errant

penso en l’Heliogàbal i en la de voltes que dónen les coses per acabar reposant en el lloc menys imaginat (…o no)

en com vaig sortir de Cadaqués per anar a parar al bar-cabaret grana de Gràcia; ara que torno a ser al poble

m’emporto el jazz, els kebaps,  la retrobada més possible amb l’artur i l’helena;
m’emporto l’albert i la mar, que van fer propici tot aquest huracà de moviments (en combinació harmoniosa amb la meva voluntat constant de llançar-me al buit) i també la noia d’ulleres blanques que em pagava els 3 euros d’entrada i mai s’aturava a xerrar més d’un minut

i tot això, m’ho provoca un irlandés desconegut de Galway, Noelie McDonnell (…que ell no ho sap però de poc no m’envia a Irlanda a buscar figues..), i que va aparèixer un diumenge per allà deixant bocabadat a tot cristu amb cançons com aquesta (baixa-te-la si vols),

cançons que no canvien el món (tot i que qüasi), però que taronjen tardes de primavera