menys darwin i més punset
mai sabré si és estrictament necessari conèixer tots els estats d’ànim possibles per tal d’anar actualitzant de manera coherent i sostenible el vincle entre el món i el jo; però…
es pot no sentir odi sense haver-lo conegut?
es pot considerar la sort sense haver tingut desgràcia?
puntuant en una escala del 0 al 5 seria possible d’avaluar la latència actual de cadascun dels sentiments que alguna vegada hem experimentat: gelos, llibertat, il.lusió, apatia, atenció, alegria, foscor, atreviment…
amb mitjanes aritmètiques d’aquests valors variables partits pel temps tindriem escrutinis de resultants fidels a com hem viscut fins ara, oi? …però això no serviria de molt, ja que parlariem de passat
sabent això, preferirem trampejar i anar-nos adaptant al medi per contemplar els resultats amb posterioritat, o bé farem servir el que ja hem conegut per escollir amb mesura cada cosa a sentir el dia d’avui?
hivern de Sol
per quan aquesta teoria se’n hagi anat a la merda ja n’hauré trobat una altra