Històries de cinema

Sempre sec al cinema amb tots els sentits concentrats en el que passa a la pantalla; si us plau cap comentari de l’assegut al costat. L’esquena s’inclina endavant fins deixar el respatller, les parpelles es contrauen i s’entreobre la boca. Vull saber el que està a punt de passar, i ho visc. I part d’aquesta vivència es basa en la sorpresa, en l’atenció contínua: vull mirar i vull escoltar. Res més.

(Quan parlo amb la gent, intento fer el mateix).

És per això que no penso seguir amb les cròniques de les pel·lícules que vaig veient… No té cap sentit! Explicar una cosa és molt fàcil. Parlar d’una cosa sense explicar-ne res és un embolic, és com estar censurat. Envejo els crítics de cinema perquè veuen un fart de pelis i és part de la seva feina, però segueixo sent del mateix parer que uns quants comentaris més avall: explicant coses d’una pel·lícula sento que la despullo sense el seu permís; crec que robo al lector una part de la màgia, que li extirpo a l’espectador un tros del sentiment.

Una vegada fa una burrada d’anys vaig anar al cine Palace de Reus, com qui no vol, una tarda entre setmana que no tenia institut. En vaig sortir xocat (emocionalment parlant) i colpit d’emoció. Epopeia, espectacle i èpica dins un tornado musical. Aventura, drama i romanç. Acabava de veure Braveheart (1995!) i vaig fer tard a classe d’anglès: va durar el doble del que tenia previst, i encara ho recordo avui.

Em vénen al cap grans pelis que vaig veure l’any passat… (o l’altre!) V for Vendetta, Little Miss Sunshine, Children of Men… (Hijos de los hombres!) Amb aquesta última, un matí als Icària, els ulls i la boca es van obrir del tot, gràcies a que tot el que en sabia era que estava ambientada en un futur proper, i que al Damià li havia agradat. Passen els anys i persisteixen les emocions.

En resum, que per una persona que ho viu completament com jo, perdre’s una part de la vivència és una llàstima. Potser d’aquí uns anys ho vegi diferent.

Parlem ara de subtítols…

Hi ha diverses teories sobre perquè hi ha països on se subtitula tot i n’hi ha on no se subtitula res: jo crec bastant en la que es basa en el triangle Espanya, Itàlia, Alemanya, països que sota grans dictadors recents no van sentir cap idioma que fos el seu: o és que potser hi havia alguna altra llengua que fos o sonés millor que la pròpia? Evidentment la resposta era que no, i així fins als nostres dies. Els alemanys, apart de parlar una llengua molt complexa, són gent disciplinada que estudia molt; els italians i nosaltres encara ens estem posant al dia.

Molt a prop tenim a França, República des del 1792, que va tenir a Napoléon que els va deixar claríssim que eren una i indivisible, i que la seva llengua era el francès. I així fins els nostres dies, aquests també.

L’antagonisme el trobem als Països Baixos, primer estat europeu a ensenyar l’anglès a les escoles, a subtitular cinema i televisió. (Fa, o no fa enveja?) Tenen els seus problemes també, però no vénen al cas.

I diu aquí la gent que a mi m’agrada Brad Pitt, a mi m’agrada Robert de Niro… i en veritat no els han sentit mai la veu, i el cert és que els és igual! I a mi no. Jo estic cansat d’aquestes veus repetitives, sempre les mateixes, com ho són també les dels anuncis. No comparteixo homenatges a veus cèlebres.

El trauma de tot això em ve de ja fa molts anys, quan preparava el First Certificate a l’escola d’idiomes Evergreen de Reus… la meva única eina per sentir l’idioma que volia aprendre era l’Speak Up, aquelles pelis (VHS) en anglès subtitulades en anglès, acompanyades d’un llibret de suport la mar d’útil, que em vaig tragar vegades i vegades fins el punt que les podia recitar de memòria, amb un punt d’orgull i un altre d’indignació.

La majoria de defensors de la VO es basen en això: en l’anglès, en que hem d’aprendre anglès d’una vegada i que veure les pelis en anglès ens anirà la mar de bé. Jo discrepo una mica… perquè per aprendre un idioma aquest s’ha d’estudiar, i a fons; molts amants de la versió original encara no han passat d’això. Això si, ens acostumaríem a sentir-lo, a saber com sona, i potser així poliríem una mica l’accent.

Tot i així, jo vull les pel·lícules subtitulades, sempre! Angleses, franceses i tailandeses: sentir com s’expressa una cultura, escoltar com sona un idioma. Tot això vull jo tot veient una peli.

Els arguments dels detractors de la VO són pocs i concrets: que si tot llegint els subtítols et perds part de la imatge, que si el llegir en si ja és cansat. Més enllà s’hauria de tenir en compte qui té dislèxia, i les dificultats que tenen en la lectura ràpida. I per si amb aquests comentaris no n’hi hagués prou, el bon detractor/a de VO espera a entendre una, una sola frase parlada, per comparar-la amb la traducció escrita i queixar-se instantàniament de qualsevol diferència, per mínima que aquesta sigui!

Que veuríem millor una pel·lícula sense haver de llegir-la? Hi estic d’acord, la prova la tenim a les pelis en el nostre idioma. Tot i així, a mi la proximitat a l’idioma i la cultura em compensa. Pel que fa als subtítols i les traduccions, no és pas fàcil moltes vegades haver de resumir una frase del guió en dues línies de subtítol, però l’important és el significat, més que la floridura, i com a mínim amb els subtítols es pot comparar! Què diuen a l’original i com ho va interpretar el traductor/a. Per què al doblatge ningú es pregunta sobre la fidelitat de la traducció a l’original? Simplement perquè ni ens aturem a pensar que allò que estem veient, no és pas l’original. Pel que fa a dislèctics i dislèctiques, si: els hauríem de tenir en compte. Com ho porten els dels altres països? La veritat és que no ho se.

I un cop arribats a aquest punt, crec que va sent hora de promocionar els subtítols en català, només presents en ocasions especials, dins del que ja són els cinemes especials. Que si, que a tv3 hi ha dual… però encara no he tingut mai una tele amb dual, jo! I la meravella de llegir en català el que sona en francès o italià, crec que bé valdria ja els diners de l’entrada; Com de pròximes són aquestes dues llengües, i que allunyades les tenim.

El súmmum, la hipocresia màxima, el mesquinament més profund i l’aberració lingüística i cultural més gran dels nostres dies, finançada amb diner públic, és el doblatge al català i posterior projecció, de pel·lícules com “Tapas” o “Yo soy la Juani”. Demencial.

Sense els qui doblen les pel·lícules, seria el nostre un país més culte.
Sergi Ortiz

cine.jpg

4 comentaris a l'entrada “Històries de cinema”

  1. MC de Poblenou ha dit:

    Clar que si! Estic fart de sentir a Son Goku en totes les pel.lícules!!!
    Marxes a Reus pel pont?

  2. MC de Reus (jo no sóc qualsevol!) ha dit:

    Ieeeps!!
    A Reus ja hi vaig estar aquest cap de setmana passat! Nooo!
    El pont el passarem a ciutat, ens hi veiem segur!
    Ja en parlem.

  3. El meu món » Arxiu » Me llaman Radio ha dit:

    [...] Doncs això faig jo! Insisteixo, em faig pesat, intento que els meus amics es mirin, encara que sigui a la tele, “Manuale d’Amore” en italià (com coi pot agradar Manuale d’Amore en català?). I mira que a mi m’agraden molt aquestes pelis romanticones italianes però tot això, evidentment, ha d’anar regat de cantarella italiana! Sinó només ens quedarà una opereta resseca i forçada. Volem autenticitat! Veure Gomorra tal com sona. Prou de manipular les històries del cinema! [...]

  4. Històries de Cinema II at El meu món ha dit:

    [...] Històries de Cinema I [...]

Pots deixar un comentari

*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image

Comment moderation is enabled. Your comment may take some time to appear.