adéu amiga!
inseparables, l’estranya parella que s’esperava a travessar pel pas de vianants
hem sigut uns ingenus, un ingenus molt feliços
ens hem muntat la nostra pel.lícula i hem viscut el dia tal i com el teníem al davant
ni els més guapos ni els més llestos; és més, diria que la nostra notòria empanada ha estat retroalimentada pels anys i el contacte, amb tots els comuns retalls de moviment que ténen aquells que trien viure a dos
la meva daimoni, jo amb la teva ànima i tú amb la meva
aquests últims anys petita… jo perseguint utopies amb caçapapallones i tú al costat. Però així és com hem pujat a mil turons, dormit en sacs sota les estrelles, compartit iogurts i mandarines, aigua mineral i aigua salada;
hem viscut amb l’electricitat, amb els cels i pels camins, i envalentonats de companyia hem arrancat a còrrer darrere gavines tontes com gallines, nits de gat, cabres salvatges i ramats d’ovella
la meva Tombuctú d’Auster
Goril.la, Guri, Lila, Ila, Petita i Petúnia, l’últim nom
koala, nutria, queperromásraro, notienecola? i petiso, l’últim dels més desafortunats
em faltarà veure’t pels ulls i acaronar el teu cul d’espart, però no estaré trist ni un dia més
Entre tú i jo mai s’hi havia instal.lat un sentiment així
Faré Solets amb tot l’amor que m’ha donat viure amb tú tota la vida;
és més, tú al cel i jo als núvols, ens serà més fàcil empaitar musaranyes i cucaferes
M’hauràs de permetre un dia de tristor a mi, ara que encara em regalimen les llàgrimes… Tan petita, tan bonica, tan teva, la Lila s’ha convertit també en meva, d’alguna forma que no sé explicar però que sé que tu entens…
Farem Solets…
Comment by mad — 15 February 2007 @ 11:24
Petitona!!!
M’han vengut tans records de la CuCa en llegir això!
Em qued amb el seu record, aquest estiu, a Cadaqués. Amb la seva poteta envenada!
Guapa!
Comment by Cati — 15 February 2007 @ 12:32
Amb els ulls brillants,puc veure també els de la Lila….quant la has deixat a casa i anomenaba el teu nom. Però estic contenta de la vida que ha passat al costat teu,i aixo es el que vull recordar per sempre,doncs ha sigut una vida plena i no has permés deixarla patir. T´estimo
Petons
Comment by Rosa — 16 February 2007 @ 6:39
Jo… és q millor no dic res… se’m fa massa estrany tot plegat… mai no sabré encaixar les pèrdues.
Només q t’estimo molt.
MOLT
Comment by me, my yorke and i — 16 February 2007 @ 7:18
Nosaltres també compartim aquest sentiment,doncs també la hem disfrutat a temporades quant tu has estat lluny i també ens ha deixat un vuit.
una abraçada del pare i la mare.
Comment by els pares — 16 February 2007 @ 14:05
Segur que ha sigut l´enveja de tota una generació de gossos i gosses, que no han gaudit la vida com la gaudit ella al teu costat. vola lila, ben amunt, i explica a tothom el que has fet aqui baix!
salut amic!
Comment by rul — 17 February 2007 @ 5:13
sou moltíssims/es que sabeu quin rotllo hem tingut amb aquesta gossa,
ara ella està en pau i a mi això em fa estar bé
no em deixaria mai patir la Lila ;p
és més, sempre la tindré a prop i això és una sort
m’explico… en forma de coses apreses, per la riquesa que representa establir un vincle d’estima tan potent i autèntic
i de fet, penso que la mort està lluny de poder carregar-se res essencial en una cosa així
jo és com ho veig amics i amigues, la mort només separa els matrimonis catòlics (…diuen els capellans, :O)
i a mi això em queda una mica lluny… ^¨^
a tots gràcies
muix!
Comment by errant — 17 February 2007 @ 14:33
Ho sento! Els meus records sobre la Guri, em porten massa lluny, a la seva infantesa, i a la meva joventud, a l’amor etern….per això em costa fer un comentari ,esperava que passesin uns quants dies, però no ha sigut aixì, suposo que el temps tranformarà aquest dolor de sentiments passats, en records dolços i ùnics. “Guuuuriiii!, no et menjis les parets, ni els fils del telèfoon!!!. Joder, Gorila perquè et pixes al pis, si acabem d’arribar del carrer? Lila. has vist les ulleres del david? Un peto…i un t’estimo…
Comment by vilagrasseta — 27 February 2007 @ 3:43
mira Lila, mira’t!
http://www.flickr.com/photos/sociedadpajaril/391826290/
http://sociedadpajaril.net/reservoir/2007/02/16/lila/
Comment by errant — 27 February 2007 @ 8:58
No deberían borrarse nunca estas líneas ni de tu alma ni de la mía…ni de este blog …deberían vivir siempre y recordarlas cada vez que miremos a nuestras mascotas a los ojos, a esos ojos que se van apagando y que te van suplicando que les quieras todavía más. Me ocurre a mí , que pareciera que les entiendo porque mi mundo conecta con ellos y el suyo con el mío y hay por ahí un lenguaje sin palabras…no las necesitamos…solo necesitamos el sentimiento y el contacto …el cariño al fin…que sentimos por ellos. La Lila nació para amarte sin condiciones ni exigencias…me hubiera gustado conocerla aunque siento que la conozco de toda la vida …es esa conexión de la que te hablo ……la siento a ella…te siento a tí…..me pongo triste…pero también soy feliz por todo lo que guardas en tu corazón, por toda esa vida que viviste con ella….en fin…porque seguramente te enseñó muchas cosas y a compartir con otros una parte de tí. Un abrazo y un beso muy grande para ese corazón tuyo que guarda tanto y que tanto tiene que decir…. Ana M
Comment by Ana Urrutia — 9 March 2007 @ 15:44