Arxiu del October del 2008

Egypt – Cairo

Friday, 31/10/2008 (20:33)

Anuncien el Marroc com un pais que engrandeix l’anima. Doncs Egipte tambe ho es i a mes, aguditza els sentits! Be per tot el que s’hi pot veure i viure, be per no quedar-se sense un duro.

Com sempre que s’esta fora de casa, passen moltes coses en molt poc temps. De Barcelona a Roma i de Roma al Caire mig adormit, mig tirat, mig llegint la guia. A l’avio abans d’arribar, ben amorrat a la finestra: tenia ganes de veure la ciutat, les piramides, el desert! Pero clar, em vaig haver de conformar amb la obvietat: un nuvol de polucio tan gris com immens. Aterrem. Pistes d’aviacio entre sorra. Visat. Motxilla. Em porten al centre en cotxe. ”25 kms, una hora!” Em diu el paisano. I aixi va ser. Transit, cotxes variats, pi pi moc moc, vint milions de ciutat. Ni des d’un minaret ben alt, es pot arribar a imaginar.

Passejar pel barri, sopar autentic i variat (per un euro!) dormir a can Dahab ; despertar-me a mitja nit pels que encara estan a fora xerrant, per la pregaria de les tantes, pels gats que s’estan matant entre ells o senzillament perque si.

Avui, visita al Museu Egipci! A London s’ha d’anar al British Museum, a Paris s’ha d’anar al Louvre i al Caire s’ha d’anar al Museu Egipci. Entrada, guia particular, un fart d’euros i dues hores mes tard ja en tinc prou de reis, sarcofags, escultures i dinasties. M’he comprat un bitllet de tren per dema passat a la nit, de pet cap a Aswan (al sud al sud al sud). A la guia et donen bastantes directrius per demanar (en un bar o restaurant) menjar en arab. Encara que interessant, no em pensava pas que ho hagues de fer servir. A l’hora de dinar, al costat de l’estacio de tren, volia un plat d’arros com el que es fotia tothom i un Shwarma autentic de la terra i el Shwarma si que ho han entes rapid (del que els hi ha donat la gana) pero de complement (d’aperitiu) m’he menjat un arros amb llet.

A la tarda he conegut un personatge que m’ha portat per la zona Basar/mercadillo. Molt simpatic i amable, pero aqui ningu fa res per res. L’he convidat a un te groc (el seu preferit) i hem vist passar la gent pel barri arab (el mes autentic i guarro a la vegada), un camell passejant entre carrerons estirat per uns crios, gallines portades en vespa… escenes d’aquestes. Visita a una mesquita de les moltes que hi ha i pugem al minaret (post pagament d’una bona taxa, pel manteniment de la casa i un servei de metge pels mes pobres que s’hi acosten). Des del campanaret veig el nuvol gris en el que vivim, (perque al mati semblava que no hi fos?) el sol taronja darrera la merda, tots els voltants a la llunyania, facils de situar i les teulades de les cases del barri. Be, ni teules ni terrats, el que hi ha a sobre les cases es runa, deixalla i alguna cabra pasturant. Quin munt de pedrotes que tenen alla dalt! I Deu n’hi do quantes cabres. Son coses que s’han de veure. Em porta a veure taulers d’escacs, especies (”mira mira, Boharat! El rei de les (dels?) especies. Jo dic que molt be, pero no compro res. No compro mai res, jo. L’excusa seria que compri el que compri, ho haure de carregar Durant un mes; la veritat es que jo nomes pago per menjar i per experiencies. M’indica el cami cap a la zona “metalls” del Basar I ens acomiadem. Li dono una propina perque faci la compra abans de tornar a casa, que compri alguna cosa pels seus fills (tres en total, tot nens; l’ultim te una setmana! I ja han dit que prou, que no en volen mes) i l’accepta donant-me les gracies.

Cau la nit i jo crec que ja he caminat prou per avui. Dema toquen piramides, Esfinx i rodalies, pero ves, viatjar sol surt mes car. (“viajar sin billete, es mas caro!” doncs igual). Mentre no trobi companys de viatge o competencia, em temo que tocara seguir pagant.

Vaig a veure si em puc estalviar res per l’excursio de dema. Sent divendres (com un diumenge, casi tot xapat) i sent sol, tampoc tinc molt amb que negociar.

________________________________________________________________________

”Una amiga d’un amic” va estar vivint en aquesta ciutat amb optimisme i extrema tolerancia i ho va explicar amb total sinceritat. Si algu te poca feina i ganes de llegir, aqui ho te. Jo ho he anat fullejant durant els ultims mesos i ho he trobat forca interessant, encara que hi ha coses que, encara que t’avisin mil cops, la realitat supera la pre visio.

http://jauhara.blogspot.com

*Nomes volia dir hola! ho he acabat posant tot.
…Seguirem dient hola.

Octubre’08

Tuesday, 28/10/2008 (10:58)

Vaig tornar el dia 15 d’Eslovènia (m’hi hagués quedat! Em va faltar una excusa) i com de costum, els dies han caigut precipitadament un darrera l’altre. He perdut el temps bastant miserablement connectat a internet, com casi sempre; no he anat al dentista ni he quedat amb tothom que hagués volgut. M’he posat al dia de Gran Hermano sense voler-ho i he vist més capítols del Hormiguero en dotze dies que durant la resta de l’any.
“Com pot ser que encara acceptem com a normal haver de compartir sala d’estar amb desconeguts?” Tant si comparteixen o no el seu fum, o el comandament de la tele, tant si acabem sent amics com si ens acomiadem per sempre com si anéssim a comprar pa, he perdut la il·lusió del compartir pis: cansa resignar-se a compartir nevera, l’emprenyament al trobar la rentadora en funcionament.
Tot i així i evidentment, entre un pis per mi sol i tota una vida de possibilitats, guanya la vida.

I de coses aquests dies, bé que n’hem fet també, eh? Els dinars familiars a Reus, diumenge amb la iaia, les estones amb en JPP, ocasional company de pis, un parell de pelis al cine, uns quants mobles venuts.
També vaig passar pel mas d’en Basteret! Visita de metge, ho va anomenar el noi de Prades; jo ho diria visita de bandoler, que arriba quan es pon el sol, endrapa tot el que pot i se’n va l’endemà a trenc d’alba. Vaig enxampar passe de pelis (Pleasantville, K-pax) amb berenar espectacular! Vam mirar les estrelles, vam veure Orió! I vaig passar la nit més llarga de l’any (diguin el que diguin, segur que va ser la nit més llarga de l’any) xerrant de tot una mica amb la gent de Prades. L’endemà per engrandir l’ànima, vaig baixar caminant tot gaudint del que potser va ser l’últim dia d’estiu. Mala època la del rovelló, mal dia un diumenge per fer-ho. Es queixen els d’allà dalt del saqueig de bolests, castanyes, pinyes (amb pinyons o sense) i fins i tot líquens! “No deixen res, arrassen amb tot” lamentaven. I la veritat és que me’ls vaig anar trobant per tot arreu, un munt: famílies, criatures, avis, gossos i cistells. Una mica surrealista, tot plegat. Unes hores més tard ja era a casa, encara ara em vibren les cames quan baixo escales.

Coincidència! Passat Castellvell, descartat el camí, escollida la vorera de la dreta… em topo de morros (de morros) amb la Marta Blas! Que amb una amiga sortia en cotxe d’un camí, venia carregada de llenya per la castanyada. Feia molt que no ens veiem, benvinguda sigui la coincidència.

20.10.08

Monday, 20/10/2008 (21:58)

Ja tinc vol!

Després de canviar diverses vegades el meu pla de vacances per diverses raons, la meva aventura egípcia començarà i acabarà de la forma següent:

· Anada: dijous 30 d’Octubre

06.25h Barcelona – 08.10h Roma
12.05h Roma – 16.25h El Caire

· Tornada: dijous 27 de Novembre

17.25h El Caire – 20.05h Roma
21.25h Roma – 23.10h Barcelona

Tots els vols amb Alitalia. No sona a la companyia aèria més sòlida del moment, però només que aguantin dos mesos més, ja en tindré prou. Si pleguen de sobte que algú m’avisi!

Després de mirar i remenar per internet, la millor oferta (relació preu/hores de viatge) me l’han trobada als Viatges Alemany de Reus.

Import total: 455,88€

Anys i anys…

El 13 d’Octubre de 2007 vaig reinventar aquest blog. Ja existia, però no em va acabar de convèncer, ni el que hi escrivia ni el que hi volia escriure. Gràcies al Blai que hi va insistir, l’any passat hi vaig començar a posar els meus correus de viatge i fins avui, l’he anat intentant mantenir viu. Dilluns passat, fa una setmana, va fer un anyet! I un aniversari sempre convida a la reflexió, però amb el (meu) del mes vinent em penso que ja en tindré prou.

Tot i així: 82 posts (un cada 4 dies) i 75 comentaris (gràcies!).

El Tio Che

Dijous baixàvem en bici amb el JPP per la Rambla del Poble Nou (antiga residència d’alguns sinvergüenses i encara barriada on hi viu alguna sorra) i al passar pel Tio Che vaig dir “xec! Fem un gelat, home! Millor que prendre alguna cosa a una terrassa”.

Atenent a la clientela, la filla del tio Che. El Jordi (JPP) demana un gelat, li serveixen i jo, tot mirant l’aparador colorit dic:

– “El de maduixa està fet amb maduixes?”
Filla: – “Clar! De què sinó?”
Sergi – “De pols”
Jordi – “De pols de maduixa.”
Filla – “Papaaaa! El gelat de maduixa està fet de maduixes?”
Tio Che (des de per allà darrera, que no se’l veu) – “Està fet de pasta de maduixa!”
Sergi – Buscant algun gelat artesà per allà la vora – “I el de mango, que està fet de mangos?”
Filla – “Papaaaa! I el gelat de mango, que està fet de mangos?”
Tio Che – “Està fet de pasta de mango! Què voleu, que em passi el dia comprant, pelant i trossejant la fruita o què?” glglg no s’enten no s’enten grgrg – “Com si no tingués res més a fer!”
Jordi i Sergi. Silenci i interrogants.

Vaig demanar pasta de xocolata amb pasta de iogurt, i després que en JPP em digués que la orxata de cal Tio Che no val res, vaig decidir no anar-hi mai més, encara que sigui una agradable tarda d’estiu tot tornant de la platja. Quin dropo pesseteru!

Vull deixar de fumar!

I que consti que no he estat mai fumador, que no és el mateix que no haver fumat mai.
Divendres vam sortir a fer uns beures amb Llime i Giacomo per Reus. No hi ha hagut manera de ventilar el jersei que portava! Vaia peste, quin fàstic! Vaig trobar a faltar les atmosferes eslovenes d’interior, totes netes i gens emboirades. Au doncs! Cap a la rentadora.

Em repugna el fum i l’ambient fumador. Em fastigueja anar caminant pel carrer mentre empasso el fum de xemeneies humanes, exiliades, a les portes dels seus llocs de feina per la llei anti tabac o anar esquivant per les aceres nuvolets, bafarades de cigar o cigarreta que es formen de sobte davant meu.
Davant la meva decisió personal de no fumar perquè no vull fumar, em fot molt haver de fumar.

Paja en boca.com?

Segons un informàtic d’una empresa vinculada directament al govern de la Generalitat, el 80% dels seus treballadors s’ha connectat en algun moment a alguna pàgina guarra d’internet. Ai, ai, ai, quant de sortit!
Segur que la majoria són homes. Si o no?

El hit de la setmana!

El vaig descobrir aquest estiu al cotxe de la Marga Rimas, i em va encantar des del primer moment.

Manu Chao – Cosa

Quines coincidències!

Friday, 17/10/2008 (11:15)

Una coincidència són dues coses (o més) que són iguals, que concorden. Podem dir que esdevenen per atzar, que són casualitat, però les coincidències poden arribar a ser veritablement sorprenents i dignes de pensar-hi una estona.

Tothom en té, tothom les ha viscut i tothom ha pogut experimentar la sorpresa que provoquen. Trobar-se algú al mateix vagó del mateix metro d’una línia inusual, o en una ciutat inusual, o en un bar completament casual.

Serà el destí o serà l’atzar, però la coincidència més gran que recordo va ser, com està escrit un parell de posts abans, al tornar a Sant’Oreste, prop deRoma, després d’haver viscut un any a Freiburg im Breisgau, al sud d’Alemanya.
No se qui em va donar el número de telèfon (fix) de qui, però a l’apuntar-lo vaig dir allò de “ostres!”
I és que 0761, els primers quatre números de tots els números de Sant’Oreste, és alhora el prefix de la ciutat de Freiburg, que tantes vegades havia marcat. Dos pobles ben importants a la meva vida, agermanats per un prefix telefònic. Quina coincidència, no?

El Blai (padrí d’aquest blog) ja em va recomanar un dia un llibre sobre les coincidències, saber-ne interpretar i aprofitar-ne les senyals. Encara no l’he llegit mai. Tot i així: fa poc, fullejant un blog, enllaç d’un enllaç del Donant voltes de mon germà, vaig acabar mirant un més que curiós discurs de Steve Jobs, un personatge que es mereix tota la popularitat que pugui arribar a tenir.
L’endemà, vaig veure el video penjat al Pensamiento Positivio del Sergio, i el video està datat del 2005. Quina coincidència! (Hehehe).

Aquest coi de Wordrpess no me’l deixa posar en finestreta, però us deixo l’enllaç a continuació. Potser és una forma d’aprofitar la coincidència!

Steve Jobs, quinze minuts d’entranyable discurs americà.

El mercat de la Bicicleta

Friday, 17/10/2008 (08:51)

A finals de Setembre i just abans d’anar-me’n a Eslovènia vaig passar a fer una visita a ca l’Oreo, després de dinar rebé a casa de Llime. Vaig anar a tot arreu contentíssim amb la meva bici, una de les poques propietats que tinc i una de les que estimo més. Cara com va ser el seu primer dia i bons com són tots els seus components, no l’he aparcada casi mai al carrer, sabent com de replè aquest es troba de xoriços. “Tot i així”, em vaig dir fa poc, “perquè la vols si només la pots fer servir per fer esport i anar a la feina?”

L’Oreo viu al Raval (prejudicis apart, és prova de foc) i per aparcar la bici no vaig trobar cap altre millor lloc que a dins del portal de casa seva, prou ample, lligada a una barana. Una hora més tard, al sortir ja acomiadat de can Oreoxou, vaig baixar al carrer tot encuriosit de si encara tindria bici o no. La tenia! Però amb les dues rodes punxades.

Punxades amb maldat, pel lateral de la coberta, tampoc em vaig emprenyar molt. Evidentment m’hagués agradat enxampar el capoll que es va voler estalviar el cartell de “aquí bicis no” i empotrar-lo contra la paret en plena feina, però vam agafar el metro cap a casa i ara ja tornem a rodar per la ciutat, amb sabates noves i una mica més adients perl’asfalt. Tot i així, al Raval hi anirem en Bicing.

Oda a la bici robada

Damià Zeppelino tenia una bici prou complerta també dins el portal;
lligada a l’escala i sota de casa, va ser un bon regal.
La vaig fer servir un dia per anar a comprar al mercat;
l’endemà ja no hi era, quanta maldat.

Tema fotos

Thursday, 16/10/2008 (13:15)

Corria l’estiu de 2002. Al Juliol, quan tot just anava a celebrar un any viscut en terres alemanyes, me’n vaig anar a Reus per començar un “inter-rail” per Espanya i Portugal amb el meu amic Joe (en Joseph Dragotta, de NYC) per després acabar passant l’Agost tombant per Itàlia.

Amb en Joe no vam anar més enllà de Burgos i Covarrubias, i allà mateix, on estàvem allotjats per la meva família, va decidir tornar cap a casa seva. Jo vaig decidir prosseguir la meva aventura d’estiu saltant de tren en tren, i ho vaig fer acompanyat d’una camera de fotos ben curiosa (amb rodet, evidentment) que feia les exposicions sobre la pel·lícula en vertical, de manera que se’n podien fer el doble que amb una camera corrent. Així doncs, d’un carret de 36 i apurant, en podien arribar a sortir vuitanta fotos. (Suficients per tot un estiu! En aquells anys).

Vaig encaminar tot solet cap a Saragossa i de nit cap a Madrid, on vaig veure les meves amigues de Freiburg i tot tipus de museus; vaig estar a Plasència, a Càceres, on vaig dormir en una rotonda jardinada i a Badajoz, on ja hi vaig arribar amb uns amics Hongaresos amb qui vaig anar fins a Lisboa. Vaig dormir sobre la gespa, al costat de la catedral de Salamanca, i sobre la sorra, a la platja d’Alacant després d’haver passat per Madrid per segon cop. D’allà i ja cansat, vaig anar directe cap a Vinaròs (més dormides i xous vora el mar) i Reus, camp base de tota la vida.

Uns dies més tard marxava en vaixell cap a Gènova, la Spezia i “le cinque Terre” totes a peu, amb en Manuel, un napolità que anava de poble en poble vivint de petites representacions de titelles, típiques napolitanes, en un petit teatre que l’acompanyava a tot arreu. D’allà, un xàfec d’estiu a mitja nit (evidentment dormint vora el mar) ens va fer decidir, ell a tornar a Nàpoli, a casa, i jo cap a Roma i Sant’Oreste, poble que m’havia acollit l’any anterior en un camp de treball.

Després d’uns dies a casa la família Salvucci (la família de l’Alessandra), vaig anar amb l’Stefano i el seu cotxe a tombar pel nord d’Itàlia: Rimini, San Marino, Bolonya, Mòdena, Parma, Verona, Trento i Florència, i sempre com deia ell, dormint en hotels de mil estrelles.

Imagineu quantes fotos vaig arribar a fer, dels amics i amigues de Madrid, dels Hongaresos, amb qui anys més tard vam coincidir al seu país, de les postes de sol i dels espectacles d’en Manuel, que a mitja tarda feia una petita funció pels més petits, i a les nou del vespre feia tot un seguit de contes, quan els nens i nenes del poble venien ja amb algunes monedes després de sopar. La gent de Sant’Oreste o la familia Amori sencera, amb el gos inclòs, vora la piscina.

Allà ja em vaig convèncer que no arribaria mai a veure totes les fotos que havia fet, i anguniat amb la idea d’anar a buscar-me la vida a Barcelona i veient que encara em quedaven estalvis, vaig enfilar (sempre en tren) cap a Freiburg, la ciutat més maca del món (com Ljubljana) on hi havia el Dosi passant l’estiu. Vaig dormir a Milà en un caixer automàtic amb una parella holandesa que l’endemà em va convidar a esmorzar i d’allà si, creuant Suïssa en tren, vaig arribar a Freiburg per acabar-hi un gran estiu.

Ni he tingut camera ni he tornat a fer fotos mai més. I mira que m’agradava, eh? Però des de llavors que em dedico a mirar, senzillament, el que podrien ser grans fotografies.

Tot i així, si tothom fes el mateix, el facebook seria un rotllo i no tindríem records de res! O sigui que per sort, casi sempre hi ha gent que registra les nostres vivències, fins els moments més inversemblants! O sigui que si voleu encara podeu veure, com per un foradet, la meva primera nit de festa a Ljubljana, amb el Damià, el Joan, en Peter (germà de l’Ana), el Marco (pare d’una gran família), algunes antigues residents de l’hostal, ara residents a Ljubljana i alguns Zeppelin backpackers, australians com no, que ens van acompanyar casi fins el final. Evidentment, també hi sóc jo! Amb el cap pelat, cada cop més sovint.

Roxly 04.10.08

Bon dia

Sunday, 12/10/2008 (09:55)

Per allò de que “no es lo mismo un tubérculo que ver tu culo”, o que “no es lo mismo un guardameta negro que un guarda negro te la meta”, no és el mateix “fer una festa universitària” que “fer-se una universitària de festa”.

Dit això i sense haver de donar explicacions a ningú, avui m’he despertat en una residència universitària (xulíssima) de Ljubljana; embolicat en uns llenćols d’hivern color préssec d’una estudiant eslovena que ves a saber on deu ser, me n’he enrecordat de mon germà l’Ivan i els seus llenćols apressegats, tot dormint a la presó. El cas és que ha estat un bon despertar: ben d’hora, enmig el silenci de diumenge al matí, me n’he entornat cap a can Zeppelin cantant entre boira i content, no se si de la festa divertida d’ahir a la nit, en un bar qualsevol que va acabar sent el definitiu, pel que va ser tot el dia en general, (un nadó que fa el seu primer any i una festa familiar eslovena plena de criatures, familiars i amics -més o menys per aquest ordre-) o pel sol que està a punt de sortir! I l’excursió a la platja que farem, encara que sembli que no pugui ser. Cada dia d’aquest Octubre està sent igual: sol solet durant el dia i, quan sembla veritablement que faci calor, el sol cau en picat com si ho fes pel seu propi pes i ja immersos en la nit, una boira humida i londinenca ho envaeix tot.

Així, com a les històries del sol i de la lluna, de dia els eslovens viuen encara l’estiu, l’aire lliure i la tranquilitat, per a la nit comenćar a recordar l’hivern, el calfred, la neu sota les petjades i el glać sobre els parabrises. Un dia qualsevol, no d’aquí molt, el sol no intimidarà la boira i s’innagurarà l’hivern eslovè, que canviarà la vida diaria d’aquesta bona gent tot enfortint-ne el caràcter i jo m’ho imagino amb certa admiració. Ahir (encara) però la Sandra, una de les nenes de la festa d’aniversari, em va regalar un dibuix! És el que poden regalar els nens: pròpia creativitat. En aquest dibuix havia fet, just abans de marxar, una papallona i un sol. “Ho ha fet per tu!” va dir son pare, abans de marxar tota la familia en bicicleta cap a casa*.
Casi que no vam parlar, ni vam jugar, ni ens vam fer amics, però ens vam caure bé.

*Concretant, el Marco, la seva filla Sandra i un germà més petit van marxar en bici.
La mare i un germanet, encara nadó, van marxar en cotxe.

En fi, molt emotiu tot plegat.

Una petita història d’amor

Friday, 10/10/2008 (08:43)

Acabo de llegir en un blog aquesta petita història d’amor. Sense cap ànim de plagiar-la, els dos últims versos m’han convenčut de penjar-la aqui.

“For the first time the house is in silence.
Towards me there is a small tree,
which gives me as present
all its small orange gladness.
It has also extended one branch for me.
It could be a love story with the orange tree”.

*Per primer cop la casa resta en silenci. /Cap a mi hi ha un petit arbre, /que em dona com a regal /tota la seva petita joia taronja. /Per mi ha allargat una branca també. /Podria ser una història d’amor amb el taronger.

The Merchant of Venice

Wednesday, 08/10/2008 (23:18)

El millor professor d’anglès que he tingut a la vida va ser en Phil (suporter de fa molts anys del Manchester City) amb qui, a l’academia Inlingua de Tarragona, em vaig treure l’Advanced ja fa uns anys. Un dia a classe d’anglès, on es podia acabar parlant de qualsevol cosa o de qualsevol de nosaltres, en Phil va dir “si mai aneu a Venècia, oblideu el plànol! Simplement aneu a passejar, deixeu-vos portar I gaudiu de la ciutat”. I fa uns dies vaig passar dues nits en aquesta encantadora I captivant ciutat! Semblava que ja hi hagués estat tothom menys jo!

L’any passat, de camí cap a Eslovènia amb el meu amic Damià, només en vaig poder trepitjar l’aeroport: “Marco Polo”, es diu! Quin gran nom. Si a algú se li acut un millor nom per a un aeroport, origen de múltiples destinacions I expedicions, que el digui ara mateix en veu alta!

Sabeu el que més em va sobtar a l’arribar a Venècia? Per absurd que pugui sonar, I ja des del bus, vaig quedar sorprès I encuriosit al veure, rodejada de blau, una gòndola! Equilibri perfecte en balanceig constant, allà, al mig del mar: negra lluent, afilada, amb la proa decorada amb un sortint metàl·lic talment com si hagués de tallar l’aigua per obrir-s’hi pas.
I ja a la ciutat, vaig fer un fart de passerellades com qui acaba d’arribar, per acabar després movent-me amb agilitat entre canals I vaixells de línia. Com ens va recomenar en Phil, vaig caminar per tot de carrerons, a banda I banda del canal més gran sense plànol (apart de que te’l fan pagar) tot provant de perdre-m’hi. Em pensava que seria més difícil caminar-hi. Vaig voler veure alguna illa més apart de la que m’allotjava, vaig admirar el creuer més gran del món I em van captivar els indicadors de marees. Vaig veure gòndoles, tantes com n’hi ha: amarrades al moll I protegides, bategades per la mar que quan no puja és que està baixant, amb un puntet brillant com a tota il·luminació de nit, a multitud de dia I en hora punta fins generar embussos. Embussos de silenci, embussos de turistes que fan fotos, I els gondolers, tots d’uniforme, fent cadascú una mica de guàrdia urbana per acabar perdent-se canal enllà. Pudor per enlloc. Curiositats per tot arreu.
Venècia, cultura de l’aigua fins tenir forma de peix, bé que es mereixerà una altra visita: senzillament per estar-s’hi, per gaudir-ne, per veure quants n’hi ha encara, de racons aïllats de turistes, per comprovar com de bé es poden passar els dies, en una ciutat ja cara de per si. El meu amic Dani (company d’aventures a Freiburg, avui dia resident a Barcelona) hi va passar un any de la seva vida. Aquella elecció, que en el seu dia em va semblar molt bona, ara em sembla veritablement espectacular. Quina ciutat més xula! Clar, per això hi va tothom.

Des d’allà I després d’un trajecte particular, vaig arribar a Eslovènia. No Eslovàquia, eh? Eslovènia, a tocar d’Itàlia I al sud d’Àustria. A l’altre cantó hi té Hongria, I al sud Croàcia. Cap a Croàcia em dirigia precisament el primer cop que vaig passar per Llubljana, la capital, en un autocar alemany. No es pot jutjar una ciutat estant cansat I de matinada.
Ja ho he dit un munt de cops: aquí hi ha el Zeppelin Hostel! En teniu l’enllaç al lateral (Blogroll, n’hi diuen).

Eslovènia, país de la Unió Europea (de fet l’ha presidida fins fa poc) amb una llengua molt enrevessada, té Euro I ronda els dos milions d’habitants. Al no haver-hi cap altra idioma majoritari, tothom que ve a viure aquí aprèn l’eslovè. (Sona lògic, no?) País verd de grans paisatges, té mar I muntanya nevada. Està veritablement ple de bosc I el menjar sembla molt menys compost de pesticides que als països que tenim més a la vora; els ous del supermercat costen de trencar I es pot beure l’aigua de l’aixeta I de nit, si no hi ha núvols, es veuen les estrelles. L’aire del carrer és molt net I dins dels bars no s’hi pot fumar. És el país de l’Ana i del Damià! Ens hi veurem sovint.

En total hi estaré uns dotze dies, que bé donarien per conèixer a fons aquest petit país, però després d’un mes de Setembre replè, de colònies, de treballs, de quedades, de festes I de mudances, l’únic que em ve de gust és descansar, donar un cop de ma al Damià, que fa tantes hores a l’hostal com les que va marcant el rellotge, I fer alguna activitat qualsevol, amb la curiositat que comporta viure en un país que no és el meu i la serenitat de qui ja ho ha fet moltes vegades: llevar-me quan vulgui I esmorzar, fer una ullada al món a través d’internet, passar l’aspirador, anar a comprar al mercat, anar a córrer pel parc o sortir de festa amb tothom que s’hi vulgui apuntar. Algun museu, algun esdeveniment familiar I si, un parell d’excursions les farem! I tant.

Deixo per la propera primavera o per l’estiu, les aventures, les excursions de rafting i canoa, i les caminades per la natura. Per ara, ja en tinc prou amb passejar per Ljubljana, vora el riu i entre terrasses, i passar estones amb Damiano i el seu hostel.

Des d’aquí acabo d’escriure, des de la recepció del Zeppelin Hostel! Si algú ve a Ljubljana I no s’hi queda a dormir li tallo els ous, ja ho sabeu, tot I que amb lo ple que està sempre, si no us hi voleu quedar vosaltres us ho perdreu.

*la i llatina maúscula és pel corrector.