Arxiu del September del 2008

Copa menstrual

Thursday, 25/09/2008 (01:20)

Atenció! Tinc una primícia!
Una alternativa per les dones i pel que fa a tampons i compreses quan tenen la regla! Es diu Mooncup i pot arribar a ser un article alternatiu, un esdeveniment social o fins i tot una revolució!

És una copa de silicona que al quedar posada fa el buit i hi va quedant dipositada la regla. Diuen que fa anys que existeix, però que al no ser tan rentable (comercialment) com els tampons, no es va arribar a popularitzar.
Es fabrica al Regne Unit.

Avantatges
No resseca les parets de la vagina.
No s’ha de canviar tan sovint com un tampó.
És reutilitzable. No deixa residus! Que en la seva majoria acaben al fons del mar.
Pot durar fins a deu anys, o sigui que és una opció econòmicament molt rentable.

Inconvenients
Si estàs dins d’un lavabo no la pots rentar (o no la pots rentar tan bé).
Encara no sabem si es pot fer submarinisme tot utilitzant-la.

Ja he vist tot tipus d’opinions i actituds al respecte, des d’una amiga que ho va provar i (a la tercera) va dir que és una cosa fantàstica i que se la queda per tota la vida, a una altra que diu que “és una guarrada” i que no en vol saber res. Jo vull ajudar a que es conegui! I després vosaltres, dones de les nostres vides, ja triareu.

Mooncup! El debat està servit.
Si en voleu saber més, a la xarxa hi ha tot tipus d’opinions, promocions, fotos, comparatives i debats la mar d’interessants!

Passa-ho.

Cançons de colònies

Wednesday, 24/09/2008 (16:53)

M’agrada molt poder anar de colònies amb gent diversa i anar aprenent coses noves. D’aquest estiu n’he tret moltíssimes coses, una d’elles aquesta cançó.


MADRE ANOCHE EN LA TRINCHERA

Caminando por el bosque (laralala)
entre flores vi que había (uhuhuh)
una carta ensangrentada (laralala)
de cuarenta años hacía (uhuhuh).

Era de un paracaidista
de la octava compañía
que a su madre le escribía
y la carta así decía.

Madre anoche en la trinchera
entre el fuego y la metralla
vi al enemigo correr
la noche estaba cerrada.

Apunté con mi fusil
al tiempo que disparaba
y una luz iluminó
el rostro que yo mataba.

Clavó su mirada en mí
con los ojos ya vacíos
madre sabe a quién maté
a qué soldado enemigo.

Era mi amigo José
compañero de la escuela
con quien tanto yo jugué
a soldados y trincheras.

Hoy el juego era verdad
y a mi amigo ya lo entierran
madre yo quiero morir
ya estoy harto de esta guerra.

Madre si vuelvo a escribirte
tal vez sea desde el cielo
donde encontraré a José
y jugaremos de nuevo.

Dos claveles en el agua
nunca pueden marchitarse
dos amigos que se quieren
nunca pueden olvidarse.

Madre anoche en la trinchera
entre el fuego y la metralla
vi al enemigo correr
la noche estaba cerrada.

I així passo les estones jo, cantant cançons de colònies mentre em faig el dinar.

¡Borreguitos!

Tuesday, 23/09/2008 (16:30)

Fent un treball d’aprofundiment sobre la resolució de conflictes (o l’educació en el conflicte) i repassant uns apunts del curs de Dire, m’he trobat amb aquest enllaç!
Segur que ja el vaig posar, però a vegades el que va passar fa molt de temps és com si no hagués passat mai.

“Como borregos, que traen al mundo borreguitos

Ni fet a mida.

Dies de tardor

Tuesday, 23/09/2008 (04:04)

Dies de tardor són tot just els que comencen a partir d’ara, i no m’agrada especialment que sigui una ciència (o les matemàtiques) qui ens marquin el canvi d’estació meteorològica, però s’ha de dir que avui el calendari mana, i és de justícia que comenci la tardor. Pluges, vents freds, fulles marrons que comencen a caure i, segons diuen els meus amics els que viuen de l’esquí, aquest any toca força fred. “un o dos anys fluixos amb poca neu encara”, em deia un “ tres, no pot ser”. A veure què hi diu l’hivern.

Parlant de dir, hi ha coses que no me’n canso mai de dir-les i les puc repetir tantes vegades com dies em llevo, com que la televisió doblada (la mal copiada, la no original) és demencial en tots els sentits, o que Barcelona, la meva ciutat, està farcida de tios per tot arreu oferint “servesa bier”, i a mi em toca molt la pera aquest constant ressonar de “servesa bier”, i no n’hi compro mai. Primer perquè sóc bastant maniàtic i no em mola gens, i segon perquè crec que si ningú n’hi comprés, el “servesa bier” acabaria desapareixent de les nostres vides urbanes. He de dir que per contra m’encanten els “badulakes”, i com fins més tard obrin, millor. M’agrada poder comprar menjar o beure quan tot és tancat, m’agrada no haver d’esperar a l’endemà o al dilluns.

Una altra cosa que no acabo de concebre: avui, tot sopant amb bona gent a base de tapes, hem acabat demanant, com ja és normal, peixets, calamarsets, i popets. No puc evitar fer alguna menció sobre els pobres popets, per molt de piscifactoria que siguin: Si tothom es negués a menjar popets, que es poden arribar a convertir en impressionants i respectables pops roquers, ningú els pescaria i/o criaria. Mengem pops! No popets! Davant del meu comentari, preguntava un dia el Xavi a Cambrils a una cambrera: “escolta, aquests peixets fregits, són legals?” La cambrera va dir que no en tenia ni idea. “I és clar que no!” Dic jo, encara que sobre el què es pesca no és que hi hagi massa control. “No està ben fet això, és irracional!” Com doblar les sèries i les pel·lícules, com treure la sorra del fons del mar per posar-la a la platja, com allargar la vida del motor de combustió a base de blat, com permetre que les nostres ciutats siguin fum i soroll, com allargar indefinidament les concessions de les autopistes, fins que les puguin fer servir els fills dels nostres fills, o com tantes altres coses més. Són coses que costen molt de justificar.

Els pesquers viuen avui en dia no del peix sinó del marisc i de les tapes, i jo no me’n canso de dir que hi ha alguna cosa aquí que no funciona.

The Chaaampiooooons!

Tuesday, 16/09/2008 (17:33)

El futbol és un esport poc sacrificat a nivell professional i una mica avorrit de veure en la majoria de les ocasions, però avui comença la Champions! I com m’agrada aquesta lliga, des de fa uns anys! Partits d’entre setmana, la ciutat vibrant i els bars a rebentar. “I que no és maco, això!”.
“…Quedem per veure el futbol?” I quants punts de reunió al voltant de la tele, fins a quins indrets insospitats! Ningú té més poder de convocatòria.
Ho donarà tv3 o què? Tan de bo! El futbol, pel poble.

Quan juga el meu equip, és la meva ciutat la que s’embussa.
Bon profit a qui li agradi! Paciència pels qui no.

Com dormint

Thursday, 11/09/2008 (14:31)

Què passaria si tiressis una fletxa amb direcció a Egipte? Doncs que no arribaria ni a la cantonada. Què passaria però, si la tiressis amb els ulls tancats? Doncs que aquesta fletxa es perdria ben lluny en l’horitzó.
Un dia concret que pesa més que una jornada qualsevol, i un sol que ja no tramunta prou com per fer-me baixar la persiana. Es queda ja ocult rera els edificis, sabedor que de la terra ja no en pot ser l’emperador.
Assegut vora un portàtil, recolzat en l’escriptori que encara conserva el seu nom amb justícia, em sento esgotat. Mirada buida de vellesa, pensaments que defugen la ment i records que afloren sense permís conscient.
Un dia, a la platja amb la Marga Rimas i sense cap premeditació li vaig preguntar – “Què és la vida?” esperant de veritat que ella en conegués la resposta. “La vida”,- va dir sense titubejar, -“és anar recollint bons records. És això. És la recol·lecció de bons records”. I a mi em va agradar la idea. Ja se sap que els records ens permeten gaudir d’un moment tantes vegades com vulguem, però també és inevitable que en aquesta collita de bons records (moments, vivències i experiències, si voleu) se’ns colin cagades, tristeses, despropòsits i incomoditats que també, sense voler-ho, anirem revivint fins a la fi dels nostres dies.
“Avui serà un gran dia!” deia en Serginho. Avui però, no sembla ser prou per descriure el dia que estem vivint.
Com dormint, esperaré a que aquest dia torni a començar. Com si un altre dia tornés a començar.
Tanco els ulls, i observo com la meva fletxa creua veloç el Mediterrani. I em quedo mirant-la fascinat, com dormint.

No diguis blat…

Monday, 08/09/2008 (22:33)

Ja fa dies que parlo de les meves vacancetes i ja anava sent hora de fer alguna cosa!
Aquest matí he parlat amb en Pere (my manager) i hem quedat que a principis de Desembre em puc reincorporar a can Pere Tarrés Foundation. Si per ell fos em penso que hagués estat bastant abans, o sigui que li estic la mar d’agraït. Per la tarda he anat a la llibreria Altaïr (estrella de la constel·lació de l’àguila) i m’he comprat dues guies en anglès: Egipte i Jordània. Les dues de la Lonely Planet, com no. (Consell de la Lonely, val per dos).
Ara ja des del llit, m’he comprat un vol amb vueling (que guai que era vueling, fins que va arribar en Piqué) per anar a Venècia, i d’allà a Ljubljana (Eslovènia) ciutat que té l’orgull i la sort d’acollir el Zeppelin Hostel, alberg catxondo donde los haya.

Doncs això!
De l’1 al 15 d’Octubre estaré a Venècia (dues nits) i a Ljubljana amb en Damiano.
Ara he mirat vols del 20 d’Octubre al 28 de Novembre per anar a Egipte, però s’ha de buscar més i millor.
…Ho havia dit o no? El pla és anar a Egipte, piràmides, desert i submarinisme, passar a Jordània i fer-hi un tomet, tornar a Egipte i fer tot tipus d’activitats, per tornar a casa i celebrar el meu aniversari amb tothom que s’hi vulgui afegir!

..Us hi afegireu o què?

Diari d’un coló

Monday, 08/09/2008 (00:10)

03.09.08

Es veu ja de prop, el final de la cinquena estada de colònies d’estiu. Encara m’explica una adolescent la seva primera regla, o com van les talles dels sostens (són coses que t’expliquen tot estant de colònies), que ja em vénen records llunyans d’aquell petit de cinc anys que ens van encolomar a La Conreria a qui li vaig fer de pare durant una setmana, o els dos primers nens entranyables que vaig portar a Can Ruti en cotxe, ja de matinada. Són coses que no s’obliden, com la petita lleona francesa al Montsec que semblava no haver anat mai a l’escola, o una nena, l’Ona, que va trucar de matinada a l’habitació dels monitors; tenia por! Ves si no és motiu per llevar-se del llit, aquest. Ha passat l’estiu ràpidament sense casi ni anar al supermercat: de casa en casa i d’estada en estada, amb una escapada entre mig amb en JPP, quatre dies al sud de França de rebot, dormint a les platges com feia anys que no feia, com em pensava que no faria mai més, i gaudint del no fer res vora el mar. Ell a més, va gaudir del conduir per l’estranger, una estranya sensació (satisfacció?) que no s’acaba de perdre amb els anys.
I em pregunten per aquí, tornant a Deltebre: Això ja s’acaba! Ja deus tenir ganes de marxar, no?
I jo –doncs no! No pas, no se perquè. Si estic la mar de bé, jo aquí! Només he fet caiac per l’Ebre un dia i al final no em vaig portar la bici, però encara anem a córrer entre arrossars i abans de sopar fem uns bons partits de bàsquet, també. Bon menjar. És la clau! I què bé que es menja, a l’alberg de Deltebre. Bona companyia. I quin bon grup que tenim! De noranta adolescents, casi cap de mal parit i tothom amb ganes de fer coses. Així ja es pot i ja es poden passar dies, encara que els que hagin de venir pintin encara millor.

08.09.08

Ja sóc a casa, com si res. Després d’un sopar on el Lluc i la Montse ens van confirmar que seran papis, he dormit nit i dia amb el nas ple de mocs. Que estires més el braç que la màniga? Apareixen els mocs. O la febre, o el mal de cap, o el que sigui. He acabat justet justet les colònies d’estiu, desvetllat durant les nits pels qui no volien dormir, preocupat durant el dia per com estava anant tot plegat. Al final, els nens i nenes marxen tristos cap a casa de lo contents que han estat, i alguns monitors ni s’acomiaden els uns dels altres. Ahir tot sopant vam parlar, com de costum, de pisos i sous. I quin mal negoci que és viure en aquesta ciutat! Crec que ja va sent hora de pensar en una alternativa, encara que em sembli increïble. Diuen pel pis que potser no el deixem al Setembre, que el deixem a l’Octubre. A veure què acabem fent. A la tele no paren de dir rucades. Em pregunto perquè tothom mira tant la tele i trobo a faltar ja aquells espectacles que hem viscut, nit rera nit, a l’aire lliure sota les estrelles. Em dic a mi mateix que ja va sent hora de tornar al llit, que no n’he tingut prou.