Arxiu del November del 2008

Tornem a casa

Thursday, 27/11/2008 (17:33)

…pel cami mes llarg!

Resulta que (com esta escrit en aquest mateix blog) vaig comprar bitllets d’avio de dijous a dijous, tornant el 27, pero no se perque (de veritat que no se perque) que estava convencut que era el 28!

I resulta que Alitalia fa vaga i aixo afecta a un dels meus vols, i que m’he de quedar a dormir a Roma! I que el primer vol (diu la Montse de Viatges Alemany de Reus), que es avui, no es canvia, pero el de Roma a Barna si.
8( !?!?!?!?!? (cooomor? avuui?)

I jo que repasso i si! El vol era el 27 (evidentment) i no el 28!
CA – GA – DA

Tot i aixi i gracies a la vaga, m’ho han atrassat tot un dia sense pagar un duro! I aixi queden els propers dies de Serginho Bourne:

Dijous 27 (avui)

20.15h Sopar comiat amb la Dahab family al Funny Mummy.
22.00h Agafo bus cap al Caire.

Divendres 28

06.00h arribo al Caire (la meitat d’hores que de Luxor a Dahab)
12.30h comencem a tirar cap a l’aeroport, en bus.
17.25h CAIRO – ROMA
20.05h Arribada a Roma (sempre hora local)
Em quedo a dormir al Hostel Beautiful 2, a tocar de Termini Station

Dissabte 29

08.55h ROMA – BARCELONA
10.40h Arribem a casa!

Rodalies cap a Sants i metro cap a l’Hospital de Sant Pau!
Estrenarem parada de metro.
(Si no fos per la vaga hagues arribat a les mil, i segurament hagues hagut de fer taxi cap a casa).

*Diuen que potser em pagaran la nit a Roma, pero jo per si les mosques ja m’ho he buscat baratet!

**Roma! Fa uns anys hi anava prou sovint i no hi he tornat mait mes. Podem aprofitar la coincidencia! Pensamiento positivo.

Records per tothom, tornem a casa.
(Que consti que jo aqui m’hi quedava!)

25.11.78

Tuesday, 25/11/2008 (10:46)

A Dahab, poblet vora el mar, hi ha dies que hi fa vent i hi ha dies que tambe hi fa vent. El Mar Roig es forca salat, i es la sal la que fa sorgir aquella escuma blanca de les onades. Aixi doncs hi ha molts dies que al mar, crespat, s’hi veu tant de blau com de blanc.

Avui faig trenta anys! Es una cosa que nomes passa un cop a la vida i encara no he conegut ningu a qui li faci veritable il.lusio complir 30 anys. Si que amb la de coses que hem fet seria impossible tenir-ne vint, pero la joventut sera per sempre una cosa atractiva i allunyar-se’n, amb lo bo i lo dolent que comporta, no deixa a ningu indiferent.

Vaig dubtar una mica a l’hora de mirar bitllet de tornada, sobre si passar aquest, el meu dia, amb els meus o no. Estic molt content que guanyes el no per golejada! Complir 30 anys en un lloc tan xulo com Dahab i amb els amics que aqui hi tinc, es del tot comfortable. Intento recordar com van ser els altres aniversaris, i molts van quedar disolts en la memoria. Dels 29 en tinc la cronica! Dels 28, quan treballava a Mango (el dia del cumple toca portar Donuts), les fotos del Dosi. Els 27 i els 26 devien ser semblants, sempre festota a aquell pis que ja no es casa meva. Els 25 els vaig complir a l’Hotel Ciutat de Tarragona! Fent torn de nit, van apareixer els de la recep amb pastis i cava; es una d’aquelles coses que no s’obliden. Del pis de Tarragona o la selva negra alemana fins al pati de l’Institut amb en Mel Gibson, son tot de records d’anys i anys que hem anat passant.

Tornem al Mar Roig: (Mar Roig, Creu Roja… perque la resta es tot vermell?) Perque us en feu una idea i una mica en honor a Facebook, parlarem de Dahab.

Saps que estas a DAHAB quan…

- Surts de casa que fa estona que es de dia i fa molt de vent, i no et sorpren gens.
- Veus un forat al sostre de la teva habitacio i dorms tranquil, sabent que no ploura.
- Et dirigeixes a un desconegut i sense voler li dius “my friend!” i a l’acomiadar-te li dones la ma.
- Per casualitat et donen una moneda i recordes que existeixen, i te n’adones que aqui els diners mai pesen ni fan nosa.
- Veus aquella noia maca que passejava sola fa uns dies agafada de la ma d’un egipci.
- Passejant d’un lloc a un altre t’ofereixen deu llocs per menjar i deu per comprar souvenirs.
- T’ofereixen un taxi pel carrer (moc! moc! Taxi?) fins i tot quan vas en bicicleta.
- Assegut en un restaurant, se t’asseu al costat un gos o un gat.
- Vas a pagar alguna cosa i et diuen que no tenen canvi.
- A mitja tarda veus com s’omplen els mostradors dels restaurants de peixos estranys, sepies gegants i llangostes negres entre glaç.
- Assegut en una taula, en comptes d’oli i vinagre hi ha ketchup i salsa chilly.
- Se que estic a Dahab quan de nit m’acomiado dels colegues del Sunsplash i faig tota la Promenade cap al nord i vora el mar fins a Marine Gardens, casa meva, tot mirant el cel d’hivern sobre l’Arabia Saudi.

Ahir la Laia J (jefa del fons del mar, l’educacio ambiental i el sentit comu) em va deixar La Catedral del Mar quan va saber que no tenia res per llegir apart de les guies de viatge! Quan em vaig adormir anava per la pagina 100. Avui hem quedat tots per dinar! Quan surtin tots del mar, ens trobarem per dinar.

*Em queden tres nits a Egipte. Segurament en passare dues a Dahab i la tercera al bus, cami del Caire, per tornar a casa el 28. Dubtava entre una nit a Dahab o al Caire! Guanya Dahab per golejada.

** Felicitats! Sergiolo el faraon, noiet! Perdut per alguna piramide. Felicidades! Plouen felicitacions, missatges i trucades al mobil i al Facebook!
GRACIES A TOTHOM
Me’n vaig a gaudir del meu dia.

Ja hi tornem a ser!

Monday, 24/11/2008 (10:37)

Torno a ser a Dahab!

Vaig acabar rebentat rebentat de caminar per Petra, vam anar (amb una parella d’australians) a Wadi Rum! Vam fer-hi un bon tomb en un camio d’aquells de l’Indiana Jones, me’l van deixar conduir! Vam dormir en un campament amb el menjar inclos i vam fer un tomet en camell, que el pressupost (i els preus i la divisa d’aquell pais) no van donar per mes.

De tornada a Egipte, vam intentar ser originals! Vam passar per Israel, tota una gimcana que va acabar amb el dia fent-se de nit i un bus espatllat a la carretera. Ja ben fosc, un mini bus ens va portar a Dahab cagant llets i aqui tornem a ser! A Dahab, dormint al Marine Garden, sopant de luxe (no haviem dinat!) i fent visites a la colla de Dahab, al Sunsplash, que segueixen passant dies la mar de be.
*Cap problema ni per passaports, ni per visats ni per segells. El dolar obre totes les portes!

Ja fare resum! A veure si la Carly i en Jez, els australians, posen fotos al seu blog.
Avui han comencat l’Advanced de submarinisme! Evidentment els vaig portar a l’Adventure Spot.

Jo, descanso. Volia un cap de setmana! Avui no penso fer res de profit (apart de saciar la meva adiccio a internet) i dema alguna cosa especial farem!

Dema es el meu aniversari.

Welcome to Jordan

Wednesday, 19/11/2008 (17:25)

Normalment quan em desperto se on soc i com hi he arribat. I avui de bon mati estava a l’ultim pis d’un cutre hotel de Wadi Musa! (La Vall de Moises), a tocar de Petra.

Ahir, tot el dia dedicat a arribar a aquest cutre hotel:
Despertar ben d’hora, check out, Egyptian breakfast, m’acomiado del Miguel (els altres devien estar tots sota l’aigua) i pillo un bus cap a un poble anomenat Nuweiba. Al bus conec gent, retrobo dos australians. Tothom cap al fast ferry! Jo ja preparo la negociacio amb el taxi de Jordania, som un munt de gent! Comprem el bitllet ($80!! toma castanya al guiri) i entrem a l’embarcament, la sala d’espera mes gran del mon (es un dir), i el ferry en teoria marxava a les 15 cap a Aqaba (Jordania) pero comencen a caure les hores, una darrera l’altra:

les 13h,
les 14h,
les 15h, ningu sap res. Potser a les 16h?
les 16h,
les 17h,
les 18h, l’slow ferry marxa; es mes lent i mes barat i als estrangers no ens han deixat comprar-ne bitllets.
les 19h, ARRIBA el “”fast”" ferry! Descarrega, el netegen…
les 20h, hi pugem
les 21h llargues, marxem!

Set hores d’espera no prevista en una sala (d’espera) plena d’egipcis, bruta a matar, amb tot de gats tombant i els ventiladors girant sense parar, trenquen l’anim de qualsevol.

Vam arribar a Aqaba a les 23h llargues (Welcome to Jordan!) entrar a aquest pais es gratis! Que be. I un taxista que ens porta a Wadi Musa. Paguem 40 (jo volia pagar 30) i ens acaba deixant al cul, a un lloc mes aviat caret pero que els australians accepten. Es la 1.30h! Jo marxo carretera amunt a buscar algo backpacker backpacker, que per alguna cosa som backpackers, i vint minuts mes tard ja estic dormint en una especie de dormitori al costat del menjador d’un cutre hotel (no se ni com es diu, l’hotel).
Preu per nit, 5 Dinars. (Posa 5 Euros) perque clar! Hem canviat de pais, de guia, de moneda… i pel que diuen, de gent i de caracter! A la moneda d’aqui li diuen JD (jey di, al reves que DJ, Jordanian Dinar).

Vaia pais… fa frontera amb paisos com Egipte (claaro), Israel & Palestina (quin xou), Siria, l’Arabia Saudi i l’Iraq! Pero es clar, tot aixo queda molt lluny… avui la destinacio era Petra! Gran ciutat perduda (desaparescuda, passada) tota rodejat de masses turistiques i busos amunt i avall. Aqui l’Indiana Jones esta mes que venerat! I si… l’he fet, he recorregut aquella ziga zaga entre la roca esquerdada tectonicament i he arribat a la gran facana! Tresor de Petra, que despres de passar-hi el dia (rebentat rebentat, estic) ja semblava nomes el que es… la porta de benvinguda! Dema hi tornare, i a la nit tambe.

Ho tenia marcat a la meva graella: Dijous 20, Petra by night! I aqui estem.
(Lo de Petra by night no es fa pas cada dia).

Si dema no dic res, el pla es marxar dema passat cap a Wadi Rum (desert desert) passar-hi dues nits, anant en camell de cami cap a Aqaba! Comencant el retorn cap al Caire, sense pressa pero (casi) sense pausa.

TORNO EL 28 DE NOVEMBRE!

Ja que menciono Siria, he conegut un munt de gent enamorada d’aquest pais! Palmira. Recordeu aquest nom! Hi hem d’anar.

Un dia qualsevol?

Monday, 17/11/2008 (21:41)

Imagineu Egipte durant la Segona Guerra Mundial (costa, no?).
Alemanys i aliats barallant-se (matant-se) per aconseguir el control sobre el nord d’Africa, i els anglesos que hi envien un vaixell amb material de suport vital des de Glasgow el 1941. Aquest vaixell espera a l’estret de Gubal la senyal per tirar amunt cap al golf de Suez quan es descobert per uns avions alemanys que tornaven d’una missio de reconeixement… i un bombarder fa diana, i el vaixell, carregat del tot i casi partit en dos, acaba al fons del mar: dues locomotores (que miraculosament van quedar dretes), camions, motos… botes! Armament, de tot.

El vaixell va quedar indestorbat fins el 1956, quan el va descobrir el Jacques Cousteau! El molt murri va recorre el vaixell dels 17 als 35 metres de profunditat que esta i es va emportar cap a casa la campana del vaixell, una moto i la caixa forta del capita. Tot i aixo la resta la va deixar tal qual i el seu paratge va seguir secret.

El 1993 es va tornar a descobrir! Es va convertir en una gran destinacio submarina que alhora es un museu vivent de la segona guerra mundial i clar, avui jo hi he estat! El vaixell es diu Thistlegorm

Tan aviat com en vaig llegir la historia a la guia, vaig saber que hi acabaria anant. M’he despertat ben d’hora en un vaixell xulissim al mig del mar, hem esmorzat un grup submarinista
ben divers (tot i aixi un grup submarinista… casi tot tios, alguns joves australians i americans, alguns mes grandets i mes panxuts, tots embotits en neopre), i hem anat a fer un tomb per fora del vaixell! A 30 metres de profunditat aquests tomets acostumen a ser mes aviat curts. De la barana de proa fins la elice gegant de la popa. Hi feia molta corrent! agafats a la corda a l’hora de pujar, volavem tots a dins de l’aigua.

Pugem. Descans. Tornem a baixar! Amb llanternes submergibles, entrem a dins del Thistlegorm! Nedem horitzontals per passadissos estrets i per sales mes amples. Sobrevolem tot de camions replens de motos! Tot rovellat, tot entre peixos i corall. Veiem el camarot del capita, el seu lavabo! Pica, banyera, vater… i seguim enlla. En alguns llocs tocant al sostre dels habitacles, hi ha aire! Aire de la segona guerra mundial. Es tan curios, tan espectacular, que no sembla real. Ens miren els peixos, mirem el passat. Tot un museu que no esta pas a l’abast de tothom. Acabem sobrevolant la nau i tornem al nostre vaixell! Descansem al sol mentre tornem cap al nord. Ahir vam sortir de port mentre dormiem. Dormim ara rodejats pel blau turquesa d’aquest mar i flanquejats pel paisatge egipci de fons, que be podria ser marcia. A Youtube hi ha videos, etc etc.

Dinem! Ens ho preparen tot i clar! Tornem cap al mar! Despres d’aigues profundes i braves, gaudim d’un passeig per Ras Mohammed! Una area protegida plena de vida i en consequencia, de submarinistes. Mai havia pensat que una tortuga marina pogues despertar tanta emocio! L’hem estat mirant des de les altures, tota grossa, mentre es menjava una “col-i-flor” sense complexes. Aqui tambe hi ha un wreck, un naufragi! Una mica menys glamuros… El capita d’un vaixellet que transportava vaters (si, si, vaters) diuen que anava una mica pet i es va acabar empotrant contra el corall, o alguna cosa aixi. Imagineu l’estampa! Tot de vaters…
Despres ja hem anat a port, al mateix port on vam embarcar ahir de matinada i ens han deixat una estona per tombar pel mercadillo de Sharm el-Sheik, on hem acabat sopant i llavors si, cap a casa.

I tot aixo nomes es un dia! Un dia qualsevol. Tambe hi ha les dues immersions d’ahir, la sortida del sol d’abans d’ahir al Mont Sinai (hi ha quatre fotos al Facebook), algun dia que senzillament he descansat i el curs de busseig dels primers dies (tambe hi ha fotos al frikibook) on vam bussejar de nit! Amb la lluna plena, vam acabar apagant les llanternes. Res a la terra es pot assemblar mes a tres astronautes allunant que nosaltres tres submergint-nos verticalment, en la negror, amb les llanternes apuntant cap al fons del mar.

Dema ja toca marxar! M’hi estare una nit mes del previst… si no fos perque tinc una cita amb Jordania, em quedaria aqui uns quants dies mes amb molt de gust.
Dema si, Jordania! Ja m’han dit que no es pas facil arribar-hi, nomes es questio de saber quant de temps trigare.

El que mes trobare a faltar seran els sopars! Aquests dies he canviat els meus pensaments vomitats al blog per amens sopars amb la Laia J, el Pali, l’Anna i el Miguel! Que bona gent, quanta hospitalitat! Quin munt de bondat; com m’han cuidat i que be que m’hi he sentit. Son una bona rao per tornar a Dahab!

Abans pero, toca Jordania.

*Xafardejant la xarxa, he trobat les fotos del viatge de la Laia al Juliol per Egipte!
Si voleu, tambe podeu xafardejar.

Dahab

Thursday, 13/11/2008 (21:59)

I vam agafar un bus del desert, amb cortines, persianes i vidres tintats i vam arribar a Dahab, al golf d’Aqaba, a la peninsula del Sinai, a Egipte. Pero Egipte sembla tan lluny i tan aprop alhora com les muntanyes del fons, que pertanyen ni mes ni menys que a l’Arabia Saudi.

“Hello my friend, welcome to Egypt”. “Where are you from?”. “Welcome to Alaska!”. “My brother, from different mother…” Aqui tot es diferent, definitivament: neoprens, bikinis, pick-ups que son taxis, jeeps que et porten a fer submarinisme. Vaig arribar a Dahab i vaig anar a petar casi directe al fons del mar. Ara ja soc submarinista avancat.
Aqui tambe hi ha la Laia J, el Pali, el Miguelote, l’Anita… casi tots de Barna, que viuen aqui mes be que be. Casi cada vespre quedo amb ells per sopar, abans que la lluna estigui molt alta ja anem a dormir. Lluna plena! Aquesta nit passaran moltes coses magiques dins el mar. Ahir jo hi era! El seu reflex sobre la superficie es veu igual de dalt que des de baix.

08.11.08 – Desè dia de viatge

Saturday, 08/11/2008 (21:44)

I ostres quin dia. Un molt bon dia!

05.35h – em llevo, que ja es de dia. No fa massa calor i les multituds estan dormint!
06.00h – espero que un taxi em passi a buscar pel super hotel Venus on estic allotjat.
06.15h – accepto el planton i vaig cap al ferri, que al capdavall era el que volia fer fins que el recepcionista va acceptar 50 Pounds (7 Euros) a canvi de transport per tot el dia. Era bastant barat.
06.20h – tot content i somrient de bon mati, a tocar del ferri (naif naif! – 1 pound creuar el Nil) conec un noi que m’ofereix el taxi de son pare i acabo acceptant per 65 pounds (9,3 Euros).
06.30h – el noi desperta son pare (taxista, ell nomes l’ajuda) i aquest em porta a la Vall dels Reis.
07.00h – arribem i quedo a les 10h amb el taxista al temple de Hatscheput, a l’altra banda de la muntanya, que hi anire caminant.

La vall dels reis m’ha impressionat nomes entrar-hi, amb una maqueta de silicona de la vall per dalt, amb l’orografia, i per sota! amb totes les tombes que s’hi poden visitar. Ja picava el sol i em pensava que feia tard (obren a les 6) que ja estava tot ple de busos i turistes! Mes tard he vist que no, que pot arribar a ser Port Aventura, allo.
Entrada 30 L.E. (4 euros i algo, un bon dinar) i pots visitar 3 tombes de totes les que hi ha. Dues de les 3 que recomenava la guia estaven tancades, o sigui que n’he visitat una: escales avall, terra endins, jeroglifics i sarcofags i a la segona fent cua, entre tot tipus de turistes em mira als ulls i em pregunta el iaio que pica el bitllet amb una maquina de fer forats:

- No group?
- No. – responc.
- Alone?
- Yes. – afirmo.

I m’agafa de l’espatlla tot fent un simulacre de picar el bitllet (pero no ho ha fet!) i em diu passa…

I he entrat a la “seva” tomba gratis! I el gest en si m’ha emocionat. Pero molt, eh? M’he sentit reconegut entre tota la marabunta (que tot just comencava a envair la vall) i amb tota la peripecia que he fet per arribar fins alla. Evidentment no era l’unic! Erem quatre, diluits per busos i mini busos. A la sortida el bon home (evidentment) esperava la propina de la seva vida, pero no li he donat mes que un minim, un moltes gracies (paraula una mica sense sentit en aquest pais) i he seguit enlla, a gastar la meva tomba extra! Un cop vistes les quatre tombes faraoniques i acabada la primera ampolla d’aigua, demano a uns arqueolegs (alemanys) que em confirmin el cami roca amunt, que sembla bastant llogic. I aqui, si, aqui! Comenca la meva historia.

La meva historia

I jo que comenco a tirar muntanya amunt, tot pedra, tot senderons que s’enfilen en zig zag fins dalt de tot; els senderons que fan servir els locals per entrar al recinte i vendre de tot. Tiro amunt, amunt, amunt amb bon aire i veig una parella de guiris que pugen per un altre sendero amb un egipci i aniran a parar al mateix lloc que arribare jo. Jo hi arribo primer, l’egipci em diu que els esperi (seeeh! els saludo i adeu) i segueixo cap al cim mes proper (a la foto, el pic que queda en primer pla).

I alla visc un gran moment! Fet el cim i amb ganes de cridar (en aquestes situacions m’entren ganes de cridar) veig la vall dels reis, seca i dura com tot Egipte fins l’horitzo, i quan em giro cap a l’est descobreixo el miracle del Nil! El riu de la vida, que a llera i llera posa una gran catifa verda plena de vida i de palmeres. Hi ha boira matinera, o nuvols, o contaminacio, no ho se, pero l’espectacle es fantastic. Aparcaments d’autobusos gegants a banda i banda d’on soc. Trenets electrics que et porten fins la cantonada (del bus a l’entrada). Egipte tot al voltant meu i alguns missatges en arab escrits a terra, tots amb pedres.

Un cop passada l’euforia, comenco a mirar per on baixare, que hi ha tot de senderons i alguns impressionen una mica. Comenco a tirar avall i veig un egipci corrents com una gasela muntanya avall, bastant lluny de mi. Quines gambades! Corrents, corrents, corrents com si fos en una pista d’atletisme i me’n recordo del Carles (Xly) i un guia de muntanya a Jordania que no va arribar a fer el cim. “No devia ser com aquest!” Penso jo. Ai pero. Mentre l’egipci corre muntanya avall, de la carena apareixen tot de soldats a per ell! Soldats soldats, vestits de verd, que apunten i tot jo dic “jodeeeeeer” i llavors si, veig el sendero clarament i com qui no vol faig veure que no he vist res, que allo no va amb mi i que jo baixo per l’altra banda. En un no res quedo ocult pel cim pero m’han vist. Osti si m’han vist! No he fet mes de cent metres que sento uns crits en arab darrera meu (crits ben forts, com les oracions que ressonen pels altaveus de matinada) i un parell de soldats que apareixen corrents, directes cap a mi! El primer corre cap a mi amb el fusell a les mans i el segon es planta nomes veure’m i m’apunta des de ben lluny. Ostieeees. Ja anava caminant de tornada cap a ells, pero la cosa fa una mica de por, de manera que deixo lentament les bosses de plastic amb la fruita i l’aigua a terra (que cauen rodolant una miqueta) i aixeco les mans. No allo de “manos arriba”, pero si bastant en creu.

El soldat numero 1 se m’acosta i em diu “al.la al.la insha al.la al.la!”. Es a dir. “que coi hi fots aqui? I el soldat numero dos que encara m’apunta des d’alla darrera. I jo (in basic English) que si mira el bitllet, que si les tombes, que si el taxista m’espera alla baix, que si la guia diu que si tens poca feina pots fer el “paseillo”, que si els arqueolegs alemanys…”. – “Vine amb nosaltres” – respon.

I em fa passar davant amunt amunt fins el soldat numero 2 (tots dos suant com a bacons) i d’alla anem cap on esta la resta, uns deu. La parella de turistes ja arriba casi a baix de tot (la gasela era el seu guia) i de sobte un tros de veu que tambe se’n recorda d’Al.lah i els soldats s’aturen i jo evidentment tambe. I alla el tenim! El jefe. Baixant de la muntanya, un catxes vestit de camuflatge Tropa de Elite total i els pregunta que que coi hi fotia jo alla i ells (1 i 2) li diuen que el tonto del guiri volia anar a parar a l’altra banda de la muntanya i ell els diu que noseque i aixi anant fent a crits fins que se’m planta davant i em saluda donant-me la ma: una ma grossa com tot ell, com els dos pectorals que m’eclipsen i no em deixen mirar amunt. Em diu (in basic basic English) que alla no s’hi pot estar i jo que li dic hola i que si la guia, el taxi, els arqueolegs… que no sabia que alla no s’hi podia estar, que tampoc volia molestar! Que em sap greu el xou. El segundo de abordo (bon catxes tambe) ja en Super English em diu que no passa res. “Veus aquell sendero? Doncs torna per alla, si us plau”. I jo “No puc baixar per l’altra banda? Hi he quedat amb el meu taxi. …no?”. “Per alla” torna a dir. “Moltes gracies i que tinguis un bon dia” ara si amb mitjos somriures i una mica de complicitat. Okaaaay! I tiro avall avall, passo pel costat de la tropa (“holaaaa”. Uns vuit o deu, no se si han pillat a la gasela) i tiro sendero avall avall trotant amb estil, guardant la dignitat i sense arribar a correr, que no sembli que fujo. Des de baix de tot els volia fer una foto amb el mobil, camuflat entre la multitud pero tot de blanc, tampoc he volgut temptar ningu.

I aixi ha estat! He tornat per on havia vingut pero a peu, fins que un tio m’ha portat fins can Hatschepsut per 5 Pounds, que han acabat sent 10! (1,40) Quins cabrons.

__________________________________________________________________________________

Des d’alla, visita al Habu Temple! (30 Pounds mes!) On tenia clar que alla s’acabaven les visites de temples, de tombes i de faraons. Ho he trobat veritablement espectacular! Pero ja esta… voltors que ens protegeixen de dia, estrelles que ens vetllen de nit. Jeroglifics a sac i per tot arreu, com si no tinguessin paper (papyrus!) i tot de columnes, gravats, Deus i estatues. M’hi he estat una bona estona, estava casi buit. M’ho he intentat imaginar com va arribar a ser en el seu dia i despres si, el meu estimat taxista (en Jossuef) m’ha portat cap al ferri, cap a la llera est. Volia que em descomptes els 10 Pounds del viatge extra (que n’havien de ser 5) pero ell ja s’havia ofert de sobres a acompanyar-me a la policia a aclarir que havia passat i jo li he dit que no cal… (m’hi he mostrat ben ofes, eh?) que cap a casa falta gent i que estava cansat.

Evidentment al ferri he conegut un tio que treballa amb alabastre (o marbre, o el que sigui) i a veure si vull anar a visitar la fabrica, un nen mut em volia pelar perque no li he donat un dolar… tot aixi.

I per alla les 13h, set hores mes tard, he tornat a l’hotelillo.

Dema marxo! Directe cap a Dahab en bus, a passar per ves a saber on. 130 Pounds! Dividiu per 7 i surt en Euros. (18 i mig)

A les 16h he d’estar a l’oficina de l’empresa, vora l’estacio de trens i el trajecte dura 12 hores (segons el tio que m’ha venut el bitllet) i 16 segons la guia. Ja veurem! Ens veiem a Dahab.

T’ho passes be o no?
Ja em llegiu be, ja. Avui s’acaba allo que seria un viatge a Egipte estandard, el que et venen a les agencies: avio, Caire, piramides i Esfinx, Museu Egipci. Aswan, Abu Simbel, Nil i Luxor. He vist coses molt xules i veritablement espectaculars, pero tambe m’he hagut de discutir amb Deu i sa mare per tot (per cada simple ampolla d’aigua) i anar tombant aixi es tambe com el calendari del Barca, que et diuen que si, que dimecres hi ha un partit espectacular, pero que abans has de jugar el de diumenge. Si comences a preparar dimecres, la pots cagar diumenge! I si vas pas a pas pot ser que dimecres et trobis en boles, sense bus, sense hotel, sense connexio per anar mes enlla. Tambe, d’aquest mes de viatge s’acaba ara la part mes academica: la dels museus, la de ciutat, la dels faraons i la seva cultura. Les entrades cares per tot, els bazars a l’entrar-hi o al sortir. Em fa vergonya recordar-ho en public, pero encara recordo aquells 400 pepinos (dividiu per 7!) que li vaig donar a qui menys ho necessitava, els perfums que porto a la motxilla!

Si us plau, si mai aneu a Egipte, no entreu a cap perfumeria. Es mes: si algu menciona la paraula perfum, passeu d’ell i sortiu pitant! I el mateix amb l’alabastre, em penso. Aneu a Paris, gasteu-vos la pasta en alcohols si en teniu ganes, i deixeu aquests olis perfumats per qui els vulgui.

O sigui que be, tot be… em preguntava aquell angles de les ovelles australianes si a Tailandia no em van intentar enxufar de tot per tot arreu. I la veritat es que si! Quines fotudes de pel, quins pollastres! Pero amb el temps son coses que s’obliden, encara sort.
Que tot be! Hi ha hagut moments durs, eh? Pero anirem a millor, espero.

La crisi financera

Tambe, he gastat el doble de pasta del que tenia previst! El cavall de Guiza o l’Sleeping train cap a Aswan van ser grans despeses, pero tambe he anat cedint pounds i pounds molts cops, que al final sumarien una bona quantitat. I, s’ha de dir que no vaig pressupostar be aquest viatge.

Vol apart, vaig calcular $25/dia + un marge de transports + un bon extra pel submarinisme, que sempre es factura apart. Aixi, vaig sortir de casa amb $ 1.040 i 300 Euros, mes uns 60 que tenia de vendre els mobles del pis. Els primers 22 van caure al taxi que em va portar a l’aeroport de matinada, i a partir d’aqui taca taca taca, hem anat passant pel banc a canviar rapidissimament. Tambe ha estat un no parar! Pero no se jo si la setmana que ve la cosa seguira massa tranquila, que no em penso estar de res! Ja que estem aqui… Punts a destacar!

- Viatjant amb algu altre hagues pagat la meitat per dormir.
(Tampoc he volgut renunciar al bany a l’habitacio, ni a l’habitacio per mi sol)

- Un carnet d’estudiant hagues reduit casi totes les entrades a la meitat (estava avisat) pero tampoc soc estudiant, jo!

Aixi doncs o be freno una mica i equilibro els comptes, o be trec la Visa, sanejo l’economia i li pago el pertinent peatge a la Caixa, que de credit anem sobrats! De moment, vaig cap a Dahab en bus, que es una nit de transport.

Tema regateig

Per acabar!
L’any passat, l’ultima nit a Laos volia una samarreta de record. I volia tambe pagar 15 (el que sigui) per aconseguir-la. Vaig anar al mercadillo nocturn, amb tot de gent amb tot de coses per terra i a una dona li pregunto el preu de les samarretes. “20″ diu. I jo “15?” no no
i 15, 20, 15, 20, i al final que no baixa de 17, mentre no para de plegar i desplegar samarretes de LAOS. I a la dona que li falta un brac. Si, si, per una mina o treballant o com fos, a la dona li falta un brac i tot i aixi riu i somriu plegant i desplegant samarretes sense parar. I jo que la vull per 15 i acabo marxant amb naturalitat, content, i ella que vale, que adeu, i pregunto dues parades mes enlla, i dues enlla i dues enlla i ningu baixa de 17! Senyal que no es pot baixar de 17 i em fa cosa tornar a la primera parada a comprar-li la samarreta de LAOS per 17, o sigui que la compro en un altre lloc, per 17.
Busqueu quina es la moneda de Laos, quant son 2 de les seves monedes i digueu-me si no es per sentir-se miserable, perque aixi es com em vaig sentir jo aquella nit amb la samarreta a la ma: miserable.

A Egipte venen al Caire les ampolles d’aigua per 2 pounds. Jo que les intento comprar sempre per 2 Pounds a tot arreu (a voltes cola, a voltes en volen 3, en alguns llocs en volen fins a 10) i ahir mateix a la nit que les venen a 3. Te’n compro 3 per 6. “No, no, tres per nou!” I al final me les deixa les 3 per vuit. Li estic regatejant 14 centims! A l’hora de pagar li dono els 9 Pounds, i ell gracies gracies i em dona un parell de xiclets de mel (??). No siguem miserables home.

El que vull dir es que les meves decisions son fruit de moltes decisions anteriors, i que si un iaio geperut em ven un moniato cuit en un carreto al mig del carrer i em demana 5 Pounds (1 dolar) pel moniato, doncs li dic que me’n posi un de mes gros! O dos, pero soc incapac de rebaixar-li els 5 pounds, o els 10 del taxista d’avui (en Jossuef!), un home gran gran que el desperta son fill per portar-me a tombar, que li falten la meitat de les dents i d’un ull no hi veu pas res.

“Amb en Mubarak, el president, nomes turisme, no industria, no feina pels joves”. Diu en Jossuef quan li dic que al meu pais tenim industria i turisme, i que tot i aixo anem anant fent.

Tanco. Avui ha estat un gran dia! I despres de la migdiada, una bona sessio d’internet parlant pel msn amb tot de gent (i amb la meva mami! HOLA MAMI!) i al Facebook, i la premsa i tot plegat… encara em quedare a mirar el barca! Es broma poma.

*Avui s’han casat el Carles i la Mar! (Carlinhos de Poble Nou, el de Vallirana! Xly, controlador aeri! El de les piscines. Ningu ha tombat tant com ell, i la Mar! La dona mes pacient del mon, per la part que li toca).
Els he intentat enviar un sms des del cim de les tombes, abans que apareguessin els soldats, pero no ha funcionat fins unes hores mes tard! Ha coincidit amb quan tot just signaven. Bona coincidencia.
Bona festa tingueu!
I molta felicitat.

Cinc hores d’internet, 25 Pounds. Casi tant com visitar un temple mil.lenari

Pvrgatorivm

Friday, 07/11/2008 (20:37)

Ja se sap… quan es viatja per paisos llunyans, mes pobres, diferents, on hi fa molta calor… hi ha el risc constant que es coli alguna bacteria malfactora al nostre sistema digestiu i es carregui tota la nostra flora intestinal!

Doncs be, la meva primera nit a la falucca (falucca! falucca! anuncien per tot arreu) va tocar purgatori de canonades i molt mal estar, i pitjor dormir! Pero tampoc va ser cap drama, eh? Un parell de pastilletes i l’endema casi tot el dia dormint, i ja esta passat (a la falucca tampoc hi havia massa cosa a fer: mirar els voltants del Nil, jugar a cartes, llegir o dormir). Un noi em va oferir l’endema tambe una pastilla americana pel mal de cap, que em vaig prendre sense massa dilacio. Una mica de cagaleres es porten be, pero si la destrossa va acompanyada d’estomac regirat i mal de cap, aixo vol dir dia de descans “fijo”.

Per cert, a la falucca vam ser: el capita, de cuyo nombre no quiero acordarme; un tio gran i bastant dropo que es passava el dia cantant al timo i donant ordres a l’Ahmed. L’Ahmed, un menor egipci que curra tot el dia tot somrient a la vela, preparant el dinar, netejant o al timo. Fuma, i aparentment no va a l’escola. Una parella d’australians que, despres de cinc anys a London, tornen cap a casa pel cami mes llarg. Un portugues i un nord america que es van acoplar als australians en un vaixell de Xipre a Egipte, una parella d’eslovens (sii! dos policies! Que viuen a la costa). Una parella d’australians II que no han viscut mai a London, encara. Un angles (el mes vetera) que viatja sol. Dues xines (podien haver estat dues sueques la mar de socials pero no, van ser dues xinetes que van estar alla, al seu raco) i un servidor! Que volia de veritat passar de l’Africa a l’Orient Mitja sense patir les cagaleres de la muerte pero ves, no ha pogut ser. S’ha de dir que rentar plats i coberts remullant-los al riu mes brut del mon (es un dir) no inspira cap confianca, a l’igual que no la inspira l’oli de fregir el falafel, que porta mes milles que els trens d’aquest pais. “Sea como fuere”, l’unic que es va passar un dia a boxes vaig ser jo, i despres de jeure un dia i una nit i no menjar casi res, avui he arribat a terra ferma a tope.
L’Ahmed s’ha picat una mica perque no li he deixat propina, pero entre que he estat mig malalt, que li vaig comprar un parell de birres i no me les vaig poder fotre, que erem dotze alla dins (cadascun mes maco que l’altre, pero crec que amb deu ja feien!) i que el menjar tampoc era com per atipar-ne mitja dotzena, doncs no… passo de propines. Que els hi doni el dropo del seu jefe.

Temples, temples, i arribem a Luxor! Hotels cars i plens (he acabat en un de cutre-normal, casi sis euros la nit sense esmorzar) i un bon i complert dinar! amb iogurt inclos (es molt important menjar iogurts) que m’ha costat mes que la nit d’hotel.

Luxor sempre m’havia sonat molt estrany, Luxury town! Vaia nom. Be, doncs resulta que hi havia un temple egipci espectacular, amb un parell d’obeliscs a l’entrada (ara nomes n’hi ha un, l’altre esta a la placa de la Concordia de Paris), un munt de columnes amples i altes com sequoies, i un munt de geroglifics, etc etc. El cas es que tothom que va passar per alla (com els romans, o Alexandre el Gran) hi va anar afegint alguna que altra muralla, i a l’arribar-hi els arabs (encara presents) ho van anomenar Al-Uqsur. Les Fortificacions. (tot te un perque)
Que per cert, Alexandre el Gran tambe hi esta esculpit en pedra com si fos un farao! Tot encuriosit l’he anat a buscar pero m’he hagut d’acoplar a un grup alemany amb guia, que sino no l’hagues pas distingit. I per cert tambe! Hi ha gent que per fer-se la foto de record (o de rigor) es posa amb la pose aquella “egipcia” de un brac endavant i un enrera! No he vist cap figura gravada aixi, encara.

Dema:
Visita a tota una col.leccio de temples de la zona, cadascun amb la seva entrada, cadascun car com una nit d’hotel o un bon dinar, i mirar a veure com marxem d’aquest poble.

Proper objectiu: Dahab! Destinacio estrella, a la peninsula del Sinai.

Apart de taxis etc, hi ha tres formes d’arribar-hi, i a la falucca s’hi van sentir tot tipus de preferencies:

a. Bus Luxor – Hurghada, nit a Hurghada (ja ho fan que t’hi hagis de quedar) i l’endema ferri cap a Sharm el-Sheik, per prosseguir cap a Dahab.

b. Bus de Luxor a Sharm el-Sheik, passant pel canal de Suez! 16 hores de bus, surt mes barat i mes rapid que l’opcio a.
Tambe es pot fer amb dos busos, i veure passar els vaixells per tal famos canal pot ser curios! Pero no es aixo el que m’ha portat fins aqui.

c. En avio. Avio directe Luxor – Sharm el-Sheik (una horeta) o fins i tot (com fara l’angles) Luxor-Cairo, Cairo – Sharm el-Sheik. Total, tres horetes.

Dema a la tarda, despres d’un dia al sol que fa suar les momies, ja mirare a veure per quant em surt cada opcio i quina acabo triant.

Parlant del sol, els que porten dies aqui (i a mes s’hi recreen) estan vermellots vermellots! Quin sol que fot, pero quan es pon, sembla que en comptes d’una gran bola de foc sigui un forat negre, i just desaparescut a l’hortizo s’emporta darrera seu tota la claror, deixant ben parada la nit, com si fossin unes estovalles. A la falucca vam fer astronomia! No se’n salva ningu. I dormint amb sacs i mantes vam passar fred! Estem a l’hivern, i el sol de seguida es troba a faltar.

Un ultim apunt, per parlar dels australians.
Explicava un angles al sleeping train, que els australians son com ovelles (australianes) carregades de llana, i bonotes com son van xerrant amb tothom per igual fins que zzzzzzzzzzzzzzzzuuuuup! Les esquilen completament. Probablement tingui rao, que bona gent que son, la majoria! Que facil que parlen amb tothom i si, quanta ingenuitat! Mes o menys com un que jo se. (naif naif).
Per cert, l’angles en questio porta mes milles recorregudes que l’oli de fregir falafels, i tambe li van fotre el pel! De fet em reconforta, ni que sigui una miqueta.

Aswan / Llac Nasser / Abu Simbel

Tuesday, 04/11/2008 (18:34)

Aswan, una ciutat que va mes enlla del riu I del desert que de fet semblen quatre carrerons de Bazaar vora el Nil. Avui he anat a Abu Simbel! La sil.laba tonica es la primera, a les dues ‘Abu S’imbel. Al reves que l’Obama, que es diu Baraa’ck I no Ba’arack! Ressona per aqui ja el pas de les eleccions, dema tindrem grans titulars.

Algu va dir aquella frase perenne de “viu un mes en un altre pais i escriu un llibre, queda-t’hi un any i ja no ho podras fer”. Doncs be, passats nomes cinc dies en aquest pais (nomes cinc!) ja paro d’intentar treure conclusions del que veig al meu voltant.

Turista Occidental!
Aqui a Aswan si que esta ple de guiris! I la veritat, enmig de xilabes i hiyabs, aquesta carniceria de pell blanca com si no haguessin vist el sol mai a la vida impacta una mica. Sense voler anar de llest, jo que m’arromengo els pantalons sempre que puc, aqui vaig amb pantalons llargs! Com ells. Em fa gracia com es miren les dones amb samarreta de tirants, com els posen la ma a l’espatlla per acordar preus.
Com deuen flipar, amb tanta dona suelta.

Pero be, n’hi ha per tothom, eh? Perque jo he arribat aqui tot ple de tolerancia I comprensio, convencut al maxim d’allo de “alla donde fueres, haz lo que vieres!” (When in Rome, do as the Romans do), pero les “ninjes” que deia la Gemma (la del blog) son bastant bastant l’extrem: amagades sota passamuntanyes I guants, se les intueix riure I parlar amb la gent, pero no crec que aixo sigui pas una vida digne: poder menjar un gelat tot passejant hauria de ser una cosa normal per tothom, no? O reconeixer una amiga pel carrer! I amb aquestes tambe vull comentar les donotes grasses: hi ha un munt de dones gordes gordissimes, com en Benach als seus millors temps, que vestides totes de negre son rodonissimes! Les vegessiu al metro del Caire, totes alla a la banqueta fent esforcos per cabre-hi totes. No se si es que s’inflen a pa egipci i fritanga o es que la vida de mullers no els permet fer res a la vida (pero res!) pero el cas es que no em sembla gens sa ni practic. Per la seva part, les adolescents de ciutat llueixen silueta i tot i portar el cabell amagat, van ben pintades.
Al principi no em posava les ulleres de sol, que aqui casi que nomes les porten les dones (potser per evitar miradetes) I alguns pijos de ciutat que van al jardi a festejar amb la xurri, pero a partir d’ara jo, ulleres… que aquest sol peta ben fort.

Soldats
Avui per anar d’excursio mes avall del Tropic de Cancer he participat al ritual diari dels combois! Els de la Lonely Planet (la millor guia de viatges del mon) els posen a parir I la veritat es que semblen tenir bastanta rao… a tres quarts de quatre de la matinada, quina congregacio de busos I mini busos, tots cap a Abu Simbel! (‘Abu Si’mbel). Els de la guia ho bategen com “Los autos locos” (Wacky Races!Que bo) I la veritat es que no van gens errats. Estan super indignats perque aquests convoys (que son per la nostra seguretat, com moltes altres coses) no disposen ni molt menys de la proteccio necessaria en cas que algu de veritat es volgues carregar alguns grapats de turistes I a mes converteixen a tots els estrangers de visita a la zona en un molt facil objectiu.
Doncs aixo, que amb un parell de soldadets al davant (jugant a fer rallies) I un parell al darrera, tot el parc automobilistic de la comarca se n’ha anat cap al sud pel mig del desert Durant tres hores, per fer una visita de dues hores (sufficient) I tornar cap a
casa, tres hores mes, aquest com sota un sol que fonia la sorra. Al principi el xofer del meu minibus s’ha plantat a cent I ens hem quedat els ultims, pero despres hem recuperat I ens hem unit al pilot d’autos locos.
Tambe vam tenir un parell de soldadets en el tren-timo que em va portar fins aqui: dos jovenets amb casc apantallat que treien el caparro per la finestra del primer vago. Tothom protegit! Tothom custodiat. Quin plaer.

El primer cop que em van apuntar amb una arma va ser fa dos anys a Palestina, on de sobte em vaig trobar amb un soldadot al davant I la meva visio es va concentrar concentrar i reduir a aquell puntet negre ben fosc que apuntava directament al meu melic. “Com se li escapi el dit…” vaig pensar jo. No se ben be com dir-ho, pero al costat d’aquells soldats joves, ben equipats i amb punts de mira d’optica vermella, els d’aqui no es que facin massa por. De fet, si jo fos egipci I tingues de vei a l’estat d’Israel, estaria mes aviat acollonit: si no per la d’Efe divuits que tenen, per la de bufetades que han repartit per la zona sempre que els ha donat la gana.

Tema diners
Varapalos viscuts apart, viatgem amb masses diners. Avui (despres del tomet en bus)
he entrat afamadissim a dinar un menu de vint-i-cinc Pounds (tres euros I pico)
I al pagar em diu la tia (una tia ja rodoneta tot I ser jove, la primera dona que m’aten des de que soc aqui) son quaranta. [??????] (casi sis!) I jo cooomor? Que no eren vint-i-cinc? I ella em diu si, pero tambe hi ha la propina I el service. PERO QUE ZORRAAA pero ja estic bastant cansat de discutir per tot I amb tothom. “No es fa aixo” li dic – I no trobo mes que trenta-cinc euros. I que si busco un de cinquanta que sino, I em diu “ja esta be, ja. …Que ens tornarem a veure?” – Mig arrepentida, mig curiosa. -”We’ll see…” Dic jo ja cabrejat “Insh’ al.l.la!” (Si Deu vol!) Amb ttres eles geminades. Ha quedat prou clar.
El pitjor d’aquestes situacions no es el timo ni el cabreig, sino les decisions que puguis prendre a continuacio, que poden enviar el dia a fer Norris.

Tema egipcis
Els he arribat a odiar I m’hi he emprenyat de veritat pero tambe recordo, en aquell hotel de l’Avinguda Icaria de Barcelona, quines preses de pel fotiem I com de benvingut era aquell sobret amb el repartiment de les propines. “Un taxi al aeropuerto? Marchando!” Vuit euros cap a la caixa.
Ara em passejo pels llocs decidit i amb cara de mala ostia, com el pare de familia que despres de passer-se la tarda al bar
arriba casa tot malcarat, per no haver de donar explicacions a ningu.
S’ha acabat mostrar la il.lusio.
Els que tracten amb turistes a diari ja disparen preus alts a sac I no negocien res, I si entro en algun lloc mes apartat disparen a veure si cola, I accepten de seguida alguna petita rebaixa. Son molt pesats I volen la pasta a sac, pero tambe fa com a llastima veure els capitans de les Faluques (la barcota de vela tipica d’aqui) buscant gent passeig amunt I avall per l’excursio de dema, a veure si poden acabar d’omplir. Jo ho vaig contractar tot a l’hotel I n’estic content:
o a Abu Simbel + excursio en Faluca dos dies / dos nits, ُExcursi
cent setanta pounds / vint-i-un euros.

Aixi doncs, d’aqui tres dies (Dissabte dia vuit) arribo a Luxor! Tambe parada obligatoria I d’alla si, casi directe cap a la peninsula del Sinai I cap a Dahab, on hi ha la Laia J xalant com una camella.

Laia J
Es una mica la padrina d’aquest viatge! Mentre jo pensava en anar a Bolivia I fer-hi ruta en bicicleta, la Laia planejava unes vacances a Egipte amb tot d’immersions al Mar Roig. Mar Roig? Tan aviat com vaig descobrir el que era I el que hi havia, vaig
incloure Egipte a la meva agenda, I ha acabat sent el viatge de l’any.

ُEm segueixo barallant una mica amb aquests ordenadors arabs… la fletxa cap a l’esquerra va cap a la dreta I al reves, I aixi amb moltes coses. Ja se canviar l’idioma, pero no els numeros! I jo que em pensava que eren iguals pero no, l’unic que tenen d’especial es que s’escriuen d’esquerra a dreta, com els nostres.

…Que si estic moreno? Amb els dos ultims dies per aqui baix si que he agafat una mica de color, pero res comparat amb el que m’espera! El bronzejat es com els diners o els dies de vacances, sempre se’n volen mes.

Força Barça
Yes, we can!
Que acabi d’anar be la setmana.

L’endema

Monday, 03/11/2008 (18:05)

L’endema sempre es veu tot diferent. I a mi m’ha costat dos “endemas” i mig oblidar el despilfarro vora l’Esfinx (“Es com els turistes japonesos! No te nas”, diuen).

AL quadrant europeu, si comencem per Islandia (pais en banca rota), Noruega i Suecia i anem baixant mirant el mapa, veiem que la poblacio (la gent) es va enfosquint, enfosquint, enfosquint de pell, d’ulls i de cabell. Nosaltres, sud d’Europa, donem pas als arabs, i aquests als negres subsaharians.

Doncs be, aqui a Aswan, vora del llac artificial mes gran del mon i ja a tocar del Sudan, aquests negres de pell fosca i cultura particular ja es perceben per tot arreu.

Dema, excursio a Abu Simbel, un d’aquells llocs obligats.
Wake up a les 3.00h, esmorzar 3.30h (inclos! Que be) i per alla les 4.00h marxem.
A la tarda no se que fare (…una migdiada monumental?) i l’endema marxo en un d’aquests vaixells tipics de vela altissima dos dies i dues nits riu avall, cap al nord.

*M’han saludat l’Oscar i en Giacomo al msn, pero nomes podia escriure en caracters arabs!
No ho he sabut canviar.

** Bon dia a tothom! Aquest teclat no convida a escriure molt.