Entre el delta del Níger i el Sahel

Enviat el 22 Gener 2009 per empordanet.
Categories: General.

tombouctou-pais-dogon-178.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-249.JPG      tombouctou-pais-dogon-3-059.JPG      tombouctou-pais-dogon-3-133.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-142.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-144.JPG  tombouctou-pais-dogon-2-028.JPG  tombouctou-pais-dogon-3-126.JPG   tombouctou-pais-dogon-2-138.JPG

 tombouctou-pais-dogon-3-151.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-169.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-170.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-172.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-180.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-205.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-207.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-222.JPG  tombouctou-pais-dogon-3-224.JPGtombouctou-pais-dogon-3-226.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-230.JPG      tombouctou-pais-dogon-3-251.JPG   tombouctou-pais-dogon-4-001.JPG   tombouctou-pais-dogon-4-004.JPG   tombouctou-pais-dogon-4-010.JPG   tombouctou-pais-dogon-4-013.JPG   tombouctou-pais-dogon-4-014.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-336.JPG tombouctou-pais-dogon-3-332.JPG tombouctou-pais-dogon-4-025.JPG   tombouctou-pais-dogon-4-031.JPG   tombouctou-pais-dogon-4-040.JPG   tombouctou-pais-dogon-4-069.JPG      tombouctou-pais-dogon-4-075.JPG   tombouctou-pais-dogon-4-078.JPG   tombouctou-pais-dogon-4-082.JPG   tombouctou-pais-dogon-4-116.JPGtombouctou-pais-dogon-4-124.JPG   tombouctou-pais-dogon-4-137.JPG   tombouctou-pais-dogon-4-153.JPG   tombouctou-pais-dogon-4-143.JPG tombouctou-pais-dogon-4-154.JPG   tombouctou-pais-dogon-4-162.JPG   tombouctou-pais-dogon-4-184.JPG   tombouctou-pais-dogon-4-192.JPG   tombouctou-pais-dogon-4-213.JPGtombouctou-pais-dogon-4-223.JPG   tombouctou-pais-dogon-4-227.JPG   tombouctou-pais-dogon-015.JPG

tombouctou-pais-dogon-019.JPG  tombouctou-pais-dogon-061.JPG  tombouctou-pais-dogon-064.JPG   tombouctou-pais-dogon-073.JPG    tombouctou-pais-dogon-089.JPG   tombouctou-pais-dogon-100.JPG   tombouctou-pais-dogon-104.JPG   tombouctou-pais-dogon-113.JPG   tombouctou-pais-dogon-120.JPG   tombouctou-pais-dogon-122.JPG   tombouctou-pais-dogon-126.JPG   tombouctou-pais-dogon-146.JPG   tombouctou-pais-dogon-149.JPG  tombouctou-pais-dogon-152.JPG   tombouctou-pais-dogon-170.JPG   tombouctou-pais-dogon-172.JPG tombouctou-pais-dogon-174.JPG   tombouctou-pais-dogon-220.JPG   tombouctou-pais-dogon-222.JPG  tombouctou-pais-dogon-246.JPG   tombouctou-pais-dogon-229.JPG        tombouctou-pais-dogon-230.JPG

Entre el delta del Níger i el Sahel … De Timbuctú al País Dogon

“Les petjades de les persones que caminaren juntes mai s’esborren”  (Proverbi africà)

Vuit anys després d’haver-hi anat a celebrar “els meus 40” , m’he “retrobat” amb la vella i llegendària ciutat de Timbuctú.  En aquell moment l’aventura va ser arribar-hi amb les tradicionals “pinasses” que la gent de la zona utilitza per recórrer el Níger amunt i avall… Era a l’agost, època de pluges i els millors mesos per la navegació. Un anar i venir constant de barques i barcasses transportant gent, animals, paquets, farcells, bicicletes, motos, … Vaig disfrutar especialment d’aquest viatge que vam fer totalment a l’aventura i per lliure, i amb uns 4×4 una mica “destartalats” de l’amic i “mestre de viatges, ral·lis i raids africans” Pere Maimi . Cotxes  que si aguantaven tot el viatge ja sabíem que “es quedarien allà” cedits a una ONG… Amb aquests bons companys amb qui vaig compartir l’aventura “dels meus 40 “, abans i després vam fer alguna altre de “sonada”…

L’estiu de l’any 2000, de l’Empordà vam anar amb cotxe fins a Mopti , travessant Marroc, Mauritània i bona part de Mali. De Mopti  vam anar i tornar amb “pinasse” a Timbuctú…Un tram de “navegació” inoblidable de casi 4 dies vivint intensament tot el que passava en els llogarrets, pobles i poblets que hi ha entre les dues ribes del Níger, entre zones de desert i sabana, a peu de riu. Observant i compartint trajecte amb  vaixells, piragües i embarcacions de tota mena que no paren de passar dia i nit, i que converteixen aquest riu en una autèntica via de vida humana i comercial , especialment en èpoques de pluja i mentre el cabdal és alt… De reton a Mopti, vam seguir amb els tot terrenys cap a País Dogon, seguint la ruta creuant Burkina Faso i els parcs naturals i fins a Guinea Conakry… Una travessa “ memorable”!!.

Malgrat tot, però, em va donar la sensació que em quedava pendent una estada més “tranqui-la i llarga” a la mítica  Timbuctú, assaborir a fons la màgia de l’eterna  Djenée i fer una ruta extensa i intensa pel País Dogón…

Enguany, el destí i l’atzar han volgut que amb 3  bons “expedicionaris” més  retornés a aquell racó de món.  Amb ells i un xofer - intèrpret  ( ara ja “ amic”…) de Burkina Fasso, contactat a través dels bons amics de Viatges Tuareg, hem fet durant més de 2 setmanes un periple “ a mida” brutal. Sobre una ruta “més o menys  prevista”, improvisant quan ha calgut i amb “esperit molt aventurer”, amb la Marta, en Toni i en Jaume hem fet un canvi d’any entre el Níger i el desert de Sahel, entre Timbuctú i Pais Dogón.

No cal dir que, 8 anys després, algunes sensacions en llocs que ja havia estat han sigut realment “diferents”… Alhora, les parts del viatge més importants han sigut especialment “rellevants” i realment “autèntiques”.

Arribar Djnenée la vigília del gran mercat i estar-hi 2 dies és una vivència única : un anar i venir constant de gent, animals, camions, carros i tota mena de vehicles per les pistes, i vaixells i pinasses pel riu, a més d’una inabastable quantitat colors, olors, sorolls, espectacular !! … Aquesta ciutat que sembla encara “atrapada en el temps”, manté la seva essència amb molta puresa i autenticitat….

D’altra banda, “retrobar-me amb aquesta part de Mali i el Níger” va ser una sensació agradable, com la de “retrobar-me a uns vells amics ”, per tot el que ja “hi vaig viure”, i perquè tot el que hi passa encara és ple d’exotisme i ple de vida…

L’anada a Timbuctú aquest cop  va ser diferent. Per pistes que fa molts i molts d’anys eren ruta dels primers “Ral·li  Dakar”, fent tirades de més de 400 quilòmetres i més de 8 hores de pols, calor, sorra i sots…,i gaudint a tot drap” dels salts,sotragades, derrapades i sortides de pista del Toyota Land Cruiser “model de fa 15 anys” i força atrotinat… . Cap problema!…  “Brillo, brillo”!!!,  li cridàvem entusiasmats al xofer ,  amb qui ja havíem agafat confiances,  i que deixant la seva “prudència inicial” es va anar embalant, demostrant la seva habilitat de conducció per sorra, esquivant matolls, pedres, esvorancs, roques i algun animal… Per nosaltres, aquest tram d’anada i tornada, - encara que ens va deixar ben sacsejats”- , va ser una part “excitant” i “especialment potent” del viatge.

Quan s’acaba la zona més dura i desèrtica del Sahel , de paisatge gairebé desèrtic i alhora espectacular, on hi trobem encara algun assentament nòmada i caravanes d’ases que porten sal o grups de tuaregs que amb els seus dromedaris campen amunt i avall, …  arribem als aiguamolls del Níger. Sobre un “delta natural de sorra i terra” que segons el nivell de les aigües va canviant de lloc…, vam agafar el transbordador que ens traslladava a l’altre riba  per fer els pocs quilòmetres que faltaven per arribar fins a les portes de la ciutat. L’any 2000 era “un destí”, ara “part del camí”. La primera sensació, i potser per les meves mateixes perspectives i ganes de tornar-hi, realment va ser “força desoladora”…Tot i que ja m’havien advertit, vaig constatar en poca estona que la que fou la “gran Timbuctú “, ja “no val un viatge”.

Aquesta ciutat que va esdevenir un repte pels exploradors durant anys i  inexpugnable i  “inabastable” pels occidental durant segles, ha entrat en total i absoluta decadència. La que fou objecte de tot tipus d’expedicions i punt neuràlgic de trobada dels mercats de caravanes de sal, espècies i “ tresors”,…ara ben just “sobreviu a ella mateixa”. La pròpia corrupció del mateix “govern local” que no inverteix res, afegit al fet que propi govern de Mali els té “castigats i marginats” com a represàlia per els intents dels tuaregs a ser una regió independent, agreugen encara més una situació que s’afegeix a la decadència comercial que pateix des de fa uns quants d’anys.

Les reivindicacions dels tuaregs , els “homes blaus “ o “fills del desert”,  tenen la seva raó perquè durant molts segles, quan eren homes lliures, en la seva terra, van estar més lligats i relacionats amb tota la vessant nord del Níger i la ruta que va cap a Algèria i a la Mediterrània, que amb la zona sud que correspon a Mali, a la que ara “els hi ha tocat pertànyer”, perquè era la ruta natural de les caravanes que passaven per Timbuctú . La veritable terra dels tuaregs, era tot el Sàhara, el Sahel, des de Níger fins a la Mediterrània, un territori que la després de les colonitzacions va quedar “esquarterat” i dividit entre Algèria, Líbia, Mali, Níger i Burkina Faso…No tenien fronteres.  Com sempre, l’arribada dels occidentals i les posteriors desfetes que van  fer per tota Àfrica , va “mutilar” tots els territoris.  Posteriorment, això va propiciar i provocar que la majoria de governs i estats que en van sorgir estiguin en mans dels que entre corrupció, dictadura i mala gestió, continuen ofegant bona part dels països africans.

Com deia l’estimat amic Modest Cuixart, fent referència a la simbologia utilitzada sobre els mapes, les fronteres imposades han esdevingut “les cicatrius” dels continents.

En aquest viatge he constatat que actualment tenen 2 grans problemes  “devastadors” :  un és que “el desert avança”,  deixa misèria, pobresa i desolació, - que és molt greu i això pràcticament no té aturador…-.  L’altre agreujant important és que l ’islam s’imposa en força, per interessos polítics i pressió exterior. Al seu pas i amb “ ’ integrisme ” actual , transforma, ofega i elimina tot el que pot suposar un entrebanc per tenir lligats i sotmesos a la gent d’aquestes terres  : llengua, cultura , costums, hàbits, creences,… Amb aquesta perspectiva, Timbuctú, els tuaregs i homes lliures del desert autèntics, tenen molt poques possibilitats de supervivència… Encara que hagi sigut “catalogada” com a patrimoni de la humanitat, les poques inversions que es fan a la ciutat són només per fomentar i potenciar l’ islamisme i aixecar una nova mesquita , la resta és realment  desolador.

 “Vosaltres, els europeus, teniu els rellotges, però nosaltres tenim el temps” ( Proverbi africà) 

Mopti m’ha tornar a “acaparar”. Té tot…. Té de tot… Mercats als quatre cantons de la ciutat, un part antiga realment autèntica i amb tots els “ingredients” que una ciutat “cosmopolita africana” ha de tenir. El Níger li dóna vida de dia i de nit, el seu port és un anar i venir constant de pescadors, tuaregs, gent de totes les races i ètnies d’aquelles regions de Mali, alguns turistes i viatgers aventures que volen fer la ruta fins a Timbuctú amb “ pinasse”,… Mopti sedueix, enganxa, et convida a quedar-t’hi… És intensitat total !. Fins i tot els pocs racons           “ occidentalitzats”  tenen el doble atractiu que mantenen l’essència de la zona.

Un àpat senzill de peix del riu i una cervesa en qualsevol dels restaurants o establiments que hi ha vora la zona de pas d’embarcacions i dels mercats, es pot allargar tota una jornada quan quedes “atrapat” per l’espectacle continuat del que passa davant teu… Mopti , per ella mateixa, és un gran desti.

A més d’altres parades, era imprescindible fer una incursió al riu amb “ pinasse” per  visitar els pobles de pescadors de les tribus “ peuls” o “bozos”, i experimentar la sensació de navegar amb aquest tipus d’embarcació per un dels 3 rius més importants i més grans d’Àfrica. 

L’altre gran capítol del viatge és El País Dogon , també “destí pendent” . Per això , trencant els esquemes de les rutes convencionals i programes de viatges  estàndars que “ho fan de passada”, hi vam dedicar uns quants dies per fer una estada i una patejada a fons.

El bon regust que em va deixar fa uns anys el fet d’haver estat en un “pais” realment diferent de tot el seu entorn, entre Mali i Burkina Faso, i que entre aquests 8 anys que separen el primer viatge del present no he vist mai res que s’hi assembli en tot el món, “m’obligava” a tornar-hi.  Lo millor és que no es pot recórrer a fons amb 4×4: és inviable. O vas a peu o amb carreta o amb ase. Cal fer bones i llargues caminades per gaudir-ne plenament i “entra-hi a fons”. De la plana on conviuen els descendents dels antics dogons entre les dunes saharianes i el que queda de sabana africana a l’altiplà. Pujant i baixant  pel dret entre accessos de pedres i troncs amb desnivells gairebé verticals de casi 300 metres d’alçada. Poses a prova cames, cos i pulmons…

La “ gran falla dogón” : des de Bandiàgara a la fi del món!. Més de 250 quilòmetres lineals de pobles i poblets, antics poblats més o menys ben conservats, cementiris i enclavaments, penya segats, salts d’aigua,… i encara alguns descendents directes de les primeres tribus dels “telem” o pigmeus, que hi van arribar en el segle XVII fugint de l’ invasió islàmica que estava envaint i oprimint “el seu país”.

No entraré en detalls que podeu trobar a les guies de viatges o per la xarxa, perquè aquest és un “diari d’experiències” d’un “Caçador d’instants”, per tant , quedeu-vos amb les imatges i el que us puguin transmetre les paraules: “sensacions”, “puresa”, “màgia en el entorn”, “entrar en un món desconegut i inèdit”, “ la vida pura i dura apartada de la resta del món”, “sensació d’estar lluny de tot i de tothom” …Tot això , encara ara es pot copsar amb molta intensitat fent un bon recorregut pel País Dogón. Amb respecte i esperit aventurer, capacitat de sorprendre’ns i  - sobretot!…-, el cap, el cor i la ment ben oberts!!.

Conviuen animistes amb alguns catòlics cristians i musulmans. En un mateix poblat s’hi poden trobar les tres comunitats cadascuna en una zona determinada,…i fins ara sense problemes ni “agressions”. No hi ha ni policia, ni militars, …cap “ element”  fastigosament uniformat. Segueixen funcionant amb estructura “social tribal” i , - fins avui…- encara que en temporades concretes cada cop hi van anant més visitants, mantenen força les seves arrels. Tot plegat, sense idealitzar-ho massa, té un “aura” que et fa sentir que has aconseguit “escapar de la civilització”. En albergs que es troben dins les mateixes viles dogons i que amb el temps han anat sorgint als pobles més visitats, i on no hi ha ni electricitat ni aigua corrent, s’hi pot dormir i menjar.  Són com les seves mateixes “cases”: de fang, fusta i palla, pedra en algunes zones, austers i senzills, a vegades no massa nets i amb estances per el que en diríem “cuina” i habitacions i una “pati obert” central on s’hi fa vida.

Per menjar, el recurs sempre és a base de pasta, arròs, sèmola, cous-cous o mill ( la matèria primera principal de la zona dogón i que es cultiva per tota la regió). Pa que es fan ells o algú del poble, carn de pollastre i molt rarament de cabra o cabrit o bou,…i acompanyat amb salsa feta de ceba ( que també se’n cultiva molta), tomata i espècies. L’altre recurs és la truita o algun plat més simple i “natural” fet amb alguna llegum, que en temporada seca escassegen molt. Aigua mineral, algun refresc de cola i fins i tot alguna cervesa que encara que no siguin frescos també se’n poden trobar casi arreu!. Lo important és tenir temps, perquè ho preparen quan ho demanes. Millor dit, a voltes “ho van a buscar” quan ho demanes, o maten el pollastre “al moment”…. I, és clar, tot necessita el seu temps… “La cuina” , quan no és època de pluges és a l’exterior: una mena de fornet de fang, pedres fent de suport per les cassoles,i  foc de llenya i carbó vegetal  que ells mateixos es fan…Les “millors habitacions”, són els sostres de les pròpies cabanes o      “ els terrats dels habitatges”. És típic i tradicional dormir-hi. És més net que l’interior dels habitatges, sense bitxos, …i un espai  meravellós per gaudir de “l’espectacle de la nit”!!!. Dormir a l’aire lliure, sobre una flassada o un petit matalàs d’espuma al sostre de fang i palla que alguns en diuen “l’hotel de mil estels”, sota el cel estrellat mentre t’acarona el vent fresc del capvespre i vas agafant el son… Una passada!.

  

Els sons que t’acompanyen, “ la millor banda sonora per adormir-se”, també són “únics”:  el cant d’un gall, el bram d’un ase, el plor d’alguna criatura o la parla llunyana dels que fan tertúlia a les fosques, cants o crits d’ocells, cabres o remugar d’alguna vaca o bou, la remor de les fulles del baobab, acàcies o de les tiges i plantes dels sembrats. ”La remor màgica de la nit dogón”… El despertar, amb la primera llum de l’alba, torna a ser un altre “concert” al que s’incorporen els  dels morters de fusta de les dones que trituren mill, el cop de destral d’ algú que talla troncs, els més matiners que ja circulem amb el ramat, els carros, els que van a mercat a un altre indret,… Un altre moment realment “sensacional”  és el de la “dutxa”, entre dues parets de pedra , fusta o branques, o de fang i palla, a l’aire lliure . Una galleda o mitja carbassa grossa que serveix de cubell plena d’aigua fresca del pou, i un altre recipient petit per anar-se tirant l’aigua pel cos, remullar-lo i esbandir-se… Impressionant!… Encara que a mi el que m’agrada i “em desvetlla” és la dutxa al mati…, allà era un plaer  fer-la al vespre, després de tot el dia d’anar amunt i avall, per relaxar-me i treure la pols, … però molt especialment perquè veia el reflexa de la lluna creixent en l’aigua que després m’anava tirant pel damunt…

Els Dogón, encara que ja han rebut influències “de tota mena i d’arreu”, - perquè a poc a poc es va convertint en un destí “de catàleg…” - , mantenen força intactes la majoria dels costums, hàbits, tradicions i funcionament social . Tanmateix, insisteixo en què vuit anys  després, a diferència de Timbuctú, vaig tenir la sensació que encara és un indret força “pur i preservat” de la modernització, degradació i “contaminació” occidental i turística.  Per tant, us recomano especialment visitar el que per a mi encara és una de les zones més fascinants de l’Àfrica Occidental.

Cada poble, poblet o nucli habitat té una personalitat pròpia, però a tots hi ha uns elements comuns: ”la casa de la paraula”, ( on es reuneixen els “caps” i gent del poble a parlar i discutir-hi i parlar ) , la casa de les dones , ( on hi fan estada mentre tenen la menstruació que no estan a casa seva i queden “alliberades” de feines domèstiques”…) , una o dues “places” i/o espais comuns per a festes i celebracions , l’escola, els seus propis comerços la mesquita o l’església , … i no hi falten les “botigues” o parades d’artesania , talles de fusta, teixits, … , especialment en els més accessibles i més visitats pels viatgers. Per la mateixa “estructura social”, tothom participa en tasques i activitats que més o menys es complementen i ajuden a sobreviure en una zona semi desèrtica i amb unes condicions de vida força dura.

Les antigues construccions del poblats “enfilats” a la falla i en els penya-segats  on encara hi viu algú, i on hi ha els cementiris animistes són espectaculars. Únics al món.  No pots evitar de mirar sempre amunt durant la travessa,  mentre fas les caminades o les quan fas un repòs… A més de l’espectacularitat que els baobabs i la vegetació donen al paisatge i  l’atractiu que té veure als dogón feinejar vora els sembrats de mill, poar aigua, anar amunt i avall amb els ramats, etc…,  l’atractiu important també és el “factor humà” .

És casi obligatori anar amb un “guia dogón” que fa d’intèrpret i “d’introductor” i amb el seu francès i ens explica les coses i ens introdueix i guia per tots els llocs visitables. És imprescindible seguir i conèixer algunes premisses i “normes de comportament” molt importants per ells com el tracte amb la gent, la seva intimitat quan s’entra als pobles, el respecte als espais en les zones més animistes, …i en cap cas, no hem de caure en l’error de fer de “turistes colonitzadors ” i cometre l’error de tractar-los com a “inferiors”.

Això ja ha fet que la resta de destins freqüentats per turistes i viatgers sense escrúpols, ni cultura, ni coneixements, hagin convertit a nens i grans de molts d’aquests països en pidolaires cada cop que veuen un blanc  o “tubabu” com allà ens anomenen.

Un altre gran viatge amb una càrrega important de vivències que afegeix un nou capítol al “meu llibre de vida”, que ara per ara encara no puc escriure, perquè primer l’haig de viure…

Les imatges “parlen i diuen molt” , en aquests tipus de viatges. Impacten, emocionen, sorprenen, angoixen, rebel·len, indignen, alegren,… La gent transmet i , encara més, “arriben a tu” si no ets tu qui marca la distància,… i petits i grans tenen un sentit molt desenvolupat d’anàlisi del nostre comportament i actitud … Cada instant és un petit cúmul de sensacions… En una fracció de segon, una imatge amb la seva pròpia olor, el seu propi so i fins i tot amb el seu sabor i gust propis poden esdevenir un record inesborrable. No són només les fotografies que “immortalitzen” aquell moment, no és només el fet de fer de “Caçador d’instants” i mirar de retenir tot això i després descriure-ho…És – com ja he dit en altres ocasions…-, la capacitat de “tornar-te esponja” i deixar que tots els teus sentits absorbeixin el màxim de tot el que t’envolta, de tot el que sens, veus, escoltes, olores…i –  sobretot!! – de tot el que aprens, encara que en aquell moment no t’ho sembli… Aquest és el “meu bagatge” de cada viatge : el que hi deixo de mi, i tot el que “gràcies a ells”, m’emporto cap aquí…

Sigui com sigui, aquest “tubabu inquiet” ha tornat pensant que amb una mica de sort el País Dogón té encara moltes possibilitats de seguir mantenint-se força autèntic si no hi ha masses intervencions exteriors…, i no descarto “tornar-hi a tornar”.

 “ Si no saps cap on vas, torna per a saber d’on véns. “  ( Proverbi africà )    

tombouctou-pais-dogon-3-325.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-316.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-296.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-292.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-278.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-283.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-119.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-113.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-092.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-061.JPG    tombouctou-pais-dogon-3-060.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-078.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-027.JPG   tombouctou-pais-dogon-3-022.JPG   tombouctou-pais-dogon-2-216.JPG   tombouctou-pais-dogon-2-209.JPG   tombouctou-pais-dogon-2-206.JPG   tombouctou-pais-dogon-2-200.JPG   tombouctou-pais-dogon-2-195.JPG   tombouctou-pais-dogon-2-185.JPG   tombouctou-pais-dogon-2-176.JPG   tombouctou-pais-dogon-2-155.JPG   tombouctou-pais-dogon-2-151.JPG   tombouctou-pais-dogon-2-119.JPG   tombouctou-pais-dogon-2-112.JPG   tombouctou-pais-dogon-2-109.JPG   tombouctou-pais-dogon-2-093.JPG   tombouctou-pais-dogon-2-072.JPG   tombouctou-pais-dogon-2-069.JPG   tombouctou-pais-dogon-2-063.JPGtombouctou-pais-dogon-2-054.JPG tombouctou-pais-dogon-2-050.JPG   tombouctou-pais-dogon-2-041.JPG   tombouctou-pais-dogon-2-040.JPG   tombouctou-pais-dogon-2-036.JPG      tombouctou-pais-dogon-2-019.JPG   tombouctou-pais-dogon-2-012.JPG   tombouctou-pais-dogon-2-044.JPG

3 comentaris.

monika

Comment el 2 Febrer 2009.

Màgic i d´agraïr poder compartir espais de temps i vivènçes amb un “caçadpr d´instants”…unes fotos poden arribar a transmetre tota una escència…tot un “poble”. Ets molt afortunat de tenir una vida tant plena i valuosa.

Núria A.

Comment el 1 Juny 2009.

Són tan bells els paisatges, com curioses les mirades i les expressions dels rostres i dels instants de quotidianitat. Fotos plenes de vida, de retalls de tot un món que ens permets compartir. Gràcies.

caterina

Comment el 12 Desembre 2009.

Una meravella d’imatges!!! Ets un gran fotògraf! Ja veus, també et vaig seguint per aquí. A veure si actualitzem! ;)

Salutacions des de Mallorca!

Deixa un comentari

Els comentaris poden tenir xhtml. El nom i l´email són requerits (l´email no serà mostrat), i la web és opcional.




*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image