Arxiu del November del 2007

Històries de cinema

Friday, 30/11/2007 (20:19)

Sempre sec al cinema amb tots els sentits concentrats en el que passa a la pantalla; si us plau cap comentari de l’assegut al costat. L’esquena s’inclina endavant fins deixar el respatller, les parpelles es contrauen i s’entreobre la boca. Vull saber el que està a punt de passar, i ho visc. I part d’aquesta vivència es basa en la sorpresa, en l’atenció contínua: vull mirar i vull escoltar. Res més.

(Quan parlo amb la gent, intento fer el mateix).

És per això que no penso seguir amb les cròniques de les pel·lícules que vaig veient… No té cap sentit! Explicar una cosa és molt fàcil. Parlar d’una cosa sense explicar-ne res és un embolic, és com estar censurat. Envejo els crítics de cinema perquè veuen un fart de pelis i és part de la seva feina, però segueixo sent del mateix parer que uns quants comentaris més avall: explicant coses d’una pel·lícula sento que la despullo sense el seu permís; crec que robo al lector una part de la màgia, que li extirpo a l’espectador un tros del sentiment.

Una vegada fa una burrada d’anys vaig anar al cine Palace de Reus, com qui no vol, una tarda entre setmana que no tenia institut. En vaig sortir xocat (emocionalment parlant) i colpit d’emoció. Epopeia, espectacle i èpica dins un tornado musical. Aventura, drama i romanç. Acabava de veure Braveheart (1995!) i vaig fer tard a classe d’anglès: va durar el doble del que tenia previst, i encara ho recordo avui.

Em vénen al cap grans pelis que vaig veure l’any passat… (o l’altre!) V for Vendetta, Little Miss Sunshine, Children of Men… (Hijos de los hombres!) Amb aquesta última, un matí als Icària, els ulls i la boca es van obrir del tot, gràcies a que tot el que en sabia era que estava ambientada en un futur proper, i que al Damià li havia agradat. Passen els anys i persisteixen les emocions.

En resum, que per una persona que ho viu completament com jo, perdre’s una part de la vivència és una llàstima. Potser d’aquí uns anys ho vegi diferent.

Parlem ara de subtítols…

Hi ha diverses teories sobre perquè hi ha països on se subtitula tot i n’hi ha on no se subtitula res: jo crec bastant en la que es basa en el triangle Espanya, Itàlia, Alemanya, països que sota grans dictadors recents no van sentir cap idioma que fos el seu: o és que potser hi havia alguna altra llengua que fos o sonés millor que la pròpia? Evidentment la resposta era que no, i així fins als nostres dies. Els alemanys, apart de parlar una llengua molt complexa, són gent disciplinada que estudia molt; els italians i nosaltres encara ens estem posant al dia.

Molt a prop tenim a França, República des del 1792, que va tenir a Napoléon que els va deixar claríssim que eren una i indivisible, i que la seva llengua era el francès. I així fins els nostres dies, aquests també.

L’antagonisme el trobem als Països Baixos, primer estat europeu a ensenyar l’anglès a les escoles, a subtitular cinema i televisió. (Fa, o no fa enveja?) Tenen els seus problemes també, però no vénen al cas.

I diu aquí la gent que a mi m’agrada Brad Pitt, a mi m’agrada Robert de Niro… i en veritat no els han sentit mai la veu, i el cert és que els és igual! I a mi no. Jo estic cansat d’aquestes veus repetitives, sempre les mateixes, com ho són també les dels anuncis. No comparteixo homenatges a veus cèlebres.

El trauma de tot això em ve de ja fa molts anys, quan preparava el First Certificate a l’escola d’idiomes Evergreen de Reus… la meva única eina per sentir l’idioma que volia aprendre era l’Speak Up, aquelles pelis (VHS) en anglès subtitulades en anglès, acompanyades d’un llibret de suport la mar d’útil, que em vaig tragar vegades i vegades fins el punt que les podia recitar de memòria, amb un punt d’orgull i un altre d’indignació.

La majoria de defensors de la VO es basen en això: en l’anglès, en que hem d’aprendre anglès d’una vegada i que veure les pelis en anglès ens anirà la mar de bé. Jo discrepo una mica… perquè per aprendre un idioma aquest s’ha d’estudiar, i a fons; molts amants de la versió original encara no han passat d’això. Això si, ens acostumaríem a sentir-lo, a saber com sona, i potser així poliríem una mica l’accent.

Tot i així, jo vull les pel·lícules subtitulades, sempre! Angleses, franceses i tailandeses: sentir com s’expressa una cultura, escoltar com sona un idioma. Tot això vull jo tot veient una peli.

Els arguments dels detractors de la VO són pocs i concrets: que si tot llegint els subtítols et perds part de la imatge, que si el llegir en si ja és cansat. Més enllà s’hauria de tenir en compte qui té dislèxia, i les dificultats que tenen en la lectura ràpida. I per si amb aquests comentaris no n’hi hagués prou, el bon detractor/a de VO espera a entendre una, una sola frase parlada, per comparar-la amb la traducció escrita i queixar-se instantàniament de qualsevol diferència, per mínima que aquesta sigui!

Que veuríem millor una pel·lícula sense haver de llegir-la? Hi estic d’acord, la prova la tenim a les pelis en el nostre idioma. Tot i així, a mi la proximitat a l’idioma i la cultura em compensa. Pel que fa als subtítols i les traduccions, no és pas fàcil moltes vegades haver de resumir una frase del guió en dues línies de subtítol, però l’important és el significat, més que la floridura, i com a mínim amb els subtítols es pot comparar! Què diuen a l’original i com ho va interpretar el traductor/a. Per què al doblatge ningú es pregunta sobre la fidelitat de la traducció a l’original? Simplement perquè ni ens aturem a pensar que allò que estem veient, no és pas l’original. Pel que fa a dislèctics i dislèctiques, si: els hauríem de tenir en compte. Com ho porten els dels altres països? La veritat és que no ho se.

I un cop arribats a aquest punt, crec que va sent hora de promocionar els subtítols en català, només presents en ocasions especials, dins del que ja són els cinemes especials. Que si, que a tv3 hi ha dual… però encara no he tingut mai una tele amb dual, jo! I la meravella de llegir en català el que sona en francès o italià, crec que bé valdria ja els diners de l’entrada; Com de pròximes són aquestes dues llengües, i que allunyades les tenim.

El súmmum, la hipocresia màxima, el mesquinament més profund i l’aberració lingüística i cultural més gran dels nostres dies, finançada amb diner públic, és el doblatge al català i posterior projecció, de pel·lícules com “Tapas” o “Yo soy la Juani”. Demencial.

Sense els qui doblen les pel·lícules, seria el nostre un país més culte.
Sergi Ortiz

cine.jpg

Qui dies passa…

Sunday, 25/11/2007 (18:29)

Diumenge tarda, hora punta al messenger. El sol es pon al carrer Còrsega, allà on encara arriba la vista. Raigs taronges i fulles marrons. Acaba un altre dia i jo tot just començo un nou any! I és que el vint-i-cinc de novembre des de ja fa molt de temps faig anys, i aquest cop n’han estat vint-i-nou.

Festa de vespre. Futbol gratis al portàtil gràcies a Shanghai TV. Nevera repleta de birres del Lidl i la gent que comença a arribar. La taula es converteix en un celler d’ampolles de vi i de cava, i del futbol passem a la festa. El Barça guanya 3-0 i ja ho podem celebrar, tot i que el resultat és casi el de menys i en Wouter, l’holandès errant que aquest cap de setmana em visita a Barcelona, prepara amanides i pa amb tomàquet per tothom. I de la pasta amb salmó me n’encarrego jo. S’obren les ampolles de vi, es buiden les cerveses, sona el timbre a dalt i a baix i s’omple el rebedor d’abrics i jaquetes.

A fora brilla la lluna plena i treuen fum els fumetes al balcó. I jo camino entre la gent i em sento afortunat; afortunat d’estar rodejat dels qui m’envolten, afortunat de rebre missatges i trucades, felicitacions i disculpes de qui no ha pogut venir. Em trobo en una festa, casa meva convertida en discoteca, que és resum de la meva vida. “L’estiu és teu”, “vacances per créixer”, que estrany veure els companys de colònies vestits de ciutat. Què passa amb la gent de Mango? “Solucionadors” de problemes, constructors de botigues: no vau venir! A l’igual que no van venir la troupe d’SB Hotels, massa aniversaris al mes de Novembre! Massa freds i llargs els mesos de Febrer. Si que em vaig poder asseure però amb en Wouter i el Leandro, com si tornéssim a seure tots tres a classe a Montpellier. En Dani també hi era, company d’aventures dels meus dies a Alemanya, comprovant que els amics duren per sempre, recordant de que les anècdotes no s’acaben mai. Vam fer el mongolo com si encara fóssim a l’institut, vam beure amb Joan i Damià com si fós un dissabte qualsevol. Amics de sempre, amics de fa poc i amics de tant en tant. Què bé estar rodejat de bona gent.

I bufem les espelmes i rebem regalets. Regalets que són somnis, regalets que són emocions, regalets que són encerts. Gent que marxa i gent que arriba. N’hi ha que marxen sols i n’hi ha que marxen acompanyats. Segueixo parlant amb la gent. Karaoke, visita d’en Pau, el veí, que torna de festa. Al final pleguem. Cendrers plens al balcó. Terra esquitxat de vi. Tot és brut a la cuina, sort del meu amic, l’holandès errant, que m’ajuda a recollir.

PERSÉPOLIS

Tuesday, 20/11/2007 (19:24)

Heus ací que ahir dilluns (19.11.07) quedem l’Oreo i jo per anar al cine… i ens expliquen un conte. Ens expliquen una història, una rondalla d’aquelles que s’haurien d’explicar a tothom de tant en tant.

Aquest relat, basat en un còmic, explica la història d’un país (l’Iran) a través dels ulls d’una nena (la Marjane), explica com pateix la gent sota els règims dictatorials extremistes, històries que es repeteixen un cop rera l’altre arreu del món. Persépolis parla d’una capital bombardejada (Teheran) i de gent que intenta estar alegre enmig d’històries tristes.

Gràcies al fet de que es tracta d’una pel·lícula animada, els personatges ens poden semblar molt més propers i somnis, records i realitats es barregen tot canviant del color al blanc i negre. Tota la història d’una família formada per bones persones, la veiem amenitzada per la música d’un tal Olivier Bernet, que probablement ha saltat a internet gràcies a aquesta pel·lícula, tot convertint-la en una obra completament entranyable.

Durant els noranta-cinc minuts que dura, no cessen la protesta a l’opressió, les frases sàvies, els comentaris aguts, la denúncia a la injustícia i la crida a la integritat.

 

Si aneu a veure-la i no us agrada… no torneu mai més al cinema, ni torneu a passar pel meu blog. (De veritat).

No me’n cansaré d’insistir-hi: no llegiu els setmanaris que en parlen, no en visiteu les webs en cap dels idiomes i no en busqueu crítiques i comentaris arreu. Senzillament, aneu al cinema a veure-la! I si en voleu saber més, llavors si: us en informeu, ho llegiu tot, llegiu la vida de qui ho va viure, de qui va escriure el còmic i va co-dirigir la pel·lícula (Marjane Satrapi). Xafardegeu webs i escolteu-ne la banda sonora sencera… després d’haver passat pel cinema.

Ja posats a seguir insistint, demano, convoco, imploro i suplico la popularitat de llargs i curtmetratges (a tot arreu) en versió original!

En francès, amb les veus de Chiara Mastroianni, Catherine Deneuve i Danielle Darrieux.

Àvia, sempre fas bona olor… Com ho fas?
Marjane

posterpersepolis.jpg

REDACTED

Sunday, 18/11/2007 (12:35)

16.11.07 – Segona pel·lícula de guerra de la setmana. Ja crida l’atenció el títol, per sort no traduït. El participi redacted costa d’interpretar i fins i tot de trobar al diccionari, fins el punt que ens ho han d’explicar al cartell mateix: documents que han estat censurats. Aquest títol i el poc que havia sentit sobre aquesta pel·lícula em van fer trobar amb una cosa molt allunyada de l’esperada.

Com els mitjans informatius tergiversen la realitat i quina diferència hi ha entre el que va ocórrer i el que ens arriba per qualsevol dels mitjans a la nostra disposició; a la crítica d’això indueix el principi del llargmetratge (noranta minuts, com casi tots), però no ens enganyem, és una peli d’un nord-americà indignat (Brian de Palma) per a nord-americans inconscients i/o republicans.

Vosaltres, europees i europeus, si heu vist Jarhead (Sam Mendes, 2005), si us heu passat alguna estona veient vídeos casolans sobre la guerra al Youtube (una guerra com no l’havíem vista mai!) o si senzillament heu seguit els esdeveniments separant-los de les carreres polítiques nord-americanes, no crec que us expliquin res de nou, tot i que és impossible quedar-se indiferent davant del que s’hi mostra, amb la mateixa música que ens vol induir a la monotonia.

Mig ficció mig documental, és reflexió sobre la vida en un país ocupat; i també està bé, que algú es posi del bàndol contrari. Potser si que ens està arribant la guerra de l’Iraq molt censurada… o d’altra banda, com la que encara dura a l’Afganistan, senzillament és una guerra que s’ha allargat massa i no pot sinó esgarrapar algun titular enmig dels torrents de notícies diàries que rebem. Als EUA Redacted està mig boicotejada, etc. etc.

Una curiositat: Al trailer només s’hi veu una escena d’un segon! La resta es basa només en el so. Si que l’escena en si és prou important i mereix tota l’atenció, i més val això que no que ens ensenyin tota la peli, però la manca de visió de tota la resta pot ser prou descriptiva.

En tindrem més d’aquestes pel·lícules de guerra… al desembre i al gener, diuen.

…De veritat voleu sentir una història de guerra?
Un heroi de guerra

redacted1_large1.jpg

redacted2_large.jpg

LIONS FOR LAMBS – Leones por Corderos

Sunday, 18/11/2007 (11:26)

Dilluns passat (12.11.07) vaig tornar al cinema per primera vegada en molt de temps, i aprofitant que el blog està viu i que vol seguir cuejant, n’escriurem unes quantes línies:

Algunes revistes o programes de televisió dedicats al cinema es dediquen a explicar llargament les estrenes i les pel·lícules en cartellera… jo intento allunyar-me’n tant com em sigui possible! No entenc quin sentit tenen.

Així doncs no us explicaré de que va aquesta peli (Lleons per xais) (o anyells, o bens, o corders) ni què hi passa… només vull mencionar que el tema són els EUA i la seva política exterior: un tema que, com el del català i Catalunya, sembla que es pugui arribar a debatre infinitament, mentre quedin dos punts de vista sobre una mateixa cosa; aquests, s’exposen amb claredat i en diverses situacions.

Es podria dir que la peli sembla de pressupost reduït, ja que principalment es basa en tres escenaris on són actors i actrius qui omplen la pantalla. Aquests tres escenaris, en part relacionats, donen que pensar bastant en les guerres americanes d’avui en dia… o com a mínim ho haurien de fer.

Difícil quedar impassible, sense condol i admiració per dos possibles joves americans (que segur que existeixen o han existit) que són tan bons estudiants com soldats… significant que podrien fer bé tot allò que es plantegessin a la vida. Per últim, veure Tom Cruise en una foto amb George W. Bush o amb Condolezza Rice no pot arribar pas on el director (Robert Redford!) probablement hagués volgut… i és que s’hi veu en Tom Cruise amb els polítics, a la foto! No pas un senador nord-americà.

Gran moment, quan es menciona el títol per Robert Redford. Punyent l’explicació.

 

Si us la recomano? No! De cap manera! Ja fa temps que eludeixo tal responsabilitat… Jo em dedico a anar al cinema quan vull i quan puc, sempre en solitud, sempre emmarcat en el triangle Verdi-Icària-Renoir, sempre sense saber casi res del llargmetratge que vull veure i sempre assegut fins al final dels crèdits. Ja fa molt i molt de temps, el meu amic Oreo em retreia que m’agradessin totes les pel·lícules que veia. Passats tants anys, probablement les segueixi mirant amb tans bons ulls.

 

lions_for_lambs.jpg

Fauna i Flora

Sunday, 18/11/2007 (10:37)

I ho deixem aqui… ara si, no penso escriure més ni sobre la península Indoxinesa, ni sobre el que hi vam fer, com és allò, etc. etc. La gent encara em pregunta ara “i què t’ha agradat més?” “Quin paisatge t’ha agradat més?” “Quin pais t’ha agradat més?” “Quin menjar t’ha agradat més?” I jo aquestes preguntes de veritat que no les se contestar… el bo d’en Leandro em va dir “vale, doncs què és el que et va agradar menys?”.

No em van agradar, en general, els bars de guiris, els restaurants plens d’occidentals i regentats per occidentals, no per tots els tipus de menjars que s’hi serveixen, ni per les pantalles gegants amb partits de futbol a tothora, ni pels cubells de cubates que es foten els guiris nit i dia sinó, principalment, perquè són quatre vegades més cars que els originals, els locals, els autèntics de la zona, molt més cutres, pobres i humils. No em va agradar veure, al cul de Laos i després de fer caiac, un nen petit petit, sol al mig d’una pista de petanca (a quants països es juga a petanca, eh?) que no deia res, i un suec i jo que intentàvem que ens digués el seu nom… i el nen que no deia res al final va parlar, tot ensenyant-nos el seu índex maçolat, inflat i roig com el dit d’E.T, amb l’ungla partida, la sang encrostada. I va dir alguna cosa, potser com s’ho havia fet, i va marxar caminant cap a les cabanetes de bambú. I el suec que em pregunta qui li ho curarà això, què fan aquesta gent quan es fan mal… I jo li dic que no ho se, que probablement res, que el nen segurament estava sol quan s’ho va fer, i sol segueix al mig del terreny de petanca. Si el turista occidental es fa mal al cul de Laos, el porten a la capital primer (Vientiane) i cap a Tailàndia a continuació, a l’hospital.

Es respira normalitat el dilluns al matí a Laos. Tots els crios (i les cries) van a l’escola amb uniforme… però és quan hi ha algun problema, quan més es nota la pobresa del país que ens acull.

Hem caminat molt, molt lluny de casa, i hem vist micos campant pels temples d’Ankor, aranyes gegants, immòbils a les seves teranyines, búfals d’aigua que res tenen a veure amb el búfal geperut americà, elefants sense ullals a Cambodia i al nord de Tailàndia, petits gripaus que es colen a l’habitació si la deixes oberta o que es refugiàven a la sandàlia humida de pluja mentre jo omplia el blog connectat a internet; segur que eren aquests mateixos petits gripaus els que no em deixaven dormir a Koh Tao, sempre que plovia, amb els seus sorolls sonors, espectacularment estridents, com trompetes tibetanes, com aquelles tubes suïsses llargues, de fusta, que ressonen per tots els Alps.

A destacar la palmera que s’acosta horitzontal cap al mar des de la platja, i la selva tropical, boscos densos i frondosos, coberts de verdor completament. La clau són les heures, aquelles lianes que volien ser arbres i no tenien prou força per subjectar-se dretes per si soles, i per compensar-ho envolten els arbres completament fins a matar-los, tot apropiant-se de la seva estructura. El resultat, una ma de natura que clama al cel, multitud d’arbres elefant que s’atansen a la vora del riu per abeurar-se, impassibles davant els reis pescadors que els ronden.

Seguirem escrivint!
Tot canviant de tema.

El meu pressupost

Tuesday, 13/11/2007 (08:16)

Tranquil·lament us podria dir que no n’heu de fotre res, del que m’hi he  gastat… Però la gent hi té veritable curiositat, i potser així s’hi anima algú més.

Així doncs, fem números!

Abans de marxar:

Vacunes: uns 20€

Farmacia: 100€ (Malarone inclòs)

Visat de Vietnam: 100€ (tot aprox.)

Vol:
(amb 1,5 mesos d’antelació).

Vol BCN – BKK: 830€

Efectiu:

1200€, passats a dòlars en aquell gran moment, van ser casi $1,500

Així doncs, en total m’he gastat 2.250€

Incloent-hi:

Vol Ho Chi Minh – Ha Noi: 100€ (tots els preus aprox.)

Vol Ha Noi – Vientiane: 100€

Curs busseig: $300

Si tenim en compte tot el mencionat més amunt, m’hi vaig gastar 18,5€/dia.

Dit això recomano, per a qualsevol llarg viatge al sud-est asiàtic o a l’Amèrica llatina, un pressupost de 3.000€/mes, 4.000€/dos mesos.

…Es pot fer més barat? I tant! Es pot fer baratíssim! I hi ha gent que ho aconsegueix, eh? Dormir per $1, dinar per $1, sopar per $1… i si no et mous, que sovint és el que surt més car, t’hi pots estar mesos! I jo he anat mencionant sempre els preus que em sorprenien per barats, però visats, excursions, begudes, restaurants, esports d’aventura i un munt de coses més també sumen! I s’han de tenir en compte al pressupost. Al cap i a la fi, estem de vacances! I fins a $25/dia qualsevol occidental s’ho hauria de poder permetre, i no haver de renunciar a cap activitat pel tema diners.

 

Per utilitzar tanta pasta tan lluny de casa, tenim tres possibilitats:

a) Utilitzar la tarja de crèdit! És un gran invent que us donarà diners locals en qualsevol caixer automàtic del món. El problema és que a no ser que (ehem ehem) treballeu a la Caixa, les comissions us deixaran secs/ques.

b) Xecs de viatge. El Xavi, el barceloní que vam conèixer a Cambodia els feia servir… i va dir que mai més. Et cobren comissió cada vegada que els canvies! No tant com a la Caixa, segur, però al final del viatge poden ser bastants diners.

c) “A toca teja”! Contante y sonante, és la que vaig fer jo. Són molts diners com per portar-los tots junts, però repartits entre motxilla (que no vaig facturar), cartera i bossa de ma no semblen pas tant, i si… i havia un risc, però el vam assumir i no va passar res.

Altres opcions i consells, les podeu afegir (com sempre) als comentaris.

I si em preguntéssiu, com es fa aquell beneit que tan bé s’ho havia passat al final de Manuale d’amore 2, “…I HA VALGUT LA PENA?” Jo us diria, com ell “SI! Ha valgut la pena! Cada cèntim de Baht, de Real, de Dong i de Kip, cada cèntim d’Euro i de Dòlar americà, ha valgut moltíssim la pena!” Si no hi hagués anat, hagués invertit els diners en alguna altra cosa i el passat, hagués estat igualment un gran mes d’Octubre… El meu tour per Indoxina però, jo no el canvio per res del món.

Tot pressupost acurat i limitat de viatge ha de contenir un petit apartat dedicat a imprevistos, com la necessitat d’una nit extra d’hotel, un metge o una multa per qualsevol fet que ens pugui passar en un país estranger. Aquest petit apartat s’acostuma a basar en la targeta de crèdit i prou, però hi ha de ser.

Sergi Ortiz

Escrit tot just fa un any, marxant de Maastricht

Glossari

Tuesday, 13/11/2007 (08:03)

Tuk tuk (o touk touk) – Originàriament és un tricicle, un híbrid de moto i carretó. Els més autèntics i tunnejats estan a Tailàndia. N’hi ha amb manillar cutre, tipus vespa, o manillar “harley” amb el dipòsit entre les cames del conductor. A partir d’aquí, i tot i que cada vehicle té el seu propi nom, s’acaba anomenant tuk tuk també a una moto normal amb un carretó enganxat al seient, o als camionets (i camions) on s’hi va assegut de costat. Una moto o un pick up (tot terreny) són taxis i prou.

Mini bus – Vehicle Toyota ple de turistes que enllaça dues poblacions cagant llets, com si fos una ambulància. Més ràpid, no s’hi pot anar. O bé és l’únic mitjà que hi ha, o bé per un petit import extra, fa la competència a l’autobús. Sobretot: si teniu un bitllet de mini bus, no deixeu que us posin l’equipatge en un autobús gegant!

Bike – És una moto. I són motos (per desgràcia per a la zona) casi tot el que es lloga arreu. Si voleu llogar una bici, demaneu una bicycle.

Free pick up – Casi sempre que es compra un bitllet de bus en una de les moltes agències que hi ha, s’hi inclou la recollida gratuïta al Guest House i el trasllat a l’estació d’autobusos, normalment una esplanada en algun lloc concret.

7 Eleven (Seven Eleven) – En anglès, 24/7 (twentyfour seven) vol dir obert o disponible 24 hores els 7 dies de la setmana… és a dir, sempre. Com que en alguns països això no és legal, hi ha una franquícia de botiques que es diu 7 Eleven, on hi ha de tot (bàsicament per menjar) i que de fet no tanquen mai. L’Àsia i els EUA n’estan farcits.

Guest house – Ni hostel, ni pensió, ni hotelillo. Allà n’hi diuen Guest Houses, i a partir de 2 pax és sens dubte la millor opció.

Pax – En el món del turisme, persona/es.

Shake – En anglès, un milkshake és un batut (llet + gelat). Allà els shakes són bàsicament gel i alguns trossos de fruita tropical. Al principi molt temptador, acaba sent proporcionalment car, segons el trosset de mango que t’hi posin pels voltants del dòlar que acostuma a valer. Tot i així i evidentment, molt millor que un sorbet occidental, caríssim i fet a base de pols.

Lady boy – Ves que hem de dir… n’hi ha un munt! Sobretot a Tailàndia, ja són part de la seva cultura. No us en fieu de cap dona alta i amb pits!

SlideA Sliding door és una porta corredera. Si hi posa Slide a l’entrada, ni empènyer ni estirar: cap al costat! N’hi ha d’automàtiques, i n’hi ha que no.

Snorkel – és el tub que es fa servir per respirar quan es porten les ulleres de submarinisme. Ja que la majoria de vida marina està propera a la superfície, unes ulleres i un tub (un snorkel) són suficients per gaudir-ne. A partir d’aquí, aquesta activitat es diu Snorkeling en anglès, i fer Snorkel en català. (Som així…).

Scuba diving – fer submarinisme.

ScubaSelf-Contained Underwater Breathing Apparatus. (Ja sabia jo que aquesta paraula no era normal).

ATM – Caixer automàtic.

El Vol

Tuesday, 13/11/2007 (07:48)

Seiem, ens enlairem, persianes avall! Si és que hem de veure el sol en algun moment. L’avió es transforma en una màquina del temps; que els rellotges facin el que vulguin, que a partir d’ara mana ell. Comencem el vol.

Ho he titulat vol, perquè principalment és el de tornada. I parlo de vols, perquè per mi són ben importants:

Sempre abans de pujar a l’avió tinc la mateixa sensació… una sobtada alegria, un somriure nerviós, una petita dosi de felicitat! I és que agafar un avió significa moure’s, anar ben lluny, viatjar i veure món. Posats a moure’s, més ràpid no es pot.

La diferència entre un vol, i un gran vol, es troba en el sopar o l’esmorzar (o el que sigui que ens donin de menjar), es troba en els botonets de la Play al comandament de l’apoia braços, en el telèfon al revers, per trucar a casa o a qualsevol altre passatger; es troba en la quantitat d’emisores de ràdio, de jocs, de pelis, de documentals i de sèries que pots mirar, es troba a la bosseta amb cacahuets, xocolatines i caramels que et donen abans de dormir, en el plàtan que reparteixen hores més tard per qui estigui despert, en la freqüència que t’ofereixen alguna cosa per beure… Donant l’antifaç, la manteta i els mitjons per descomptat, és clar.

Així doncs, descarto British Airways del meu rànking personal de les millors companyies aèries del món, i hi afegeixo Qantas! Ens quedem doncs amb Qantas i Lufthansa per quan siguem rics i puguem triar la companyia. (Qantas i British són del mateix grup, eh? O sigui que és casi impossible triar… Tot plegat és una mica tonteria).

Per comoditat, eficàcia i simpatia, Vueling es mereix tots els honors i avantatges a l’aeroport de Barcelona! Click-air i Iberia, a la foguera.

 

Ah! Si durant qualsevol trajecte aeri teniu gana o set, pregunteu si us donen uns cacauets o un got d’aigua! La majoria de vegades és que si, i per provar, no s’hi perd res.

Quien tiene vergüenza, ni come ni almuerza.
Popular

D’aquí cap allà

Tuesday, 13/11/2007 (07:41)

Només dir que ja vaig mencionar com de content n’estava, dels autobusos tailandesos i del bé que ens cuidaven. Això però, només succeeix en els trajectes comprats a l’estació d’autobusos, eh? A vegades hi ha autobusos només per a turistes, muntats per les agències, probablement més cutres que els de línia normals.

Em podria enrotllar molt, però el resum és que busos thais i busos de guiris són diferents i s’aturen a llocs diferents… i jo crec que trobar l’equilibri entre tots dos mitjans és la clau, per veure una mica de cada i arribar aviat a destinació, que és l’objectiu. Si l’encertem o no, també és bastant qüestió de sort. De vista, i de sort.

Aquell tren rovellat per dins i per fora que triga sis hores a fer 100kms no l’hem vist pas… ni l’hem trobat a faltar! No ens enganyem, aquest ha estat un viatge sempre contra rellotge! Hem agafat busos, mini busos, avions i catamarans! Ja està bé…

Per cert, que el trajecte de tornada amb el catamaran, una meravella, eh? Mar tranquila, passatgers tranquils també.