Camins, que ara s’esvaeixen,
Camins, que hem de fer sols,
Camins, vora les estrelles,
Camins, que ara no hi son.
Vam deixar-ho tot, el cor encès pel món,
per les parets de l’amor, sobre la pell,
érem dos ocells de foc, sembrant tempestes,
ara som dos fills del Sol, en aquest desert.
Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor.
Camins, somnis i promeses.
Camins, que ja son nous.
No és senzill saber cap on has de marxar,
pren la direcció del teu cor.
Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor.
Camins, que ara s’esvaeixen,
Camins, que has de fer sol,
Camins, vora les estrelles,
Camins, que ja son nous.
Començo amb la lletra d’aquesta cançó de Sopa de Cabra perquè, cada cop que l’escolto hi trobo un sentit més i més “profund” que s’adiu amb el “viure el moment”…Potser només és una “interpretació personal”, però us recomano que l’escolteu tranquil·lament per “assaborir-la” en tota la seva màgia i intensitat…
“Camins que hem de fer sols”…i, a cada pas, s’esvaeixen…o només en queda la pols…”No és senzill saber cap on has de marxar… pren la direcció del teu cor….”….”Mai no és massa tard per tornar a començar…”
Si heu llegit alguna altre entrada del bloc, sabreu que els amics, els viatges i la lluna plena formen el meu “triangle màgic” … Amb un ordre o un altre. Amb cor i sentiments, passions, dedicació…i amb la “inversió de vida” que això comporta,…i que mai escatimo….
Viatjant vius, veus i aprens, ….a més de moltes altres coses… A peu de les dunes del desert “civilitzat” de Namíbia, vaig llegir que “ mai s’aconsegueix conquerir del tot una duna…mentre vas avançant cap al cim, el vent va esborrant les teves petjades de la sorra…”
Ni tant sols “queda” el camí recorregut…És una “imatge” del que molt sovint comparteixo amb un bon amic quan parlem de “viure el “ara””.
“Per renéixer constantment em de morir al passat i viure el present sense por al futur : aquí està la llibertat “…em va dir ell…I en aquest viatge que només té bitllet d’anada, la petjada també és efímera…Per tant el “ara” no pot estar sempre hipotecat pel passat ni condicionat pel futur…
Com diu una lletra d’en Lluís Llach a “Un núvol blanc” :…” senzillament i com si res…, la vida en dóna i treu paper”.
Potser si – com creien egipcis, mesopotàmics, celtes, grecs , inques, indis,…i algunes tribus africanes…-, som “fills del Sol”… , les antigues i ancestrals cultures que ens han precedit ens ho han deixat impregnat “genèticament”… La cançó ho rememora, i m’agrada pensar que “fills del sol”, “germans de la lluna” o “pols d’estel”, tots tenim – en algun racó del nostre interior -, partícules “astrals” .
Arriba una altre lluna plena…La de tardor…Quina canya!…i en la seva etapa creixent he començat a planificar el meu proper viatge…
Mentre una nova il·lusió em torna a motivar, en el dia a dia, entre feina i lleure,…segueixo constatant que “estic molt content d’haver nascut”!
Sigueu feliços!…Només hi ha camí d’anada…