creia ningú, i a mi qualsevol resultat m’estava bé… tots dos països em desperten gran simpatia.

*L’internet del Reef Lodge és exageradament car… cosa que m’ha estat veritablement beneficiosa.

Cairns -> Townsville

Thursday, 09/09/2010 (14:04)

Dimecres, 08.09.10

Un fart de caminar… fins l’itinerari blau vora l’aeroport i tornar, per després descartar un museu i tornar al hostel ben cansat. Compra al super, BBQ al hostel! Amb els companys d’habitació i fire show amb exhibició de poi. Després de l’exhibició han fet una classe d’iniciació al poi (una cosa bastant kiwi) i n’han ofert a qui se’n volgués comprar. No me n’he pogut estar… primera adquisició! Amb el que m’ha costat pillar-ho, s’ha de practicar! $25… només me’n vaig arrepentir una estona.

Demà marxo d’excursió a Kuranda, a caminar com un matat fins que no pugui més.

Avui he començat l’operació Barefoot!
No massa sovint, però de tant en tant es veu gent descalça pel carrer, al super, vora el mar… i després de quatre dies en un vaixell on no es podien portar sabates, he decidit començar-m’hi a acostumar, a això d’anar descalç. Així doncs he anat fins al final de Cairns descalç (uns 5kms?) i a partir de llavors he seguit amb les sandalies.

Ah! Cosa important, m’he comprat un bitllet de bus fins a Brisbane! No de la tirada, evidentment, però puc parar allà on vulgui totes les vegades que vulgui. De fet és el que fa casi tothom que viatja en bus, o sigui que no és cap excepció.

Cairns – Brisbaine, A$ 300,00

Propera parada, divendres 10 a les 9 del matí Cairns -> Townsville, arribant-hi a les 15h

(Diguem que aquest viatge es dividirà en tres grans etapes em penso… Cairns – Brisbane, Brisbane – Sydney, Sydney – Melbourne)

La Lluna

“La lluna a l’hemisferi sud es veu al revés”
Ho heu sentit mai a dir, això? Què vol dir? Que a l’hemisferi nord la Lluna riu i a l’hemisferi sud plora? Evidentment, una de les intencions d’aquest viatge era descobir aquest misteri.

Va ser l’altre dia que vaig anar a córrer que vaig veure la Lluna per primera vegada, després d’uns quants dies amb el cel ennuvolat. Era ben d’hora però el Sol ja estava bastant alt i oooh… heus ací! La Lluna, enfosquida per l’esquerra (és a dir, amb forma de D) estava a l’esquerra del Sol. (Us heu llegit el post d’astronomia, si o no?) El cas és que tal i com estaven, a l’hemisferi nord el Sol s’estaria ponent, mentre que aquí encara sortia! Em va tenir una bona estona pensatiu això, eh?

Conclusions

A L’HEMISFERI SUD LA LLUNA NO ÉS MENTIDERA. de manera que agafa gorma de C quan està Creixent, i forma de D quan està minvant, al contrari que “a casa”. A mi veure la Lluna amb forma de D a l’esquerra del Sol i de bon matí, em va donar la sensació que la Terra girava al revés.
I és que de fet, si ho representéssim a escala amb una bola del món, una taronja, una mandarina i un clic veuríem que, efectivament, el clic a Australia (jo, ara mateix) està al revés! Com ho vols veure sinó?

Dijous, 09.09.10

L’ excursió a Kuranda consta normalment d’un skyrail espectacular sobre el rainforest, un tren panoràmic que et porta de tornada… però jo he passat de tot això (una paaasta val) i hi he anat amb el bus de línia! ($4 per trajecte) que ja ha començat l’operació reajust de pressupost, i després de gastar més diners l’última setmana que en els últims tres mesos, va arribant l’hora de fer una mica el hippie, tant de dia com de nit.

Kuranda: caminar per la zona tot el que s’ha pogut, foto al salt d’aigua famós encara que estem a l’estació seca (Barron Falls) ignorar els mercats d’artesania, dinar en una plaça ajardinada i tornar cap al hostel abans del previst… que així aprofitem més el dia, que aquí ja està tot fet.

Migdiada al hostel, intentar canviar diners sense èxit (sense pagar comissió, clar) i dues hores de Reef Teach! Un clàssic de Cairns ( www.reefteach.com.au ), dues hores de xerrada sobre el corall, identificació, consells… tot plegat perquè els submarinistes (o futurs submarinistes) de la zona gaudeixin més de les immersions, siguin més conscients dels perills i prenguin consciència del que els envolta. Tot plegat convida bastant a fer submarinisme, amb el perill per a l’operació reajust que això suposa.

Després, sopar gratis al Woolshed (restaurant/bar/pub de fiestas locas amb tot de submarinistes, instructors, gent que acaba el viatge de la seva vida amb ganes de rebentar…) a la salut del meu hostel i una birra de comiat al bar més autèntic de Cairns, amb tot d’ànimes solitaries, borratxes i meditatives, la major part nadives just vora el Cairns Central Shopping Centre, el centre comercial que, junt amb l’estació de trens, separa el meu hostel del xou.

Per cert, per si no ho havia dit, al Dreamtime travellers rest. hi he estat molt i molt bé… un hostal pot ser només el lloc on caure mort mentre no és de dia, o pot arribar a ser la teva agència de viatges particular i el teu conseller local. Apart que el lloc és xulo i s’hi està molt bé, el Chris el de la recep m’ha fet molt fàcils els primers dies en aquest país. (No és perfecte, eh? L’esmorzar no està inclòs, internet és de pagament… però ves).

Demà, ja està dit:

8.30h Check out
9h Cairns – Townsville

15h buscar on dormir, fer tomet per la zona, comprar tot de “camping gear”, començar a mirar com anar a Magnetic Island… anar fent!

*Són curiosos aquests noms que es van anar posant a la valenta, i tal qual s’han quedat: arribo a un “nou” oceà, aquell dia veritablement tranquil, l’anomeno Pacífic. Inaguro un centre penal, que acabarà sent ciutat, l’anomeno com el govenrador… Lord Sydney. Passo vora una illa, se’m desvia una mica la brúixola, l’anomeno magnètica. I així per tota la vida, i així anant fent.

Molt profund, tot plegat

Tuesday, 07/09/2010 (08:26)

Avui s’han acabat quatre dies d’immersions, de Cod Hole al Coral Sea, tot al mig de l’Oceà Pacífic del Sud: quatre dies de vaixell, de navegar, d’anar descalç, de no veure la costa per enlloc i de fer tres coses bàsicament que són: dormir, menjar, submarinisme… i repetir! Així ho venen i així ho fan: immersions a sac, menjar prou bé i dormir, quan es pugui i si és que es pot.

Amb algunes variacions, un dia a sac a bord del Taka podria ser:

06.50h Amunt! Bon dia
07.00h Esmorzar
07.30h Briefing! (Petita reunió informativa, mitja hora abans de cada immersió sobre la zona: com és, què s’hi pot veure, profunditats, corrents, consells, precaucions, qui va amb qui…)
08.00h Immersió
09.30h Canviem de lloc!
11.00h Briefing!
11.30h Immersió
12.30h Dinar
13.30h Canviem de lloc!
15.00h Briefing!
15.30h Immersió
16.30h Canviem de lloc!
18.00h Briefiiing!
18.30h Immersió… nocturna!
19.30h Sopar!
20.30h Veure el video del que ha estat el dia, repàs del que serà l’endemà i peli / temps lliure / dormir.

· Cada immersió no pot durar més de 60 minuts ni es pot baixar més de 30m sota el nivell del mar.
· Aquests dies he vist pelis com el Equipo A, Karate Kid, aquella del Stallone, etc etc.

I casi casi tothom ha fet les catorze immersions, eh? 4+4+4+2! (quina colla de cracs) Jo entre pors i malestars n’he fet nou, que ho sapigueu, i he acabat ben baldat! I és que per mi no ha estat pas com m’esperava… Ja anava amb la idea de morir, però ni molt menys de la següent manera! Expliquem-ho això:

Apart de les tres activitats principals jo me’n vaig afegir una, la por! I quina por que he passat… El primer dia ben d’hora quan després d’esmorzar ens disfressem (neoprè, armilla inflable, bombona, regulador d’aire, ulleres, el tubet per respirar (snorkel, en anglès! Aquí obligat per llei)… les aletes! I salto al mig de l’Oceà, diguem-ho, no massa convençut de mi mateix, preocupat per com poden pesar aquests casi dos anys sense immersió o per com d’últil podia haver estat aquella jornada submarinista amb la Laia J que va acabar en capbussada dominguera vora l’esplanada del Forum.

El cas és que vaig saltar a l’aigua decidit a tirar avall, avall, avall quan “uuuuuuuuh!” em vaig acollonir. Però bé, eh? Del tot! Allà sota ho vaig veure tot blau, intens, gegant, amb submarinistes dispersos dirigint-se disparats, talment com astronautes directes cap a una illa de corall submergida allà lluny, allà sota, on casi casi no arribava la vista. Vaig desinflar l’armilla (per descendre jo també) i totes, totes aquelles preguntes que sovint em feia la gent sobre això d’anar al fons del mar, a totes hagués respòst que SÍ!: “I no fa por tanta profunditat? I notes la pressió? I si de sobte vols sortir, no pots, no? T’has d’aguantar! I costa de respirar?” Osti, si costa… Quan em vaig veure xarrupant tot l’aire que donava el regulador per omplir-me els pulmons com aquell a qui se li ha acabat la orxata, quan vaig mirar amunt i amb prou feines vaig veure la superfície vaig decidir sortir d’allà, tirar amunt directament, sense mirar enrera, sense ni tant sols avisar la resta. Tanta por tenia, tant poc vaig mirar enlloc, que vaig anar a petar just a sota el vaixell (us ho podeu imaginar això, o no?) a sota del vaixell! Per a continació donar explicacions a tots els que feien guàrdia, que no eren pocs, un a cada coberta: “si, si tranquils… tot bé! peerò, que si m’he estressat, que si no podia respirar, que si el neoprè m’apreta molt…” Tots amables, tots pacients, comprensibles i voluntariosos, a partir de llavors va ser com tornar-ne a aprendre una vegada més, a això de submergir-se, sobretot a respirar tranquilament, i a creure’s que de veritat no passa res. He de dir que de mocs en tenia, que anava bastant marejat i que el mal dormir i el poc descansar no ajudaven pas, però tot plegat em sonava, a mi mateix, a mala excusa de nen petit. A partir d’aquí però, vam anar a millor! A quatre immersions per dia n’hi ha per triar i remenar, si aquesta no va bé esperem a la següent! I sinó a l’endemà. He patit molt per no sortir pitant a la primera de canvi; ha estat un esforç senzillament respirar sense agobiar-me i m’ha costat (Déu i ajuda!) tornar a passar-m’ho bé allà sota, sentir-me afortunat de poder fer el peix i sobrevolar tot d’aquaris naturals en totes direccions, tot respirant relaxadament.
Aquest matí mateix he vist un tauró dormint, una tortuga, una manta petiteta… dues sèpies! Que ens miraven curioses i a més… a més a més ho he gaudit! M’ho he passat bé.

Així doncs ha estat un patir, un alleugeriment, un bany d’humilitat, una immensa satisfacció. M’he sentit més en un vaixell escola que en una excursió de submarinisme. He après una mica més sobre corall i el fons del mar, i evidentment de mi mateix.

Avui ja de tornada, m’han deixat a Austràlia! Quin xou, eh? Ja m’està bé… necessito unes vacances! De moment em quedo dues nits més al Dreamtime, el millor hostal del món després del Zeppelin Hostel, on encara hi tinc un parell de coses a fer, entre elles buscar (i trobar) bitllet per Townsville, per demà passat.

Records a tothom!

taka

Dijous, 02.09.10

Friday, 03/09/2010 (04:27)

Un bon dia sens dubte. M’he llevat al Ferntree Rainforest Lodge* i tombant per allà abans d’esmorzar he començat a prendre consciència del lloc on m’allotjava (és xulo, xulo, eh?) i de com d’integrat està en el que és el Rainforest**. Una estona més tard he fet el dispendi del dia: esmorzar al Lodge! $15 per la barra lliure del típic esmorzar d’hotel. I tant! Amb $15 no n’hagués tingut per casi per res, al poble. Per cert, ha estat el meu primer esmorzar amb Vegemite! Té tanta vitamina B com mal gust, si senyor. Després d’esmorzar he estat pululejant per allà fins les 10h (check out time!) que he anat a tombar pels voltants, que seríen: Dubuji Boardwalk, Cape Tribulation poble (un super, un càmping, un bareto i una farmàcia, tot amb el permís del Rainforest), Myall Beach i no he arribat fins al cap Trib, que ja hi vaig estar ahir. M’ha agradat molt, tant el bosc com la platja, i això que aquesta semblava ben diferent de com surt a les postals.
Dinar més aviat just (xocolatina i un plàtan, $5) i a la tarda he empalmat amb el Horizon Tours! Per anar al Daintree Discovery Centre, un centre d’interpretació del bosc que bé s’ha guanyat tots els premis que té. Diu… “amb una hora en teniu de sobres!” O_o Jo no hi he estat gens d’acord, però ves… amb una hora hem fet. Després ja, tornada cap a casa, cadascú a la seva, tot compartint migdiada.

Així doncs, ha estat un molt bon dia!
I a l’arribar, hi havia la meva motxilla! (homeeeee! Ja tornem a ser una familia!)
I al sortir a buscar alguna cosa per sopar al Cairns Centre, he vist tot d’estrelletes! (aaaapaquii!)

Si és que cadascú es motiva com pot…

*M’agradaria anar posant tot d’enllaços i currar-me una mica el dia a dia, però entre que internet va prou car ($A 2 mínim cada hora) i que per ara als dies els falten més hores que n’hi sobren, si algú vol saber més sobre qualsevol cosa que vagi sortint per aquí només cal que ho posi al Google, i compari. (uaaala què dropo) :)

**A l’Àsia n’hi deien jungla, a l’Amazones n’hi deien selva… i aquí n’hi diuen Rainforest: bosc de pluja, bosc tropical? Rainforest m’està bé.

***L’altre dia allà al mig del rainforest, sabeu què em va passar? A l’anar a dormir, abans que vinguéssin els altres tres de l’habitació apago el llum, vaig cap al llit (que evidentment estava a l’altra banda) i a mig camí faig “ups, ho posarem tot a lloc” i com faig casi cada nit, estiro els braços cap amunt, ben amunt i quan m’estic a punt de posar de puntetes “TAC! TAC! TAC! TAC! TAC!” Òstieeeeeeeeeees! Quin mal!! El ventilador, a tota pastilla, em va segar els dits! Em pensava que me’ls havia rebentat… però res tu, com els crios, una mica d’aigua freda i a dormir. L’endemà estaven ja casi casi com si res! Ja veieu, quins perills continus amaga aquest país.

03.09.10

Avui, llevar-me passades les sis, petit esmorzar i anar a córrer! Pel port, pel passeig marítim i tornar. Dutxa, rentar la roba de córrer i ara el plan és
1.comprar un barret
2.canviar diners (amb els Euros no anem enlloc)
3.menjar alguna cosa i esperar que es facin les 15.30h, que marxo d’excursió fins dimarts.

Dimecres, 01.09.10

Thursday, 02/09/2010 (11:52)

Bastant abans de les quatre de la matinada ja estava despert, completament, amb els ulls rodons, “Lost in translation” total. He fet internet una estona i he aprofitat per fullejar la guia, començar a mirar properes destinacions i intentar imaginar-me el calendari de viatge tot ple, sense arribar a conseguir-ho. Cada vegada que penso en la quantitat de dies que em queden de tombar em puja l’adrenalina! i no m’ho acabo de creure.

A les 6.15h ha sonat el despertador, abans de les 7h havia deixat l’habitació i estava al mini bus de Tropical Horizons, conduït per un tio ben gras, amb bigoti blanc, vestit d’explorador i que no ha parat d’explicar coses en tot el dia. Jo era el primer! He pogut triar lloc i a partir d’aquí hem anat recollint gent per tot tipus de complexes hotelers.

Hem sortit de Cairns seguint la James Cook Highway cap al nord (aquesta “highway” vindria a ser una nacional de doble sentit amb tot de rotondes pel mig, eh?) I hem anat passant per tot de llocs que surten a la guia: Port Douglas, diverses platges entre elles una on es va gravar La delgada línia roja (The red thin line, ehem ehem), Mossman i hem entrat al Daintree National Park, que semblava Jurassic Park, Rainforest total, i m’he banyat al riu! Han dit “algú es vol banyar? Teniu cinc minuts” Just llavors ha sortit una mica el sol i clar… i tant! He dit jo: l’únic lloc de la comarca sense cocodrils ni medusses i encara direm que no? Una parella australiana, de la costa Oest, estaven una mica motivats al principi, però no ha estat suficient. La resta ningú, però és que hauríeu de veure la parroquia, eh? Quin jovent!

Bueno, banyet, marxem, tomet en vaixell pel Daintree riu! Hem vist algun cocodril, una serp, molts ocells… i tornem al bus: vistes a la desembocadura del Daintree river des del Mount Alexandra… i cap a dinar! Ràpid ràpid que fem tard. Dinar… en un lloc espectacular, al mig del bosc i vora la costa, allà on el rainforest es troba amb la barrera de corall. Després de dinar tenia una son jo… i tal i com estava previst, m’han deixat a Cape Tribulation poble, a un lloc anomenat Ferntree Rainforest Lodge, per passar-hi la nit i la resta han seguit amb el tour. A mi em recullen demà! A la mateixa hora i al mateix lloc; com que l’excursió d’un dia em semblava molt curta vaig demanar de quedar-me a dormir per aquí i tornar l’endemà i van dir que sí, per només $11 més! Fet. La idea inicial era anar a tombar, però ara mateix la prioritat és descansar i dormir bé, que el submarinisme es presenta molt i molt cansat.

Per això aquí, al cul del món del que ja semblava ser el cul del món, he fet una migdiada de necessitat, per despertar una bona estona més tard amb tres companys nous d’habitació, pluja a l’exterior i unes grans ganes de no fer res fins l’endemà. Així he passat el que quedava de tarda… veient les casetes del Ferntree, sentint la pluja, amb la guia al meu costat i veient més gent que arribava, a aquest racó de món.

Travelplan

Atenció! Gent australiana! Visitants! Simpatitzants! Viatgers,,, i viatgeres! Després de consultar llibres i amistats, aquests són els 12 llocs per on vull passar les properes setmanes. Hi falta res? Hi sobra res? Hi diríeu res? Tots els comentaris seran acollits amb gran estima.

· Great Barrier Reef – Corall a sac. Hi vaig divendres! I probablement no serà l’últim cop.
· Townsville – Magnetic Island – SS Yongala (naufragi)
· The Witsundays – Airlie Beach – kayak per la zona
· Fraser Islands
· Brisbane – aquí hi tinc dos amics que m’ensenyaran la zona, el David i la Gemma, viatgers professionals (Deeeivid, ehem ehem) i probablement quedaré amb el Max, també.
· Coolangatta – Gold Coast
· Una setmana viatjant per carretera de la Gold Coast fins a Sydney, sense parar a Surfers Paradise (sobre aquest punt hi ha alguna controvèrsia)
· Sydney
· Blue Mountains
· 12 Apostles – Great Ocean Road
· Melbourne – ahir em mirava el plànol… quina por! (De gros)

· Un lloc anomenat Kakadu? Ho he de buscar**

· També m’agradaria fer uns dies de woofing en algun lloc, a poder ser una mica autèntic

I per rematar-ho tot, va en David (Deeeivid òsties!) i hi afegeix:

“I think traveling in Australia will be more about the journey than the iconic destinations – distances are huge and it’s all beautiful”.

*Tercera nit a Austràlia i (SENSE DECEPCIÓ) cap aranya peluda a la sabata, cap serp assassina a la dutxa, cap picada de mosquit.

**02.09.10

M’acabo de retrobar amb la meva motxilla! Raspall de dents, fulles d’afaitar, sabo! Roba, tisores… tot ha estat rebut com si fos ajuda humanitària.