Arxiu del January del 2008

Gent jove, pa tou

Thursday, 24/01/2008 (21:56)

Seguim treballant! Passen els dies ràpidament a la Pere Tarrés… Però no m’imagineu tot el dia allà ancorat, engrillonat a l’escriptori per obligació com ho estava el pobre Léolo quan l’asseien a l’orinal de petit, plorant, fins que sortia d’allà dins un bon cagarro, eh? Alguns dies si, els passo de sol a sol enclaustrat entre parets… però tot i així la jornada és bastant agraïda i transcorre ràpidament, no com aquell degoteig d’hores que impacienta i deprimeix. Tot i així, també hi ha dies que sortim a tombar! Una opció a simple vista potser no tan productiva, però més amena i igual d’eficient, que permet també trencar la rutina i veure com transcorre un dia tot estant a l’exterior.

Així doncs, avui he anat amb n’Àngel a l’IES Camps Blancs de Sant Boi de Llobregat! Concretament al cul de Sant Boi, al costat del camp de beisbol vora la Guàrdia Urbana, una mica abans d’on guarden un munt de contenidors de tots colors, més amunt d’un gran polígon industrial.
El cas és que hem passat tot el dia a l’insti (Mentes peligrosas total) i hem fet uns jocs amb les tres línies de tercer d’ESO (3r A, B i C) sobre el medi ambient, l’escalfament global, els residus, la sostenibilitat etc etc i s’ho han passat la mar de bé, eh? Quan els hem posat per grupets han participat bastant, han confessat obertament que el medi ambient els importa un rave i tot i així no han deixat d’esforçar-se a posar les deixalles al contenidor correcte, a descobrir tot jugant al memory algunes espècies en perill d’extinció o a buscar la definició més encertada a energia geotèrmica. Tot plegat ha quedat en un dia força curiós… una directora més que amable ens ha ajudat en tot i ens ha convidat a esmorzar i a dinar al bar de l’insti (un bar com el del vostre insti, com tots els bars d’institut) i tot dinant hem coincidit (n’Àngel i jo) en la reflexió:

Tretze, tretze de mil eren els alumnes que dinaven en aquell racó de cantina. I és que els alumnes de l’IES Camps Blancs van a dinar a casa… o es porten un entrepà, no se, però el cas és que la majoria, van a dinar cadascú al seu pis de protecció oficial que conforma el barri Camps Blancs de Sant Boi. A l’insti que hem vist avui no s’hi fan excursions de tardor, no hi ha setmana blanca ni colònies de primavera. La despesa al bar a l’hora del pati pot ser més que considerable, però la humilitat i el futur s’acabaran menjant amb tota seguretat els somnis, les possibilitats i el futur dels que sí, aquells sí, es podrien anomenar els altres catalans.

Tot plegat m’ha fet pensar que encara hi ha masses coses que no funcionen, que hi ha massa situacions que no són justes i que hi ha massa realitats que ja ens va bé que segueixin sent ignorades, i a mi em sap greu; em sap greu perquè la majoria són bona gent, i com a tal es mereixen les mateixes oportunitats que qualsevol altre.
I el dret a anar de colònies crec que hauria d’anar implícit, també.

En fi… “Adéu Sergi! Adéu profe!” i m’acomiado deixant-los allà, ancorats al seu barri com el pobre Léolo, i mitja hora més tard ja sóc a ciutat.

Demà toca anar a Calafell! Diverses tasques a fer i visita al port de Vilanova: vaixells pesquers que descarreguen, llotja i subhasta de peix. Demà probablement, també serà un bon dia.

Que tingueu un bon dia.

I la tristesa m’envaeix

Sunday, 13/01/2008 (22:42)

A vegades, només a vegades, estic a casa dinant o sopant i miro al meu voltant; i no hi veig a ningú, només la tele apagada (sinó, ja no miro al voltant) i un pis molt gran tot ple de buidor, i una llista molt llarga de gent al msn que no diu res, i un mòbil que no sona… i la tristesa m’envaeix.

Hi ha cops que, tot preparant jocs per la casa de colònies, s’apodera de mi una consciència sobtada del món que ens envolta i crec que tot està fatal de veritat, que el mar i els oceans no paren de menjar merda a palades i que això no és just, i aquesta consciència passa a convertir-se en resignació, i de sobte la tristesa m’envaeix.

El mateix quan, tot treballant, em toca trucar a una escola d’Igualada (o de Lleida) i penso que no, que no és el mateix trucar a Igualada que a London – Oxford St o a Estocolm, i miro el telèfon silenciós, i una estranya tristesa acotxada per la malenconia em recorre tot el cos.

Sovint apareixen a la meva ment aquells qui ens van deixar de forma sobtada. Sobretot, joves amics que van marxar abans d’hora, que van fer un trajecte qualsevol en moto o en cotxe, i sense saber-ho va ser l’últim. Penso en tot el que s’estan perdent, el que no van arribar a fer i llavors, de veritat, la tristesa m’envaeix els pensaments.

A voltes començo a pensar en gent i més gent que he conegut en tot tipus de llocs i situacions; la ment se m’omple de bons records i voldria mantenir el contacte amb tothom: tothom, tothom, tothom amb qui he passat tot tipus de bones estones, i tinc ganes de saber què fan, on són i com els hi va tot plegat, i evidentment no es pot… es pot intentar, però de veritat que no es pot. I això fa que moltes vegades em senti sol, allunyat, i alhora trist.

 

I d’aquí dues setmanes se’n va el Damià! Ho he comentat diverses vegades i no me’n cansaré d’insistir-hi: El Damià se’n va! El de Vallirana, aquell que viu vora el mar a Poble Nou; Mango Boy, comerciant de la Xina, company de pis i de cacera a Montpellier, l’home més alt de la ciutat: Damiano! El de la tàctica dels cinc dits, el de l’ un al mes, el que ens portava al Castillo de Villamalefa! El Damià s’embarca (ara si) en la seva aventura eslovena; creuarà mig Mediterrani per viure amb la dona que l’estima. S’esguinça el nostre quart any de contacte i jo, Serginho, MC de Reus (jo no sóc qualsevol!) em pregunto ja com serà anar a casa del Joan (no del Damià, del Joan), i com serà una truita de patates, un pa amb tomàquet i una ampolla de vi aquest hivern. M’imagino d’aquí poc un divendres o un dissabte de nit, anant al Karma o al Màgic i sobtadament, de cop, la tristesa m’envaeix profundament.

Sóc Pirata

Tuesday, 08/01/2008 (22:21)

I demà dimecres, novè dia de l’any i tercer de curro! Si, amistats, si… dilluns vaig començar a treballar de nou després d’uns mesos de vacances que, com ja vaig dir, equivaldrien a quatre anys de treball no forçat.

Entro ja a la Pere Tarrés (al c Numància, vorejat l’Illa), com si ho hagués fet tota la vida; tinc correu electrònic Pere Tarrés, un ordenador amb pantalla nideconya plana, una cadira sense apoia braços, unes cortines opaques que no deixen veure el cel i una calefacció desmesuradament alta que no deixa viure l’hivern.

La part bona, l’ambient humà i distès que tant m’ha sorprès, quan encara ho comparo amb el meu ben recordat Mango Bunker: baixem a esmorzar a la cafeteria a mig matí, la gent parla, riu, comenta coses, segueixes fent feina… clico a “enviar y recibir”, i no passa res. L’horari, de 9 a 14 i de 15 a 17.45h. Per què 45? Doncs encara no ho se, però per correu el meu nou cap, el Pere (no el Pere Tarrés, eh? Un altre) em va dir que la pausa era de 14 a 15.30… d’aquí que decidís el primer dia anar volant cap a casa a dinar. De mica en mica vaig veient que tampoc em va enganyar del tot.

A treballar hi vaig en bici, alegria ja de bon matí. Al migdia tinc una hora per anar a dinar a casa i no puc seguir (com un boig) jugant-me la vida pel camí. I la pregunta seria: “I allà però, què hi fots?”. Doncs colònies, ves. Preparo colònies: em poso al dia amb les activitats i les escoles, que aquesta primavera s’ho passaran la mar de bé anant de colònies a la millor casa de colònies del món. (És la meva! Què hem de dir?).

La primavera passada la vaig passar feliçment al Montsec, a l’alberg Montsec-Mur, pujant i baixant entre setmana a tota llet amb el bo d’en Manolo, tot escoltant El Bicho (Pude olvidar y no quiseeeee) i visitant el castell de Mur, jugant amb les plantes medicinals, mirant les constel·lacions, fent orientació per Guàrdia i aprenent com viuen les abelles.

Una d’aquelles setmanes de primavera, en comptes d’anar al Pallars Jussà, vaig anar al Baix Penedès! Allà hi vaig conèixer el pirata Tim, vaig aprendre la importància de la possidònia, perquè hi ha tantes petxines foradades sobre la sorra de la platja i vaig comprovar encuriosit com tant als nens com a les nenes els mola que els pintin una cicatriu, una calavera i un bigoti de pirata. Escola de colònies Artur Martorell, Escola del mar Tremall, la casa de Calafell. Aquesta serà la meva casa d’entre setmana de Març a Juny, quan ja hagi aclarit amb els “coles” què volen fer i quan: visitar el port i la llotja, aprendre coses sobre la pesca, sobre el mar i la vida que s’hi amaga; entendre el perquè de la sorra i transformar-la en fortalesa.

M’han fotut la cartera!

Saturday, 05/01/2008 (22:19)

Si, si… ni segones intencions ni jocs de paraules: algú ha vist la meva cartera?

Avui m’he llevat a les vuit; dutxeta, simulacre d’esmorzar… i abans de sortir pitant miro, dins la bossa que a tot arreu m’acompanya, per tal de no oblidar-me res i, ai cony, no hi ha la cartera!

No hi és. Boli, agenda, moneder, mòbil… però la cartera no hi és. Ni per sota el desgavell que tinc sobre la taula, ni en alguna butxaca, ni en cap altra bossa, ni enlloc. Tres quarts de nou i la puta cartera no hi és… i m’ha costat acceptar-ho, eh? Encara ara tinc fe (o esperança, o il·lusió) que surti en qualsevol moment de sota algun jersei, d’algun lloc inversemblant, o que com a mínim algun dia em trobi el DNI a la bústia! Aquestes coses que a vegades passen.

Tota la vida que havia tingut por del “ai, i si em robessin la cartera?” I a les onze, a la pausa, tot just cancel·lades les targetes, he pensat que tant me fot… em sap greu, clar, em sap greu no saber com coi me la van fotre, o on coi se’m va caure, i em sap greu perquè el DNI i el carnet de conduir eren novets novets i els hauré de tornar a fer, això si, sense cap mena de pressa; i aquest matí m’he cagat en Déu i sa mare, i en tots els manguis de carteres del món, però l’emprenyada se m’ha passat bastant ràpidament.

I de fet, també em sap greu per la cartera en si… sabeu quants anys feia, que la tenia? Doncs no, no ho sabeu ni ho sap ningú, perquè (atenció) me la van regalar per la comunió! Me la va regalar no se qui per la primera comunió. Per flipar. No se de cap regal que hagi durat tant o que hagi estat tan ben amortitzat. I també em sap greu perquè ahir vaig arribar molt cansat a casa, i no se ben bé en quin moment va deixar aquella cartera de ser meva. Ni quan ni on. Com a mínim encara tinc el mòbil, amb tots els vostres números a dins; perdre això si que seria una putada! A veure si me’ls apunto en algun lloc d’una vegada.

En fi… que sense cartera també es pot viure.

…Tema diners? No n’hi havia pas (hehehe). Havia de passar pel caixer urgentment, ho deixarem per dilluns al matí.

“A mi no m’ha passat mai!” Ja no ho podrem dir mai més.

***

I unes hores més tard veig un correu als meus correus de l’Àlex, home de cuina i de futbol, company del racó juvenil al curs de directors que m’escriu preguntant-se què hi fa la meva cartera al pocket lateral de la seva bossa… Així doncs, ni manguis ni descuits: La cartera la té ell! Targetes noves a partir de dijous, una denúncia que no cal anar a signar i un munt de documents que no cal renovar!

Ha estat el bri d’esperança que tenia, un petit regal de Reis. Bona nit de Reis.

Estimats Reis Mags d’Orient:

Saturday, 05/01/2008 (19:01)

Com ja vau llegir en aquest mateix bloc, no se ben bé què demanar per aquest any que tot just ha començat però, si pot ser, i ja que aquestes festes jo no he fet cap regal, m’agradaria que portessiu una mica de felicitat a tots (i totes) els qui m’envolten, i algunes coses especials a la mongolada més propera:

· Un regal ben especial per al Lluc i la Montse.
· Un gran comiat i un millor casament pel Xavi i l’Eli.
· Un gran any amorós pel Dosi, acompanyat si pot ser d’algun viatge en parella.
· Moltes nits de Xou i folleteo per l’Oreo.
· El carnet de conduir, un cotxe nou i molts ànims per tirar endavant pel mi Txo (JPP).
· Un gran hostal ple contínuament de clients agraïts pel Damià.
· Més nits encara de folleteo pel Joan, seguides d’una gran aventura alemana.
· Que la Maria s’enamori del Jaume. Es pot demanar, això?
· Un munt d’aprovats pedagògics pel Xavitu durant molts cursos.
· Un piset nou, ben barat i ben xulo pel Leo i l’Enni.
· El fart d’electrodomèstics i mobles que els falten al Joan i la Berta.
· Un parell de viatges guais pels meus papis. (Un no sembla pas suficient, no?).
· Una bona collita per l’Emili, l’Antonio i el Marc.

· Per Tonino el del pis, una revisió salarial q t kgas!

I a partir d’aquí seguiríem amb les comandes d’aquest any, mig en súplica mig en prec, amb molt de desig i una mica de diplomàcia.

Un bon any per a tota la gent que em llegeix! Què més es pot demanar? Ja estava escrit, i ja especificarà cadascú a la seva carta particular.

Per mi demano (per molts anys) poder seguir sortint pel matí content de casa, encara que em senti l’home més pobre de Barcelona.

Gràcies!


Que vagi bé la nit.

El Guardián del Hielo

Wednesday, 02/01/2008 (00:19)

Y coincidimos en el terral
el heladero con su carretilla averiada
y yo
que corría tras los pájaros huidos del fuego
de la zafra.
También coincidió el sol.
En esa situación cómo negarse a un favor llano:
el heladero me pidió cuidar su efímero hielo.
Oh cuidar lo fugaz bajo el sol…
El hielo empezó a derretirse
bajo mi sombra, tan desesperada
como inútil

Diluyéndose
dibujaba seres esbeltos y primordiales
que sólo un instante tenían firmeza
de cristal de cuarzo
y enseguida eran formas puras
como de montaña o planeta
que se devasta.
No se puede amar lo que tan rápido fuga.
Ama rápido, me dijo el sol.
Y así aprendí, en su ardiente y perverso reino,
a cumplir con la vida:
Yo soy el guardían del hielo.

José Watanabe

Vida Nova

Tuesday, 01/01/2008 (22:49)

I jo volia posar els meus propòsits per l’any nou, i comentar-los amb tots vosaltres com ahir volia fer l’Oreo tot sopant a Valls… però tot plegat em sembla una mica rucada, com m’ho sembla bastant el cap d’any en si.
Diversió extrema per obligació, menjar raïm a toc de campana i espantar sogres amb un cubata a la ma.

…Propòsits de cap d’any?

Fer l’amor, ves. Fa deu anys que m’ho proposo i encara no entenc perquè és tan difícil fer l’amor. I si, clar, quan dic fer l’amor vull dir follar. Tot i que també l’amor en si hauria de ser molt més fàcil; crec que trobar algú amb qui compartir un projecte de vida hauria de ser molt més fàcil i jo, ja amb vint-i-nou anys complerts, ho mantinc encara com a assignatura pendent.

Obtenir el títol de Director de Lleure, treure’m el títol de Socorrista aquàtic. Ja hi som, ja ho intentem. Primer serà un, després espero que sigui l’altre. Ser socorrista ajuda a fer l’amor? Ja us ho explicaré… Però en cap cas va per aquí. La intenció és fer bé la meva feina, que la gent estigui bé amb mi i jo satisfet amb mi mateix. Seguim amb propòsits de sempre, no pas d’any nou.

Viatjar. Fer una escapada per Europa i un viatget fora del continent. Com a mínim. Això de fa molts anys, també… A finals de l’any 2000 amb el Xavi Sabaté vam anar a London i a Escòcia. Vam pujar a un avió per primera vegada, i des de llavors que ha estat un no parar. Intentarem que segueixi així… seguim sense propòsits de cap d’any.
El bo d’en Damià, Damiano el de Vallirana obrirà d’aquí poc (esperem-ho) un hostal a Eslovènia; el meu viatge intercontinental 2008 bé podria quedar relegat per un mes d’ajut a l’emergent Zeppelin Hostel.

En fi, que com diu la Mire tot quedaria en seguir construint una vida feliç, que no és pas fàcil.

La gent que es proposi d’anar al gimnàs o deixar de fumar, que ho faci d’una vegada i ho mantingui per sempre.

De fet, i tot i estar bastant espès i perjudicat, faig balanç del primer dia d’aquest any que tot just comencem i ha estat força divertit… la festa a Tarragona (si n’hem passat de nits festives, eh? Tantíssimes!), tornar a Barcelona amb tren, dormir fins que m’he despertat i hivernar tot parlant pel msn fins que me’n torni a dormir.
Aquest serà un gran any, segur.

…Me’n torno a dormir.
Demà serà un gran dia.

Ses coses no són fàcils per ningú.
Antònia Font