Una que volia descansar, descansar junt al meu company, de tots els excessos d’actes fallers i d’activitats col·laterals que hi fem. I va, i la filla xicoteta, decidix que vol ser Fallera Major. Quina putada! Un altra volta hem d’estar pendents del calendari, de pentinar-se, d’anar a les presentacions, i a més, de ficar bona cara. Com si no tinguera prou en el dia a dia de ma casa.
En casa som fallers de tota la vida, de tota la vida de les nostres filles!!!. Perquè abans (jo me’n recorde) ens anàvem a esquiar en falles, fugíem d’una ciutat d’excessos. Però, va ser tindre fills, i mira, et canvia la vida!
Mira si canvia que, com vos compte, enguany tocava descansar, havíem decidit passar a l’apartat de fallers paellers (si, dels que només baixen la setmana fallera i no paren taula ni per Déu) i com la filla és FM, el seu pare a de ser president de la comissió. I em pregunte: On m’he perdut?
Al ser d’una comissió xicoteta, trobar president no es gens fàcil i, si el que vols és passar un exercici raonablement tranquil en la filla com a màxima representat infantil, almenys que la cosa funcione, que ja coneixem casos de caos i no ens agradava viure’l. I damunt, som excessius i es fem càrrec de l’entitat, en idees, en noves tendències, en canvis i més canvis… On m’he perdut?
A més clar, s’ha fet un equip de treball per portar a terme el projecte de falla que ens agrada. A qui envisquem? Als amics, a les cosines, a la família… Altra volta a estar implicats!. Si fins i tot, soc la tresorera… On m’he perdut?
Almenys, estic en els meus amics, lluitant per la nostra cultura, la nostra música i portant-la més enllà de la pròpia festa. Són les amigues i amics les que ens portaran…