Comenta.cat

Cinema, educació, economia i tot el què hi vulgueu aportar

Lliçó: com destruïr una nació (i celebrem-ho, per favor!!)

Enviat per Sergi Figueres el dia February 20th, 2007

No només ens hem d’empassar una Constitució immobilista; un Estatut rebaixat; una OPA que no prospera únicament per criteris político-nacionals i no pas econòmics, com hauria de ser; un futbolista que és atacat per dir el què pensa, sense injuriar ningú, i a sobre diu la veritat; una sèrie d’energúmens que diàriament generen odi i creen confusió envers Catalunya i la seva gent; uns poders fàctics que neguen l’accés a certs llocs de poder només pel fet de ser català/catalana (per cert, i això no és discriminació?); un sistema econòmic que, dia a dia, llastre la capacitat econòmica i productiva d’una nació; un dret innegable, com el de l’autodeterminació, que sistemàticament és negat per a uns, i en canvi, els mateixos que ens el neguen el reclamen per a d’altres (Espanya reclama el dret d’autodeterminació del Sàhara, cosa que em sembla perfecte, però siguem coherents…); una separació de poders que sembla més aviat una comparsa; un decret que ens imposa més hores de castellà, quan realment l’idioma perseguit i en perill és el català (aneu al centre comercial més pròxim i mireu-ne els anuncis: “Movistar te abla“, “Ballantines: concurso de diseño de tablas de snow”, “Bacardi: Bebe con moderación” i un llarg etcètera); uns estudiants Erasmus que vénen a Catalunya per aprendre el castellà, només perquè desconeixen de partida que a Catalunya es parla el català; uns partits polítics que sembla que hagin perdut la força, les ganes de lluitar, i que es complauen amb la situació; un aeroport que té potencial per esdevenir capdavanter a nivell europeu i mundial però que és limitat per afavorir el seu competidor directe; unes competències exclusives en matèria d’educació establertes per la sacrosanta CE de 1978 per a certes Comunitats Autònomes, i no respectades per un simple decret executiu; una petició legítima, demanar etiquetatge i publicitat en la llengua pròpia del país on es fa aquesta publicitat, i com a resposta, 25 guàrdies civils i una sèrie d’anades i vingudes a l’Audiència Nacional de Madrid, amenaces des de molts sectors diferents i una feliç adolescència estroncada; un boicot econòmic envers certs productes només pel fet de ser d’on són; un suposat tren d’alta velocitat que no acaba d’arribar, i per quan arribi, el tren francès el duplicarà en velocitat; un litoral que era una veritable meravella, convertit en un desert d’edificis i ruïnes… I podria continuar. I molt.

No puc arribar a compendre com un poble, una nació, amb tanta història a les espatlles, és capaç d’oblidar, de rendir-se, de suportar tantes humiliacions i per més inri quan aixeca una mica la veu de seguida corre a demanar perdó. Reflexionem, que encara hi ha esperança, i molta.

Catalunya

Dins de Catalunya | 5 comentaris »

El Llibre Negre / Zwartboek

Enviat per Sergi Figueres el dia February 13th, 2007

Interessant coproducció europea (Holanda, Regne Unit i Alemanya) sobre l’experiència d’una noia jueva durant la II Guerra Mundial. Després de presenciar com els seus pares, juntament amb molts d’altres jueus, són venguts a la seva sort i assassinats pels nazis, s’enrola a la Resistència holandesa. Farà d’espia i amant d’un general alemany, alhora que s’acaba enamorant d’aquest. No us explicaré el final de la pel·lícula, perquè us recomano que l’aneu a veure. I no patiu, doncs les 2 hores i mitja de durada són prou amenes.

El Libro Negro

En un anàlisi més profund del film, podem veure que la traïció n’és l’element preponderant. Es traeix per ideals, es traeix per amor i, sobretot, es traiex per diners. En aquesta pel·lícula pocs se’n salven. Ho transmet brillantment una sentència del film: “En aquests moments, no et pots fiar de ningú”. Interessant que la persona que la pronuncia sigui una persona que inspira molta confiança i, tanmateix, sigui la més perversa de totes. Aquest tipus de persones es valen de la confiança que inspiren, ho saben i se n’aprofiten. I la resta, com a ingenus, cauen (caiem) en els seus paranys. Això no implica, com a norma general, que no et puguis refiar de ningú, que no puguis confiar en el pròxim. La confiança entre les persones és, i ha estat al llarg de la història, un element que ha jugat a favor del progrés i de la civilització. Però no es pot caure en la ingenuïtat, s’ha de tenir en compte que cadascú té els seus interessos, i que molta gent (per sort no tothom, ni molt menys) s’aprofitarà d’una altra persona si això li reporta algun benefici, ja sigui econòmic, personal o de qualsevol índole. Lluitar contra això seria lluitar contra la pròpia naturalesa humana, ens agradi o no.

Dins de Cinema | 1 comentari »

En Busca de la Felicitat, una utopía?

Enviat per Sergi Figueres el dia February 11th, 2007

Qui no busca la felicitat? La pròpia, la de la seva gent? Més o menys aquest és un objectiu que tota persona té en algun moment de la seva vida. Aquest film, protagonitzat pel nominat a millor actor masculí als Òscars’07, Will Smith, gira en torn a la felicitat i a com una persona ha de lluitar per aconseguir-la. Abans de centrar-nos en aquest punt, voldria esmentar el brillant paper de Will Smith, que s’allunya ja definitivament de papers més còmics, com a Men in Black I i II, per reivindicar-se com a actor dramàtic i sense un gènere predeterminat.

En Busca De La Felicidad

Ara si. Entrem en matèria: la felicitat. Com a punt de partida, hem de constatar que la felicitat buscada en la pel·lícula és una felicitat esbiaixada, centrada només en l’èxit econòmic, laboral i social. En obtenir un status. La felicitat que persegueix Chris Gardner (W. Smith) és aquella que ell veu en els rostres de la gent que surt de treballar de la Borsa: somriures radiants, cotxes esportius, etc. No obstant, el film transmet alhora un fort esperit de superació, un optimisme brutal, una alta autoconfiança. En això es basa l’American Dream, el conegut somni americà. I en això es basa aquesta pel·lícula. Relata la vida de Chris Gardner, un intel·ligent noi que no ha tingut sort, però no s’ha rendit davant les adversitats, i conjugant unes fortes ganes de treball i millora amb certes dots i habilitats, que no títols universitaris, ha aconseguit allò que s’ha proposat a la vida.

En Busca De La Felicidad 2

De la mateixa manera que et deixa una sensació de que tot es pot aconseguir, que només s’ha de lluitar per un somni i aquest pot estar a l’abast de la mà, la pel·lícula et fa tocar de peus a terra, i et torna a la crua realitat: no només pot ser un llarg camí d’espines, que només els més valerosos són capaços de fer, sinó que a la vida hi ha molta gent que no ha tingut sort, que no ha tingut la oportunitat de ser feliç. Veure com els homeless (sense sostre) es barallen per un matalàs per una sola nit, per a l’endemà tornar a la cua de l’alberg; i veure com una persona del teu entorn pot, més ben dit, ha de passar per aquest tràngol, et fa adonar que tothom és vulnerable, que a la més mínima tot el que creies que era intocable i (semi)perfecte es pot tornar en un malson. Per això val la pena tenir consciència de la sort que té cadascú, destacant els bons moments i les bones persones que hi ha al teu voltant, i minimitzant els problemes i maldecaps que en el fons sempre tenen solució.

Dins de Cinema | 2 comentaris »

Apocalypto

Enviat per Sergi Figueres el dia February 8th, 2007

Ahir vaig tenir la oportunitat de gaudir i patir, a parts iguals, en veure aquesta pel·lícula de Mel Gibson al cinema. Costa creure que hagi existit mai cap civilització amb una concepció de la violència tan elevada com la maia. De fet, el rigor històric del film és més que dubtós, doncs s’han exagerat brutalment escenes violentes i sanguinàries, només per mantenir un ritme trepidant i tenir l’espectador més expectant que res més.

Apocalypto
Deixant de banda la qualitat del film, que considero força elevada en certs aspectes (originalitat; aposta personal de Gibson, productor i director, de risc econòmic elevat; escenaris i realització força bons; actors i idioma totalment autòctons, fidels al plantejament de la pel·lícula) voldria destacar una crítica que vaig fer-me al sortir del cinema: com pot ser que tot desenvolupament humà, ja sigui a nivell econòmic, tecnològic, social o cultural, hagi tingut repercussions negatives per algun altre ésser humà? Com pot ser que tota la història s’hagi escrit amb la sang d’algun poble? És que l’ésser humà no pot evolucionar sense malmetre altres éssers humans? És a dir, en tot moment de la història en què hi ha hagut alguna gran civilització, més desenvolupada econòmicament, aquesta ha hagut de causar algun perjudici en altres humans, ja sigui a nivell individual, de poble, de raça, d’ètnia o de col·lectiu social. L’home i la dona han crescut aprofitant-se d’alguna manera dels seus iguals. És igual el moment, ja sigui l’època maia, com en el film, com la Revolució Industrial (indubtablement bona pel col·lectiu, però dolenta pel mal causat a molts treballadors), o les Guerres Mundials, o el colonialisme, o l’Imperi Romà. Però, de fet, no sé perquè m’extranyo… “l’home és un llop per a l’home” tal i com deia Thomas Hobbes, i sense caure en catastrofismes inútils, crec que tampoc estava tan equivocat.

Apocalypto 2

Dins de Cinema | 2 comentaris »

Erasmus: l’experiència d’una vida

Enviat per Sergi Figueres el dia February 6th, 2007

Qui no ha sentit mai la paraula Erasmus? Nom establert en honor al filòsof humanista Erasmus de Rotterdam, implica una estada universitària a algun país europeu (Programa d’Intercanvi). Fins aquí la definició de manual. No té més: anar a estudiar a fora, que se’n diu simplement.

Doncs no. Erasmus és molt més que tot això. Correspon a una de les èpoques que qualsevol estudiant recordarà tota la seva vida. Anar-se’n de casa, per primer cop o no, amb tot el què això implica: llibertat d’acció total, maduresa gairebé obligada, valoració econòmica del dia a dia, etc. Tanmateix, aquests factors esmentats els podries aconseguir anant a estudiar a una altra ciutat catalana, per exemple, molts lleidetans o gironins que vénen a Barcelona a estudiar. Per sort, en un Erasmus tindràs molts factors addicionals que te’l faran gaudir, i faran que el recordis amb felicitat tota la vida: conèixer gent de tot el món (sí; no només europeus, la quantitat d’americans, tant del nord com del sud, és brutal, al igual que els australians o japonesos que pots trobar-hi); conèixer una nova cultura (la del país de destinació); aprendre a fer les coses de noves maneres, nous punts de vista, nous horitzons; aprendre idiomes; i en resum, obtenir una visió més global. Això és positiu i necessari per a tothom. Obrir els ulls, obrir la ment. Veure que hi ha noves formes de pensar i fer les coses, ni millors ni pitjors, simplement diferents, i que conèixer-les t’enriquirà. I si a tot això li afegim els magnífics moments que passes amb els teus nous amics/gues, doncs encara més positiu resulta. I en fas de tot el món, amb la possibilitat de viatges i acollides que implica.

Personalment, la meva experiència Erasmus ha estat immillorable. No canviaria res. He tingut la sort de poder fer-ne un, i sé que ho recordaré tota la vida. M’he passat els últims 5 mesos a Copenhagen, Dinamarca, ciutat i país dels que tenim molt per aprendre. He fet amics de tot arreu: Anglaterra, Itàlia, Suïssa, França, EUA, Austràlia, Alemanya, Rússia, Mèxic, i un llarg etcètera, incloent-hi la meravellosa gent de Catalunya que he conegut allà (i una persona molt important per a mi amb la que hi vaig anar junts).

Foto Erasmus Copenhagen 2

Per la meva part, només puc animar a la gent que tingui la oportunitat de fer-ne un, que no la desaprofiti, que faci tot el que estigui a les seves mans per a viure aquesta experiència. No se’n penediran. The time of my life, el temps de la meva vida.

Dins de Educació | 3 comentaris »

Cinema crític?

Enviat per Sergi Figueres el dia February 5th, 2007

Avui va de cinema. No sé què busqueu vosaltres quan aneu al cinema o bé quan llogueu un dvd o mireu la televisió. Pot ser que sigui un mer passatemps, és a dir, a tots ens agrada de tant en tant “apalancar-nos” al sofà i rebre imatges i imatges, sense haver de parar-te un moment a pensar el significat real d’allò que veus. Tanmateix, i sense que sigui més o menys respectable, hi ha altres opcions, com podria ser el fet de veure una pel·lícula i pensar en què vol dir realment, quin és el propòsit del director/guionista, què vol aconseguir. Una crítica, una reflexió, un canvi d’actituts, o només pretén fer-se un lloc a la glòria i optar per un Globus d’Or, un Goya o un Oscar? O tot alhora? És lícit que així sigui, faltaria més. Sense ànim de ser exhaustiu, us presento una llista de pel·lícules que, en la meva opinió, són entretingudes i alhora poden fer-te pensar.

Cinderella Man Gladiator Hotel Rwanda Ciudad De Dios Una Verdad Incómoda Una Historia De Violencia Diarios De Una Motocicleta El Señor De La Guerra GAL Collateral Syriana Cold Mountain Maria Llena Eres De Gracia El Show De Truman Crash 16 Calles Good Night And Good Luck Tsotsi Dos Hermanos El Hundimiento

(Cada imatge et porta a una web en castellà sobre la pel·lícula) OBJECTIU: poder tenir un directori com aquells en la nostra llengüa.

Dins de Cinema | 1 comentari »

L’ensenyament: Valor segur, valor de futur.

Enviat per Sergi Figueres el dia February 4th, 2007

Tres, quatre o cinc anys. No importa el que estudïis ni on ho facis. El que realment compta és on vols arribar. Alguns, afortunats, saben des de petits quina és la seva meta. D’altres, dissortats, han escollit una carrera/fp en funció de variables no relacionades amb la seva voluntat: nota de tall, influències externes (a saber: família, amics) o, fins i tot, per pur atzar. Les sortides professionals són un factor, en la majoria de casos, que ha tingut certa rellevància.

Els primers, els que saben “què volen ser de grans”, són una minoria dins l’ensenyament universitari català. Es situen majoritàriament en sectors vocacionals, com podrien ser magisteri, farmàcia, arquitectura o història. Acostumen a aconseguir, dins l’àmbit purament acadèmic, és clar, el què es proposen, ja que ténen una forta motivació. Lògicament, com en tot en aquesta vida, hi ha excepcions. D’altra banda trobem el segon grup, els que estudien sense saber realment per què ho fan; més ben dit, pretenen tenir unes bones perspectives de futur, però no saben exactament com acomplir-les.

Aquest és el context. Contant que els estudiants del primer grup, els que tenen una meta i no pararan de lluitar fins a aconseguir-la, són una minoria dins el marc acadèmic actual, podem dir que la situació no és òptima; el que és més, dista bastant de ser-ho. I això és crític en un moment en que l’educació té una importància tan gran com en l’actual. I aquí ve el quid de la qüestió:

Com pot un país ser competitiu en l’era de la globalització/mundialització si no té professionals (universitaris, de cicles formatius, etc) preparats, aptes i motivats? La resposta ja la sabem tots: no pot competir. Li falta un pilar bàsic de l’estructura productiva. Pot intentar suplir aquesta mancança buscant la mà d’obra qualificada a l’exterior, però aquesta solució no és gens recomenable, doncs la població d’aquest país haurà d’ocupar els llocs de treball de baixa qualificació (per general, rutinaris, feixucs i amb una remuneració mitja-baixa) mentre que les feines creatives, amb salaris més elevats i de rellevància social les ocuparan professionals vinguts de fora. Incís: aquest punt guanya importància en el marc de lliure circulació de béns, serveis, capital i treballadors de la Unió Europea.

I diran alguns, quina relació té la motivació dels estudiants amb la situació competitiva en la que es troba l’economia catalana actualment? Doncs que la motivació dels estudiants porta a “estudiar per a aprendre” per posteriorment continuar amb la motivació en el lloc de treball, que serà el que (sense ser massa optimistes) l’ex-estudiant volia aconseguir, per així globalment incrementar la productivitat de la mà d’obra.

Òbviament, hi ha moltíssims elements més a tenir en compte: ajudes que ofereix l’Administració (en el nostre cas, clarament insuficients), nivell del professorat i de les universitats catalanes, etc. però possiblement no n’hi ha cap de tant important com que el sector estudiantil prengui consciència del seu rol, de la seva importància per a tota la societat, i estigui motivat per adquirir tots els coneixements possibles i posar-los en pràctica en un lloc de treball que el satisfaci.

És en aquest punt on toca reflexionar. Autocrítica per als estudiants, però també per als professors i per a l’Administració. El sistema utilitzat actualment, comparat amb els dels països anglosaxons o escandinaus, no és favorable. A tall d’exemple, i ja com a conclusió, no pot ser que un estudiant es graduïi i digui: “Molt bé, i ara què? No estic preparat per treballar”.

Dins de Educació | Sense comentaris »

Presentació

Enviat per Sergi Figueres el dia February 4th, 2007

Benvingut, benvinguda.

Aquest és el meu primer blog. Dec ser jove encara, crec. 22 anyets que comencen a pesar en determinats aspectes. La meva experiència no és allò que se’n pugui dir dil·latada. La intenció/finalitat del blog? Intentar, aportant el meu minúscul gra de sorra, que la gent d’aquest país que tant m’estimo tingui informació/desinformació, tingui criteri (lògicament, no el meu) i, en resum, prengui consciència de certs fets que jo considero rellevants. Estaré encantat que tothom em pugui aportar la seva opinió, compartint així pors i esperances.

Un país no es fa sol, es fa amb la feina feta per cada persona, dia a dia, setmana a setmana. Només cal saber on es vol arribar com a país. I alhora, cadascú de nosaltres ha de saber a on vol arribar com a persona, quin és el seu objectiu a la vida, quina és la seva meta. El mateix passa amb empreses, assossiacions i altres. Una cosa per la què lluitar, per la què patir, i per la què ser feliç. D’això va aquesta vida.

Encantat.

Sergi


Webcounter

Dins de General | 2 comentaris »