Arxiu del May del 2010

M’agrada córrer

Sunday, 30/05/2010 (20:56)

Després d’uns quants dies sense anar a córrer costa una mica posar-se les bambes com si res i tornar a suar muntanya amunt. Un cop decidit però, m’agrada reviure el sentiment de començar a gambar, respirar fons, mirar al rellotge com cauen els minuts mentre em comença a suar el front i encaro Montjuïc ben amunt.

Ahir abans que tanquéssin em vaig apuntar a la cursa del Corte Inglés per segon any consecutiu. “Corro perquè m’agrada” diuen aquest any, i a mi el lema em va agradar des del primer moment. De fet m’agraden aquests esdeveniments en la seva totalitat… Són una bona excusa per llevar-se ben d’hora un diumenge i són un xou majúscul de principi a fi, amb tot de gent vestida igual que va cap a la mateixa direcció (sempre em recorda a V de Vendetta, això), la múscia tecno als altaveus a la sortida, els minuts previs… i el córrer entre gentada sobretot al principi: els que surten de davant de tot i es posen a caminar, els que s’emprenyen amb els que caminen havent sortit de davant de tot, el carrer Aragó comprimit de gent de façana a façana i gent fent ziga zagues impacient, la cadira de rodes i els aplaudiments constants, el gos amb el dorsal, riuades que retallen a les cantonades i rotondes, la calor i el cansament de la pujada a Montjuïc, els taps i les ampolles de plàstic totes tirades per terra mig plenes, el pare que esprem el fill fins que aquest rebenta i li explica llavors com respirar, l’entrada a l’estadi olímpic, la baixada fins a Paral·lel prop de casa i el via crucis Floridablanca, amb poc soroll i molt d’esforç fins arribar a la meta a Plaça Catalunya, a tocar d’on hem començat. Arribo 57 minuts després del tret de sortida i ja em sembla prou bé. Posa que ho hagi fet en 55 i són casi onze quilòmetres en total… d’haver-ho fet sol hagués trigat molt més. Em donen una ampolleta d’aigua i segueixo cap a casa, corrent sense pressa Floridablanca enllà, de tornada, veient com no para de passar gent que encara fa la seva cursa.

49911

ASTRONOMIA – El Fascinant Cel de Nit

Saturday, 22/05/2010 (16:29)

El Sol, les ombres, la lluna i les estrelles. Cadascú de nosaltres, tant de gran com de petit, s’ha quedat embadalit alguna vegada tot mirant una posta de sol o la lluna plena, s’ha encuriosit amb la pròpia ombra o ha perdut la noció del temps davant un cel replè d’estrelles, en una nit clara.

stargazing2.jpg

Motius per descobrir el cel de nit amb els infants i joves

Totes les cultures s’han dedicat des de sempre a l’observació del cel durant la nit i cadascú l’ha interpretat a la seva manera: L’Óssa Major a la Grècia clàssica (l’Ursa Major) era també una óssa pels hebreus i la majoria de nord-americans, cadascú justificant d’una forma o altra la seva llarga cua. Per contra, va ser una caravana pels àrabs, set bous de tir pels romans, una llitera que portava un home malalt per alguns nadius nord-americans, un lloro a la cultura Maia, set homes savis pels hindús, la cuixa i pota d’un brau pels egipcis o fins i tot el carruatge d’alguna eminència a l’antiga Xina.
Avui en dia ha passat a ser un cullerot als EUA i l’Amèrica llatina, una arada a Anglaterra, una paella al sud de França i un carro, gran, que és com l’anomenem nosaltres.

Estrelles que es fuguen, es disparen, cauen o regalimen. En cada idioma seran descrites d’una forma diferent però amb desig o sense, la il·lusió al veure’n una és sempre la mateixa.

Introduint els nostres infants al món de l’Astronomia, a l’igual que si ho fem amb nosaltres mateixos, els convidarem a mirar més enllà del fanal de ciutat que no els deixa veure el cel, sempre abans admirat.
Això els farà:

· retornar als seus orígens
· afinar el sentit de l’orientació
· gaudir doblement d’un espectacle natural
· prendre consciència del nostre lloc a l’univers, amb completa naturalitat i molta humilitat, en redescobrir el poc que som entre tanta immensitat.

night_tour.jpg


Com fer una vetllada d’estels, recomanacions per a l’observació

· Buscarem un lloc elevat, per tenir camp de visió i que estigui allunyat de la contaminació lumínica i atmosfèrica. Si el que volem és veure estrelles, millor que no hi hagi lluna (nit de Lluna Nova o posterior a Quart Minvant).
· Hem de tenir un discurs preparat amb antelació. Ser concrets. Consultarem abans el planisferi per saber quines constel·lacions podrem veure i buscarem també en webs o planetaris quins planetes podrem distingir. Una llanterna potent que pugui fer de punter ajudarà molt a l’hora d’indicar les diferents estrelles.
· Com en totes les activitats a l’aire lliure, consultarem la previsió meteorològica per la nit de la data prevista.
· Sobretot amb petits, hauran d’estar ja habituats a les activitats de nit (que no passin por) i a mantenir el silenci.
· Dedicarem de vint a trenta minuts a que la vista s’adapti a la foscor i no durem masses llanternes, ja que si alguna ens enlluerna haurem de tornar a començar. Si decidim que en porti tothom, folrarem les lots amb paper de cel·lofana vermell. Aquesta mesura, apart de pràctica, ajudarà a començar l’activitat de forma divertida.
· Tindrem en compte la comoditat dels participants, tant grans com petits: si som a l’hivern farem que tothom vagi ben abrigat, que el fred no els distregui l’atenció. Hauran d’estar asseguts i recollits. A l’estiu pot ser que també ens hàgim d’abrigar i utilitzarem a més aïllants tèrmics per jeure durant l’observació, que bé pot acabar en bivac.
· És difícil distingir una constel·lació si no l’hem vista mai abans. Per això són molt importants les activitats prèvies com jocs o tallers, on els participants s’hauran familiaritzat amb el cel que veuran a la nit i les formes que agafen les agrupacions d’estrelles, tot motivant-se.

estrellas

QUÈ PODEM OBSERVAR?

Les estrelles

L’estrella més propera que podem veure és el Sol, que no ens deixa veure la resta i de la qual ens arriba fins i tot la calor.
Un cop post, veurem en el cel tot d’estrelles fent pampallugues. Aquest centelleig no és fenomen propi de les estrelles sinó un efecte òptic produït per la nostra atmosfera, a l’arribar els punts de llum des de tan lluny. Les estrelles poden ser d’un to blavós i blanc a grogues i ataronjades o vermelles, segons la temperatura a la seva superfície. El color també ens ajuda a saber l’edat de l’estrella: les blaves són més joves i les vermelles més velles tot i que si no ens ho diuen, no ens n’acostumem a adonar, que són de colors. En veiem de més grans i de més petites, depenent de la seva grandària i de la distància a la que es troben de nosaltres.
Oblideu-vos-en d’aprendre les constel·lacions deixant de banda els noms de les estrelles, perquè seran la majoria de vegades estrelles soltes el que veurem. Les Estrelles més fàcils d’observar són:

· Tot l’any
Polaris, de l’Óssa Menor, blanca. Ens indica el Nord i NO és la més brillant del cel.
Dubhe i Merak Óssa Major

· A l’hivern
Sirius, del Gos Major, blanc-blava
Betelgueuse d’Orió, vermella
Rigel d’Orió, blava
Aldebaran de Taure, vermella
Capella del Cotxer
Polux i Càstor dels Bessons
Procyon del Gos Menor

· A la primavera
Regulus del Lleó
Spica de Verge
Arcturus de Bover

· A l’Estiu
Triangle d’Estiu: Deneb del Cigne, Alatir de l’Àliga i Vega de la Lira
Antares d’Escorpí

· A la tardor
Mirphak i Algol de Perseu
El Quadrat de Pegàs

Per si voleu filar més prim, aquestes són les Principals Estrelles del nostre Cel de Nit ordenades per constel·lacions, la major part de les quals van ser batejades pels àrabs.

Andromeda: Alpheratz (o Sirrah,també del Quadrat de Pegàs), Almach
Aquila: Altair
Auriga: Capella, Menkalinan
Boötes: Arcturus
Canes Venatici: Cor Caroli
Cassiopeia: Schedar, Caph
Cepheus: Erakis
Canis Major: Sirius
Canis Minor: Procyon, Comeisa
Corona Borealis: Gemma (o Alphekka)
Cygnus: Deneb, Albireo
Draco: Thuban (va ser la Polar l’any 3.000aC)
Eridanus: Achernar
Gemini: Castor, Pollux
Hercules: Ras Alguethi
Leo: Regulus, Denebola
Lyra: Vega (serà la Polar l’any 14.000)
Orion: Rigel, Betelgeuse, Bellatrix, Mintaka, Alnilam, Alnitak,
Pegasus: Markab, Scheat, Algenib
Perseus: Mirfak, Algol (no és la més brillant però sí la més popular)
Scorpius: Antares
Taurus: Aldebaran, El Nath,
Ursa Major: Dubhe, Merak, Mizar (amb Alcor de Doble)
Ursa Minor: Polaris, Kochab, Pherkad
Virgo: Spica

Els Planetes

Els planetes estan molt més a prop de nosaltres que les estrelles i es veuen més grans. Per això, a la llum que ens arriba no l’afecta l’atmosfera i els veurem sempre com un punt de llum fix, sense tremolor ni pampallugues.
Amb un telescopi o fins i tot uns binocles podrem veure tots els planetes, tot i que per començar podrem provar a distingir a ull nu Venus, Mart, Júpiter i Saturn.

Venus és el planeta més lluminós i el segon objecte natural més brillant del firmament nocturn després de la Lluna. Com que està molt a prop del sol sempre que el vegem serà just abans que aquest surti, a l’Est, o després de la posta, a ponent. La ISS, l’Estació Espacial Internacional, quan és visible té la mateixa brillantor.

Mart és conegut com a Planeta Roig i el veurem completament ataronjat, encara que només es pot veure cada dos anys, ja que la seva translació dura el doble que la de la Terra.

Júpiter i Saturn són els planetes més grans del Sistema Solar i es veuen clarament durant molts mesos. Amb uns binocles o un telescopi de més de 114mm podrem veure els quatre satèl·lits més grans que té Júpiter, les llunes de Galileu i amb sort alguns equadors i la taca vermella. Observar Saturn és una experiència difícilment oblidable: la claredat dels seus anells i observar la divisió de Cassini (espai entre anells) és quelcom a 1400 milions de Km.

planets_iau_big.jpg

La Lluna

La Terra només té un satèl·lit natural, la Lluna, que per diàmetre seria una tercera part del que és el nostre planeta.

La Lluna gira al voltant de la Terra aproximadament cada vint-i-vuit dies, que és el que dura també la seva rotació. Això fa que en veiem sempre la mateixa cara i que l’hemisferi posterior no quedi mai a la vista.

La Lluna és l’objecte més brillant del cel després del Sol. La podem observar a ull nu, encara que és molt interessant amb un telescopi o uns binocles i un mapa de la lluna, poder anar reconeixent els cràters i mars o fer dibuixos de la seva superfície. En Lluna Plena quasi bé no hi ha ombres, cosa que dificulta l’observació, però per contra es veu la Lluna en la seva totalitat. Encara que sigui molt bonica d’observar, pot dificultar l’observació de les constel·lacions.

La translació llunar fa que, vista des de la Terra, la Lluna es pongui cada dia cinquanta-cinc minuts més tard que el dia anterior i així es van succeïnt les seves fases, que són quatre: Lluna Nova, quan aquesta coincideix amb la trajectòria del Sol i per això no la podem veure, ja que aquest ens enlluerna. L’endemà en veurem, durant cinquanta-cinc minuts i després de la posta de Sol, una línia molt fina en forma de D, ja que la franja iluminada apunta sempre cap al Sol. Sis dies més tard estarà la Lluna en Quart Creixent, quan veurem des de la Terra la meitat de l’hemisferi il·luminat de la Lluna i cada dia seguirà sortint cinquanta-cinc minuts més tard fins arribar a la Lluna Plena, quan està més allunyada del Sol i la Terra queda entre tots dos. A partir d’aquí ja no veurem la Lluna “perseguint” el Sol, sinó el Sol que cada dia s’acostarà més a la Lluna. La Lluna es començarà a enfosquir progressivament per la dreta, agafant forma de C i d’aquí que diguem que la Lluna és mentidera: quan estigui Creixent tindrà forma de D i quan minvi (decreixi) tindrà forma de C. Tres setmanes després de la Lluna Nova estarà en Quart Minvant, quan no poguem veure la meitat de la dreta (un quart del seu total) i la veurem normalment de matinada, o ja de dia amb més esforç, cada dia una mica més prima. Una setmana més tard, passats els 28 dies aproximats tornarà a coincidir amb la trajectòria del Sol, tornant a estar Nova.

fases-lluna.jpg

Tot plegat pot semblar molt complicat, però tenim les fases de la lluna a molts calendaris, agendes i diaris gràcies als quals ens podem acostumar a buscar-la tant de dia com de nit… i no només quan ens hi topem de sobte, ja fosc, i la veiem recent sortida… tota plena.

lluna i venus

Lluna Creixent del passat 16 de Maig, dos dies després de la Lluna Nova.
S’hi distingeix Venus, només visible sense la presència del Sol.

Nebuloses

Les Nebuloses són núvols de gas i pols dins les galàxies i poden ser entre elles molt diferents. Són el que anomenem fàbriques (o guarderies, maternitats) d’estrelles. Les estrelles, fins i tot el Nostre Sistema Solar van néixer probablement d’una Nebulosa i per això se’ls hi dóna molta importància. Es fàcil d’observar, amb uns binocles, la nebulosa del cinturó d’Orió.

nebulosa.jpg

Estrelles Dobles

Són un parell d’estrelles que estan tan pròximes l’una de l’altra que des de la Terra poden arribar a passar per una de sola. Pot ser que sigui només un efecte òptic i que en realitat estiguin molt separades l’una de l’altra (dobles òptiques) o que estiguin unides per la gravetat, rotant l’una al voltant de l’altra (dobles físiques). També es poden anomenar Estrella Múltiple. L’Estrella Doble més popular són probablement Mizar i Alcor, a la cua de l’Óssa Major, fenomen utilitzat antigament com a prova de visió.

Cúmuls Estel·lars

Els Cúmuls Estel·lars es van formar de la mateixa Nebulosa, com les Estrelles Dobles, però en aquest cas se’n van formar centenars o milers, difícilment visibles sense un telescopi. Les més conegudes són les Plèiades, a la constel·lació del Taure, també conegudes com les Set Germanes o Subaru, en japonès.

pleiades.jpg

Galàxies

Són enormes cúmuls d’estrelles, planetes, gas i pols. El nostre Sistema Solar pertany a la Via Làctea, a l’igual que totes les estrelles que veiem al cel, tant a simple vista com amb telescopi. Amb l’ajut d’uns binocles i sobre la constel.lació d’Andròmeda (tardor), podrem cercar la galàxia d’Andròmeda, l’objecte més llunyà que podem observar amb facilitat.

galaxia.jpg

Constel·lacions

El cel està dividit en regions que prenen el nom d’una agrupació d’estrelles, d’una constel·lació. En el món occidental s’han mantingut les constel·lacions de l’antiga Grècia, 88 en total i les dividim en els hemisferis Nord i Sud.
Sovint costa entendre perquè ens hem d’imaginar segons què tot mirant els dibuixos que semblen fer les estrelles al ser unides entre sí, però s’ha de pensar que són interpretacions amb dos mil anys d’antiguitat i que s’han de conèixer (o reconèixer) amb un nom concret, encara que al que els grecs van anomenar Lleó, a nosaltres ens sembli més un penjador de roba o un ratolí.

constelacions.jpg


Quines estrelles veiem tot l’any? – Les Constel·lacions Circumpolars

Si allarguéssim l’imaginari eix de la Terra cap a l’infinit des del Pol Nord, veuríem que aquest apunta directament a un punt, al Nord Celeste, i molt a prop hi ha una estrella en concret. És l’Estrella Polar (Polaris) i és per això que ens indica el Nord, perquè es troba just damunt del Pol. Al girar la Terra sobre el seu eix, produeix l’efecte que l’estrella Polar es queda quieta, mentre tota la resta giren al seu voltant. És el moviment aparent de les estrelles.
paranal-trail.jpg

L’Estrella Polar és la punta de l’Óssa Menor o Carro Petit. Les Constel·lacions situades al voltant d’aquest Pol Celeste s’anomenen per això mateix Circumpolars i són l’Óssa Major (o Carro Gran), el Drac, Cassiopea i Cefeu. Normalment aquests noms els trobarem sempre escrits en llatí, prou similar: Ursa Minor, Ursa Major, Draco, Cassiopeia i Cepheus.

L’Estrella Polar no és la que més brilla en el nostre cel (ho és Sirius en primer lloc, de l’hemisferi Sud i Arcturus, del Nord) i l’Óssa Menor costa bastant de trobar. Per això, haurem d’aprendre a localitzar altres constel·lacions més distingibles i a partir d’elles trobar la Polar. Per fer-ho, l’Óssa Major serà la nostra guia.

Polaris - how to find

Aquestes constel·lacions són les úniques que podrem veure totes les nits de l’any i la resta només seran visibles durant uns mesos, quan es vegin des de la part nocturna de la Terra. D’aquí que cada estació meteorològica tingui el seu Cel de Nit, ja que de dia el Sol no ens deixa veure la resta i només en el cas d’assistir a un Eclipsi de Sol total, veuríem les constel·lacions de l’estació contrària a la que estem.

Els signes del Zodíac

L’Eclíptica és el pla imaginari del Sistema Solar on es troba el Sol i tots els planetes. Això vist des de la Terra es tradueix en que el recorregut que fa el sol de dia, el segueixen els planetes en el cel de nit. Els Grecs van dividir el total d’aquest tros de cel en dotze parts iguals i a cadascuna d’aquestes parts li va correspondre una constel·lació, un signe del zodíac.
zodiacals.jpg
El signe del zodíac al que pertanyem ve donat perquè el dia que vam néixer, el Sol passava per la nostra constel·lació al migdia.

L’HEMISFERI SUD

A l’Hemisferi Sud estem al revés, ni més ni menys, de manera que moltes coses són o es veuen al revés que a l’hemisferi Nord:

• A la cara Sud de les muntanyes (o de les cases) no hi toca mai el Sol, que sí surt per l’Est i es pon per l’Oest.
• Les estrelles circumpolars giren en el sentit de les agulles del rellotge (les circumpolars del Nord giren en sentit contrari).
• La Lluna NO és mentidera, la veiem al revés. Quan està creixent la veiem en forma de C i quan minva (decreix) en forma de D.

Crux, La Creu del Sud

A l’Hemisferi Nord tenim la sort que Polaris ens indica on es troba, qualsevol nit clara, el Pol Nord Celeste. A l’Hemisferi Sud també hi ha una estrella just davant del Pol Sud Celeste, sigma Octantis, però és l’estrella 6.000 més brillant del nostre cel, mentre que Polaris seria la 48. Així doncs no ens serà molt difícil ja trobar-la, sinó senzillament distingir-la. Llavors, com ens orientarem gràcies al cel de nit a l’hemisferi Sud? Hi ha tres maneres principals de fer-ho:

• Trobar la Creu del Sud gràcies als “Apuntadors”, que són Alfa Centaure i Beta Centaure: dues estrelles molt brillants que ens faran de guia per trobar la Creu del Sud. Quan la tinguem localitzada, estendre l’eix més llarg de la Creu quatre vegades i mitja (4,5) i d’allà traçar la recta avall cap a l’horitzó.

• La segona és estendre l’eix llarg de la Creu indefinidament. Llavors dibuixar una altra línia que surti perpendicular de la línia que uneix els dos “apuntadors” (Alfa i Beta Centauri). On es troben aquestes dues línies és casi el Pol Sud.

• La tercera és traçar una línia des d’Acrux (Alfa Crux) fins Achemar, d’Eridanus. El Pol Sud Celeste queda més o menys al mig.
Cap d’aquestes maneres és exacta, és el que té no tenir una estrella prou ben situada i prou brillant.

*Els dos núvols de Magallanes (dues galàxies) queden entre Achemar i el Pol Celeste. En cas de veure’s, podrien ajudar a l’orientació.

Com trobar la Creu del Sud

El mapa de sota mostra la posició de la Creu del Sud cada mes de l’any, per allà les vuit del vespre. Entre Maig i Juny és quan quedarà més aprop del nostre cel.

Posició de la creu del Sud cada mes de l’any

EL SISTEMA SOLAR

El seu centre és el Sol i al seu voltant hi donen voltes vuit planetes, classificats en interiors i exteriors.

· Mercuri
· Venus
· Terra
· Mart

· Júpiter
· Saturn
· Urà
· Neptú

Amb la nova definició de planeta el sistema solar ha canviat una mica la seva configuració, amb la consideració dels planetes nans Plutó, Ceres, Eris, Sedna, etc.

Planetes Nans

Aquesta categoria va ser creada el 2006 per diferenciar-los dels planetes i des de llavors que el Sistema Solar va canviar una mica la seva configuració, amb la consideració dels planetes nans Plutó, Ceres, Eris, Sedna, etc. Les seves característiques, són:

• Ser un objecte en òrbita al voltant d’una estrella, sempre que el mateix objecte no sigui una estrella.
• Ser prou massiu com per a esdevenir, per la seva pròpia força gravitacional, un cos agregat i per adquirir, gràcies a l’equilibri hidrostàtic, una configuració arrodonida, tendent a ser una esfera o quasi una esfera.
• Ser l’element principal de la seva òrbita, no ser un satèl·lit.
• Al contrari que els planetes, no haver esvaït gravitatòriament de la seva òrbita altres cossos veïns.

Pobre Plutó

El Cinturó d’Asteroides

Entre les òrbites de Mart i Júpiter hi ha el cinturó d’Asteroides o cinturó principal, una regió del Sistema Solar que alberga una gran quantitat d’objectes irregulars, rocosos i metàl·lics, més petits que un planeta. Un d’aquests objectes és Ceres, l’únic planeta Nan del cinturó.

Els cometes

Són petits cossos celestes, restes de la formació del sistema solar, formats per una barreja de substàncies dures i gasos congelats. Generalment descriuen òrbites d’una gran excentricitat i poden ser periòdics (d’òrbita el•líptica, periòdica) o esporàdics (d’òrbita parabòlica o hiperbòlica, només els veurem una vegada).

El Cinturó de Kuiper

És el nom que rep l’àrea del Sistema Solar que es troba més enllà de la trajectòria d’Urà, on hi orbiten al voltant del Sol un conjunt de cometes a una distància de 30 a 100 unitats astronòmiques (Una ua són casi 150 milions de quilòmetres, la distància de la Terra al Sol). És probablement la font de cometes de període curt (amb un període inferior a 200 anys) i va ser suggerit pel nord-americà Gerard Kuiper el 1951, no confirmat fins el 1991.

El Núvol d’Oort

És un núvol esfèric que es desplaça amb el Sol per la galàxia i està situat al límit de la seva influència, a una distància aproximada de 50.000 ua. El formen nuclis de cometes i és probablement el que queda de la nebulosa d’on es van formar el Sol i els planetes. Es creu que d’aquí provenen els cometes de període llarg (amb una òrbita de més de 200 anys), la interacció gravitatòria de les estrelles pròximes desvia aquests proto-cometes i els envia cap al Sol, on el vent solar els converteix en vertaders cometes. El 1950 l’astrònom holandès Jan H. Oort en va deduir l’existència, donant resposta per primera vegada a les preguntes “què són els cometes i d’on vénen”.

Cinturó de Kuiper i Núvol d’Oort

HISTÒRIA DE L’ASTRONOMIA

Piràmides d’Egipte, 2500aC: Les quatre arestes de la base estan alineades amb els punts cardinals. El Sol era el seu màxim Déu i la constel•lació d’Orió tenia gran importància, les tres piràmides de Giza estan alineades amb el cinturó d’Orió. La sortida de Sirius amb el Sol a l’estiu anunciava les inundacions del Nil.

Stonehenge, 2800-1600aC: Monument megalític situat a Anglaterra i format per quatre cercles concèntrics de pedres. El solstici d’Estiu el Sol sortia travessant-ne l’eix de construcció, efecte probablement aprofitat per a la realització de festes i rituals.

L’antiga Grècia / antiguitat clàssica, s. VII aC – V dC: S’hi comença a desenvolupar l’astronomia occidental. Van posar nom als cinc planetes del sistema solar més propers i en van definir una òrbita circular. Van posar nom a diverses constel•lacions que es van estendre per tot l’imperi hel•lènic d’Alexandre el Gran. Van fer un calendari estel•lar i el sistema geocèntric, que contempla la Terra com el centre de l’univers.

Línies de Nazca, 550 – 650 dC: Es troben al Perú i es creu que conformen un calendari astronòmic, el més gran del món.

Imperi Asteca, segles X a XVI: tenien un calendari de 365 dies, el Sol i la Lluna eren els astres principals. Van mesurar amb gran exactitud les revolucions sinòdiques del Sol, la Lluna i els planetes Venus i Mart. Van agrupar les estrelles en constel•lacions i van interpretar els cometes com estrelles fumejants.

Claudi Ptolomeu, 90 – 168: Va catalogar molts estels, assignant-los una brillantor i magnitud, i va establir normes per a predir els eclipsis. La seva aportació fonamental va ser el seu model de l’univers: creia que la Terra estava immòbil i ocupava el centre de l’Univers, i que el Sol, la Lluna, els planetes i les estrelles, giraven al seu voltant.

Nicolau Copèrnic, 1473 – 1543: Teoria Heliocèntrica, va desplaçar la Terra com a centre de l’Univers. La Terra fa una volta al Sol cada any i gira sobre el seu eix al llarg del dia. Afirma que el món (l’univers) i la Terra són esfèrics i dóna l’ordre correcte dels planetes d’acord amb l’allunyament del Sol. Les seves teories no van acabar amb 2.000 anys de teoria geocèntrica.

Galileo Galilei, 1564 – 1642: Va millorar el telescopi fins aconseguir-lo de vint augments, descobrint noves estrelles i comprovant que no augmentaven de mida, al contrari que els planetes. Va descriure muntanyes a la superfície lunar, va descobrir les quatre llunes de Júpiter (les llunes galilianes) comprovant que no tot girava al voltant de la Terra i va observar les taques solars fins poder demostrar la rotació del Sol i la inclinació del seu eix. També va presentar un argument per justificar les marees, l’únic que no va ser correcte (creia que eren provocades pel moviment de Translació de la Terra al voltant del Sol).

Johannes Kepler, 1571 – 1630: Va coincidir en vida amb Galileu i va enunciar les seves tres lleis sobre la trajectòria dels planetes al voltant del Sol.

• Tots els planetes es desplacen al voltant del Sol descrivint òrbites el·líptiques. El Sol es troba en un dels dos focus d’aquest el·lipse.
• Un planeta es desplaça per la seva òrbita més ràpid, com més a prop es troba del Sol.
• Com major és la distància entre el planeta i el Sol, més triga aquest a completar la seva òrbita.

Isaac Newton, 1643 – 1727: Va construir el primer telescopi reflector (o newtonià), va descobrir la llei de la gravitació universal, les tres lleis universals del moviment i va explicar correctament les marees per primera vegada de forma científica.


La base d’aquest post, escrita per Sergi Ortiz i Pere Vives, va ser publicada en forma d’article a la revista estris número 171 (gener-febrer 2010) i traduït al castellà a la revista monitor educador número 138 (Març-Abril 2010).

ASTRO LINKS! I TALLERS DIVERSOS

Skymaps – Podem imprimir el cel de nit que es veu cada mes a l’hemisferi Nord, a l’Hemisferi Sud i a l’Equador.

Stellarium – Un planetari que ens podem descarregar directament de la xarxa! Amb els cursors, el Re i AvPg i una mica de dedicació podrem veure el cel de nit i de dia, en qualsevol moment i des de qualsevol lloc.

Solar Views – Tot sobre el sistema solar

NASA Images – Especialistes en fer fotos i videos des d’allà fora

ESO – European Southern Observatory – Més fotos i més de tot

Manual didàctic per a educació primària i secundària, aprofitant el 400 aniversari de les primeres observacions de Galileu a través de lents.

Agrupació Astronòmica de Sabadell – Astronomia per a infants


La pàgina escolta d’en Jou
– Un crac, en Jou

Astroseu – Part 1 del Curs d’Iniciació a l’Astronomia fet pel Gustavo (bon altre crac), de l’Associació Astronòmica de La Seu d’Urgell.

El Cielo del Mes – De cursos d’iniciació a l’Astronomia en tenim molts al nostre abast, només cal anar llegint i no deixar-se impressionar pels esquemes.


Una mostra de com és cada constel·lació del Zodíac

Star Globe – Les contel·lacions en un poliedre

Icosaedres de llunes i planetes

Planisferi Celeste d’en Jouscout

Planisferi Celeste educa-ciencia

I encara podríem afegir-hi rellotges de Sol, Astrolabis, Nocturlabis, Brúixoles, històries mitològiques, dades sobre els planetes i les estrelles i un llarg etcètera. Si algú pot aportar algun link que ens pugui interessar no us talleu un pèl! Gràcies per compartir-lo als comentaris.

TURISME ESTEL·LAR

· Visites a l’Observatori Fabra de Barcelona

· Voleu més glamour? Qualsevol nit d’estiu, sopars amb estrelles a l’Observatori Fabra

· Astronomia per a navegants al planetari digital del Museu Marítim de Barcelona (mmb)

· Centre d’Observació de l’Univers a Àger, al Parc Astronòmic del Montsec.

· Pic du midi – A La Mongie, al Pirineu francès.
Jo no hi he estat mai però pinta molt i molt bé.

Una vegada més, qualsevol altra proposta és benvinguda!

maui4p_rscott_big.jpg

“El camí dels Planetes”. Durant el crepuscle és quan més fàcil ens serà distingir els Planetes sobre l’hortizó, seguint tots el mateix camí.

Un bon dia

Sunday, 16/05/2010 (15:07)

Arriba un moment, cada any, en el que ja puc anar a treballar sense jaqueta tot i sortir d’hora, i en el que el forro d’anar a córrer ja es pot guardar fins l’any que ve. És a partir de llavors, calendari apart, que per mi comença de veritat la primavera i com diu tothom, tornen els dies en els que fa bo, que no és el mateix que dir que tornen els bons dies.
Si mirem a l’interior de les escoles quan hi passem pel costat, veurem que les tenen decorades tot l’any, ja sigui per celebrar la castanyada, el Carnaval, Sant Jordi o algun tema recentment treballat. El més comú però, la decoració més corrent a les nostres escoles és la de les Estacions de l’Any.

No fa ni dos mesos tots els flocs i ninots de neu que hi teníen des de l’any passat, van donar pas a flors, papallones i marietes, grans representants de la primavera. A la tardor la natura es va preparar per passar l’hivern, l’estació amb les condicions més dures i un cop passat, rebrota la vida amb tot de moviment i colors.
Tal i com fa molts anys ens van ensenyar les estacions de l’any i és aquesta una d’aquelles coses que no s’obliden, crec que també hauriem de tenir més arraigada una visió més oberta del temps que fa, i és que aquest hivern n’hem tingut molts, de bons dies. Vull dir que hem tingut molts dies d’aquells que es pot dir “quin bon dia que fa!”, “quin bon dia d’hivern”, amb un cel gris i fosc que xucla els colors i no deixa ni entreveure el sol, o un dia tot pintat de blau cel, mai millor dit, amb vent glaçat per la neu no massa llunyana que fa agraïr colls alts i bufandes. Una bona nit d’hivern clara, estrellada com mai, amb un aire veritablement net i una tranquilitat humida i silenciosa que presagia glaçades que ens arribaríen al moll dels ossos, gelades de calfred, pròpies de l’estació més freda de l’any.

Jo, de veritat que ho veig així. I mira que la primavera és maca, eh? Amb la màniga curta, les sandàlies i el caminar despreocupat gaudint tant del sol com de l’ombra, però no pot ser que sigui l’única estació que vivim a gust, queixant-nos després per la xafogor de l’estiu, el vent de la tardor o el fred i la pluja de l’hivern.

Sí que som mediterranis, que poder no hi estem acostumats i fins i tot podríem dir que se’ns fa estrany, però bé podríem agraïr l’oportunitat d’enfonsar el peu a la neu prop de casa, o la pluja d’uns quants cops per setmana, caiguin en dissabte o no.

Parlant de la pluja, a molta gent se li ha fet llarg aquest hivern i res m’atreveixo a dir per passar part de la tardor lluny i entre els tròpics però tot i així, encara es pot contar en mesos el temps que fa d’aquella sequía mortal, d’aquella desertització temporal del nostre país i d’aquella desesperació per aconseguir aigua d’on fos, traient-la del mar o portant-la en vaixell. Trobo que, en general, tenim molt poca memòria i que a més som molt egoístes. Oblidem molt ràpid com de malament ho podíem haver arribat a passar, i reneguem de la pluja senzillament perquè no ens deixa tenir el “bon dia” que havíem desitjat.
“Quin sonat va inventar el paraigües?”, diuen els amics de les arts. La resposta és clara: qualsevol que no estés, recentment enamorat.