EL GRAN PACTE FISCAL

Thursday, 04/10/2012 (15:28)

Aquests dies sóc a Bergen, a Noruega, i després de dedicar unes quantes estones a observar la gent i a mirar la tele, he quedat convençut que ha arribat el moment de publicar la meva proposta de pacte fiscal per al país on viurem a partir del 2013.

D’una banda tota la població de Catalunya, des dels més petits quan facin us del diner per primera vegada fins a la gent més gran amb encara conciència i un bon estat de salut mental, prometen no evadir CAP mena d’impost governamental, exigint amb cada pagament el rebut o factura corresponent, sigui quin sigui el seu import o valor i el tipus d’entitat o establiment receptor de tal ingrés.

D’altra banda tota la classe política, tant partits majoritaris com minoritaris, de nova formació o amb tradició, liberals i conservadors, defensors de qualsevol ideari o religió així com tots els treballadors i treballadores a càrrec seu es comprometran, de forma activa i concienciada, a NO malgastar el diner públic i a fer-ne un bon us, entenent com a tal el fet d’administrar cada pressupost a tots els nivells amb una visió privada, de propietat, i no d’ens comú, de gratuïtat, a més de treure’n el màxim profit i prestació ignorant completament la possibilitat de benefici propi, ja saldada amb el salari assignat*.

Jo, el signo!

*De seguida es diu que Noruega té el nivell de vida actual gràcies als seus recursos naturals, en especial el petroli i aquesta setmana he après una anotació al respecte: Noruega té el nivell de vida actual gràcies als seus recursos naturals… i a la manera com els ha administrat!

- És normal estarrufar-se quan surten estadístiques dient que una Catalunya independent es situaria en molts aspectes a nivell nòrdic o escandinau. Allà també hi ha persones amb problemes d’alcoholisme, violència de gènere, gent que es cola a l’hora de fer cua, programes dolents a la tele i d’altres afers domèstics però segurament (només segurament) tothom paga el que li toca.

El gran viatge del 2012

Sunday, 22/07/2012 (12:21)

2012

I una vegada més a la que em despisto, a la que abandono una mica l’hàbit d’escriure, resulta que quan m’hi torno a posar ja som a les acaballes del setè mes… de l’any següent!

2012 està sent un molt bon any. Representa que la meva vida ha canviat de forma substancial, però al cap i a la fi pel que fa a la meva vida, és només un canvi més. Tinc cotxe en propietat, una cosa mai abans vista i visc en un poblet del Baix Camp, en parella, des d’on vaig anar a Barcelona a treballar en tren aquest hivern i des d’on he sortit cada dilluns per anar a Calafell a fer colònies, allà on ja hi vaig estar fixe el 2008. He viscut la meva sisena primavera de colònies i per més que a vegades m’ho plantegi, encara no se m’acut cap opció millor. El juliol ha estat intens, tot colònies, una setmana al Berguedà, a La Sala (casa meva) i casi dues al Ripollès, al Refugi Lluís Artigues, mateix lloc de l’any passat, quatre revolts abans d’arribar a Planoles. L’agost em deixarà agafar una mica d’aire, per treballar dues setmanes llargues amb les “vacances en família” i just just després, marxo de viatge! I com que el viatge és l’origen d’aquest bloc, com que dels viatges és d’on surten les grans parrafades i com que és la línia que marca el límit trec, com sempre la pols del meu estimat bloc, per explicar el gran viatge del 2012.

El gran viatge del 2012

Des del 2007 que distingeixo els anys per la casa de colònies on vaig treballar durant la primavera, i pel lloc on vaig anar de viatge durant part del meu descans. Els països on he estat ja estan enumerats en un post escrit des d’Egipte, i aquest any n’afegirem dos!

Amb la meva companya de viatge ja tenim ultimat el gran viatge del 2012, l’aventura anual! Un projecte engrescador que, com sempre, detallo a continuació:

La destinació

Les Muntanyes Rocalloses del Canadà i Alaska

canadian rockies

El perquè

Un d’aquells llocs del món on tenia ganes d’anar sí o sí era el Parc Nacional del “Grand Canyon”, a Nevada, als EUA. Ha de ser un lloc espectacular i digne de veure, però normalment va acompanyat a molt estirar del vall de la Mort i després… de Las Vegas, Los Angeles i San Francisco, que “t’agradarà segur perquè és la més europea de les ciutats dels Estats Units” (¿¿ O-o’ ??). La idea que la meva propera aventura fos passejar per Las Vegas o fer fotos per Sunset Boulevard va fer que, de sobte, el “Cañón del Colorado” passés a ser un indret que no calia que es creués amb la meva vida… almenys per ara.

La segona opció va ser… el Canadà! La seva Costa Est, combinada amb uns dies a la Ciutat de Nova York. Però després d’un parell d’entrevistes amb gent que hi havia estat vaig pensar que visitar el Quebec no era ben bé el que volia fer, i que a New York City ja hi anirem específicament, quan es pugui. Enmig de tot això em va arribar el comentari d’una treballadora d’una agència de viatges: – si algun dia puc, faré aquest creuer per Alaska, el millor del món… – . I ves… de sobte el punt de mira es va decantar cap a aquell racó de món i així va ser, així va quedar decidit: Canadà Oest, limitat com sempre pel temps i Alaska, una destinació tan remota com natural, l’estat més salvatge dels EUA que, qui m’anava a dir a mi, algun dia arribés a visitar.

Una alternativa hagués estat Costa Rica, cada vegada més popular: platja i natura, fauna i bon temps, i segurament hi acabarem anant! Però la glacera i els parcs naturals tenen un regust genuí, salvatge i d’aire pur que difícilment es poden comparar.

“Remember to breathe”
Estat d’Alberta, Canadà

Els detalls

Després d’estudiar distàncies, llocs a visitar, temps, alternatives i possibilitats, els detalls del que tenim reservat són els següents:

Anada

Vol Barcelona – Vancouver

Dimarts 21 d’agost 2012
Barcelona, El Prat (T1) 10.15h – Londres Heathrow (T5) 11.35h
Vol BA473, avió 319

Londres Heathrow (T5) 12.45h – Vancouver Intl (TM) 14.15h
Vol BA87, avió 744

Durada total del trajecte: 13 hores.

Tornada

Vol Vancouver – Barcelona

Divendres 14 de setembre 2012
Vancouver Intl (TM) 20.40h – Londres Heathrow (T5) 13.40h (+1 dia)
Vol BA84, avió 744

Dissabte 15 de setembre 2012
Londres Heathrow (T5) 15.25h – Barcelona, El Prat (T1) 18.30h
Vol BA480, avió 320

Durada total del trajecte: 12 hores 50 min.

Tots els vols amb British Airways.
Preu total: 1023,62€ / pax

Cotxe de lloguer amb Hertz Vancouver – Jasper – Calgary

Recollida:
dimarts 21 d’agost a les 14.15h a l’aeroport de Vancouver

Devolució:
dimarts 28 d’agost a les 8.00h a l’aeroport de Calgary
Preu total: 310,92€

vancouver - jasper - calgary

Vol Calgary (Alberta, CA) – Anchorage (Alaska, EUA)

Dimarts 28 d’agost de 2012
Calgary 10.10h – Vancouver Int’l (TM) 10.35h

Vancouver Int’l (TM) 11.50h – Anchorage Int’l (TS) 14.11h

Lloguer Motorhome Anchorage – Anchorage del 28 d’agost al 6 de setembre (ABC motorhome & car rentals)

images.jpg

Nit d’alberg el 6 de setembre a l’Arctic Adventure Hostel, Anchorage.

Autocar Anchorage – Seward

7 de setembre 9.00h – 14.00h $65 CAD
Amb Alaska Cruise Transfer and Tours

Creuer Seward (Alaska, EUA) – Vancouver (British Columbia, CA)

Vaixell Radiance of the Seas de Royal Caribbean
4a planta, camarot doble 4060, 7 nits

Radiance of the Seas

Itinerari:
Seward, Glacera Hubbard (navegant), Juneau, Skagway, Icy Strait Point, Ketchikan, Inside Passage (navegant), Vancouver.

Preu total 2 pax: 1733,54€

Fer creuer, o no fer creuer

Va ser una decisió a prendre força contradictòria… D’una banda admiro els creuers, en algun racó està escrit, però de l’altra són l’antítesi del meu estil de viatjar, de la meva consciència ambiental i del model a seguir de les condicions dels treballadors.

Per la costa d’Alaska fora de l’àrtic hi ha tot un servei de transport públic de ferris que et porta als principals ports, només accessibles per mar o aire. Vam mirar preus, trajectes i horaris… i al final ho vam descartar. Hi ha situacions en les que el “turista intrèpid” intenta fer l’independent, viatjar al seu aire i com els locals i hi surt veritablement enriquit i satisfet. N’hi ha d’altres que no, que se sent un pringat per gastar més temps i més diners del que tenia previst i veu menys d’aquell indret del que esperava. Els ferris públics em van sonar a això, i una mica al meu pesar es va imposar el creuer marítim com a la millor opció per visitar aquell racó de món.
Segur que serà una gran experiència i en sortirem més que satisfets, però aquests creuers, sigui quina sigui la companyia naviliera, tenen un rerafons que fa que no en vulgui ser partícep… si més no del tot convençut.

Hi ha petits “eco-creuers” molt més sostenibles, propers i atractius, amb guies naturalistes i bon menjar a bord. Els preus anaven (atenció) de 3.000 a 6.000€! Això no és pas cap opció… és una cosa de rics! I poder… una mica rucs?

En fi, sigui com sigui aquí queda tot explicat… un bon tros de viatge! El gran viatge d’aquest any.

Històries de Cinema II

Tuesday, 22/11/2011 (17:23)

De fa molts anys que vaig al cinema sol. No sempre, o no exclusivament, però casi sempre hi vaig sol, quan vull, a on vull i a veure el que vull.
Sabeu aquell sentiment de “m’agradaria que tothom ho fes així?” o més sincerament, “com és que no ho fan com jo?” – doncs jo el tinc a vegades, entre altres llocs, al cine.

A continuació, el decàleg de Serginho Records per anar al cinema!

- Intenta evitar els caps de setmana.
És quan va més bé perquè tenim més temps, però és més car i hi ha molta més gent. Sobretot a partir del vespre, no se jo si compensa.

- No entris mai quan la pel·lícula ja ha començat.
Arriba al cinema amb temps per poder per fer cua si n’hi ha, anar al lavabo, seure sense pressa abans que comenci la pel·lícula en un lloc on es gaudeixi de tota la pantalla, que al cap i a la fi paga igual el que està al mig de la sala que el que s’asseu a primera fila mirant al cel.

- No compris menjar.
Perquè allò de menjar crispetes al cinema? I més al preu que van! Què tens gana? Que t’avorreixes? Si menges al cinema, que sigui només durant els “tràilers” (o “previews”). Gaudir d’una pel·li ho veig com gaudir d’un bon llibre, no cal res més que la pel·li en si mateixa, i el “crunch, crunch” crec que no ajuda. Normalment, quan de veritat la gent s’enganxa al relat que està mirant i hi dedica tota l’atenció, és de la meitat cap al final, i curiosament és llavors quan el silenci és absolut.

- No mireu els tràilers, assassins de sorpreses.
O com a mínim de les pelis que vulgueu veure. N’hi ha que són ben llargs i hi surt tant l’argument sencer (desenvolupament, nus i desenllaç) com els acudits (o gags) més divertits. Això també val pels programes de televisió i ràdio sobre cinema i evidentment les revistes, que per contra van bé per adonar-se de coses “que no havíem vist”.
Si aneu al cinema cada mig any sí, s’ha d’apuntar bé! Però si hi aneu més o menys sovint informar-se molt sobre què anirem a veure perd una mica el sentit.

- Quedeu-vos fins el final de la peli, fins que s’acabi.
Als crèdits del final hi trobarem, apart del repartiment, les cançons que hem escoltat o els llocs on es va gravar. A més podem escoltar amb més atenció la banda sonora, tot paint el que acabem de veure.

- Escolliu sempre la versió original, sempre.
Trieu els subtítols no només per “allò d’aprendre anglès”, sinó per conèixer com sonen altres idiomes, per gaudir de la interpretació de cada actor i actriu i sentir la veu que de veritat surt de cada rostre. Vols dir que pots xatejar amb tres persones a la vegada i no pots llegir els subtítols mentre mires una pel·lícula?
Els dobladors defineixen la seva feina com “l’adaptació a la nostra cultura dels llargmetratges provinents d’altres cultures”. A mi em sona més aviat a “castració cultural”, a concepte obtús per tradició. Posats a subtitular, jo subtitularia fins i tot els títols!

Heus ací un bloc ben simpàtic, sobre traduccions de títols d’escàndol.

– ¡Pedazo de título! –

“A Barcelona, fes cas del triangle Verdi, Yelmo Icària, Renoir: si una pel·li la fan a tots tres cinemes, s’ha d’anar a veure!”
Sergi Ortiz Marimon

Històries de Cinema I

La nova guerra dels botons

Les balenes, no es mengen!

Friday, 12/08/2011 (23:53)

Són mamífers com nosaltres i molt més grossos per suposat. De fet, no hi ha cap animal de més volum! Són més grosses que els dinosaures i la seva vida als oceans no és gens fàcil. En queden molt poques, perquè les hem caçat durant molt de temps sense mesura i apart dels japonesos, queden molt pocs països que les matin. A la resta, són espècie protegida!

En resum, que no es mengen, que no! Es van a veure, s’observen, s’estudien, però no es mengen. A Islàndia oferien menú de balena en algun restaurant, pels “turistes intrèpids” que busquen autenticitat i no… oi que no es mengen la calavera de xai? Doncs la balena, tampoc!

De fet, Islàndia és una terra inhòspita de veritat i allà, més que menjar, s’hi va subsistir! Avui el menjar típic són les salsitxes i les hamburgueses… Tot i així es veu que sí, que hi ha turistes que es mengen tauró curat (podrit?) de Groenlàndia (Hákarl) com a plat típic i aquí ja no hi entro jo… hi ha una línia entre “allá donde fueres, haz lo que vieres” i l’estómac de cadascú que la posem nosaltres mateixos. Feu el que cregueu però tot i així les balenes, no! No es mengen!
Si en voleu gaudir, aneu-les a veure.
(A l’Oceà! Que s’ha de dir tot)

Informació sobre balenes i el seu estat – IFAW – International Fund for Animal Welfare

Balenes que podem veure al nord d’Islàndia, al nostre continent.


Sea Shepherd
– Els únics que diuen “prou”, i fan alguna cosa.

humpback whale and baby

“Save the whales! Eat the japs” (salva a les balenes! Menja’t als japonesos)
Samarreta-record australiana

“Enfronta’t a un plat típic islandès, i tens possibilitats que el plat s’enfronti a tu”
Lonely Planet

Viatge a Islàndia

Friday, 12/08/2011 (12:11)

El mateix dia de marxar em diu el Marc, després de comentar la temperatura que tindríem durant el viatge (de 9 a 15º) “o sigui, que aneu cap a l’hivern ara”. I de fet així mateix ho podríem dir… Vam anar cap a l’hivern! vam anar a Islàndia.

Aerobus cap l’aeroport (com sempre, et gastes 500€ en un bitllet d’avió i en rateges 5 a l’últim moment?), no era la terminal 1 sinó la 2 (buus verd cap allà) i facturar, pujar a l’avió d’Icelandair express replè de gent i arribar quatre o cinc hores més tard a Keflavík, on hi ha l’aeroport principal, a uns 40kms de Reykjavík. Abans d’aterrar diu el capità que al sud oest hi veurem unes cascades. Per veure-les d’aquí ja han de ser grosses, penso jo, però el Sol que es veu a l’horitzó no se si està sortint o s’està ponent, i encara que m’orientés, tot sota nostre és un mar de núvols. Al final aterrem. Són les tres de la matinada, les cinc a Barcelona. A l’aeroport s’hi anuncia el mateix país i tot d’activitats d’aventura, casi tots els que anem a buscar l’equipatge anem vestits i calçats per caminar.

No és pas fosc, tampoc és clar. El cel és gris, esperem els col·legues de sadcars, que no es presenten, i passada una bona estona truquem, ens vénen a buscar i ens porten al seu hangar, lluny de la tropa avis, europcar, hertz, i lloguem un toyota rav4 que ens va més que bé.

SAD cars hangar

Sota el cel és gris, el paisatge és molt ampli. No se si perquè és molt pla o perquè s’agafa alçada amb facilitat, potser senzillament perquè m’hi fixo, però es veu molt de terreny molt fàcilment. Els pobles són petits i tenen els edificis separats, cases aïllades sovint amb les parets cobertes de metall, com la teulada. Algunes cases tenen el sostre en volta, com l’hangar de Sad cars i tot plegat sembla tan inhòspit com si haguéssim aterrat a l’Antàrtida i les casetes folrades en xapa fossin estacions de recerca, “aquelles d’allà les dels espanyols, les del fons els japonesos…” i així anant fent. El territori es veu tan bast, tan feréstec, que el mar en un racó queda ben bé ningunejat. Tot el que es veu és roca i molsa, poca cosa més, i una autovia de doble carril allà baix que va cap a la capital. Trobar el Guesthouse on descansar ens resulta força fàcil. Esmorzem, dormim i comprem menjar, tot i portar-ne una bona quantitat, i dinem. Després, anem al Blue lagoon! Un spa natural, aigües termals per senzillament passar-hi l’estona que són el lloc més visitat del país i hi passem tota la tarda i vespre, en sortim més que arrugats. Tornem cap a casa, sopem… i cap dormir, tu, que això de les saunes, les aigües calentes i el remull cansa bastant.

Exteriors del Blue Lagoon

Landmannalaugar

Després de visitar tres llocs d’interès (la zona on es va establir el primer parlament del món, una zona de guèisers i fumeroles i una cascada) vam anar a Landmannalaugar, un parc natural rocós allunyat de la carretera principal que dóna la volta a l’illa. Vam dormir al refugi, no vam acampar com seria l’alternativa. Hi vam passar una nit i l’endemà vam fer una caminada d’un dia, que es va allargar més del previst i va ser una sort. “Segueix les marques vermelles i faràs el tomet de 3 o 4 hores, el cas és que eren marques vermelles primer i blanques després, si segueixes les vermelles (i després les grogues) n’acaben sent 7 o 8, d’hores, però la zona a la que tens accés és molt més àmplia i les vistes des dels punts de més alçada són veritablement espectaculars. La peculiaritat d’aquest indret, només accessible després d’una bona estona de pista forestal, de camí de carro (per ells senzillament carretera sense pavimentar) és que la roca és riolita, una lava farcida de minerals que es va refredar inusualment a poc a poc, fent que els turons siguin de colors calents, clars, jugant alhora amb el negre de la cendra, el verd de la molsa o les herbes i el blanc de la neu. Tot plegat sobre els turons arrodonits era com un decorat de fantasia, un paratge de pel·lícula, el més semblant a imaginar com poden ser, de prop, altres planetes. Malauradament la caminada va acabar sota la pluja, però el millor de tot ja estava vist.

Landmannalaugar

Landmannalaugar - caminada d’un dia

Allà hi vam arribar de l’oest i vam marxar cap a l’est, seguint la mateixa pista, que ens va fer creuar un bon grapat de cursos d’aigua. Ho torno a dir, un bon grapat, eh? I estàvem avisats, però no m’esperava pas que n’hi hagués tants ni que en portessin tanta, d’aigua.

Com creuar un riu amb cotxe: primera, i accelera!

Primer de tot mirem bé el riu o torrent. Si no veuríem clar de creuar-lo caminant, per por que se’ns endugués l’aigua, tampoc ho hem de provar dins un cotxe. Busquem el lloc de pas menys profund i creuem, evidentment i a poder ser en un tot terreny, aprofitant l’alçada i les quatre rodes motrius.

S’hi ha d’entrar a poc a poc, suaument, per no “xocar” contra l’aigua i evitar que l’esquitxada posi en perill el motor (si l’aigua, que no es pot comprimir, entrés als cilindres, els rebentaria!) i sobretot, sobretot, sobretot, no parar. Posar primera, entrar al riu i accelerar fins haver-ne sortit per l’altra banda, ja que si parem (o posem segona!) pot entrar aigua pel tub d’escapament i serà el primer pas per quedar-nos a mig creuar. Si el riu és tot igual de profund diuen que és millor fer la primera meitat en sentit de la corrent i la segona en contra, però a filar tan prim ja no hi arribo, jo.

Svínafell

Ens van dir que el 10% d’Islàndia està cobert de gel (tenint en compte el nom del país, fins i tot pot sonar a poc) i casi tot és aquí. Tres glaceres casi a simple vista, cadascuna més gran que l’altra, surten d’aquí, del pic més alt del país (uns 2.000m), el primer que es devia veure quan els primers colons hi van arribar. Un dia tombant per la zona, cascades entre basalt i vistes a la glacera, tot sota la pluja i l’endemà caminada amb guia i grampons pel gel, que pel fort vent va haver de ser més curta del previst. D’allà en vaig sortir bastant, bastant encostipat.

Reyðarfjörður

Custodiats per pluja, vent i boira, tot vorejant petits fiords, veient glaceres i fregant l’Oceà vam fer cap a la costa est. Vam passar dues nits en un hostal ben complert i acollidor, i la pluja i el meu encostipat van ser definitius per abaixar una mica el ritme: una excursioneta al llac Lagarfljót, al salt d’aigua, al super i a dinar cap a casa.

Arbot i Húsavik

Des d’allà i d’una tirada en cotxe seguint la carretera 1, la Ring Road, vam arribar a la costa nord. Haguéssim passat quatre nits al mateix lloc de no haver estat tot ple, de manera que en vam passar dues a Arbot (hi ha un alberg i una granja, poca cosa més) i dues a Húsavik, port de sortida, apart de Reykjavík, per anar a veure balenes. Aprofitant la previsió de bon temps vam anar a veure balenes el primer dia, vam fer excursió organitzada d’un dia a l’Askja i vam fer un dia de tombar amb el cotxe per veure les cascades de la zona.

No fa ni un any que vaig anar a veure balenes a Hervey Bay, a Austràlia, i després d’aquella experiència he de dir que la versió islandesa va ser més aviat justeta. Vam veure tres balenes geperudes, un munt de frarets (frailecillos, puffins o lundis) i un bon paisatge atlàntic ben calmat durant més de quatre hores de trajecte en un veler (un schooner, n’hi diuen!). L’aigua és freda i el fet que no hi hagi cries potser dificulta que s’exhibeixin amb tot de tombarelles i esquitxades amb les aletes, però és dels millors llocs que tenim a Europa per veure cetacis, o sigui que ja és això.

L’Askja és un tros de cràter envoltat per un paratge força lunar situat força a l’interior, a 100kms per pista de la carretera principal. Com que no sabíem com era, ni on era, ni com de difícil era arribar-hi, hi vam anar en autocar tot terreny, una excursió organitzada d’un dia.

- A favor de l’excursió organitzada:
· No cal patir ni pel trajecte ni pel cotxe al creuar rius (n’hi ha tres, poca cosa comparada amb Landmannalaugar)
· T’estalvies la benzina
· El guia et va explicant coses sobre el paisatge i el país.

- A favor del cotxe particular:
· És més aventura i vas al teu aire.
· Trigues menys a fer el trajecte (l’autocar va força a poc a poc)
· T’estalvies la pasta que val l’excursió.

Si ho haguéssim de tornar a fer casi casi segur que ho faríem en el cotxe propi, que per alguna cosa el vam llogar, però “a toro pasado” tot es veu més fàcil i clar.

Dettifoss i Goðafoss

Molt xules aquelles cascades! Salts d’aigua en abundància, sorollosos, veritablement fotogènics. Les cascades són sens dubte un dels actius del país, o sigui que una de les activitats ja és això: anar a veure cascades.

island 1

�sland 2

Grundarfjörður

D’un cop de cotxe (d’unes quantes hores de durada) passem al fiord de Grundar, a una península de la costa oest, on hi vam passar dues nits.

Carreteres senzilles, poc trànsit i bon temps, molt de mar, molts cràters i un cim nevat. Aquí és on comença el viatge al centre de la Terra de Jules Verne (Júlio Verne n’hi diuen) i hi ha també tot d’històries sobre trolls i follets. Amb sol i caloreta la veritat és que tot es fa més agradable, i els dies tan llargs es poden aprofitar tant com es vulgui.

Reykjavík

Hi vam passar l’última tarda, l’última nit i l’últim matí. És la capital, la ciutat, on hi ha el govern, els negocis, la moda i s’hi amunteguen els turistes, però tot plegat voreja els cent mil habitants, si fa no fa com Tarragona, però amb un port definitivament més petit, un centre rodejat de mar, molt més delimitat i un carrer comercial, que és per on passeja tothom. Hi ha una església sobre el turó més alt, una barraqueta on venen els millors “hot-dogs” de la ciutat, tomets en vaixell per veure les balenes, un museu marítim, un edifici a punt de ser enllestit que és el nou auditori.

Una nit va ser més que suficient. L’endemà a la tarda vam tornar el cotxe… i vam tornar nosaltres cap a casa.

Islàndia

És una illa força gran, situada al mig de l’Atlàntic Nord entre les illes Fèroe i Groenlàndia, tot territori danès. Està a tocar del cercle polar àrtic, de manera que els dies són força llargs a l’estiu, tant com les nits a l’hivern. El Sol es ponia al mes d’Agost a casi les onze de la nit a tocar del Nord, i sortia més amunt del NE unes hores més tard, de manera que la nit era molt curta i abans de les cinc ja clarejava. Vam tenir una setmana de pluja i una de sol, encara que el temps pot canviar en qualsevol moment i a l’ombra és difícil passar calor.

Hi ha moltes glaceres que surten de muntanyes de gel, molta molsa, molta roca volcànica i només alguns arbres, i tots ells força baixets. Als prats s’hi veuen muflons, cavalls i alguna vaca. Els volcans no han de ser per res grans i cònics, moltes vegades són cràters que sobresurten del terra. Com a animal autòcton hi destaquen la guineu àrtica, força difícil de veure, les foques i balenes (de foques només en vam veure una, tampoc vam anar a buscar cap colònia) i els cavalls, petits i robustos, casi sense barrejar amb altres races des que els van portar els primers colons.

El menjar principal seria el peix i el corder, la patata i alguna cosa més que se’m deu escapar, la resta s’ha de portar tot de terra continental. El salmó, anomenat Lax, és quasi tot de piscifactoria (tenen una altra paraula per dir salmó de veritat) i la veritat és que casi tot el menjar que es pot trobar a mà és “ràpid” o “brossa”, hamburguesa, patates fregides i coca-cola, a preu d’àpat de forquilla i ganivet, de manera que casi sempre vam cuinar nosaltres mateixos.

Els preus són cars, si. No se com eren abans, però el país barat no ho és. Tot i així, portant menjar de casa (des de llaunes de tonyina o pebrot escalivat fins a quinoa o la típica ampolla d’oli d’oliva) i fent la compra al supermercat, no ens hem gastat cap fortuna. La benzina val més o menys igual que aquí i el nostre cotxe gastava molt, per dormir en albergs o pensions (guesthouses) vam pagar el mateix que val dormir en qualsevol racó d’Europa.

La gent és molt amable amb els turistes, em pregunto com deuen passar l’hivern i un factor clau, és que és un país segur. No hem patit perquè ens obrin el cotxe o ens robin la bossa, i això segons com t’ho miris no té preu.

Si mai us ofereixen aigua de glacera islandesa, la més pura del món, no us imagineu pas a un munt de xinos picant gel per posar-lo dins d’ampolles, eh? L’agafen de l’aixeta!

De fumaroles i gorgs d’aigua calenta n’hi ha molts, però no tants com jo em pensava. En dos llocs (a Reykjavík i Húsavík) ens vam trobar que l’aigua calenta anava acompanyada de pudor de sofre, cosa gens agradable quan et vols ensabonar el cap.

Com a última curiositat, tot el país està ple de fites, de muntanyetes de pedres per tot arreu: vora la carretera, als cims, als prats, als penya-segats… Aquesta illa és com una roca volcànica gegant, amb tot d’escletxes. A l’hivern les escletxes s’omplen de neu i no es veuen, de manera que des de sempre els camins s’han marcat amb aquestes fites que estan per tot arreu, ja que a la mínimia que es desviessin del camí, aquell trajecte entre granges per curt que fos, podia ser el definitiu.

…I ho recomano?
Jo no! El vol directe des de Barcelona fa que ja hi hagin estat tot de catalanets que et vas trobant per tot arreu, i segur que en coneixeu, però si voleu passar les vostres vacances d’estiu en aquelles latituds jo no en vull saber res.

Us agradaria anar-hi i dedicar-vos a fer fotos? L’Iñaki us hi porta.

*Una vegada més, hi falten fotos aquí! Les posaré més endavant, m’hi comprometo.


Si el que vols és prendre el Sol i descansar, aquesta no és la teva illa.

Islàndia

Estiu 2011

Sunday, 26/06/2011 (20:50)

Vacances per créixer

De fa ja un temps que els meus plans d’estiu són públics, i de moment sembla que no canviaré de costums…

Així doncs, just entrats a la nova estació i passada ja la revetlla de Sant Joan, que no la de Sant Pere, us explico el meu Estiu 2011!

27 de Juny – 8 de Juliol – colònies d’anglès a la casa de colònies Refugi Pare Artigues, vora Planoles, al Ripollès.

14 de Juliol – activitat d’un dia a La Conreria, a Tiana, al Maresme.

17 al 24 de Juliol – Campament d’excursionisme al terreny d’acampada de La Sala, casa meva, al Berguedà.

27 de Juliol – 9 d’Agost – me’n vaig de viatge a Islàndia!

17 al 26 d’agost – Tercer torn estades Combinades a l’alberg de L’Escala, Alt Empordà.

26 d’Agost al 4 de Setembre – Quart torn estades Combinades a L’Escala, Alt Empordà.

I poca cosa més… queda prou ple com per fer de tot i suficientment espaiat com per anar descansant… mar i muntanya, tot bastant septentrional, com a pla d’estiu m’està prou bé.

Un any més, BON ESTIU A TOTHOM!

L’Estiu és teu

Ísland

Saturday, 14/05/2011 (18:42)

No volíeu saber la propera destinació? Doncs ja està triada! Aquest estiu, entre torns i torns de colònies, me’n vaig a Islàndia!

Així directament, sense comprar la guia ni mirar-m’ho massa, que per marxar a l’estiu ja començàvem a fer tard. Els detalls!

Vol d’anada

Dimecres 27 de Juliol (perquè ens entenguem, dimarts 26 a la nit)
00.50h Barcelona BCN – 03.15h Reykjavik KEF

Vol de tornada

Dimarts 9 d’Agost
17.40h Reykjavik KEF – 23.50h Barcelona BCN

Preu total, 493,00€
Vols directes amb Iceland Express

I hi aniràs sol?
Noo! Hi vaig amb l’Anna! La meva companya de viatge.
De fet, la destinació la va proposar ella! I crec que més espectacular no podrà ser.

La idea és fer el tomet a aquesta illa (una més!) en cotxe de lloguer, preparant bé el pressupost i on dormim, que tot i estar en bancarrota, es veu que els preus d’aquest país segueixen sent ben alts. Ara ja em passa allò que de sobte Islàndia es torna un país super popular, que surt mencionat per tot arreu.

Ísland, terra de gel, volcans i sofre, salmó, bacallà i cavalls vikings? A finals d’estiu ja en sabrem molt més. He llegit que només es poden començar a veure aurores boreals a partir de fins a finals d’Agost! Llàstima, aprofitarem els dies llargs i haurem de deixar l’espectacle nocturn per una altra ocasió.

Ísland

I poc més a dir… ja era hora de treure la pols al pobre bloc, no? Va a ratxes, ja se sap, i després de les parrafades de finals de l’any passat una mica de pausa ja està bé… com sempre, a la mínima que passo uns dies sense escriure res cauen les setmanes una darrere l’altra, com una fila de fitxes de dòmino, i ràpidament ja no trobo a faltar ni internet.

*2011 està sent un molt bon any, córrer, colònies, tot més o menys com sempre.
Records a tothom!

MMXI – 2011

Saturday, 15/01/2011 (01:41)

La llei anti-tabac

Va… ja està, no? Des del gener d’aquest 2011 no es pot fumar a bars i restaurants, i punt. Jo crec que ja va sent hora de deixar de banda els debats, les protestes i els renecs.

Hi va haver un temps en el que fumaven els presentadors de la tele, o els metges a la consulta. Ara en canvi és ben normal que no es fumi als hotels, ni als avions, ni al transport públic. Quan jo era petit érem tres germans al seient de darrera del cotxe, que no tenia cinturons de seguretat. Avui en dia hi ha una cadireta o elevador per a cada edat i estatura. Em sap una mica de greu (només una mica) pels fumadors i els seus hàbits, però ara només queda esperar que, tal i com avui en dia és ben normal posar-se el casc per anar amb moto, d’aquí res ens sembli una incongruència pensar que un dia vam estar, menjant i bevent al bar, enmig d’una densa boira de fum.

Hauríem de mirar el percentatge de fumadors a Espanya i d’aquests saber quants de veritat estan en contra la nova llei, la definitiva. Els insubmisos de bar em penso que calcen tots un peu bastant semblant, bastant espanyol. Que prohibiu que fumin al meu bar? Doncs jo els deixaré fer! – Mentre els clients diuen – Que em prohibiu fumar al bar? Doncs no hi vaig! – I així els va, a tots plegats.

El carril bici al centre de Reus

Arribo a Reus (la meva ciutat natal) la nit de Nadal i em trobo el centre, el tomb de Ravals i alguns carrers de la vora, amb un carril bici pintat just al mig! Ja fa uns mesos que hi és, eh? Però jo vaig amb retard…
De forma momentània, aquest fet em va fer força content.

Sí, hi estem sens dubte d’acord: on hi hagi un carril bici completament segregat del trànsit, que s’hi treguin les altres opcions i sí, és un carril bici bastant, bastant “patillero”, com tret de la màniga per arrodonir enquestes o acontentar ves a saber a qui, completament d’acord. Tot i així! Ja fa un grapat d’anys, quan van renovar els Ravals es va apostar per un centre de ciutat per a les persones i no pels cotxes, amb voreres ben altes i el màxim d’amples possible, només un carril de circulació pel trànsit rodat i una colla de carrers que es van anar oferint als vianants a mesura que s’anaven renovant. Així, es va dir als cotxes “Aquí no! No hi sou del tot benvinguts, si no hi veniu, millor”, encara que pel vist fins ara no ho van acabar d’entendre així.

El carril bici no crec que marqui una gran diferència al trànsit de la ciutat, o que motivi molta gent a moure’s en bici a partir d’ara. No obstant, pintant aquell carril a terra emmarcant les bicicletes es va dir a cotxes i motos, per primera vegada a la història de Reus, que havien de compartir l’asfalt.

La Bat-tele

Aquests dies que encara no treballo vaig a dormir més aviat tard, moltes vegades pel simple fet de mirar la tele. Passada la mitja nit s’evaporen els anuncis i em sedueix la programació. I perquè esperen a la mitja nit? :(

El corredor del Mediterrani – aquelles coses que no s’entenen

No n’heu sentit a parlar mai? EL corredor del Mediterrani, com si hagués de ser una pista espacial que catapulti les mercaderies a tota Europa, com un tiraxines. Una via de tren d’ample europeu que vagi de nord a sud i de sud a nord resseguint la costa, enllaçant indústries i ports, res més. És una cosa bona per al país, pels negocis, per l’economia, pel trànsit i per la natura, per a tothom es veu, però segur, eh? Seguríssim, però no està fet ni sembla que s’hagi d’arribar a fer mai.

…Llavors? No ho entenc.

Austràlia

L’estat de Queensland, el territori de la Reina, està submergit. Les canoes van pel mig dels carrers i la gespa del camp de rugby està sota l’aigua de ja fa un grapat de dies. El riu Brisbane que surt marró a la tele jo el vaig veure blau, fins i tot sota la pluja. L’any passat una riuada ja es va emportar part del Perú just després de tornar-ne. Evidentment quan hi has estat, les notícies es veuen diferent.

Tunísia

Tunísia, destinació de viatge de fi de curs, mediterrània i desert, artesania a bon preu, està cap per avall. A Europa vivim en una illa tranquil·la i ens pensem que si no tirem pedres a l’aigua, no ens vindrà cap onada.

Ai, del dia que se’ns atansi un tsunami.

La propera destinació

Fa més de tres setmanes que vaig tornar del meu viatge més llarg, ara sí, per fi he passat set nits seguides al mateix llit. “A on serà el teu proper viatge?” – se’m pregunta fàcilment. Següeeeeeeeeeeeeeeeent! – diria jo ;) La veritat és que ara toca treballar, fer vida “normal” i en el que menys penso aquests dies, és a veure a on serà la meva propera destinació.

Després de com de satisfactori va ser el 2010, el 2011 que vingui amb el que vulgui, o amb el que pugui. Alguna escapada per Europa? Escandinàvia, Irlanda, Grècia o Praga segueixen pendents. Altres experiències apart del viatjar també són una opció, com fer un curs de conducció, d’apnea o de patró d’embarcació. També, senzillament, es pot no anar enlloc… enlloc que vulgui dir molt lluny, o potser acabo fent el Camino de Santiago d’una vegada, ja ho veurem quan toqui.

Sigui com sigui i vagi com vagi, amb una mica de retard, us desitjo un molt bon 2011

* M’agradaria anar fent posts més curtets i més sovint, com la Plastilina, però no sóc prou constant.

NZ – El Final

Thursday, 23/12/2010 (02:43)

Dimecres, 22 de Desembre de 2010 – 117è i últim dia de viatge

I vaig fer els tres dies de caiac riu Whanganui avall, content d’anar en caiac i no en canoa com casi tothom, ja que s’hi poden portar més coses, en bidons. Al costat de les canoes el meu caiac semblava un jet-boat, fins que van aparèixer els jet-boats de veritat, passant sense fer trompos ni ziga-zagues, removent completament la bassa d’oli per on ens movíem.

Tres dies de palar llegint el riu, buscant la corrent, observant el paisatge, dormint als refugis, parant de tant en tant, transportant tot d’insectes en el meu portaavions groc. 87kms en total, tenint en compte que el riu és casi tota l’estona tranquil i que els ràpids són ben curts, casi noaranta quilòmetres ja són, ja, però ja m’agraden a mi aquestes coses. Va ploure molt, no va molestar pas massa.

Whanganui River: un paratge particular, una activitat molt kiwi! D’aquelles coses que es fan de petit amb l’escola i que després de gran es tornen a fer.

Acabat el riu des d’Ohakune (capital de la pastanaga, vaia penya) vaig tornar a National Park per fer el Tongariro Crossing, la caminada aquella que per dues vegades no havia pogut fer per la pluja, i l’endemà va sortir el Sol! O sigui que sí, vaig fer els casi 20kms caminant per allà la vora d’on viuen els dolents al Senyor dels Anells, enmig d’una processó de caminaires, “borreguisme” total, amb tot de gent portada fins allà des de tot arreu, en desenes d’autocars campetxanos. Tot de perfils i personatges que per un dia es dediquen a caminar: des de l’urbanita vestit de carrer, que sembla que surti passejant de la uni fins els motivats extra-equipats, que sembla que estiguin corrent la Marathon des sables.

Tot plegat molt bé, un paratge volcànic i sorprenent, fàcil de caminar i que en set hores va estar fet, pujada al Tongariro inclosa. Vaig compartir la caminada amb una sueca de l’alberg, que com casi tota la resta viatja amb “Magic”. Després de la caminada parlaven tots dels seus plans de viatge… s’ho passen molt i molt bé, però són veritablement un món apart.

Des d’allà i un cop finalitzada la caminada volia anar cap al Mount Taranaki, per pujar-lo l’endemà, però a mitja Tongariro caminada vaig decidir que no calia pas… que “ja està, tu”, que em quedaria al “The Park” una nit més i que l’endemà seguiria tirant amunt, que el Mt Taranaki ja l’havia vist de lluny, que la previsió del temps era de pluja pels propers dies, i a més la van clavar.

Heu vist “The Last Samurai”, amb Tom Cruise? Quan hi surt el Fujiyama, en veritat és el Mount Taranaki!

National Park – Taumarunui – Otorohanga – Raglan

El poblet surfero on em volia quedar està ple, plou sense parar i acabo en un petit, acollidor B&B que només em pot oferir una nit.

Raglan – Hamilton – Coromandel Town

Arribo a l’Anchor Lodge després de dinar, sota la pluja i m’hi quedo tres nits. No para de ploure! Dia i nit, durant quatre dies i tres nits, a lo “wet season”: el cel és un núvol tot ell. La gent es caga en tot, “i jo que havia vingut per la platja i el Sol”! Es diu del temps que és estúpid i ridícul. “¡Esto es ridículo!”. Quins comentaris… A mi ja m’està bé, tres nits fan dos dies complerts, que passo gaudint ja d’últimes vegades a l’hostal, mirant pelis, llegint, menjant o escrivint bloc. Que al solete ja hi hagués estat prou bé, eh? però aquest viatge ja està, ja s’ha acabat i la pluja és l’excusa perfecta, si és que la necessito, per senzillament descansar i encarar la tornada.

Coromandel Town – Thames – Auckland

El dilluns 20 de Desembre torno el Mazda, dormo al Pentlands, la previsió del vol de tornada ja està explicat en algun post del mes d’Agost. Faig la bossa per última vegada, a la motxilla petita hi ha prevista alguna nit d’hotel extra, per si de cas després de tanta nevada sobre Europa central.

Aquí sí que tenia ganes d’arribar i afegir-me a les trobades, als sopars i als dinars d’aquests dies. “Les compres de Nadal” és una cosa que a casa meva no s’ha estilat mai massa em penso, no per ideologia sinó perquè som així de secs, cosa que cada any m’agrada més. Al final no vaig comprar casi res per ningú… l’any passat vaig tenir un grapat de gorros peruans de llana a la ma, aquest any van ser tot de penjolls de pedra. “Tornem cap a casa, és Nadal!” Cada ovella al seu corral. So this is Christmas, nadales que sonen per tot arreu, amb el fred les llumetes guanyaran credibilitat.

La tornada no és lleugera

Auckland – Melbourne – Singapore – London – Barcelona

El 21 de Desembre tocava tornar cap a casa! Últim esmorzar al Pentlands, Aerobus, facturem la motxila. Em diuen que a Melbourne hi haurà unes hores de retard, tot esperant el tros d’avió que ve de London. Cap sorpresa, ja se sabia, no? Les nevades i tal, el cas és arribar. A continuació però, em diuen que com que m’estaré més de vuit hores esperant l’avió he “d’entrar” a Austràlia, i que per entrar-hi necessito visat, que val trenta dòlars. I aquí m’enprenyo. Però desmesurat, m’emprenyo de sobte amb tot el món: pagar trenta dòlars per NO entrar en un país que tampoc vull visitar?? Però què dius? I si em quedo a la terminal? Si vull entrar al país d’acord, però si només hi passo en trànsit? Però què dieu? No li foto la bronca a la tia, eh? Però em diu allò de “ ves a pagar a aquell mostrador, if it’s ok”. No, no és ok, no m’està bé, de cap manera, que ho sàpigues, però hi vaig. I resulta que no, que em posen el visat al passaport i no em fan pagar res, i clar, de seguida em sap greu la mirada assassina que li he fet a la maorí del check-in. Arribo a Melbourne i degut al retard ens ofereixen, al cap d’una estona, a triar:

a. 3,5 hores en una habitació d’hotel, us diürn
b. un val per agafar un taxi cap on vulgui
c. un val de $30 per sopar

Jo agafo el sopar, anar a l’hotel a mirar una peli per tres hores, tampoc crec que calgui, i el sopar (extra) m’anirà bé. Em passen les actualitzacions dels horaris fins a London, tot “weather permiting”, a Singapore ja et diran el què, però tot el que hi diu s’acaba a London. “…I Barcelona?”. – Ah… el vol a BCN te l’han posat el 24 al matí (jodo….) també era d’esperar, no? Però són dues nits extra! Em donen allotjament? Com ho hem de fer? Això ja depèn de British Airways (BA), ja t’ho diran allà. La noia m’ho explica tot una vegada i una altra, que l’avió està venint de Singapore, que està previst sortir passada la mitja nit one more time i jo “que si, que si, que ho he entès”, completament satisfet amb el tracte rebut, ja que al ser nevada ens podríen haver deixat allà asseguts al raconet i prou. Si pogués, trucaria a la noia aquella del visat disculpant-me, dient-li que molt bé Qantas, que ens estan cuidant la mar de bé.

I al final tot surt bé… Parada a Singapur, dutxa i cop d’ull a internet, vol de 14 hores fins a Londres entre àpats, pelis i migdiades. London Heathrow és un gran camp de batalla després de la batalla, aquí ja és igual que vinguis d’Auckland o de Viena, campi qui pugui tothom, les maletes endarrerides s’acumulen per tot arreu. No hi ha pas l’ambient nadalenc que m’hi esperava trobar, només cues, ulls brillants i nusos a la gola. Cua aquí, cua allà, de tornar al 24 passen al 23 al matí, per acabar en “standby” per un vol el mateix 22 al vespre, i m’hi posen! D’haver-la necessitat m’haguéssin pagat la nit d’hotel, però en aquell mateix moment l’únic que volia era “arribar”.

I arribo… 45 hores després, que per anar d’extrem a extrem del planeta i amb el xou que hi ha hagut aquests dies als aeroports, em semblen ben acceptables. Quaranta-cinc, eh? Ho he hagut de contar dues vegades, per si de cas.

Per allà les deu del vespre, aterrem a Barcelona! I agafo l’Aerobus, cap a casa…
Cap a casa.

Encara no he trobat cap altre lloc al món, on hi pugui estar millor.

·
·
·

· British Airways i Qantas segons com no tenen preu. Llàstima que Ryanair comenci a posar les urpes a l’aeroport de Barcelona.

· Quan la comissària de transport de la UE diu que els bloqueigs dels aeroports per les nevades no es poden consentir, té tota la raó. Quants drames! Si s’arribéssin a evitar aquestes situacions, seria una forma ben directa de treballar per la gent.

· Ho tornaré a escriure perquè encara no m’ho crec… l’any passat, tornant del Perú, a l’avió d’Iberia ens van posar un capítol de “Cuéntame como pasó!” 8S

· Intentant-nos acostumar a l’horari del lloc d’arribada, el vol llarg era de persianes avall. De tant en tant algú curiós en puja una i mira d’amagat, a veure què hi ha, enlluernant la letàrgia de la resta. Jo renego per dins. Una estona més tard sóc jo qui puja la persianeta i observa un planeta meravellós… es veu l’Himalaia! Darrera meu un renec. Normal, llàstima, faig una foto i tornem a la penombra.

·
·
·

Moltes gràcies als que m’heu anat seguint durant els últims posts! De tot cor. De tant en tant hi ha qui s’excusa per no haver anat llegint el meu bloc…! No cal bona gent… ja és normal que l’audiència hagi anat baixant: qui més qui menys estudia, treballa, fa les seves activitats i les seves fricades i si no queda temps per la lectura dels diumenges no passa pas res, que és voluntària, sempre ho podrem explicar! De segur molt més resumit i sense tanta literatura.

Ei!

BONES FESTES A TOTHOM


Les meves conclusions

Nova Zelanda és un país ben xulo, ple de bona gent i un lloc on definitivament “de nit és de nit”, d’això no en tinc cap dubte, però en el que he pensat cada dia que he estat aquí és si “n’hi ha per tant”, si de veritat és tan espectacularment original i diferent.

Primer de tot, oblidem els esports d’aventura: algú que ha passat els seus dies aquí saltant al buit des d’un pont, un avió o enmig de la foscor, que ha baixat rius en rafting, caiac i en jetboat i que ha fet ràpel i espeleologia tot a la vegada, evidentment aquesta persona cada cop que senti “New Zealand” els ulls li faran pampallugues, això està clar. Però avui en dia totes aquestes activitats adrenalítiques ja es poden fer a qualsevol racó de món, o sigui que si no ho fas aquí, (a NZ) ja ho faràs més aprop de casa teva.

Segon: si hagués començat el viatge a NZ en comptes d’AUS, de segur que hagués flipat en colorets en molts llocs on em vaig quedar més aviat impassible.

Seguim: Fiordland és de deu, terra mítica de veritat, món perdut i retrobat, encara que m’agradarà comparar-ho amb els fiords de Noruega.
Les glaceres, incloent els Mounts Tasman i Cook són ben xules i de les més grans del món. Tot i així nosaltres en tenim de més aprop, a Islàndia i fins i tot Àustria, guardant sempre les distàncies amb la Patagònia
Pel que fa a volcans, laves i terres sulfuroses el nostre referent seguiria sent Islàndia, o potser fins i tot les Canàries? (o la Garrotxa! xD )
I pel que fa a la fauna pelàgica, l’animal únic convertit en símbol aquí és el Kiwi, aquell ocellet que no pot volar i que de nit va xisclant ben agut “wiiiiiiiiiiiiii!”. Jo, no n’he vist cap. A Austràlia això passa amb els cangurs: qualsevol bandera o insígnia amb un cangur representa a Austràlia, és així i punt, i tothom ho sap. N’hi ha un grapat per habitant i preguntar a algú que hagi recorregut tot el país si ha vist cangurs, seria com preguntar-li si ha vist australians. A Austràlia la simbologia i el paisatge són ben únics. A NZ, això passa amb les ovelles! Ovelles Merino, iguals iguals que les que hi ha a Anglaterra i aquest país sempre declarat “buit”, està de fet ple d’ovelles, de tancats, de prats verds que sí, acostumen a estar buits de gent, però que de tant en tant són pasturats pel “Jau Coloma” sobre un quad, amb dos o tres gossos d’atura pel voltant. Jo no hi acabo de veure la buidor aquí i a més, d’ovelles cada cop n’hi ha menys, per donar pas a les vaques! Que dónen més pasta. Els reguen la pastura i sabeu què en fan, de la llet? L’exporten, en pols! Arrufo el nas quan m’ho diuen. “I què volies… un granger amb barret de palla munyint una vaca en un tamboret de tres potes?”. Doncs una mica, sí… no? Sense ser massa ingenu tampoc, però un país que ven com a souvenir productes naturals, la mel per davant, declarat per algun backpacker com el país amb “millor paisatge natural, del món”, bé me l’esperava bastant més hippie, biològic, orgànic i biodinàmic, tot junt, fins i tot la guia ho deia, amb tot de wooffers aprenent a ser pagesos de veritat. No… no és pas així, ni molt menys. Buit, buit, diguem que trobarem buida alguna zona, però la major part està ple… bastant ple de finques, casetes i poblets.

Va doncs, què fa que aquest país sigui tan especial? Potser és la distància, l’aïllament de tot arreu i durant tant de temps? Potser és la gran diversitat de paratge en un mateix país? O potser podria ser, senzillament, que no sigui tan especial? De fet, declarar un país com el més espectacular del món té tela, també.

Si algun dia visiteu les antípodes o si teniu candidats al país més maco del món, esteu més que convidats a compartir-ho als comentaris!

M’ha agradat

Apart de tot el que anat veient, caminant i visitant, m’ha agradat molt viure el bosc només amb tot d’ocells, pensant que el paradís havia de ser una cosa ben similar, o l’oferta astronòmica (per fer astronomia), aprofitant el bon cel que tenen i els turistes amb ganes de fer coses.

Tot i així, pel que fa a país, el dia a dia, les coses que he anat veient… no em ve al cap res més, com per anar fent llista.
(De veritat, no).

No m’ha agradat

· Saber que s’hagin de fer campanyes per acabar amb els backpackers que dormen en raconets que deixen cagats, i pensar que els pobres kiwis han de conviure tot l’any amb els guiris que juguen a portar una auto-caravana i a conduir per l’esquerra tot xocant de tant en tant: a les carreteres solitàries paren a fer una foto o passen un pont d’un carril i quan s’hi tornen a posar ho fan per la dreta, pel carril contrari, amb el que això pot o acostuma a comportar, més els ciclistes atropellats! (Ser mort en mans d’un estranger és una de les taxes de mortalitat altes del país, no és conya).

· Els preus, tan elevats com a Austràlia, només assumibles gràcies al canvi de divisa.

· Veure la feinada de por que té per davant el Departament de bio conservació… el medi a NZ és molt fràgil, molt fàcilment modificable i qualsevol espècie invasora comporta un disbarat… casi totes les espècies autòctones estan o han estat en perill d’extinció: Van portar ratolins amb els vaixells sense voler, i van portar fagines expressament, perquè es mengéssin els ratolins. Aquestes però, de seguida van passar dels petits rossegadors, per dedicar-se a les aus, i així anant fent.

· Que a casi cada peli o llibre del país hi hagi una dosi bastant important de violència domèstica, família desestructurada, alcohol i marihuana.

· Adonar-me de la realitat de la invasió als nadius. No és que a NZ ho fessin bé i a OZ malament, és que a NZ ho van fer malament i a OZ rematadament malament.

Comparat amb la resta de les comunitats colonitzades del món però (Amèrica del Nord i del Sud i Austràlia) els maorís, dels últims, crec que són els que conserven més llegat. Una cosa molt important! Van rebutjar el rom tantes vegades com se’ls va oferir.

Trobaré a faltar

Tot! Tot, tot i tot. A Austràlia hi havia un ocellot que sobretot de nit feia un sorollam com d’orangutan i mai hagués arribat a dir que enyoraria aquella cridoria amb simpatia. De l’ocellot al Fish and Chips, o dels anuncis infinits a la tele i a la ràdio als hidroavions i helicòpters, passant evidentment pels cotxes de lloguer, les caminades per boscos de fades o banyar-me en boles al riu, al llac i al mar, ho trobaré a faltar casi tot dels meus dies aquí.

Perquè Nova Zelanda i no Austràlia?

Dues respostes generals:

· Perquè no hi ha animals perillosos
Encara que vaig passar vuit setmanes a Austràlia sense patir per res per la meva integritat, he de dir que fer caiac sense cocodrils, ni serps, ni aranyes peludes i banyar-se en un riu on el més perillós són les libèl·lules, s’agraeix.

· Perquè vaig veure El Senyor dels Anells i volia veure aquells paisatges al natural.
Una simple escena a l’Indiana Jones va canviar la vida de Jordània, (jo també hi vaig anar!) o sigui que una trilogia bé té dret a moure masses.

I què és el que més t’ha agradat de tot?

Següeeent!

I has “txitxat” o no has “txitxat”?

Següeeeeeeeeeeeeeeeeent!

Top Kiwi movies

Abans que tanquin l’aixeta, us voleu baixar alguna peli representativa del país?
Aquí teniu el top ten de la LP.

· Once were warriors (1994) – Director: Lee Tamahori
· The Lord of the Rings (2001-03) de Peter Jackson
· Whale Rider (2002) de Niki Caro
· An Angel at My Table (1990) – Jane Campion
· The Piano (1993) – Jane Campion
· In My Father’s Den (2004) – Brad McGann
· Eagle vs Shark (2007) – Taika Waititi
· Rain (2001) – Christine Jeffs
· Out of the Blue (2006) – Robert Sarkies
· Black Sheep – Jonathan King

Alguna cosa més toveta? Jo n’afegeixo dues!

· Sione’s weding (2006) dirigida per Chris Graham – una comèdia rodada a Auckland

· Boy (2010) de Taika Waititi – L’últim blockbuster!

Si algú de veritat se’n vol baixar alguna, casi que podríem començar pel final.

The little Kiwi Pérez

L’1 de Desembre al vespre a Milford Sound, després de passar-m’hi la llengua encuriosit durant tot el dia, vaig descobrir que em faltava un petit tros de dent! De les de baix, no estil “cuñao”, eh? Igual igual que a la Margarita, però més petitet. Així de senzill, des de llavors hi falta un tros de dent!

El Juliol del 2001, en un camp de treball a Itàlia, em va passar igual: un bon dia em miro al mirall, i em faltava un tros de dent! Molt petitet, però un tros d’incisiva dreta, la que més es veu. Preocupat ho vaig ensenyar als meus amics d’allà, que van dir “ui, si… hi falta un tros de dent”. I poca cosa més. No em va fer cap p gràcia, però poc més s’hi pot fer.


L’atac bomba del Rainbow Warrior

El matí del 10 de Juliol de 1985, els neozelandesos es van llevar amb la notícia que un atac terrorista havia matat un home al port d’Auckland, la ciutat més gran del país. El vaixell insignia de Greenpeace, el Rainbow Warrior (L’Arc de Sant Martí Guerrer), havia estat ancorat a la zona preparant-se per anar a l’Atol·ló de Moruroa, prop de Tahití, per protestar contra les proves nuclears del govern francès.

Es va trigar un temps a saber exactament què va passar i la resposta va deixar tothom fora de lloc. El servei secret francès, seguint instruccions del govern francès, van lligar explosius al lateral del vaixell i el van enfonsar, matant alhora l’activista Fernando Pereira. Dos dels agents francesos van ser capturats, jutjats i declarats culpables. Els altres mai van ser portats a la justícia.

L’incident va causar molt de moviment a França – no perquè el govern francès hagués organitzat la destrucció d’un vaixell desarmat al port d’una nació amiga, sinó perquè els agents havíen estat agafats i empresonats. Els francesos van utilitzar els seus mitjans polítics i econòmics (incloent boicots als productes de NZ) per fer pressió sobre la repatriació dels dos agents empresonats, i el govern de NZ va ser forçat a acordar que els dos agents complissin sentències molt més reduïdes, en terreny Pacífic francès, en comptes dels 10 anys en una presó neozelandesa. Dos anys més tard i molt abans de complir les seves sentències reduïdes, els dos agents van ser repatriats a França i alliberats.

La regió del Cap Nord va ser el punt de partida d’aquesta missió mortífera. Explosius pel sabotatge van ser portats per un iot (que atenció, els havia recollit d’un submarí) del port de Parengarenga, a l’extrem nord. Agents francesos els van portar a Auckland en una furgoneta tot fent-se passar per turistes i Bum! Un home innocent mort, un vaixell enfonsat i un conflicte internacional.

Les restes esquelètiques ddel Rainbow Warrior van ser portades a les aigües de les illes Cavalli, on poden ser visitades actualment pels submarinistes. Els màstils d’aquest creuer oceànic van ser comprats pel Museu Dargaville, on els tenen exposats amb orgull. El nom del mariner assassinat dóna nom a un observatori d’aus a Thames i un monument al que va ser una nau emblema va ser erigit sobre un lloc sagrat a la bahia de Matauri, al nord de la bahia de les illes.

Els assaigs nuclears a Moruroa van parar el 1996. Si voleu saber-ne més, fer un donatiu o llegir la història més de primera mà, ho podeu fer a

http://www.greenpeace.org/international/en/about/history/the-bombing-of-the-rainbow-war/

www.rainbow-warrior.org.nz

El relat, original en anglès, és de la Lonely Planet.

1080

Sobretot a l’Illa Sud, a la costa Oest, hi ha tot de cartells a les cases, vora la carretera, enganxats als cotxes queixant-se de l’ús del 1080. “Ten eighty”, no se si traduïr-lo com a deu vuitanta o mil vuitanta, però el cas és que és un compost, un pesticida (fluoroacetat de sodi) que es fa servir per acabar amb els mamífers, rosegadors dels cultius o similars. Hi ha qui diu que es el pitjor del pitjor, hi ha qui diu que no passa res. Els cartells hi són però, eh? N’hi ha un munt!

http://www.stop1080poison.com/

http://www.1080facts.co.nz/

The Haka

Ha Ka, respiració de foc.

Quan ballo la Haka parla el meu cos sencer. Mostro el meu ennuig, la meva ràbia, les ganes de menjar-me l’enemic. Ensenyo la part blanca dels ulls, la finestra de l’ànima. Per la sang dels nostres ancestres, som poderosos! Som invencibles. No tenim pas por de vosaltres i us rendireu davant els guerrers valents que som. Mireu la mida dels nostres braços, de les nostres cames! Enfrenteu-vos a nosaltres si us atreviu. Tingueu por! Tingueu terror.

Buidar els pulmons de cop i sonorament, picar-se el pit i les cames tot cabrejant-se al mateix temps, jurant en maorí. Fer tot de moviments que destripen l’aire, pensant en els budells dels qui tinc al davant. Mossegar l’aire, imaginant la teva carn entre les meves dents. Treure la llengua com si fos una llança, que acabarà amb la teva vida en un no res.

Haka és qualsevol dansa, però normalment es refereix al desafiament tradicional, a una dansa de guerra, que s’ha fet internacionalment famosa ja que la ballen els All Blacks, el millor equip de rugby del món, abans de cada partit.

Quan ballem la Haka abans d’un partit no només intimidem l’equip contrari. Mostrem que som un grup compenetrat, que anem tots a una, que ens ho prenem molt seriosament i que anem a guanyar.

Ringa pakia Uma tiraha!
Turi whatia! Hope whai ake!
Waewae takahia kia kino!

Ka Mate! Ka Mate! Ka Ora! Ka Ora!
Ka Mate! Ka Mate! Ka Ora! Ka Ora!
Tenei te ta ngata puhuru huru!
Nana nei i tiki mai!
Whakawhiti te ra!
A upane ka upane!
A upane kaupane whiti te ra!
Hi!!

/////////////////////////////////////////

Pica amb les mans contra les cuixes!
Infla el pit! Doblega els genolls!
Deixa caure la cadera!
Pica amb el peu contra el terra tan fort com puguis!

És la mort! És la mort! És la vida! És la vida!
És la mort! És la mort! És la vida! És la vida!
És l´home valent*
que va tornar a portar la brillantor del Sol!
Manteniu-vos units! Manteniu-vos units!
A la fila! Encareu-vos! Cap al Sol brillant!
Iii!

*La traducció literal seria l’home pelut, cosa que desperta bastanta incredulitat, però pels maorís ser pelut és sinònim de valent.

He anat trobant moltes versions i variacions, però més o menys vindria a ser això, una dansa ancestral.

La Haka segons adidas, emès a França

Voleu fer karaoke?

Si en voleu més, deixo google a la vostra disposició.

all blacks

Les Banderes

Onegen les banderes a l’americana per tot arreu, Austràlia i Nova Zelanda tenen dues banderes ben similars. Es veu que quan Austràlia es va independitzar del Regne Unit molts “osis” donaven per suposat que NZ s’hi afegiria, però els kiwis van dir que ni de conya (cigonya) i que ells ja faríen la seva.

Sigui com sigui que van començar, totes dues banderes s’assemblen molt, amb el fons blau marí i la Union Jack (la bandera del Regne Unit) al quart de dalt a l’esquerra. Això avui en dia no acaba de fer feliç a tothom, ja us ho podeu imaginar. A la bandera australiana s’hi veu la constel·lació de la Creu del Sud a la dreta (cinc estrelles) i Alfa Centaure a l’esquerra, una estrellota més gran. En el seu cel de nit, els australians utilitzen Alfa Centaure (l’estrella més propera al Sol) i Beta Centaure per trobar la Creu del Sud i són coneguts com a “pointers”, els apuntadors. Les sis estrelles són blanques i de set puntes

Per contra, a la bandera de NZ no hi surt Alfa Centaure i la Creu del Sud la formen quatre estrelles només (hi falta la petiteta) que són de cinc puntes, vermelles, amb una franja blanca per tot el seu voltant, una mica fent joc amb el raconet UK.

A l’hora de comprar-me una tovallola d’una de les dues banderes, no vaig tenir cap dubte.

OZ flag

NZ flag

Un viatge tan llarg

No tornaré a posar el video de “quince días en Agosto”, però sí que després de 112 dies, 16 setmanes, casi quatre mesos de “vacances”, que equivaldríen a quatre anys treballats, penso a veure si mai més tindré l’oportunitat de fer una cosa així. Aquests viatges de llarga durada s’acostumen a fer:

· Entre l’Institut i la Uni (German Power)
· Entre acabar la Uni i començar la vida laboral
· Entre feines (aquest seria el meu cas)
· Recent casats
· Divorciats i/o jubilats

Crec que els “teenagers” del primer grup d’una banda apreciaríen molt més l’experiència de viure-la ni que fos dos anys més tard; casi tot són noies, i les he vist dormint amb el peluix vora el coixí, plorant al telèfon després d’esmorzar quan truquen a casa o amb un tatuatge de la silueta d’Austràlia, com qui se’l fa d’un gos que se li va morir no fa massa.

·· Sabeu on he passat més nits? A Cairns! Primera parada, CINC nits, no consequtives, amb una nit a Cape Tribulation i quatre al vaixell Taka entre mig

I’m from Israel

Ells sense afaitar, pell bronzejada, ulleres de sol. Aspecte mediterrani, casi sempre amb sandàlies. D’elles n’hi ha menys i són menys identificables, poder d’estètica hippie, poca cosa més. Després dels alemanys, segurament Israel és la nacionalitat visitant més nombrosa per aquí baix, i no deixen de crear-me un debat intern cada vegada que tracto amb ells. Són “ben macos” això per endavant, amb alguns hem coincidit unes quantes vegades i ens hem ajudat mutuament.

Després dels seus TRES anys de servei militar obligatori (que a vegades acaben sent quatre, o cinc) el govern els dóna una propina i se’n van a veure món, tot pensant què voldran estudiar quan tornin al seu país.

El meu primer viatge fora d’Europa, el Juliol del 2006, va ser a Palestina, Israel i Palestina, als quals dec des del primer dia un llarg post. Sí, se us veu ben macos aquí, fent el backpacker… i aneu pregonant d’on sou tot fent-ne propaganda, però jo us he vist, mal parits, us he vist vestits de verd fotent crits en hebreu a les iaies, us he vist apuntant als àrabs fent-los sortir del cotxe, que és tot el que sabeu dir en àrab: “obre la porta, surt del cotxe”.

El pitjor de tot és quan un tio que vaig recollir fent dit (us faríeu creus de a quanta gent he arribat a portar de copilot) em diu que a Israel sempre fa dit, com que viu en un assentament, allà quasi bé no hi ha transport públic. Aquí sí que vaig tragar saliva… Tu i la teva família, nascuts a Austràlia, definitivament no sou pas bona gent. Sou dolents, i no se jo si fer-te baixar del cotxe ara mateix i a l’altra punta de món, per no ser-ne còmplice, seria una exageració o senzillament un acte de justícia. Vam seguir xerrant, ell ja es va encarregar de canviar de tema i es va acomiadar agraït.

Hey, where are you from? – em preguntaríen
Hey! I’m from Palestine (Palestain) – diria jo somrient.

T’imagines? Alguna vegada ho he estat a punt a punt de fer, només per veure les quadrícules que se’ls hi dibuixaríen al careto, però segur que la deixaria anar contra qui menys s’ho mereix, i després em sabria greu.

Els jueus tenen mala fama a tot arreu: per queixar-se, per frikis, per fer-se notar, per amargar el dia als qui viuen del turisme. Més enllà del seu caràcter cansí i ratolí, com a molt se’ls acaba preguntant amb prudència sobre com veuen el marronet que tenen allà dins; mai se’ls retreu res, tenint en compte que el culpable, si així s’ha de declarar, és l’Estat d’Israel. Com més hi penso menys just ho trobo, com l’assetjament al que està sotmesa Palestina en general. És completament INJUST.

My country’s not on the map

Quantes i quantes vegades. la mateixa pregunta…
“Where are you from?”
- “I’m from Barcelona”

I a partir d’aquí tot un seguit de possibilitats, un grapat de les quals es van repetint:
- Aaaah! Barcelona! (amb c de Zapatero) és així com ho dieu, no?
- Oooh! Qué bien! Poremos hablahr español! ( ¬¬ …vibro d’emoció) o disparen (així, perquè sí) qualsevol cosa que sàpiguen en espanyol.
Heeey! A really cool city! Lots of party there! Lots of Sehrvesa, eh!
Aaaah! Spain! Spanish… cool! – I diuen el que sigui que sàpiguen en espanyol, el que sigui, o fins i tot, el més exagerat – Ehm…, ehm… How do you say “good morning”? (¡¡¿?!! holy shit and apricots 0_o’ )

I és que l’espanyol mola, agrada, està de moda i el volen aprendre i practicar, encara que jo em trobo de sobte interrogat en espanyol per una francesa mentre esmorzo i penso “però perquè em parla en castellà?”. Completant els “petits peixos tropicals”, jo crec que si es pot, s’ha de parlar sempre en l’idioma del país d’acollida.

Tot i així! Sobretot entre els europeus, hi ha altres alternatives:

Aaah… Catalán! Ja veig…
Hehe! Barcelona, eh? Not Spain! You say Barcelona! Hehehe!
Ooh… Cataluña! You have another language there, don’t you?
(…do you speak Bask?)

Tot i així i si xerrem durant una estona sobre el tema, hi ha uns quants aspectes que van anant sortint i que són tan difícils de fer entendre com un museu d’art contemporani.

· El meu nom NO acaba en o. (I no sona a g de Gijón).
· El meu bloc no està en espanyol. …Ni en anglès!
· Amb ma mare no parlo pas estrany per l’skype i ja està bé, Mari Pili, que no entenguis res (amb mon pare haguéssis pillat alguna cosa, però això dinamitaria els fonaments de la meva explicació).

I si entrem a les profunditats del tema acabarem repassant els idiomes oficials d’Espanya, el sentiment regionalista del país, les banderes, el softcatalà, l’escola primària, secundària i universitària, el Barça, sa mare… i al final al final m’etziben – “però quan penses, ho fas en espanyol, no?” (WHAT THE FUUUUUUUUUUUUCK!! ~~ )

Res a retreure… la major part dels espanyols tampoc ho entenen! Hi ha coses que són com són i punt, i encara que no ho acabin d’entendre s’han d’anar explicant perquè no les sap ningú, perquè no ens ho van ensenyar al col·le, perquè no surten marcades a cap mapa.

En algun dels meus propers posts exposaré tot el meu discurs, per si algun internauta guiri i curiós ho acaba trobant.

Dissabte, 11 de Desembre de 2010 – 106è dia de viatge

Saturday, 11/12/2010 (11:16)

Kiwi Trivial

Ja vam dir que quan els europeus van arribar a NZ quasi bé no hi havia mamífers terrestes, només hi havia aus i alguna sargantana.

A partir d’aquí, la pregunta del Kiwi Trivial d’aquesta setmana és:

· Quina era l’única espècie de mamífer terrestre present a les illes quan hi van arribar els primers europeus?

La resposta, al final d’aquest post.

Doubtful Sound

El 25 de Novembre de 2010 vaig agafar un vaixell a Manapouri, per creuar el llac del mateix nom. Allà, a la super central hidroelèctrica, vam agafar un bus que ens va portar per una carretera sense asfaltar fins el principi (o el final) del “Doubtful Sound”, per pujar al Fiordland Navigator, navegar la zona i tornar-ne l’endemà.

Embarcar plovent em retransmet sensació d’expedició. Rebuda, normes, planning, caiac! Es podia triar: tomet en barca a motor, caiac o quedar-se al vaixell. Dels setanta que erem, diguem que vam fer meitat i meitat. Vam remar (millor dit seria palar) un dels braços del fiord mentre el vaixell ens seguia de lluny i quan tothom ja va tornar a ser a bord, banyet! Des de la plataforma vora l’aigua o des de la barana de coberta, tothom que va voler va comprovar que sí, que encara que no ho sembés, l’aigua era salada. I freda, evidentment estava freda, però si t’ofereixen de banyar-te en un lloc així, i a més el dia del teu aniversari, senzillament s’ha de saltar del lloc més alt. Dutxa d’aigua calenta i “soup service!”. Seria com el berenar, però et deixen triar entre dues sopes. A continuació “temps lliure” fins a sopar, que vol dir estar a coberta tot escoltant el guia de natura que, “micrófono en mano” i amb un to professionalment suau, com per no destorbar l’entorn, anava explicant a través de tots els altaveus del vaixell el que s’anava veient, a dreta i a esquerra.
Com casi sempre, el capità ens va convidar a veure’l quan vulguéssim al pont de comandament; a xerrar una mica i fer quatre preguntes, tothom hi és sempre benvingut.

Deixem caure l’àncora per passar la nit. Sopar tipus creuer, abundant i variat, i presentació (Powerpoint) a càrrec del guia amb el mapa, on som, què hem fet, què farem demà, fauna i flora local, cultura maorí, algun acudit enfotent-se’n d’Austràlia, etc etc.
El passatge, variat. Poca “canalla”, evidentment, no és per res una activitat backpacker, però apart dels “joves d’ànima” hi havia les parelletes recent casades i algun que altre solitari també, backpackers i caminaires inclosos. Jo em vaig anar fent més o menys amb tothom, anant canviant de companys de taula a cada àpat.

L’endemà a les sis em desperta el motor del vaixell, com ja estava previst, havent canviat la pluja del dia anterior per una boira densa i silenciosa sobre la mar plana. El guia ja hi és, retransmetent el nostre voltant amb la seva veu sempre ben modulada: foques, dofins, pingüins blaus (petiiits, saltant per l’aigua) i lleons marins. Arribem casi casi vora el mar de Tasmània. L’esmorzar està servit, mengeu el que vulgueu i quan vulgueu, o pogueu. El vaixell es mou amb comoditat pels fiords, que s’enfonsen verticals dins la superfície emmirallada. Ens atansem a un dels molts salts d’aigua que aterren al mar, el guia n’omple una cassola; és un dels clàssics de la casa, algú vol un got d’aigua de veritat? Té un to groguenc, ningú diu que no.

I encarem la tornada… Canvien els llençols de l’habitació, els llençols bruts aniran a la bugaderia amb el nostre autocar i a la gent li fa gràcia, jo no acabo d’entendre perquè.

Quan el nostre amic el Capità James Cook va passar per aquesta costa, durant el segon (crec) dels seus tres grans viatges, es va quedar mirant l’interior del Sound dubtós (Doubtful), de si tindria prou vent per poder-ne sortir.
Doubtful Sound, super paratge. Poder amb Sol ens haguéssim sentit més afortunats, però amb les pluges i la botzina marítima de boira, va ser del tot espectacular.

Tant Doubtful com Milford Sound tècnicament no són “Sounds”, sinó Fiords. Un Sound va ser format per un riu mentre que a un fiord el va erosionar una llengua de glaç. Com que van ser batejats com a “sounds” n’han mantingut el nom, però van anomenar posteriorment tota la zona com a Fiordland National Park.

La tarda després de tornar del creuer vaig visitar les coves de Te Anau, famoses per les seves cuques de llum. No són les més conegudes, però tampoc les més cares. Per arribar-hi s’ha de creuar el llac Te Anau en vaixell, tampoc podia ser del tot barat, i la cova va ser molt millor del que m’esperava, entrant-hi per una passarel·la amb tot d’aigua per sota i pujant a una embarcació més tard, per arribar a una gran cavitat a rebossar de cuques de llum. Bé… així és com m’ho imaginava jo, però la part final va ser una mica decepcionant, per res un planetari com m’esperava, encara que la projecció que ens van passar després sobre aquestes petites larves fosforescents fos del tot interessant.

The Kepler Track

El 27 i 28 de Novembre me’n vaig anar a caminar, a fer el Kepler Track.
La caminada de dissabte va ser de 10, completa, variada i espectacular i sí, de deu hores, casi! Vaig començar creuant el llac Te Anau en taxi aquàtic, tot saltant-me un tros de camí vorejant el llac. Vaig enfilar el camí amunt, amunt per un bosc tot verd (tot, tot del tot verd, troncs inclosos) tot pujant fins el Mount Luxmore, deixant els arbres a mig camí. Hi ha una alçada molt ben definida, per allà els mil o mil dos-cents metres, bastant més avall que en els nostres boscos, on els arbres i arbusts deixen d’existir. Vaig arribar al refugi vora el cim i a la cova Luxmore, que tothom havia insistit que visités. I va força muntanya endins, eh? Amb una colla que també passava per allà vam anar tirant endins, endins, ara drets ara casi a quatre potes fins que una senyal recomana no anar més enllà. També es recomana portar una llanterna de recanvi i amb raó, si et quedes allà dins a les fosques, no en surts ni de casualitat.

Un cop fet el cim, observada la zona, el camí ressegueuix una carena amb el llac a la dreta i les valls a l’esquerra, tot decorat amb cims nevats, veritablement escarpats. Un paratge abrupte i afilat, bastant pirinenc, o escocès, d’aquells que sembla que en Satanàs emprenyat hagi estat picant amb la forca des de sota terra, deixant marcada cada ganivetada geològica. Després de dinar vaig començar a baixar, primer per unes escaletes de fusta, després ja introduït en un bosc fantàstic fent ziga-zagues infinites fins arribar a la vall plana vora el riu, al refugi on passar la nit (Iris Burn Hut). Banyet al riu, atansar-se a la cascada de torn (ja no ve de mitja hora), sopar i poca cosa més.

L’endemà el recorregut era molt més pla, molt més arrecerat, tot per sota-bosc de líquens, molses i falgueres, tot plegat molt agradable, però quan sis hores més tard em diu una tia mentre l’adelanto “Beautiful, eh?” – I responc un “se” desganat em pregunta immediatament intrigada- “No beautiful?” – “Que si, que si, que si, oooh yeah, really, really, indeed, i tant dona, iiii tant!”. I tant que són macos aquests llocs per on passo… però l’admiració vulguis que no va minvant.

Arribo al final del trajecte cansadot, que la caminada no ha estat pas curta, i al pont penjant (perquè cada riu té el seu pont aquí i no és que n’hi hagi pocs) hi ha en Tomas! Company d’habitació, evidentment alemany, que després d’un dia pescant m’esperava per si tenia previst agafar el bus de les tres. “Ets puntual” em diu, i em porta fins el meu cotxe a Te Anau, uns quants quilòmetres més enllà. Què bé tu, no ho hagués dit mai. El meu cotxe encara hi era, calentet i sencer, i quan m’hi assec i l’engego sóc conscient de com m’agrada aquest rotllet: tombar, caminar, canviar de lloc tot conduint i anar coneixent gent. “Que si tinc ganes de tornar, deien…”

Em gasto una pasta al super i me’n entorno al Freestone Backpackers, a la cabaneta de la muntanya. L’endemà vaig marxar indefinidament, tot deixant-me un parell de trossos de formatge a la nevera.

Manapouri – Te Anau – Milford Sound

De Te Anau al poble de Milford Sound (poble… per definir-ho d’alguna manera) hi ha 120kms, amb tot d’indrets curiosos per anar parant, altament recomenats. Doncs va, així ho vaig fer: aquí un llac, aquí un tomet pel bosc, aquí un llac emmirallat… semblava més una excusa per fer que els guiris s’ho prenguin amb calma i parin a fer la foto que una proposta de paratge seriosa, tot i que com més m’acostava a Milford Sound, més gran era el convenciment al fer la foto: unes roques que semblen fetes de ferro, forjades pel vent i l’aigua amb perseverància, uns kias (uns ocellots) que picotegen un cotxe, salts d’aigua de neu a neu o un tunel alpí (anomenat Homer) d’un carril amb un semàfor a cada extrem, canviant cada quart d’hora. De fet, el semàfor és més que res per les centenes d’autocars que van amunt i avall fent la conga carregats de turistes durant el dia, perquè de nit el semàfor no va i els cotxes se les apanyen prou bé.

Em vaig quedar al Milford Sound Lodge durant tres nits, que és on es queden els backpackers, les caravanes i la gent modesta en general. Quedar-se tres nits en un lloc tan peculiar és com un “premi” per haver anat saltant d’un lloc a l’altre tots els dies anteriors.

L’endemà, caiac! Ja vaig veure Doubtful Sound des d’un vaixell, aquí tocava anar sense pressa i vora l’aigua. Llevar-me a les cinc a les fosques sentint la pluja, caiac de set a onze o així, per tornar al lodge per allà migdia. Per la pluja anàvem ben equipats, amb manoples i tot, dues parelletes, el guia i jo. No para la pluja, es multipliquen les cascades. Foques, algun petit pingüí llunyà, un creuer gegant (tros de creuer) al fons, que se’n va silenciós després de passar-hi la nit. Cims ben alts vora mar, “cumbres borrascosas”, paratge de món perdut. Les onades, encara no s’han llevat. Algú ha vist X-Men origins? Jo no, però es veu que hi ha un moment en el que el Lobezno salta d’una cascada fins el mar; sota aquella cascada ens vam posar amb el caiac sense parar de remar, cegats per la que ens queia a sobre i xops d’aigua salada pel vent. Va costar entrar-hi i va costar sortir-ne, però una dutxa així, amb impermeable o sense, et desperta pel que queda de dia. Seguim palant fins el Mar de Tasmània, allà treu el guia un termo ple de brevatge i unes tasses de plàstic i fem un beure a la salut de Milford Sound (uf, quina pixera). Allà a la vora ja ens espera el water-taxi, per portar-nos de tornada. S’aixeca la boira, de sobte surt el sol! Es comencen a sentir helicòpters i avions com si hi hagués un aeròdrom just al costat. De fet és així, Milford Sound no té benzinera, però té aeroport. Tornar al Lodge, internet (5-0 van quedar!) dinar… i descansar una mica. Tomet per la zona més tard, posta de sol, el dia ja estava més que complert.

The Milford Track

Hi ha un camí, un itinerari, que va des del llac Te Anau fins a Milford Sound. És conegut com a Milford Track i és sens dubte la caminada de més d’un dia més popular de Nova Zelanda. S’han de reservar els albergs amb mesos d’antelació (a $53 la nit) i tothom ha de seguir el mateix trajecte, dedicant-hi tres nits. o una opció d’un dia des del final. I això volia fer jo! En total només són 53kms, o sigui que sortint des del final i caminant quatre hores d’anada, bé podria veure’n quasi la meitat. Tot i així, les coses casi mai són com me les imagino a priori: per arribar al Sandfly Point (on s’acaba el Milford Track) des de Milford Sound, es necessita una barca! I no hi ha taxis aquí. L’única opció és anar-hi amb l’empresa dels caiacs, remant (els poca vergonyes surten a les 14h i només caminen durant tres hores) o sinó “pots creuar nedant”, em diu el recepcionista ( 0_o’ what the fuck…?) – “Un dia que feia sol va arribar un tio completament xop; es veu que havia perdut el vaixell per creuar i va decidir nadar”. Durant uns segons m’imagino creuant la Deep Basin amb la motxila dins una bossa de plàstic i arribant xop i fred a l’altra banda, disposat a caminar fins a rebentar. Però què dius? …Ni de conya, cigonya! A la porra el Milford Track, ja el farem la propera vegada.
Serà que no hi ha altres llocs xulos per caminar?

The Gertrude Saddle

L’endemà me’n vaig anar amb el cotxe d’excursió, d’entrada a fer la Gertrude Saddle, un coll que en teoria no es podia fer per la neu, però que alhora m’havien dit que era molt xulo; “jo vaig tirant, amb sandàlies com qui no vol i ja veurem”. Es comença l’itinerari a Gertrude Valley, anant seguint tot de fites. La vall és del tot rocosa, de manera que anar buscant muntanyes de pedretes enmig de rocs té la seva gràcia, tanta que per anar pel dret i sortir-me del camí, pensant que hi podria tornar sense recular, vaig acabar enfilat en un salt d’aigua, sense saber si tirar cap amunt o cap avall, tot pensant que m’estava jugant el crani a cara o creu. “Els límits són a la teva ment” i precisament per això, quan la teva ment et diu “Què fots? ¿Pero pa qué te metes?” L’única opció és girar cua i recular, això sí, sense despenyar-se pel camí.
…I jo amb sandàlies.

Vaig trobar el camí bo, però no vaig seguir pujant pas, vaig tornar cap al cotxe ja cansat i cagant-me en el coll de la Gertrudis , jurant que hi tornaria l’endemà. Vaig acabar de passar la tarda fent una excursió fins el llac Marian, banyet fred i cap a casa! A veure com es ponia el sol darrera del fckng Milford Track.

Després de la tercera nit al Milford Lodge tocava marxar d’aquell racó de món. Just passat el Homer Tunel, vaig tornar a parar a la vall de la Gertrudis! Amb els mitjons gruixuts, les sabates de caminar i la motxila: “a por ella!”
Vaig seguir les fites amb la calma, parant a cada fita fins trobar la següent. Això sí que era com els llibres en 3d! Mirant a dreta i esquerra fins que de sobte, “allà!” Com acabada de posar per un follet, reconeixia la muntanyeta de pedretes següent. Així vaig anar fent primer per la vall sense problemes, després pujant per les roques i creuant el riu, amb pressa però amb alguna pausa i al final arribant a la neu… on tot sembla més seriós. Era neu, no gel, o sigui que vaig anar tirant cap amunt, clavant -hi les sabates com si fossin grampons, anant marcant-hi graons. Vaig arribar fins un pedrot gegant que semblava “casa”, terra ferma, però per contra relliscava molt més que la neu (i la vall ja es veia allà baix, petita, petita) i vaig haver de fer mans i mànigues per creuar-lo i tornar a trepitjar la neu. Seguim! Cap a dalt cap a dalt (vaaaa! que ja ho tenim això!) però la neu a partir de cert punt estava mig fosa, foradada, amb el peu que s’hi enfonsava fins el genoll i per res semblava estable. Hmmm… No sabia si anant amb algú seguiria coll amunt o no hagués ni arribat ni fins allà. Una mica al meu pesar vaig decidir deixar-ho estar, allà mateix, tot rodejat de blanc i tirar enrera, que al cap i a la fi encara quedava un bon tros de neu per arribar fins dalt de tot.
Grrrrrrrrrrrr… el coll de la Gertrudis… se suposa que des d’allà dalt es veu Milford Sound, ja el farem la propera vegada també, més entrat l’estiu.
Un cop fora de la neu vaig començar a baixar per la vall immensa, fent saltironets, més lleuger que mai. Arribo al cotxe, dino d’una revolada, marxem pitant! Que fem tard.

Milford Sound – Te Anau – Mossburn – Five Rivers – Kingston – Queenstown

Per allà les quatre de la tarda recullo a la Gess pel món davant del YHA. Ja havíem quedat de viatjar una setmana plegats, des de Queenstown fins a Picton, on jo havia de tornar el cotxe trenta dies més tard. Queenstown és la capital del Bungy-jumping, dels combo-packs, de l’adrenalina i la fiestuqui. No hi vaig estar ni cinc minuts.

Queenstown – Mt Creighton – Glenorchy – Kinloch

Arribem a Kinloch per una carretera sense asfaltar (pista forestal amb senyals de carretera, ja comença a ser normal) i ens allotgem a l’únic lloc que hi ha. No vull dir l’únic lloc que hi ha per dormir-hi, eh? Vull dir l’únic lloc que hi havia allà, en general. Abans de sopar ens ofereixen (pagant, clar) de fer una mica de caiac pel llac Wakatipu (tros de llac, com el Te Anau) mentre es pon el Sol. Ja que hi som! Només hi anàvem a dormir una nit, o sigui que conèixer la zona des del centre del llac va sonar a bona idea.

L’endemà vam dedicar el matí a fer un trosset del Roteburn Track des del final: caminar bastant pla i per sota-bosc fins un refugi, fer un parell de fotos, tornar cap al cotxe, dinar i marxar.

Roteburn Track – Glenorchy – Queenstown – Arthurs Point – Arrowtown – Cardrona – Wanaka

A Wànaka hi vam passar una nit també, com a Kinloch. Aquí hi ha el Cinema Paradiso, un cinema esdevingut popular per vendre galetes casolanes i fer mitja part a totes les pelis, per fer un beure o una pizza. No hi vam anar, que ja teníem prou feina, però d’haver tingut el temps hagués estat una bona manera de passar el vespre. Apart d’això i el llac, poca cosa més a destacar… un poble més, un llac més, i l’endemà al matí, 4 de desembre, una caminada més.
Vam fer una escapada a la vall d’en Rob Roy, per arribar a veure de lluny una glacera. Per arribar-hi hi ha una bona pujada, amb el vent suau i l’espetegar del riu ben aprop emmudint les nostres passes. Tot d’ocells em van acompanyant durant l’anada i la tornada, mig curiosos mig afamats, vora el sender. A dalt, sí, un bon tros de neu, més lluny de l’esperat i un fart de salts d’aigua com a casi tot arreu inclosa una cua de cavall, una gran cascada que no arriba a tocar a terra. “Què bonic, què bonic!”. Foto. Tornem?
Tornem cap al cotxe, dinar-hi una vegada més les restes del sopar i marxem!

Wanaka – Makarora – Haast – Down Haast – Jackson Bay

Jackson Bay?!?! (meeerde!) Me’n vaig oblidar de tornar a la carretera principal després de posar benzina en un ramal; ja deiem tots dos que com és que teníem el mar a la dreta…? Ens hem colat! Cagun tot, xec! Tornem enrera!

Jackson Bay – Down Haast – Lake Moeraki – Lake Paringa – Fox Glacier

Aquell dia em van passar tres coses per primera vegada en cent dies de viatge:

· Haver de sortir pitant de l’hostal a les deu del matí per no haver de pagar una nit de més
· Agafar una carretera que no tocava, sense adonar-me’n fins arribar al final
· Arribar a un hostal de nit i amb la recepció tancada
(tampoc passa res, ja havíem trucat abans)

Ja sabia de sobres que com més gent hi ha en un grup més es triga per tot, és de calaix, però el que no m’esperava és que la diferència d’una a dues persones fos tan gran. S’ha d’anar més ràpid, no perdre l’atenció i per res ens hem d’anar esperant, ara t’espero jo ara m’esperes tu, no hi ha més.

Fox Glacier és un poble on vam passar dues nits, que evidentment està vora la glacera de Fox. Vint quilòmetres més al nord hi ha el Franz Josef Glacier, una glacera més gran, amb el seu poblet corresponent, que també es pot veure des de diversos indrets. Les vam anar a veure les dues fins on et deixen, no fos cas que ens caigués un roc al cap, tot caminant una miqueta sota un cel força fosc. Vistes les glaceres, vam reservar la super activitat de l’endemà.

Heli-hike

Des que ho vaig descobrir en un bloc que sabia que volia fer això: pujar a un helicòpter, sobrevolar la glacera i agafar consciència de com de gran és en realitat; aterrar al gel, fer una caminada entre cavitats blaves amb l’helicòpter aparcat allà la vora i tornar volant una estona més tard cap avall, com si res.
El dia abans ja havia plogut bastant, amb el cel ennuvolat amagant els cims nevats. A les 8.45h havíem de ser a la paradeta del heli-hike (que de fet són dues empreses diferents, els guies de muntanya (de gel?) i els helicòpters treballant plegats) i ens diríen si es podia volar o no… i va ser que no! Cap sorpresa tampoc, “perquè la boira pujava i baixava, per la inestabilitat del temps”, no es podia volar. “Voleu retardar-ho fins a migdia?”
Potser a migdia ja es pot, potser demà fa sol? No tenim pas el temps, nosaltres… amb el cotxe ja carregat per marxar, o 8.45h o res. Doncs res, tu, marxem! Ja es veia venir, tanta muntanya, tanta pluja i tanta boira… llàstima però, eh? Mira que era super activitat! Bueno… una pasta que m’estalvio! Una altra cosa que deixem per la propera vegada.

Fa un grapat d’anys vaig anar en helicòpter, única vegada, ja ho explicarem un altre dia.

Franz Josef – Greymouth – Punakaiki

Més que seguir el viatge, seguim la fugida cap al nord. M’havien dit que la costa a Punakaiki era ben xula i a més hi havia les “pancake rocks”, doncs som-hi! Hi arribem per dinar, després d’un grapat d’hores, només ens hi quedem una nit; casi cada vespre dormo entre llençols nets! Que per sort normalment ho estan. Pancake rocks, muntanyetes de conglomerats erosionats en una costa molt hawaiana, decorada amb turons verds vora el mar clar. La marea baixa convida a passejar, molt de cotxe i poc caminar. L’endemà, seguim!

Punakaiki – Greymouth – Arthur’s Pass – Christchurch – Kaikoura

L’illa Sud d’Oest a Est, ni rastre d’aquell Sol que tot ho crema. La idea inicial era fer l’Arthur’s Pass amb el tren transalpí, però amb cotxe ja va anar que ni pintat.

Recordeu la Banks Peninsula? Kaikoura seria semblant, però molt, molt més petita. Convergència de mars, residència de dofins, solarium de foques. Pista d’aterratge d’albatros, menjadora de balenes.

Dolphin encounter

Aquí tocava una activitat estrella més. L’any passat em vaig banyar a l’Amazones tot esperant l’atenció dels dofins roses, que no va arribar pas (està tot explicat aquí). Aquest any ho volia tornar a provar, en el que semblava el lloc més adient: www.kaikouraencounters.co.nz

Ens llevem a les cinc (jodooo) i a partir de les 5.15h truquem a veure si es pot sortir a mar o no. I és que sí! (jodooo!). Passades les 5.30h ens hi presentem, ens enfundem els neoprens, ens passen un video explicatiu sobre com anirà tot, què fer i què no fer, i cap al bus! Sent el submarinisme una activitat més aviat masculina, aquí són curiosament la majoria noies. Del bus al vaixell, redéu quin fred, i una estona més tard entre mareigs ja som vora els dofins, saltant per totes bandes. Cap a l’aigua! Suaument des de la plataforma però, sense saltar, que tampoc cal espantar-los.

I si, eh? S’acosten a grapats, amb ganes de jugar, buscant el contacte visual. “Posaran a prova la vostra habilitat dins l’aigua; sou vosaltres els que els heu d’entretindre a ells, no ells a vosaltres”. A la mínima que aguanto la mirada d’un dofí qualsevol, impressionantment aprop meu, aquest comença a girar al meu voltant, cada cop més ràpid. Jo, que me les donava de bon “snorkeler”, de seguida quedo exhaust intentant-lo seguir. Vaig amb compte de no deixar-li anar una bufa amb una aleta, però ja s’aparta i s’apropa segons convé, ja, és ell qui porta el ritme. Comencen a girar els dofins cada cop una mica més ràpid i encara els segueixo, però a la mínima que tiren cap al fons o apreten l’accelerador jo trec el cap de l’aigua i agafo aire com déu mana, mentre ells es perden Pacífic enllà. Un dofí salta davant meu: “que sóc aquí!”. Tornem-hi. Girem, girem, girem, “define dancing”, ballem dins l’aigua; canviem de sentit, jo només puc pensar a respirar bé i a no perdre la mirada d’aquell dofí davant meu. Algun altre s’hi intenta interposar tot cridant la meva atenció, però jo sóc fidel al que m’ha tret a ballar fins que s’avorreixi de mi i se’n vagi a tombar. Tornem-hi! Una vegada i una altra fins que trec el cap, em trec les ulleres i tot, mare meva quina fatiga! Respiro fons. Fora de l’aigua ens sobrevolen poderosos els albatros, gavines gegants que, amb les ales desplegades i rectes, poden arribar als tres metres d’embergadura. La veritat és que impressionen i tenia moltes ganes de veure’ls. Albatros, quin bon nom per un avió, curiosa manera mecànica de plegar les ales quan aterren a l’aigua. Salta un dofí davant meu: “Però juguem o no? Que som aquí!” Jo em sento vell i minusvàlid dins el seu medi, provo de submergir-me, tant com m’agrada, i sí! M’acompanyen de seguida, però la giragonsa prèvia fulmina la meva capacitat pulmonar i tot plegat queda en un intent. Hi ha qui comença a retirar, la veritat és que és força cansat. Tornem-hi! Un dofí sembla lamentar-se de les meves limitacions i comença a girar al meu voltant de forma suau i sense competició, perfecte per mi, escandalosament lent per la seva espècie. Hi estem una bona estona! Girem, girem, girem, intento agrair la seva paciència fent sorollets pel meu tub. Aguantar la mirada, seguir el ritme de ball fascinat, deixant-me portar per la música. No puc pensar en res més.

Aquests dofins es mereixen algú com el Miguel per jugar, penso mentre descanso flotant dins el neoprè: professor d’apnea i amb aletes immenses, segur que amb ell s’ho passaríen la mar de bé. Casi tothom ja és al vaixell, els tinc tots per mi! Però no puc fer més que un simulacre d’immersió abans de marxar, que deixo com a comiat. Ells responen a l’instant, jo no puc més…

Quan tots som dalt el vaixell comença aquest a moure’s tranquilament, a la mida dels dofins. Es mou i fa sorollets i ells no s’ho pensen dues vegades. Fan curses davant la popa, passen de costat a costat, creuen, salten, neden per parelles ventre amb ventre fent efecte mirall mentre jo me’ls miro entretingut des de dalt. La càmera es queda a la bossa, ni se m’acut malgastar l’estona intentant immortalitzar un salt. Passada una estona s’acaba l’hora d’esbarjo, girem cua i tornem cap a casa a tot gas, fent bots entre onades ben dignes. Rulen les galledes entre els passatgers marejats, jo mantinc l’horitzó amb l’estómac remenat. No són ni les nou del matí, que ja hem fet el dia.

Al bus de tornada, una anglesa que tremola de cap a peus amb el cabell xop diu “ha valgut la pena però”. I tant! El mateix ens va dir un dia abans una finesa que s’havia quedat sense un duro. I tant que val la pena… Se segur que serà un d’aquells moments que reviuré moltes vegades, amb cara de badoc.

Tornem a l’hostal, check out, marxem! Sempre fugint. L’última parada amb el meu estimat Toyota Corolla és Picton, casa seva, on hi arribo trenta dies i quatre mil quilòmetres més tard (snif…). Ha estat un molt bon mes sens dubte, encara que ara sembli que hagi passat ràpid, no es pot demanar més.

Check in al Villa, tornem el cotxe, la Gess em convida a dinar! Si el mes a l’Illa Sud ha passat ràpid, l’última setmana ha estat un sospir. La veritat és que hem rigut força i la Gess ha descobert també, el que és viatjar independent. Xerrar amb ella era com connectar-se a internet, a voltes oblides el país que estas trepitjant. I em va pagar la benzina! No es pot demanar més.

L’endemà ella se’n va, amb un cotxet recent llogat, a fer l’Abel Tasman track. Jo tenia previst fer el Queen Charlote track, última tasca en aquesta illa, però en desisteixo de seguida. El temps per una vegada encaixa amb la decoració nadalenca, el meu compte corrent diu que s’absté de pagar un water-taxi més, el meu cos em diu que vol un dia de descans, per res cinc hores de caminar entre el fred i el mar i la Gess, tot recollint, em diu que em veu derrotat. Ho estic! Derrotat i abatut.

Així doncs, el dijous 9 de Desembre (just acabant el pont) vaig fer “day off”, diumenge oficial, descans tot el dia, escriure tot això i poca cosa més. Normalment després d’un dia de descans em sentia super guerrer, amb ganes d’apretar a córrer muntanya amunt amb la motxila però amb el temps l’efecte super guerrer ha anat minvant fins a dos o tres dies, i a aquestes alçades ja n’espero ben poc o més aviat res. Cansat o no – segueixo pensant – uns dies per tombar per NZ no es tenen massa sovint, i encara hi tinc algunes coses per fer.

El dia de descans també vaig fer una mica d’internet… fracassada l’operació “Kiwi-relocation”, vaig reservar un cotxe pels meus últims deu dies a l’Illa Nord, final del meu viatge més llarg. El recullo just arribat a Wellington, a bord de l’Interislander.

*Al ferry de Picton a Welly, de l’illa Sud a la Nord, m’apalanco només entrar-hi en una butaca, amb vistes a l’exterior. La gent surt a fora, fa fotos i jo penso – com no surti un ovni de l’Oceà, és que no em penso moure d’aquí -. Una hora més tard anuncien per megafonia que “disculpin les molèsties, però que s’ha d’evacuar la coberta superior una estona, que un helicòpter de rescat farà un exercici de pràctiques descarregant uns quants personatges al vaixell” ( O_O’ what the fuuuck!). Me n’hi vaig! Amb la càmera a la mà, i si, si! Peli d’acció inclosa, potser ho fan perquè no ens avorrim, però un helicòpter de rescat s’acosta rodejant-nos per darrera i es planta sobre el ferry, descarrega tot d’emmascarats un darrera l’altre i se’n va a buscar-ne més! Tres vegades ho fan, les tres em fascinen. Què bé que s’ho passen aquests, eh? Mentrestant, una petita embarcació s’ho mira des de darrera nostre i quan ja han acabat el xou, es retiren tots dos cap a casa seva.

Arribats a Wellington agafo el cotxe d’Omega rental cars (un Mazda bastant familiar amb una pinzellada de tunning) i me’n vaig seguint l’autopista 1 cap al Nord fins a National Park, un “”poble”” que es diu tal qual i que no té més, que estar ben situat.

Wellington – Waiouru – Ohakune – National Park

En aquesta zona volia fer tres coses:

· El Tongariro Crossing
· Caiac 3 dies 2 nits pel riu Whanganui
· Pujar al Mount Taranaki / Mt Egmont

Avui dissabte tocava fer el Tongariro Crossing, però tal i com deia la previsió, no ha estat pas el dia més indicat. Excursió cancelada per segon cop! “No es pot programar una excursió de muntanya per un dia concret i donar per suposat que el temps acompanyarà” diu el recepcionista.

A National Park no m’hi vull quedar, me ne’n torno a Ohakune i reservo l’itinerari pel Whanganui National Park amb Canoe Safaris ( www.canoesafaris.co.nz ). Plou tot el dia, o sigui que em limito a fer la compra, mirar una peli, dinar… poca cosa més. Per anar fins el Canoe Safaris he estat apunt d’agafar el cotxe! M’hi he assegut i tot i em dic “no m’ho crec…” Hi he anat caminant. El sofà s’enganxa, el cotxe s’enganxa… Suposo que de fet el que s’enganxa és senzillament el cul.

Així doncs!

Caiac del 12 al 14 (agafa un cgrro i esmorza) el 15 si es pot faré el Tongariro, el 16 d’arribar-hi el Mt Taranaki i em quedaran tres nits! Volia fer el Llac Waikaremoana però ja n’hi ha prou, tu, els dedicaré a anar a Raglan, a Coromandel o on sigui, el que tinc bastant clar és que les maratons de xiruca i de volant s’hauríen d’anar acabant.

Queden deu dies! I un post.

*Ja de nit, apareix la Lluna creixent sobre Okahune. La nit que estarà plena hi haurà un eclipse total, però en aquell moment jo ja estaré volant cap a casa.

Necesser vs. Menester

Tot el que hi havia al meu necesser es va anar esgotant, fins acabar reduït a una pastilla de sabó (raspall i pasta de dents no conten, que sempre van a la motxilla petita), però arribat a cert punt de solera i “cante jondo”, vaig decidir reincorporar els (vulguis que no) perduts hàbits d’higiene personal a la meva vida diària, exceptuant l’afaitat. La barba ja fa a viatger, menys feina, tu! Però l’efecte esponja (l’aigua senzillament s’hi queda), els bigotis de morsa dins el got i l’aïllament capiral no m’acaben d’agradar. Ara ja, afaitar-se és una feinada, ho seguirem allargant que un cop l’any, “no fa dany”.

32

S’arruga la mirada, blanqueja la barba. Trenta-dos anys, tinc! Tot un senyor, em diuen (gràcies Milla!).
Sobre complir anys i fer-se gran, tampoc calen gaires explicacions. Fa deu anys, em pensava que seria molt pitjor.

(“Seeeeeeeeee! Segur…” pensen immediatament els de vint).

Working Visa

Siiiiiiiii! No és cap mite! Avui he conegut una parella de mallorquins que s’estaran a NZ sis mesos! Són la primera fornada (espanyola) a tenir visat de treball (encara que fins ara només han treballat a canvi d’allotjament), dues de les dues-centes persones que els van esgotar en dos dies, m’han dit.
Això implica que a partir d’ara quan vegem un guiri treballant darrera una barra potser (només potser) serà un kiwi. De fet, segur que ja n’hi havia algun.

5-0

Els kiwis amb el rugby ja fan, però entre els estrangers “el clásico” resultat en 5-0 va ser altament comentat i reconegut. Cinc a zero, eh? Mare meva… amb Mourinho a la banqueta! I jo no sóc dels que l’odíen. Jo vaig viure el partit tot fent caiac a Milford Sound. L’internet allà va per satèlit i amb aquesta excusa el cobren a megues, o sigui que no en vaig poder veure el resum. Llegint-ne les cròniques a posteriori però, ja m’ho vaig passar prou bé. Molt bé aquest Barça, eh? Molt bé aquest Pep! Llàstima, com va dir en Joan Barril uns dies més tard, que no tinguem res més.

Artur Mas, President de Catalunya

Amb molta més discreció que el partidàs, em van arribar els resultats de les eleccions. Va guanyar Mas! Per golejada, es veu. Cap sorpresa, no? Perquè no va guanyar el tripartit? Segur que van fer veure que s’ho preguntaven… Escàndols i menudeses apart, amb els verds, que van ser roigs, fent-nos anar a vuitanta i fent ells vida a la part alta, amb uns republicans que han viscut com a reis i amb un President igual de creïble i convincent al Parlament que al Polònia, la veritat és que no se què (de bo) podíen oferir.

Diuen que Artur Mas parla anglès i francès, per mi ja és tot un què. I perquè va anar al Liceu francès! No va ser pas a l’escola pública que en va aprendre. (Quin país…) Jo sempre l’he vist com a perdedor, el que mai es va poder tornar a acostar al tro pels pèls. A veure què fa després de guanyar la seva última carta, de tornar al Govern després de tants anys. Si de veritat el tema (relacions Catalunya-Espanya) era com el veníen a La Vanguardia, estava la cosa clara.

Hi ha un tema que m’encurioseix força i que segurament ningú comentarà en cap moment: que la majoria de funcionaris públics siguin atesos per la sanitat privada ja és en si un escàndol que mai he arribat a digerir. Més enllà d’aquesta indigestió, la meva curiositat es dispara ara quan m’imagino un munt d’escriptoris, on funcionaris de l’era Pujol (de fa molts i molts anys, a anys llum del 2010) es van quedar allà, aferrats a la poltrona, impossibles d’erradicar mentre la resta recollíen els trastos potser en una caixa de cartró model americà. Allà marginats, reclosos i confinats a les catacombes dels edificis públics es van convertir, amb el temps, en Diplodocus. Encadenats a diari de vuit a cinc, de nou a cinc o fins i tot de nou a tres, què han fet durant tots aquests anys, aquests diplodocus? Han fet un recull i fidel seguiment de pàgines guarres d’internet? Van muntar la seva empresa i la dirigíen a doble sou? Van escriure una novel·la, o les seves memòries? Han batut tots els rècords del busca mines? Què han fet durant tot aquest temps?

El 28 de Novembre a la nit ja tard, de sobte, tot de Diplodocus amb el segell català gravat en foc al llom van obrir els ulls rogencs a la vegada, sortint de sobte de la letàrgia, després d’una era glacial. Fins i tot si fóssin robots, els hauríem d’actualitzar d’alguna manera. Probablement des del 28 tot de gent ha perdut la feina, ha estat re-ubicada o segueix encara amb els ulls ben oberts com a plats i les orelles completament atentes, a veure si el Cèsar apunta amb el polze cap amunt, o cap avall. I els Diplodocus? Passaran a primera fila? Els deixaran tancats a la masmorra ara sí, fins a la fí dels seus dies? De fet, serveixen per a res o no? En podríem fer butifarres?

I em pregunto encara: seguiran anant a l’Institut Alemany els fills del President (socialista) Montilla?
Quin país…

Resposta al Kiwi Trivial:

- El Rat-penat