…Quan, finalment, ets conscient de que ja estàs navegant per aigües antàrtiques, i et trobes davant d’un paisatge inèdit de tons blaus i blancs, mentre l’aire gèlid es fa notar a les parts descobertes del teu cos, no pots evitar una sensació “d’emoció interior”. Perquè ja hi ets. Has arribat a les portes del “continent gelat”. A la coberta del vaixell, expectant i absorbit pel que tens al davant, constates que, - un cop més!,- això és “ la vida en directe”. Els cinc sentits en bolquen en un sol objectiu: assaborir, tocar, escoltar, palpar i olorar tot el que t’envolta per emmagatzemar en la memòria el màxim de detalls possibles del que el viatge i la pròpia Antàrtida t’estan oferint a cada moment, per a reviure-ho, en un altre instant, intensament.
Entre icebergs i esculls glaçats, entre la península i els illots, el vaixell avança com si anés a les palpentes, lentament. Al cap de dos dies de navegació per mar oberta, el gel ens envolta cobrint la terra, gairebé eclipsant les muntanyes… Sobre el mar, grans blocs blancs que, silenciosos, majestuosos i sense rumb, anem deixant a babord i estribord… Els aparells i radars i l’experiència de la tripulació russa, - que no abandona el pont de comandament -, ens donen la confiança que cal per a no preocupar-nos i gaudir d’aquesta pau interior, i esdevenim espectadors d’excepció durant tota la travessa sense temors que pertorbin la nostra tranquil·litat.
Entre la boira, i enmig del vel grisós que entela el paisatge, els icebergs apareixen surant com escultures imponents amb vida pròpia, avançat suaument, com si llisquessin per sobre el mar…Absorbit per tot plegat, “intento” un i altre cop copsar una part de tot això a través de la meva camera…No hi ha paraules, i ni tant sols amb mil imatges es poden transmetre sensacions tant intenses…
A aquesta època “no hi ha nit” a l’Antàrtida, i els dies que apareix el sol, en el seu intent diari de pondre’s, ens ofereix un espectacle diari brutal: el seu groc daurat i el roigenc del cel es reflexen sobre el blanc del gel i el blau del mar…La llum filtrada pels núvols i pel glaç dóna vida al paisatge inert i fred…i qualsevol racó de l’entorn esdevé un decorat de somni.
Els desembarcaments en alguna badia o a “terra ferma” formen part de “l’aventura” i són el moment esperat de cada dia per a trepitjar territori antàrtic…El continent, malgrat la seva “fredor” acull colònies de pingüins i aus marines. El mar, on aquests hi troben plàncton, peixos i crustacis…, els proveeix d’aliments. Tanmateix, també és l’hàbitat dels seus depredadors, mamífers i cetacis que conviuen en aquestes aigües.
Un tomb entre glaceres i icebergs amb les zodiacs em fa veure que no som més que “un punt insignificant” enmig de tanta immensitat. Més a prop del “món blanc” que ens “eclipsa”, i igual que ja he fet a coberta unes quantes vegades “en la intimitat”, ara intentem “compartir sensacions” amb els companys de viatges i vivències, i escoltar el so de l’Antàrtida…No és un so fred, ni tant sols buit…No és un silenci absolut…
El soroll del gel que sura i xipolleja sobre el mar, el batec dels cors que ressona en cada interior, el xiscle d’alguna au que sobrevola els icebergs, la capbussada d’un pingüí…o la remor d’alguna glacera que s’esllavissa vora la costa…Sons d’un món tenyit de blanc que ens sedueix a cada moment.
Gairebé dues setmanes entre estrets glaçats, mar oberta, illots i península…Moltes hores a coberta admirant lo admirable, navegar entre ones, pingüins, foques, balenes i icebergs, lliscant amb els petits bots sobre el mar gelat, - no érem més que “un punt efímer” entre la immensitat del paisatge! -, el sopar de Nadal a la popa del vaixell a ple “sol de nit” amb la tripulació, companys d’aventura i els “experts científics” que ens han donat l’oportunitat de conèixer una mica més a fons “aquest misteriós i inèdit món de gel”…Una vintena d’incursions a una part del cor d’aquest continent… A vegades – revivint grans moments i petits instants…-, s’hem fa estrany pensar que “el somni va ser real”… Un somni compartit amb certa “complicitat” amb presents i absents, i del que en queda un regust excepcional…
L’alè forma un núvol blanc efímer i fi, i s’esvaeix a flor de llavi… El vent , encara que “temperat” pel sol de l’estiu antàrtic, és fresc…i quan naveguem em fa reaccionar i recordar que avancem…I em recordo que “cal avançar”, i anar més i més lluny…Encara que sigui per la utopia d’arribar “més enllà del més enllà”…
M’encanten els teus escrits, sempre optimistes i plens de vida! 