Arxiu del February del 2008

Switch OFF!

Wednesday, 27/02/2008 (01:20)

Demà comencem la temporada a Calafell… cinc dies de formació de monitors i traca de colònies: tot de reis Neptús i pirates fins a mitjans de Juny. Setmana Santa de vacances (me’n vaig a Brussel·les amb Giacomo Belbo! I la mona l’agafarem a Flix, com no) i al pont de Maig també podríem anar por ahí, ja veurem i la primavera en general, apart d’arribar-me farcida de torns de colònies jo l’ompliria tota, aprofitant la sang alterada, de caiacs, excursions, submarinismes i festetes.

Sincerament, anar de colònies fa una mica de peresa… un cop allà els dies passen molt ràpid i són un fart de riure, però a casa s’hi està molt bé i tot queda molt a prop: la piscina, el msn, tots vosaltres, el cinema… la meva vida de cada dia, que prou que m’agrada. En fi, que demà deixo bloc i msn en semi hivernació! I jo ja començo els meus mesets de jocs a la vora del mar i m’allunyo alhora de la ciutat, del soroll, del fum i els embussos, i del cadirot de l’oficina! I que poc que m’agrada estar tot el dia assegut en una cadira, de veritat. Més que estar-hi tot el dia, el que em corroeix és estar-m’hi tot el dia, cada dia.

A la feina em diuen que sóc molt esportista! Sabeu per què? No és perquè vagi sovint a la piscina, ni perquè vagi a la feina en bici… és simplement perquè no pujo les dues plantes fins el cadirot en ascensor! Jo sóc d’escales. Sóc de caminar. Sóc de córrer de sobte quan he quedat per sortir a la nit, encara que no estigui perdent cap bus. Sóc amant de la bici i del cridar primitiu. Sóc company de jocs del frisbee i clar, em costa entendre perquè tanta gent no prefereix anar caminant a la feina i trigar trenta minuts, a anar-hi en bus, i trigar-ne vint! Em costa molt, de veritat.

En fi! Que igual que la primavera passada, me’n vaig! a veure sortides i postes de sol i que me n’alegro, més que res per mi mateix.

Mentre sóc fora podríeu passejar amb bici o tocar la guitarra al jardí, com la Juno (aaaaaaaaaaaaaaaagh! Impossible no mencionar aquesta peli!) o anar al cicle de pelis machaca consciències dels Verdi, o… no se, alguna cosa original que us alegri el vostre dia i el del nostre planeta.

Com a comiat de l’hivern i per desitjar des d’aquí un món millor, us deixo uns quants consells:

- Quan condueixis, mira més enllà i si el semàfor està vermell, para d’accelerar. O de pedalar. O de caminar. O del que sigui.
- Baixa un parell de graus la calefacció! I posa’t un jersei, home (o dona). Viu una mica les estacions!
- Si plou, no reneguis! Serà una bona noticia i s’ha de celebrar amb un somriure.
(ui que hipieee!)
- Si cuines, cuina amb poca sal.
- Si menges, menja amb poca sal.
- Si menges animals, preocupa’t pel que han menjat ells abans i per com han viscut.
- Menja ous biològics. Si encara et queda pasta, compra’t alguna cosa més a la bio botiga que no hagi estat ensulfatada.
- Acaba la dutxa amb aigua freda, o com a mínim semi freda. Es reactiva el cos i s’allisa la pell. (I si et dutxes amb aigua no massa calenta evitaràs aquell “efecte sauna” que fa que no en vulguis sortir mai més).
- Si després de compres compulsives et sents malament, no ho intentis arreglar comprant més coses! Pensa una mica a veure “què ens està passant” i si allò ho vols de veritat per tu, o només perquè ho vegi (i admiri) la resta de la gent.
- Damiano! Para de fer excursions i d’anar de festa i obre un hostal d’una p vegada, collons! Que arribarà l’estiu i no sabrem on anar. (Ànims, company!)

Perquè aquest deliri a canviar el que em rodeja? La veritat és que no ho se…

En fi, que ens veiem aviat.

Fins aviat!

I visca l’activitat i l’educació ambiental.

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/rmLnXsvJr-M" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

*Avui m’ha explicat una companya de feina, que últimament diuen els nois de ciutat quan queden amb segons quines noies que “hem de fer un reset”.

La meva amiga ha arribat a la conclusió, amb les seves amigues, que quan un noi diu de fer un “reset” no és pas un reiniciar, com podria sonar, sinó que és senzillament el que les dones anomenen “power“: Switch off! Apagar directament. Hem de parlar! T’estimo… però com a amiga! Canvien les formes, però la resta és sempre igual.

Breus “posts” d’entre setmana II

Thursday, 14/02/2008 (21:25)

Can Limpio
Després de moltes discussions i acumulacions de merda, dilluns va començar a treballar a casa nostra (la guarida de los cinco) una dona de la neteja! O de fer feina, o com n’hi vulgueu dir… Així doncs i a partir d’ara, casa meva passarà a estar una miiica més net. I no crec que els que hi vivim notem un gran augment del nostre temps lliure o qualitat de vida perquè de fet, casi que no hi netejava mai ningú, allà.

Festa de l’escuma
Un record compungit des d’aquí al camp de Tarragona i especialment al riu Francolí! Fa uns dies va tenir lloc l’anual Festa de l’escuma de Repsol! Enguany, amb més novetats que mai, han demostrat que segueixen contaminant de forma innovada i sense oblidar cap medi o element.

Tourist, you’re the terrorist!
Va venir a dir fa uns dies el secretari de defensa dels EUA, que els detinguts no fa massa al Raval (acusats de voler atemptar al transport públic de Barcelona) estaven dirigits per un pinxo sospitós d’haver matat a Benazir Bhutto! Si que tot queda relacionat amb el Pakistan, però les declaracions em van recordar molt una peli anomenada La Cortina de Humo (Wag the dog) on ja no saps si tots plegats (mitjans i política) poden arribar de veritat a fer que la situació més inversemblant sembli del tot creïble.

Fawlty Towers
No només diuen els hotelers que mai tenen prou pasta, que a Barcelona hi falten (encara) més turistes i places hoteleres i que a més aquestes s’haurien de vendre més cares, sinó que fins i tot critiquen (denuncien?) que la ciutat és massa fosca i que els horaris comercials s’haurien d’ampliar.
Jo hi he passat més de dos anys de la meva vida, treballant en hotels; i al gremi que engloba tots els directors i directores (majoritàriament directors) no li tinc cap mena de simpatia. El conveni col·lectiu és bastant trist, la qualitat de vida de qui hi treballa bastant minsa i el caleram que facturen a diari molts hotels és per fer passar el singlot (de cop) a qualsevol. Si us plau, quan surtin a queixar-se del que sigui (de l’escassetat de clientela, del mal temps, de la mala temporada i la baixa ocupació…) que ningú els faci cas! La mateixa discreció amb que treballen a l’hora de guardar sobres a la caixa forta i de fer ingressos al banc, és la que els agrairia jo quan les coses no van tan fines; en aquesta ciutat i per ara, difícilment baldades.

Aquell petit valent…
Si, si! Avui és Sant Valentí! Pastissos amb forma de cor, cursilades per tot arreu i consumisme nadalenc. Fàcilment es pot dir “puaj puaj!” Jo celebro Sant Jordi! A mi el dia d’avui ni em va ni em ve…” I evidentment la majoria hi estarem d’acord! Tot i axí: un missatget, un detall, un dir el que penso, no està mai de més i si avui no ho vols fer perquè ho fa tothom i és massa comercial, doncs fes-ho demà!
Les noies del departament m’han regalat una targeta amb forma de cor! A dins m’hi han desitjat un feliç dia de Sant Valentí i sota la frase “ens tens el cor robat!” han signat substituint cada punt de la i per un cor (Eli, Gessamí, Maria, Laia, Sònia, Cris, Georgina…). No els ha costat ni un duro, hem rigut una estona i a mi m’ha fet molta il·lusió!

…Bona vetllada de Sant Valentí

 

cuppsi2.jpg

Breus “posts” d’entre setmana

Monday, 11/02/2008 (21:37)

Le Grand Bleu

Un dia em vaig veure amb la motxilla (la gran) tota blava, la motxilla petita (la del cole) tota blava i una samarreta, completament blava també. Vaig arribar a la conclusió que quan em preguntessin allò de “quin és el teu color preferit?” Faria bé de dir “el blau”.
(Heu vist l’entrada anterior, tota blava? L’hagués deixat per sempre així, amb el peix tropical encuriosit).

Yes, we can!

Ens fan seguir de més a prop el procés electoral als Estats Units que el “nostre” propi?

El món, a RAC 1

Jo sóc seguidor incondicional d’en Xavier Bosch, tant als seus dies al Cafè Baviera com els anys posteriors de bon matí; en l’actualitat dedicat a dirigir el diari Avui, qui segueix la seva feina és en Jordi Basté, que no m’agradava ni abans amb els seus discursos esportius de poble a la nit, ni ara dient “Bon dia Catalunya” cada mitja hora per despertar-me.
El cas és que els pocs dies que he escoltat el seu comentari a les vuit del matí i a més he pogut llegir l’editorial d’en Xavier Bosch a l’Avui, me n’he adonat que venien a dir el mateix! No serà en Basté tan “cassurro” d’anar plagiant el tema del dia del seu predecessor, no?
Ens hi seguirem fixant…

Ara Lleida

Avui m’he passejat per terres lleidatanes! He anat a Benavent de Segrià i a Seròs, un poble que està tan lluny tan lluny, que per arribar-hi s’ha de passar per Aragó! El cas és que només arribar a la plaça de Seròs, després de dinar, unes noies m’han vingut a saludar! Resulta que eren de les colònies d’estiu a Deltebre, un marrón de colònies, però sempre fa il·lusió trobar gent d’estiu a mig hivern: saber que se’n recorden de mi i veure on viuen, a quin cole van i què bé que s’ho passen.

Ala, Madrid!

Ahir el Real Madrid li va fotre set canonades al Valladolid… Set, eh? Que si, que si, que et donen els mateixos punts tant si guanyes d’un com de set gols, però Déu n’hi do, set! …Per si algú havia gosat pensar en una possible derrota, no?
Quant fa que el Barça no guanya de set?

Vida monogràfica

El cap de setmana vinent serà el primer en molt de temps que no m’hauré de llevar (com a mínim) a les vuit del matí! Des del vint-i-set de Desembre que dedico un fart d’hores al curs de Director de Lleure i als monogràfics que engloba i després del cap de setmana que ve em tornarà a sonar el despertador de dilluns a diumenge fins a Setmana Santa! O sigui que penso aprofitar al màxim “l’eufòria divendres” i el dormir fins a despertar. Dissabte nit tinc mega sopar i després sortim! Si algú vol venir, ja ho sap.

Mentrestant, que tingueu una bona setmana.

 

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/lSuMdkff0_o" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

 

I tant, que podem! El que faci falta, digues.

Un mar de merda

Tuesday, 05/02/2008 (21:04)

snorkling-b.jpg

Quan aprens a fer submarinisme et diuen que es veu més vida animal en cinc minuts sota l’aigua, que en cinc hores en un bosc. No se si exactament deien cinc minuts o quants, però el que és evident i cert alhora és que des de fora al mar no s’hi veu res, o sigui que costa imaginar tot el que hi pot arribar a haver. (L’animal més gran del món, per exemple?)

Acabo de llegir a El País que l’abocador més gran del món està a l’Oceà Pacífic; és per cagar-se només de pensar-hi, tot i que no m’ha sorprès gens en absolut: sabeu quina és la sisena potència nuclear del món? El fons del mar. El fons del mar! Tot i així, el que no em deixa per res sense inquietud és el gràfic publicat a The Independent (font d’ El País) on s’hi veu reflectida l’extensió d’aquest abocador flotant: hi ha l’abocador de la dreta i el de l’esquerra (pasen y vean!); si els ajuntéssim tots dos, probablement seria l’illa més gran del món! Més extensa que Groenlàndia, (Austràlia no es considera illa, és massa de terra continental; com l’Antàrtida, diuen). En fi, una illa de merda flotant, un mar de merda, tot nostre, que passarà a l’oblit tan aviat com surti una nova tirada periòdica. Diuen que no deu ser fàcil de trobar al Google Earth, perquè el mar de plàstic és translúcid i jeu just sota la superfície.

Ara sí, ridícula queda, la foto del pescador que treu de l’aigua una simple sabata oberta per la sola.
A l’aigua queda el més gran del món natural i el més gran de la repercussió humana.

A l’entranyable casa de colònies on passaré la primavera, amb els petitets es va a la platja a buscar petxines, ja sigui pel Rei Neptú, pel Pirata Tim o per l’esperit sant. El cas és que no n’hi ha! No hi ha petxines a la platja; algun monitor s’hi ha d’atansar abans i tirar-ne unes quantes que ja tenim emmagatzemades, perquè sinó no en trobaríem pas cap.

Potser haurem d’esperar una mica més, fins que arribin a la nostra costa noves petites i flotants petxines de plàstic de tots colors.


Mentrestant, la processó va per sota.

seahorse.jpg

· 25 curiositats sobre els Oceans

· Fins on arribarà l’aigua, quan pugi el nivell del mar?

Petits peixos tropicals…

Sunday, 03/02/2008 (22:34)

Aquesta setmana m’he apuntat a classe d’anglès! No era propòsit de cap d’any ni res per l’estil, senzillament és l’activitat extra-escolar que més he fet a la meva vida: classes de tot tipus amb tot tipus de professorat, des de primària fins els nostres dies; fins cada divendres a partir d’ara.

Molt poques coses les he tingut clares a la vida, però un dels pocs objectius que puc recordar, i amb una estranya convicció que encara ara m’encurioseix va ser, a l’edat de vint anys, estar segur de que volia parlar sis idiomes als vint-i-cinc; a l’institut odiava el llatí ja abans de començar a tenir-lo com assignatura; la profe, la “Batota” no hi va ajudar pas gaire! i per allunyar-me al màxim d’aquell món completament en desús i sense utilitat, vaig anar a parar a les ciències pures, i d’allà a l’ocult món de l’electrònica industrial (dic ocult perquè és una cosa que no es veu, que s’ha d’imaginar).

Enmig de tot això, i entre esforços i penúries per aprovar-ho tot, hi havia l’assignatura mestra, aquella que m’entusiasmava i es mantenia dalt de tot: l’Anglès. Acompanyada d’algun molt bon professor els primers anys després d’escola (heus ací Joan Cartanyà) i acompanyada de reforç tota la vida (a recordar la Sra. Vilella!) l’anglès em semblava una cosa poderosa i útil en qualsevol dels àmbits, i li dedicava quasi tot el meu temps de concentració (no tot el d’estudi, que era molt més ampli). Partint d’aquí, li vaig preguntar un dia al bo del Dosi, ja llavors un expert en la matèria, quant de temps es necessitava per aprendre Alemany amb fluïdesa. “Cinc anys”, va contestar ell ràpidament, com si tingués la resposta preparada. I així vaig començar (amb el Lluc de company de classe!) a aprendre alemany a l’acadèmia Evergreen de Reus. “Començo amb l’alemany que és la més xunga (vaig pensar jo) i ja hi anirem afegint el francès i l’italià, sense deixar mai de banda l’anglès”.

I més o menys així va ser! Evidentment no tal i com estava planejat (jo volia anar a Alemanya catapultat per la BASF) però a l’edat de vint-i-cinc anys era capaç d’entendre i expressar-me de forma correcta i fluida en sis idiomes diferents: Català i Castellà, com casi tothom on vivim, Anglès, Alemany, Italià i Francès.

Però un idioma no és un imant de nevera, souvenir comprat a qualsevol país que veuràs a la cuina cada dia; els idiomes són petits peixos tropicals difícils de mantenir, requeridors de cures i atencions, que emmalalteixen amb facilitat fora del seu hàbitat. Així doncs i passats uns anys, cada dia em costa més enunciar la meva proesa de joventut: mig envaït pel rovell, prefereixo fixar-me més en el que va arribar a ser i les satisfaccions que els idiomes m’han aportat, que no en el seu estat actual.

El consol enmig de tant de desconsol i frustració és que encara que els nostres (o nostre) petits peixos d’aigües temperades estiguin ferits de mort, sense color i amb les espines a l’aire, sempre, sempre podran arribar a revifar i tornar a ser aquells que un dia van ser. Així doncs, jo sóc aquell que va poder parlar en sis llengües diferents. I a partir d’aquí, m’avorreix enormement parlar d’idiomes.

trofish1.jpg