Arxiu del December del 2009

AVATAR

Wednesday, 23/12/2009 (18:19)

La vaig veure ahir als Yelmo Icària. En V.O., perquè sí, i en 3D, per fer-ho gros. Va ser un d’aquells moments meus de passar-m’ho bé amb ganes, sala plena a mitja tarda i tot d’ulleres de vidres foscos admirant la pantalla. James Cameron amb tot de calers abocats en el seu projecte de tants anys i James Horner amb la batuta a la ma. Una aventura visual llarga com no hi estem acostumats, un somni d’educació ambiental i perquè amagar-ho: un guió, un transcórrer força previsible, que vaig gaudir com un caramel a llepades.

Un cop encesos els llums, la realitat dels gots immensos de crispetes i refresc tirats per tot arreu em va produir una sensació força contradictòria, tot recordant-me que al cap i a la fi no és més que una peli, i que ara per ara només tenim una forma de ser.

Poster Avatar

BONES FESTES! :D

Sunday, 20/12/2009 (16:36)

Desitjar unes bones festes nadalenques amb una cançó sempre està bé i l’any passat, encara que fins i tot s’hi apuntés en Basté amb la pandereta, aquesta nadala de Manel crec que va passar prou desapercebuda… i crec que és ben xula!

No cal comprar massa, ni cal menjar-s’ho tot. Amb part de la família només ens veiem aquests dies, i el simple fet de tenir una excusa per seure tots junts vora una taula ja hauria de ser suficient per mirar-se aquests dies amb bons ulls.

Espero que passeu, sincerament, uns molt bons dies de festes nadalenques.

UN CAMELL D’ORIENT

Un camell d’Orient entra a la ciutat,
Carrega a la gepa un sac ple de regals.
Pregunta al seu Rei quin camí han de seguir,
però l’home està ben adormit,
el camell vol despertar-lo amb un crit
que es perd en la nit.

“Disculpi taxista, em podria orientar?
Som a nit de Reis, com vostè ja sabrà,
un nen i una nena ens estan esperant,
portem uns paquets de molt lluny,
però el Rei ha caigut en un somni profund
i estic tan perdut!”

Grimpa el camell, grimpa, grimpa pel fanal!
Descansa al balcó del pis principal,
es topa amb pa i aigua que li han preparat,
però el Rei dorm en el carreró
i el camell no vol malgastar l’ocasió
de tastar unes neules i un torró.

I es mira al pessebre i es troba atractiu,
allà entre la molsa, travessant un riu,
però no queda temps i s’apropa al sofà,
amb les dents treu, amb cura, del sac,
una bicicleta de colors llampants,
unes nines russes i un soldat.

Un camell d’Orient surt de la ciutat!
La gepa lleugera buida de regals!
El Rei es desperta i pregunta on estan.
“Pot estar tranquil Majestat”,
contesta la bèstia avançant per l’asfalt,
“ja l’avisaré en arribar”.

I el sol va sortint i el rei segueix roncant!

I el sol va sortint i el rei segueix roncant!

Manel

Arrimando cebolleta

Thursday, 17/12/2009 (23:33)

Qualsevol dia d’entre setmana al metro de bon matí, vint minuts abans de l’hora en punt. Dos adolescents porten escrit el Fotolog amb tipex sobre una ansa de la motxilla i xerren discretament l’un amb l’altre. I jo que em pensava que ja s’havia passat tothom al Facebook… tot i així, admiro la original mesura publicitària. Lleganyes, cares endormiscades vora lectors voraços, repicar rutinari musical que surt dels auriculars arreu i, a més, segur que hi ha algú, algun home, que en qualsevol vagó aprofita el trajecte cap a la feina o cap on sigui per refregar el seu membre pel culet de qui tingui més a la vora, tot aprofitant la sobrecongestió de la circumstància. “Serà tot el sexe que tingui avui!” Com diu una amiga meva.

No recordo en quin llibre ni quin escriptor valencià va ser (tampoc ho he buscat) que descrivia amb ingènua sinceritat els moments de plaer d’un adolescent al tramvia, revolt va revolt ve, tot refregant la seva titola amb el pompis de les noies de la seva edat, així com si res, com qui no se n’adona fins que un dia, ja mal acostumat, fa el mateix amb una dona gran, amb una senyora, i aquesta li diu de tot i el fa fora immediatament.

L’adolescència no es caracteritza per tenir uns patrons de conducta o unes activitats concretes, sinó per ser l’etapa en la que s’inicien les activitats pròpies de la gent gran, les que t’acompanyaran en bona part de la teva vida “adulta”. Tot i això, llàstima que segons què no pugui quedar en això, en un costum adolescent. Deixant apart el jovent, no m’imagino a cap adult “arrimant la cebolleta” tot tenint les necessitats sexuals cobertes, o fins i tot vivint una vida equilibrada. A vegades, comentant el tema amb les amigues, em sorprèn fins a quin punt un culet ha d’aguantar cebolletas inquietes durant el dia o la setmana sencera: al bus o al metro, de forma anònima, als passadissos de la feina o a l’ascensor, al metge! Que tens al davant estant asseguda a la llitera, i el tio que s’acosta, s’acosta, s’acosta fins que la seva cebolleta (whaaat?!?!) s’amotlla al teu genoll, sense permís! Sense gens de professionalitat doctoral. Als concerts, ja siguin les cebolletas buscones o els braços ben oberts dels qui passen entre la gent, tot buscant, a falta de culets, un pitet distret que roçar.

Tot plegat ho trobo ben curiós i digne de denúncia popular; quina mala estona no, allà on sigui, tenir segons quin fuet refregant-se pel meu cos. Podríem arribar a un acord perquè, tan aviat com el contacte amb algú altre es torni un moment desagradable poder dir “Eeeeeh! No me arrimes cebolleta!” així dit, que ho senti tothom, i que de forma automàtica es recuperi tot l’espai propi i la integritat. Afegir que aquí n’hi ha per tothom, eh? Que qui més qui menys tothom s’ha trobat acorralat i incomodat en alguna ocasió, encara que per als tios queda en això… alguna ocasió.

Fly Business

Friday, 11/12/2009 (11:37)

Parlàvem fa unes setmanes de pijades… doncs aquesta en seria la reina! Encara que en boques sempre diferents, el relat d’una primera vegada volant en classe Bussiness és més o menys sempre el mateix: comfort, amabilitat, plaer! Tot farcit de menjar i beure.

Les esperes agradables bebent el que et doni la santa gana i embarcar senzillament quan tu decideixis que vols embarcar. Un seient espectacular reclinable i modulable d’infinites maneres fins aconseguir l’horitzontalitat! Una auxiliar de vol, que estarà només pendent de tu “Buenos días, soy Blanca, seré su azafata durante el vuelo” i la Blanca que t’ofereix tooot el que vulguis per beure i per menjar. Menjar… a la carta, eh? Podent escollir entre diversos plats i vins d’acomp’anyament. Bebent, mirant pelis, jugant o llegint el temps passa volant (juas juas) fins que és hora d’anar a dormir. Et demanen què voldràs l’endemà per esmorzar (evidentment pots triar) i quan casi tothom ha apagat el seu llumet particular passa la Blanca (i qui no s’enamoraria de la Blanca) i t’acotxa! Deia l’altre dia un segovià, que afirmava haver-se sentit durant tot el vol com Paco Martinez Soria… “Pasa la azafata, y te arropa con la mantita! Si es que es para cagarse”. “No té res a veure amb la resta, és totalment diferent. Arribes a la destinació com nova!” deia la Maria Antònia, una mallorquina treballadora (de terra) d’Iberia.

Sigui per arreglar un overbooking o sigui per casualitat; com a regal o simplement perquè us hi heu deixat una pasta gansa benvingudes, benvinguts! Gaudiu com mai, del vostre primer vol en “Business”. Jo el meu vol ja me l’imagino… London – Sidney amb Qantas, o amb Thai! Parant unes hores a Bangkok, quin plaer! Viatjant així, a veure a qui li fa peresa tornar! Algun dia ho farem.

El Perú

Friday, 11/12/2009 (11:28)

Perú és gent amb barret. Com pot ser que dormin tant i tan fàcilment? Perú és benzinera Repsol i cabina Telefonica, encara que l’entorn sigui curiosament diferent. Perú és Amèrica, i a Amèrica tot és gran: cotxes grans americans, camions i autocars grans. També hi ha petits taxis fets portar del Japó per Fujimori. Hi ha coses que escapen a la meva imaginació. La carretera és de peatge, i el peatge es paga per eixos; així, em trobo jo de sobte contant eixos de busos i camions pel Perú: autocars de quatre eixos, dos a la direcció i dos a darrera, sovint amb doble roda (respect!). Camions amb sis eixos! Tres a la cabina i tres de remolc. Observo les rodes de Big Foot que porten, sovint amb tacos, i crec que ja fan bé, ja, vistes les carreteres per les que es mouen; els pneumàtics, els eixos, les llums de boira al frontal i els busos elevats, encara em semblen poc.

Bus de quatre eixos! :)

“Què és el que més t’ha agradat?”

Ja ho vaig anar explicant… activitats estrella a diari! No es pot demanar més. Menús complerts i barats, batuts de fruites tropicals, grans paratges espectaculars i gent amable i simpàtica, que dóna informació de bona gana i accepta un no com a resposta. Vam viatjar en omnibus (i molt), en vaixell i canoa, en avió i avioneta, en cotxe i en tricicle. Vam passar fred i calor i ens vam moure per tot arreu de vora el mar a casi cinc mil metres d’alçada. Vam veure la pluja i el sol, el vent i la calma, fins i tot la neu! Només hi van faltar les estrelles, eclipsades per valls, núvols o fins i tot la lluna. El Titicaca, el Machupicchu, noms que sentim des de petits, encara que no sabéssim on eren, no poden pas deixar indiferent.

El que més em va impactar però, el que més trigaré en oblidar, van ser els quatre dies a la selva amazònica, amb tot de mosquits i d’éssers desconeguts. La taràntula peluda pujant tranquil·lament per la barana mentre jo llegeixo a la seva alçada ajagut en una amaca. Això no deixa per res indiferent. Que t’expliquin que és una cosa normal i que va cap al sostre a menjar escarabats o el que trobi, fa que vegis les aranyes amb molta més complicitat per sempre més.

Encara ara, em sorprenc a mi mateix entrant el peu ràpidament sota la flassada a mitja nit, pensant “compte! Els mosquits!” I recapacitant a continuació “si van quedar lluny, tots aquells insectes… si aquí no hi ha res!” I em torno a dormir.


“De bon matí, tot de petits insectes decoren l’interior de la meva mosquitera. Mosques, papallones i coleòpters acaben accedint a pujar al meu dit i a ser portats a l’exterior. Amb els mosquits però no hi ha pietat, ni de dia ni de nit”.

Sergi O

“Compra’t un bitllet a Iquitos, i seràs feliç”.
Ivan O

“Que els viatgers van al Perú
és una d’aquelles coses que sap tothom,
però que no diu ningú”.

Laia M

PSF

Saturday, 05/12/2009 (16:39)

El 15 d’Agost de 2007 un terratremol va sacsejar el sud de Lima, deixant Pisco talment com quedaven els pobles iraquians després d’un bombardeig. A destacar que hi va arribar molt d’ajut internacional, i destaquen els de la zona també com tots els carregaments de material, roba i neveres que van arribar a Pisco van ser enviats directament cap a Lima en camions i no se n’ha sabut mai més res. El cas és que d’un poble derruït i d’una entitat europea n’ha quedat allà, encara avui, Pisco Sin Fronteras, una ONG dedicada a la construcció de llars per aquells que simplement no en tinguin. PSF es manté amb tot de guiris que van passant per Pisco i s’hi queden uns dies o unes setmanes la majoria, allotjats allà mateix o en un hostal proper per menys de tres Euros la nit, esmorzant tots junts després de fer la reunió de cada matí (es presenten els nous, s’acomiaden els vells, s’apunta tothom a quin projecte vol anar a treballar durant el dia i també qui es currarà el sopar de la nit, o es llevarà ben d’hora per preparar l’esmorzar de l’endemà. El dinar va a càrrec de qui es beneficiarà de la construcció, i les tardes o vespres, com els diumenges, són tots temps lliure.

Passar uns dies a PSF ha de ser una bona manera de tenir un camp base per fer turisme pel Perú, de fer una gran tasca de voluntariat tot estant de vacances i coneixent un fart de gent de tot arreu a la vegada.

Si vas a treballar en algun dels projectes que es resumeixen cada dia, t’hi donen el dinar. Si algun dia no vols anar a treballar, senzillament no passa res. Si esmorzes i dines a PSF, pagues 5 Soles per àpat, una mica més d’un Euro. Els divendres es passen els comptes de la setmana.

“A PSF i de cara als àpats hi ha els Hipies i els Monsters. Els hipies són uns hipòcrites que diuen no menjar animals en defensa del món natural, però que després es mengen la gelatina a cullerades, una gelatina feta a base d’ossos de balena. Així doncs els hipies no mengen carn, però maten balenes per fer la gelatina que es foten com a golafres.
…Els Monsters són la gent normal”.
“Per quants hippies hem de fer sopar? Mans amunt”.
“…Monsters? Mans amunt”.

A la nit es fan concursos de preguntes, actuacions, es miren pelis, internet o cadascú el que vulgui. Dissabte s’acostuma a sortir de festa a la Pisco Disco o rodalies (bròquil assegurat) i en algunes ocasions s’organitzen pijades col·lectives com anar a menjar un tros de pastís i un cafè al lloc pijo de Pisco, sopar a l’hamburgueseria, etc etc.

Hi ha gent de tota mena, sobretot de parla anglesa, sort d’aquesta gent amb un toc especial que fa que qualsevol cosa, per simple que sigui, resulti divertida.

PSF, Pisco Sin Fronteras. Si algun dia passeu per Pisco, al sud de Lima vora Paracas i les illes Ballesta, només cal que us presenteu a “la casa de los voluntarios” i parleu amb algú d’allà. Una estona més tard ja sereu un més, i l’endemà al matí un cop presentats ja us sentireu com a casa. Mon germà hi porta més de quatre mesos! Encara n’hi queden potser dos més, fins que acabi un projecte que s’ha fet seu. Jo només hi vaig passar dues nits, i la veritat és que quedar-s’hi per uns dies, d’haver-los tingut, tampoc hagués estat cap tonteria.
S’ha de dir també, que hi ha la part fosca en tot això, eh? Si us quedeu a dormir a la casa de los voluntarios ( o a la casa que tenen allà al costat, que seria el mateix) us tocarà compartir habitació, pudor de mitjons suats, dutxes amb electro-schock a tutti plen, o passar-vos dues hores rentant plats els dies que us hi apunteu, entre moltes altres coses que deixarem com a efecte sorpresa. També, recordar que quan un va a fer un voluntariat no és per posar-se medalles, ni perquè li diguin “guapu!” o “mira que és bona persona”, i això ho saben millor que ningú els de PSF, que rodejats per un poble amb costum de voluntariat zero, han d’aguantar preguntes com “i a vosaltres qui us paga, la vostra ambaixada?” o fins i tot “què sou, presidiaris que compliu condemna aquí?” i això sí, si us toca treballar en alguna zona concurrida i a més sou noia, sapigueu que tindreu la graderia paisana allà asseguda, beguda en ma, mirant el vostre pandero com va i com ve, carregant totxanes, ciment o el que toqui, i lluny d’adreçar-se ningú a donar un cop de ma quan faci falta el màxim que sentireu per part seva serà allò de “noiii! Que això està tort, eh? Això està tort!”.

Ningú ha dit pas que les coses anéssin a ser fàcils, a Pisco Sin Fronteras.

L’Amazones

Saturday, 05/12/2009 (16:36)

Tombant pels voltants de Lima es fa fàcil imaginar un món sense vida. Tot sobrevolant l’Amazonia de Pucallpa a Iquitos, és fàcil imaginar la terra sense la presència de l’home.

A l’Amazones s’hi sent molt i es veu molt poc, però tot i així no us creurieu el que hem arribat a veure: la primera nit em vaig perdre la cerimònia d’Ayahuasca d’una catalana resident a Lima (treballa per la ONU! Programa d’aliments, no n’està del tot contenta) per anar a dormir a la selva selva, al fons a la dreta. Vaig conèixer en Marten (Martin), company d’aventures, i la familia del Dolphin Camp! Que sens dubte va marcar aquesta excursió.

De camí al campament, afluent amunt, veiem àligues posades elegantment sobre branques vora el riu, ocells variats, una serp negra d’aigua que casi puja a la canoa per error. Zas, zas, zas… sentim de sobte com una bestiota s’obre pas entre la selva. A mi em sona igual que ho faria un ésser humà a cops de matxet, però resulten ser un grup de micos que van saltant de branca en branca, allunyant-se cada cop més del riu. Els van seguint un bon grapat d’ocells! Al remoure els micos tota la ramificació, fan que surtin volant tots els insectes, part dels quals són devorats ràpidament i així, es van succeïnt les distraccions i les curiositats mentre pugem riu amunt amb la canoa a motor.

Muntem amaques al lloc on dormirem les properes tres nits. Amaca, mosquitera i plàstic. La resta és tot natural, d’allà mateix, de la selva. Sopem rodejats de mosquits, que ens serpentegen amunt i avall buscant un bri de pell per xarrupar. Aquí ja veig que la selva pot ser estressant, desesperant i angoixant, amb tot de mosquits picant aquí i allà, per sobre la samarreta i els pantalons. Jo decideixo tapar-me com si fes fred, encara que fa força calor, i prenc una tassa de te tot suant, espantant els mosquits de la cara i les mans. De nit plou, jo ja estic cansat, i toca anar a tombar riu amunt. Poncho, frontal, i som-hi doncs! Ressonen les gotes de pluja per tot arreu, com ressona el croa croa de les granotes de tota mida. Unes plantetes d’arrel fasciculada suren sobre el riu, i les aparta la canoa a rem al nostre pas. Allà hi ha de tot: sabaters, aranyes, granotes de la mida del meu polze… però el que busquem nosaltres és un caimà, un petit caimà. Encara que és la foto típica de tot guiri que passa per aquí, jo no m’ho acabo de creure i segueixo allà assegut, a la canoa, mentre en Luís el guia va il·luminant a dreta i a esquerra amb la seva llanterna. De nit es veuen brillants els ulls verds de les aranyes, els ulls verds de casi tot, però els ulls del caiman reflexen en vermells. Així doncs, busquem dos ullets incisius enmig de la foscor. Al final els trobem! El Luís es llença a per ell i ens el porta a la canoa. Ens ensenya les dentetes, la parpella sub-aquàtica, la pell dura i llisa. El tenim una estona, i el deixem anar. Tot buscant caimans hem estat una bona estona, o sigui posem el motor i tornem “cap a casa”.

Així vam passar dos dies més, encara que sense pluja, caminant per la selva, amb les botes d’aigua sempre calçades i el Luís, samurai del machete, guiant i explicant coses. Es camina per la selva com es camina per la neu, aixecant els peus i anant-los enfonsant al fang, als tolls, a les fulles seques. Vam pescar peixos de riu i piranyes vermelles, vam beure aigua de les lianes i vam escoltar històries de pumes i anacondes negres vora el foc. Vam veure dofins grisos i roses a l’Amazones, i encara que ens hi vam banyar tot esperant que vinguessin a jugar una estona, van passar bastant de nosaltres. Vam menjar fruits mai vistos i ens vam fer un tip de matar mosquits. Vam menjar més bé que bé gràcies als nostres guies i després de quatre dies de caminar, de suor i de roba bruta, vam tornar cap a casa. Em vaig contemplar les ungles ben brutes, a l’igual que les porten ells. Sempre que passo uns dies sense veure’m en un mirall, penso que sense viuriem millor.

El miracle de la selva

Un dels records més forts que m’emporto de la selva però, és la familia del Dolphin camp, pare, mare i cinc criatures, amb la penúltima de les quals, la Mika, vam tenir un afer, un amor a primera vista, ple de complicitat i de migdiades a l’hamaca. Amb dos anyets tombava descalça per tot arreu, es cuidava de son germà petit i s’enfilava sola a l’hamaca, si aquesta no era molt alta. Em va regalar un collaret de record! O més ben dit sa mare, en nom seu. Si algun dia passeu pel Dolphin Camp i se us acosta una nena petita petita, amb xancletes verdes en miniatura, una samarreta bruta i dues cuetes i us diu “hola amiguita” doneu-li records! Doneu-li de tot de part meva, i protegiu-la dels mosquits quan s’adormi a l’hamaca.

La meva història

Friday, 04/12/2009 (17:08)

I heus ací que arriba el dia 1 de Desembre, dia de tornar a casa, i el dedico a fer quatre fotos per Iquitos, encara que veig diversitat per tot arreu, i em costa acceptar que tot no es pot congelar, i l’igual que em costa convèncer-me que no tot es pot escriure al blog. A més, acostumat a fer el guiri el mínim possible, no m’agrada parar al mig del carrer a buscar la millor foto.

Anem al que anem: fotos, dinar, i mototaxi cap a l’aeroport, que si s’ha de canviar qualsevol cosa vull tenir temps. Arribo just perquè la noia d’allà m’encolomi en un vol que just estava sortint, en un BAE 145 ben curiós, i encara que pari a Pucallpa com a l’anada, arribo molt més d’hora del previst. Em queda una bona estona fins les nou del vespre, hora del meu vol.

Tic-tac, tic-tac, tic-tac, cua per facturar l’equipatge, facturem, i conec un espanyolet desesperat sense un Sol, i el paio se n’entera ara que ha de pagar trenta dòlars (95 Soles ni més ni menys) per sortir del país, i em suplica ajut. Jo de fet m’havia descontat una mica i me’n falten quatre o cinc, i encara que el tio em promet que me’ls ingressarà, que em deixa el DNI, un munt de coses, jo senzillament trec diners d’un caixer, li dono el que necessita (85 Soles) i li dono un paper amb el meu correu, que m’escrigui, li passo el número de compte i que em torni el que em toca.

Gràcies, gràcies, gràcies tio, “que suerte poder encontrar un español como tú” (¿?) i una estona més tard me’l trobo ja facturat, assegut al meu costat, i explicant-me la seva història, el seu viatge, com ha arribat fins allà. Acabem xerrant una bona estona, i anuncien retard al vol per motius mecànics. Uuuuuh… bs, bs, bs, comentaris. Una estona més tard confirmen el retard, i l’allarguen una estona més: “uuuh… bs, bs, bs”, més rumoreig ai, ai, ai, ui, ui, ui, i de sobte salta la tia d’Iberia “Se informa a los señores pasajeros que el vuelo bla bla bla destinación Madrid se retrasa VEINTICUATRO HORAS” i allà esclata la revolució, aaaapa aquiiiiiiiiiii!!! i el personal d’Iberia atrinxerat darrera un mostrador, i la gent allà cridant, demanant explicacions. Que el retard serà de vint-i-quatre hores, que ens porten a dormir al Sheraton Lima ***** (!!!!!)i que tenim desplaçaments i tres àpats inclosos, a més d’un parell de trucades internacionals de tres minuts de durada. La gent indignada “esto es ridículo! Y qué pasa con las conexiones! (els que havien de fer escala) y que pasa con los equipajes! Y en qué cuchitril nos van a meter!”
Iberia es fa responsable de totes les connexions i l’equipatge quedarà resguardat per personal de seguretat de l’aeroport. Repeteixen lo del Sheraton, bus d’anada, bus de tornada, i que ens aniran cridant de cinc en cinc files segons les targes d’embarcament, criatures i gent necessitada primer, per anar passant cap als autocars. Això va costar un ou que ho entengués tothom, i encara hi havia qui dramatitzava.

En Luís (el noi de Madrid a qui vaig fer un préstec) i l’Hugo, un peruà que estava per allà, ens vam emocionar amb la idea i estàvem més contents que res. “Al Sheraton tiooo! Vamoooos! A pan y cuchillo! Vaya hospedaje que nos han buscado!”

Al final si, ho aconseguim de forma sorprenentment ràpida i van cridant de cinquanta en cinquanta per anar a l’hotel, encara que abans s’ha de tirar enrera el procediment d’immigració! Que en teoria ja no erem al Perú, i hem de tornar a entrar. Proteeestes un altre cop, quan ens demanen els passaports per fer això “y para qué coño quieren ahora los pasaportes! A ver si lo vas a perder!” Mare meva… Al final sí, passaports, comitiva fins el bus, (als locals que preferíssin anar a dormir a casa els paguen el transport, també) i després de molt de xou ens encolomen en busos i sí! Cap a can Sheraton. Gran rebedor, check-in massiu, sopar a partir de les 23.40h, però si ja les són!
Tinc l’habitaicó 659, una twin. Aquest hotel té dinou plantes i cinc mil habitacions, diuen! Sopem bufet de puta mare, i a dormir. Entre esperar a les tantes per trucar a casa avisant i les pelis del cable dormo més aviat poc, però no em sap pas greu. L’endemà dia dos, esmorzar bufet, tomet per Lima amb el parell de ganapies que m’he buscat de companys d’aventures, dinar bufet i migdiada, que substitueixo per un parell de pelis de la tele. Sorgeix la idea de fer sauna o similar, però pel que sigui acaba sent que no.

16.30h Wake up call
17.30h busos cap a l’aeroport
18.00h ja està tot facturat i les tasses de l’aeroport pagades, o sigui que es fa tot molt més ràpid.

Ara sí, deixem el país, i ens apalanquem tots i totes a la gran timadura aquesta que és la zona del Duty Free.
Ahir em van fer deixar la pasta de dents! Si l’hagués portada en una bossa de plàstic que tancament hermètic me l’haguéssin deixat passar, però la bossa la venen per dos dòlars (anda yaaaaaaa). I penso jo: els líquids no es poden passar, però si els portes a sobre de forma discreta no piten! Objectes punxants no es poden passar, però la cuberteria d’Iberia és tota metàl·lica! No em deixes entrar líquids, i a dins em vens l’ampolleta d’aigua per dos dòlars, sis Soles, al lloc on no paguen impostos, l’aigua més cara de tot el Perú. Li dic al tio que em va llençar la pasta de dents a la paperera “ai… algun dia ho farem bé” i em respòn el molt bosní, directament: “no”. I es queda tan ample.

Queixes, protestes i renecs apart, avui sí volem cap a casa, i he de dir que a mi aquestes vint-i-quatre hores m’han passat rapidíssimament.

Lima-Madrid mig de dia mig de nit, Madrid-Barcelona amb més renecs i discussions (jo no, eh?) per les targes d’embarcament, que si eren d’ahir o eren d’avui i al final, sí! MAD-BCN d’una vegada, i el meu papi em porta fins a Reus, fins a casa.

Fa poc em va preguntar mon germà “quin és el millor hotel que has dormit mai?”
I jo que em vaig quedar en blanc. El Ciutat de Tarragona, potser? He treballat en hotels i he treballat amb molts hotels, però no sóc dels que es gasta els diners en dormir, jo. Tampoc els tinc! Tot i així ara ja tinc una resposta immediata: “El Sheraton Lima, de cinc estrelles”.