Arxiu del July del 2009

Dies d’Estiu

Thursday, 23/07/2009 (22:54)

Dies d’estiu: anem a tombar? Ens movem a cops de combustió d’una punta a l’altra de la ciutat tot escoltant lo últim de Joan Miquel Oliver. A casa finestres obertes, a fora tot és soroll. Tonino se’n va a Egipte, i sembla que l’aire calent del desert l’hagi vingut a buscar fins aquí. Jo estic fos. Fos com un fusible cremat, com la bombeta que ja no emet llum, com la bateria que s’ha acabat. Després de dues setmanes fent tantes i tantes coses i dormint tan poques hores, la veritat és que una setmana a mig gas ho trobo ben normal. Descans, son, repòs. Fins que recuperi el meu cos. Diu la gata que no sap què escriure, i m’ha sorprès perquè jo estava exactament igual. Potser hi ha tantes coses per escriure, que més val no dir res. Potser és que senzillament a l’estiu hi ha altres coses a fer… Volia també mencionar la lluna, proposar que Obama ens confirmés l’engany, però en Ric ja ho va deixar prou clar.

Repassant més blogs, l’altre dia parlava el Sergio al seu blog d’aquell conte del Jorge Bucay d’un elefant, que de petit el van lligar a un pal clavat a terra i el pobre no va poder arrancar-lo i sortir pitant… Anys més tard, quan l’elefant ja era adult i gros seguia lligat a aquell mateix pal, i no se n’escapava perquè senzillament no ho havia tornat a provar mai més.

A mi em vénen sovint records a la ment d’e.g.b., de les classes de gimnàstica, de fer la lateral, el pi o habilitats diverses i jo, sempre patós de mena, és que ho passava veritablement malament. Avui en dia però, a vegades em dic “no, moltes coses han canviat des de l’època d’haver de saltar el plinton, fer això no ha de ser cap problema…” i tot plegat queda en un mig mig. Les pors que vam tenir de petits, hi ha qui no les pot deixar mai més enrera. Heu vist Léolo?

Si n’hi ha, de pals d’aquests clavats com estaques…Però tot i així i enllaçant amb la meva infància, voldria compartir un record de petit d’aquells que són recordats sovint i l’opinió dels quals és sempre la mateixa.

Es tracta d’una missa. No és que de petit anés molt a missa, però vulguis que no quan tocava i hi anava escoltava el cura, escoltava el sermó, i tant si l’entenia com si no m’aixecava, m’asseia, m’aixecava i m’asseia com tothom i poca cosa més.

Un sermó, un sermó de missa de no se on ni quan em va fer pensar una bona estona i m’ha marcat fins avui mateix. A grosso modo i una mica per sobre, cert cura va venir a explicar que:

“Un dia en un nombrós dinar de fariseus, dos convidats van arribar més o menys alhora i van veure un lloc lliure, al costat de l’amfitrió, i un lloc també buit, en un racó de la taula.
Un d’ells, altiu, va córrer a seure vora l’amfitrió i a fer-se veure. L’altre, tan senzill com humil, es va asseure molt més enllà sense recança i l’organitzador del dinar, al veure el seu bon amic tan lluny del seu costat va demanar si us plau al convidat altiu que li cedís el lloc, deixant-lo en evidència davant de tots els convidats, honorant alhora el qui havia volgut cedir el lloc.
Així doncs i si mai us trobeu en una situació semblant, no poseu inconvenient a seure al lloc que toqui o a cedir els llocs privilegiats, que més val que l’amfitrió us vingui a buscar perquè us troba a faltar a primera fila, que no que us demani de cedir el lloc a algú altre i tirar enrera”.

Doncs això va explicar un cura no se on i no se quan, i em va semblar un bon consell, que encara intento seguir avui en dia.

Intrigues vaticanes! Molt millor això que no quan es posen a parlar de l’amor i la parella, no? Tu, em véns a explicar això? …Tu?

En fi, visca els dies d’estiu, i visca els dies a ciutat.

MMIX

Wednesday, 01/07/2009 (21:55)

Dos mil nou: fa 400 anys que Galileo Galilei mirava l’univers per primer cop a la història a través d’un telescopi i fa 200 anys que Darwin va escriure una teoria no sobre creació sinó sobre evolució.

La nostra era arriba als 2009 anys i el Damià, el Txema, l’Oreo i el Lluc! han arribat als trenta. Felicitats! I que vagin passant. Queden el Xavi, el Dosi, el Jordi i tota aquella troupe del 79. Colla mongola que arriba als trenta, com és una colla d’amics de trenta anys? Doncs així, només cal que ens mireu.

Com és un home de trenta anys? Em preguntava jo temps enrera.
Sovint contemplo la resposta en un mirall, i assenteixo.