Arxiu del October del 2009

23.11.05

Saturday, 31/10/2009 (02:08)

Fa només uns dies que encara cantava allò de “sols en tinc 17…” i demà passat, just d’aquí dos dies, ja en seran 27. Moment doncs, per a la reflexió. Reflexionar, com sempre, sobre el qui som, el què volem i el que cerquem. Perquè arribat a aquesta edat, el que tinc més que clar és que tot això té un sentit. No sé ben bé quin, però hi ha d’haver alguna cosa darrere de tal viatge que és la vida. I que ningú em vingui ara amb allò de la recerca de l’amor i la felicitat, eh? Perquè jo ja fa deu anys que la visc, la felicitat, i la he intentada gaudir el màxim possible, tot formant la meva persona, posant-me com a marge l’edat dels trenta, a partir de la qual estic (o estava) disposat a sucumbir a les crueltats de la vida actual.

Darrera d’aquesta felicitat viscuda hi ha un rerafons veritablement greu. I és que els punts més àlgids, la felicitat viscuda a ple rendiment pel simple fet d’estar viu, l’he experimentada sempre en uns móns que no eren pas reals! (recordar els meravellosos i entranyables capítols d’Alemanya i França) i això, és clar, a part de ser un tant preocupant, pertorba constantment els meus plans de futur.

Perquè, arribats a aquest punt d’haver viscut en móns alegres d’estudiants engrescats, persones actives i ànimes mancades d’un grup al qual pertànyer que s’agrupen a l’instant com plaquetes enmig d’una sangria, havent ja experimentat aquesta gran sensació i acordant que no es pot ni es tornarà a repetir, si aquest paradís terrestre va ser desterrat de la meva vida i a partir d’ara em toca seguir la recerca constant de la felicitat a partir d’uns altres paràmetres… llavors, i almenys ara per ara, estic completament perdut.

Em trobo ara mateix en un món buit, gris i fred, amb un currículum buit d’utilitats i una ment mancada d’ambició. Content com estava fins ara de pertànyer a aquesta generació batejada com a “mileuristes”, diplomats i llicenciats amb nòmines que ronden els humils mil Euros, m’he vist ara rellegat a la segona divisió, la dels set-cents, sense cap mena de presagi de canvi o millora.

Així doncs, ja adult, sense recursos, compartint pis amb 4 ànimes paral·leles i amb un grapat de qui van ser bons amics repartits per tot el món, on queda el meu paper?

Miro pensatiu per la finestra urbana i penso en aquell gran esperit que va acabar fent de barquer, creuant persones d’una vora a l’altra del riu, i em quedo rumiant si una cosa tan senzilla com aquesta em podria acabar omplint, del que fos.

10.11.05 – La vida secreta de les paraules

Friday, 30/10/2009 (20:11)

És bastant sovint, quan penso. Penso quan surto del gimnàs i penso quan surto de la piscina. A vegades, quan surto de la feina, estic massa cansat fins i tot per pensar, però tot i així rumio.
Apart de pensar, també observo. Observo tot el que m’envolta (i quantes coses que m’arriben a envoltar en aquesta ciutat, eh?) i intento treure’n alguna cosa. No ens enganyem, el que vaig buscant amb la mirada tot recorrent un passadís del metro és la bellesa. I si, a vegades, de tant en tant m’hi topo, i ella m’esquiva, cansada de tants ulls “buscons”. Si estic en un vagó de metro, i no hi trobo una bellesa que m’enamori, em dedico a mirar els qui seuen al voltant meu, seriosos, cansats, acabant de consumir entre tots el poc oxigen que queda en aquell vagó subterrani.

M’agrada mirar les sabates que porta la gent. Quina gran varietat! I quines coses més lletges que s’arriben a comprar… S’hauria de mirar si aquelles sabates tan horrendes són el resultat del mal gust popular o senzillament qui va decidir va ser el preu, o l’ofici, o una empresa qualsevol. La resposta mitja, evidentment, dependrà de l’hora en què agafem el metro, i ens el trobem ple a vessar o buit completament; replè de carpetes universitàries i rialles juvenils o envoltat de silencis i rostres bruns i cansats de treballadors. Els primers vagons del matí, el metro de la gent lletja, va dir un amic.

En qualsevol cas, jo segueixo observant, i intento buscar el meu lloc dins la classificació d’usuaris del transport públic.

Una cosa que no pot faltar casi mai en un vagó de metro vespertí és una parelleta. S’entén per parelleta els dos joves abraçats, recolzats a la porta contraria a la de sortida, que no paren de fer-se carantonyes, de somriure i de dir-se coses a l’orella. I això sí que em fa pensar. Em fa pensar que la resta del vagó pensa que tots hi hem passat, per aquí. Quina enveja, no? Però també em fa pensar que és una d’aquelles coses a les quals hauríem de tenir dret. Dret a la parella, dret a sentir-se estimat, dret als petons vespertins. Com la parella del metro.

Pobre esquirol

Thursday, 29/10/2009 (21:10)

Aquesta setmana una escola de l’Alt Penedès volia anar de colònies de dimecres a divendres. Davant un avís de vaga d’autocars, l’escola va accedir a canviar les dates (amb el maldecap que això probablement va comportar) i van venir a una de les cases on jo treballo de dilluns a dimecres, com si res. L’estada va anar prou bé i ahir els nens i nenes d’aquell petit poble del Penedès se’n van tornar cap a casa seva després de tres dies medievals a l’aire lliure.

Avui era una altra escola la que marxava de colònies. De veritat que no se d’on eren i poc importa, i el cas és que al ser més petits que els del Penedès, marxaven fora de casa només una nit. Matí de dijous vora l’escola, pares i mares aglomerats, nens i nenes entusiasmats, mestres passant llista… i l’escena següent que omple tothom de perplexitat.

Enrenou de petits i petites amb el xandall del col·le carregats amb maletes i motxilles, cantimplores, bosses amb l’esmorzar, ossets de peluix per passar la nit. Matí d’estiu a mitja tardor ple de somriures i petons, que enfosqueix de sobte com ho fa el dia quan l’esborra una tempesta d’estiu. L’autocar que els havia de portar de colònies, aparcat vora l’escola, té ara les llunes trencades completament per uns quants piquets que dediquen el seu temps a fer que tot el sector segueixi la vaga.

No cal recrear-se amb el plor dels petits, la indignació dels pares i mares, la consternació de les mestres… però sí que ho vull dir: què injust! Què injust aquest cas, tant com qualsevol altre on hi surten la vaga i els piquets. Piquet: grup poc nombrós de feixistes que en una vaga, una revolta, etc, imposa en nom d’un ideari la seva opinió per la força i amb violència tot passant per sobre d’altres ciutadans amb teòrica igualtat de dret, els actes dels quals queden normalment impunes per part de les forces de la llei i la justícia.

Crec que aquell grup de brètols que no deixen passar els treballadors a la fàbrica, que obliguen a tancar les botigues, que trenquen els vidres grans i gruixuts d’un autocar, mereixen repudi, sanció, càstig i condemna popular. Avui ets treballador, demà ets vàndal i el dia següent tornes a ser treballador com si res? De veritat, com si res? No ho entenc. No ho entenc ni jo, com ho podria explicar a una criatura de cinc anys?

La mort

Friday, 23/10/2009 (19:45)

De ben petit, un dia al sortir del col·le, en comptes de venir-nos a buscar la mare va venir l’avi. Hi havia uns dies que venia la mare i uns dies que venia l’avi, ja fos al migdia per anar a dinar o a la tarda per berenar, però només se que aquell dia tocava la mare, i en comptes d’ella va venir l’avi. Ens vam quedar a dormir a casa dels avis, que era una cosa que ens agradava molt: sopar “bocadillus” calents fets per la iaia, i fins i tot alguna vegada trobar algun regalet sota el coixí abans d’anar a dormir.
Nosaltres (els meus germans i jo) sempre hem tingut els avis a Reus i els abuelos a Burgos. Doncs bé, aquell dia s’havia mort l’abuelo, el pare del meu pare. I no se fins a quin punt ho vaig entendre.

Uns anys més tard es va morir l’avi, al llit de casa seva i acompanyat de la família. M’ho va dir la mare abans d’esmorzar “l’avi s’ha mort” i aquesta va ser la meva primera mort trista, la de plorar per egoisme, per haver-me quedat sense aquell avi a qui tant estimava. M’agradava molt a mi el meu avi, encara no se ben bé com ni perquè. Va ser també el meu primer enterrament, veritablement trist i difícil d’entendre. Els homes a la dreta, les dones a l’esquerra. Vaig veure un home rient i em vaig enfadar molt. “Aquí no es pot riure”, vaig pensar jo. O com a mínim aquest és el record que me’n queda. Em pensava que seguiria trist la resta de la meva vida, però una estona més tard cosins i parents ens van omplir de begudes i llaminadures a can Picó (gelats i torrons) i la vida (la meva vida) va seguir el seu curs amb naturalitat, i només la iaia va tornar a mencionar l’avi.

A l’adolescència van aparèixer les motos i els accidents de moto. Un amic de mon germà gran, un amic de tots, amic nostre com els seus pares eren amics dels meus, company d’escola i dels escoltes va morir com ho fan els joves, sense avisar. Allà vaig descobrir una mort diferent. No vaig voler anar ni al tanatori ni a l’enterrament, però em vaig entristir per tot el que aquell noi s’anava a perdre, per tot el que no anava a viure.

A classe d’anglès (si n’he conegut de gent jo, a les classes d’anglès) vaig conèixer un noi que va acabar sent bon amic. Aquell crac que es va treure l’Advanced dos o tres anys abans que jo, que va anar a fer la prova de nivell al Wall Street Institute i li van dir “mira, aquí no et podem ensenyar res”. Vam descobrir que tots dos anàvem en bici, i vam començar a quedar a les hores lliures del matí per anar a rodar per carreteres, i xerràvem els vespres al Mirc, just abans que aparegués el messenger. Un matí qualsevol anava aquest noi cap a Tarragona a la facultat en cotxe; el portava un company de classe, i a mig trajecte hi va deixar la vida. L’estiu abans havia estat a Anglaterra i m’havia explicat tot d’històries: des d’aquella nit que es va fer passar per americà davant d’uns borinots que volien trencar la cara a algun espanyol, fins a aquella confidència de l’última nit, quan va acabar fent l’amor amb una valenciana en un parc anglès. “Què bé que vas conèixer aquella valenciana”- he pensat jo moltes vegades durant molts anys. “Cagon tot, si te’n quedaven, de vegades d’anar a Anglaterra. Si te’n quedaven, de coses per fer!” I ell solet m’ha tornat de sobte a la memòria quan he viscut un gran moment.

Ja de gran, em vaig quedar fora de lloc el primer cop que la iaia em va dir que es volia morir, que ja no hi tenia res més a fer, en aquest món. Ara ja hi estic acostumat, i a més la mare li diu que no és veritat, que ella encara hi vol ser, entre nosaltres. Que quan de veritat vulgui marxar, ja ho farà. I de moment encara hi és, a dies més i a dies menys, però hi és.

La mort és part de la vida: tots sabem que hi arribarem i només és qüestió de quan i potser com. Tot i així, és una cosa que s’hauria de veure com a molt llunyana. Llàstima dels accidents, del càncer, de qualsevol cosa que no ens deixi veure envellir els nostres pares i mares o més lamentable si cap, de no poder veure com es fan grans els nostres fills.

Visc molt pensant en la mort, jo, d’aquí una mica aquest bloc. Si algun dia jo no hi fos em podríeu rellegir en aquest blog, fins i tot encara sense conèixer-nos. Seria com veure aquella llum que ens arriba de nit, d’una estrella que ja no hi és.

Repicar de miserere. Res a fer contra la mort. Miserere mei Deus, apiada’t de mi Senyor. Tot estant de dol, deixo de banda sonora la música més trista al meu abast.

·The Mission, Miserere
·The Mission, The Falls

Manual d’amor

Saturday, 17/10/2009 (16:03)

Quins dies, eh? Quines setmanes… Quines vides! Jo, que no estic al punt més alt, veig com espeteguen les parelles com crispetes al foc, quedant tot esquitxat d’ostiots i danys col·laterals al meu voltant. Després d’unes setmanes o uns mesos fins a cinc, deu o quinze anys. PUM! Peta tot. I el pitjor moltes vegades no és el fet, que ves què hi farem, sinó les formes: donar o no donar la cara, quedar-se allà com un estaquirot o sortir per cames i perdre’s per sempre més. Trucar: s’ha de trucar? Quedar: s’ha de quedar? Si tallem de mutu acord, d’acord, però si és un dels dos qui dinamita l’equip (de dos), què? L’altra persona es mereix una explicació, què menys, i tot i així: si no hi ha hagut un desgast obvi de la relació, si no hi ha hagut deixadesa, corrosió, rovell, si cap dels dos no ha estat apunt d’escopir un munt de cops allò de “hem de parlar, no creus?” Llavors ja pots donar explicacions, ja, que la persona abandonada no ho entendrà pas (perquè quan et deixen de fet t’abandonen, no? Et deixen desemparat/da).

Si poguéssim digerir en racional allò que no ho és pas diríem “d’acord, em deixa, què hi farem, endavant” però clar, no es pot! Quan encara no s’ha assecat la galleda d’aigua freda que t’ha caigut a sobre, no es pot. Posats a deixar algú el cas és fer-ho bé i jo, que de parelles no en se res (o millor dit, no n’he après res viscut en primera persona) em pregunto si arribat el moment ho faria bé, si faria el capoll com molts o per contra ho faria de forma agraïda, correcta… perquè deixar algú es deu poder fer millor o pitjor, no? Com ho podem saber? Com s’aprèn això? Sí, cada persona és un món, cada parella és una galàxia, i a més les constel·lacions es veuen diferents segons el planeta des d’on es mirin, però algú que en sàpiga podria escriure un Manual d’Amor que ens fes aquestes experiències més fàcils; molts ja s’han preocupat d’intentar ensenyar-nos a lligar, o a agradar, però encara no he llegit mai com deixar algú tot fent que sigui el menys traumàtic possible. “Explica-li-ho una vegada i una altra, i una altra, i una altra… fins que ho entengui, perquè no ho entèn”. Explicar un munt de cops una mateixa cosa fins que la EX-parella ho assimili. No fins que ho entengui, sinó fins que ho assimili. Em sembla molt lògic, però a mi no se m’hagués acudit mai. Cada situació obre un ventall d’opcions… Potser tot plegat és massa personal? Massa subjectiu? A més, si després de tants anys et trobes de sobte sense parella, pels motius que sigui, difícilment tornaràs a confiar plenament en algú més.

En el cas de ser escrit, al Manual d’Amor s’hi hauria d’incloure també una taula numèrica, una taula ben important d’avís amb les equivalències del temps passat i el que ens quedarà per passar: per tants dies de felicitat i bons moments viscuts en parella, en companyia, de mitja te’n toquen tants de solitud i tristesa. Per tants d’estabilitat emocional, tants de desequilibri desemparat. Per X dies de moral i reforç, Y jornades de complexes i autoestima aflacada. Per tants dies de vida sexual plena i satisfactòria, tants altres de perplexitat i capficament farcits de gran masturbació, evidentment.
Per tants dies que hagis viscut als núvols te’n tocaran, com a mínim i a partir d’ara, tants viscuts a l’infern. Que ho sàpigues! Ves-te’n fent a la idea. Diecinueve días y quinientas noches, va sentenciar aquell.

Dos últims apunts!
Deixar a una persona, dir que no la vols veure més, costa. Sap greu per l’altre: com s’ho prendrà, com entristirà, com ho viurà… és un marron! I com a tal ningú se’l vol menjar. Ara bé, si has estat uns anys en parella, aquest marron te’l menges! I tant, com un valent (o una valenta) i ho intentem fer bé (algú sap com? La sinceritat a vegades fa por, però tot i així té molts matisos), però el que no és just (perquè no, perquè no ho és) és que sigui igual de gran el marron de deixar algú després de dos anys que després de dues nits. No és just, si o no?

I l’última cosa… l’últim bri d’alegria enmig d’aquesta marea de tragèdia, la tranquil·litat que em recorda que tot plegat és normal, són les narracions via Messenger de flirteigs i intencions, d’alegries i il·lusions, de projectes, de futur, de què passarà? Com em veu? Vol o no vol? Li agrado o no? …Molt o poc? Què faig? …Com, com ho puc fer?

Ai, “com”… algú té un Manual d’Amor a mà?

23.10.05

Friday, 16/10/2009 (18:53)

Definitivament aquest pis nostre és massa gran… o com a mínim és massa gran per una persona sola. Els dies que, com avui, tothom és fora i jo em quedo sol a casa, sense sortir, sense treballar, em sento com un astronauta solitari enviat a Mart en una missió espacial. Sol en una gran nau futurista, amb el pilot automàtic sempre posat i amb una computadora parlant que em recorda que ja és hora d’anar a dormir. La veritat és que tants racons plens de foscor imposen respecte, i allò que en certs moments és una llar de soroll, presències i rialles, ara mateix és un mar de silenci i calma.

Segur que si envien mai algú a l’espai, solet solet, li inventaran abans un robotet cibernètic computeritzat, especialitzat en salvar-lo de situacions perilloses i perills insalvables. Segur que aquest robotet arribaria a convertir-se en una mascota de companyia i en un enginy altament entranyable, però un viatge fins a Mart pot arribar a ser molt i molt llarg, i pot arribar a trobar-se amb una computadora massa intel·ligent, que arribi a tenir desacords amb el seu protegit… i convertir-se en un malson espacial fet realitat.

Complicant els pensaments i tornant a la simple realitat, em sento afortunat de no tenir a cap robotet de companyia en el meu viatge nocturn, en aquesta gran vivenda “especial”.

15.10.05

Thursday, 15/10/2009 (19:13)

Miro per la finestra, i hi ha moltes coses que em preocupen i em fan pensar; fa una setmana que plou intensament, casi sense parar. Els raigs del sol cada dia ens són més estranys i les gotes de pluja i l’aire fresc han passat de ser desconegudes a ser companyes del carrer. Cau aigua com si no ho hagués fet mai abans, i demostra una vegada més que no estem preparats, ni per la sequía ni pels aiguats.

I jo miro per la finestra, i miro les fulles dels arbres, que tot i viure envoltades de soroll, fum i incivisme, segueixen sortint verdes cada primavera, i segueixen caient seques a la tardor. Me les miro de prop, de tu a tu, i em semblen malaltes… no se si serà la fi de l’estiu, que no els senta bé, o és que en realitat l’ànima d’aquests pobres arbres està ja morta, i la mort es va extenent de mica en mica fins els racons més llunyans.

27.09.05

Wednesday, 14/10/2009 (21:30)

Que em falta humilitat? A mi, que he dedicat tot el poc que sempre he tingut a conèixer el món que m’envolta, i el que hi ha més enllà d’on es pon el sol? Jo, que he creuat tota França just abans de perdre la meva última i única font d’ingressos! A mi, que vaig descobrir Itàlia dormint a les seves platges i que vaig conèixer Alemanya hostatjant-me en cases ofertes i compartint estances i esmorzars amb 50 peregrins més! He fet d’un tren la meva morada, i hi he dormit en forma de 4 com si de la meva posició natural es tractés; m’he afaitat en estacions i he volat amb tot tipus de companyies i des de tota mena d’aeroports. Vaig treballar de franc i vaig creuar Europa en un autobús alemany per tal de conèixer un racó inhòspit de la llunyana Croàcia i he intentat sempre ser el millor dels acollits i el millor dels hostes.

A mi, refugiat del caixer automàtic, reposador d’entre pins i sorres, coneixedor dels nòmades d’estiu i company dels exploradors de l’hivern… a mi, se’m retreu el somni del viatjar senyorial: Se m’acusa de voler oblidar el despertar sota la pluja de mitja nit i d’envejar la noblesa acomodada! Se’m recorda el valor de la humilitat i se’m recomana redescobrir la satisfacció del pressupost acurat, de la benvinguda amistosa i de l’acolliment i el resguard desinteressat.

..I fins quan, dic jo? Què em queda per aprendre d’aquest estil de descoberta, que la meva mirada pacient no hagi vist ja? Què em poden aportar doncs, tantes passes per ciutats adormides, fins trobar un racó desapercebut i alhora segur? De què em servirà ja dormir al costat de grandioses Catedrals, si l’endemà el meu aspecte convida a donar-me almoina per subsistir? Vist i descobert ja el calibre i riquesa del viatger humil, perquè no podria jo ara assaborir el sopar calent, el jaç tou i el despertar voluntari?

Textos

Tuesday, 13/10/2009 (10:40)

Jo vaig tenir un tiet (no un oncle, eh? Un tiet) que de fet era el tiet de la meva mare, però va acabar sent el tiet de tothom. El tiet Joan em va dir que escrivís, que escrivís cada dia, cada dia, cada dia en una llibreteta alguna cosa, el que havia fet, el que pensava, i que així n’aprendria. Evidentment no ho vaig fer, ni diària ni setmanalment, però si que ho feia de tant en tant, i des d’abans de tenir blogs i webs, jo ja tenia la meva carpeta de “textos”, uns textos que segueixen allà, a la carpeta, i que he tornat a llegir molt pocs cops.

Donat que allà dins no hi fan res i que d’aquí no massa temps tocarà formatejar el meu estimat portàtil, els aniré posant aquí, al meu blog simple i sincer, amb la data corresponent.

14.12.2004

Després de dedicar mitja hora a instal·lar el diccionari de català en aquest programa aparentment tan senzill, i evidentment no arribar a conseguir-ho em disposo, ara si, a començar a escriure. Començar a escriure, així, com qui no vol, plasmant els meus pensaments a la pantalla tot anant pitjant les tecles, i el resultat dirà: no n’espero un gran cosa d’això, però és un exercici sempre recomenat per grans i petits escriptors i molt lillor que mirar la pel·lícula d’antena 3 sí que sembla, no? Ara ja ha passat mitja nit; demà tinc el primer matí laboral lliure en molt de temps i passar-lo dormint seria una mica llastimós. Què farem, doncs? No ho sé… anar a la piscina, (oooh! Quant de temps!) fer una mica de compres, que la despensa sempre està mig buida, netejar una mica el pis o conèixer el barri: els barris, més ben dit! Ja que el super apartament on visc cavalca justet justet entre l’Eixample esquerre i Gràcia, dos barris de Barcelona on, si no trobes el que busques a prop de casa, és que no ho has buscat bé.
Bueno, fins aquí el dia d’avui. Espero que en segueixin molts més.

Patrícia – i vaig escriure una cançó

Monday, 12/10/2009 (14:43)

Patrícia, sóc feliç al teu costat.
Necessito que em sedueixis,
que m’estimis més que mai.
Patrícia, ja fa anys que anem plegats.
Vull que em miris amb bons ulls,
Amb un somriure per davant.

Ai Patrícia, sort que et tinc al meu costat.
i que et puc mirar dormir, no me’n canso cada matí.
Patrícia, quan els teus ulls troben els meus
Perquè estan tan buits, com els puc tornar a omplir?

Ei Patrícia, què podem fer que et pugui agradar
Apart de mirar la tele, pensar què mengem demà.
Patrícia, i tant que ho se, que estem cansats.
Si no et veig riure aviat pensaré que tot s’ha acabat.

Voldria parlar-ne, arreglar-ho tot plegat
Però conec la resposta, ja se que estàs pensant.
No se ben bé com, alguna cosa ha canviat.
No vam saber seguir, allò que sol va començar.

I com et va amb la Patri,
I jo dic que anem tirant
Però entre els meus llençols
Cada nit t’hi he de buscar.

I en veritat no vull parlar-ne, ja conec el final,
No vull sentir-me sol, haver-te d’imaginar.
No vull ser un d’aquests que es van quedar tirats
Que rebusquen els amics per tornar a anar de bars.

Voldria parlar-ne, arreglar-ho tot plegat
Però conec la resposta, ja se que estàs pensant.
No se ben bé com, alguna cosa ha canviat.
No vam saber seguir, allò que sol va començar.

Ai, Patrícia…