Arxiu del October del 2007

Khao San Road – Bangkok

Tuesday, 30/10/2007 (04:03)

Deixeu-me escriure quatre coses sobre aquest indret… Per la gent de per aqui i per molta mes, aquest es un nom casi tan ben conegut com Tailandia mateix! Tot i que no sempre ha estat aixi…

El 1782 la zona del Gran Palau era el centre del nou establert Bangkok. Llavors Khao San Road, a uns 20 minuts a peu del palau, era un carrer o carretereta com ho hagues estat qualsevol altra zona residencial.

Que va passar? Doncs sembla, que durant el boom economic de Tailandia el 1982, (?) (Mes informacio a la interxarxa) i sent tambe l’any 2525 del calendari del Budista afortunat, el govern Thai va decidir celebrar el bicentenari de Bangkok! I van llencar unes campanyes espectaculars, promocionant festivals i esdeveniments, que van fer que les places hoteleres de Bangkok quedessin casi casi esgotades. (Com a minim les de preu raonable).

Els nostres amics els Backpackers, sempre avispats a l’hora d’estalviar-se un duro, van anar a Khao San Road, ja que estava mes o menys al centre, i de fet van convencer els residents de llogar alguna habitacio que tinguessin de sobres. Aixo no vol dir que tots els motxileros anessin cap alla en processo. pero si que algun cervellet viatger sense vergonya devia de ser el primer!

En fi, que tal i com van les coses a Tailandia, el locals van pillar ben aviat la idea i van comencar a sortir Guest houses per tot arreu; i es que es aixi, eh? A cada pais: que voleu… samarretes? Bicis? Motos? Internet? Quads? Aletes? Birres? Musica per l’iPod? Allo que el guiri vol o necessita, el local ho busca i li ho ven. Aixi doncs, darrera les guest houses que sortien com bolets, tot tipus d’empreses de menjar van apareixer tambe, i a partir d’aqui agencies de viatges i excursions, restaurants, botigues d’aquelles etniques que venen collarets i pulseres, roba hipie, venedors de musica, tattoos, bijuteria de plata, falsificadors de carnets d’estudiant, de periodista, etc etc.

Tota la zona completament, anomenada Banglampoo i de fet una de les zones principals on els Bangkokians feien les compres, es va tornar en un poble global amb menjar d’arreu del mon i gent de totes les cultures, bon rotllet i bla, bla, bla…

El segon gran canvi per aquest carrero va venir per alla la meitat dels noaranta (a partir de 1996) quan un viatger va publicar un llibre brillant, molt popular, seguit per una peli (si tan brillant o no ho decidireu vosaltres) anomenada The Beach, La playa (2000). De sobte, es veu que tothom havia sentit a parlar de Khao San Road i tot Deu hi volia anar i veure-ho com a minim una vegada a la vida, o sigui que el carrer va passar a ser part del bus turistic, visita obligada com el Gran Palau, els temples, etc etc.

La influencia de tots aquests visitants (o clients) va canviar la cara d’aquest carrer i va crear places d’allotjament de mes qualitat, restaurants mes classics i locals per sortir de nit, etc etc, tot i que encara presumeixen de no haver matat l’esperit original, bla, bla, bla (puaj) :)

Tot i aixi, el que esta clar es que tothom que vingui a Bangkok passara per aqui… veniu-hi! Feu uns beures, compreu samarretes xules i pantalons de camuflatge, feu-vos (si voleu) tatuatges i trenetes de record i, sobretot, no us quedeu nomes a Khao San Road… passegeu per tots els carrers de la vora! Per les paradetes on tambe hi compra la gent d’aqui (els thais, els locals) pels carrers adjacents que no tenen res a envejar, endinseu-vos als carrerons petits on tambe hi ha de tot i, important, busqueu un lloc per dormir que no estigui damunt de les discos, eh? Es ben facil i agrait, tambe.

En aquest carrer us hi podrieu passar les vacances senceres, pero espero que de seguida (despres de veure les coses importants de veritat de la ciutat, tambe) marxeu a veure el pais.. cap al nord o cap al sud! Res us deixara indiferents, i com mes temps hi passeu (crec jo) mes a gust us hi sentireu.

Records des d’aqui! Des de Khao San Road.
Kop can claaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaap!
Gracies.

Aqui queden unes quantes fotos de qui va ser la meva companya de viatge durant moltíssims dies! Encara som bons amics, tot i viure en continents diferents, i espero que segueixi així durant molt de temps.

Mai a la vida havia passat tant de temps seguit amb una dona! I de fet amb ningú, em penso. Ja devia tenir paciència, ja… xD

dsc04172.JPG

dsc04173.JPG

dsc04174.JPG

dsc04176.JPG

dsc04180.JPG

dsc04181.JPG

I never eat bananas… I feel like a monkey, you know?
Hsieh Chiao Hui – Seven

(Sevenoli!)

Serginho Bourne

Sunday, 28/10/2007 (08:48)

Dema, ens tornem a moure!
Previsio:

29.10.07
09.00h em porten a Mae Haad, per agafar el meu estimat catamaran!
10.00h marxem cap a Chumphon. (cata pun chin chon)
13.00h marxem en bus cap a Bangkok.
20.30h arribada a BKK
21.00h he quedat amb la Seven al Guesthouse; si estes ple o hi ha qualsevol problema, miro correus a veure on i quan quedem.

30.10.07
Check out i dia lliure.
19.45h vaig a l’aeroport.

31.10.07 – No sera pas un dia curt!
00.10h – Despego cap a London en un avio gegant de British Airways.
05.55h – (casi 13 hores mes tard) arribo a London.
06.30h – Agafo bus cap a Gatwick
09.10h – Vol cap a BCN
12.20h – Arribada (si tot va be) i vaig cap a casa.

A la tarda, o be amb Jaume o be solet, anire cap a Reus.
Sopar por ahi, i dormir a casa dels papis.

Fins aviat!

Turista accidentat

Sunday, 28/10/2007 (08:26)

Turista accidentat,
aterres amb la guia sota el braç.
Saps a quin pais ets o no?

Turista accidentat,
xancletes de dit, ungles enlaire
moto llogada, besso socarrimat.

Turista accidentat,
que amb el teu paper de vater
un cop més la canonada has embussat.

Turista accidentat,
que celebres el teu titol de busseig
i ens col.lapses la clinica mes tard.

Turista accidentat,
ja saps on ets o no?
agafes el planol, i el mires desorientat.

Turista accidentat,
encara no saps pujar al tuk tuk
i vols aprendre a anar en quad.

Turista accidentat,
veus passar el catamaran per l’horitzo,
tu tambe hi has vomitat!

Turista accidentat,
com t’agraden les palmeres, eh?
Al final, inutil, t’ha caigut un coco al cap.

 

Al meu amic Joan
(junt amb en Damià, qui ha omplert de vida els meus anys a Barcelona)
No marxeu, cabrons!

Koh Tao

Brilla el sol sobre l’illa Tortuga
Homes granota s’endinsen al mar.
La brisa,
mante l’anar i venir de les palmeres.
Boscos,
de pendols de Foucault.

The Big Shit – 28.10.07

Sunday, 28/10/2007 (08:01)

Que ahir vam fer submarinisme us va quedar clar, no? I que la mar estava revolta tambe, no? Us heu d’imaginar a en Simon davant, obrint pas mirant la bruixola del seu (mega) rellotge i darrera la Neozelandesa i jo, sense perdre de vista les seves immenses aletes grogues. (Que be que fossin grogues, eh?). Entremig, tot envoltant-nos, un brou marro ple de particules en suspensio, i un munt de corrents que les feien circular per tot arreu. Apart hi havia tambe (evidentment) els nostres amics els peixets (la vida maritima!), teorics protagonistes de tot aixo. Tambe mencionar, que un, un sol cop vaig tocar una roca pel costat de la qual anavem passant, i em va deixar la ma feta un nyap! Semblava una roca metal.lica, afilada, feta de fulles d’afaitar! El cas es que va sagnar una mica al moment, i ja esta. (Jo ja patia i vaig tancar el puny ben fort, que no vinguessin els taurons!).

Be… tota la tarda marejat, efecte post vaixell es veu (jo al vaixell estava la mar de be!) i ja despres de l’examen (que vaig aprovar… que si) despres de veure Top Gun amb tota la troupe Big Blue, vinc a les computadors de sota casa meva, escric quatre linies… i me’n vaig a dormir, sense aconseguir-ho.

Arribo a l’habitacio i noto que tinc les orelles taponades… i faig allo d’intentar bufar amb el nas tapat, badallar, moure la mandibula de costat a costat fins que casi se’m desencaixa… i res! I els gripaus (pesaaaats!) a fora que no callen, i jo que cada cop els sento mes lluny, i que si… que no hi sento, i si em tiro les orelles cap enrera se’m destapen, pero tan aviat com deixo em torno a quedar mig sord, i comencen a fer mal, l’esquerra mes que la dreta, i de mal que em fan no puc dormir i me n’adono llavors que les rascades de la ma segueixen obertes, i que si faig servir la ma com normalment s’obren les petites linies encrostades, vermelloses, rectes al llarg dels dits. I els gripaus que segueixen amb el cant nocturn de la pluja… i “desquiciat”, desesperat i preocupat m’adormo que son casi les tres de la matinada.

Tenia l’esperanca que avui al mati hagues marxat el taponament (pop, pop) i la sordera, pero no… seguia alla! I jo que casi que no hi sentia gens; al principi em pensava que el mal era degut a no eixugar-me les orelles (ningu s’eixuga res, alla) pero al mati he vist clar, que havia d’anar al metge! (Quan un home decideix per si sol d’anar al metge… es que esta fotut, eh?).

Arribo aillat del mon per la sordera (holaaaa!) i em fan passar, li explico al dottore thai que tinc el sistema auditiu taponat, que ahir vaig estar en remull, que a veure si hi pot fer una ullada amb la llanterneta, i el tio que s’hi atansa, mira dins el meu cap i diu amb els ulls de sobte arrodonits “Cunyao! Aixo esta molt brut!” I jo que penso “Osti… si que soc guarro”.

I em tomben en una llitera, m’hi posen unes gotetes, i comencen a purgar els conductes auditius, a base d’aigua i xeringa gegant… i no us creurieu la de merda que ha sortit, d’alla dins! Pero molta, eh? De les dues orelles… mare meva! Aixi que avui el mar devia estar net… m’ho vaig quedar tot jo! I el tio burxa que burxa, xeringa que xeringa, i al final si… ho ha deixat tot net i debilitat. M’ha donat unes gotetes, paperassa… i au, tu! A reveure! Passant per caixa, eh? Evidentment… Pero ja esta be.

Encara ara em fan una mica de mal, pero “m’he tret un pes de sobre”, un munt d’alga!

Apart d’aixo, que ha condicionat tot el meu dia, avui ha sortit el sol a Koh Tao! Jo he passat de posar el meu cap dins el mar (evidentment!) i m’he limitat a passejar fins una cala del nord, i a buscar la inspiracio!

Seguirem escrivint.

PADI Open Water

Saturday, 27/10/2007 (06:57)

Ieeeh! Ja esta! Hem fet dues immersions mes (40 minuts a 18m, pero a mi se m’ha fet massa curt!) i a la tarda, l’examen! Que si que aprova tothom… pero Serginho ha tret la millor nota! (94%) i aixo sempre senta be…

Sabeu a l’anunci de Rianxeira o de Pescanova, quan surt un vaixell pesquer al mig del mar? Doncs aixi estaven les rodalies de Koh Tao aquest mati… no hem estat enretxats pel sol, no ha sortit la familia Nemo a saludar-nos i no hem tingut una visibilitat de 40m com diuen que hi ha a la costa oest… pero ja sabem el que es fer submarinisme amb condicions nefastes! Per gaudir del bon temps ja hi haura moltes mes oportunitats, si tot va be i jo m’ho he pres com qui fa classes de conduir i li toca un dia amb pluja i vent: millor, no? Com a minim tens el profe al costat! Una setmana de sol tropical i un bronzejat d’enveja hagues molat (homeee! El moreno es com els diners, mai se’n te prou) pero tenint en compte que el temps durant aquest ultim mes hagues pogut ser molt i molt pitjor, no me’n penso queixar pas.

El poble de Sairee segueix xop, carrers que fan de riera i gent manxant aigua per tot arreu; jo ja ni em trec ni deixo assecar les sandalies… creuo el carrer com tothom, amb l’aigua marro casi fins el genoll.

Ara si! Dema diumenge, festa: descansar, escriure un parell de coses que tinc pendents i comprar el bitllet cap a Bangkok per dilluns, i dimecres si, cap a casa! Ja esta be… A vegades val la pena marxar, ni que sigui per poder sentir allo del “tornar a casa”.

Aqui lo del canvi d’horari no es porta… no els ho vull ni provar d’explicar! …Ja podia ser una setmaneta mes tard :)

Tot cos submergit en un fluid experimenta una empenta vertical i cap amunt igual al pes del fluid desallotjat.

Principi de la hidrostàtica d’Arquimedes.

El gran blau

Friday, 26/10/2007 (06:21)

Avui he fet submarinisme per primer cop a la meva vida!

Hem deixat les piscines enrera i hem agafat la barca cap al vaixell, i el vaixell ens ha portat cap a les illetes de Koh Tao i alla si… hem fet dues sessions de 40 minuts, a uns 15 metres sota l’aigua! …Avui no, no hem vist el sol, i ha plogut, plogut plogut sense parar una altra vegada… al mati hem fet classe (al bar del big blue, mig a les fosques, mig esquitxats per la pluja) i la tarda tota al mar.

Hi ha qui diu que per fer submarinisme es igual quin temps faci! Que a sota l’aigua la pluja no mulla… i en part es veritat, eh? L’aigua calenteta ailla de la tempesta d’alla dalt, pero noo! No hem digueu que es el mateix! Les retxes de sol d’Antonia Font be que hi deuen tenir res a dir, en tot aixo! I no… no pot ser la mateixa sensacio, tal i com hem sortit avui de l’aigua, envoltats de la permanent grisor i ventet de Koh Tao, que sortir i veure el sol, el cel blau, l’aigua clara sobre la sorra blanca… em nego a pensar que pugui ser el mateix! I avui al principi, sota la pluja, un altre cop tremolor! No pot ser el mateix el bronzejat i la suor, que la tremolor: no pot ser!

Tot i aixi, ha estat una gran experiencia… hem vist peixos pallasso (finding Nemo!), mantes adormides sota les roques, peixets de colors i sense color, peixots amenacants i d’amistosos… i ens hem passejat per tot arreu, entre les roques, entre el daltonisme de colors causat per la profunditat, buscant el mite, el gran tauro balena perseguit per desenes de peixets… sense arribar a trobar-lo.

Dema al mati hi tornem! Hem quedat a les 6.45h al bar, al cole, per fer dues immersions a 18m (el nostre limit per ara) i a la tarda farem l’examen… aixi doncs me’n vaig, a estudiar, i a dormir!

Seguirem escrivint.

“Retxes de sol atravessen blaus marins,
ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles
que ja s’ha fet de nit i es plàncton s’il·lumina
i canten ses balenes a trenta mil quilòmetres d’aquí.”

Antonia Font

El millor “Youth Hostel” del mon

Friday, 26/10/2007 (05:38)

Un Youth Hostel en angles es un hostal… un alberg juvenil, avui en dia tipicament ple de backpackers (o motxileros), joves viatgers aparentment de pressupost ajustat. Si… ja se que ja ho sabeu, pero penseu que aixo ho llegeix l’Oriol, tambe! :P

El meu amic Damia te intencio, l’any que ve, d’obrir un Youth Hostel a Ljubljana, Eslovenia! I jo, gastant tots els meus estalvis a l’altra banda de mon no pensava que pogues ser-li de gran ajuda, pero tot i aixi hi vull posar, des d’aqui, el meu granet de sorra: com?

He anat preguntant a viatgers i viatgeres que no paren de tombar pel mon, que es el que fa d’un hostel… un gran hostel; quins son aquells petits detalls aparentment insignificants, que tant s’aprecien al tenir-los, o que tant es troben a faltar quan no hi son, i les respostes han estat casi sempre les mateixes! Alguns grans personatges que he conegut aquests dies se’m van escapar… que hi farem!
- Hooks: Ganxos darrera les portes, sobre tot als banys! Que dur quan entres alla i no hi ha cap lloc per penjar ni la tovallola, ni el necesser, ni res de res! El mateix passa a les habitacions.

- Llum de lectura: Als “dorms” sobretot (grans sales amb lliteres, habitacions comunes o compartides) s’agraeix molt un petit llum de lectura a cada llit, no nomes per llegir o fer el que sigui, sino tambe per no haver de despertar a tota l’habitacio quan et lleves o te’n vas a dormir.

- L’interruptor, al costat del llit: Si nomes hi ha un interruptor, s’agraeix poder apagar i encendre el llum des del llit.

- Tovalloles disponibles, netes i gruixudes.

- Matalas dur.

- Que s’hi facin (o organitzin) barbacoes, festes, promocions, etc. Ja que a la gent (als backpackers) els agrada coneixer gent i parlar dels seus viatges, properes destinacions, etc, i tambe els agrada la festa i que els facilitin la vida! Aixi doncs, oferir un sopar festiu i birres a bon preu, es una aposta que facilment pot tenir exit! Client satisfet, i la caixa del bar, tambe.

- Zona comuna tranquil.la i comfortable, amb jocs de taula, cartes, algun mapa, llibres, alguna guia que es va oblidar algu… Per les mateixes raons descrites mes amunt.

- TV room! Amb un munt de pelis que la gent pot mirar. A Indoxina es molt corrent, primer perque totes les pelis son pirates, i les tenen totes (totes les d’aqui i les d’alla) i segon perque quan la gent viatja durant molt de temps, (mesos i mesos) be quan plou o be quan ja no es pot mes, una tarda al hostel mirant una peli es una proposta imbatible; per accedir-hi s’ha de fer alguna consumicio minima al bar, o alguna cosa semblant.

- Al lavabo, pica i mirall, tot junt. Sona llogic (o il.logic si no ho estan) pero a molts llocs la pica esta aqui i el mirall alla… i la millor opcio per aquell dia es senzillament no afaitar-se.

Que estigui net, la simpatia etc etc no hauria de ser res d’especial.

Fins aqui, no en tinc mes! Pero ara si, estimats viatgers i viatgeres que em llegiu, petits i petites travelbugs, si teniu alguna idea en ment que ens pugui ajudar a obrir el millor Youth Hostel del mon, afegiu-la (si us plau) als comentaris!

Algun dia hi farem tothom una gran barbacoa, en aquest hostal.

Damiano! Ves-hi fent una ullada, a veure que et sembla… i a veure que hi podem fer!

*Save water, save light, save our world!
Cartell escrit en un lavabo de Vientiane, Laos.

La fi del viatge – 25.10.07

Thursday, 25/10/2007 (06:27)

Hola a tothom!

Voldria dir que el viatge, el que es el viatjar en si… ja s’ha acabat, eh? Queda una nit a Bangkok i el tiron de tornada… pero la resta, vacancetes!

Vaig fer dos dies passejant per l’illa com si fos el Dioni al Brasil (amb una pluja ininterrompuda que esparverava), i ara segueixo a la meva petita illa, on hi van passant coses importants!

Ahir per exemple, i contra tot pronostic, va sortir el sol! (Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuhuhu!) Rieu, rieu de les meves pregaries! No es que dures massa… pero com a minim em va recordar allo de que “tot es possible”, i que “l’esperanca es l’ultim que es perd”. Avui hem tingut una mica de sol, tambe. :)

…Mes coses importants? Ahir vaig comencar el curs de busseig! A la tarda, tancat en una classe mirant videos i responent preguntes (amb un llibrot) sobre cossos que floten a l’aigua, pressions, respiracions i reaccions, tot plegat una mica enrebessat i impressionant (impressionant en el sentit que impressiona, que fa por, eh? poh!poh! Pulmons que exploten, etc etc). Avui al mati mes classe, un petit questionari… i a la tarda, piscina! Al principi facil i be, despres uns moments d’angoixa quan ens han fet estar un minut sota l’aigua sense la mascara (les ulleres) i tot plegat se m’ha fet molt incomode: el respirar, el bombolleig, i m’he plantejat tot allo de que fots en aquesta piscina, mira que si t’agafa “el cague” a 15 metres sota l’aigua… pero reees! Al final hem fet el minutet, i a partir d’aqui gloria…. buidar la mascara d’aigua, “levitar” just al centre de la piscina, respirar de l’aparell de la del costat, pujar, baixar, treu-te la mascara, torna-te-la a posar… i al final m’he quedat amb ganes de mes! Tot i que no cal patir, que dema hi tornem: al mati mes classe i examen (sii! es com a l’auto escola aixo) i a la tarda ja, anem a mar obert. La piscina ha estat be… tot i que ens hem fotut de fred, eh? Collons quin fred que hem passat aquesta tarda, tot tremolor.

Una curiositat (jo no ho sabia) es que l’armilla que portem, s’infla i es desinfla! Be de l’aire que respirem (de la bombona) o be manualment a la superficie, pero el cas es que amb dos botonets pots pujar i baixar dins l’aigua, com un submari! Jo em pensava que era bastant mes arcaic, tot plegat.

…I qui som?
El profe es diu Simon (“Saimon!” No Don Simon) i es de Liverpool; despres hi ha dues noies de London (dues Londoners! espectacular), una USA, una neo zelandesa i un servidor. Aixi doncs, tot xurris… i tot angloparlants! Que tot i que no es pas facil, em considero molt afortunat: al cap i a la fi, si no els puc seguir jo… qui ho fara? >: )

“Full Moon Party”
Les dues angleses ens deixen dema… se’n van a la festa de la lluna plena! A l’illa del costat, potser la festa mes famosa de Tailandia: l’illa plena a abarrotar, gent arribada de tot arreu, dj’s, concerts, vaixells que arriben plens i d’altres que marxen mes plens encara… jo ja n’havia sentit a parlar (tothom n’ha sentit a parlar, aqui) i a la guia tambe en parla i per aixo mateix ja esta tot parlat… i jo ja vaig decidir que no hi anava, que el pressupost ja esta mil.limetrat al maxim, que em queden molts pocs dies per tornar a casa i que estem aqui per bussejar… a la festa ja hi anirem l’any que ve. (Les angleses fan classe al mati, busseig per la tarda, agafen vaixell i fan festa… i volen tornar l’endema per fer la immersio final! Jo em penso que ja soc gran, per fer aquestes coses… i li dono massa importancia a l’activitat en si com per poder-la cagar tan importantment).
Be, ja ho sabeu! Full Moon Party, venim l’any que ve o que? O el mes que ve… cada lluna plena n’hi ha una!

Me’n vaig a l’habitacio a fer els deures i a descansar… mentrestant, per aqui tambe, vaig descobrint petites coses que m’il.luminen de sobte el rostre amb claredat… com que “Koh”, vol dir illa! Koh Tao, Koh Phangan, Koh Samui! I ho veig tot molt clar, il.lusionat, (aaaaamigo) i em sento alhora ruc de no haver-ho pensat abans per mi mateix; em sento com molts dels meus alumnes (els ho veig a la cara) quan els explico que S.O.S. vol dir Save our Souls (salveu les nostres animes! pell de gallina) o quan els demano que recordin d’una vegada que forgive, vol dir perdonar.
O tornare a dir. Que recordin d’una vegada que for give, vol dir per donar.

Tao, vol dir tortuga.

*
*
*
**Avui m’han dit que el meu amic en Melchor (finalment) deixa SB Hotels!
Felicitats (de veritat) des d’aqui.

…Per que’?

Monday, 22/10/2007 (21:48)

“Pujo al cim mes alt de Koh Tao (379m vora el mar) sota la intensa pluja que no cessa, i suat i cansat arribo a dalt de tot; mes enlla de la intensa verdor de palmeres i bananeres no hi veig mes que grisor… hi ha un gris fosc que es menja fins i tot la silueta de les muntanyes, un mantell apagat que cobreix Koh Tao completament… i sembla que aquest mantell s’estengui per tot el golf de Tailandia, per tot el mar del Sud de la Xina, evitant que ningu del sud est asiatic pugui veure el sol mai mes.

I la pluja, en comptes de ser clement i cessar per al meu prec, n’augmenta la intensitat alhora que augmenta el soroll i el repicar d’aigua al meu voltant, i el cant dels ocells, que no ha cessat durant la nit, es torna encara mes esfereidor i punxant. Just al cim de la muntanya, en el punt mes alt, m’intento mostrar el mes baix possible: desplego tota la meva humilitat i em doblego, m’inclino, m’agenollo sobre el fang i revereixo tots els Deus, amb els palmells de les mans juntes davant del pit, com els cristians o els budistes, despres recolzo les mateixes mans sobre el terra, com els musulmans, i beso el fang de pluja fresca; adoro tot el que em rodeja com ho fan els hinduistes i llavors si, clamo a Deu, a Al·là, al happy Budha i al mes enlla, amb totes les meves forces: “Per que? Per que has esperat a aquesta, la meva ultima setmana per descarregar tota aquesta aigua? Perque no para de ploure, per que no cessa aquesta consecucio de rams, ni de nit ni de dia? Per que no t’emportes aquesta tromba d’una vegada, per que, per que!”

Llavors si, amanseix el caure d’aigua… i diversos llamps uneixen cel i terra, amb prou feines diferenciables, i el tro sonor, omnipresent que els persegueix apareix tot trencant el silenci momentani i entre tal espetec de remor, se sent una veu d’ultratomba, que em penetra fins l’anima del cervell, a traves de les orelles tot dient:

“Wet seeeeeeeeason!”

Sairee Village, Koh Tao – 22.10.07

Sunday, 21/10/2007 (20:23)

Si, si… vam (vaig) arribar a Koh Tao!

…Que t’es igual 25, que 30, que 35 hores, no? :) Doncs al final en van ser mes de quaranta! Per xulo.

Vaig sortir de Pai dissabte 20 a les 14.30h, vaig anar en mini bus fins a Chiang Mai, d’alla em van portar (despres de sopar rapidament) en camionet fins a un altre bus, que ens va portar fins a una estacio de servei, on vam canviar de bus, i vam seguir fins a Bangkok. Arribo a BKK de matinada, ja fet pols, i agafo tuk tuk fins a l’estacio de busos, senzillament perque era molt mes barat que anar a l’estacio de trens. Agafo un bus (una bona estona mes tard) cap a Chumphon! (Cata pun chin chon) i hi arribo tard, tardissim… D’alla, moto taxi fins on s’agafa el high speed catamaran cap a Koh Tao, i toca esperar esperar fins les cinc de la matinada, que compro el bitllet, i fins les 6.30h… que ens deixen embarcar.

El catamaran en si es mou moltissim nomes d’entrar-hi, i ja no para fins a destinacio; Sea Odissey de Port Aventura, vaixell rentadora que centrifuga l’estomac i fa nus a la gola. Ja als primers minuts, un crio i un asiatic que vomiten… tripulacio ja preparada amb bosses de plastic i paper higienic per tothom. I a mi, que m’agrada navegar, que m’agrada tant anar en vaixell com en avio, penso, una hora i unes quantes trallades (alienes) mes tard que tenen rao… els esmorzars a mig digerir tenen rao de dir prou, si es que havia esmorzat ningu alla; les Pringles tenen rao de voler sortir d’aquell puja i baixa, d’aquells dos horitzons que pugen i baixen a dreta i esquerra darrera els vidres enfosquits, i al mig un sol completament roig entre nuvols que no para de fer giragonses al nostre davant. A la tele, a les dues teles, ens posen un parell de pelis que son d’agrair vist l’espectacle mediocre que ens envolta… primer comencem “Black Hawck down” (derribado) fins a un punt que torna a comencar, diverses vegades, i despres ens posen una peli de preso anomenada “The last Castle”… una peli que no se sent en absolut, i amb els subtitols en angles del making of! (como se hizo) tot plegat es grotesc, pero a mi de gracia no me’n fa cap.
Al final, dues hores mes tard (no una i mitja com diuen, eh?) dues hores mes tard arribem a port, i jo sense esma ni per fer un glop d’aigua (ves que no surti tot, aqui!) arribo a la meva destinacio! Koh Tao… l’arribada no es gens triomfal, dia gris i enfosquit, brisa marina que despentina les palmeres i massa cansament a sobre com per pensar en res mes. Tambe val a dir que un diumenge de bon mati no es bona hora com per arribar a cap ciutat del mon, em penso. Arribo fos, sense mes “nitros” que gastar, exageradament fatigat i agafo taxi fins a Sairee Village (llegit Sairi’; lo de village no sona massa Thai, pero tampoc sonava gens a vietnamita el City despres de Ho Chi Minh!).

El cas es que ja som (soc) a Koh Tao! La petita illa del sud est asiatic, on fins i tot les estrelles de mar porten ulleres de fer submarinisme; em van deixar al centre de Sairee quan jo encara em pensava que erem a la carretera, i es que aquest poblet son quatre carrers (quatre… si voleu serem generosos i direm que en son cinc) vora la platja on, a l’igual que tots els llocs on he estat fins ara, un occidental hi pot trobar tot el que pugui necessitar. D’atractiu en te poc… quatre bars, quatre restaurants, quatre botigues de submarinisme i quatre son les passes que pots fer, abans de trobar-te enmig d’un Ressort, o senzillament fora del poble. Quan arriba el vespre i es pon el sol, tornen els submarinistes de l’aigua talment com a La pell freda de Sanchez Pinyol, i omplen de vida el poble.

The Big Blue! Es que encara hi ha algu que no hagi vist aquesta pel.licula? (Le grand bleu, el gran azul!)
Aixi es com es diu el lloc on m’ allotjo i on aprendre a bussejar; hi ha mes llocs, potser fins i tot de mes barats, pero aquest, apart de ser el mes popular, es el que mes m’agrada a mi; o sigui que despres de preguntar i comparar amb un altre lloc, arribo a un acord amb el “boss” despres de negociar vuit nits, quatre de curs i quatre de res.

Tot, tot es negociable companys! (i companyes)
especialment en temporada baixa.

Aixi doncs, em quedo com a minim una setmaneta en aquest raco d’illa i de planeta, el lloc mes bonic de la Terra a partir d’ara.

No ho vaig arribar a mencionar, pero Taiwan va caure de la llista ja el dia 14:
Els avantatges eren veure el pais de la Seven, visitar Taipei i l’edifici (diuen) mes alt del mon, i afegir un pais mes a la llista dels visitats fins ara, que no son pocs. Els inconvenients (desavantatges, handicaps! diuen alguns) eren el bitllet d’avio i els preus occidentals d’aquella illa, (res, o molt! a comparar amb els d’aqui) mes els terminis justos, justissims en els que ens moviem. Aixi doncs esta clar… a la porra Taiwan! El principal afectat es el meu estimat Ori (Oreo) que es quedara sense mobil d’ultima generacio… amb teclat xines. Ja m’ho va ensenyar ell mateix fa molts anys! Si de veritat voleu anar a algun lloc, compreu-vos el bitllet. Ja!

El planning per aquesta illa era descansar ahir (que be una dutxa… que be posar-se una samarreta neta, que be dormir fins a despertar) i comencar avui amb una caminada fins a la costa oest (em penso que no hi ha ni 3kms de banda a banda!), evidentment pujar al punt mes alt de l’illa i poca cosa mes; l’endema llogar bici i tombar de dalt a baix, llogar un kaiak un parell d’hores i veure l’illa des del mar…. tot plegat excuses per descansar i esperar que surti el sol, que torni el bon temps tropical i comencar, llavors si, els quatre dies d’ Open Water de busseig, que al cap i a la fi es la rao que ens ha portat fins aqui.

Tema fotos! Teniu rao… aquest blog passaria a ser blog de concurs ni que fos amb quatre fotos de mostra de tot el que hem vist i viscut fins ara! Pero madame Sevenoli, la meva antiga companya de viatge i encarregada de la fotografia, va dir solemnement que la Seva camara nomes es connectava al Seu portatil… o sigui que, de moment, no hi ha fotos. Des que ens vam separar que n’he fet alguna amb el mobil… ja arribaran, tambe. Deixeu-me afegir que aquelles fotos que a mi em semblaven tipicament originals com la senyal d’Stop que se sap que es d’stop nomes per la forma octogonal (no pas pel contingut), les bastides de bambu, els edificis en construccio apuntalats amb fusta, les desenes i desenes de cables que es creuen (no es barregen?) per tots els carrers… aquestes eren fotos altament censurades per la Seven, que (ja ho hem dit) te un punt de vista sobre les coses bastant diferent del meu.

Ahir a la nit, despres de la migdiada i el sopar, era el moment perfecte per connectar-se pero, ah! Internet no va!
I no va en cap dels llocs que ofereixen internet…
Benvinguts, benvingudes a Koh Tao! 8)

*
*
*
**Dijous passat, a mig mati, van entrar a robar a casa del Xavi i l’Eli, a Valls.
    El meu suport des d’aqui.