Qui no ha sentit mai la paraula Erasmus? Nom establert en honor al filòsof humanista Erasmus de Rotterdam, implica una estada universitària a algun país europeu (Programa d’Intercanvi). Fins aquí la definició de manual. No té més: anar a estudiar a fora, que se’n diu simplement.

Doncs no. Erasmus és molt més que tot això. Correspon a una de les èpoques que qualsevol estudiant recordarà tota la seva vida. Anar-se’n de casa, per primer cop o no, amb tot el què això implica: llibertat d’acció total, maduresa gairebé obligada, valoració econòmica del dia a dia, etc. Tanmateix, aquests factors esmentats els podries aconseguir anant a estudiar a una altra ciutat catalana, per exemple, molts lleidetans o gironins que vénen a Barcelona a estudiar. Per sort, en un Erasmus tindràs molts factors addicionals que te’l faran gaudir, i faran que el recordis amb felicitat tota la vida: conèixer gent de tot el món (sí; no només europeus, la quantitat d’americans, tant del nord com del sud, és brutal, al igual que els australians o japonesos que pots trobar-hi); conèixer una nova cultura (la del país de destinació); aprendre a fer les coses de noves maneres, nous punts de vista, nous horitzons; aprendre idiomes; i en resum, obtenir una visió més global. Això és positiu i necessari per a tothom. Obrir els ulls, obrir la ment. Veure que hi ha noves formes de pensar i fer les coses, ni millors ni pitjors, simplement diferents, i que conèixer-les t’enriquirà. I si a tot això li afegim els magnífics moments que passes amb els teus nous amics/gues, doncs encara més positiu resulta. I en fas de tot el món, amb la possibilitat de viatges i acollides que implica.

Personalment, la meva experiència Erasmus ha estat immillorable. No canviaria res. He tingut la sort de poder fer-ne un, i sé que ho recordaré tota la vida. M’he passat els últims 5 mesos a Copenhagen, Dinamarca, ciutat i país dels que tenim molt per aprendre. He fet amics de tot arreu: Anglaterra, Itàlia, Suïssa, França, EUA, Austràlia, Alemanya, Rússia, Mèxic, i un llarg etcètera, incloent-hi la meravellosa gent de Catalunya que he conegut allà (i una persona molt important per a mi amb la que hi vaig anar junts).

Per la meva part, només puc animar a la gent que tingui la oportunitat de fer-ne un, que no la desaprofiti, que faci tot el que estigui a les seves mans per a viure aquesta experiència. No se’n penediran. The time of my life, el temps de la meva vida.

Tres, quatre o cinc anys. No importa el que estudïis ni on ho facis. El que realment compta és on vols arribar. Alguns, afortunats, saben des de petits quina és la seva meta. D’altres, dissortats, han escollit una carrera/fp en funció de variables no relacionades amb la seva voluntat: nota de tall, influències externes (a saber: família, amics) o, fins i tot, per pur atzar. Les sortides professionals són un factor, en la majoria de casos, que ha tingut certa rellevància.

Els primers, els que saben “què volen ser de grans”, són una minoria dins l’ensenyament universitari català. Es situen majoritàriament en sectors vocacionals, com podrien ser magisteri, farmàcia, arquitectura o història. Acostumen a aconseguir, dins l’àmbit purament acadèmic, és clar, el què es proposen, ja que ténen una forta motivació. Lògicament, com en tot en aquesta vida, hi ha excepcions. D’altra banda trobem el segon grup, els que estudien sense saber realment per què ho fan; més ben dit, pretenen tenir unes bones perspectives de futur, però no saben exactament com acomplir-les.

Aquest és el context. Contant que els estudiants del primer grup, els que tenen una meta i no pararan de lluitar fins a aconseguir-la, són una minoria dins el marc acadèmic actual, podem dir que la situació no és òptima; el que és més, dista bastant de ser-ho. I això és crític en un moment en que l’educació té una importància tan gran com en l’actual. I aquí ve el quid de la qüestió:

Com pot un país ser competitiu en l’era de la globalització/mundialització si no té professionals (universitaris, de cicles formatius, etc) preparats, aptes i motivats? La resposta ja la sabem tots: no pot competir. Li falta un pilar bàsic de l’estructura productiva. Pot intentar suplir aquesta mancança buscant la mà d’obra qualificada a l’exterior, però aquesta solució no és gens recomenable, doncs la població d’aquest país haurà d’ocupar els llocs de treball de baixa qualificació (per general, rutinaris, feixucs i amb una remuneració mitja-baixa) mentre que les feines creatives, amb salaris més elevats i de rellevància social les ocuparan professionals vinguts de fora. Incís: aquest punt guanya importància en el marc de lliure circulació de béns, serveis, capital i treballadors de la Unió Europea.

I diran alguns, quina relació té la motivació dels estudiants amb la situació competitiva en la que es troba l’economia catalana actualment? Doncs que la motivació dels estudiants porta a “estudiar per a aprendre” per posteriorment continuar amb la motivació en el lloc de treball, que serà el que (sense ser massa optimistes) l’ex-estudiant volia aconseguir, per així globalment incrementar la productivitat de la mà d’obra.

Òbviament, hi ha moltíssims elements més a tenir en compte: ajudes que ofereix l’Administració (en el nostre cas, clarament insuficients), nivell del professorat i de les universitats catalanes, etc. però possiblement no n’hi ha cap de tant important com que el sector estudiantil prengui consciència del seu rol, de la seva importància per a tota la societat, i estigui motivat per adquirir tots els coneixements possibles i posar-los en pràctica en un lloc de treball que el satisfaci.

És en aquest punt on toca reflexionar. Autocrítica per als estudiants, però també per als professors i per a l’Administració. El sistema utilitzat actualment, comparat amb els dels països anglosaxons o escandinaus, no és favorable. A tall d’exemple, i ja com a conclusió, no pot ser que un estudiant es graduïi i digui: “Molt bé, i ara què? No estic preparat per treballar”.