Arxiu del November del 2009

Iquitos

Friday, 27/11/2009 (01:26)

Avui he tombat pel malecón, pel barri de Belén i pel mercat. He visitat el museu etnogràfic, que tot i entrar-hi amb ganes no dóna més que per cinc minuts tot fent un tomet per un edifici més burocràtic que museu.

Belén és un barri humil humil, tot de cases de fusta amb sostre de palla que suren sobre l’amazones, quan la marea és alta. La Venècia del Perú, la Venècia de l’Amazones, n’hi volen dir. “Same same, but different” com diuen a l’Àsia. Jo hi he anat amb la marea ben baixa, o sigui que passejant entre fangueti, no m’ha calgut ni barca. És un barri senzillament diferent, més aprop del riu, que des del passeig queda a uns dos-cents metres. Per anar a Belén s’han de baixar unes escales des del passeig marítim (el malecón) que confirmen que sí, que vas a Belén. Baixant aquelles escales, es canvien les totxanes i l’asfalt per la fusta i el fanguet, i no es pot anar enlloc més. Tampoc m’hi he recreat, fer el turista tot observant com ha de viure alguna gent és una cosa que no m’ha agradat mai. (I menys fer-ne fotos!). Després passeig pel mercat, que s’expandeix força carrers enllà. Fortors, gent, parades agrupades en gremis, res refrigerat. Tot plegat bastant brutot i pudent, però diguem que ja és això: fruita, llegums, pollastres, peix desbudellat, casquerias i articles variats. Alguns llocs on menjar, i un urbano a cada límit amb el trànsit rodat.
Entre la multitud anava jo passejant, més gringo que mai, i després d’una bona estona pum, una petita empenta a la motxilleta que portava. “Ja va, pesats” he pensat. I he seguit com si res. Pum, una altra empenta de qui portava a darrera i aquí si, coincidint amb una cruïlla m’he apartat perquè passés, tot mirant-lo amb mala cara. Just veure aquell pinxo més baixet que jo, amb un ull guerxo i que de sobte no sabia cap on anar, m’he dit aaaaadiós! I m’he mirat la bossa ràpidament. Dues butxaques obertes, portava! A la de sota de tot, el protector labial. A la del mig, raspall i pasta de dents. Un pinxo d’allà la cantonada em diu “¿te robó?” i clar, la meva cara gringa amb la motxilla a la ma i el guerxo fent window shopping pel mercadillo tot de sobte era prou evident, i em diu “dale así, no más” fotent un collejón a l’aire. I jo que me’l miro i si, eh? Una galeta la tenia ben merescuda aquell palangana. Tot i així no m’ha arribat a prendre res i tampoc l’he vist en cap moment amb la ma furgant per allà dins. He mirat que ho tingués tot (cartera, monedes, passaport… passaport? On coi és el passaport? Ah… si. Passaport, uf! mòbils i paperassa) i he decidit que la visita al mercat s’acabava allà matei i que ja n’havia tingut prou.

Per molta aglomeració, per molta gent que hi hagi, quan algú s’apropa massa, quan va més a ocupar el teu espai personal que a alguna destinació concreta, això es nota. Al primer contacte sobre la meva motxilla ja m’havia d’haver girat i haver dit “QUÈ”. Però per no ser maleducat, perquè potser només era algú amb pressa, pel que sigui, no ho he fet. Que jo sàpiga, no m’han pres res! Avui ha estat un bon dia, i seguirem parant més atenció que mai.

Demà, marxem a fer el selvàtic! Quatre dies tres nits, “selva ful”, tombant per afluents de l’Amazones de dia i de nit, pescant piranyes, escoltant ocells i nedant amb dofins. Anem un guia, un assistent, un belga (en Martin, diuen) i jo. Podrem triar bastant què volem fer, tot i que em penso que a mi tot m’estarà bé.

Ayahuasca

Aquest és un tema pendent: molta gent ve fins aquí només per això, i la veritat és que sembla que sí que és la bomba o si més no, tota una experiència. Jo de moment he dit que no cal, perquè em van dir que millor fer-ho amb algú de confiança, en colla o així, però demà a la nit hi ha una parella (espanyola-peruà) que volen fer cerimònia amb un Chamán i un cop allà ja veurem, com ho veig tot plegat.

Tornant a l’aventura, que és el que m’ha portat fins aquí, he escollit la primera de les dues empreses on he preguntat, apart d’un munt de pesats del carrer que s’ofereixen per tot, i podria estar bé, eh? “Barat barat, comprem només arròs i la resta (peix, fruita) ja ho anirem trobant per allà” però tot i així, jo no me n’enfio ni em convenç i m’he decantat per pagar quatre duros més i anar amb uns que van d’ecològics, de remar, de només matar animals (peixos) per menjar i de deixar-nos triar a fer el que preferim.
Ecological Jungle Trips es diuen. Demà em passen a buscar per l’hotelillo Pascana a les 6.45h, anirem fins a <a href=”
Ver mapa más grande“>Nauta en cotxe i d’allà al seu campament
on hi passarem una nit, i dues por ahi.
Tornem dilluns 30, dormiré al Pascana també i dimarts 1 començarem a tornar de veritat. El 29 no, no veurem el Barça-Madrid! Ja mirarem algun resum. Ah! Quatre dies tres nits, m’han costat 480 Soles, uns 120 Euros.

Ja de nit, retrona sobre Iquitos que fa por i la tempesta sembla imminent. Jo encara porto a la bossa els tres skymaps d’aquest mes, amb l’esperança de poder-los fer servir alguna nit. Me’n vaig a sopar, i segurament a dormir aviat, que demà serà un gran dia. Records a tothom, una vegada més.

25.11.09 (i en van 31!)

Thursday, 26/11/2009 (03:23)

Doncs si… trenta-un anyets! Ja vam pujar al Machu picchu (la muntanya ancestral, tan gran com vella) i avui he passat el dia tot anant de vol en vol amb Star Perú de Cusco a Lima ben d’hora i tapadet i de Lima a Iquitos parant a Pucallpa a repostar, a canviar alguns passatgers, a confirmar que a partir d’ara suarem la cansalada, tant de dia com de nit. Arribem a Iquitos, aquesta si, la última destinació! Tot segons el calendari previst, encara no se com ho vam poder embotir tot. Tal com estava previst també, avui ben d’hora m’he acomiadat del Donant voltes, felicitació i comiat de matinada, què fàcil que s’ha fet tot amb ell.

Tot passa molt ràpid per aquí… sembla que faci una setmana de llevar-nos a les 3.15h a Aguas Calientes, i va ser ahir! Em penso que mai m’havia llevat tan d’hora… Abans de les quatre, negra nit amb la roba d’abric, el frontal, el “poncho” i cursa muntanya amunt sota la pluja, que no voliem pas arribar els últims! I ves per on, vam arribar els segons. Va ser ben divertit tot plegat: el pujar, el suar, l’arribada de tota la marabunta Pekin Express total, la visita a la ciutat Inka del Machupicchu, la grimpada al Huayna Picchu (la muntanya jove, més petiteta, la que surt a les fotos!) i el tomet per la zona, tot menjant barres de xocolata, cacahuet, fruits secs o el que fes falta. Més que sortir el sol, el que vam veure va ser aixecar-se la boira i vuit hores després d’entrar al recinte vam decidir (super decididament) que ja n’hi havia prou, que prou de suor, de samarreta suada, de mitjons suats, d’escales amunt i avall i de reportatge fotogràfic. Prou, suficient, que encara ens queda la tornada a “Aguas Calientes” (ni agua ni caliente, vam tenir el dia abans) i el viatge de tornada en tren i bus fins a Cusco. Vam veure la segona part del Barça-Inter! Tot dinant en un restaurant de gringos (o de guiris, com vulgueu) just tornats d’un gran dia ben llarg.

I tot això va ser només ahir! I costa de creure estant a Iquitos, una mica més al Nord d’on s’ajunten els rius Marañón i Ucayali, convertint-se en l’Amazones. Encara que hi ha un munt de rius que néixen vora el Pacífic, els Andes els fan tirar pendent avall cap a la selva, i d’allà fins l’Oceà Atlàntic.

Moto-taxis, sol i calor, un riu ample i marró al fons tot sobrevolat de voltors. Pantalons curts i xancletes, molta gent pel carrer. A Iquitos sembla que estem a Cuba, encara que jo a Cuba no hi hagi estat mai. A l’hotelillo on em quedo aquesta nit, bitxets entre els llençols em van foredant sense pietat, mentre jo no me’n se estar de quedar-me una mica més aquí amorrat al wi-fi, per sentir-me una mica més aprop de casa.

Gràcies a tothom per les felicitacions via correu i Facebook! Mentre a Europa tothom se’n va a dormir, aquí encara em queden quatre hores d’aniversari.
Els voltants d’Iquitos són tribus nadives, creuers pel riu i excursions per la selva tot observant la fauna i la flora. Els preus es veu que són de por! Ja ho comprovem, i ho expliquem. Fins ara!

Gràcies a tothom.

Per cert, confirmo vols de retirada i tornada cap a casa: és una mica arriscat, una mica just, però esperarem que surti bé i que no haguem ni de patir ni de correr.

1 de Desembre

Iquitos – Lima vol 2I3214 16.15h amb Star Perú
Arribada a Lima 18.00h

Lima – Madrid vol 6650 20.55h amb Iberia

2 de Desembre
Madrid – Barcelona mateix vol, arribada 16.55h

Aguas Calientes

Tuesday, 24/11/2009 (00:33)

Breument!

Som a Aguas Calientes, vora el Machupicchu (la montanya ancestral) on hi pujarem dema al mati, llevant-nos a les quatre de la matinada.
Dema, 24 de Novembre, el passarem al Machu Picchu, tot el dia, fins que ens en cansem i rebentem, i al vespre tornarem cap a Cusco despres de quatre dies de bici sota la pluja i trekings a sac de mati i tarda.
Dema tambe, sera l’ultim dia de la meva vida que tindre 30 anys.

Dimecres 25, toca volar!

Cuzco – Lima

Lima – Iquitos

Aquests vols, amb el de tornada a Lima, em van costar $295,55 que la Caixa es va cobrar com a 200€, ja m’està bé.

M’acomiadare de mon germa i passare els dies que em queden al Peru a Iquitos, ja en parlarem des d’alla.

Records a tothom!

I Forca Barca

Donant voltes pel Perú – Update

Friday, 20/11/2009 (01:49)

Tot esperant, a la nostra cita amb el Cóndor.

Dimarts, 17 de Novembre de 2009

Sortim en un cutre bus amb goteres cap Arequipa, després de passar tres nits vora el Congost del Colca, segons aquesta gent el segon més profund del món. Anem una mica amb el coet al cul, però cada vegada que mirem el calendari que tenim previst per aquests dies ens entren ganes d’apretar a córrer.

El mal d’alçada

Després de passar unes hores a Arequipa com si res, vam decidir deixar l’habitació que teniem en un “day use” i vam seguir cap al Colca. Lo seu, venint de vora mar, hagués estat passar dos dies a 2.000 msnm, aclimatar-se una mica a aquella alçada i després seguir cap als tres mil llargs. No ho vam fer bé, ja està dit, i menys sabent que aquell bus que vam agafar a mitja tarda s’enfilava més amunt del que havia estat mai. La carretera en sí no està asfaltada, i comença a tirar amunt, amunt, amunt en la foscor i jo que em moco bé, m’afluixo les sabates i em preparo a experimentar això de les alçades. I quina mala estona, tu. Quin patir! Lleu mareig, nas tapat sense tenir-hi mocs, malestar general, estómac regirat, mal de cap… i el bus que segueix amunt, amunt, amunt paella a la dreta, paella a l’esquerra. Intento dormir, canviar de postura, però no hi ha res a fer. Em recorda a aquells trajectes de tornada cap a casa després d’una nit de festa, una nit d’aquelles que t’ho beus tot i al final dius que potser no calia, aquelles estones de bus, metro o taxi, on tot gira i supliques que arribi ja, que vols arribar a casa i caure mort, encara que a casa és el llit qui dóna voltes fins que t’adorms. Per aquí anirien les alçades… sense beures i sense fiestuqui, però molt de malestar general que fa patir, per allò dels edemes, la inflamació dels pulmons o del cervell que bé pot ser greu de veritat. Al final fem el cim, al mirador Los Andes, enmig de la foscor i aixecant pols a cada revolt, i baixem llençats per asfalt traçant revolts i revolts fins Chivay, la nostra destinació, a 3.630m. Sopar, descansar, dormir.

L’endemà a les set,amb un despertar així així, bus cap a la Cruz del Condor! Deixem tot el que no necessitarem a l’hostalillo i alguna roba per la bugaderia. Parem en un mirador espectacular vora el Congost a rebossar de turistes nacionals i internacionals, tots expectants a veure l’au nacional del país, que viu en els forats dels vessants i aprofita les corrents per moure’s lliurement i sense esforç tot buscant què menjar. En un principi res, però quan la major part de la marabunta ja se n’ha anat amb els seus tours i quedem quatre guiris i les venedores de souvenirs esperant el bus local, apareixen! Una parella de cóndors joves, ja em sap greu la comparació, però creuen el mirador a mitja alçada, sense moure’s gens, perfectament alineats com dos caces de guerra. S’hi estan, s’hi recreen, i tot que la millor hora per veure’ls és de set a onze del matí diuen, jo d’ells bé m’aclimataria a una estona més tard.

Al final (ooooh) arriba el bus cap a Cabanaconde, la nostra destinació, i deixem el mirador desert completament. Jo segueixo així així, com de bon matí. Arribem al poble, mon germà l’Ivan ja hi havia estat, o sigui que enfilem cap al Cañón directament. Com a curiositat, que era diumenge, tot el poble està a la plaça i fan assemblea local, amb un pinxo passant llista a conflictes locals amb un micro a la ma i cadascú dient-hi la seva. Nosaltres a la nostra, i amb una foto d’un croquis de la zona tirem barranc avall, ziga zaga ziga zaga, pendent de pols pronunciada vora el precipici que no arriba a fer por, tota trepitjada de botes treking i petjades i cagarades de mula. Baix de tot, vora el riu, un Oasis! Una zona que, aprofitant el bosc de ribera, ha estat edificada amb bungalows pels guiris (o sigui, nosaltres) i unes piscines la mar de caribenyes. En teoria només haviem de dinar-hi, però jo estic madur madur, gens fi, super fatigat i marejat, amb tremolors a les cames i ens hi quedem a dormir sense opció. A dinar ja fem tard! No ens donen res. Jo retiro, vaig dret cap a dormir al bungalow, no puc més.

L’endemà estic a tope, però com que teniem previst dormir una mica més enllà, ens espera una bona tacada. Esmorzem i marxem! Comencem molt bé, rebaixant les previsions de temps com el dia abans, i pugem, pugem, pugem les ziga zagues del congost. Un cop a dalt, poblets humils, amb cases de planta fetes amb totxanes de terra cuita al sol i sostres de xapa ondulada. Seguim pel pla vora el riu tot creuant pobles fins baixar per creuar-lo, el congost baix de tot, i l’ambició se’ns posa als llavis. Són les onze del matí, en teoria ens queden tres hores fins el cim, i en teoria a les dues de la tarda, d’aquí tres hores, surt un bus que ens torni a Chivay, el poble on vam dormir abans d’ahir. Si pugem els mil metres de desnivell que diuen que hi ha en tres hores, agafem el bus i tornem directament. Som-hi doncs! Amunt, aunt, amunt, ziga zaga una vegada més. Fa calor, calor andina, calor de les alçades. El sol pica molt fort, se’m pela el front i el nas, però l’aire és fred. Tot i estar exposada al sol, l’ampolla d’aigua que porto a la bossa (gegant! De 2,5 litres) no s’escalfa. Si el vent afluixa la calor és asfixiant, si apreta de sobte tinc fred. Tot i així, seguim amunt, amunt, amunt. Glops d’aigua, grups d’excursionistes que van baixant. Fa calor, costa respirar i notem també el descens del dia abans i la caminada que portem des de primera hora. Sense poder evitar-ho, cada cop anem més a poc a poc, i paguem molt car el no portar menjar. Ni galetes, ni xocolata, ni fruits secs. Res. Només aigua amb la que ens omplim la panxa, i que arribats a un punt ja alt, vora els tres mil metres, no ens provoca més que nàusees. I és que petem, “pajarón”, no podem més. A mitja hora per les dues ens diuen que ens queda una hora i ja ens és ben igual, perquè només amb arribar ja en tenim prou. Caminem de forma patètica, lenta, sense esquivar tan sols les caques de burro que perfumen la zona. És més, en alguna ocasió la femta serveix de recolzament a mitja rampa, i fins i tot s’agraeix. El camí és tot de pedra grossa, com rajoles pissarra, i fem una parada que més aviat és una migdiada. Ja des de baix semblava impossible pujar aquelles muntanyes de maqueta, però evidemtment i com casi sempre, patint com dues truges per Sant Martí, vam arribar a Cabanaconde, a 3.290m, on fer el cim és arribar a casa. Són les quatre de la tarda. Bebem, mengem, i agafem habitació en un hostal, que comença a fer fred i no esperarem pas al bus de les nou del vespre.

Tornant al dia d’avui, ens hem llevat a les cinc per agafar el bus de les sis. A Chivay ens tornen els motxilots, però no han fet la bugada! Va ploure, diu la mare, i no va poder. No va poder… la filla, eh? Petita com és, dóna la benvinguda als backpackers i renta la roba. Em feia cosa que una nena m’hagués de rentar la roba, encara que aquí, al cul dels andes, sigui la seva feina.

Ne è valsa la pena?

Avui fa una setmana que estic al Perú. He passat per Lima, he navegat per les Islas Ballestas i he recorregut la reserva de Paracas. He sobrevolat les línies de Nazca, he visitat Arequipa, la segona ciutat més gran després de Lima i he baixat i pujat el congost més profund del món. Ha valgut la pena? I tant! Ne è valsa veramente la pena! Que deia aquell. Sovint ens fem enrera a l’hora de comprar un bitllet d’avió car perquè no el podrem amortitzar prous dies… Jo havia oblidat que molt poques vegades és així.

S’acaba l’asfalt! Hem fet el cim, un lleuger repicar de temples i prou, resa comparar amb l’anada. El cel cobert, ens ha fet servir els “rain covers” per primer cop. Seguim amb el bus per pista, camí de carro, així no hi ha Déu que escrigui res. La peli de xinos de la tele encara va.

18.11.09

Vam arribar a Arequipa i plis plas, canvi de bus, “last minute” super bé de preu i en planta baixa (a la planta baixa dels autocars hi ha uns sillonots espectaculars i viatjar-hi és un altre món) i marxem cap a Puno, a 3.830m, i neva amb força durant tot el trajecte, ja de nit.

A Puno dormim en un hotelet que està just al mig de l’estació de busos, i en conseqüència en patim la sorollada durant tota la nit, però tot i així despertem contents ben d’hora, perquè anem a Bolívia!

Voregem el llac Titicaca fins la frontera, i arribem a Copacabana! Res a veure amb cap indret tropical, eh? Però tot i així només creuar la frontera, només mirar al voltant a Copacabana, decidim de sobte que Bolívia mola.

Prenem després de dinar un vaixell cap a la Isla del Sol! Per allà al mig del llac, al mig del famós Titicaca, amb la Sierra nevada boliviana a llevant i Perú ennuvolat a ponent. Trekking a sac de sud a nord i tornada, paratge preciós i molt bon temps tot fent quatre mils. Ja de nit, sopar bolivià i cap a dormir sense ni tan sols mirar les estrelles… que amb la brisa que fa aquí fora sembla que estem al mig de l’Atlàntic Nord.

Tornem a terra ferma, a Copacabana, bus cap a Puno, tornem al Perú: dinar, turisme per la ciutat, incloent una passejada pel mercadillo, tot de parades de roba humil a toc de cúmbia… quanta humilitat, quanta criatura amb la roba tota bruta tombant per les parades! Alguns ajuden, d’altres tomben per alla. A sobre hi tenim uns núvols de por, per tot arreu hi tenim fred d’hivern i vent que aixeca la pols. Res de llana de llama en aquest mercat, eh? La llana es queda al centre. Acabem de fer el tomet, em compro alguna cosa i parem a fer el freak, que sempre va bé.

A les deu de la nit agafem bus cap a Cuzco! Línia de sortida de la ruta Inca, després d’uns dies caminant a sac, la meta serà el Machu Pichu. Hi arribarem (a Cuzzco) a les cinc del matí, ja de dia, i tenim un dia per buscar qui ens guii i descansar. També, he de buscar vols! Ara o mai.

De moment però, encara digerim Bolívia, la seva gent tranquila, simpàtica i amable; hi haurem de tornar! El llac Titicaca, els habitants de la Isla del Sol. Tots parlen Aymara, com els habitants de la zona quan encara no hi havia llac, com els que van construir els temples que hi van quedar submergits, com tothom que rodeja el llac més gran del món, tant a Bolívia com al Perú. Terra endins la gent parla Quechua! Cagon l’ou, encara no hem après ni una paraula, ni de l’un ni de l’altre.

“Qué significa Titicaca?
Titi para los peruanos, y caca para los bolivianos”.

Qui els va parir…

*Resumint, que dissabte començarem la ruta Inca, de tres o quatre dies caminant i dormint por ahi fins arribar al Machu Pichu. L’alçada? Ja, res de res, tot i que quan toca pujar fort carregats l’esbufegada és de por.
**El meu mòbil no va! Simyo no podia ser perfecte, menys gasto, tu! Ja parlem al Desembre.
***Ja posaré alguna foto per decorar tot això!
…Quan es pugui :P

Records a tothom!

12.11.09 – Paracas

Tuesday, 17/11/2009 (17:47)

12.11.09 – Paracas

I vaig deixar Lima (ciutat situada al nivell del mar) en autocar per la carretera que creua sud amèrica de nord a sud, la Panamericana, començant a Lima amb quatre carrils per sentit i acabant amb un de sol. Vaig acabar a Pisco, integrant-me a la vida diària de la casa de los voluntarios, de PSF, sense arribar-m’hi a involucrar. L’endemà al matí excursió estrella a un poble anomenat Paracas: Islas Ballestas al matí, reserva natural a la tarda.
Va ser un dia més que complert, amb moltes primeres vegades i difícilment catalogable com a normal. Vaig estar rodejat de mar al matí, en un dia covert i fresc, i enmig del desert a la tarda, amb la pell cremant pel sol tropical. De fet feia força vent, coses del desert i els canvis de temperatura, i no em vaig adonar que m’havia sucarrimat el front fins al vespre. A las Islas Ballestas no hi ha foques ni morses, a las Islas Ballestas hi ha un munt de lleons marins, a més de pingüins d’Eholt i un munt d’aus variades, els excrements de les quals s’aprofiten com adob.
A la reserva natural de Paracas sembla que no hi hagi vida ni que n’hi pugui haver mai més, encara que és l’hàbitat de diversitat de llangardaixos i criatures del desert. El més espectacular però, és la immensitat de l’extensió, la grandesa de les dunes gegants, altes com muntanyes, el tallant de roca pelada fins baix a la costa, repicada una vegada i una altra per les onades desmesurades de l”Oceà Pacífic, que per res fa honor al seu nom.

13.11.09 – Nazca – alt. 590m

Ens acomiadem de la troupe de Pisco i anem a Nasca, terra desèrtica i paissatge marcià, com tota la terra àrida que ens rodeja sempre a banda i banda de la carretera. Desert pedregós i pla esgarrapat de forma sorprenentment curiosa a base de tiralínies d’una punta a l’altra és el que ha fet que ens deturem en aquest indret. Arribar i moldre, després d’arribar a aquest petit poble del sud de Lima i dinar, l’hem sobrevolat en avioneta: una balena, un astronauta, un mico, un colibrí. L’avioneta inclinada fent giragonses al voltant de la figura, que acabava ocupant el que és tota la finestra del lateral. Ruta de trenta-cinc minuts, que bé ha valgut la pena. En tota la zona de les línies hi ha vegetació zero, i per fer-les “només” va caler apartar la pedra fosca que cobreix tota la zona per deixar entreveure la roca clara de sota. Ara ho tenen bastant protegit, però hi ha fet amb línies un pobre llangardaix, la cua del qual queda separada del cos per la Panamericana, a més de les roderes deixades arreu per historiadors, estudiosos i curiosos del tema.
Acabem aquest viernes 13 tan formidable sopant i agafant un bus nocturn cap a Arequipa, propera destinació, que aquí de fet ja no hi tenim res a fer.

14.11.09 Arequipa – alt. 2350m

Arribem a Arequipa ben d’hora, aquí el sol a les sis del matí ja és alt. Agafem una habitació doble per 10 Soles cadascú, descarreguem i anem a tombar. Un mirador, un esmorzar per 2,5 (que és com un segon plat d’un dinar), canviar diners, comprar protector labial pel sol i pel fred. Entrem a la catedral, passegem per un carrer comercial, i acabem a turisme, a veure com ho hem de fer això: ens volem banyar en aigües termals, volem fer trekking i veure condors en vol matinal. Després tornem a l’hostal,a fer migdiada, que dormir al bus no és el mateix que dormir al llitet. Ens despertem que és la una de la tarda, comprem aigua i anem a dinar.

A continuación, decidim marxar! Cap a Chivay, 3.630m passant amb bus per una alcada de (diuen) 4.900! Els avions acostumen a anar a 10.000, una bestiesa, i com a tal la vaig pagar.

Després, dos dies de trekking a sac pel Cañón del Colca… ja ho explicarem més endavant, i hi posarem alguna foto.

Ara tornem cap a Arequipa, ja aclimatats a les alçades, i d’allà cap a Puno, al llac Titicaca! Frontera amb Bolivia.

Avui fa una setmana que sóc al Perú, tot positiu.

10.11.09 – Kubi no és la clau

Wednesday, 11/11/2009 (15:38)

Comencem bé. Arribo ben d’hora a la T1, el que ara mateix és l’aeroport de Barcelona, i un cop facturat el motxillot (11,1kg) i passat el “cacheo” m’assec vora la meva porta d’embarcament i encenc l’Asus! Amb la bateria a tope. Primer se m’il·luminen els ulls, em dic “Ooh! Quina meravella! (si, si, el interneeeé!)” quan veig tot de xarxes wi-fi al meu abast, moltes amb cadenat, moltes no! I em connecto al Kubi Wireless Connection a la salut de la T1 i aaaah! Bajón. Em surt una p pàgina de Vodafone on em demanen la contrassenya! :( Au va… Si dones totes les teves dades et deixen connectar 15 minutets… al dia! O sigui que si a Madrid són igual de ratolins no podria repetir. Miro preus, per curiositat, i són abusius abusius abusius.
Bé… doncs me n’estaré, al cap i a la fi, d’aquí deu minuts embarquem.
Au! Me’n vaig a Madrid! Hi tinc un parell d’amics i una cosina, algun dia d’aquests m’hi hauria de quedar de visita. Una nit a l’avinguda Gaudí vaig conèixer una tal Teresa que vivia a Madrid i vam quedar que ens hi veuriem… No hi he tornat mai més.
A Lima són quarts de quatre de la matinada.

*Madrid també és Kubi, Madrid també fa cagar. El personal de vol d’Iberia ens ha donat la benvinguda i s’han estat assegudets, perquè fan vaga. M’he perdut un gotet d’aigua, però per mi ja podrien estar sempre així. Els vols aquests són pont aeri total: vestits i corbates, Bussiness i sobrats. Què pesats. A l’entrada però, tota la premsa al nostre abast. Per cert, el vol ressegueix la costa i passa per damunt de Reus! Curiós.
A Lima ja són les sis del matí.

Madrid-Lima: vol llarg de dotze hores, tota la tropue peruana i quatre guiris a l’avió gegant. Els meus auriculars no van. Ens diuen que ens posaran 500 días juntos a la tele (com mola que posin pelis, eh?) però acaben posant Gorilas en la niebla 8( Millor, així no trobo a faltar els auriculars. Menjar d’avió, personal de cabina en vaga, “autoservicio” de begudes vora els lavabos. Barra lliure n’hi dic jo, ja podrien estar sempre així.

Arribem a Lima per allà les sis de la tarda, baixa tota la troupe i l’avió és un camp de batalla de plàstics, diaris, papers i brossa en general. Passem immigració, i ja som al Perú. M’ofereixen taxi per vint dòlars. Vint soles, vull pagar jo! Tot de taxistes “entrajats” però mire señor! Farden de corbata. Mírame a mi! Fardo de backpacker. Acabo agafant un taxi per 30 Soles (havien de ser vint, ho se) i em porta amb el seu Mazda automàtic i destartalat cap al Hostel. És de nit, es veu la línia de la costa de Lima. Cases poc altes i trànsit prou educat. No són rotondes, són óvalos, però la resta són carrers, són cotxes, botigues i persones. És Lima de nit, amb naturalitat. Sopo i me’n vaig a dormir per allà les onze de la nit en uns llençols que donen “grima”, només és una nit.
A Barcelona són les cinc de la matinada, no cal pensar-hi més.

11.11.09

Avui teniem esmorzar de vuit a deu! A les 8.05 ens diu el colega que una noia ha anat a comprar l’esmorzar, que ja arriba. A les 8.30h ens hi asseiem. “Ai que encara no saps on ets” em dic. Esmorzem tot xerrant un servidor, un japonès, un austríac i un australià. Tots acabem d’arribar, menys l’australià se’n va cap a casa després de sis setmanes.

Sense pressa recullo i me’n vaig a Pisco, cap al sud, que he quedat amb mon germà.

“Que faràs blog?”

Monday, 09/11/2009 (22:44)

A èpoques més i a èpoques menys, però fa més de dos anys que faig blog jo i sí, donada la meva addicció a internet, no crec que durant les properes tres setmanes me’n pugui estar, de connectar-me i d’anar escrivint alguna cosa. És més! M’emporto el mini yo, l’Asus que farà un any em van regalar per l’aniversari, que no deixa de ser un bon company de viatge i ajuda a passar estones d’espera.

Així doncs, d’aquí unes hores me’n vaig al Perú! I els objectius són prou clars:

·Islas Ballesta
·Líneas de Nazca
·Anar d’excursió al segon congost més profund del món
·Lago Titicaca
·Ruta fins el Machupichu
·Iquitos

Aquesta última penja d’un fil! I el que provoca el seu atractiu la pot acabar lapidant: Iquitos és la ciutat més gran del món a la qual NO es pot arribar per carretera. Així doncs, només s’hi pot anar en avió (des de Lima, per exemple) o navegant pel riu (en aquest cas, l’Amazones). Els vols arar per ara sumen més de 500€, o sigui que podem (puc) acabar tranquilament canviant Iquitos per uns dies a La Paz, Bolívia. Ja es veurà! Sobre la resta podriem posar enllaços de la Wikipedia i tal, pero vamooos! Ja som grandets, tu.

Gràcies pels bons desitjos! Ens veiem en res.

*Demà serà un dia ben llarg! De moment me’n vaig a dormir amb aquells dubtes de: quina és la diferència entre Maies, Inques i Asteques? Què em deixo? On seré quan juguin el Barça-Madrid? Que passarà al final amb els pirates de Somàlia o és més, no queden peixos enlloc, apart del mar de Somàlia? Com podem explicar al món que les abelles no són com l’abeja Maia, que era una vespa? …

“No sóc boig, perquè somio”
Léolo

Espurnes de lucidesa

Monday, 09/11/2009 (22:24)

Tinc una amistat que quan està lúcida, les diu ben bones, ja siguin records del passat o teories comprovades. Jo li dic que comparteixi aquestes espurnes de lucidesa i que faci un blog també, que hi ha coses ben curioses que tothom hauria de saber, i així quedarien a la xarxa esteses per la posteritat. També té teories que són de beneit, que van caient una darrera l’altra estrepitosament, però aquestes casi que millor no les tinguéssim en compte.

Parlant de blogs

Als meus amics, els lectors del diumenge a la tarda:

Si algun diumenge us acosteu al meu món i no hi ha res de nou, en comptes de marxar decebuts webs enllà, punxeu a un mes qualsevol d’un any qualsevol, a veure què surt! Potser caieu en un post que no havíeu llegit mai, i fins i tot resulta interessant.

Gràcies per les vostres visites.

Després, quan?

Saturday, 07/11/2009 (13:18)

Perquè sí, som així de gamarussos, perquè ens descriu tal i com som. Perquè hi ha situacions ben divertides, amb simpàtiques referències històriques, artístiques i culturals. Perquè hi ha xou! Pinzellades de bròquil.
Perquè el protagonista podríem ser qualsevol de nosaltres, ens agrada Arròs covat.
No ho heu vist mai? Comenceu pel primer capítol, doncs! I ja direu què us sembla.

Dels trenta als trenta-cinc i dels trenta-cinc als quaranta. Seguint amb el tema i recomanat per ma cosina la Lara, ahir vaig veure After al cinema. És una mica el de sempre, és el que ens recorden cada vegada més: ens venen somnis embotellats i la felicitat en una caixa de plàstic, i creiem de veritat que ho podem comprar. El que volem i el que necessitem moltes vegades no coincideixen en res, ja n’he parlat moltes vegades en molts posts, i tot i així res sembla que hagi de canviar.
Tot això evidentment, ha de quedar traduït en moltes conseqüències, totes elles a la salut del Marketing.

American Beauty potser va ser dels primers a fer-nos-ho veure: hi ha molta gent que no està bé. Tot i tenir tots els ingredients que dicta la recepta de la felicitat, no estan bé. Són persones com tu i com jo, que arribats a un moment de la vida on ho haurien de tenir tot, es troben incompreses i insatisfetes, desesperades en un remolí de solitud i apunyalades pel dolor.
En aquestes circumstàncies, en aquesta buidor, cadascú acaba trampejant com pot.

Qui més qui menys ha passat bones i males ratxes. Del cim a l’abisme i tornem a començar. Crec que com més grans siguem, més profund i fosc serà l’abisme al que caiem i allò del “ja s’arreglarà” acabarà ressonant en un eco fantasmagòric esgarrifós.

“Qualsevol dia vendran un Audi amb la cançó d’en Dylan “Forever Young” i algú el comprarà tot creient haver comprat una màquina del temps, un passaport cap a la segona joventut” diu Alberto Rodríguez, el director d’After, que ara mateix té 38 anys. (No s’havia fet, ja?)

“La maduresa és una impostura, un invent dels adults per justificar i explicar el seu món”.
Ramón Ribeyro, escriptor peruà, 1929-1994

11.12.05*

Monday, 02/11/2009 (10:34)

M’agradaria tenir un Saab d’aquests nous, color clar i un interior en pell també clara, amb tots els accessoris possibles pel que fa a confort, seguretat, orientació, conducció, contaminació i música. Apart del Saab, també em compraria un pis a Passeig de Gràcia, el més amunt possible i orientat al sud; tenir un pis la mar de xulo sempre a l’obaga sembla tenir una perfecció limitada, no? Perquè el que buscaria en tot això és la perfecció, ni més ni menys. El pis en qüestió seria buidat i reformat ràpidament, i re distribuït per una decoradora que se n’encarregaria personalment. Una raconera molt gran, un televisor gegant, dvd, home cinema dobly surround i les últimes novetats en tecnologia i prestacions; un cop més, l’últim i el millor a l’abast de l’home, passaria a formar part de la meva propietat.

Anem per parts… tot això passaria després de descobrir que estava premiat aquell bitllet de loteria primitiva que des de feia dies reposava sobre la meva taula, perquè evidentment, amb els meus set-cents moniatos mensuals no arribo ni a un dels retrovisors del Saab. He dit Saab perquè l’altre dia vaig quedar gratament impressionat amb el simple fet d’obrir la porta d’un d’ells, tot i que el neguit i la obsessió davant l’oportunitat d’obtenir el millor del millor probablement em portaria a una terrible immersió en el dubte i l’haver d’escollir entre el Saab, o un Audi, Mercedes, BMW, Lexus o qualsevol altre cotxe equipat al màxim i amb totes les garanties.

I la conclusió, doncs la de sempre: Com em puc plantejar la vida, esperant que em toqui la loteria i pugui assolir les coses essencials per ser feliç? O sigui, com pot ser que busqui la felicitat en coses tan i tan banals? No se, espero redescobrir ben aviat els veritables valors de la vida, que probablement arriben amb una petita estabilitat econòmica i amorosa, que fan canviar completament el punt de vista general sobre totes les coses deixen veure amb claredat el que de veritat aporta la felicitat i omple de satisfacció les nostres vides.

* Durant aquelles dates vaig treballar un parell de mesos a AVIS (alquile un coche, S.A.) i el que ara recordo com una bona època, portant i anant a recollir cotxes de qualsevol categoria a hotels i empreses normalment de classe distingida, resulta que va coincidir amb la visió directa de les classes més benestants amb el sou més precari que recordo haver tingut mai, i en certa forma no ho vaig portar del tot bé.