desordre
habitació:
la roba bruta bufa la tapa del cubell, cau al terra i heura la paret
la roba neta encara té un punt d’humitat
cuina:
castell de plats, xilòfon de gots desafinats i una llapissera de coberts
menjador:
crostonets de pà, sucre granulat, mòbils a bitllets de metro, carregadors de bateries, monedes esllavissades, discos sense caixa i sense nom, postals que queden on cauen i abrics al sofà
bany:
gel a sacsejar, pèl que em creix i tovallola que ja pesa
…
el desordre domèstic m’ha fet una croqueta;
…i si m’havia fet mandra, imagina’t ara
ELS CINC A LA CASA FANTASMA
Arriba un extrany punt en què els objectes ens pesen, anclats a la nostra rutina, posseïdors del nostre temps i voluntat. El problema no és la seva tossuderia per romandre allunyats de la nostra percepció d’ordre, ni tan sols és una cosa tan simple com deixadesa.
Senzillament, ha arribat la inflexió que ens impulsa a abandonar-nos a la nostra pròpia casa, a sentir-nos esclafats per quatre parets que ronden les matèixes llevades, vivències i bogades.
Hi ha un sentiment que fa temps que veig rondar la casa, esperant el moment adequat per deixar la pols sobre els mobles, treient-nos els coixins de sota la testa dormida o provocant-nos un tall inesperat al dit.
Ens observa els diumenges a la nit, ingènus, abocant pensaments vagues sobre pizza, sèries de televisió i cigarros que ens apaguen la nit.
Confiant en la oportunitat que ens allunyi de les arrels profundes que ens anclen a un sofà d’insatisfacció i somni, cada cop permetem que els objectes prenguin vida i ens turmentin amb les obligacions que no són res més que una crida al canvi.
Tu ja has pres una determinació, has vist el sentiment i no has volgut que suri més dies sobre les teves jaquetes. La Marta i el Riki han volgut deixar el tàndem i pedalejar més ràpid i amb la pròpia direcció. La Mariona es remou d’impaciència dins les agulles del rellotge, i cada cop veu més clara una rebel.lió d’oportunitats i identitats. Jo no trobo mai mitjons nets i estic farta de tenir ombra al mirall, sobretot quan no puc veure res.
La casa és un pretext, i nosaltres sabem que no volem caure en la figuració d’un teatre que sempre repeteix la mateixa funció. Estem a punt de veure’ns unes vestidures que no ens pertanyen, aquell punt de comprensió tan tràgic, en el què una decisió, nua de pretensions i esquemes, ens permetrà ordenar una casa que estigui lliure de les nostres pròpies etiquetes i condicionaments.
Alguns trigarem més o menys, però sempre ens podrem visitar, per molt que els destins arribin a Irlanda.
Et trobaré molt a faltar, David.
Comment by mussaranya — 2 April 2007 @ 6:59
déu n’hi dò amor meu!
una crisi prèvia al canvi escombra qualsevol cosa
i ara és així, barroc i pesant, però és normal… no?
hem viscut tan bé que l’absència d’idees es nota més del compte
vaja, a mi em sembla natural
aviat serà diferent, obriràs la porta del pati de Sol i l’aire fresc et dirà que TOT ha valgut la pena i -sobretot- notaràs el canvi
dius que em trobaràs a faltar?
..i jo a tú TROS de DONA!
i a les teves carreres histèriques pel passadís, les amanides amb salsa a tot volum, els llibres d’educació i comprensió sexual editats els anys setanta com a lectura de lavabo, els viatges estel·lars, el gest amb la mà esquerra per pujar-te el xandall gris o els texans sense vora, l’aretha franklin que canta oldies a la dutxa, la metralleta d’aigua, les celles, la piga
aquesta trasparència!!! amb tots els dilemes i explosions vitals
l’improvització que regales
estic encantat d’haver passat per casa i d’haver-te conegut,
i vaja, algun dia de visita dormiré al sofà eh!
Comment by errant — 2 April 2007 @ 10:39