Arxiu del December del 2007

Ragazze! Voi mi fate impazzire

Monday, 31/12/2007 (15:28)

Noies! Em torneu boig. Així ho rapejava ja el meu admirat Jovanotti fa molt i molt de temps, tot parlant dels tipus de noies que ens alegren la vida. I així ho he anat cantant i subscrivint jo durant molt de temps, sense arribar a cansar-me’n mai.

Ara però, i amb la mateixa música de fons, jo hi afegeixo: “Dones! Ens teniu preocupats”. De veritat! Observo com els homes canvien, milloren i queden entre ells, tot prenent cafès i parlant dels seus problemes de parella. Cada cop més, acceptem la nostra simplicitat amb simpatia i ens preguntem què necessiteu, com percebeu el món que l’home us ha creat i quins espais vostres us fan sentir més còmodes.

…I això a què ve, ara?

Cinc dies abans de Nadal me’n vaig anar a la muntanya, a veure el meu amic Emili: L’Emili Duran! El que és bomber quan s’asseca el bosc. El hippie més alternatiu i l’alternatiu més hippie: el del mas d’en Basteret! el noi de Prades. Amic d’aquells de quan teníem quinze anys i ens hem vist créixer, tot pensant que encara som iguals que llavors. Un o dos cops l’any és obligació per mi d’anar a la muntanya i ser allotjat per l’home hospitalari: admirar el seu estil de vida i la seva convicció.

Vam caminar per damunt la neu, i com ja ens en va fer reflexionar no fa massa el filòsof, vaig fer un munt de coses per primera vegada: vam anar a La Canonja a buscar l’Antonio (primera vegada), vam anar a Vallmoll i vam comprar farina d’ametlla (primera vegada), vam fer torrons i polvorons! (primera vegada!), vaig haver d’escampar l’oli semi congelat pel pa amb tomàquet amb un ganivet (l’oli congelat, un clàssic a Prades! Per mi, primera vegada), i parlant d’oli, vam baixar amb la furgo a la cooperativa d’Ulldemolins a comprar un fart de litres d’oli biològic per passar tot l’any (primera, primeríssima vegada) i així encara en quedarien unes quantes més.

(Parlant d’Ulldemolins, sabíeu que un dia hi vaig aterrar al camp de futbol, en helicòpter? Històries antigues, un altre dia).

Enmig de vents i pluges que s’enduien el blanc que ens rodejava, l’Emili em va proposar d’anar a sopar divendres 21 a la Riba: “sopar d’homes”, ho va batejar. Evidentment hi vam anar tots dos, i allà se’m van acabar de despertar tots els sentits: entre exquisideses vegetarianes, fum de fumar i tot tipus de beures casolans i locals, em vaig veure custodiat per cinc amics d’adolescència i uns quants més de nous, sense play station, sense tele i sense pelis guarres. Allà em vaig reunir amb tot d’homes rurals (primera vegada!) per parlar d’inquietuds, de parelles, de paternitat i de futur. (Dones! Ens teniu preocupats). On són actualment els espais femenins que abans quedaven relegats al safareig i a la clandestinitat? Fins on arriba la diferent forma de fer, i fins a quin punt ha estat condicionada (fins a convertir-se en assimilada) la vostra forma de fer durant tants segles pel món exclusivament masculí? I encara mascles són els qui es pregunten ara com podem arreglar tal injustícia, com podem fer del nostre món, un món una mica més a mida de tothom. (no de tots, de tothom). …de tot home? No, no, de tota la gent.

Com a gent rural i alternativa, ens vam preguntar quines grans comoditats ofereix la ciutat que fan que les dones es desplacin en massa cap a les urbs, mentre que són majoritàriament homes, els qui escullen viure al camp, tot gaudint de l’aire, el menjar, el beure i l’entorn. També de l’entorn social! I què passa amb els moviments alternatius? Altament masculins, secundats només per algunes dones: com haurien de ser perquè la situació fos més equitativa, o fins i tot inversa?

I jo Sergi, Serginho, MC de Reus (jo no sóc qualsevol!), fletxa i punta de llança, que em considero el més pijo d’entre els hippies i el més hippie d’entre els pijos, els escoltava amb atenció i hi intervenia entusiasmat, sentint-me alhora afortunat de tenir tota aquella gent escampada pel territori, que és i sempre serà casa meva: El Camp de Tarragona, la regió natural Montsant-Muntanyes de Prades, zona de bons productes i bells paisatges, bona gent i revoltades carreteres. Vagi on vagi a parar, allò sempre serà la terra que em va veure créixer, un bon lloc on passar-hi la vida.

I ja per acabar els meus dies a la muntanya, fent foc (tot fent-me el desentès) per a uns ideòlegs que es dediquen a salvaguardar, conservar i conrear les llavors autòctones, les originals, aquelles llavors dels nostres avis, més adaptades al nostre clima i que no van arribar a passar pel laboratori, vaig tornar cap a Reus, tot caminant muntanya avall: vaig prendre la pista cap a Prades en solitud, tot cridant a la muntanya “Emili Duran! El noi de Prades!” I sentint el gos que responia sense veure’m. Em vaig abeurar a la vila vermella tot creuant-la; vaig caminar carretera enllà; vaig travessar boscos calcinats i em vaig veure envoltat per la boira. Vaig quedar moll tot resseguint un senderó moll de pluja i vaig aparèixer a l’Albiol sense voler-ho. És el que passa quan fas un camí deu anys més tard. Vaig seguir coll de la Mussara avall, creuant carreteres, corrent entre malesa, no relliscant sobre roques lliscants. Camina, camina, camina a ritme de ciclista. No sóc jo sinó algú que se’m va avançar, qui va dir que no m’avorreixo mai, perquè estic bé amb mi mateix. I així, estant bé amb mi mateix i sol amb els meus pensaments, vaig fer un repàs mental dels últims dies i els últims temps, del que havia viscut i del que havia sentit. Com i on viure la vida, perquè em sembla tot tan superficial tan sovint. Pudor de fum i de suor es barrejaven, mentre les plantes dels peus em recordaven la falta de costum. Per què l’home acaba sempre fent la llenya i el foc, per què la dona acaba a la cuina? Després de fer allò que des del cotxe sembla impossible, i una hora abans de la posta del sol, vaig arribar al meu poble (ciutat?) natal. Tenia una cita! Una cita amb molts altres amics de sempre, apadrinada per un mediocre partit de futbol.

Fruit d’un bon treball i un llarg silenci.
D.O. Montsant

Aquí, només hi tenim els problemes que volem.
Emili Duran

Després van venir entranyables i amens sopars i dinars familiars, i entre mig una escapada festiva, nocturna fins a Tortosa per recordar-nos que encara som joves (o que no som tan grans), que tenim ganes de passar-ho bé i que volem seguir fent bogeries.

Quatre dies de formació en el món del lleure han omplert els meus dies fins aquí, fins l’últim dia de l’any. Nit de dilluns, festa obligada, espero que tothom (tota la gent) ho passi molt bé.

Bon any, gent!

Seguim complint anys, senyal que no ho fem tan malament.
Melchor Palau

O és Nadal cada dia…

Tuesday, 18/12/2007 (14:00)

 

 

 

O è Natale tutti i giorni…

 

 

E’ quasi Natale
e a Bologna
che freddo che fa
Io parto da Milano
per passarlo
con mamma e papà

Il mondo
forse no, non è cambiato mai
e pace in terra
no non c’è
e non ci sarà
perché noi non siamo uomini
di buona volontà

Non so perché
questo lusso di cartone
se razzismo guerra e fame
ancora uccidon le persone.

Lo sai cos’è,
dovremmo stringerci le mani
… O é Natale tutti i giorni
o non é Natale mai…

E intanto i negozi
brillano e brilla la TV
e le offerte speciali
e i nostri dischi si vendono di più

Il mondo
forse no, non é cambiato mai
e pace in terra
forse un giorno ci sarà
perché il mondo ha molto tempo,
ha tempo
molto più di noi

E intanto noi
ci facciamo i regali
il giorno che è nato Cristo
arricchiamo gl’industriali
e intanto noi
ci mangiamo i panettoni
il giorno che è nato Cristo
diventiamo più ciccioni

Lo sai cos’è,
dovremmo stringerci le mani
O é Natale tutti i giorni
o non é Natale maaaai…

… O é Natale tutti i giorni
o non é Natale maaaai…

Luca Carboni – Jovanotti (1993)

BONES FESTES!
(a tothom)

 

*Aquest Bones Festes m’hagués agradat escriure’l a la neu, fer-m’hi una foto i afegir-la… però no ha pogut ser!

…Encara no ha pogut ser :D

Vaig a fer un tomb!

Monday, 17/12/2007 (00:41)

I agafo la bici i surto disparat de casa. Preferiria escalfar una mica, pedalejar lleugerament una estona, però em llenço al trànsit carrer Pau Claris avall. Que faci baixada ajuda, i els semàfors en taronja també. Bus aturat, vianants, motos, cotxes i més cotxes que es mouen i s’aturen. Em sento gota d’aigua que es cola entre roques, escarabat vulnerable que surt a passejar per la cuina de matinada i pot ser esclafat en qualsevol moment. El cas és no prendre mal. Via Laietana. Cagon D aquí es fa tot més estret i es respira més fum. Intento no empassar massa fum. Intento evitar els semàfors vermells. M’agrada formar part del trànsit rodat de la ciutat. Intento arribar a l’avinguda Colom i apoderar-me del carril bici, fer-me’l meu. I evidentment ho faig. Hi ha més gent en bicicleta, cada dia més, però a ciutat els ciclistes no s’agrupen, ni es saluden, ni s’ajuden. Senzillament s’ignoren, més i tot que els vianants.

A vegades busco més el carril bici (sempre interromput, vagis on vagis) Consell de Cent enllà, o pujo a Montjuïc (poques, poques vegades; quina peresa!), si hi vaig, de l’anella olímpica al castell, veig l’horitzó de mar, la gent menjant a les taules de fusta (hi anem un dia, a dinar?) fent esport, els avis jugant a frontó, turistes passejant… Pujar i baixar del castell fa peresa com a plantejament, però després és tot satisfacció.

El que és segur és que més tard o més d’hora vaig cap al port, creuo la porta (el pont?) d’Europa. I allà arriba un possible moment de glòria: recorro el dic de l’est, típica escullera asfaltada (res a comparar amb el moll de Tarragona! Allò si que era un plaer d’anar i venir) on la sorpresa del dia és veure què hi tenim aparcat, atracat.

El més corrent aquests dies de casi hivern és no trobar-hi res, les terminals de la A a la D buides i tranquil·les, esperant que arribi algú. Algun dia hi he vist un vaixell de guerra! Nau americana, (yankees go home!) que potser us pensàveu que no en teníem, d’aquests? Observo la grisor cuirassada, repleta de radars i parabòliques, la bandera americana (nord-americana) i penso que, apart de venir de molt lluny, aquesta gent segurament anirà més lluny encara: el llevant del Mediterrani, el mar d’Aràbia o el Golf Pèrsic. A saber. Com més aviat marxin, millor.

El més gran però, el més gran que s’hi pot veure ancorat és un creuer. Tot just creuant el pont, veure colossos transatlàntics reposant, l’un darrera l’altre, gegants, immensos, les naus més grans mai construïdes! Ciutats flotants. I els miro, els ad miro. I m’emociono si coincideixo amb tot el passatge recent embarcat a les cobertes. Armilles que salven vides. Bots de salvament grocs o taronges i un discurs de megàfon en molts idiomes que ressona per totes les cobertes fins el meu passeig d’escullera. I la meva bici i jo hi passem pel costat, i els comptem: un, dos, tres… fins a cinc creuers titànics a punt de fer-se a la mar, a punt de creuar aigües i oceans amb elegància i majestuositat, i a mi m’entren ganes de cridar: si, si! de cridar com un beneit, amb gola i estómac: Ieeeeeh! Com cridava el nen del “Imperio del Sol” -¡El cadillac del cieloo! Just així: “eeeeeh! A tot el passatge que escolta instruccions d’evacuació d’emergència: Felicitats! Esteu a punt de fer una cosa espectacular! Molt beeeeé! Viatger dels Mars, emporta-te’ls ben lluny!” I pedalejo més fort encara, (tot flipat, si, mai millor dit) fins que el final em fa fer mitja volta i em permet contemplar les proes més grans del planeta. Seus del lleure! Res pot ser més gran al món del turisme, res és capaç d’oferir més, tot viatjant entre països i jo, ex professional de l’hoteleria, els miro amb respecte i els desitjo sort, els desitjo bona travessia i bon viatge. Bon viatge!

mini-creuers.jpg

I torno per on he vingut fins rodejar la Barceloneta, volo cap al port olímpic; el vent m’acompanya tot recorrent les platges de Barcelona fins a Diagonal Mar. Platges a rebentar a l’estiu, voley, bikinis i música tecno. Gossos, passejades i gent solitària és el que en queda quan fa fred. Algun surfero si hi ha onades, els guiris fotent-se paelles hi són tot l’any. Si no estic molt cansat, arribo fins al final, fins la platja Nova (n’hi diuen Txernòbil o no?) i llavors si, encaro l’Avinguda més llarga de Barcelona amunt, amunt fins a casa. En un principi fa peresa, però acaba passant molt ràpid: competició amb el Tram, la torre Agbar, Glòries, Diagonal de Palmeres i Diagonal de fum. Anant en bicicleta, el temps em passa sempre molt ràpid.

Avui, dilluns d’atur, los lunes al sol, no se ben bé què fotré… Comprar menjar, quedar amb algú… Tot i que els dilluns no es va a mercat i la gent segueix tan ocupada com normalment. Ja veurem. Tant de bo plogui, que ens fa falta, però si al migdia fa sol, potser aprofito i me’n vaig a fer un tomb amb bici, tapat fins les orelles.

20070510_creuers04.jpg

Jo també t’estimo!

Wednesday, 12/12/2007 (12:50)

El curt que poso tot seguit a la vostra disposició ja l’ha vist casi tot el meu entorn, però tot i així el voldria dedicar.

El dedico a ells, i a les seves amigues guapes: les que estan bones, les atractives, les que ens fan passar el singlot de cop, les que ens enamoren o ens han enamorat alguna vegada. El dedico a tots aquells que s’han passat anys vivint d’esperança i d’il·lusions, tot escoltant confessions.
…Sabeu què arriba després de la il·lusió, si tot queda en res? La des il·lusió, ves. El buit.
Un tribut a aquells que han compartit llit (i només llit! Ni cos ni ànima) amb la dona dels seus somnis i tot plegat es va convertir en un malson.

Aquest vídeo també va per elles, aquelles que voldrien fer amb algun amic concret molt més que cafès, per les que una nit de solitud s’ho van intentar fer amb l’amic gay que té cos de gladiador i per les que sospiren per apropiar-se del “tresor” del grup d’amics.

Per últim, i tant si van aconseguir la triomfada de la seva vida com si la van cagar monumentalment, tot el meu respecte, admiració i suport per aquells i aquelles que ho van intentar, que es van llençar a la piscina sense saber si estava plena o no.

(Pels tontos que bavegen per la soltera de la colla i en fan de germans grans no, eh? Aquests ni fan ni deixen fer, i com a tal no es mereixen res).

*I si que al principi m’he centrat molt en l’aspecte de la dona i me n’he oblidat de les simpàtiques, les agradables i les que engresquen a fer coses, que també hi són! I també enamoren. Però és que les guapes fan amics més fàcilment! No se perquè.
(…no?)

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/IdIRTChOreo" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

La bossa o la vida

Friday, 07/12/2007 (20:21)

Fa molts i molts anys, així s’amenaçava la gent en un atracament: La bossa o la vida! donant a entendre que o bé donaven els diners d’immediat, o perdrien la vida a l’instant, i evidentment els diners també. Suposo que l’amenaça volia posar en un plat d’una balança imaginària la pròpia vida, i a partir d’aquí tot el que es posés a l’altre cantó restaria d’importància.

Avui en dia però, i evolució dels atracaments apart, veig per tot el meu voltant que qui mana és més la bossa que la vida, i que aquelles preguntes de treballes per viure o vius per treballar, no donen de més que per a un anunci de xampú.

Si que els diners són importants i si que se n’han de tenir… com a mínim uns quants! Un petit matalàs. Treballar, guanyar, estalviar, gastar, treballar… I algú va dir que la vida és allò que passa mentre esperem que passi alguna cosa important, i jo dic que passem massa temps treballant com per què el que hi fem no només no ens agradi o no ens ompli, sinó perquè no ens ho passem bé. I crec que hi ha massa gent que no li agrada la seva feina i que veu la seva vida passar mentre es pregunta si realment era allò, el que volia fer amb ella, mentre mira al calendari els dies que falten pel cap de setmana.

I jo també m’ho pregunto, com s’ho pregunta tothom. I tothom juga les seves cartes el millor que pot. I jo no tinc, i no tinc molt afany de tenir. I això ajuda. I tot just farà un any, intentant fer alguna cosa original amb la meva vida, senzillament vaig deixar de treballar. I el resultat ha estat excepcional!

He tingut més de cinc mesos de vacances (no remunerades, evidentment), he tingut un hivern inundat de temps lliure i lectura, tot preparant un gran regal per a un bon amic; una primavera pujant i baixant del castell de Mur i veient com sortia i es ponia el sol al pantà de Terradets; he viscut l’estiu a Coma-Ruga, a Menorca, a Eslovènia i al Delta de l’Ebre. Sempre ben acompanyat! Sempre viu. Grans moments, grans històries d’estiu. Vaig començar la tardor al sud-est asiàtic i l’acabo a Barcelona, al pis, on vaig començar l’any, i on probablement començaré un nou hivern.

Un hivern que podria passar rodejat de neu o rodejat de formigó, oxigenant els pulmons o oxigenant el meu compte corrent. Les dues opcions són correctes. Se que vaig prenent decisions que no són fàcils de comprendre, i tot i així mai m’ha faltat el suport dels meus. Potser ens veurem a la primavera. Potser estaré més grassonet i més blanc, i us convidaré a sopar por ahi. Potser estaré més en forma, més morè, i us convidaré a sopar… a casa meva. La resposta la tindrem el 2008! Al Gener he d’estar treballant, perquè així ho vull. Seguim vivint, seguim decidint i escollint.

I com sempre intentaré fer, d’aquest any que s’aproxima, el millor de la meva vida.

Tú aprovecha lo más que puedas, que de ser mayor tiempo tendrás.
Ricardo Martinez Ortiz

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/LD0ing7ks40" width="425" height="350" wmode="transparent" /]