Arxiu del May del 2009

Que és broma, poma!

Saturday, 30/05/2009 (15:20)

Des d’allò de “Adéu, Andreu!” (o Agur yogur!) que les rimes fàcils i amb més o menys sentit van en augment en us i popularitat:

- És broma, poma!
- T’ho has cregut, mamut!
- Endevina, mandarina!
- Tranquil, pernil!
- Frena, balena!
- Afluixa, maduixa!
- Para el carro, cagarro!

Tot plegat em fa riure molt…
Ves quina gràcia, farmàcia!

Si algú en sap més, les podria afegir als comentaris?
Gràcies!

El perdó

Saturday, 30/05/2009 (11:07)

La majoria de vegades costa, però sobretot si treballem amb infants o adolescents, és molt important demanar perdó després de cagar-la. És així, a vegades a la feina, a la vida, no ho fem del tot bé i la caguem.

Llavors, què es pot fer? Doncs adreçar-se a la persona o al grup, demanar perdó, dir que ho sentim molt i explicar una mica i amb màxima sinceritat el perquè de la cagada.
A priori pot semblar més fàcil seguir com si res i esperar que se n’oblidin però 1. no se n’oblidaran i 2. ens ho recordaran (i retrauran) quan menys ens ho esperem.

Els volem tractar com a persones i els volem fer pensar, doncs es mereixen una disculpa. Sense donar peu a res que vagi més enllà i recordant-los que a sovint tenen la pell molt i molt fina, se’n mereixen una i les que faci falta.

Evidentment, en el món adult hauríem d’intentar fer el mateix, i tant de bo fos tant fàcil dir-ho com fer-ho.

Primavera 2009

Sunday, 24/05/2009 (22:19)

I es van acabar els dies d’hivern, quan les llars de foc cremaven i de les xemeneies de poble en sortia fum. Després d’una primavera vora mar l’any passat a Calafell aquest any toca interior, repartint els meus dies entre el Bages i el Berguedà. Llàstima per no poder aprofitar tot l’après la temporada passada, benvingut sigui tot el que estic descobrint aquest any.

Així, vaig passant els dies de feina entre la Llar Talamanca, on tots som medievals i fem torneigs i malabars, i de nit conquerim castells i banderes, o mirem el cel estrellat. L’endemà, baixem fins la riera i ens esquitxem tot remullant-nos-hi els peus. Pel camí observem tant roures i alzines com orugues en processó, fins tornar cap a la casa cansats i amb les cares rosades pel sol de vespre, amb la cantimplora buida, la brúixola penjant del coll i les mans que ens fan olor de romaní.

Que ràpid em passen els dies! De Talamanca salto a La Sala, vora la Pobla de Lillet, a mitja setmana com qui no vol, on el clima és més dur i la primavera arriba més tard. Allà veiem néixer el riu Llobregat i ja el l’observem patir sent encara un nou nat. Anem d’excursió a la muntanya i trobem fòssils i petroli, i ja tornats dinem amb vistes al Pedraforca, si és que els núvols no hi són, és clar. I és que aquí pot ploure a tot hora, i de nit amb la llanterna ens hem d’abrigar bé. L’endemà de la pluja i el fred, el rajar del sol la vall banya. I que bella es veu la lluna, sobre la muntanya!

Per cert, que per moure’m entre cases, entre comarques, tinc un cotxe de lloguer a la meva disposició! I què bé que s’hi va, amb el Seat Ibiza novet d’Avis amunt i avall.

I què breu que es fa… D’aquí només un mes ja haurà passat tot, tocarà parlar d’estiu! I ho farem, des de Viena.

31a Cursa del Corte Inglés

Sunday, 24/05/2009 (21:53)

Per mi ha estat la primera!

I tenint en compte que he fet tot allò que no s’ha de fer, com: sopar molt el dia abans, anar a dormir tard, i a més dormir malament, estar fent cacona en un policlin tres minuts abans del tret de sortida, sortir tot desbocat esprintant com un boig i esquivant a la gentada buscant llocs per avançar on no n’hi havia, arribar ja cansat a la pujada de Montjuïc i descobrir una estona més tard que no n’és una, sinó que en són dues, de pujades! I amb la moral per terra tirar-me tot d’aigua pel cap amb una calor de cal déu.

Al final he arribat, i tant que he arribat! Però casi més per ofici que per benefici.

D’altra banda, ha estat una bona forma de fer alguna cosa un diumenge de bon matí, i a més hem entrat a l’estadi olímpic! Correr per allà dins no es fa pas cada dia.

En fi, que tot i no haver-ho fet gens com ho tenia planejat, he trigat cinquanta-quatre minuts a fer els casi 11kms de recorregut, no està gens malament: he arribat el 887 de 55.000, 3.200 dels quals duien xip lligat a les bambes.

*Una salutació des d’aquí per en Giacomo i en Llimoneti! Per motius diversos no hi han pogut anar, i no hem pogut compartir l’experiència ni abans, ni durant, ni després.

Captatio Benevolentiae

Friday, 22/05/2009 (22:54)

Provem d’encaixar en escenes boniques,
En ports de diumenge farcits de gavines,
En grans sobretaules on els avis canten,
En nits vora el foc abraçats a una manta.
Es tracta de ser els simpàtics del barri,
Els que ballen i ballen fins que els músics parin
I irrompre arrogants lluint les millors gales
En discos amb dones amb feines estables.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

Busquem quedar bé en el retaule magnífic
Dels que van pel món amb posat monolític
I afronten la vida mirant-la a la cara
I un dia, contents, compren flors a sa mare.
Intentem trampejar per ser persones dignes,
El pare modèlic que volen les filles,
El de la veu greu, el de la mà forta,
Que paga un vermut i que arregla una porta.
I després tancar els ulls i sentir el món en calma
I dos ocellets fent piu-piu dalt d’un arbre
Havent enllestit un gran epitafi
Que arranqui somriures a tots els que passin.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, una carambola de sobte ens demostra que ens en sortim.

I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, ens en sortim.
I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim.
I, a vegades, se’ns baixa la verge i de sobte ens revela que ens en sortim.
I, a vegades, contra tot pronòstic una gran bestiesa capgira allò que crèiem lògic, tot fent evident,
Que per un moment,
Ens en sortim.

Lletra i música: Guillem Gisbert
Manel

Simyo

Saturday, 16/05/2009 (11:43)

I veig al meu compte corrent que el dia 1 de Maig uns cabronassos anomenats “E-PLUS MOVILES” em cobren 5,16€… ja hi som! Qui són aquests? D’on surten? Cinc Euros? Com coi es reclama això? I busco a internet qui colloni pot ser e-plus móviles, i resulta que són els meus amics de Simyo!

Hoho! Mare meva! 5,16€ de rebut de mòbil: ho haveu vist, això! I trucant a qui m’ha donat la santa gana, eh? Em deia Jovanotti (actualment resident a Viena) que què fort, quan recordes les tarifes europees d’internet i telèfon i què indignant, els preus que hem de suportar a casa nostra.

Doncs no! No els tenim perquè suportar pas: Movistar, Orange, Vodafone, aneu a prendre pel sac! Ja podeu treure ara tarifes planes de vint Euros al mes, ja, que jo vaig tallar la meva llarga trajectòria a Movistar de cop i em vaig passar a Simyo volant, de forma fugaç i fins i tot precipitada.
Fugint cap endavant, de sobte m’he sentit molt ben acompanyat.

Simyo!
(Sona una mica a Ponyo!)
Bones tarifes i cap compromís. I si a la muntanya em quedo sense cobertura, el mòbil de la feina (powered by Movistar) també. S’hi apunta algú més?

*El bo de l’Oreo ja fa anys i panys que es va fer de ioigo tan aviat com va sortir.
I fins avui!

Slippers

Saturday, 16/05/2009 (11:25)

Fa molts anys els meus papis van anar a Tuníssia per primer cop, i em van portar de record unes sabatilles d’anar per casa. Per allà el 2002, a Freiburg, alguns espanyols se’n mig enfotien anomenant-les sabatilles d’Aladín i des de llavors i durant estiu i hivern, han estat les meves sabatilles d’anar per casa. De fet, ho van ser fins divendres de la setmana passada, quan de sobte la sola d’una d’elles es va desenganxar tot marcant la seva data de caducitat.

Ja està bé… vaig pensar. Acumulaven masses pelussilles enganxades a la sola. Tot i així, quin munt d’anys que han durat! Ara les he canviat per unes cutre xancletes que em vaig comprar el 2005 a Croàcia, tot i que els queda ben poc, també.

Cursa Bombers 2009 – Corre, Forrest!

Sunday, 10/05/2009 (12:33)

Aquest any toca córrer. Vaig deixar la piscina a principis de l’estiu passat i no hi he tornat més (snif). Tot i així, l’any passat volia fer tot de curses populars corrent i tot plegat va quedar en un gran no res. Aquest any però, amb Llime i Giacomo (eterns companys de fatigues) vam decidir que aquest any, si! I amb un fred de cal Déu i en fosca nit vam començar a córrer, a entrenar, Llime una mica per la seva banda i Giacomo i un servidor amb severa persistència tots els dimarts i dijous. Segons el Nike running plan, per fer un bon temps ens hi havíem de posar també els caps de setmana, i jo vaig seguir entrenant fidelment dimarts, dijous, dissabtes i diumenges, a l’hora que fos i independentment del temps que fes, sol, pluja o vent.

Al final va arribar el dia de la cursa, el cinc d’Abril. La idea era fer-ho en uns 50 minuts, a cinc minuts per quilòmetre. Tot i així, en deu quilòmetres pot passar de tot i em feia por no dosificar bé, algun genoll que se’n ressentís o qualsevol imprevist que ho engegués tot a rodar.

La cursa em va anar molt bé; vagi patir com un animal, vaig anar esquivant un munt de gent per avançar-la i vaig fer un temps final de 47’59’’! Menys del que em podia haver imaginat en el millor dels casos, a 4’48’’el quilòmetre.

Un cop creuada la meta i recuperat l’alè però, què? Ja està. Ja hem fet la cursa i ho hem fet bé. Volia posar-me en forma i ho he fet. Volia córrer i ja està fet. I ara què? Seguir corrent? Perquè? L’objectiu era la cursa bombers 2009. No havia pensat en res per després, ja havia corregut contra mi mateix i havia guanyat.

Aquella mateixa tarda, a casa, vaig estar mirant resultats de la cursa: vaig fer millor temps que Giacomo (pobre, amb la d’hores que hem suat junts), i que Llime (una mica era d’esperar), però també millor temps que l’Enni (una dona que es cuida), el Leandro (futbolista professional) i l’Eloi (Robin Hood, tir amb arc i curses de muntanya a sac!). Aquí sí que em vaig sorprendre, i em vaig sentir orgullós del temps que havia fet. Ara ja ho se, això s’ha de mantenir! Hem fet un gran esforç i ha valgut la pena. Diumenge, la una del migdia: me’n vaig a córrer!

Ponyoooooooooooooooooo!

Saturday, 09/05/2009 (23:29)

Avui he passat pel cine, una mica per casualitat i he vist “Ponyo en el acantilado”.
(en japonès, per suposat!).

És una peli manga d’aquelles on la natura (el mar), i l’amistat (d’un nen i una nena) són els protagonistes. M’ha agradat molt: entre realitat i fantasia ens passeja pel fons del mar, veritable desconegut, i la Ponyo i el Sosuke agafen el protagonisme envoltats d’emocions i solidaritat.

Va proposar Francesco Tonucci d’utilitzar els nens i les nenes com a indicador de salut urbana: “Una ciutat habitable serà aquella que ho sigui també pels infants. Fem doncs una ciutat pels infants i així tindrem una ciutat bona per a tothom”.

Ho podríem dir amb el món, també. “Fem un món pels infants i tindrem un món bo per a tothom”, no?.

M’agrada quan els nens són els protagonistes. No com quan un infant irromp en un lloc ple d’adults i (pobre) passa a ser el centre de mirades i comentaris, eh? Sinó més en el sentit que són tinguts en compte, que se’ls cuida, que s’ho passen bé. Aquesta és una de les coses que més m’agrada de la meva feina. Veure’ls protagonistes i veure com riuen, com s’ho passen, de bé.

“I a tu que t’agraden tant els nens, no en vols tenir cap?”
Cada cop m’ho pregunten més sovint, això! I encara ara dic que no.

“Ponio!” Una pel·lícula que no és ni per grans ni per petits, sinó per tothom.
Jo ja la veig agafada del bracet amb el Nemo, a l’escola de mar de Calafell, o a casa meva mateix, per poder mirar-la una vegada i una altra. Wall-e també hi seria!
En dvd original, eh? Amb la imatge i el so com Déu mana, els idiomes i tot. Es paga, i ja està.

Febrer del 2009

Saturday, 09/05/2009 (22:09)

Dia de mar i calçotada. Un dimecres qualsevol! Un cop a casa, segueixo trobant a faltar internet. L’Oreo diu que em troba a faltar més ell a mi dins la xarxa que jo a la xarxa mateixa. Deu ser allò que va dir un baixet, que les persones no es valoren pel volum que ocupen sinó pel buit que deixen quan no hi són. El mini pis ja no sembla tan mini pis, ni el barri allunyat on vam venir a viure sembla tan allunyat. Les setmanes flueixen agradablement entre les pelis del Verdi, els sopars amb amics o l’anar a córrer amb en Giacomo.

Ahir, apart d’anar a córrer com tots els dimarts, vam anar a veure l’entrega dels premis Enderrock, tot un esdeveniment, on apart d’enamorar-me encara més de Manel i preguntar-me fins a quin punt en Pep Sala pot arribar a ser un bandarra, vaig quedar completament convençut de que aquell, la sala Bikini ja de nit, no és el meu espai, el meu ambient, ni el meu lloc.
Per contra, rebo ofertes de feina a la muntanya, per quan s’acabi l’estiu, en un entorn que a primeres em sembla la mar d’atractiu, i tampoc ho acabo de veure del tot clar.

Acabem d’encetar l’any dos mil nou de Nostre Senyor, i ja he de començar a pensar en la tardor que ve? No se si ho trobo del tot just.