El meu món

De fa molts anys que vaig al cinema sol. No sempre, o no exclusivament, però casi sempre hi vaig sol, quan vull, a on vull i a veure el que vull.
Sabeu aquell sentiment de “m’agradaria que tothom ho fes així?” o més sincerament, “com és que no ho fan com jo?” - doncs jo el tinc a vegades, entre altres llocs, al cine.

A continuació, el decàleg de Serginho Records per anar al cinema!

- Intenta evitar els caps de setmana.
És quan va més bé perquè tenim més temps, però és més car i hi ha molta més gent. Sobretot a partir del vespre, no se jo si compensa.

- No entris mai quan la pel·lícula ja ha començat.
Arriba al cinema amb temps per poder per fer cua si n’hi ha, anar al lavabo, seure sense pressa abans que comenci la pel·lícula en un lloc on es gaudeixi de tota la pantalla, que al cap i a la fi paga igual el que està al mig de la sala que el que s’asseu a primera fila mirant al cel.

- No compris menjar.
Perquè allò de menjar crispetes al cinema? I més al preu que van! Què tens gana? Que t’avorreixes? Si menges al cinema, que sigui només durant els “tràilers” (o “previews”). Gaudir d’una pel·li ho veig com gaudir d’un bon llibre, no cal res més que la pel·li en si mateixa, i el “crunch, crunch” crec que no ajuda. Normalment, quan de veritat la gent s’enganxa al relat que està mirant i hi dedica tota l’atenció, és de la meitat cap al final, i curiosament és llavors quan el silenci és absolut.

- No mireu els tràilers, assassins de sorpreses.
O com a mínim de les pelis que vulgueu veure. N’hi ha que són ben llargs i hi surt tant l’argument sencer (desenvolupament, nus i desenllaç) com els acudits (o gags) més divertits. Això també val pels programes de televisió i ràdio sobre cinema i evidentment les revistes, que per contra van bé per adonar-se de coses “que no havíem vist”.
Si aneu al cinema cada mig any sí, s’ha d’apuntar bé! Però si hi aneu més o menys sovint informar-se molt sobre què anirem a veure perd una mica el sentit.

- Quedeu-vos fins el final de la peli, fins que s’acabi.
Als crèdits del final hi trobarem, apart del repartiment, les cançons que hem escoltat o els llocs on es va gravar. A més podem escoltar amb més atenció la banda sonora, tot paint el que acabem de veure.

- Escolliu sempre la versió original, sempre.
Trieu els subtítols no només per “allò d’aprendre anglès”, sinó per conèixer com sonen altres idiomes, per gaudir de la interpretació de cada actor i actriu i sentir la veu que de veritat surt de cada rostre. Vols dir que pots xatejar amb tres persones a la vegada i no pots llegir els subtítols mentre mires una pel·lícula?
Els dobladors defineixen la seva feina com “l’adaptació a la nostra cultura dels llargmetratges provinents d’altres cultures”. A mi em sona més aviat a “castració cultural”, a concepte obtús per tradició. Posats a subtitular, jo subtitularia fins i tot els títols!

Heus ací un bloc ben simpàtic, sobre traduccions de títols d’escàndol.

– ¡Pedazo de título! –

“A Barcelona, fes cas del triangle Verdi, Yelmo Icària, Renoir: si una pel·li la fan a tots tres cinemes, s’ha d’anar a veure!”
Sergi Ortiz Marimon

Històries de Cinema I

El mateix dia de marxar em diu el Marc, després de comentar la temperatura que tindríem durant el viatge (de 9 a 15º) “o sigui, que aneu cap a l’hivern ara”. I de fet així mateix ho podríem dir… Vam anar cap a l’hivern! vam anar a Islàndia.

Aerobus cap l’aeroport (com sempre, et gastes 500€ en un bitllet d’avió i en rateges 5 a l’últim moment?), no era la terminal 1 sinó la 2 (buus verd cap allà) i facturar, pujar a l’avió d’Icelandair express replè de gent i arribar quatre o cinc hores més tard a Keflavík, on hi ha l’aeroport principal, a uns 40kms de Reykjavík. Abans d’aterrar diu el capità que al sud oest hi veurem unes cascades. Per veure-les d’aquí ja han de ser grosses, penso jo, però el Sol que es veu a l’horitzó no se si està sortint o s’està ponent, i encara que m’orientés, tot sota nostre és un mar de núvols. Al final aterrem. Són les tres de la matinada, les cinc a Barcelona. A l’aeroport s’hi anuncia el mateix país i tot d’activitats d’aventura, casi tots els que anem a buscar l’equipatge anem vestits i calçats per caminar.

No és pas fosc, tampoc és clar. El cel és gris, esperem els col·legues de sadcars, que no es presenten, i passada una bona estona truquem, ens vénen a buscar i ens porten al seu hangar, lluny de la tropa avis, europcar, hertz, i lloguem un toyota rav4 que ens va més que bé.

Sota el cel és gris, el paisatge és molt ampli. No se si perquè és molt pla o perquè s’agafa alçada amb facilitat, potser senzillament perquè m’hi fixo, però es veu molt de terreny molt fàcilment. Els pobles són petits i tenen els edificis separats, cases aïllades sovint amb les parets cobertes de metall, com la teulada. Algunes cases tenen el sostre en volta, com l’hangar de Sad cars i tot plegat sembla tan inhòspit com si haguéssim aterrat a l’Antàrtida i les casetes folrades en xapa fossin estacions de recerca, “aquelles d’allà les dels espanyols, les del fons els japonesos…” i així anant fent. El territori es veu tan bast, tan feréstec, que el mar en un racó queda ben bé ningunejat. Tot el que es veu és roca i molsa, poca cosa més, i una autovia de doble carril allà baix que va cap a la capital. Trobar el Guesthouse on descansar ens resulta força fàcil. Esmorzem, dormim i comprem menjar, tot i portar-ne una bona quantitat, i dinem. Després, anem al Blue lagoon! Un spa natural, aigües termals per senzillament passar-hi l’estona que són el lloc més visitat del país i hi passem tota la tarda i vespre, en sortim més que arrugats. Tornem cap a casa, sopem… i cap dormir, tu, que això de les saunes, les aigües calentes i el remull cansa bastant.

Landmannalaugar

Després de visitar tres llocs d’interès (la zona on es va establir el primer parlament del món, una zona de guèisers i fumeroles i una cascada) vam anar a Landmannalaugar, un parc natural rocós allunyat de la carretera principal que dóna la volta a l’illa. Vam dormir al refugi, no vam acampar com seria l’alternativa. Hi vam passar una nit i l’endemà vam fer una caminada d’un dia, que es va allargar més del previst i va ser una sort. “Segueix les marques vermelles i faràs el tomet de 3 o 4 hores, el cas és que eren marques vermelles primer i blanques després, si segueixes les vermelles (i després les grogues) n’acaben sent 7 o 8, d’hores, però la zona a la que tens accés és molt més àmplia i les vistes des dels punts de més alçada són veritablement espectaculars. La peculiaritat d’aquest indret, només accessible després d’una bona estona de pista forestal, de camí de carro (per ells senzillament carretera sense pavimentar) és que la roca és riolita, una lava farcida de minerals que es va refredar inusualment a poc a poc, fent que els turons siguin de colors calents, clars, jugant alhora amb el negre de la cendra, el verd de la molsa o les herbes i el blanc de la neu. Tot plegat sobre els turons arrodonits era com un decorat de fantasia, un paratge de pel·lícula, el més semblant a imaginar com poden ser, de prop, altres planetes. Malauradament la caminada va acabar sota la pluja, però el millor de tot ja estava vist.

Allà hi vam arribar de l’oest i vam marxar cap a l’est, seguint la mateixa pista, que ens va fer creuar un bon grapat de cursos d’aigua. Ho torno a dir, un bon grapat, eh? I estàvem avisats, però no m’esperava pas que n’hi hagués tants ni que en portessin tanta, d’aigua.

Com creuar un riu amb cotxe: primera, i accelera!

Primer de tot mirem bé el riu o torrent. Si no veuríem clar de creuar-lo caminant, per por que se’ns endugués l’aigua, tampoc ho hem de provar dins un cotxe. Busquem el lloc de pas menys profund i creuem, evidentment i a poder ser en un tot terreny, aprofitant l’alçada i les quatre rodes motrius.

S’hi ha d’entrar a poc a poc, suaument, per no “xocar” contra l’aigua i evitar que l’esquitxada posi en perill el motor (si l’aigua, que no es pot comprimir, entrés als cilindres, els rebentaria!) i sobretot, sobretot, sobretot, no parar. Posar primera, entrar al riu i accelerar fins haver-ne sortit per l’altra banda, ja que si parem (o posem segona!) pot entrar aigua pel tub d’escapament i serà el primer pas per quedar-nos a mig creuar. Si el riu és tot igual de profund diuen que és millor fer la primera meitat en sentit de la corrent i la segona en contra, però a filar tan prim ja no hi arribo, jo.

Svínafell

Ens van dir que el 10% d’Islàndia està cobert de gel (tenint en compte el nom del país, fins i tot pot sonar a poc) i casi tot és aquí. Tres glaceres casi a simple vista, cadascuna més gran que l’altra, surten d’aquí, del pic més alt del país (uns 2.000m), el primer que es devia veure quan els primers colons hi van arribar. Un dia tombant per la zona, cascades entre basalt i vistes a la glacera, tot sota la pluja i l’endemà caminada amb guia i grampons pel gel, que pel fort vent va haver de ser més curta del previst. D’allà en vaig sortir bastant, bastant encostipat.

Reyðarfjörður

Custodiats per pluja, vent i boira, tot vorejant petits fiords, veient glaceres i fregant l’Oceà vam fer cap a la costa est. Vam passar dues nits en un hostal ben complert i acollidor, i la pluja i el meu encostipat van ser definitius per abaixar una mica el ritme: una excursioneta al llac Lagarfljót, al salt d’aigua, al super i a dinar cap a casa.

Arbot i Húsavik

Des d’allà i d’una tirada en cotxe seguint la carretera 1, la Ring Road, vam arribar a la costa nord. Haguéssim passat quatre nits al mateix lloc de no haver estat tot ple, de manera que en vam passar dues a Arbot (hi ha un alberg i una granja, poca cosa més) i dues a Húsavik, port de sortida, apart de Reykjavík, per anar a veure balenes. Aprofitant la previsió de bon temps vam anar a veure balenes el primer dia, vam fer excursió organitzada d’un dia a l’Askja i vam fer un dia de tombar amb el cotxe per veure les cascades de la zona.

No fa ni un any que vaig anar a veure balenes a Hervey Bay, a Austràlia, i després d’aquella experiència he de dir que la versió islandesa va ser més aviat justeta. Vam veure tres balenes geperudes, un munt de frarets (frailecillos, puffins o lundis) i un bon paisatge atlàntic ben calmat durant més de quatre hores de trajecte en un veler (un schooner, n’hi diuen!). L’aigua és freda i el fet que no hi hagi cries potser dificulta que s’exhibeixin amb tot de tombarelles i esquitxades amb les aletes, però és dels millors llocs que tenim a Europa per veure cetacis, o sigui que ja és això.

L’Askja és un tros de cràter envoltat per un paratge força lunar situat força a l’interior, a 100kms per pista de la carretera principal. Com que no sabíem com era, ni on era, ni com de difícil era arribar-hi, hi vam anar en autocar tot terreny, una excursió organitzada d’un dia.

- A favor de l’excursió organitzada:
· No cal patir ni pel trajecte ni pel cotxe al creuar rius (n’hi ha tres, poca cosa comparada amb Landmannalaugar)
· T’estalvies la benzina
· El guia et va explicant coses sobre el paisatge i el país.

- A favor del cotxe particular:
· És més aventura i vas al teu aire.
· Trigues menys a fer el trajecte (l’autocar va força a poc a poc)
· T’estalvies la pasta que val l’excursió.

Si ho haguéssim de tornar a fer casi casi segur que ho faríem en el cotxe propi, que per alguna cosa el vam llogar, però “a toro pasado” tot es veu més fàcil i clar.

Dettifoss i Goðafoss

Molt xules aquelles cascades! Salts d’aigua en abundància, sorollosos, veritablement fotogènics. Les cascades són sens dubte un dels actius del país, o sigui que una de les activitats ja és això: anar a veure cascades.

Grundarfjörður

D’un cop de cotxe (d’unes quantes hores de durada) passem al fiord de Grundar, a una península de la costa oest, on hi vam passar dues nits.

Carreteres senzilles, poc trànsit i bon temps, molt de mar, molts cràters i un cim nevat. Aquí és on comença el viatge al centre de la Terra de Jules Verne (Júlio Verne n’hi diuen) i hi ha també tot d’històries sobre trolls i follets. Amb sol i caloreta la veritat és que tot es fa més agradable, i els dies tan llargs es poden aprofitar tant com es vulgui.

Reykjavík

Hi vam passar l’última tarda, l’última nit i l’últim matí. És la capital, la ciutat, on hi ha el govern, els negocis, la moda i s’hi amunteguen els turistes, però tot plegat voreja els cent mil habitants, si fa no fa com Tarragona, però amb un port definitivament més petit, un centre rodejat de mar, molt més delimitat i un carrer comercial, que és per on passeja tothom. Hi ha una església sobre el turó més alt, una barraqueta on venen els millors “hot-dogs” de la ciutat, tomets en vaixell per veure les balenes, un museu marítim, un edifici a punt de ser enllestit que és el nou auditori.

Una nit va ser més que suficient. L’endemà a la tarda vam tornar el cotxe… i vam tornar nosaltres cap a casa.

Islàndia

És una illa força gran, situada al mig de l’Atlàntic Nord entre les illes Fèroe i Groenlàndia, tot territori danès. Està a tocar del cercle polar àrtic, de manera que els dies són força llargs a l’estiu, tant com les nits a l’hivern. El Sol es ponia al mes d’Agost a casi les onze de la nit a tocar del Nord, i sortia més amunt del NE unes hores més tard, de manera que la nit era molt curta i abans de les cinc ja clarejava. Vam tenir una setmana de pluja i una de sol, encara que el temps pot canviar en qualsevol moment i a l’ombra és difícil passar calor.

Hi ha moltes glaceres que surten de muntanyes de gel, molta molsa, molta roca volcànica i només alguns arbres, i tots ells força baixets. Als prats s’hi veuen muflons, cavalls i alguna vaca. Els volcans no han de ser per res grans i cònics, moltes vegades són cràters que sobresurten del terra. Com a animal autòcton hi destaquen la guineu àrtica, força difícil de veure, les foques i balenes (de foques només en vam veure una, tampoc vam anar a buscar cap colònia) i els cavalls, petits i robustos, casi sense barrejar amb altres races des que els van portar els primers colons.

El menjar principal seria el peix i el corder, la patata i alguna cosa més que se’m deu escapar, la resta s’ha de portar tot de terra continental. El salmó, anomenat Lax, és quasi tot de piscifactoria (tenen una altra paraula per dir salmó de veritat) i la veritat és que casi tot el menjar que es pot trobar a mà és “ràpid” o “brossa”, hamburguesa, patates fregides i coca-cola, a preu d’àpat de forquilla i ganivet, de manera que casi sempre vam cuinar nosaltres mateixos.

Els preus són cars, si. No se com eren abans, però el país barat no ho és. Tot i així, portant menjar de casa (des de llaunes de tonyina o pebrot escalivat fins a quinoa o la típica ampolla d’oli d’oliva) i fent la compra al supermercat, no ens hem gastat cap fortuna. La benzina val més o menys igual que aquí i el nostre cotxe gastava molt, per dormir en albergs o pensions (guesthouses) vam pagar el mateix que val dormir en qualsevol racó d’Europa.

La gent és molt amable amb els turistes, em pregunto com deuen passar l’hivern i un factor clau, és que és un país segur. No hem patit perquè ens obrin el cotxe o ens robin la bossa, i això segons com t’ho miris no té preu.

Si mai us ofereixen aigua de glacera islandesa, la més pura del món, no us imagineu pas a un munt de xinos picant gel per posar-lo dins d’ampolles, eh? L’agafen de l’aixeta!

De fumaroles i gorgs d’aigua calenta n’hi ha molts, però no tants com jo em pensava. En dos llocs (a Reykjavík i Húsavík) ens vam trobar que l’aigua calenta anava acompanyada de pudor de sofre, cosa gens agradable quan et vols ensabonar el cap.

Com a última curiositat, tot el país està ple de fites, de muntanyetes de pedres per tot arreu: vora la carretera, als cims, als prats, als penya-segats… Aquesta illa és com una roca volcànica gegant, amb tot d’escletxes. A l’hivern les escletxes s’omplen de neu i no es veuen, de manera que des de sempre els camins s’han marcat amb aquestes fites que estan per tot arreu, ja que a la mínimia que es desviessin del camí, aquell trajecte entre granges per curt que fos, podia ser el definitiu.

…I ho recomano?
Jo no! El vol directe des de Barcelona fa que ja hi hagin estat tot de catalanets que et vas trobant per tot arreu, i segur que en coneixeu, però si voleu passar les vostres vacances d’estiu en aquelles latituds jo no en vull saber res.

Us agradaria anar-hi i dedicar-vos a fer fotos? L’Iñaki us hi porta.

*Una vegada més, hi falten fotos aquí! Les posaré més endavant, m’hi comprometo.

Si el que vols és prendre el Sol i descansar, aquesta no és la teva illa.
Islàndia

No volíeu saber la propera destinació? Doncs ja està triada! Aquest estiu, entre torns i torns de colònies, me’n vaig a Islàndia!

Així directament, sense comprar la guia ni mirar-m’ho massa, que per marxar a l’estiu ja començàvem a fer tard. Els detalls!

Vol d’anada

Dimecres 27 de Juliol (perquè ens entenguem, dimarts 26 a la nit)
00.50h Barcelona BCN – 03.15h Reykjavik KEF

Vol de tornada

Dimarts 9 d’Agost
17.40h Reykjavik KEF – 23.50h Barcelona BCN

Preu total, 493,00€
Vols directes amb Iceland Express

I hi aniràs sol?
Noo! Hi vaig amb l’Anna! La meva companya de viatge.
De fet, la destinació la va proposar ella! I crec que més espectacular no podrà ser.

La idea és fer el tomet a aquesta illa (una més!) en cotxe de lloguer, preparant bé el pressupost i on dormim, que tot i estar en bancarrota, es veu que els preus d’aquest país segueixen sent ben alts. Ara ja em passa allò que de sobte Islàndia es torna un país super popular, que surt mencionat per tot arreu.

Ísland, terra de gel, volcans i sofre, salmó, bacallà i cavalls vikings? A finals d’estiu ja en sabrem molt més. He llegit que només es poden començar a veure aurores boreals a partir de fins a finals d’Agost! Llàstima, aprofitarem els dies llargs i haurem de deixar l’espectacle nocturn per una altra ocasió.

I poc més a dir… ja era hora de treure la pols al pobre bloc, no? Va a ratxes, ja se sap, i després de les parrafades de finals de l’any passat una mica de pausa ja està bé… com sempre, a la mínima que passo uns dies sense escriure res cauen les setmanes una darrere l’altra, com una fila de fitxes de dòmino, i ràpidament ja no trobo a faltar ni internet.

*2011 està sent un molt bon any, córrer, colònies, tot més o menys com sempre.
Records a tothom!

Dimecres, 22 de Desembre de 2010 - 117è i últim dia de viatge

I vaig fer els tres dies de caiac riu Whanganui avall, content d’anar en caiac i no en canoa com casi tothom, ja que s’hi poden portar més coses, en bidons. Al costat de les canoes el meu caiac semblava un jet-boat, fins que van aparèixer els jet-boats de veritat, passant sense fer trompos ni ziga-zagues, removent completament la bassa d’oli per on ens movíem.

Tres dies de palar llegint el riu, buscant la corrent, observant el paisatge, dormint als refugis, parant de tant en tant, transportant tot d’insectes en el meu portaavions groc. 87kms en total, tenint en compte que el riu és casi tota l’estona tranquil i que els ràpids són ben curts, casi noaranta quilòmetres ja són, ja, però ja m’agraden a mi aquestes coses. Va ploure molt, no va molestar pas massa.

Whanganui River: un paratge particular, una activitat molt kiwi! D’aquelles coses que es fan de petit amb l’escola i que després de gran es tornen a fer.

Acabat el riu des d’Ohakune (capital de la pastanaga, vaia penya) vaig tornar a National Park per fer el Tongariro Crossing, la caminada aquella que per dues vegades no havia pogut fer per la pluja, i l’endemà va sortir el Sol! O sigui que sí, vaig fer els casi 20kms caminant per allà la vora d’on viuen els dolents al Senyor dels Anells, enmig d’una processó de caminaires, “borreguisme” total, amb tot de gent portada fins allà des de tot arreu, en desenes d’autocars campetxanos. Tot de perfils i personatges que per un dia es dediquen a caminar: des de l’urbanita vestit de carrer, que sembla que surti passejant de la uni fins els motivats extra-equipats, que sembla que estiguin corrent la Marathon des sables.

Tot plegat molt bé, un paratge volcànic i sorprenent, fàcil de caminar i que en set hores va estar fet, pujada al Tongariro inclosa. Vaig compartir la caminada amb una sueca de l’alberg, que com casi tota la resta viatja amb “Magic”. Després de la caminada parlaven tots dels seus plans de viatge… s’ho passen molt i molt bé, però són veritablement un món apart.

Des d’allà i un cop finalitzada la caminada volia anar cap al Mount Taranaki, per pujar-lo l’endemà, però a mitja Tongariro caminada vaig decidir que no calia pas… que “ja està, tu”, que em quedaria al “The Park” una nit més i que l’endemà seguiria tirant amunt, que el Mt Taranaki ja l’havia vist de lluny, que la previsió del temps era de pluja pels propers dies, i a més la van clavar.

Heu vist “The Last Samurai”, amb Tom Cruise? Quan hi surt el Fujiyama, en veritat és el Mount Taranaki!

National Park – Taumarunui – Otorohanga – Raglan

El poblet surfero on em volia quedar està ple, plou sense parar i acabo en un petit, acollidor B&B que només em pot oferir una nit.

Raglan – Hamilton – Coromandel Town

Arribo a l’Anchor Lodge després de dinar, sota la pluja i m’hi quedo tres nits. No para de ploure! Dia i nit, durant quatre dies i tres nits, a lo “wet season”: el cel és un núvol tot ell. La gent es caga en tot, “i jo que havia vingut per la platja i el Sol”! Es diu del temps que és estúpid i ridícul. “¡Esto es ridículo!”. Quins comentaris… A mi ja m’està bé, tres nits fan dos dies complerts, que passo gaudint ja d’últimes vegades a l’hostal, mirant pelis, llegint, menjant o escrivint bloc. Que al solete ja hi hagués estat prou bé, eh? però aquest viatge ja està, ja s’ha acabat i la pluja és l’excusa perfecta, si és que la necessito, per senzillament descansar i encarar la tornada.

Coromandel Town – Thames – Auckland

El dilluns 20 de Desembre torno el Mazda, dormo al Pentlands, la previsió del vol de tornada ja està explicat en algun post del mes d’Agost. Faig la bossa per última vegada, a la motxilla petita hi ha prevista alguna nit d’hotel extra, per si de cas després de tanta nevada sobre Europa central.

Aquí sí que tenia ganes d’arribar i afegir-me a les trobades, als sopars i als dinars d’aquests dies. “Les compres de Nadal” és una cosa que a casa meva no s’ha estilat mai massa em penso, no per ideologia sinó perquè som així de secs, cosa que cada any m’agrada més. Al final no vaig comprar casi res per ningú… l’any passat vaig tenir un grapat de gorros peruans de llana a la ma, aquest any van ser tot de penjolls de pedra. “Tornem cap a casa, és Nadal!” Cada ovella al seu corral. So this is Christmas, nadales que sonen per tot arreu, amb el fred les llumetes guanyaran credibilitat.

La tornada no és lleugera

Auckland – Melbourne – Singapore – London – Barcelona

El 21 de Desembre tocava tornar cap a casa! Últim esmorzar al Pentlands, Aerobus, facturem la motxila. Em diuen que a Melbourne hi haurà unes hores de retard, tot esperant el tros d’avió que ve de London. Cap sorpresa, ja se sabia, no? Les nevades i tal, el cas és arribar. A continuació però, em diuen que com que m’estaré més de vuit hores esperant l’avió he “d’entrar” a Austràlia, i que per entrar-hi necessito visat, que val trenta dòlars. I aquí m’enprenyo. Però desmesurat, m’emprenyo de sobte amb tot el món: pagar trenta dòlars per NO entrar en un país que tampoc vull visitar?? Però què dius? I si em quedo a la terminal? Si vull entrar al país d’acord, però si només hi passo en trànsit? Però què dieu? No li foto la bronca a la tia, eh? Però em diu allò de “ ves a pagar a aquell mostrador, if it’s ok”. No, no és ok, no m’està bé, de cap manera, que ho sàpigues, però hi vaig. I resulta que no, que em posen el visat al passaport i no em fan pagar res, i clar, de seguida em sap greu la mirada assassina que li he fet a la maorí del check-in. Arribo a Melbourne i degut al retard ens ofereixen, al cap d’una estona, a triar:

a. 3,5 hores en una habitació d’hotel, us diürn
b. un val per agafar un taxi cap on vulgui
c. un val de $30 per sopar

Jo agafo el sopar, anar a l’hotel a mirar una peli per tres hores, tampoc crec que calgui, i el sopar (extra) m’anirà bé. Em passen les actualitzacions dels horaris fins a London, tot “weather permiting”, a Singapore ja et diran el què, però tot el que hi diu s’acaba a London. “…I Barcelona?”. - Ah… el vol a BCN te l’han posat el 24 al matí (jodo….) també era d’esperar, no? Però són dues nits extra! Em donen allotjament? Com ho hem de fer? Això ja depèn de British Airways (BA), ja t’ho diran allà. La noia m’ho explica tot una vegada i una altra, que l’avió està venint de Singapore, que està previst sortir passada la mitja nit one more time i jo “que si, que si, que ho he entès”, completament satisfet amb el tracte rebut, ja que al ser nevada ens podríen haver deixat allà asseguts al raconet i prou. Si pogués, trucaria a la noia aquella del visat disculpant-me, dient-li que molt bé Qantas, que ens estan cuidant la mar de bé.

I al final tot surt bé… Parada a Singapur, dutxa i cop d’ull a internet, vol de 14 hores fins a Londres entre àpats, pelis i migdiades. London Heathrow és un gran camp de batalla després de la batalla, aquí ja és igual que vinguis d’Auckland o de Viena, campi qui pugui tothom, les maletes endarrerides s’acumulen per tot arreu. No hi ha pas l’ambient nadalenc que m’hi esperava trobar, només cues, ulls brillants i nusos a la gola. Cua aquí, cua allà, de tornar al 24 passen al 23 al matí, per acabar en “standby” per un vol el mateix 22 al vespre, i m’hi posen! D’haver-la necessitat m’haguéssin pagat la nit d’hotel, però en aquell mateix moment l’únic que volia era “arribar”.

I arribo… 45 hores després, que per anar d’extrem a extrem del planeta i amb el xou que hi ha hagut aquests dies als aeroports, em semblen ben acceptables. Quaranta-cinc, eh? Ho he hagut de contar dues vegades, per si de cas.

Per allà les deu del vespre, aterrem a Barcelona! I agafo l’Aerobus, cap a casa…
Cap a casa.

Encara no he trobat cap altre lloc al món, on hi pugui estar millor.

·
·
·

· British Airways i Qantas segons com no tenen preu. Llàstima que Ryanair comenci a posar les urpes a l’aeroport de Barcelona.

· Quan la comissària de transport de la UE diu que els bloqueigs dels aeroports per les nevades no es poden consentir, té tota la raó. Quants drames! Si s’arribéssin a evitar aquestes situacions, seria una forma ben directa de treballar per la gent.

· Ho tornaré a escriure perquè encara no m’ho crec… l’any passat, tornant del Perú, a l’avió d’Iberia ens van posar un capítol de “Cuéntame como pasó!” 8S

· Intentant-nos acostumar a l’horari del lloc d’arribada, el vol llarg era de persianes avall. De tant en tant algú curiós en puja una i mira d’amagat, a veure què hi ha, enlluernant la letàrgia de la resta. Jo renego per dins. Una estona més tard sóc jo qui puja la persianeta i observa un planeta meravellós… es veu l’Himalaia! Darrera meu un renec. Normal, llàstima, faig una foto i tornem a la penombra.

·
·
·

Moltes gràcies als que m’heu anat seguint durant els últims posts! De tot cor. De tant en tant hi ha qui s’excusa per no haver anat llegint el meu bloc…! No cal bona gent… ja és normal que l’audiència hagi anat baixant: qui més qui menys estudia, treballa, fa les seves activitats i les seves fricades i si no queda temps per la lectura dels diumenges no passa pas res, que és voluntària, sempre ho podrem explicar! De segur molt més resumit i sense tanta literatura.

Ei!

BONES FESTES A TOTHOM

Les meves conclusions

Nova Zelanda és un país ben xulo, ple de bona gent i un lloc on definitivament “de nit és de nit”, d’això no en tinc cap dubte, però en el que he pensat cada dia que he estat aquí és si “n’hi ha per tant”, si de veritat és tan espectacularment original i diferent.

Primer de tot, oblidem els esports d’aventura: algú que ha passat els seus dies aquí saltant al buit des d’un pont, un avió o enmig de la foscor, que ha baixat rius en rafting, caiac i en jetboat i que ha fet ràpel i espeleologia tot a la vegada, evidentment aquesta persona cada cop que senti “New Zealand” els ulls li faran pampallugues, això està clar. Però avui en dia totes aquestes activitats adrenalítiques ja es poden fer a qualsevol racó de món, o sigui que si no ho fas aquí, (a NZ) ja ho faràs més aprop de casa teva.

Segon: si hagués començat el viatge a NZ en comptes d’AUS, de segur que hagués flipat en colorets en molts llocs on em vaig quedar més aviat impassible.

Seguim: Fiordland és de deu, terra mítica de veritat, món perdut i retrobat, encara que m’agradarà comparar-ho amb els fiords de Noruega.
Les glaceres, incloent els Mounts Tasman i Cook són ben xules i de les més grans del món. Tot i així nosaltres en tenim de més aprop, a Islàndia i fins i tot Àustria, guardant sempre les distàncies amb la Patagònia
Pel que fa a volcans, laves i terres sulfuroses el nostre referent seguiria sent Islàndia, o potser fins i tot les Canàries? (o la Garrotxa! xD )
I pel que fa a la fauna pelàgica, l’animal únic convertit en símbol aquí és el Kiwi, aquell ocellet que no pot volar i que de nit va xisclant ben agut “wiiiiiiiiiiiiii!”. Jo, no n’he vist cap. A Austràlia això passa amb els cangurs: qualsevol bandera o insígnia amb un cangur representa a Austràlia, és així i punt, i tothom ho sap. N’hi ha un grapat per habitant i preguntar a algú que hagi recorregut tot el país si ha vist cangurs, seria com preguntar-li si ha vist australians. A Austràlia la simbologia i el paisatge són ben únics. A NZ, això passa amb les ovelles! Ovelles Merino, iguals iguals que les que hi ha a Anglaterra i aquest país sempre declarat “buit”, està de fet ple d’ovelles, de tancats, de prats verds que sí, acostumen a estar buits de gent, però que de tant en tant són pasturats pel “Jau Coloma” sobre un quad, amb dos o tres gossos d’atura pel voltant. Jo no hi acabo de veure la buidor aquí i a més, d’ovelles cada cop n’hi ha menys, per donar pas a les vaques! Que dónen més pasta. Els reguen la pastura i sabeu què en fan, de la llet? L’exporten, en pols! Arrufo el nas quan m’ho diuen. “I què volies… un granger amb barret de palla munyint una vaca en un tamboret de tres potes?”. Doncs una mica, sí… no? Sense ser massa ingenu tampoc, però un país que ven com a souvenir productes naturals, la mel per davant, declarat per algun backpacker com el país amb “millor paisatge natural, del món”, bé me l’esperava bastant més hippie, biològic, orgànic i biodinàmic, tot junt, fins i tot la guia ho deia, amb tot de wooffers aprenent a ser pagesos de veritat. No… no és pas així, ni molt menys. Buit, buit, diguem que trobarem buida alguna zona, però la major part està ple… bastant ple de finques, casetes i poblets.

Va doncs, què fa que aquest país sigui tan especial? Potser és la distància, l’aïllament de tot arreu i durant tant de temps? Potser és la gran diversitat de paratge en un mateix país? O potser podria ser, senzillament, que no sigui tan especial? De fet, declarar un país com el més espectacular del món té tela, també.

Si algun dia visiteu les antípodes o si teniu candidats al país més maco del món, esteu més que convidats a compartir-ho als comentaris!

M’ha agradat

Apart de tot el que anat veient, caminant i visitant, m’ha agradat molt viure el bosc només amb tot d’ocells, pensant que el paradís havia de ser una cosa ben similar, o l’oferta astronòmica (per fer astronomia), aprofitant el bon cel que tenen i els turistes amb ganes de fer coses.

Tot i així, pel que fa a país, el dia a dia, les coses que he anat veient… no em ve al cap res més, com per anar fent llista.
(De veritat, no).

No m’ha agradat

· Saber que s’hagin de fer campanyes per acabar amb els backpackers que dormen en raconets que deixen cagats, i pensar que els pobres kiwis han de conviure tot l’any amb els guiris que juguen a portar una auto-caravana i a conduir per l’esquerra tot xocant de tant en tant: a les carreteres solitàries paren a fer una foto o passen un pont d’un carril i quan s’hi tornen a posar ho fan per la dreta, pel carril contrari, amb el que això pot o acostuma a comportar, més els ciclistes atropellats! (Ser mort en mans d’un estranger és una de les taxes de mortalitat altes del país, no és conya).

· Els preus, tan elevats com a Austràlia, només assumibles gràcies al canvi de divisa.

· Veure la feinada de por que té per davant el Departament de bio conservació… el medi a NZ és molt fràgil, molt fàcilment modificable i qualsevol espècie invasora comporta un disbarat… casi totes les espècies autòctones estan o han estat en perill d’extinció: Van portar ratolins amb els vaixells sense voler, i van portar fagines expressament, perquè es mengéssin els ratolins. Aquestes però, de seguida van passar dels petits rossegadors, per dedicar-se a les aus, i així anant fent.

· Que a casi cada peli o llibre del país hi hagi una dosi bastant important de violència domèstica, família desestructurada, alcohol i marihuana.

· Adonar-me de la realitat de la invasió als nadius. No és que a NZ ho fessin bé i a OZ malament, és que a NZ ho van fer malament i a OZ rematadament malament.

Comparat amb la resta de les comunitats colonitzades del món però (Amèrica del Nord i del Sud i Austràlia) els maorís, dels últims, crec que són els que conserven més llegat. Una cosa molt important! Van rebutjar el rom tantes vegades com se’ls va oferir.

Trobaré a faltar

Tot! Tot, tot i tot. A Austràlia hi havia un ocellot que sobretot de nit feia un sorollam com d’orangutan i mai hagués arribat a dir que enyoraria aquella cridoria amb simpatia. De l’ocellot al Fish and Chips, o dels anuncis infinits a la tele i a la ràdio als hidroavions i helicòpters, passant evidentment pels cotxes de lloguer, les caminades per boscos de fades o banyar-me en boles al riu, al llac i al mar, ho trobaré a faltar casi tot dels meus dies aquí.

Perquè Nova Zelanda i no Austràlia?

Dues respostes generals:

· Perquè no hi ha animals perillosos
Encara que vaig passar vuit setmanes a Austràlia sense patir per res per la meva integritat, he de dir que fer caiac sense cocodrils, ni serps, ni aranyes peludes i banyar-se en un riu on el més perillós són les libèl·lules, s’agraeix.

· Perquè vaig veure El Senyor dels Anells i volia veure aquells paisatges al natural.
Una simple escena a l’Indiana Jones va canviar la vida de Jordània, (jo també hi vaig anar!) o sigui que una trilogia bé té dret a moure masses.

I què és el que més t’ha agradat de tot?

Següeeent!

I has “txitxat” o no has “txitxat”?

Següeeeeeeeeeeeeeeeeent!

Top Kiwi movies

Abans que tanquin l’aixeta, us voleu baixar alguna peli representativa del país?
Aquí teniu el top ten de la LP.

· Once were warriors (1994) – Director: Lee Tamahori
· The Lord of the Rings (2001-03) de Peter Jackson
· Whale Rider (2002) de Niki Caro
· An Angel at My Table (1990) – Jane Campion
· The Piano (1993) – Jane Campion
· In My Father’s Den (2004) – Brad McGann
· Eagle vs Shark (2007) – Taika Waititi
· Rain (2001) – Christine Jeffs
· Out of the Blue (2006) – Robert Sarkies
· Black Sheep – Jonathan King

Alguna cosa més toveta? Jo n’afegeixo dues!

· Sione’s weding (2006) dirigida per Chris Graham - una comèdia rodada a Auckland

· Boy (2010) de Taika Waititi - L’últim blockbuster!

Si algú de veritat se’n vol baixar alguna, casi que podríem començar pel final.

The little Kiwi Pérez

L’1 de Desembre al vespre a Milford Sound, després de passar-m’hi la llengua encuriosit durant tot el dia, vaig descobrir que em faltava un petit tros de dent! De les de baix, no estil “cuñao”, eh? Igual igual que a la Margarita, però més petitet. Així de senzill, des de llavors hi falta un tros de dent!

El Juliol del 2001, en un camp de treball a Itàlia, em va passar igual: un bon dia em miro al mirall, i em faltava un tros de dent! Molt petitet, però un tros d’incisiva dreta, la que més es veu. Preocupat ho vaig ensenyar als meus amics d’allà, que van dir “ui, si… hi falta un tros de dent”. I poca cosa més. No em va fer cap p gràcia, però poc més s’hi pot fer.

L’atac bomba del Rainbow Warrior

El matí del 10 de Juliol de 1985, els neozelandesos es van llevar amb la notícia que un atac terrorista havia matat un home al port d’Auckland, la ciutat més gran del país. El vaixell insignia de Greenpeace, el Rainbow Warrior (L’Arc de Sant Martí Guerrer), havia estat ancorat a la zona preparant-se per anar a l’Atol·ló de Moruroa, prop de Tahití, per protestar contra les proves nuclears del govern francès.

Es va trigar un temps a saber exactament què va passar i la resposta va deixar tothom fora de lloc. El servei secret francès, seguint instruccions del govern francès, van lligar explosius al lateral del vaixell i el van enfonsar, matant alhora l’activista Fernando Pereira. Dos dels agents francesos van ser capturats, jutjats i declarats culpables. Els altres mai van ser portats a la justícia.

L’incident va causar molt de moviment a França – no perquè el govern francès hagués organitzat la destrucció d’un vaixell desarmat al port d’una nació amiga, sinó perquè els agents havíen estat agafats i empresonats. Els francesos van utilitzar els seus mitjans polítics i econòmics (incloent boicots als productes de NZ) per fer pressió sobre la repatriació dels dos agents empresonats, i el govern de NZ va ser forçat a acordar que els dos agents complissin sentències molt més reduïdes, en terreny Pacífic francès, en comptes dels 10 anys en una presó neozelandesa. Dos anys més tard i molt abans de complir les seves sentències reduïdes, els dos agents van ser repatriats a França i alliberats.

La regió del Cap Nord va ser el punt de partida d’aquesta missió mortífera. Explosius pel sabotatge van ser portats per un iot (que atenció, els havia recollit d’un submarí) del port de Parengarenga, a l’extrem nord. Agents francesos els van portar a Auckland en una furgoneta tot fent-se passar per turistes i Bum! Un home innocent mort, un vaixell enfonsat i un conflicte internacional.

Les restes esquelètiques ddel Rainbow Warrior van ser portades a les aigües de les illes Cavalli, on poden ser visitades actualment pels submarinistes. Els màstils d’aquest creuer oceànic van ser comprats pel Museu Dargaville, on els tenen exposats amb orgull. El nom del mariner assassinat dóna nom a un observatori d’aus a Thames i un monument al que va ser una nau emblema va ser erigit sobre un lloc sagrat a la bahia de Matauri, al nord de la bahia de les illes.

Els assaigs nuclears a Moruroa van parar el 1996. Si voleu saber-ne més, fer un donatiu o llegir la història més de primera mà, ho podeu fer a

http://www.greenpeace.org/international/en/about/history/the-bombing-of-the-rainbow-war/
www.rainbow-warrior.org.nz

El relat, original en anglès, és de la Lonely Planet.

1080

Sobretot a l’Illa Sud, a la costa Oest, hi ha tot de cartells a les cases, vora la carretera, enganxats als cotxes queixant-se de l’ús del 1080. “Ten eighty”, no se si traduïr-lo com a deu vuitanta o mil vuitanta, però el cas és que és un compost, un pesticida (fluoroacetat de sodi) que es fa servir per acabar amb els mamífers, rosegadors dels cultius o similars. Hi ha qui diu que es el pitjor del pitjor, hi ha qui diu que no passa res. Els cartells hi són però, eh? N’hi ha un munt!

http://www.stop1080poison.com/

http://www.1080facts.co.nz/

The Haka

Ha Ka, respiració de foc.

Quan ballo la Haka parla el meu cos sencer. Mostro el meu ennuig, la meva ràbia, les ganes de menjar-me l’enemic. Ensenyo la part blanca dels ulls, la finestra de l’ànima. Per la sang dels nostres ancestres, som poderosos! Som invencibles. No tenim pas por de vosaltres i us rendireu davant els guerrers valents que som. Mireu la mida dels nostres braços, de les nostres cames! Enfrenteu-vos a nosaltres si us atreviu. Tingueu por! Tingueu terror.

Buidar els pulmons de cop i sonorament, picar-se el pit i les cames tot cabrejant-se al mateix temps, jurant en maorí. Fer tot de moviments que destripen l’aire, pensant en els budells dels qui tinc al davant. Mossegar l’aire, imaginant la teva carn entre les meves dents. Treure la llengua com si fos una llança, que acabarà amb la teva vida en un no res.

Haka és qualsevol dansa, però normalment es refereix al desafiament tradicional, a una dansa de guerra, que s’ha fet internacionalment famosa ja que la ballen els All Blacks, el millor equip de rugby del món, abans de cada partit.

Quan ballem la Haka abans d’un partit no només intimidem l’equip contrari. Mostrem que som un grup compenetrat, que anem tots a una, que ens ho prenem molt seriosament i que anem a guanyar.

Ringa pakia Uma tiraha!
Turi whatia! Hope whai ake!
Waewae takahia kia kino!

Ka Mate! Ka Mate! Ka Ora! Ka Ora!
Ka Mate! Ka Mate! Ka Ora! Ka Ora!
Tenei te ta ngata puhuru huru!
Nana nei i tiki mai!
Whakawhiti te ra!
A upane ka upane!
A upane kaupane whiti te ra!
Hi!!

/////////////////////////////////////////

Pica amb les mans contra les cuixes!
Infla el pit! Doblega els genolls!
Deixa caure la cadera!
Pica amb el peu contra el terra tan fort com puguis!

És la mort! És la mort! És la vida! És la vida!
És la mort! És la mort! És la vida! És la vida!
És l´home valent*
que va tornar a portar la brillantor del Sol!
Manteniu-vos units! Manteniu-vos units!
A la fila! Encareu-vos! Cap al Sol brillant!
Iii!

*La traducció literal seria l’home pelut, cosa que desperta bastanta incredulitat, però pels maorís ser pelut és sinònim de valent.

He anat trobant moltes versions i variacions, però més o menys vindria a ser això, una dansa ancestral.

La Haka segons adidas, emès a França

Voleu fer karaoke?

Si en voleu més, deixo google a la vostra disposició.

Les Banderes

Onegen les banderes a l’americana per tot arreu, Austràlia i Nova Zelanda tenen dues banderes ben similars. Es veu que quan Austràlia es va independitzar del Regne Unit molts “osis” donaven per suposat que NZ s’hi afegiria, però els kiwis van dir que ni de conya (cigonya) i que ells ja faríen la seva.

Sigui com sigui que van començar, totes dues banderes s’assemblen molt, amb el fons blau marí i la Union Jack (la bandera del Regne Unit) al quart de dalt a l’esquerra. Això avui en dia no acaba de fer feliç a tothom, ja us ho podeu imaginar. A la bandera australiana s’hi veu la constel·lació de la Creu del Sud a la dreta (cinc estrelles) i Alfa Centaure a l’esquerra, una estrellota més gran. En el seu cel de nit, els australians utilitzen Alfa Centaure (l’estrella més propera al Sol) i Beta Centaure per trobar la Creu del Sud i són coneguts com a “pointers”, els apuntadors. Les sis estrelles són blanques i de set puntes

Per contra, a la bandera de NZ no hi surt Alfa Centaure i la Creu del Sud la formen quatre estrelles només (hi falta la petiteta) que són de cinc puntes, vermelles, amb una franja blanca per tot el seu voltant, una mica fent joc amb el raconet UK.

A l’hora de comprar-me una tovallola d’una de les dues banderes, no vaig tenir cap dubte.

Un viatge tan llarg

No tornaré a posar el video de “quince días en Agosto”, però sí que després de 112 dies, 16 setmanes, casi quatre mesos de “vacances”, que equivaldríen a quatre anys treballats, penso a veure si mai més tindré l’oportunitat de fer una cosa així. Aquests viatges de llarga durada s’acostumen a fer:

· Entre l’Institut i la Uni (German Power)
· Entre acabar la Uni i començar la vida laboral
· Entre feines (aquest seria el meu cas)
· Recent casats
· Divorciats i/o jubilats

Crec que els “teenagers” del primer grup d’una banda apreciaríen molt més l’experiència de viure-la ni que fos dos anys més tard; casi tot són noies, i les he vist dormint amb el peluix vora el coixí, plorant al telèfon després d’esmorzar quan truquen a casa o amb un tatuatge de la silueta d’Austràlia, com qui se’l fa d’un gos que se li va morir no fa massa.

·· Sabeu on he passat més nits? A Cairns! Primera parada, CINC nits, no consequtives, amb una nit a Cape Tribulation i quatre al vaixell Taka entre mig

I’m from Israel

Ells sense afaitar, pell bronzejada, ulleres de sol. Aspecte mediterrani, casi sempre amb sandàlies. D’elles n’hi ha menys i són menys identificables, poder d’estètica hippie, poca cosa més. Després dels alemanys, segurament Israel és la nacionalitat visitant més nombrosa per aquí baix, i no deixen de crear-me un debat intern cada vegada que tracto amb ells. Són “ben macos” això per endavant, amb alguns hem coincidit unes quantes vegades i ens hem ajudat mutuament.

Després dels seus TRES anys de servei militar obligatori (que a vegades acaben sent quatre, o cinc) el govern els dóna una propina i se’n van a veure món, tot pensant què voldran estudiar quan tornin al seu país.

El meu primer viatge fora d’Europa, el Juliol del 2006, va ser a Palestina, Israel i Palestina, als quals dec des del primer dia un llarg post. Sí, se us veu ben macos aquí, fent el backpacker… i aneu pregonant d’on sou tot fent-ne propaganda, però jo us he vist, mal parits, us he vist vestits de verd fotent crits en hebreu a les iaies, us he vist apuntant als àrabs fent-los sortir del cotxe, que és tot el que sabeu dir en àrab: “obre la porta, surt del cotxe”.

El pitjor de tot és quan un tio que vaig recollir fent dit (us faríeu creus de a quanta gent he arribat a portar de copilot) em diu que a Israel sempre fa dit, com que viu en un assentament, allà quasi bé no hi ha transport públic. Aquí sí que vaig tragar saliva… Tu i la teva família, nascuts a Austràlia, definitivament no sou pas bona gent. Sou dolents, i no se jo si fer-te baixar del cotxe ara mateix i a l’altra punta de món, per no ser-ne còmplice, seria una exageració o senzillament un acte de justícia. Vam seguir xerrant, ell ja es va encarregar de canviar de tema i es va acomiadar agraït.

Hey, where are you from? - em preguntaríen
Hey! I’m from Palestine (Palestain) - diria jo somrient.

T’imagines? Alguna vegada ho he estat a punt a punt de fer, només per veure les quadrícules que se’ls hi dibuixaríen al careto, però segur que la deixaria anar contra qui menys s’ho mereix, i després em sabria greu.

Els jueus tenen mala fama a tot arreu: per queixar-se, per frikis, per fer-se notar, per amargar el dia als qui viuen del turisme. Més enllà del seu caràcter cansí i ratolí, com a molt se’ls acaba preguntant amb prudència sobre com veuen el marronet que tenen allà dins; mai se’ls retreu res, tenint en compte que el culpable, si així s’ha de declarar, és l’Estat d’Israel. Com més hi penso menys just ho trobo, com l’assetjament al que està sotmesa Palestina en general. És completament INJUST.

My country’s not on the map

Quantes i quantes vegades. la mateixa pregunta…
“Where are you from?”
- “I’m from Barcelona”

I a partir d’aquí tot un seguit de possibilitats, un grapat de les quals es van repetint:
- Aaaah! Barcelona! (amb c de Zapatero) és així com ho dieu, no?
- Oooh! Qué bien! Poremos hablahr español! ( ¬¬ …vibro d’emoció) o disparen (així, perquè sí) qualsevol cosa que sàpiguen en espanyol.
Heeey! A really cool city! Lots of party there! Lots of Sehrvesa, eh!
Aaaah! Spain! Spanish… cool! - I diuen el que sigui que sàpiguen en espanyol, el que sigui, o fins i tot, el més exagerat - Ehm…, ehm… How do you say “good morning”? (¡¡¿?!! holy shit and apricots 0_o’ )

I és que l’espanyol mola, agrada, està de moda i el volen aprendre i practicar, encara que jo em trobo de sobte interrogat en espanyol per una francesa mentre esmorzo i penso “però perquè em parla en castellà?”. Completant els “petits peixos tropicals”, jo crec que si es pot, s’ha de parlar sempre en l’idioma del país d’acollida.

Tot i així! Sobretot entre els europeus, hi ha altres alternatives:

Aaah… Catalán! Ja veig…
Hehe! Barcelona, eh? Not Spain! You say Barcelona! Hehehe!
Ooh… Cataluña! You have another language there, don’t you?
(…do you speak Bask?)

Tot i així i si xerrem durant una estona sobre el tema, hi ha uns quants aspectes que van anant sortint i que són tan difícils de fer entendre com un museu d’art contemporani.

· El meu nom NO acaba en o. (I no sona a g de Gijón).
· El meu bloc no està en espanyol. …Ni en anglès!
· Amb ma mare no parlo pas estrany per l’skype i ja està bé, Mari Pili, que no entenguis res (amb mon pare haguéssis pillat alguna cosa, però això dinamitaria els fonaments de la meva explicació).

I si entrem a les profunditats del tema acabarem repassant els idiomes oficials d’Espanya, el sentiment regionalista del país, les banderes, el softcatalà, l’escola primària, secundària i universitària, el Barça, sa mare… i al final al final m’etziben - “però quan penses, ho fas en espanyol, no?” (WHAT THE FUUUUUUUUUUUUCK!! ~~ )

Res a retreure… la major part dels espanyols tampoc ho entenen! Hi ha coses que són com són i punt, i encara que no ho acabin d’entendre s’han d’anar explicant perquè no les sap ningú, perquè no ens ho van ensenyar al col·le, perquè no surten marcades a cap mapa.

En algun dels meus propers posts exposaré tot el meu discurs, per si algun internauta guiri i curiós ho acaba trobant.

“Nova Zelanda mola molt! És una passada! És fantàstica! L’Illa del Sud! Sobretot l’Illa del Sud! Passa del Nord… ves a l’Illa del Sud! És increíble…”.
I sí que mola, eh? Però després de tant de bombo i platillo sobre Nova Zelanda, la veritat és que abans d’arribar esperava (com a mínim) aterrar-hi entre falgueres i salts d’aigua.

Si no teniu el temps evidentment s’ha de fer tria i sí, hi ha Auckland, una ciutat no massa apassionant, però l’Illa del Nord és ben xula, volcànica, amb racons ben màgics, un munt de rius per baixar-los de mil maneres diferents, un tou de muntanyes per escalar i caminar, un fart de rutes per fer amb bici, una passada de coves per explorar (plenes de cuques de llum!) i evidentment un grapat de parcs naturals. Per rematar-ho (i si és el que us va) podríeu passar llista de tots els esports d’aventura que us vinguin al cap, que no en faltaria cap. Així doncs, la North Island en si ja és una molt bona destinació a visitar.

Em pregunta la dona amb qui venia a l’avió, tot xerrant de platges
 “De quin color és la vostra sorra?”
- I jo - ‘:( blanca… però no blanca com la d’Austràlia, eh? Blanc marró… marronós”.
- “Ah… la nostra és negra”.

Volia fer justicia a l’Illa del Nord… és ben xula! I no n’he sentit cap retret.

Des d’allà però, des de Welly, vaig agafar el ferry cap a l’illa del Sud! Sense moure’m de coberta en tota l’estona, que l’estret de Cook no es creua cada dia, però redéu quin fred que hi vaig passar (fred de veritat).

A l’Ila del Sud hi ha els Alps, els Fiords i molta vida marina; a mesura que es dissipa la cultura maorí, s’imposa majestuosa la natura.

I sabeu què et diuen quan per fi arribes a l’Illa del Sud? (I no és conya).
“El Sud! El Sud! El sud de l’Illa és el millor”.

Vaig arribar a Picton! (Picton ice!) un petit poble costaner que té la sort de tenir les terminals dels ferrys… la del Bluebridge (el pont blau, el low-cost, el meu!) i l’Interislander, amb un logo molt aconseguit, mig falguera mig salts d’aigua de dofí.

Hi ha uns simuladors a internet que et permeten veure com serà la silueta del món d’aquí uns anys, quan (suposadament) vagi pujant el nivell del mar. Mirant el simulador, aquí semblaria que vagin dos-cents anys avançats.
Una nit al “Villa” i l’endemà surto d’allà amb un Toyota Corolla! Blanc i petit, tres portes, però no dels nous, eh? Un de quan Carlos Sainz encara no tenia carnet de conduir, model cafetera, que fa un grapat de sorollets i té més de dos-cents mil quilòmetres. El vaig llogar per 30 dies! I durant aquest temps serà tot meu. Trenta dies bé han de donar per veure l’illa, han de ser suficients, vaig decidir al final… és el que té casi tothom de vacances! Estalviant vols i jet lags.

Picton – Nelson – Motueka – Marahau.

Arribo a Marahau, a l’Abel Tasman National Park.
Abel Tasman (Tasmania, si) va ser un holandès que va passar per aquí bastant, bastant abans que el capità James Cook.

Per cert! - incís

Abans dic res… “Zeeland” és una província holandesa! Que vol dir “Sealand”, Territori Marí i així doncs, Nova Zelanda va ser batejada igual igual que Nova York (antiga Nova Amsterdam), Nova Caledonia, Nova Gales, etc etc. Sempre s’aprenen coses noves…

En fi: Marahau! (Màrahu) Aquí vaig passar una nit en un hostal (a can Berns) dues al parc natural dormint en refugis i una última nit al mateix hostal. Vaig fer caiac el primer dia i vaig seguir caminant costa amunt els dos dies següents, entre palmeres-falguera, platges d’aigua clara, cales, estuaris i un munt d’ocells i, com en un joc arcade, havia d’anar creuant (com tothom) diversos indrets quan la marea estava baixa, tot trepitjant fanguet i petxines i seguint unes piruletes taronges gegants, que emergien de l’aigua només unes hores abans.

L’Abel Tasman és una de les nou grans caminades que hi ha en aquest país, també una de les més populars, i per fer-les has de reservar (i pagar) refugi o terreny d’acampada abans de començar. Això es pot fer a les oficines de turisme, o a alguns comerços locals com els lloguers de kayaks, bicicletes, etc etc. Als vespres, als refugis, passa un Ranger (un guarda forestal) i va demanant de veure els rebuts als “tràmpers”, als excursionistes. (A Austràlia era Bushwalking, aquí n’hi diuen Tramping). Als refugis hi ha aigua, però enlloc hi ha menjar.

*Hi ha marea baixa cada dotze hores i marea alta intercalada sis hores més tard. Com que no són dotze hores exactament, l’horari va anant canviant, i d’elles depèn bastant com anirà l’itinerari que fa cadascú.

Després d’un temps (uns dies?) d’abric, aquí vaig rebuscar una samarreta sense mànigues del fons de la motxilla. Tres dies de Sol intens vora el mar em van ressecar, sucarrimar i pelar la pell dels braços i la cara, per fer-me rebuscar les ulleres de sol i el barret! Que havíen anat baixant també posicions a la graella motxilera. Tot i acabar amb la pell rostida va ser tot molt xulo, molt maco! Un dia de caiac, dos de caminada de la bona incloent l’últim dia una contra rellotge per arribar fins al Separation Point, el més amunt que mostrava el mapa, “la meta”, per veure quatre foques i tornar pitant a agafar el water taxi, de tornada a Marahau.

A 41 graus (latitud) Sud i pel que seria la segona setmana de Maig, aquest Sol pica molt, molt i molt més que el nostre. Quina calor! Quin mal a la pell, quina escalfor al cotxe! Amb aquests carrers amples i les cases de planta baixa, senzillament no hi ha ombres.

De Marahau vaig anar fins a Tàkaka (Ta kaka) a la Golden Bay, més al Nord encara, i em vaig acostar fins a Collingwood, on vaig dinar. Molt de vent i molt poques vistes del Farewell Spit, una gran barrera de sorra amb forma de bec de kiwi. Caminar dues hores d’anada i dues de tornada per fer la foto al Separation Point està bé i és molt gratificant… però conduir dues hores d’anada i dues de tornada per fer una foto al Cap Farewell no em va semblar gens convincent. Així doncs vaig tornar enrera per fer nit a Takaka, a l’emmoquetat Barefoot Backpackers.
Si alguna nit dormo en un hostal que no sigui acollidor, comfortable i altament recomenable ja us ho faré saber, o senzillament no l’anomenaré.

The Tui Community

Tota la zona de la Golden Bay ja la té una tirada alternativa, amb gent barbuda de cabell llarg, estil hippie i peus descalços. En un principi volia passar uns dies a la Tui Community, un grup de gent que viu plegada des dels anys vuitanta i que semblava un bon lloc per fer-hi el wwoof una estona. Amb el ritme tan apretat que porto però, “uns dies” són una eternitat i a més, “està ple!”. Jo em pensava que era un petit raconet descobert per l’Emili, però no… són més que coneguts, venen productes de la seva pròpia marca (bàlsams, repelent de moesquits… marca Tui, que és un ocell) i tenen de tot… des de programes per adolescents (tipo colònies de creixement personal) fins “maria de la bona”. Dos fills dels propietaris de l’hostal de Takaka hi viuen (és un lloc bastant familiar) i és bastant comú que s’ho facin tot ells, encara que és ben normal senzillament sortir de la comunitat al matí per anar a treballar.
The Tui Community! Segur que tenen web i tal, ja els visitarem la propera vegada.

Seguim: el diumenge 14 vaig marxar de Takaka tot fent un gran recorregut d’una tirada, entre finques, valls i pluges.

Takaka – Riwaka – Kohatu – Murchison – Ariki – Springs Junction – Culverden – Waipara – Christchurch.

Christchurch (Craistxartx), l’Església de Crist, va ser en un principi, això… una església. No fa massa hi va haver un terratrèmol (una bona sacsejada, es veu, amb carrers esquerdats, canonades petades, tot inundat… encara que a aquesta zona ja és això) i encara hi ha algunes tremolors, però jo no en vaig notar cap. Aquí hi ha el Jailhouse, un d’aquests hostals que anteriorment havíen estat una presó i com que no hi havia dormit mai, i s’han de mantenir les primeres vegades, m’hi vaig allotjar durant tres nits. Hi ha de tot i s’hi està prou bé, vaig fer servir els dos cobrellits que em van oferir per passar la nit i a l’espai a on donen les habitacions (les cel•les) hi regna un silenci de biblioteca que fa abaixar la veu; hi ressonen les passes i les parets blanques hi donen un aire d’internat, d’hospital, però ho vaig trobar més curiós que incòmode.

Check in, rentadora, sopar, una peli, internet, Alonso no va guanyar el mundial… El primer dia sencer a Christchurch vaig anar a tombar pels jardins botànics i pel centre, fent de la passejada un dia de descans; el segon el vaig passar als voltants d’Akaroa, a la Península de Banks: vaig arribar fins el far a l’est del tot i vaig pujar al punt més alt, tot per caminots pedregosos, però d’enlloc vaig poder veure la silueta d’aquest lloc tan particular: és massa gran! O massa plana. Ara ja se que si no és des de l’aire no es pot observar pas però busqueu-la, busqueu-la al mapa! I no em digueu que no s’havia de provar. Banks Peninsula! A Akaroa.
L’endemà de la tercera nit vaig marxar, directe cap als llacs.

Christchurch – Tinwald – Geraldine – Lake Tekapo.

És així de fàcil aquí, el poble al costat del Lake Tekapo (Te Kapo) es diu Lake Tekapo Village. Arribar-hi va ser ben maco, incorporant al fons del paisatge, a voltes extremadament pla i pelat, tot de cims nevats. Només descarregar a l’hostal vaig marxar a passar el dia, amb una alemanya de l’habitació, als voltants de l’Aoraki! El Mount Cook, el cim més alt del país. Des de l’interior, des de l’Est, s’hi arriba pel llac Pukaki, a veure si des del Mar de Tasmània també es veu.

Un parell de tomets caminant, unes quantes fotos (és un d’aquests llocs que et provoca un tic a l’index), i cap a casa tu, just quan es ponia el sol. El cim fa casi quatre mil metres i arribar-hi és de piolet, escarpons, casc i molta experiència. Així doncs, amb els tomets pels voltants, que és el que fa tothom, ja vam fer.

A l’hostal només hi vaig passar la nit… l’endemà vaig pujar caminant a l’Observatori després d’esmorzar (perquè al Lake Tekapo hi ha un cel de la òstia i un observatori amb cinc telescopis, però va fer núvol) i vaig seguir cap al sud.

Lake Tekapo – Twizel – Omarama – Tarras – Clyde – Alexandra.

Quin no parar… quina son! Aquí tocava una activitat que em va fer il•lusió des del primer moment que en vaig sentir a parlar: l’Otago Central Rail Trail, una via verda de 150kms resseguint l’antic ferrocarril de quan hi havia buscadors d’or (perquè a Central Otago hi havia un munt de buscadors d’or). que va des de Clyde fins a Middlemarch. Alexandra (Alex), que era el segon poble de la llista, és bastant més gran, i per això em va semblar més fàcil per llogar una bici, reservar el dormir, etc etc.

“Més gran” vol dir un poblet entre pedruscos, eh? Amb un rellotge allà dalt de la muntanya, quina penya aquests kiwis. Aquí em vaig allotjar a l’Alexandra Backpackers! Hi ha llocs amb encant, llocs sense encant i cutre llocs. Aquest va ser un cutre lloc que semblava atraure tot d’asiàtics i em va atraure a mi també, per ser el més barat del poble (cheap cheap!). No crec que dormir en cutre llocs faci el viatge més autèntic, però senzillament, aquestes coses a vegades toquen. Amb els asiàtics vaig estar la mar de bé (Corea, Malàsia i Japó principalment) i ves, només va ser una nit.

L’ otagocentralrailtrail.co.nz el volia fer en tres dies però, per no renunciar a res i encabir més coses a l’agenda, ho vaig comprimir en dos:

Alexandra – Wedderburn – 70,5 kms

Wedderburn – Middlemarch – 73,5 kms

(Clyde – Alexandra són 8kms, tot això que em vaig estalviar el primer dia)

Em van avisar que la mitjana amb bici són 10km/h (que seria com anar corrents), però encara que ho fes a deu per hora, vaig pensar jo, trigaria menys de vuit hores, que ja m’està bé.

M’havíen dit que era tot pla, i jo esperava anar lliscant per la via verda com un velocista, anant saludant a la gent tot engollint quilòmetres, però no va ser ben bé així.

El primer dia era casi tot de pujada (pujada suau, però pujada) i el camí és tot de sorra, sorra i grava. Això vol dir que la bici no avança i que cada pedalada, conta. Cada p f#king pedalada conta. Això, afegint-hi el vent en contra. Més la motxilla! Em van oferir el lloguer d’alforges, però el vaig rebutjar. No us ha passat mai que la cagueu i en sou conscients des del moment en que l’esteu cagant? “No cal, les alforges… portaré la motxilla petita” - (per què coi estas rebutjant les p alforges?). En fi, 8 hores vaig estar. Amb descansos i tot, casi vuit hores per fer els p 70 kms i patint com una mula, eh? Allò no avançava gens i pedalant contra el vent, al principi em pensava que ni arribaria al lloc on passar la nit, ja pagat. “Uuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuui…” em deia a mi mateix, com el rum rum del Camp Nou quan al Barça li foten dues dianes de cop. Però, com diria en Ramon Besa a les seves cròniques d’El País, sóc ciclista d’ofici, vaig apretar les dents i al final la meta sempre acaba arribant.

Només sortir de la dutxa, ja tenia ganes de tornar-hi: l’endemà seria la venjança! Amb casi tot baixada, els 70kms els pensava fer llescat com una fletxa, potser fins i tot trigant la meitat que el primer dia.

Ai, flechita… Seré il•lús fins la fi dels meus dies, això ho se segur. Aquí avui és estiu i demà és tardor… Va ploure tota la nit i tot l’endemà.

Al vent sempre en contra s’hi va afegir la pluja i el fred. La bici feia esses a base de pedalades per la sorra convertida en fang i tatuada de roderes. El fred es va instal•lar a les mans i als genolls, el nas somiquejava i no hi havia cap font al llarg del camí. “I on coi és la (p) baixada?” Una mica patètic, tot plegat. Aquí sí que va costar, eh? I vaig pensar a retirar, a agafar la carretera, encara que fos més tros, però vaig seguir i seguir, un munt de vegades, menjant tot de barretes de fruits secs i descansant cada hora a recer de la pluja, en unes barraquetes vermelles vora l’antiga via. I al vespre vaig arribar, a base de lluita i sacrifici. Lluita constant i sacrifici sense mesura, set hores després de sortir.

Em va agradar, no se com dir-ho… tot i cagar-me en tot durant molta estona, vaig arribar content d’haver arribat i d’haver-ho fet i un cop acabat sembla que no n’hi hagi d’haver per tant. Les cames, tot i ser a aquestes alçades, prou bé; sempre que deixes la bici de banda una temporada, són aquell parell d’ossets on recolzes el cul, els qui paguen la factura.

“No són les teves cames les que corren, sinó el teu cap”.
Pep Guardiola

“No són les muntanyes el que conquerim, sinó a nosaltres mateixos”.
Sir Edmund Hillary, present als bitllets de cinc dòlars.

– No vaig anar a Dunedin (paraula plana), a veure els pingüins blaus i els lleons marins a la platja. Un lleó marí és com una foca gegant, que pot arribar a pesar 2.000kgs. Hi ha històries ben curioses sobre un lleó marí (dels grossos) que es va afincar vora Christchurch i va donar vidilla a tota la comarca. Es veu que una nit es va posar a dormir sobre l’escalforeta de l’asfalt encara calent d’una carretera i un Mini (dels vells, diuen) s’hi va empotrar! El cotxe va quedar reduït a ferralla, el Lleó marí aparentment va seguir com si res. Que fos un Mini ja sona mig a acudit mig a llegenda urbana, però el noi que m’ho va explicar era d’allà, o sigui que ens ho creurem tal qual. També es veu que un dia li va agafar (al lleó marí) per saltar sobre les barquetes de pescadors, atracades al port. Les va anar destrossant / enfonsant una darrera l’altra. Com que tot no es pot, deixarem Dunedin i l’Otago Harbour per la propera vegada. —

El Diumenge 21 em vaig despertar a Middlemarch amb Sol, i a les onze vaig agafar el catch-a-bus (door to door) de tornada a Alexandra, per agafar el cotxe i seguir amb les meves contra-rellotges. Arribava a les 13h a Alex, el ferry cap a Stewart Island sortia a les 17h des de Bluff (Blaf), el poble més al Sud de Nova Zelanda, illetes apart. El mapa deia que es triguen tres hores vint i jo em deia que si no hi arribava doncs res, faria nit a Bluff i ja agafaria el ferry l’endemà al matí. No vaig reservar res per no cagar-la i em deia de no fer el boig, però per dins anava pensant “i tant, que l’agafaré”. Em diu xofer del del Catch-a-bus, el que em va portar a Alex - “home… si fas nit a Bluff no serà pas el més espectacular del teu viatge, eh?”
( - Pels meus minerals que aquesta tarda agafo el ferry - ).

I si… vaig tornar la bici enfangada, ningú havia rebentat el cotxe* (que havia deixat amb el dipòsit ple) i vaig arribar a Bluff a temps, encara em va sobrar mitja horeta! Vaig fer dues nits a Oban, l’únic poble de l’illa, que de fet es podria mirar com una urbanització existent amb el permís del parc natural de Rakiura.

Stewart Island és un lloc inòspit i tranquil, molt silenciós i amb vint quilòmetres de carreteres, amb prou feines transitades. Els seus habitants treballen del turisme o de la pesca, o sigui que la meitat van amb botes d’aigua pel carrer.
Abans d’arribar els europeus a Nova Zelanda es pot dir que no hi havia mamifers (terrestres, s’enten) i per tot el territori hi regnaven els ocells. Aquesta illa seria una mica així encara, amb alguns possums i ratolins invasors, objectiu d’extermini del govern. Aquí normalment s’hi ve a caminar, a pescar, a intentar aconseguir una foto d’un kiwi, o senzillament a reposar. A mi m’hagués agradat fer una ruta d’uns trenta quilòmetres, prou representativa del lloc, però de veritat que amb un parell de tomets domingueros (un al matí i un a la tarda) ja vaig fer, que a aquestes alçades estic “fino, fino”.

La segona nit mig hostal estava ocupat per uns kiwi nens que hi venien de colònies! Amb els profes preparant els àpats i tot el xou. I ves que no mola anar de colònies, eh? Què bé que s’ho passen… Venien del centre de l’illa del Sud i s’hi quedaven tota la setmana, fent caminades, pesca i coses per l’estil. El que es fa en aquesta illa, vaja.
Tots eren blancs.

Avui dimarts 23, a les vuit del matí, ferry de tornada cap a Bluff.

Bluff – Invercargill – Riverton / Aparima – Tuatapere – Clifden – Blackmount – Manapouri

Manapouri, vora el llac Manapouri, dues nits al Freestone Backpackers, un lloc a les afores que ja trenca motlles, digne de focs artificials, de fer la ola, d’aplaudiment, de reverència i ovació. No quedaven habitacions de quatre, només de dos (tampoc és massa més car) i el dia assolellat també ajuda, però sigui com sigui: el xaletet on em van posar amb balconada amb vistes al llac i als cims nevats conviden a passar-hi una setmana, que evidentment no tinc.

Des de Manapouri m’he acostat a Te Anau, vint minutets, per fer internet i una mica de compra.

*Obrir (per dir-ho bé) els cotxes dels guiris i desplumar-los mentre són d’excursió és un clàssic del país. Hi ha cartells que avisen per tot arreu i ja n’he conegut uns quants que els han mangat les motxilles i els sacs de dormir (ja em diràs tu) mentre eren a la muntanya fent caminades; cada vegada que deixo el cotxe en algun lloc, ho faig pensant que quan torni potser (només potser) el trobaré amb un vidre petat i buit completament.

Demà dimecres 24 toca descans, fer un tomet per la zona, agafar carrerilla per la recta final! A partir d’ara peta tot, i fort.

Dijous 25 toca excursió de les bones! “Overnight Cruise” a bord del Fiordland Navigator (www.realjourneys.co.nz), tomet pel Doubtful Sound fins l’endemà.

25 de Novembre, faré 32 anys! (32, eh?) Faci el que faci, serà un bon dia.

El divendres 26 seguiré tirant cap al Nord tot tombant per la costa Oest: Te Anau, Milford Sound, Glenorchy… ja ho anirem explicant.

Spot

A Takaka comparteixo hostal amb una francesa. No molt més alta que jo, però ben estirada i fibrada: amb espatlles de nedadora, camina com un cowboy i amb els braços separats del cos; té el cabell ros recollit en una gorra de roba verd militar i la mandibula ben marcada.

Una estona més tard m’explica que li encanta caminar, que viu a Queenstown (ja hi arribarem), que li agrada el parapent i el practicava cada dia. (De què treballes, doncs?) Treballava en unes pistes d’esquí, i quan acabava la jornada baixava fins el parking on tenia el cotxe amb el parapent, amb els esquís posats (!!!) tot plegat només pesa 5kg - em diu. També m’explica que ha estat preparant una travessa de l’Illa del Sud de dalt a baix que ha de durar uns tres mesos. De fet, la travessa la va començar, però el cinquè dia ho va haver de deixar, es va despenyar ves a saber per on i amb el nas sagnant i el cos magullat va descobrir que alguna cosa li havia petat dins el genoll (un lligament no creuat). Estava fora de camí, no tenia cobertura i marcar el 111 no va significar cap canvi (emergències a Austràlia és 000, aquí és 111). Què va fer? Va agafar l’Spot i va apretar el botó vermell, el de demanar ajut urgent, SOS. No sabia si funcionaria, però si… dues hores i mitja més tard va sentir l’helicòpter i es va haver de fer veure amb la manta de supervivència. D’allà la van facturar cap a Christchurch, on li van cuidar una mica el genoll i li van recomenar repòs.
La francesa es diu Clem (Clemence) i és de Chamonix, encara que podria ser russa (model soviètic) o de qualsevol lloc de l’Europa de l’Est. La seva feminitat, si és que mai la va tenir, se la va fer petar d’una estocada de piolet ja fa molt de temps i als seus vint-i-dos anys s’ha posat té entre banya i banya que vol creuar l’Illa del Sud de dalt a baix. El diumenge 14 s’hi tornava a posar i diu després d’afirmar que la seve motxilla pesa 25 kgs (que és molt), tot negant la seva obvia coixera - “Em fa una mica de por, no se què passarà amb el genoll”.

L’Spot et permet enviar sms pre-escrits a internet (tot bé / tornaré més tard del previst / …). Té una opció d’Ajut, per demanar a algú conegut que et vingui a buscar “sense pressa” diguem i després hi ha una tapeta vermella, SOS, que si l’aixeques i apretes el botó vermell, en algun lloc dels EUA reben el senyal per satèl•lit i es posen en contacte amb el país corresponent per transmetre el senyal d’ajut (Oju, eh?). Jo no n’havia sentit mai a parlar d’això, i la francesa em diu que a Europa probablement s’ha de comprar per internet. Quan ella va apretar el botó vermell, a les quatre de la tarda, no les tenia pas totes… quan a quarts de set va sentir les aspes de l’helicòpter va tenir clar que els NZ$ 400 van ser més que una bona inversió i que l’Spot seria el seu company de viatge, per sempre més.

Marxant cap a Christchurch la vaig portar amb cotxe una mitja hora fins a la cruïlla on havia de fer dit, per anar 40kms més enllà, a un parc natural. Just arribar se n’adona que s’ha deixat la targeta de crèdit a l’hostal, als texans que no pensava fer servir mai més, i que ha de tornar enrera. No serà pas un trajecte fàcil.

Spot! Sempre s’aprenen coses noves.

The Hobbit

Els meus primers dies a NZ hi va haver molt d’enrenou sobre si rodaríen el Hobit aquí o no. A El País ho van titular com “A NZ no es manifesten per la crisi, sinó perquè hi gravin el Hobit”, o alguna cosa per l’estil. Jo, kiwi temporal, em vaig indignar un pèl.

NZ és un país gran com el Japó o la Gran Bretanya, però són 4,5 milions d’habitants. Quatre milions i mig! I això el converteix en un país veritablement petit. Que es gravés aquí The Lord of the Rings (tres cops) va significar un daltabaix, va revolucionar el país, va marcar un abans i un després. De fet, què en sabem de NZ? Els kiwis (la fruita) i “el señor de los anillos”, si o no? Barcelona va tenir els jocs olímpics, els kiwis van tenir en Peter Jackson i les seves pelis. El turisme és molt important aquí; de veritat que m’agradaria saber quants turistes hi ha ara mateix i quanta gent amb visat de treball. A la carretera hi ha més trànsit del que esperava trobar (4,5 milions en total, pensava, 1,5 són a Auckland… ens queda un país buit!) però casi tot són auto-caravanes, camper vans i cotxes de lloguer.

L’any que ve a NZ s’hi juga el mundial de rugby. Si el Senyor dels Anells seríen el Jocs, el mundial seria més aviat el Fòrum, per res tan popular, imant a la vegada de masses alcohòliques que probablement no acabin d’agradar a tothom. Tot i així, jo crec que la majoria n’estan contents… si hi ha una cosa en la que aquesta gent són bons és el rugby, i es diu que hi ha set de mundial, de tornar a demostrar qui és el millor del món.
“Que es jugui el mundial de rugby al pati de casa teva no té preu. Per la resta, MasterCard”.

Al final, sí, El Hobit es gravarà a NZ! N’esteu contents o no? “Treballem al turisme, nosaltres”.

A Espanya hem vist manifestacions perquè un equip de futbol no baixi a Segona! Quan aquí tinguin un atur del 20%, potser pensaran a manifestar-se per altres coses.

“On pares ara?”

- Ei, on pares ara?!
- A Christchurch! (per exemple) A la Costa Est, a l’Illa del Sud.
- A Nova Zelanda?
…A Nova Zelanda, si.

“I no tens ganes de tornar?”

M’agrada la vida que porto a Barna: el piset on visc, la meva feina (si és que encara n’hi ha) i m’agraden (i molt) els meus amics! Però jo estic molt bé en aquest país de parla anglesa, amb interruptors als endolls, on la torradora i la Kettle són més importants que la rentadora i el moure’s ja és el normal del meu dia a dia: check in – check out, anant planificant el viatge, demà allà i demà passat més enllà, fent el que vull, canviant l’itinerari quan vull i llevant-me, si és que ho faig, a l’hora que vull. Qualsevol dia (el dia que vulgui) puc renunciar al que tinc previst per seguir dormint al llit; no ho faig mai! Com a molt, ho allargo una mica. És més! Aquí els caps de setmana fan com a nosa, amb els domingueros tombant i algunes botigues tancant abans.

A més, la tornada ja es veu a prop (queda menys d’un mes!), tornar a casa per Nadal serà tot un què i se prou bé que un cop allà cauré un altre cop a la rutina (si és que el meu dia a dia es pot dir rutina), amb allò de “aviam si quedem un dia, eh?” tot tirat al sofà de casa. Barcelona enamora a tothom, però a mi em sona a soroll i fum, fum de tabac als bars i a les portes de les empreses i fum de cotxe d’Eixample, concentrat entre edificis alts (la merda se’ns menja!). Aquí a NZ l’aire és net que fa por: sabeu què són els líquens? “Una simbiosi d’un fong i una alga” segons el diccionari, aquella molsa que no és molsa, verda, blava o groguenga que surt a les escorces dels arbres o sobre les pedres només, quan l’aire és net; aquí els líquens surten a les papereres de pedra de les ciutats, es mengen el voral de la carretera.

Si tinc ganes de tornar? Hmm… No! Aquí hi estic molt i molt bé… amb el meu cotxet, anant tombant, fent vida a l’aire lliure amb tot d’ovelles, cavalls, gallines i ànecs per tot arreu… i sense fer servir el mòbil, ni com a rellotge. Em queden coses ben xules per fer, tinc un mes per gaudir d’aquest país on no serà fàcil tornar i d’aquí molt de temps recordaré, el 2010, com aquell any que vaig passar quatre mesos de viatge a OZ i NZ! I em semblarà de traca i mocador, em semblarà increïble… de fet, encara no m’ho crec ara! A vegades al cotxe em canso del parlotejar anglès de la ràdio i m’estic d’apagar-la. Serà una de les moltes coses que trobaré a faltar d’aquí. A més, si tornés ara, la d’anuncis de joguines i perfums que m’hauria d’empassar! Ja estem bé aquí, ja. Per acabar: ja casi que som al Desembre! Seria com el nostre Juny, oh sole miooo!

I ja m’agrada que noteu que no hi sóc, eh? Feu, feu, feu-me agenda pel Gener!

Companys d’àpat

Després de cuinar, alguna vegada he menjat (esmorzat, dinat, sopat) amb un grup de gent, com una petita familia improvisada; la majoria amb una, o dues persones més i d’altres vegades menjo sol. La veritat però, és que sol sol no hi menjo mai… No hi ha hagut cap àpat a l’aire lliure en el que no hi aparegui, encara que sigui a l’última mossegada, un ocell (èxotic o no) i es planti a la barana, vora la taula o el plat i se’m quedi mirant (fent saltironets o no) a veure si literalment cau alguna cosa,..

Corbs i gavines són més detestables, però sigui l’ocell que sigui jo mai, mai, mai, els dono res. És més, ho deixo tot ben recollit, que no quedi res de res. Ves que no tenen moltes altres coses millors per menjar, al seu abast.

Bungee Jumping

“No miris a baix”. - Això ja ho sabies, ja - “No miris a baix i no hi pensis gens. Si hi penses, ja no ho fas. Tan sols escull un cim nevat d’aquells que es veuen allà al fons, mira’l i salta, salta ben lluny sense mirar a baix de manera que quan vegis tot el bosc apareixent escampat just a sota teu (i t’envaeixi el terror), no puguis tornar enrera”.

Així m’explicava una danesa el seu primer salt, i diu que no serà l’últim. Ella és una “adrenalin addict”, però la seva parella, un noi alt i atlètic, no tant. “A ell li feia molta por… Ell sempre parla molt, però aquell dia no va parlar gens. Ni abans, ni després. Es va quedar callat”.

Queenstown és la capital del Bungee Jumping! Aquí és on (diuen) es va cobrar per primera vegada per saltar al buit i és on hi ha (deixem-ho així) un dels salts més alts del món. Crec que van dir que només un 1% es fa enrera, que no salta i perd els diners.

Jo, la veritat, és que no m’hi veig. Primer de tot miraria (maaal), després faria el chicken allà al final del trampolí per passar a saltar l’últim i al final… al final ves que no marxés d’allà acollonit. No tothom tothom, però crec que la majoria que passa per aquí ho fa. Skydiving a Taupo i Bungee jumping a Queenstown, la ciutat de la reina.

A més, val una pasta! Tot això que ens estalviem

Skydiving

Déu n’hi do la de gent que conec que ha saltat d’un avió i les seves impressions sempre han estat fàcils d’escoltar. Aquí, és un tema que va anant sortint.

“Durant els primers segons de caiguda lliure no ho gaudeixes, perquè el teu cervell no ho assimila. Estàs saltant des d’un avió! Fas una cosa que no està bé”.

La danesa – adrenalin addict

“Normalment quan caus és durant uns segons… i després arribes a terra. Allà comences a caure, a caure i no toques enlloc, i al principi es fa molt estrany”.

Tom - Israel