errant

comencem per reconèixer que la pel·lícula Amélie ens va canviar la vida

sóm molts els que conscient o inconscientment portem un desitjable petit planeta Amelie en lo més més més profund del nostre interior: el valor de les petites coses i de les proeses domèstiques, l’acció diària innocent d’efecte papallona per canviar un entorn egoïsta, els colors i detalls que feien anar les nostres pupil·les a velocitat supersònica mentre patiem petites asfixies de tant sospirar

els homes es van quedar embobats d’audrey tautou, i les més perilloses es van tallar serrells i draps de coloraines per engatusar uns quants despistats de bon veure

doncs bé, el concert elèctric de rock (?) que ahir va oferir Yann Tiersen a Razzmatazz va significar la banda sonora de la mort del mite
val a dir que aquest home té uns discos al darrere que estan prou bé, però estava clar que la sala era a vessar, sobretot, per un efecte mediàtic paral·lel indiscutible

una banda mediocre, passatges pink floyd insufribles, i un violí frenètic de música maniacodepressiva que -i ho sento-, jo mai utilitzaria per a tallar-me les venes…
quin mal gust marxar així, no? …et pots quedar sense amics! ;p

Yann, tú hi has guanyat molts diners amb això, però la culpa no és teva… és tota nostra
l’estratègia comercial de relacions cala fons,
és cromo i és somàtica

i a la sortida, veient com la candidesa aspectual de moltes noietes restava intacta malgrat l’esperpèntic espectacle, em van venir al cap generacions senceres desmoronades de mary poppins i campanilla mentre caminava a fer l’última de les cerveses que encara no em faria mal