Un bon dia

Arriba un moment, cada any, en el que ja puc anar a treballar sense jaqueta tot i sortir d’hora, i en el que el forro d’anar a córrer ja es pot guardar fins l’any que ve. És a partir de llavors, calendari apart, que per mi comença de veritat la primavera i com diu tothom, tornen els dies en els que fa bo, que no és el mateix que dir que tornen els bons dies.
Si mirem a l’interior de les escoles quan hi passem pel costat, veurem que les tenen decorades tot l’any, ja sigui per celebrar la castanyada, el Carnaval, Sant Jordi o algun tema recentment treballat. El més comú però, la decoració més corrent a les nostres escoles és la de les Estacions de l’Any.

No fa ni dos mesos tots els flocs i ninots de neu que hi teníen des de l’any passat, van donar pas a flors, papallones i marietes, grans representants de la primavera. A la tardor la natura es va preparar per passar l’hivern, l’estació amb les condicions més dures i un cop passat, rebrota la vida amb tot de moviment i colors.
Tal i com fa molts anys ens van ensenyar les estacions de l’any i és aquesta una d’aquelles coses que no s’obliden, crec que també hauriem de tenir més arraigada una visió més oberta del temps que fa, i és que aquest hivern n’hem tingut molts, de bons dies. Vull dir que hem tingut molts dies d’aquells que es pot dir “quin bon dia que fa!”, “quin bon dia d’hivern”, amb un cel gris i fosc que xucla els colors i no deixa ni entreveure el sol, o un dia tot pintat de blau cel, mai millor dit, amb vent glaçat per la neu no massa llunyana que fa agraïr colls alts i bufandes. Una bona nit d’hivern clara, estrellada com mai, amb un aire veritablement net i una tranquilitat humida i silenciosa que presagia glaçades que ens arribaríen al moll dels ossos, gelades de calfred, pròpies de l’estació més freda de l’any.

Jo, de veritat que ho veig així. I mira que la primavera és maca, eh? Amb la màniga curta, les sandàlies i el caminar despreocupat gaudint tant del sol com de l’ombra, però no pot ser que sigui l’única estació que vivim a gust, queixant-nos després per la xafogor de l’estiu, el vent de la tardor o el fred i la pluja de l’hivern.

Sí que som mediterranis, que poder no hi estem acostumats i fins i tot podríem dir que se’ns fa estrany, però bé podríem agraïr l’oportunitat d’enfonsar el peu a la neu prop de casa, o la pluja d’uns quants cops per setmana, caiguin en dissabte o no.

Parlant de la pluja, a molta gent se li ha fet llarg aquest hivern i res m’atreveixo a dir per passar part de la tardor lluny i entre els tròpics però tot i així, encara es pot contar en mesos el temps que fa d’aquella sequía mortal, d’aquella desertització temporal del nostre país i d’aquella desesperació per aconseguir aigua d’on fos, traient-la del mar o portant-la en vaixell. Trobo que, en general, tenim molt poca memòria i que a més som molt egoístes. Oblidem molt ràpid com de malament ho podíem haver arribat a passar, i reneguem de la pluja senzillament perquè no ens deixa tenir el “bon dia” que havíem desitjat.
“Quin sonat va inventar el paraigües?”, diuen els amics de les arts. La resposta és clara: qualsevol que no estés, recentment enamorat.

Pots deixar un comentari

*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image

Comment moderation is enabled. Your comment may take some time to appear.