Arxiu del December del 2008

Nits d’hivern

Thursday, 25/12/2008 (23:02)

Es pon el sol,
el trànsit no para per res.
Fora no hi ha cap estel,
al pis hi fa fred.

Obro una ampolla de vi,
el Toni arriba cansat.
Som dos companys de pis,
que compartim ciutat.

Post 101

Monday, 15/12/2008 (12:46)

(Com la torre de Taipei!)

Ei! Ei! Ei!

Encara que ja sóc a Barna i fa fred per tot arreu (sobretot al piset) en Jez i la Carly van seguint amb les seves aventures i el seu travelblog! Hi tenen fotos xules de molts llocs.

Jeeps, camells, postes de sol del desert de Wadi Rum

3155545-sergi-spanish-and-astronomy-teacher-0.jpg

Crisi, vine cap aquí!

Sunday, 14/12/2008 (01:53)

Sopo amb Giacomo al piset, com ho vaig fer ahir amb mi Txo, com espero fer-ho encara amb molta més gent. Aprofitem que som veïns, sopem plegats. Omplim l’entre setmana de vida i el compartim. Xerrem de tot o més ben dit, no xerrem de res, o potser és que només (i sempre) xerrem del mateix. El cas és que no aflora el tema de moda, el tema de conversa a tot el món: la crisi econòmica, la preocupació social.

I diu Llime “si tingués un gos, de nom li posaria crisi”. No acabo d’entendre què em vol dir, però el tema dóna per molt i s’allarga fàcilment. Vaig començar discrepant absolutament de la crisi; fal•làcia política, excusa empresarial, argument del constructor, desconsol del qui es torna pobre. Sentia parlar de crisis i crisis i no les veia enlloc. La crisi immobiliària, amb pisos que no baixen, després d’anys i anys amb penya forrant-se com no ho sabrem mai. Crisi econòmica amb aquells paquetets que es van vendre per tot el món sense que ningú els obrís, i que resulta que eren de merda! I tot el món financer ple de merda, ens ho han explicat tal qual, i al final resultarà que sí que la cagada esquitxarà fort, perquè les finances són a tot arreu. Televisió apart, que tampoc tenim perquè creure’ns-la tota, vaig començar a saber de pares i mares d’amics que es quedaven sense feina: “Vaia putada!” – I Honda diu que passa de “circs” i fricades i que deixa la Formula 1, que ja tenen prou feina, i el nombre de familiars a l’atur que ascendeix, i el d’amics sense feina també, fins que jo mateix arribo a treballar i em diuen “mira… no hi ha feina fins el Gener. Com ho tens?” – I acabo a casa de Llime i li dic que potser em truquen per oferir-me alguna cosa, i ell em diu que a ell no el truquen d’on ho acostumaven a fer. I l’Xly que torna de vacances i es troba que després de vuit anys el fan fora! I llavors si, encara que Llime i un servidor acaben tornant a tenir feina, em crec completament la crisi i tant si es fa servir d’excusa com si no, veig que el remolí crisi encara té moltes feines, molts comptes corrents i moltes il•lusions per xuclar i com va fer l’Oreo fa molts mesos, me’n començo a preocupar.

Em preocupa molt com està anant tot de ràpid i em preocupa la classe política que se n’ha de fer càrrec: els catalans, més entossudits en ser al govern que en governar, i volent ensenyar al món qui som abans d’ajudar-nos a construir un gran país. Els espanyols, més o menys com sempre: presumint (o intentant presumir) de no se ben bé què, i pensant que són el que de veritat no són per res. De fet Espanya al món no és ningú, és turisme i “olé”, i també es podrien preocupar d’ajudar a fer un país millor, encara que ho dono per impossible. Estaria bé tenir un Obama nou de trinca, però el nostre Obama es va dir Zapatero i va resultar ser un holograma en tres dimensions que se’m va difuminar al no servir per res, o com a mínim al semblar no servir per res.
…I el Parlament Europeu? Centre de dia de polítics dinosaures que (evidentment) viuen molt bé i tampoc es posen d’acord, i que per cada passa que fan endavant després en fan dues enrera. Brussel•les s’assembla cada dia més a l’holograma en 3D que és en Zapatero, però mentre ZP va a discurs fixe, Europa sembla un penell que no se sap cap ben bé cap a on acabarà apuntant. Potser acaba apuntant cap on indiqui l’índex de Putin, i això tampoc inquietarà a ningú.

El cas és que si, que estem en crisi, que molta gent no té feina, i fins i tot molts dels que encara van a treballar tampoc en tenen, de feina per fer; que “tot està molt car” tant si anem de pont com si no, i que em sona tot massa a aquelles novel•les d’uns visionaris que ens ho han descrit claríssim molts cops tot coincidint entre ells: l’atur, els pobres, la classe mitja que desapareix, les autopistes que són només pels rics, els polítics que treballen només pels rics, i els pobres que van en tren. El tren no va. La sanitat no va. Res va i els polítics segueixen treballant només pels rics, si és que algú se’ls pot imaginar treballant algun cop. I com més es queixen els pobres més augmenta la seguretat i el control sobre tots i totes, principalment per a la nostra pròpia seguretat, és clar, i al final s’acaba privatitzant el tren i la sanitat, amb el suport de tothom, perquè estava tot tan malament que no hi havia cap altra opció. El diner públic saneja les grans economies privades però les economies privades mai sanegen les butxaques públiques. Si els rics no estan hiperforrats ofeguen els pobres, o sigui que els hem d’ajudar (entre tots i totes) a hiperforrar-se, no fos cas que acabessin amb nosaltres i comencés una revolució. Una revolució que seria impossible, perquè 1. estem tots assegurats i controlats i 2. perquè tota revolució comença amb una manifestació, i tota manifestació acaba amb ball de bastons.

Qui lloga una habitació intenta cobrar de més, és a dir treure’n profit. Qui cobra dietes a la feina, intenta treure’n profit. Qui té accés a material restringit, intenta treure’n profit. Qui té accés a informació privilegiada i confidencial, intenta treure’n profit. Qui està forrat, intenta treure’n profit! I evidentment cobrar més i a poder ser, de més. Com va dir Kevin Spacey a K-Pax, no se com heu arribat tan lluny. I de fet tenia raó! Amb lo cafres que som, com és que hem arribat tan lluny? O potser és per aquesta forma de ser, que hi hem arribat. De totes formes si hem arribat fins aquí, està clar que amb crisi o sense anirem encara molt més enllà. Crisi! Si que sona una mica a nom de gos… Però tal i com està tot i amb els temps que corren, millor no tenir-ne, de gos.

Les meves conclusions

Monday, 08/12/2008 (12:00)

Hi ha un seguit de coses que no em cansaré mai de repetir:

Els àrabs, són una raça.
Els musulmans, pertanyen tots a una mateixa religió.
Els moros, són els que vénen de Mauritània.

Doncs bé, tant els àrabs, com els musulmans, són molt pesats! Sento relats del Marroc fins Egipte i masses viatgers tenen molt en comú en les seves conclusions. Encara que jo tenia la idea preconcevuda que els egipcis eren cordials, amables i hospitalaris, em trobo ara que els meus postjudicis coincideixen massa amb els prejudicis de molta altra gent. I no em penso negar a la evidència.

Egipte és un país molt segur on tot i així s’ha d’anar amb molt de compte amb tothom. Els egipcis són molt nets, es rentent les mans, la cara, el clatell i els peus sempre que poden i no se m’ha acostat pas ningú que faci pudor! Tot i així, els costa bastant fer servir sabó (aigua i avall) i apart de la higiene personal, són molt bruts pel que fa al medi ambient. Egipte està ple de brossa, de deixalles, a rebossar, i el fons dels seus mars també. Parlo dels egipcis, perquè les egipcies van bastant apart. He sentit de confidències entre dones, de connexions, somriures i mirades, però les dones egipcies van bastant apart. No a la tele, o no tant descarat. No ho he acabat d’entendre. Hi he menjat molt bé i evidentment ha estat una gran experiència, però alhora no em costa gens recordar les meves últimes hores a l’aeroport, amb moltes ganes de marxar del país i tornar a Europa. No és normal tenir tantes ganes de marxar d’un ambient. A voltes se m’ha fet tot molt difícil, i això desgasta molt.

Jordània mola. Moneda cara, els preus també, però la gent, també amb moltes ganes de guanyar uns duros, són diferents. L’última nit a Wadi Rum estavem amb l’Audi (el qui ens cuidava) i van venir uns amics seus de visita, tots guies de la zona, amb els seus 4×4 amb un dorsal a la porta. Van xerrar, van sopar amb nosaltres i després van estar tocant la “guitarra” i cantant fins que se’n van cansar, fins que van parar i van dir “hem de marxar, tenim feina. Adéu”. I ja està. No se’ls va ocórrer demanar una propina per l’espectacle ofert. Era la seva estona lliure i prou. L’endemà ens vam acomiadar de l’Audi i amb simplicitat ens va dir “adéu”, com el taxista que ens va portar fins la frontera amb Israel. “Gràcies i adéu”. No se’ns va penjar de la màniga demanant més pasta, una propina, un nosequè… això s’agraeix, Jordània s’agraeix.

“Què tal per Egipte!” Em pregunten.
“Bé!” – dic jo. “Molt bé!”
I tant que va anar bé! Un viatge ha d’anar molt i molt malament, perquè vagi malament! Tot i així, ha estat un viatge amb molts mals moments.

Què és el que més t’ha agradat?
La grandesa dels faraons, veritable espectacle, va quedar emboirada pel constant “acoso y derribo” al que em vaig veure sotmès. Tot i així!

M’ha agradat:

• La visita submarina al Thistlegorm, tresor a 30 metres sota el nivell del mar que és tot un tros d’història. Va ser la culminació a una setmana plena d’immersions i experiències.
• Petra. Una barreja de ciutat perduda, grans runes i senderisme. Gran combinació! Dos dies dedicats a recórre-la van ser sens dubte del millor d’aquest Novembre’08.
• Wadi Rum. Encara que força car, dos dies (més) a Jordània, amb els meus amics australians, amb l’Audi alimentant-nos i caminant entre immensitats.
• El temple de Luxor, al vespre.
• El temple de Habu, prop de Luxor.
• La vall dels reis i les seves tombes
• Abu Simbel, casi tant impressionant és el monument en si com el fet que s’hagi canviat de lloc per no quedar inundat sota el llac Nasser!

No m’ha agradat:

• Els 2 dies/2 nits a la falucca. Els rius els baixo remant, nedant, caminant… però dos dies (i dues nits) en aquella barqueta a vela amb un paissatge constant, no em van convèncer gens. Potser hi faltava una novela faraònica! Potser si. Massa gent, massa poc menjar. Netejar els plats al riu més brut del món no és la clau.
• El Caire, ciutat bruta i contaminada, encara que té moltes coses a oferir i als millors preus, no em va semblar una ciutat com per tornar-hi.
• Giza. Les piràmides i l’Esfinx valen completament la pena, però potser no visitar-les a cavall o en camell. Experimentar les piràmides crec que pot ser molt millor a peu, i al ritme de cadascú.

Les meves anotacions

Monday, 08/12/2008 (11:39)

31.10.08
“Vaig a l’estació de tren, penso a veure quan marxaré del Caire. Vull marxar l’abans possible”.

“El pinxo de l’hostal sembla que només vulgui vendre excursions, com si amb el que cobra no n’hi hagués prou”.

01.11.08
“Faig repàs de pasta, casi que m’he polit $400 en 3 dies! No ho estem fent del tot bé”.

02.11.08
“Intento canviar 10 bitllets d’$1 a una màquina i un tio ve de seguida i em diu que han de ser de 5 o de 10. Li dic que només en tinc d’1 i em diu que ell m’ho canvia: “10$, 55 Pounds?”. “No, no, 50£” – diu ell. ¿? “$1 = 5,5!” Dic jo. No, no, 5. Diu ell.
POS A PRENDRE PEL CUL! A la porra Saladino, la Ciutadella, els Pounds i tots vosaltres. Marxo! I marxo emprenyat, malhumorat, convençut de que no vull conèixer més egipcis. Em sortiu massa cars! No us vull conèixer més. Millor fer com els turistes de fornada: visitem els monuments en ramat, mirem els vostres carrers plens de merda des dels vidres panoràmics d’un bus amb a/c i ens quedem a sopar a l’hotel, així no emprenyeu tant”.

05.11.08
“Els perfums, compreu-los a París. Aquí només us oferiran olis amb olor que com a molt, serviran per fer massatges. Aquí ningú vol ser amic vostre. Com el noi que s’acosta a parlar amb una noia a la discoteca no vol fer-s’hi amic (només hi vol follar), l’egipci que se us acosti pel carrer no vol ajudar-vos, només us vol vendre (si sou home) o si, només se us voldrà follar (si sou dona).
Tot i així, una indicació sense contacte físic, sense que us acompanyin, sense el “my friend” i sense el “where are you from?”, sempre ajuda”.

“Un cop s’ha post el sol encara queda una bona estona de llum, el crepuscle; fins que es fa fosc del tot i comença la nit, la natura sembla fer una pausa i tot queda en silenci. A la falucca, tots ens abriguem i tothom es treu les ulleres de sol, com si fossin màscares de dia. De nit es mira la gent als ulls, riu menys i no crida tant. Es veuen els meus companys de viatge més honestos, més tranquils, més serens i més humans.
Comencen a sonar els psss de les llaunes de cervesa al ser obertes”.

07.11.08 – Luxor
“En un carreró carreró de Luxor uns nens em diuen: “Hey! You play football?” i hem fet dos tocs, dos, però ja m’han dit “Adéu! Adéu!” celebrant-los. Un home que s’ho mirava de lluny em diu quan passo pel seu costat “nice!” Nice són ells! Nice sou vosaltres, havia d’haver dit. Les bones respostes sempre m’arriben tard”.

08.11.08
“Què bé internet; connectat a tot i a tothom, és com estar a casa. Quin xoc després, tornar a la realitat”.

“Avui he vist una cosa que no m’ha deixat per res indiferent: Un home alt i gros, gran d’edat i completament cec. El portava de la ma una nena petita, molt petita vestida en pijama, o una cosa que s’hi assemblava molt. De fet ja n’hi ha de nens i nenes vestits així. Volien creuar el carrer, tres carrils de carrer, i la pobra nena ja tenia prou feina a fer-ho per si sola. Al final han creuat, casi com si ho hagués fet l’home tot sol: passant pel mig, trepitjant una merda de cavall, fent parar els cotxes. Veient-ho de lluny m’he quedat amb les ganes de fer alguna cosa, però no he sabut ben bé què fer”.

10.11.08
Els únics hits occidentals que he sentit aquí:
Me gusta la gasolina
Prince of Egypt
A Dahab, tot és música occidental.

12.11.08
“Recullo la primera bugada egípcia i com no, acabo fent visita al Sunsplash, que s’allarga més del previst”.

18.11.08
“I a la terminal del ferry cauen les hores, una darrera l’altra, mentre esperem que passi alguna cosa”.

Em pregunto:
- Perquè a la tele cap dona porta vel?
- Als camells els agrada que els acariciïn?

Desitjaria:
- Tenir internet

“Assegut davant del Dave, descobreixo una cicatriu enorme al costat del genoll esquerre. No li pregunto com s’ho va fer; jo en tinc una a la cara i ningú m’ha preguntat com m’ho vaig fer. Només els nens m’ho pregunten. Només els nens apunten a la meva bossa dient “aquí hi portes la pasta!”. Els grans, que també ho saben, s’ho callen.

24.11.08
“Avui toca sol, estic cansat de passar fred”.

28.11.08 Cairo Airport
Hi ha cinc coses que a vegades oblido al meu dia a dia, i que em retornen felicitat al retrobar-les:

• la bici
• la lectura
• el mar
• la muntanya
• el cinema

Països on he estat:

• Espanya
• Andorra
• França
• Itàlia
• Anglaterra
• Escòcia
• Alemanya
• Suïssa
• Holanda
• Bèlgica
• Luxemburg
• Portugal
• San Marino
• Àustria
• Eslovènia
• Croàcia
• Hongria
• Israel ‘06
• Palestina ‘06
• Tailàndia ‘07
• Cambotja ‘07
• Vietnam ‘07
• Laos ‘07
• Egipte ‘08
• Jordània ‘08

· Perú (2009)
· Bolívia (2009)

· Austràlia (2010)
· Nova Zelanda (2010)

· Islàndia (2011) – país número 30!

· Canadà (Oest, 2012)
· EUA (Alaska, 2012)
· Noruega (2012)

Països que m’agradaria visitar:

• Suècia
• Dinamarca
• Noruega (més a fons)
• Finlàndia
• Andalusia (No hi he estat mai!)
• Galícia (Fer el camino?)
• Irlanda
• Grècia / illes
• U.S.A. – NYC
• Praga – Rep Txeca
• Japó
• Illes Canàries
• Formentera
• Argentina

Línies aèries que he fet servir:

· Easyjet
· Crossair
· Swissair
· Iberia
· El Al
· Alitalia
· Lufthansa
· Ryanair
· Wizzair
· Vueling
· British Airways
· LAN Perú
· Qantas
· Pacific Blue Airlines (avui en dia Virgin Australia (NZ))
· Icelandair Express
· Air Canada

Coses que trobaré a faltar de Gràcia:

• Cines Verdi
• Els gelats de la Revolució
• Les Bio botigues (o les botigues bio lògiques)
• Els carrerons
• L’Ubae (la piscina!)
• El Mercat, per passejar-hi, comprar fruita, mirar el peix i comparar preus.
• La línia verda

Llocs on he viscut: (més d’un mes)

• Reus – 22 anys
• Burgos – Lerma – 3 mesos
• Freiburg – 12 mesos
• Tarragona – 15 mesos
• Montpellier – 7 mesos
• Barcelona – 8 anys (2003 – 2011)
• Montbrió del Camp – (2011 – actualitat)

“Si algun cop no saps a on anar de vacances truca’ns, i ens véns a visitar allà on estem”.
Miguel – El meu futur profe de Free Diving

“Qui tingués la teva edat, per aguantar aquest ritme!”
Oriol Blas – Oreoxou

“Jordània mola”.
Sergi Ortiz Marimon

“ I’M NOT YOUR FﯔCKING FRIEND!”
Gemma – Austràlia

29.11.08 – al detall

Monday, 01/12/2008 (10:45)

I em vaig acomiadar dels meus amics de Dahab després d’un sopar quasi oblidable (Anna, Miguel, sembla que us conegui de tota la vida!) i vaig agafar un taxi que em va portar a un autocar. I volia escriure a la meva llibreteta com de bé havia esmorzat aquell dia, sempre pancake de fruita mirant el mar, i com amb una bici llogada vaig anar a fer uns llargs a la Laguna! Llàstima que el Miguel encara estes sense flora intestinal i no hi anéssim tots, a nedar una mica. Bé, que m’apaguen el llum del bus i no hi escric res. Les 22h. A dormir! Estirat darrera del tot. I dormim. Parem. Dormim. Checkpoint (passport!). Dormir! Tornem a parar. Pipí. Dormir. Em desperto. Dormo una mica més, i ja es fa de dia.
Em deixen perdut al Cairo i em retrobo gràcies a una parada de metro. Arribo al centre, a la zona que crec conèixer, i tot està tancat. És divendres! Esmorzo al Felfela com si fos diumenge i faig internet fins que tanquen, ho tanquen tot perquè és hora de resar. Tots fora! Encara tinc diners, però no tinc on dinar. Agafo el bus cap a l’aeroport per dos Pounds. M´hi adormo.

Les 14h. Sóc el primer de la fila per embarcar. Bé, no sóc el primer de la fila: un egipci se’m cola i ell si és el primer, encara que no hagi estat el primer en arribar. És l’últim de molts egipcis que se m’han anat colant vegades i vegades en cues i cues. Espero una hora (amb els canvis de bitllets i per si de cas, més valia arribar aviat!) i al facturar ja em diuen que tranqui, que el meu avió d’Alitalia encara no ha sortit d’Itàlia, que mínim una hora de retard. Dino.

Una ampolleta d’aigua, un tros de pizza, unes Pringles. Un dels dinars més cars de tot el viatge. Una altra ampolleta d’aigua i un tros de pastís de xocolata. Ja no tinc més pounds que gastar. No compro ni records ni souvenirs, només menjar. I el retard del meu vol s’explaia fins les 20h. Les 16h, les 17h, les 18h, les 19h, fins les 20h, que marxem.
Tinc ganes de rentar-me les dents.
Durant totes aquestes hores, i una mica inspirat pel protagonista de Caos Calmo, faig una mica de repàs a la meva vida. Miro a la tele davant meu un parell de partits de futbol de la lliga anglesa. Quan passen a l’Smack Down ja ho trobo desproporcionat i demencial.

El vol diuen que dura més de tres hores, però jo dormo. Em desperto per veure començar una peli dolenta, per veure que faig tard a l’snack de salmó d’Alitalia i em desperto que ja hem aterrat. Roma! Són vora les 23h.
Recollir la maleta? Calma. Esperem. Acaba sortint la meva motxileta de 10kgs que és casi mitja nit i vaig pitant cap on surten els trens. S´ha de provar! I efectivament, el proper tren cap a Roma surt a les 05.30 de la matinada. Dos australians (residents a London, que han vingut a fer un cap de setmana romà que comença amb retard) estan com jo. Compartim taxi? Hi ha una cua de por pels taxis. Un noi de Madrid (que ha vingut a fer un cap de setmana romà, que comença amb retard) s’hi afegeix: “compartim taxi?”. Una hora de cua. La una de la matinada (“i si em quedés a dormir a l’aeroport?”). Però no, unes hores de llit i una dutxa bé valen l’espera. Taxi (compartit) fins a Termini, i em poso al llit que són quarts de tres.

Sona el despertador a quarts de set. És just, just! Ja faig tard a la meva cita amb Alitalia, però per res del món m’hagués llevat més aviat. Un hostal molt net i molt xulo; el de la recep em fa escriure la valoració a Hostelworld abans de marxar. Ho trobo un error per part seva, tot i que el tio s’ha llevat per donar-me algo d’esmorzar i ahir es va llevar per obrir-me, també. El lloc està prou bé, sembla un hotelet nou on van decidir duplicar el nombre de llits i convertir-lo en Backpacker place. Li poso un 10 i bec dos gots de suc. Corre cap al tren. Surto a les 07.20h. Em menjo les dues pastes industrials que m’ha donat el de l’hostal, que normalment no m’hagués menjat, però tinc gana. Ahir no vaig sopar!

Es desperta Roma ben d’hora amb el cabell moll. Està verda, vestida més d’hivern que de tardor. Tenien a la recepció del Beautiful un munt de plànols de Roma; quin munt de records! Cada nom de plaça, de parada de metro, feia repicar la meva memòria: Barberini, Campo dei Fiori, Trastevere, la Bocca della verità! Ens acostem a l’aeroport.

No vull saber ni quina hora és i surto pitant cap a la terminal A, corrents. Corro com només es pot córrer en un aeroport gran, perdent l’aire i intentant fer-ho com si no ho hagués fet en l’últim mes, però evidentment no és així. Gasto les últimes voluntats avançant, esquivant a la gent i per fi, em trobo davant d’un mostrador buit d’Alitalia, quina sort! Buongiorno.

Vol breu amb snack de salmó, encara que el salmó no el noto enlloc. En altres circumstàncies no me’l menjaria, però tinc gana.

Resum de la visita a Roma:

Taxi a ciutat, compartit: 15€
Nit a l’hostal: 18€
Tren a l’aeroport: 11€
Total: 44€

I arribo a Barcelona que també viu l’hivern, també hi plou i també va de verd; aterrar a casa sempre agrada. Em menjo un entrepà de tonyina i formatge abans d’agafar el rodalies, que em comença a tremolar el pols i ja va sent hora de menjar. Una mica més d’esperes i ja arribaré a casa! Ja puc fer balanç d’aquest, el meu últim viatge. Tot i que el balanç ja fa dies que el faig.

Obro la porta, estreno pis!
Però això ja és una altra història.