tocat per la tramuntana

la ruta i les sensacions pel país del sostre del món

Enviat el 25 Setembre 2008 per empordanet.
Categories: General.

La ruta i les sensacions pel país del sostre del món

El vol de Katmandú (Nepal) a Lhasa (Tibet), un cop superats tots els tràmits i traves administratives xineses, surt “habitualment” els dissabtes i té un recorregut molt atractiu perquè passa per sobre l’Himàlaia. Amb una mica de sort, i si el dia és prou clar, es pot veure una panoràmica única d’aquesta gran serralada i una vista inèdita de l’Everest. Quan ets dalt l’avió penses: “ho he aconseguit!, volo cap al Tibet!”…

Potser per l’expectació que aquest destí ha creat al llarg dels anys, potser perquè era la meva il·lusió de veure’l abans que la Xina l’acabi de “liquidar” …( i no és broma!!!) , o potser perquè el preparava des del febrer i ja en tenia tantes ganes, tenia al Tibet “idealitzat” . El “repte” era anar-hi abans dels “maleïts jocs olímpics de Pequín” perquè em temo que un cop han finalitzat i quan el món “s’oblidi d’ells”, l’acabaran d’anular del tot impunement.

Havent visitat racons del món on el budisme hi és molt present, i tant profundament espirituals com el Lhadak o Mongòlia, i després de “les revoltes del març que les autoritats xineses va imputar als tibetans”, ja em pensava que no trobaria res “tan pur i tant autèntic” semblant…De fet, el propi Dalai Lama, i milers i milers de refugiats viuen a la India, altres al Nepal,… Tots els monjos i tibetans que han pogut han marxat. I amb ells, l’essència del seu país, la seva cultura i tot el que va donar al Tibet caràcter i identitat com a país realment únic al món en tots sentits . Ja he explicat en l’anterior entrada part de “l’aventura” per accedir-hi i podeu trobar alguna cosa més a l’entrevista que em va fer l’amic Xavier Moret  a El Periòdico http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=535614&idseccio_PK=1006   

L’arribada a Lhasa , realment “emocionant”. La primera imatge “gairebé fugissera” i que guardo amb especial carinyo del Palau de Potala, va ser com la constatació de que “ja hi era!”,…i la resta - tot i ser conscient de que anava “condicionat” a fer una ruta concreta per imposició del ministeri de turisme xinés…- va ser un “viure intensament cada moment que disposava d’estada allà” per anar assaborint cada imatge, cada espai, cada olor,…cada sensació. Com a visitant, viatger i com a periodista, ho anava  observant tot i fotografiant el que podia per retenir cada detall…La ciutat de Lhasa encara mostra les ferides del març amb façanes cremades, monestirs tancats, molts militars fent ostentació de poder i intimidant pels carrers, policia i secretes xinesos, i el buit de més de 2 mil “desapereguts” segons Amnistia Internacional…Però la gent continua en el seu dia a dia sobrevivint a aquesta ocupació i aquest genocidi… La meva teoria és que els ocupants xinessos, ni després d’aquests més de 40 anys d’ocupació i extermini, i mentre sobrevisquin a les seves salvatjades, mai podran arribar a “l’interior” dels tibetans, a l’esperit del poble, al que els ha fet “immortals”, …I això els fot!, segur que els fot molt!…N’estic segur!…Podeu veure què passa a les escoles a www.tibet.cat, (una  web contínuament atacada pels informàtics xinesos per intentar anul·lar-la…),…la manipulació als nens tibetans, des de pàrvuls, és un pas més per anular llengua, cultura, religió i identitat a les actuals i futures generacions!

Els carrers del centre de la ciutat, la zona de Barkhor, on els peregrins fan voltes  a l’entorn dels temples durant tot el dia, hi ha un ambient gairebé místic i té un atractiu realment especial. Aquí també s’hi troben els carrers de parades on venen tota mena d’objectes per a les pregàries i les ofrenes que es fan en el cerimonial budista, i on hi ha part els mercats on s’hi barregen els tibetans que venen productes provinents de la zones rurals, i les botigues dels xinesos que competeixen descaradament afavorits per tots tipus d’ajudes del govern . Sembla que aquesta sistemàtica competència comercial que enfonsa i empobreix dia a dia als pobres comerciants tibetans podria ser una de les causes de la revolts del passat març. Encara està per veure qui va provocar a qui, però “la gana i el patiment”, per molt pacífic i espiritual que sigui un poble, a vegades pot provocar situacions desesperades…Al vespre, sopar a peu de carrer, menjant les broquetes de verdures, de carn, de tofu i altres “especialitats” que algunes dones porten preparades en els seus carretons ambulants, i que et fregeixen i assaonen allà mateix…és una delícia…, i “fas país”…Es pot acompanyar amb un té o amb cervesa tibetana, que és força bona… Pel que fa a mi, vaig evitar sempre menjar en restaurants xinesos ni comprar res xinés, evidentment!

Els patis interiors de les illes de cases, els monestirs i petits temples , els llocs on prendre el te tibetà o “pö cha”, ( te amb mantega de iac i sal),…Mereixen una bona “immersió” i , a base d’hores i hores de “fer carrer” …Les visites als indrets que formen la principal atracció turística, social i religiosa de la ciutat és obligada. Em va sorprendre que els habitants de Lhasa gairebé ni parléssim amb els estrangers, ni entenguessin les paraules bàsiques d’anglès que – poc o molt …- s’utilitzen en un a ciutat acostumada a rebre visitants…O això o be, – com vaig experimentar en la meva primera visita a Moscou a finals del 80 …-, “tenen  por” dels xivatos i espies xinesos i no volen mantenir en públic contactes o conversa amb estrangers… Quan s’obren, son amables i el tarannà que els caracteritza sempre fa que desprenguin una bonhomia i un magnetisme sorprenents i et tracten amb molt de respecte.

L’entorn de Lhasa també forma part d’aquest primer contacte amb el Tibet. Els pobles s’esforcen per mantenir l’estil típic, contrastant amb les parts “artificials i d’estructura horrorosament imperialista-comunista” que amb construccions que em recordaren el mal gust soviètic han anat deformant el paisatge al llarg d’aquests darrers anys. La ruta per “la Carretera de l’Amistat” que va de Lhasa a la frontera amb Nepal i passa per sota l’Himàlaia,  és realment sorprenent…Poca gent, nuclis petits i força aïllats, vegetació escassa i un toc rural amb el paisatge característic d’aquestes grans alçades… En general, si s’hi entra a fons l’aspecte general és d’un país força pobre.

La ruta habitual, que quan no hi ha hagut “restriccions oficials” es pot fer amb transport públic o llogant un 4 X 4 passa per Gyantse, Shigatse, Lhatse, el port de muntanya on arribes a més de 5.200 metres de Gyat So La, …i va cap a Zhangmu, el darrer municipi tibetà abans d’arribar a la frontera…Com que gràcies a la paciència, constància, insistència i ajuda logística de bons amics vam ser els 2 únics i primers occidentals d’entrar al Tibet des de Katmandú, i  “ens van deixar” fer la ruta de retorn per aquesta carretera, ( cosa que des de l’agost sembla que ja no es pot fer ) , era qüestió d’anar a ” a totes”! …No us faré una explicació del recorregut, ni del que bàsicament es pot veure a cada ciutat o parada, ni dels monestirs i els indrets i poblats que els envolten, perquè això ho podeu trobar a qualsevol lloc. Hi ha guies i molta informació a agències o per internet. Normalment són la ruta que fan tots els operadors que – quan els deixen..- , porten gent allà. Escriuré detalls i experiències pròpies, la màgia de barrejar-te amb la gent, d’anar a mercats, d’entrar a menjar en els hostals i “restaurants” autèntics, de respirar olors i tastar sabors…De passejar entre la devoció i la profunda espiritualitat de peregrins i monjos en els monestirs…Començar el dia entre núvols i boira sota l’Himàlaia, travessar collades per carreteres sense asfaltar amb pluja, fred i vent, veient als obrers treballar empapats i enfangats…Els treballs durs els fan “a pic i pala” els tibetans, els que van amb camió  maquinària són xinesos…El govern xinés porta molts treballadors per “colonitzar” i els hi fa pobles enters nous, artificials, quadriculats com casernes i impersonals per a que s’hi quedin “amb tots els privilegis”, mentre les possibilitats de sobreviure dels tibetans van minvant dia a dia en paratges inhòspits sense aigua corrent ni electricitat…Entrar als monestirs, escoltar a “la guia” que amb prudència i certa “discreció” mira de ser el més clara possible…Un cop ens hem agafat confiança m’avisa quan és millor que no pregunti o parlem de temes “delicats”: en alguns monestirs hi ha monjos que entenen l’anglès. Són xinesos “infiltrats”. Quan tenim un moment per fer un té o menjar junts entrem més en detalls i de tant en tant, molt de tant en tant s’obre una mica i m’explica coses que ara per ara formen part dels temes tabús del tibetans… Un cop fem el recorregut, inicialment junts, deixar-se “absorbir” per l’ambient..Aquesta “aura” que fa que els temples es presentin com recintes envoltats de certa màgia i magnetisme especial. Olors d’encens, de cera i grassa de yak que crema, la remor constant de fons i les pregàries dels monjos, l’anar i venir dels peregrins, la magnitud d’alguns espais i la riquesa artística enfront de la senzillesa i la sobrietat d’altres, la salutació en forma de somriure que tots els monjos et dispensen com a benvinguda,…Tot un món en cada recinte…Malauradament en aquest viatge hi ha un parell dels monestirs més importants de la ruta on hi va haver molta repressió i monjos detinguts el passat març tancats als visitants…El paisatge canvia per damunt dels 4mil metres, les cases tibetanes són senzilles, molt peculiars i exteriorment força atractives i plenes de motius i decoració de simbologia budista. De baixada del punt més alt es veu una panoràmica espectacular de les valls on es pot veure clarament la línia on comença la vegetació, on l’aigua s’estanca i es pot aprofitar i on hi ha conreus, rius i algun petit llac. Allí hi ha més vida…

Les parades per dinar, pendre un “pö cha”, estirar les cames o comprar alguna cosa per menjar també tenen un doble atractiu en aquesta ruta. És entrar al “cor del Tibet”. Cada petit poble és una experiència: menjar en els llocs tradicionals d’ells i compartir taula, triar amb senyals tot mirant “discretament” el que hi ha dins dels bols de sopes amb fideus o tallarines i als plats amb verdures i una mica de carn, rialles de complicitat amb tothom, alguna foto discreta i d’altres de divertides,…Només parlen tibetà i alguns una mica de xinés…però el “somriure i l’expressió corporal amb bon rotllo” són com un idioma internacional…

No sé si ho he explicat en algun altre capítol com el de “Viatjant amb la lluna plena, la gran companya”, però jo davant de la gent de qualsevol país que sé que no parlen res més que la seva pròpia llengua i no entenen cap dels que parlo o “xampurrejo” jo, tiro pel dret i parlo en català. Això fa que l’ interlocutor ho faci amb la seva pròpia, sigui quina sigui i per estranya que sigui, i se senti còmode…D’aquesta manera, cadascú amb la seva, amb el to de veu propi, al algun gest o amb algun dibuixet, no us podeu imaginar quines “converses” i amb quanta gent del món de racons ben inèdits he “parlat” i ens hem ben entès…La darrera etapa va ser dura…Molta pluja, humitat, pista en molt mal estat i estreta vora els penya-segats, la ruta estava tallada per un gran esllavissament, i a partir d’un punt concret vam haver de deixar el cotxe, seguir muntanya amunt i avall entre l’espessa vegetació i algun ruixat amb altre gent que també volia arribar a l’altre costat i després de casi 4 hores sense parar perquè no es fes fosc enmig de la travessa, vam arribar on hi havia els cotxes, camions i 4 X 4 “de l’altre costat” que portaven a la gent fins a Zhangmu per fer-hi nit. El “darrer poble” abans de sortir i passar frontera, on en un “hotelet” cutre i destartalat  et pots assecar una mica, intentar treure’t  l’ humitat de la roba i el cos, fer una dutxa – si hi ha termo i hi ha corrent potser d’aigua tèbia”, i reposar… L’endemà, a peu fins el punt fronter amb la bossa de viatge, una cua on hi ha algun altre occidental “perdut”, tibetans i nepalesos esperant poder entar,…Un “espectacle” bastant dur i patètic entre uniformes militars, funcionaris i algun policia xinés, parafernàlia i pancartes “marcant territori” i – evidentment- obrint i tancant bosses i maletes per registrar “vés a saber què” o només ganes d’emprenyar com en totes les fronteres…Un segell, poques paraules, i de la duana a la frontera. Un altre garito de funcionaris xinesos i gent arreu esperant, vigilant, “espiant” o fent el dèspota amb els propis d’allà, un altre segell vora el visat xinés que va costar tant d’aconseguir,…i a peu, com uns refugiats qualsevol… L’entrada al Nepal, on hi ha el transport fins a Katmandú provoca una sensació entre satisfacció per haver fet aquesta fantàstica i excepcional ruta tibetana en aquests moments, odi i ràbia contra el govern i la impunitat que tenen els xinesos per esclafar aquest país, …i l’alegria de “tornar” al Nepal per seguir , “agafar arrencada” i anar cap a l’Índia i continuar el viatge…

Segur que us penseu que he fet masses referències a aquesta constant realitat que pateix el Tibet des de fa tants anys i que tant m’indigna i esvera. Potser sembla que no sóc objectiu…o que sóc massa crític…fins i tot que el fet d’haver-hi estat m’hagi tornat més sensible o més afí als seus problemes…Això no va “desvirtuar” el meu viatge, us ho asseguro. Em va fer veure una realitat que si no es palpa és difícil de creure a través de la poca informació que transcendeix…I us diré més, fins i tot imatges i episodis que en el seu moment vaig poder fotografiar dels treballs de les carreteres i condicions en que estan la gent, retrats que fan impacte i que casi “ho diuen tot”, els vaig esborrar per a que no m’emprenyés més cada cop que els vegi. A Lhasa em van fer esborrar unes fotos fetes a soldats quan uns polis de paisà em van veure que les feia tot dissimilant, mentre passaven per un mercat ple de gent fent la seva parafernàlia militar,…però aquestes les vaig eliminar voluntàriament per a que el “regust” final no sigui sempre el d’aquelles cares i persones patint l’opressió xinesa davant d’indiferència del món…S’ha vist clar durant les olimpíades que cap país, cap ni un!, va gosar enfronta-s’hi ni tant sols fer un sol acte de protesta o recriminació. Al contrari!, començant pels espanyols, tots a llepar cul i amagar el cap sota l’ala…I res de “Free Tibet”!!, no fos cas que els hi sortís bé i als altres oprimits d’arreu del món ( com nosaltres mateixos),  i també aspirin a l’ independència…

…Gràcies a tots els que compartiu amb mi la passió per viure!!! …

(more…)

5 comentaris.

he entrat al TIBET…, el PAÍS del SOStre del món agonitza…

Enviat el 16 Setembre 2008 per empordanet.
Categories: General.

Superant tots els impediments burocràtics i administratius que el govern xinés va posar per entrar al Tibet a partir de les “revoltes” del mes de març passat, he sigut un dels 3 únics occidentals que ha arribat a Lhasa des de Katmandú…El 19 de juliol, amb la lluna plena sobre l’Himàlaia celebrava que finalment tenia el visat xinés…, això si, condicionat a fer la ruta que em donaven (sense alternativa), visitant només els monestirs que em deixaven (sense cap més opció…) i anant als hotels de l’oficina de turisme xinés als que ells m’obligaven…O això, o no hi havia travessa tibetana…

Des del mes de febrer-març que després de vàries “desercions” de companys de viatge, amb la única “aventurera” que va confiar en el destí, vam proposar-nos a anar al Tibet abans de la parafernàlia olímpica xinesa. Teníem clar que passats els jocs i quan la resta del món seguís amb la seva hipocresia ignorant el genocidi xinés sobre el poble tibetà iniciat als anys 60, segurament poca cosa es podrà fer per salvar aquest país i a la seva gent…

Les notícies que es poden seguir a través de www.tibet.cat són poc encoratjadores…i la meva il·lusió per visitar aquest “santuari d’espiritualitat” m’empenyia a lluitar fins al final. Vaig viure el budisme de molt a prop en els dos viatges a Mongòlia i al màgic Lhadak…, i em quedava el Tibet com a centre neuràlgic i País per conèixer “ a temps” per acabar de fer el meu periple particular…

L’amic Albert Rincón de “Temps d’Oci” ens va animar en tot moment. Calia anar a Nepal i des d’allà “treballar-s’ho” i insistir, insistir i insistir…I així es va fer : vol cap a Katmandú via Londres i més d’una setmana de gestions mentre aprofitàvem per conèixer una mica aquest país que tant em va sorprendre i que viu en un estat ben particular entre d’hinduisme i el budisme, també al peu del Himàlaia. Quin gran país el Nepal!…Quina”descoberta”!…I acabava d’inaugurar República…perquè feia ben poc que havien fotut fora al rei!… Es mereix un altre viatge!

Entre voltes per Nepal i gestions per telèfons, mail i sms en contacte permanent – tot i els canvis d’horari- amb l’Albert i els seus “corresponsals”, cada 3 o 4 dies – de retorn d’alguna ruta- ens trobàvem a Katmandú sospesant les possibilitats d’entrar al Tibet…Les notícies “fluctuaven” però sabíem que cap occidental podia entrar des d’allà perquè els xinesos havien tancat aquest pas…Mai ens vam desanimar…Només hi ha vol de Katmandú a Lhasa els dissabtes…El primer el vam perdre…Una setmana més de gestions i “fer temps” voltant per terres nepaleses…

Un dia abans del segon dissabte - i el que hauria sigut “l’ultima oportunitat” …- , el 18 de juliol, ens fan tornar a corre-cuita perquè calen els nostres passaports i unes fotos…”S’obre una porta”!…La mateixa tarda és definitiva: tenim “permís”…però amb tots els condicionants i limitacions que imposa el govern xines….Però el tenim!!…Quina canya!…Us puc assegurar que a tots els temples hindús i budistes que havíem visitat amb la companya de viatge, quan ens demanàvem una ofrena o almoina els hi dèiem: teniu, però “pregueu” perquè entrem al Tibet…I ens miràvem amb cara d’incrèduls…El “factor lluna plena”, per a mi també va ser “decisiu”…, n’estic segur… I quan insisteixes tant i tant, i t’ho proposes, i creus en tu mateix,i confies amb els que et poden ajudar “d’aqui, d’allà i del més enllà”, es pot aconseguir casi tot!…El destí i l’atzar sempre m’han fet costat,…i aquest cop, malgrat les autoritats xineses, la porta es va obrir!…

Una part d’equipatge, visat per 10 dies, vol d’anada a Lhasa amb Air Xina…i només 3 passatgers: una cooperant holandesa que els xinesos havien expulsat, la doctora companya de viatge i jo mateix…Només 3 bosses de viatge a la cinta de recollida d’equipatges del “gran aeroport” de Lhasa…Incredulitat i perplexitat per part dels policies i guardes de frontera xinesos…Un que s’ho mira i remira, crida a un altre, aquets a un altre…S’incorpora un oficial “superior”…, i fins 4 quatre fastigosos uniformes mirant i remirant els nostres papers!… Mal que els pesi, vam entrar al Tibet!…Els tres únics occidentals – i fins avui mateix encara …- que des de Katmandú trenquem el bloqueig xinés i entrem “al País del Sostre del Món”, ocupat, massacrat, envaït i violat des dels anys 60 pel govern xinés…!!!

Una guia “oficial” ens enspera i ens “posa al dia” de tots els “condicionats” que implica aquest viatge…Fa casi 4 mesos que no treballa perquè han tancat el Tibet i no pot exercir. Allà va així: els xinessos tenen feina, poder, ajudes de tota mena, facilitats, comoditats i el que calgui…Els tibetans, sotmesos a tot, no tenen dret a res!…Ens fem càrrec de la situació i assumim tot lo “establert” mentre penso amb la sort que hem tingut d’entrar, veure i viure tot això en aquests moments tant “especials”…

No podem visitar cap monestir dels “revoltats” – alguns estan tancats i/o ocupats per l’exèrcit. No podem fer cap canvi ni “improvització” de la ruta: a cada lloc ens esperen i tenen el dia i hora que arribem amb el nostre número de passaport. No podem parlar del Dalai Lama ( la seva imatge i tot tipus de referència a ell totalment prohibida al Tibet!). No podem tenir cap bandera tibetana ni fer esment del “Free Tibet”…I , entre altres coses més,…no podem fer fotos dels militars , policies i grups de soldats antidisturbis que “fen comparsa” es passeigen per la ciutat intimidant contínuament als tibetans i als peregrins que son a Lhasa…Estem en un “país ocupat”!!!…Però hi som!

Gaudim, - això si! - , d’hores i dies lliures per a visitar la capital i les ciutats on parem durant la ruta…Però hem de ser molt prudents quan parlem amb la guia o amb qualsevol persona perquè arreu està ple de “xivatos” i “secretes” xinesos de paisà o disfressats de monjos que entenen l’anglès i podríem tenir problemes, nosaltres i – sobretot…- ells!

Gairebé mil quilòmetres per la ruta que – sota el gran Himàlaia- va de Lhasa a la frontera amb Nepal…Una canya!!…visites a molts indrets i a alguns dels monestirs més emblemàtics , - excepte “els prohibits” -, vivències memorables a mercats, carrers i carrerons, pobles i arreu on vam fer parada…Per sort la guia ens deixava i “animava” a passejar i patejar-nos lliurament cada petita ciutat o punt de parada, per copsar l’ambient i estar entre la gent. Els  hotels “oficials del ministeri de turisme xinés” només ens servien per dormir, la resta “de vida pel país” i els àpats, a la tibetana!!, encara que fos una mica “clandestinament” i amb certa “complicitat” …Una aventura autèntica per “la Carretera de l’Amistat” que puja fins als més de 5 mil metres d’alçada…Trams esllavissats, controls, aiguats per les pluges i monsons,…i la constatació de que fora de la ciutat “el pes xinés” també és fort, molt fort!: pobles enters artificials de colonitzadors xinesos subvencionats per ocupar i envair el territori i militars arreu i presència de la bandera, símbols i propaganmda xinesa a cada pas…Els símbols tibetans només s’entreveuen, en totes les indicacions i rètols oficials l’escriptura tibetana queda en un segon i tercer pla o és inexistent…

No vull que aquest article sigui una imatge de lo greu que és la situació al Tibet…Us prometo que faré un bon “rapport” del viatge…Però he volgut començar per aquí…Perquè els tibetans no tenen mitjans ni prou suport per superar aquesta situació i “els hi queda poc temps” si ningú gosa desafiar al govern xinés per interessos polítics i econòmics… Jo “només” són una altre veu a favor del Tibet…i sensible a aquesta opressió i genocidi. La bandera tibetana està prohibida…però l’estelada que sempre porto amb mi no…i – per tant…-, en nom de la llibertat d’altres països com el meu, la vaig desplegar al Palau de Potala de Lhasa, - la que hauria de ser residència oficial del Dalai Lama exilat…-, i al punt “més alt” de la meva travessa tibetana!

Els viatge…- una experiència única …-, també us l’explicaré…ho prometo!

“La llibertat no és cara per escassa,…sinó  escassa perquè s’ha de guanyar”  

OM MANI PADME HUN

0 comentaris.

Viatjant amb lluna plena,… la gran companya

Enviat el 30 Gener 2008 per empordanet.
Categories: General.

Capítol II de “amb la lluna per companya” del 19 de juny del 2007 

Quan la primera lluna plena de l’any encara aguanta fins ben entrat el dia en la seva meitat minvant, agraeixo que hagi sigut tant esplèndida i generosa…L’he vist cada dia, des del vespre i fins que el sol ja s’havia enlairat lo suficient com per a que “tots tres” hàgim coincidit en l’espai i el temps…Un petit plaer i una alegria per començar el dia que, interiorment, he compartit amb altres “il·luminats” pels astres…  

Els viatges del 2007 han sigut a racons bens diferents de món…I, un cop més la lluna ha sigut la incondicional “gran companya”. 

Al Iemen era lluna plena mentre travessàvem la zona on hi ha les restes del Ran Bilqis, o “temple de la lluna” a prop de Marib, on hi hagué l’antiga capital del regne de Saba. Un cop més el destí i l’atzar em sorprenen i la darrera lluna plena del 2007 coincideix amb mi en un lloc “únic” i envoltat de gent ben diversa: xofers i guies iemenís del nord i del sud, recent coneguts viatgers i companys de trajecte, – al Iemen és gairebé impossible viatjar sol…- ,  i alguns “locals” que ens venien a veure o a vendre quelcom…Tot i que vaig fer molt bona amistat amb un “rebel del sistema que l’integrisme musulmà“ està imposant allà amb qui compartia grans xerrades i bones estones durant els trajectes llargs, no em va costar gaire allunyar-me físicament i mentalment de tot i tothom per anar a gaudir “egoistament” i tot sol de la lluna, l’entorn i “el moment”. Quan reflexiones que, en el mateix lloc on ets tu, durant cents d’anys milers de persones veneraven amb devoció i convicció a la “mateixa lluna” que t’està carregant d’energia positiva, no pots evitar pensar que si hagués pogut triar, també m’hagués agradat ser-hi!  

Vaig tenir la sort de conèixer Cuba a l’abril gràcies a un bon amic d’aquí que hi treballa i a un cubà “autèntic i incombustible revolucionari” que em va acompanyar gairebé durant 15 dies amunt i avall amb el seu cotxe “destartalat”,  per fer un recorregut “fora de tota ruta turística”. Dormint i menjant en “paladares-fondes” i “cases-hostals” particulars vaig gaudir al màxim d’una gent extraordinària, malgrat les penúries que els hi fan passar els que “malgovernen”. La lluna tropical de primavera va aparèixer “màgica” entre plantacions de tabac a la zona de Pinar del Rio com un autèntic miratge…El capvespre “es va encendre” per la posta de sol, i a poc a poc els tons daurats es van anar difuminant, alhora que els platejats s’anaven imposant,…Em va fer pensar amb “la dansa” de les dunes saharianes o dels turons rocosos de La Capadòcia : a mida que el sol va descendint les ombres sinuoses “es van movent” i sembles siluetes de cossos sensuals excitats amb vida pròpia. Un cop més, “la màgia de l’instant”… En aquest cas, però, no vaig voler escapolir-me de la companyia del bon “amic de ruta”…Ja li havia explicat la meva intenció, i s’hi va afegir…Mentre de fons s’escoltava música cubana d’algun petit local de la zona, amb un bon rom “añejo” i un “silenci compartit”, vam “veure i viure” una de les sortides i “enlairaments” de lluna més impressionats que jo recordi… L’olor de l’entorn, el sabor del rom, el tacte del cos sobre la terra, el so de la percussió, instruments de corda i la trompeta i la imatge de la lluna canviant d’altitud, forma i color, va acaparar durant molta estona tots els meus sentits…Bé, de fet, casi tots,…En el meu interior sempre hi ha un record especial per absents que puguin estar amb “la mateixa lluna” des de altres latituds…Després, “mojito” en una petita taverna on una “trova cubana” autèntica i veterana entona cançons un tant nostàlgiques…Envoltat de gent del país que fuma, beu o segueix el compàs del contrabaix, t’arriben somriures seductors “d’innocència controlada” de noies que s’apropen per xerrar, saber d’on ets i on vas, per convidar-te a ballar…Constato que la lluna té un reflexa més “sensual i exòtic” sobre la “pell caoba” que en la “blanca”…Quan arribem a l’hostal dedico una estona a escriure assegut a l’hamaca del porxo…El “revolucionari” s’acomiada amb un discret “bona nit i bona lluna” en català…Festejo amb la lluna i celebro que he tingut la sort de conèixer algú especial com ell per fer el meu periple caribeny …   

 A Etiòpia, vaig fer un gran periple per tot aquest encisador país, ple de contrastos, races i cultures, creences i religions,…Ni em podia imaginar “on em trobaria amb la lluna”. Va ser a l’inici, a Addis Abeba, a la capital,… massa a prop de “la civilització”, on no m’agrada estar quan vaig de viatge…Però per sorpresa meva, aquesta ciutat mil·lenària, amb nom mític i femení, “mare de tota una gran civilització”, em va “regalar” una lluna inesperadament “ atractiva i seductora”. Passejar per una “ciutat potes enlaire” gairebé a les palpentes i recórrer carrers i carrerons amb la única ajuda de la llanterna, et “transporta”…Tanmateix, vaig veure que podia prescindir de la llum artificial i “deixar-me guiar” per la claror de la lluna plena, com  si de sobte fes un retorn en el temps “entre medieval i ètnic”. Em vaig alegrar perquè, per primer cop, em patejava un “barri de ciutat” amb la lluna…Sense gaire més, i un cop comentant “l’efecte” amb els companys de viatge, que coneixedors dels meus “impulsos llunàtics” a voltes també es deixen portar per la seva màgia,… vam continuar resseguint carrers empedregats i enfangats entre reflexes de la lluna als bassals i ombres estàtiques que compartien espai amb les nostres. Un cop al “hotel”, una inevitable “escapada” a la terrassa per remirar “la lluna de benvinguda” i “agafar arrencada” per l’inici de nova aventura, que durant un mes em portarà del sud amb frontera amb Kènia, a la zona est vora Somàlia, fins el nord a tocar Eritrea i a prop del  Sudan. Em sembla que és en el país de tots els que he conegut on he vist més varietat de races, ètnies i cultures. Em va “atrapar”…Al final del viatge, i quan deixo aquest encisador racó de món per tornar cap aquí, veig content i amb un cert “to nostàlgic” que han passat els dies i,  – de nou -, ella “també ha tornat” !… La lluna plena ja il·lumina la nit empordanesa…  

 Acabo l’any embarcat en un viatge a l’Antàrtida. El que em va inspirar “la màgia del cel entre el mar i el cel”…Un cop més fruit de l’atzar…arribo a pocs dies de la lluna plena a un nou destí…Abans de marxar he vist que és el dia 24 de desembre…Vigília de Nadal…Però no vaig preveure que a la Península Antàrtica en aquesta època “no hi ha nit”…Insistent i expectant, però, cada dia sortia a coberta del vaixell per mirar si la veia i fotografiar-la…Em “neguitejava” el fet de “no veure-la”…A mida que ”l’expedició” anava avançant i desprès de 2 dies de travessa oceànica, navegàvem entre un paisatge “inèdit” d’icebergs, i illes i illots colgats de gel i neu…Desembarcades a terra ferma i alguna ruta amb les zòdiacs entre aquell entorn em transportaren a “altres dimensions”…La convivència en un vaixell propicia especialment que “el factor humà” formi part del viatge, i així va ser…Amb el dia a dia, afinitats i simpaties van sorgint espontàniament i, …- un cop més!…- “l’atzar es fa càrrec del destí”…Amb el temps he après que deixar-me portar és una bona manera de “gaudir del moment” on estic, amb qui estic i quan hi estic…Dos dies abans del ple, “flotant” sobre un gran i majestuós iceberg la veig, la contemplo, l’admiro i en gaudeixo…Una mica escapçada però brutalment fantàstica!!…No la vaig tornar a veure més…Sabia que “hi era”, “la sentia” , - com sempre! -…Però les “nits de dia” i claror, la van “eclipsar”…Potser perquè va ser un viatge diferent i “trencador” comparat amb tot lo vist i recorregut fins el moment…Potser perquè la nit següent, la vigília de Nadal, un cop convençut de que era pràcticament impossible veure-la, em vaig bolcar (com tothom) a gaudir d’un sopar magnífic i una festa “increïble” a la coberta de popa del vaixell a ple “sol de nit”…Potser perquè la meva prioritat la marca “el ara és !…”…i no el  “podria ser…”, …vaig dedicar-me a fruir intensament d’altres imatges, sensacions, sentiments i emocions…Com per art d’encantament, va ser en aquells dies que “hi era i no la veia”, quan vaig tenir bons moments de “pau interior i tranquil·litat” per compartir capítols i escenes del viatge, - que formen part del meu “bitàcora més íntim” -, a prop de gent que vas “descobrint” i et va agradant a mida que vas tractant… En certa manera, és aquesta mateixa “complicitat” la que sovint tinc amb la vida :  com més la visc, més m’agrada,… més em deixo portar pels impulsos,… i més obert, apassionat i predisposat m’hi mostro… Perquè no? Malgrat la sensació de fredor que pugui comportar el propi nom d’Antàrtida, va esdevenir un viatge càlid, temperat per molts moments únics, amb “ el calor del sol i les vivències ” omnipresents,… Viscut i reviscut moltes vegades, com per no admetre que s’ha acabat “del tot”…Renunciant a perdre el bon regust de quelcom excepcional, i aferrat a una espurna del passat immediat que no deixo esvair per mantenir-la present…

Com si temés que tot plegat pugui quedar relegat a una imatge fugissera… La sensació d’un “mimetisme” amb els icebergs : d’aparença freda i gelada, mostrant només la petita part que sura en aquest “món oceànic” i protegint la resta al fons…  I, també, com el gran bloc de gel antàrtic,… claudicant davant els factors externs que t’alteren per “fondre’t” davant les emocions i els sentiments…Potser aquest aferrament és per evitar que en el ”meu desglaç” , tot plegat quedi diluït per sempre més, “ sense més”,…com una gota qualsevol d’aquest “ gran oceà ”,… A voltes tant inhòspit i a voltes tant acollidor…

És clar que, si mai es perd i un dia arriba el moment que cal recuperar-la,… caldrà posar-hi els cinc sentits i tota la capacitat sensorial per esbrinar-ho, però ho podem aconseguir :  enmig de tota l’aigua salada del magna oceà, la gota del “meu iceberg ” … és “la d’aigua dolça” … 

Uns versos de la gran obra “Un pont de mar blava” per musicar el final d’aquesta segona part… 

Més enllà de l’encís de l’horitzó,
com un somni bell i poderós
que posa accents de llum en allò que creu,
la veu ressona i creix en les altres veus;
per un pont de mar llancem el cant
i l’horitzó serà
la veu que hem esperat.Pel mirall d’un futur que somniem
sinuós i bell de claredats,
el gest emplena el buit que ha deixat l’oblit
i a poc a poc reprèn el seu ritme viu.
Estendrem les mans damunt el mar
de cara a aquell futur
que en somnis hem forjat.  

- Miquel Martí i Pol - 

 Bona lluna i molta vida, navegants!! 

3 comentaris.

viatges amb la lluna per companya…

Enviat el 11 Gener 2008 per empordanet.
Categories: General.

…A tots els que “tenim” la lluna per companya…

“perquè una vegada hagis aconseguit volar lliurement camninaràs sempre més amb la mirada aixecada al cel. Perquè ja has estat “allà”…i vols tornar-hi”

La LLUNA PLENA sempre hi és…La vegis o no….Com els bons amics!

Aquesta lluna que “trastoca i transforma”. Que carrega de llum i d’energia i que amb la Tramuntana esvera i altera l’esperit …I si us deixeu portar arribereu a ser “alquimistes de sensacions”.

Amb una bona colla de gent que he conegut i “trobat” en el meu caminar per la vida, la LLUNA PLENA ha esdevingut un vincle d’unió…

Aquesta lluna sota la que rius i plores, morts i neixes, estimes i odies,…Amb la que t’adorms i et despertes, hi fas l’amor i et deixes seduïr, …A la que li demanes i retreus,…

La LLUNA PLENA, una gran companya de viatge. La lluna que creixent o minvant, aquí es veu vertical i més enllà de la Creu del Sud en veu horitzontal…La lluna que totes les cultures i religions, tenen com a referent espiritual, astral, físic, diví, …

L’he compartit amb presents i “absents”…I cada 28 dies la celebrem com el preludi d’una nova lluna que cal viure intensament…

La lluna que em recorda a tots els d’aquí…i a molts “d’allà” , especialment als que he tingut la sort de conèixer en els meus viatges a “països sense asfaltar” - com els defineix un bon amic meu-: al berber de la caravana del desert del Teneré, al tuareg “senyor” de Toumbouctou, al musulmà que va celebrar amb mi l’any nou cristià amb vi jueu vora les dunes del Sahara marroquí, al pescador clandestí de piranyes del Amazones, a la que ens va donar aigua potable al Kalahari, al “patró” de la piragua del Níger, a l’aventurera solitària anglesa que va compartir amb mi un tram de travessa pel Salvador, a l’artesana de la tribu himba que ven collarets al nord de Namíbia, al “taxista” que em va protegir de la guerrilla de Guatemala, al “germà-rebel” anti conqueridors espanyols que em va portar per Qusqo, als “amics” de Tambacounda a qui vaig comprar talles de fusta magnífiques i que em van fer bons tractes…a canvi del meu rellotge i dos dies de regatejar, als indis de Ailigandi a Kuna Yala que em van volguer en una cerimónia animista, a la xamàn del Ladak que em va donar l’amulet de la sort, al monjo budista del Lamayuri que em va “purificar”, a la nena dels aiguamolls de Gambié que va demanar permís al seu pare per deixar-se fer una foto, al amo del hotelet de Croàcia que en plana posguerra em va deixar dormir en el sofà del seu despatx perquè no tenia habitacions, al teixidor de Uros que va venir fins a Taquile, al monjo ortodoxa del monestir de Meteora que coneixia la “llegenda” dels almogàvers a Grècia, al capità del vaixell fluvial que en ruta des de Moscou a Sant Petesburg em va deixar penjar l’estelada al pal major perquè era 11 de setembre, que al que ens va “arreglar” una roda i ens va ajudar a seguir la ruta pel bell mitg de Botswana, als “amics” descendents d’esclaus del Sudàn que sobreviuen fent de músic pels visitants, a la senegalesa que m’acompanyava per la Illa de Gorée, a la nena que va exclamar “un blanc!” i va marxar espantada quan en va veure pel seu poblat del Camerún, als voluntaris que ens ajudaven als combois humanitaris a arribar Bósnia i Kosova en plena guerra, a la família de pigmeus que em van aixoplugar a la selva de Guinea, a la cooperant del camp de refugiats kosovars de Macedònia, al noi que em va ensenyar a respirar per a que pugés un pic de 5.400 metres a la Cordillera Blanca dels Andes, a la taiwanessa que vaig conèixer en un vagó del Transiberià, al caçador d’àligues del Kazastàn, al mongol que portava el cotxe pel desert del Gobi i es perdia, a “l’incombustible revolucionari” de Cuba, a la noia amb qui vaig compartir una panotxa de blat de moro a la brasa a Benín, al del “hotelet” destartalat que es va inundar de Ouagadougou a Burkina Fasso, al professor de física-”guia” de Sibèria, als nens que van jugar a “futbolín” amb mi en algun lloc perdut de Mauritània, a la sahariana que viu a Qatar i que va aprendre una mica el català abans que jo aprengues àrab, a la noia que es va tapar la cara per protegir-se el rostre del Iemen, a les noies i dones de Conakry amb qui vaig “celebrar” l’abolició de la ablació al seu país, a la indígena que plorava quan li explicava aixó a Benín, al missioner jesuïta de Nova Delhi, als que ens van “cuidar” quan estava amb altres cooperants en un “camp de concentració” a Guinea Bissau, a l’estudiant de filosofia budista que s’emocionava explicant el genocidi leninista a Mongòlia, al cap de tribu que em “donava” la seva filla a Foumban perquè me l’emportés a veure món, a la refugiada de Somàlia que intentava passar la frontera, a “l’interpret” iemení que estava desesperat per la repressió musulmana i que em va portar fins a les platges de Aden, al pobre indi que “es veia mort” durant una tespesta tropical a la selva de Boca Manu, al xinés que té família a Catalunya i em va fer de “guia” pel metro de Pequín, al pastor de rens que em va convidar a vodka Lapónia,…I a molts més que ara no recordo, i que “no tingent res” o poc per compartir m’han donat molt…

A cada pas “he deixat una mica de mi”…però m’he omplert de vida i experiències…

Amb tots i totes , parlant amb una o altre llengua, amb gestos o dibuixos, ens hem “encomanat” a la LLUNA PLENA i hem deixat en mans del destí i l’atzar el “retrobament” amb un “fins la propera!”…

A gairebé tots els “tinc” retratats. Revisc bons i grans moments quan miro les fotos…Sempre penso que més d’un encara em deu tenir “present” quan arriba la LLUNA PLENA, i es recorda del “llunàtic” empordanés que li va dir que “la lluna és l’espill dels esperits lliures”…Som com “estels filants”, i si desprenem prou energia, el nostre traç perdura més….Això farà que ens recordem mútuament cada LLUNA PLENA

“ai d’aquell que no té més demà que l’avui, que no pren nou alé per anar més enllà” - Lluís Llach -

Avui ha anat així…

BONA LLUNA PLENA PER SEMPRE, bloquistes!

2 comentaris.

entre icebegrs i dunes…

Enviat el 11 Gener 2008 per empordanet.
Categories: General.

“   potser tinc l’esperit lliure i salvatge com el el fill d’un falcó vingut del fred,…però sempre porto el  calor del desert al  cor… “

2 comentaris.

L’Antàrtida : la màgia del gel entre el mar i el cel.

Enviat el 10 Gener 2008 per empordanet.
Categories: General.

…Quan, finalment, ets conscient de que ja estàs navegant  per aigües antàrtiques, i et trobes davant d’un paisatge inèdit de tons blaus i blancs, mentre l’aire gèlid es fa notar a les parts descobertes del teu cos, no pots evitar una sensació “d’emoció interior”. Perquè ja hi ets. Has arribat a les portes del “continent gelat”. A la coberta del vaixell, expectant i absorbit pel que tens al davant, constates que, - un cop més!,- això és “ la vida en directe”. Els cinc sentits en bolquen en un sol objectiu: assaborir, tocar, escoltar, palpar i olorar tot el que t’envolta per emmagatzemar en la memòria el màxim de detalls possibles del que el viatge i la pròpia Antàrtida t’estan oferint a cada moment, per a reviure-ho, en un altre instant, intensament.

Entre icebergs i esculls glaçats, entre la península i els illots, el vaixell avança com si anés a les palpentes, lentament. Al cap de dos dies de navegació per mar oberta, el gel ens envolta cobrint la terra, gairebé eclipsant les muntanyes… Sobre el mar, grans blocs blancs que, silenciosos, majestuosos i sense rumb, anem deixant a babord i estribord… Els aparells i radars i l’experiència de la tripulació russa, - que no abandona el pont de comandament -, ens donen la confiança que cal per a no preocupar-nos i gaudir d’aquesta pau interior, i esdevenim espectadors d’excepció durant tota la travessa sense temors que pertorbin la nostra tranquil·litat.

Entre la boira, i enmig del vel grisós que entela el paisatge, els icebergs apareixen surant com escultures imponents amb vida pròpia, avançat suaument, com si llisquessin per sobre el mar…Absorbit per tot plegat, “intento” un i altre cop copsar una part de tot això a través de la meva camera…No hi ha paraules, i ni tant sols amb mil imatges es poden transmetre sensacions tant intenses…

A aquesta època “no hi ha nit” a l’Antàrtida, i els dies que apareix el sol, en el seu intent diari de pondre’s, ens ofereix un espectacle diari brutal: el seu groc daurat i el roigenc del cel es reflexen sobre el blanc del gel i el blau del mar…La llum filtrada pels núvols i pel glaç dóna vida al paisatge inert i fred…i qualsevol racó de l’entorn esdevé un decorat de somni.

Els desembarcaments en alguna badia o a “terra ferma” formen part de “l’aventura” i són el moment esperat de cada dia per a trepitjar territori antàrtic…El continent, malgrat la seva “fredor” acull colònies de pingüins i aus marines. El mar, on aquests hi troben plàncton, peixos i crustacis…, els proveeix d’aliments. Tanmateix, també és l’hàbitat dels seus depredadors, mamífers i cetacis que conviuen en aquestes aigües.

Un tomb entre glaceres i icebergs amb les zodiacs em fa veure que no som més que “un punt insignificant” enmig de tanta immensitat. Més a prop del “món blanc” que ens “eclipsa”, i igual que ja he fet a coberta unes quantes vegades “en la intimitat”, ara intentem “compartir sensacions” amb els companys de viatges i vivències, i escoltar el so de l’Antàrtida…No és un so fred, ni tant sols buit…No és un silenci absolut…

El soroll del gel que sura i xipolleja sobre el mar, el batec dels cors que ressona en cada interior, el xiscle d’alguna au que sobrevola els icebergs, la capbussada d’un pingüí…o la remor d’alguna glacera que s’esllavissa vora la costa…Sons d’un món tenyit de blanc que ens sedueix a cada moment.

Gairebé dues setmanes entre estrets glaçats, mar oberta, illots i península…Moltes hores a coberta admirant lo admirable, navegar entre ones, pingüins, foques, balenes i icebergs, lliscant amb els petits bots sobre el mar gelat, - no érem més que “un punt efímer” entre la immensitat del paisatge! -, el sopar de Nadal a la popa del vaixell a ple “sol de nit” amb la tripulació, companys d’aventura i els “experts científics” que ens han donat l’oportunitat de conèixer una mica més a fons “aquest misteriós i inèdit món de gel”…Una vintena d’incursions a una part del cor d’aquest continent… A vegades – revivint grans moments i petits instants…-, s’hem fa estrany pensar que “el somni va ser real”… Un somni compartit amb certa “complicitat” amb presents i absents, i del que en queda un regust excepcional…

L’alè forma un núvol blanc efímer i fi, i s’esvaeix a flor de llavi… El vent , encara que “temperat” pel sol de l’estiu antàrtic, és fresc…i quan naveguem em fa reaccionar i recordar que avancem…I em recordo que “cal avançar”, i anar més i més lluny…Encara que sigui per la utopia d’arribar “més enllà del més enllà”…

2 comentaris.

“pell de lluna…alè de mil colors”

Enviat el 27 Setembre 2007 per empordanet.
Categories: General.

PELL DE LLUNA

Plouen les paraules,
corren els acords
darrera del teu nom.
Volen les imatges,
tornen els records
portant la teva olor.
Fum de l’herba
entre les branques
vas cremant la millor flor.

Pell de lluna
amb ulls de pluja,
alè de mil colors.

Vas dibuixant el món.
Ploren les paraules,
cauen els acords,
ben molls del teu record.
El camí no té tornada,
cada dia és un tresor,
sense roba i sense ràbia,
vestits d’aigua i sol.
Cos contra cos confonc.
Quan el teu somriure em mira poc a poc,
el meu neguit s’acaba.
quan a sobre meu et mous a poc a poc,
res ja no té importància.
Plouen les paraules,
cauen els acords,
volen les imatges
cap al teu record.
Cos contra cos confonc.
Quan el teu somriure em mira poc a poc,
el meu neguit s’acaba.
quan a sobre meu et mous a poc a poc,
res ja no té importància.
Quan el teu somriure em mira poc a poc,
el meu neguit s’acaba.
quan a sobre meu et mous a poc a poc,
res ja no té importància.
Quan el teu somriure em mira poc a poc,
el meu neguit s’acaba.
quan a sobre meu et mous a poc a poc,
res ja no té importància.
I després per no cansar-tesóc jo qui puja i baixa.
i després per no cansar-te
el meu neguit s’acaba.

Sopa De Cabra

Pell de lluna…

He escollit la lletra d’aquesta cançó en homenatge a la LLUNA i a tu, que estàs llegint això ara i aquí… Molta vida… i per moltes llunes!

Ahir vaig anar a contemplar la “sortida“ de lluna des d’un racó màgic del Far de Sant Sebastià…Una escletxa “encara verge” entre la natura i el ciment dels apartaments, des d’on hi ha una panoràmica excepcional del mar i els penya-segats…Va ser potent, màgic, brutal!!..

La Tramuntana – sempre tant benvinguda!…-, va propiciar que, mentre el sol es ponia entre núvols i cel roent, la LLUNA PLENA, amb tota la seva plenitud (…i mai tant ben dit!…), anava enlairant-se suau i lentament per sobre el mar …Cel seré, mar blava, marejol, la remor del vent entre els pins, del mar entre els esculls i algun xiscle de gavina…

A mida que s’atansava el capvespre i s’anava difuminant el roig del sol a la meva esquena, la llum de la LLUNA era cada cop més i més intensa…El seu reflexa, un “riu de vida” en forma de milers de guspires platejades, onejava sobre el mar…”Quina canya!”, vaig exclamar en veu alta…Em va sortir “de dins”…Parlava per a mi …i per a tots els “absents” que en aquells moments sentia més “presents” que mai…

…Vaig viure aquell instant tant intensament com vaig poder per a retenir-lo en la meva ment el màxim de temps possible…

Per “rematar-ho”…un soparet amb amics i un gintònic a mitja nit “ amb la LLUNA PLENA per companya…”…Quina manera tant fantàstica d’acabar “un dia qualsevol!”…

Com si el destí i l’atzar haguessin volgut que pogués assaborir encara més i més aquesta “màgia llunàtica”…Aquest matí, encara hi era!…Clara, lluenta, potenta, espectacular…

Començo el dia amb LLUNA PLENA!!…

La veig al sortir de casa … La miro, remiro i admiro sobre les Gavarres mentre faig via cap a Girona…És com un gran espill “flotant” en l’espai…Mentre anava clarejant i el cel canviava de color he experimentat aquest efecte “generador d’emocions i sentiments” que sempre provoca la LLUNA PLENA… la Tramuntana ha mantingut la llum clara i neta del mati. Per darrera, els primers raigs de sol trencaven el blau intens, esberlant el cel i els raigs grocs, taronges i rogencs han anunciat la sortida del sol …
Durant uns minuts m’he trobat entre la LLUNA i el SOL,…Quin regal!…

El viatge cap al treball ha esdevingut un altre “gran espectacle en directe “ de la natura i els astres…

En la “intimitat”, dins el cotxe, i quan ja he tornat a la realitat, he pensat que …” si a algú “especial” li havia d’explicar tot això…és als que de tant en tant entreu en el meu bloc”… i abans de que tot plegat s’esvaeixi, encara amb el bon regust del “moment” i al rebuf de tanta energia… us dedico aquest espai.

Dit i fet !…BONA LLUNA PLENA !… i no deixeu de viure intensament, convertint petits instants en grans moments!…

“ El camí no té tornada,
cada dia és un tresor…”

8 comentaris.

“quedar-se quiet és existir…viatjar és viure!

Enviat el 24 Setembre 2007 per empordanet.
Categories: General.

Camins, que ara s’esvaeixen,
Camins, que hem de fer sols,
Camins, vora les estrelles,
Camins, que ara no hi son.

Vam deixar-ho tot, el cor encès pel món,
per les parets de l’amor, sobre la pell,
érem dos ocells de foc, sembrant tempestes,
ara som dos fills del Sol, en aquest desert.

Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor.
Camins, somnis i promeses.
Camins, que ja son nous.

No és senzill saber cap on has de marxar,
pren la direcció del teu cor.
Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor.

Camins, que ara s’esvaeixen,
Camins, que has de fer sol,
Camins, vora les estrelles,
Camins, que ja son nous.

Començo amb la lletra d’aquesta cançó de Sopa de Cabra perquè, cada cop que l’escolto hi trobo un sentit més i més “profund” que s’adiu amb el “viure el moment”…Potser només és una “interpretació personal”, però us recomano que l’escolteu tranquil·lament per “assaborir-la” en tota la seva màgia i intensitat…

“Camins que hem de fer sols”…i, a cada pas, s’esvaeixen…o només en queda la pols…”No és senzill saber cap on has de marxar… pren la direcció del teu cor….”….”Mai no és massa tard per tornar a començar…”

Si heu llegit alguna altre entrada del bloc, sabreu que els amics, els viatges i la lluna plena formen el meu “triangle màgic” … Amb un ordre o un altre. Amb cor i sentiments, passions, dedicació…i amb la “inversió de vida” que això comporta,…i que mai escatimo….
Viatjant vius, veus i aprens, ….a més de moltes altres coses… A peu de les dunes del desert “civilitzat” de Namíbia, vaig llegir que “ mai s’aconsegueix conquerir del tot una duna…mentre vas avançant cap al cim, el vent va esborrant les teves petjades de la sorra…”

Ni tant sols “queda” el camí recorregut…És una “imatge” del que molt sovint comparteixo amb un bon amic quan parlem de “viure el “ara””.
“Per renéixer constantment em de morir al passat i viure el present sense por al futur : aquí està la llibertat “…em va dir ell…I en aquest viatge que només té bitllet d’anada, la petjada també és efímera…Per tant el “ara” no pot estar sempre hipotecat pel passat ni condicionat pel futur…

Com diu una lletra d’en Lluís Llach a “Un núvol blanc” :…” senzillament i com si res…, la vida en dóna i treu paper”.

Potser si – com creien egipcis, mesopotàmics, celtes, grecs , inques, indis,…i algunes tribus africanes…-, som “fills del Sol”… , les antigues i ancestrals cultures que ens han precedit ens ho han deixat impregnat “genèticament”… La cançó ho rememora, i m’agrada pensar que “fills del sol”, “germans de la lluna” o “pols d’estel”, tots tenim – en algun racó del nostre interior -, partícules “astrals” .

Arriba una altre lluna plena…La de tardor…Quina canya!…i en la seva etapa creixent he començat a planificar el meu proper viatge…

Mentre una nova il·lusió em torna a motivar, en el dia a dia, entre feina i lleure,…segueixo constatant que “estic molt content d’haver nascut”!

Sigueu feliços!…Només hi ha camí d’anada…

3 comentaris.

caçador d’instants…

Enviat el 20 Setembre 2007 per empordanet.
Categories: General.

                                     ”el que està acostumat a viatjar sap que sempre és necessari marxar algun dia…”    

2 comentaris.

lo que més els hi emprenya és que siguis tu mateix…

Enviat el 5 Setembre 2007 per empordanet.
Categories: General.

Esteu segurs de que n’esteu segurs ?
No teniu cap dubte dels vostres dubtes ?
…I si tot és una broma ?…

Ara resulta que dubtem de moltes – masses ! – coses… O potser….potser…dubtem dels nostres propis dubtes…

He llegit que en Descartes va dir : “es pot dubtar de tot, llevat de l’existència de qui dubta, perquè aleshores s’estaria dubtant de l’acte de dubtar, és a dir, l’acte de pensar”… I , francament, després d’una d’aquestes em quedo “desubicat “…

I si tot el que ens diuen que hem de fer, que no hem de fer, que és veritat, que és mentida, que és legal, que és il·legal, que està bé, que està malament, que està prohibit, que va bé, que no hi va, que és saludable, que no ho és…I si tot, tot ,tot…és una jugada bruta per a tenir-nos “quiets, contents i enganyats…” ?

Sempre faig la broma de que “quan som petits, els grans tenen pressa per a que aprenguem a parlar i a caminar…I quan ho aconseguim, es passen el dia dient-nos: calla i estigues quiet! “…. Això és normal?….És una broma?….

Potser és el síndrome “post-vacacional”…però em rebel·la tornar-me a trobar envoltat de normes i normatives, imposicions, legalitats i condicionants de tota mena que no em deixen gaire “marge de maniobra” i són com una mosca collonera que emprenya dia i nit, estiguis on estiguis…

Tanmateix, amics del bloc, no deixo mai de predicar i practicar la “rebeldia”…Perquè és sa. Em sento bé. Em prova i em motiva…I sempre trobo algú que s’hi apunta…I perquè…com deia al principi…: “ I si tot plegat és una broma ?…”….I si tot plegat no serveix per res i ens han fotut durant anys i panys ?…

A fer punyetes!…A part de lo que va dir en descartes, algú no tant conegut va escriure un graffiti en una paret que diu : “ LO QUE MÉS ELS HI EMPRENYA ÉS QUE SIGUIS TU MATEIX!! “… O sigui que no afluixeu!

… Per cert!…hauré de fer un segon capítol de “ amb la lluna per companya…” perquè sou moltes i molts els que us heu afegit a aquest senzill, però tant fantàstic “ritual de l’amistat”…

Salut i canya !

4 comentaris.

Pàgina anterior »