tocat per la tramuntana

Viatjant amb lluna plena,… la gran companya

Enviat el 30 Gener 2008 per empordanet.
Categories: General.

Capítol II de “amb la lluna per companya” del 19 de juny del 2007 

Quan la primera lluna plena de l’any encara aguanta fins ben entrat el dia en la seva meitat minvant, agraeixo que hagi sigut tant esplèndida i generosa…L’he vist cada dia, des del vespre i fins que el sol ja s’havia enlairat lo suficient com per a que “tots tres” hàgim coincidit en l’espai i el temps…Un petit plaer i una alegria per començar el dia que, interiorment, he compartit amb altres “il·luminats” pels astres…  

Els viatges del 2007 han sigut a racons bens diferents de món…I, un cop més la lluna ha sigut la incondicional “gran companya”. 

Al Iemen era lluna plena mentre travessàvem la zona on hi ha les restes del Ran Bilqis, o “temple de la lluna” a prop de Marib, on hi hagué l’antiga capital del regne de Saba. Un cop més el destí i l’atzar em sorprenen i la darrera lluna plena del 2007 coincideix amb mi en un lloc “únic” i envoltat de gent ben diversa: xofers i guies iemenís del nord i del sud, recent coneguts viatgers i companys de trajecte, – al Iemen és gairebé impossible viatjar sol…- ,  i alguns “locals” que ens venien a veure o a vendre quelcom…Tot i que vaig fer molt bona amistat amb un “rebel del sistema que l’integrisme musulmà“ està imposant allà amb qui compartia grans xerrades i bones estones durant els trajectes llargs, no em va costar gaire allunyar-me físicament i mentalment de tot i tothom per anar a gaudir “egoistament” i tot sol de la lluna, l’entorn i “el moment”. Quan reflexiones que, en el mateix lloc on ets tu, durant cents d’anys milers de persones veneraven amb devoció i convicció a la “mateixa lluna” que t’està carregant d’energia positiva, no pots evitar pensar que si hagués pogut triar, també m’hagués agradat ser-hi!  

Vaig tenir la sort de conèixer Cuba a l’abril gràcies a un bon amic d’aquí que hi treballa i a un cubà “autèntic i incombustible revolucionari” que em va acompanyar gairebé durant 15 dies amunt i avall amb el seu cotxe “destartalat”,  per fer un recorregut “fora de tota ruta turística”. Dormint i menjant en “paladares-fondes” i “cases-hostals” particulars vaig gaudir al màxim d’una gent extraordinària, malgrat les penúries que els hi fan passar els que “malgovernen”. La lluna tropical de primavera va aparèixer “màgica” entre plantacions de tabac a la zona de Pinar del Rio com un autèntic miratge…El capvespre “es va encendre” per la posta de sol, i a poc a poc els tons daurats es van anar difuminant, alhora que els platejats s’anaven imposant,…Em va fer pensar amb “la dansa” de les dunes saharianes o dels turons rocosos de La Capadòcia : a mida que el sol va descendint les ombres sinuoses “es van movent” i sembles siluetes de cossos sensuals excitats amb vida pròpia. Un cop més, “la màgia de l’instant”… En aquest cas, però, no vaig voler escapolir-me de la companyia del bon “amic de ruta”…Ja li havia explicat la meva intenció, i s’hi va afegir…Mentre de fons s’escoltava música cubana d’algun petit local de la zona, amb un bon rom “añejo” i un “silenci compartit”, vam “veure i viure” una de les sortides i “enlairaments” de lluna més impressionats que jo recordi… L’olor de l’entorn, el sabor del rom, el tacte del cos sobre la terra, el so de la percussió, instruments de corda i la trompeta i la imatge de la lluna canviant d’altitud, forma i color, va acaparar durant molta estona tots els meus sentits…Bé, de fet, casi tots,…En el meu interior sempre hi ha un record especial per absents que puguin estar amb “la mateixa lluna” des de altres latituds…Després, “mojito” en una petita taverna on una “trova cubana” autèntica i veterana entona cançons un tant nostàlgiques…Envoltat de gent del país que fuma, beu o segueix el compàs del contrabaix, t’arriben somriures seductors “d’innocència controlada” de noies que s’apropen per xerrar, saber d’on ets i on vas, per convidar-te a ballar…Constato que la lluna té un reflexa més “sensual i exòtic” sobre la “pell caoba” que en la “blanca”…Quan arribem a l’hostal dedico una estona a escriure assegut a l’hamaca del porxo…El “revolucionari” s’acomiada amb un discret “bona nit i bona lluna” en català…Festejo amb la lluna i celebro que he tingut la sort de conèixer algú especial com ell per fer el meu periple caribeny …   

 A Etiòpia, vaig fer un gran periple per tot aquest encisador país, ple de contrastos, races i cultures, creences i religions,…Ni em podia imaginar “on em trobaria amb la lluna”. Va ser a l’inici, a Addis Abeba, a la capital,… massa a prop de “la civilització”, on no m’agrada estar quan vaig de viatge…Però per sorpresa meva, aquesta ciutat mil·lenària, amb nom mític i femení, “mare de tota una gran civilització”, em va “regalar” una lluna inesperadament “ atractiva i seductora”. Passejar per una “ciutat potes enlaire” gairebé a les palpentes i recórrer carrers i carrerons amb la única ajuda de la llanterna, et “transporta”…Tanmateix, vaig veure que podia prescindir de la llum artificial i “deixar-me guiar” per la claror de la lluna plena, com  si de sobte fes un retorn en el temps “entre medieval i ètnic”. Em vaig alegrar perquè, per primer cop, em patejava un “barri de ciutat” amb la lluna…Sense gaire més, i un cop comentant “l’efecte” amb els companys de viatge, que coneixedors dels meus “impulsos llunàtics” a voltes també es deixen portar per la seva màgia,… vam continuar resseguint carrers empedregats i enfangats entre reflexes de la lluna als bassals i ombres estàtiques que compartien espai amb les nostres. Un cop al “hotel”, una inevitable “escapada” a la terrassa per remirar “la lluna de benvinguda” i “agafar arrencada” per l’inici de nova aventura, que durant un mes em portarà del sud amb frontera amb Kènia, a la zona est vora Somàlia, fins el nord a tocar Eritrea i a prop del  Sudan. Em sembla que és en el país de tots els que he conegut on he vist més varietat de races, ètnies i cultures. Em va “atrapar”…Al final del viatge, i quan deixo aquest encisador racó de món per tornar cap aquí, veig content i amb un cert “to nostàlgic” que han passat els dies i,  – de nou -, ella “també ha tornat” !… La lluna plena ja il·lumina la nit empordanesa…  

 Acabo l’any embarcat en un viatge a l’Antàrtida. El que em va inspirar “la màgia del cel entre el mar i el cel”…Un cop més fruit de l’atzar…arribo a pocs dies de la lluna plena a un nou destí…Abans de marxar he vist que és el dia 24 de desembre…Vigília de Nadal…Però no vaig preveure que a la Península Antàrtica en aquesta època “no hi ha nit”…Insistent i expectant, però, cada dia sortia a coberta del vaixell per mirar si la veia i fotografiar-la…Em “neguitejava” el fet de “no veure-la”…A mida que ”l’expedició” anava avançant i desprès de 2 dies de travessa oceànica, navegàvem entre un paisatge “inèdit” d’icebergs, i illes i illots colgats de gel i neu…Desembarcades a terra ferma i alguna ruta amb les zòdiacs entre aquell entorn em transportaren a “altres dimensions”…La convivència en un vaixell propicia especialment que “el factor humà” formi part del viatge, i així va ser…Amb el dia a dia, afinitats i simpaties van sorgint espontàniament i, …- un cop més!…- “l’atzar es fa càrrec del destí”…Amb el temps he après que deixar-me portar és una bona manera de “gaudir del moment” on estic, amb qui estic i quan hi estic…Dos dies abans del ple, “flotant” sobre un gran i majestuós iceberg la veig, la contemplo, l’admiro i en gaudeixo…Una mica escapçada però brutalment fantàstica!!…No la vaig tornar a veure més…Sabia que “hi era”, “la sentia” , - com sempre! -…Però les “nits de dia” i claror, la van “eclipsar”…Potser perquè va ser un viatge diferent i “trencador” comparat amb tot lo vist i recorregut fins el moment…Potser perquè la nit següent, la vigília de Nadal, un cop convençut de que era pràcticament impossible veure-la, em vaig bolcar (com tothom) a gaudir d’un sopar magnífic i una festa “increïble” a la coberta de popa del vaixell a ple “sol de nit”…Potser perquè la meva prioritat la marca “el ara és !…”…i no el  “podria ser…”, …vaig dedicar-me a fruir intensament d’altres imatges, sensacions, sentiments i emocions…Com per art d’encantament, va ser en aquells dies que “hi era i no la veia”, quan vaig tenir bons moments de “pau interior i tranquil·litat” per compartir capítols i escenes del viatge, - que formen part del meu “bitàcora més íntim” -, a prop de gent que vas “descobrint” i et va agradant a mida que vas tractant… En certa manera, és aquesta mateixa “complicitat” la que sovint tinc amb la vida :  com més la visc, més m’agrada,… més em deixo portar pels impulsos,… i més obert, apassionat i predisposat m’hi mostro… Perquè no? Malgrat la sensació de fredor que pugui comportar el propi nom d’Antàrtida, va esdevenir un viatge càlid, temperat per molts moments únics, amb “ el calor del sol i les vivències ” omnipresents,… Viscut i reviscut moltes vegades, com per no admetre que s’ha acabat “del tot”…Renunciant a perdre el bon regust de quelcom excepcional, i aferrat a una espurna del passat immediat que no deixo esvair per mantenir-la present…

Com si temés que tot plegat pugui quedar relegat a una imatge fugissera… La sensació d’un “mimetisme” amb els icebergs : d’aparença freda i gelada, mostrant només la petita part que sura en aquest “món oceànic” i protegint la resta al fons…  I, també, com el gran bloc de gel antàrtic,… claudicant davant els factors externs que t’alteren per “fondre’t” davant les emocions i els sentiments…Potser aquest aferrament és per evitar que en el ”meu desglaç” , tot plegat quedi diluït per sempre més, “ sense més”,…com una gota qualsevol d’aquest “ gran oceà ”,… A voltes tant inhòspit i a voltes tant acollidor…

És clar que, si mai es perd i un dia arriba el moment que cal recuperar-la,… caldrà posar-hi els cinc sentits i tota la capacitat sensorial per esbrinar-ho, però ho podem aconseguir :  enmig de tota l’aigua salada del magna oceà, la gota del “meu iceberg ” … és “la d’aigua dolça” … 

Uns versos de la gran obra “Un pont de mar blava” per musicar el final d’aquesta segona part… 

Més enllà de l’encís de l’horitzó,
com un somni bell i poderós
que posa accents de llum en allò que creu,
la veu ressona i creix en les altres veus;
per un pont de mar llancem el cant
i l’horitzó serà
la veu que hem esperat.Pel mirall d’un futur que somniem
sinuós i bell de claredats,
el gest emplena el buit que ha deixat l’oblit
i a poc a poc reprèn el seu ritme viu.
Estendrem les mans damunt el mar
de cara a aquell futur
que en somnis hem forjat.  

- Miquel Martí i Pol - 

 Bona lluna i molta vida, navegants!! 

3 comentaris.

viatges amb la lluna per companya…

Enviat el 11 Gener 2008 per empordanet.
Categories: General.

…A tots els que “tenim” la lluna per companya…

“perquè una vegada hagis aconseguit volar lliurement camninaràs sempre més amb la mirada aixecada al cel. Perquè ja has estat “allà”…i vols tornar-hi”

La LLUNA PLENA sempre hi és…La vegis o no….Com els bons amics!

Aquesta lluna que “trastoca i transforma”. Que carrega de llum i d’energia i que amb la Tramuntana esvera i altera l’esperit …I si us deixeu portar arribereu a ser “alquimistes de sensacions”.

Amb una bona colla de gent que he conegut i “trobat” en el meu caminar per la vida, la LLUNA PLENA ha esdevingut un vincle d’unió…

Aquesta lluna sota la que rius i plores, morts i neixes, estimes i odies,…Amb la que t’adorms i et despertes, hi fas l’amor i et deixes seduïr, …A la que li demanes i retreus,…

La LLUNA PLENA, una gran companya de viatge. La lluna que creixent o minvant, aquí es veu vertical i més enllà de la Creu del Sud en veu horitzontal…La lluna que totes les cultures i religions, tenen com a referent espiritual, astral, físic, diví, …

L’he compartit amb presents i “absents”…I cada 28 dies la celebrem com el preludi d’una nova lluna que cal viure intensament…

La lluna que em recorda a tots els d’aquí…i a molts “d’allà” , especialment als que he tingut la sort de conèixer en els meus viatges a “països sense asfaltar” - com els defineix un bon amic meu-: al berber de la caravana del desert del Teneré, al tuareg “senyor” de Toumbouctou, al musulmà que va celebrar amb mi l’any nou cristià amb vi jueu vora les dunes del Sahara marroquí, al pescador clandestí de piranyes del Amazones, a la que ens va donar aigua potable al Kalahari, al “patró” de la piragua del Níger, a l’aventurera solitària anglesa que va compartir amb mi un tram de travessa pel Salvador, a l’artesana de la tribu himba que ven collarets al nord de Namíbia, al “taxista” que em va protegir de la guerrilla de Guatemala, al “germà-rebel” anti conqueridors espanyols que em va portar per Qusqo, als “amics” de Tambacounda a qui vaig comprar talles de fusta magnífiques i que em van fer bons tractes…a canvi del meu rellotge i dos dies de regatejar, als indis de Ailigandi a Kuna Yala que em van volguer en una cerimónia animista, a la xamàn del Ladak que em va donar l’amulet de la sort, al monjo budista del Lamayuri que em va “purificar”, a la nena dels aiguamolls de Gambié que va demanar permís al seu pare per deixar-se fer una foto, al amo del hotelet de Croàcia que en plana posguerra em va deixar dormir en el sofà del seu despatx perquè no tenia habitacions, al teixidor de Uros que va venir fins a Taquile, al monjo ortodoxa del monestir de Meteora que coneixia la “llegenda” dels almogàvers a Grècia, al capità del vaixell fluvial que en ruta des de Moscou a Sant Petesburg em va deixar penjar l’estelada al pal major perquè era 11 de setembre, que al que ens va “arreglar” una roda i ens va ajudar a seguir la ruta pel bell mitg de Botswana, als “amics” descendents d’esclaus del Sudàn que sobreviuen fent de músic pels visitants, a la senegalesa que m’acompanyava per la Illa de Gorée, a la nena que va exclamar “un blanc!” i va marxar espantada quan en va veure pel seu poblat del Camerún, als voluntaris que ens ajudaven als combois humanitaris a arribar Bósnia i Kosova en plena guerra, a la família de pigmeus que em van aixoplugar a la selva de Guinea, a la cooperant del camp de refugiats kosovars de Macedònia, al noi que em va ensenyar a respirar per a que pugés un pic de 5.400 metres a la Cordillera Blanca dels Andes, a la taiwanessa que vaig conèixer en un vagó del Transiberià, al caçador d’àligues del Kazastàn, al mongol que portava el cotxe pel desert del Gobi i es perdia, a “l’incombustible revolucionari” de Cuba, a la noia amb qui vaig compartir una panotxa de blat de moro a la brasa a Benín, al del “hotelet” destartalat que es va inundar de Ouagadougou a Burkina Fasso, al professor de física-”guia” de Sibèria, als nens que van jugar a “futbolín” amb mi en algun lloc perdut de Mauritània, a la sahariana que viu a Qatar i que va aprendre una mica el català abans que jo aprengues àrab, a la noia que es va tapar la cara per protegir-se el rostre del Iemen, a les noies i dones de Conakry amb qui vaig “celebrar” l’abolició de la ablació al seu país, a la indígena que plorava quan li explicava aixó a Benín, al missioner jesuïta de Nova Delhi, als que ens van “cuidar” quan estava amb altres cooperants en un “camp de concentració” a Guinea Bissau, a l’estudiant de filosofia budista que s’emocionava explicant el genocidi leninista a Mongòlia, al cap de tribu que em “donava” la seva filla a Foumban perquè me l’emportés a veure món, a la refugiada de Somàlia que intentava passar la frontera, a “l’interpret” iemení que estava desesperat per la repressió musulmana i que em va portar fins a les platges de Aden, al pobre indi que “es veia mort” durant una tespesta tropical a la selva de Boca Manu, al xinés que té família a Catalunya i em va fer de “guia” pel metro de Pequín, al pastor de rens que em va convidar a vodka Lapónia,…I a molts més que ara no recordo, i que “no tingent res” o poc per compartir m’han donat molt…

A cada pas “he deixat una mica de mi”…però m’he omplert de vida i experiències…

Amb tots i totes , parlant amb una o altre llengua, amb gestos o dibuixos, ens hem “encomanat” a la LLUNA PLENA i hem deixat en mans del destí i l’atzar el “retrobament” amb un “fins la propera!”…

A gairebé tots els “tinc” retratats. Revisc bons i grans moments quan miro les fotos…Sempre penso que més d’un encara em deu tenir “present” quan arriba la LLUNA PLENA, i es recorda del “llunàtic” empordanés que li va dir que “la lluna és l’espill dels esperits lliures”…Som com “estels filants”, i si desprenem prou energia, el nostre traç perdura més….Això farà que ens recordem mútuament cada LLUNA PLENA

“ai d’aquell que no té més demà que l’avui, que no pren nou alé per anar més enllà” - Lluís Llach -

Avui ha anat així…

BONA LLUNA PLENA PER SEMPRE, bloquistes!

2 comentaris.

entre icebegrs i dunes…

Enviat el 11 Gener 2008 per empordanet.
Categories: General.

“   potser tinc l’esperit lliure i salvatge com el el fill d’un falcó vingut del fred,…però sempre porto el  calor del desert al  cor… “

2 comentaris.

L’Antàrtida : la màgia del gel entre el mar i el cel.

Enviat el 10 Gener 2008 per empordanet.
Categories: General.

…Quan, finalment, ets conscient de que ja estàs navegant  per aigües antàrtiques, i et trobes davant d’un paisatge inèdit de tons blaus i blancs, mentre l’aire gèlid es fa notar a les parts descobertes del teu cos, no pots evitar una sensació “d’emoció interior”. Perquè ja hi ets. Has arribat a les portes del “continent gelat”. A la coberta del vaixell, expectant i absorbit pel que tens al davant, constates que, - un cop més!,- això és “ la vida en directe”. Els cinc sentits en bolquen en un sol objectiu: assaborir, tocar, escoltar, palpar i olorar tot el que t’envolta per emmagatzemar en la memòria el màxim de detalls possibles del que el viatge i la pròpia Antàrtida t’estan oferint a cada moment, per a reviure-ho, en un altre instant, intensament.

Entre icebergs i esculls glaçats, entre la península i els illots, el vaixell avança com si anés a les palpentes, lentament. Al cap de dos dies de navegació per mar oberta, el gel ens envolta cobrint la terra, gairebé eclipsant les muntanyes… Sobre el mar, grans blocs blancs que, silenciosos, majestuosos i sense rumb, anem deixant a babord i estribord… Els aparells i radars i l’experiència de la tripulació russa, - que no abandona el pont de comandament -, ens donen la confiança que cal per a no preocupar-nos i gaudir d’aquesta pau interior, i esdevenim espectadors d’excepció durant tota la travessa sense temors que pertorbin la nostra tranquil·litat.

Entre la boira, i enmig del vel grisós que entela el paisatge, els icebergs apareixen surant com escultures imponents amb vida pròpia, avançat suaument, com si llisquessin per sobre el mar…Absorbit per tot plegat, “intento” un i altre cop copsar una part de tot això a través de la meva camera…No hi ha paraules, i ni tant sols amb mil imatges es poden transmetre sensacions tant intenses…

A aquesta època “no hi ha nit” a l’Antàrtida, i els dies que apareix el sol, en el seu intent diari de pondre’s, ens ofereix un espectacle diari brutal: el seu groc daurat i el roigenc del cel es reflexen sobre el blanc del gel i el blau del mar…La llum filtrada pels núvols i pel glaç dóna vida al paisatge inert i fred…i qualsevol racó de l’entorn esdevé un decorat de somni.

Els desembarcaments en alguna badia o a “terra ferma” formen part de “l’aventura” i són el moment esperat de cada dia per a trepitjar territori antàrtic…El continent, malgrat la seva “fredor” acull colònies de pingüins i aus marines. El mar, on aquests hi troben plàncton, peixos i crustacis…, els proveeix d’aliments. Tanmateix, també és l’hàbitat dels seus depredadors, mamífers i cetacis que conviuen en aquestes aigües.

Un tomb entre glaceres i icebergs amb les zodiacs em fa veure que no som més que “un punt insignificant” enmig de tanta immensitat. Més a prop del “món blanc” que ens “eclipsa”, i igual que ja he fet a coberta unes quantes vegades “en la intimitat”, ara intentem “compartir sensacions” amb els companys de viatges i vivències, i escoltar el so de l’Antàrtida…No és un so fred, ni tant sols buit…No és un silenci absolut…

El soroll del gel que sura i xipolleja sobre el mar, el batec dels cors que ressona en cada interior, el xiscle d’alguna au que sobrevola els icebergs, la capbussada d’un pingüí…o la remor d’alguna glacera que s’esllavissa vora la costa…Sons d’un món tenyit de blanc que ens sedueix a cada moment.

Gairebé dues setmanes entre estrets glaçats, mar oberta, illots i península…Moltes hores a coberta admirant lo admirable, navegar entre ones, pingüins, foques, balenes i icebergs, lliscant amb els petits bots sobre el mar gelat, - no érem més que “un punt efímer” entre la immensitat del paisatge! -, el sopar de Nadal a la popa del vaixell a ple “sol de nit” amb la tripulació, companys d’aventura i els “experts científics” que ens han donat l’oportunitat de conèixer una mica més a fons “aquest misteriós i inèdit món de gel”…Una vintena d’incursions a una part del cor d’aquest continent… A vegades – revivint grans moments i petits instants…-, s’hem fa estrany pensar que “el somni va ser real”… Un somni compartit amb certa “complicitat” amb presents i absents, i del que en queda un regust excepcional…

L’alè forma un núvol blanc efímer i fi, i s’esvaeix a flor de llavi… El vent , encara que “temperat” pel sol de l’estiu antàrtic, és fresc…i quan naveguem em fa reaccionar i recordar que avancem…I em recordo que “cal avançar”, i anar més i més lluny…Encara que sigui per la utopia d’arribar “més enllà del més enllà”…

2 comentaris.