Arxiu del April del 2008

Setmana 17

Sunday, 20/04/2008 (23:24)

Eh!

Aquesta setmana serà xula!

Principalment, perquè quedarà partida per la meitat per un dimecres emocionant!
St Jordi arriba un cop més als nostres calendaris: llibres i roses, parelletes entre paradetes, lectura i romanticisme que fan any rere any d’aquest, un dia una mica especial, més festiu que molts festius… I a més, ho podrem rematar amb un partit de futbol de categoria! Intentarem que sigui un encontre social.

Així doncs, ens veiem dimecres? Ens regalem roses, comprem llibres, mirem el futbol.

Bona setmana!

Us deixo amb els 3 videos de la setmana.

La Banda Sonora de la setmana

Saturday, 19/04/2008 (16:58)

Aquests del bloctum ja no em deixen posar finestretes del youtube, no se perquè… i és una llàstima! Tan maco que queda.

Aqui deixo la banda sonora de la setmana!

Poc més a dir.

1. La veu potent i viril d’ell; el lament i la expressivitat d’ella

2. La simpatia i simplicitat del missatge. Fàcil d’entendre!

3. I jo que em pensava que no hi hauria mai cap cançó d’aquest tio que m’agradés!

*Com que els video clips no estan al youtube, m’he hagut de conformar amb els muntatges de la gent.

Giacomo crac

Saturday, 12/04/2008 (14:58)

Ei! En Jaume Gralla, Jaumitu, tocat de Reus i trastocat de la interxarxa, Giacomo crac, jefe de la gralla, l’acordió i el pajareo, president de Giacomo Productions, ja té el video!

I l’ha posat a l’abast de tothom.

Sergiolo & Giacomo a Brussel·les!

Cada loco con su tema

Sunday, 06/04/2008 (17:09)

Els nens i les nenes ploren molt. Com diu il Professore, Umberto Eco, no se fins a quin punt són feliços, els nens. Dic que ploren molt volent dir que ploren molt sovint: ploren quan es fan mal, quan troben a faltar algú, quan estan tristos o quan no estan conformes. Veig plorar molts nens i molt sovint, tot esperant que quan ells pensin en aquell moment el recordin només per les coses bones, pels moments en que van estar contents.
No és difícil fer que un infant deixi de plorar… posem aigua a la ferida. Traguem-hi importància. Una abraçada, un petonet, i eixuguem les llàgrimes que comencen a minvar… I com ploren, quan ploren, eh? Surten uns llagrimots enormes sense pausa, relliscant galta avall o caient al buit entre plors desconsolats. A vegades, em trobo amb plors justificats i sense solució. La tristesa feta llàgrima i el desconsol expressat en plor, i no em queda més que abraçar, deixar-me abraçar per la criatura fins que aquesta en tingui prou. I quines situacions més tristes que es poden arribar a veure! M’han pres la llanterna. Torneu-me la lot! Jo vull la lot! I resulta que la lot no era seva i ell no hi veu, o no hi vol veure més enllà. I ja hi som amb el plor. Un plor de solitud i desconsol que no pot ser apaivagat, i jo sento dintre meu la trista música de Léolo i espero que quan aquell nen recordi aquella nit, si mai més ho fa, ho faci rialler i amb la lot a la mà.

Segueixo passant dies i més dies a Calafell, observant la gran varietat de quitxalla que passa per les nostres mans i veient com es repeteixen els patrons: ells es llencen a la pista de futbol tant com els és possible; preparen acudits. S’agredeixen, es llencen pedres i pinyes de forma continuada i fan un esquitx de mural pirata. Elles juguen a la zona del vaixell i algunes, només algunes vegades es fan seu un tros de pista per jugar a bàsquet; preparen coreografies en grups i canten en anglès. Difícilment discuteixen per un tros de mural i és més fàcil que acabin fent algun dibuix entre totes. Ells volen ser dolents i lluitadors, volen fer por, i elles somnien amb ser princeses i pop stars. Siguin quines siguin les seves diferències, i siguin com siguin ells en general, la veritat és que són la mar de curiosos: Fas un grup a l’atzar, els dones un monitor o monitora i ja està: se’l fan seu, li fan unes quantes preguntes (vius a la casa? Tens novi/a?) i s’apunten al que faci falta. I parlem, parlem-ne de l’equip de monitors! Organitzadors de moviments migratoris descomunals, una centena de petites persones que ni es valen per si mateixes ni són responsables de si mateixes van caminant fins a la platja, hi passen la tarda i en tornen sense més incidència. Capitans d’erugues humanes que tallen el trànsit i es desplacen sense pausa. Assistents atents, ensenyants, cantants, actors i còmics. I què poc valorats que estem… i com d’important és la mercaderia amb la que treballem. Penseu ara en les vostres colònies: no en les colònies o campaments d’estiu, eh? Aquelles colònies d’una, dues o tres nits que vau fer tants anys amb l’escola. Algú se’n recorda d’algun monitor? Algú manté record de com van ser aquells joves amb qui van compartir estada? La gran majoria, no.

Pobres criatures, penso jo a vegades, al veure els hospitals de campanya en que es transformen algunes sales de monitors… autèntiques farmàcies ambulants és el que requereix aquesta Generació Ventolin, repleta d’hiperactivitat i dèficit d’atenció, trastorns i síndromes, al·lèrgies i intoleràncies. Mare meva! “Aquests nens estan fatal”, em dic a vegades mig en serio mig en broma. Davant de tal catàstrofe pel que fa a l’evolució de l’ésser humà, ja confirmada per gran part del professorat, no puc sinó seguir intentant fer, de cada estada, unes grans colònies.

Sempre m’he involucrat molt a la meva feina, i sempre ho he viscut al màxim, i ara no serà menys! Passo els dies de colònies, jugant al voltant de la casa, tocant cogombres de mar, anant al port i a la platja, al sol de dia, fent jocs de nit… i veig que la cosa no em cansa, i per això hi estic cada dia més content. M’agrada la meva feina. M’agrada poder quedar-me mirant els estels a la nit.

Molta feina, poc blog… i és que queden ja molt lluny les vacances de Setmana Santa, els dies a Bèlgica immersos en les patates fregides, la cervesa i el passejar. Simpàtiques les capitals del còmic, curiosa aquesta cultura del llegir i mirar. Passats tants dies, no em queda sinó esperar el muntatge de Giacomo Productions (tot està documentat!) i intentar oblidar l’últim record de l’arribada a Barcelona, amb una andana de rodalies a rebentar, un tren que arriba tard i un bot de cal Déu per baixar del tren i arribar a casa. Per què no hi ha un tren a l’aeroport cada quinze minuts? Per què hi ha tan pocs forns de pa sense ser cafeteria a la vegada? Per què no es venen coques en aquesta ciutat? Per què el Cos de Mossos d’Esquadra no ha resultat ser, efectivament, el que esperàvem? Per què és sempre tan fàcil criticar els cossos de policia? Què coi passa amb Ronaldinho! Arriba el cap de setmana i em vénen al cap tot de preguntes estranyes…
I podria acabar la primera entrada d’Abril amb alguna fotografia dels petits visitants que tenim a la casa cada setmana! I mira que hi ha grups macos, eh? Però sense tenir cap autorització de drets d’imatge per part dels pares, casi millor deixar la cosa en blanc. Com si no tinguéssim prou marrons, ja.

Demà me’n torno cap a Calafell. I què bé que hi estic, allà! Perquè em sento d’allà on visc, jo.

Bona setmana a tothom!
Intentaré no parlar més de feina.