Comenta.cat

No només ens hem d’empassar una Constitució immobilista; un Estatut rebaixat; una OPA que no prospera únicament per criteris político-nacionals i no pas econòmics, com hauria de ser; un futbolista que és atacat per dir el què pensa, sense injuriar ningú, i a sobre diu la veritat; una sèrie d’energúmens que diàriament generen odi i creen confusió envers Catalunya i la seva gent; uns poders fàctics que neguen l’accés a certs llocs de poder només pel fet de ser català/catalana (per cert, i això no és discriminació?); un sistema econòmic que, dia a dia, llastre la capacitat econòmica i productiva d’una nació; un dret innegable, com el de l’autodeterminació, que sistemàticament és negat per a uns, i en canvi, els mateixos que ens el neguen el reclamen per a d’altres (Espanya reclama el dret d’autodeterminació del Sàhara, cosa que em sembla perfecte, però siguem coherents…); una separació de poders que sembla més aviat una comparsa; un decret que ens imposa més hores de castellà, quan realment l’idioma perseguit i en perill és el català (aneu al centre comercial més pròxim i mireu-ne els anuncis: “Movistar te abla“, “Ballantines: concurso de diseño de tablas de snow”, “Bacardi: Bebe con moderación” i un llarg etcètera); uns estudiants Erasmus que vénen a Catalunya per aprendre el castellà, només perquè desconeixen de partida que a Catalunya es parla el català; uns partits polítics que sembla que hagin perdut la força, les ganes de lluitar, i que es complauen amb la situació; un aeroport que té potencial per esdevenir capdavanter a nivell europeu i mundial però que és limitat per afavorir el seu competidor directe; unes competències exclusives en matèria d’educació establertes per la sacrosanta CE de 1978 per a certes Comunitats Autònomes, i no respectades per un simple decret executiu; una petició legítima, demanar etiquetatge i publicitat en la llengua pròpia del país on es fa aquesta publicitat, i com a resposta, 25 guàrdies civils i una sèrie d’anades i vingudes a l’Audiència Nacional de Madrid, amenaces des de molts sectors diferents i una feliç adolescència estroncada; un boicot econòmic envers certs productes només pel fet de ser d’on són; un suposat tren d’alta velocitat que no acaba d’arribar, i per quan arribi, el tren francès el duplicarà en velocitat; un litoral que era una veritable meravella, convertit en un desert d’edificis i ruïnes… I podria continuar. I molt.

No puc arribar a compendre com un poble, una nació, amb tanta història a les espatlles, és capaç d’oblidar, de rendir-se, de suportar tantes humiliacions i per més inri quan aixeca una mica la veu de seguida corre a demanar perdó. Reflexionem, que encara hi ha esperança, i molta.