tocat per la tramuntana

Viatjant amb lluna plena,… la gran companya

Enviat el 30 January 2008 per empordanet.
Categories: General.

Capítol II de “amb la lluna per companya” del 19 de juny del 2007 

 Quan la primera lluna plena de l’any encara aguanta fins ben entrat el dia en la seva meitat minvant, agraeixo que hagi sigut tant esplèndida i generosa…L’he vist cada dia, des del vespre i fins que el sol ja s’havia enlairat lo suficient com per a que “tots tres” hàgim coincidit en l’espai i el temps…Un petit plaer i una alegria per començar el dia que, interiorment, he compartit amb altres “il·luminats” pels astres…  

Els viatges del 2007 han sigut a racons bens diferents de món…I, un cop més la lluna ha sigut la incondicional “gran companya”. 

Al Iemen era lluna plena mentre travessàvem la zona on hi ha les restes del Ran Bilqis, o “temple de la lluna” a prop de Marib, on hi hagué l’antiga capital del regne de Saba. Un cop més el destí i l’atzar em sorprenen i la darrera lluna plena del 2007 coincideix amb mi en un lloc “únic” i envoltat de gent ben diversa: xofers i guies iemenís del nord i del sud, recent coneguts viatgers i companys de trajecte, – al Iemen és gairebé impossible viatjar sol…- ,  i alguns “locals” que ens venien a veure o a vendre quelcom…Tot i que vaig fer molt bona amistat amb un “rebel del sistema que l’integrisme musulmà“ està imposant allà amb qui compartia grans xerrades i bones estones durant els trajectes llargs, no em va costar gaire allunyar-me físicament i mentalment de tot i tothom per anar a gaudir “egoistament” i tot sol de la lluna, l’entorn i “el moment”. Quan reflexiones que, en el mateix lloc on ets tu, durant cents d’anys milers de persones veneraven amb devoció i convicció a la “mateixa lluna” que t’està carregant d’energia positiva, no pots evitar pensar que si hagués pogut triar, també m’hagués agradat ser-hi!  

Vaig tenir la sort de conèixer Cuba a l’abril gràcies a un bon amic d’aquí que hi treballa i a un cubà “autèntic i incombustible revolucionari” que em va acompanyar gairebé durant 15 dies amunt i avall amb el seu cotxe “destartalat”,  per fer un recorregut “fora de tota ruta turística”. Dormint i menjant en “paladares-fondes” i “cases-hostals” particulars vaig gaudir al màxim d’una gent extraordinària, malgrat les penúries que els hi fan passar els que “malgovernen”. La lluna tropical de primavera va aparèixer “màgica” entre plantacions de tabac a la zona de Pinar del Rio com un autèntic miratge…El capvespre “es va encendre” per la posta de sol, i a poc a poc els tons daurats es van anar difuminant, alhora que els platejats s’anaven imposant,…Em va fer pensar amb “la dansa” de les dunes saharianes o dels turons rocosos de La Capadòcia : a mida que el sol va descendint les ombres sinuoses “es van movent” i sembles siluetes de cossos sensuals excitats amb vida pròpia. Un cop més, “la màgia de l’instant”… En aquest cas, però, no vaig voler escapolir-me de la companyia del bon “amic de ruta”…Ja li havia explicat la meva intenció, i s’hi va afegir…Mentre de fons s’escoltava música cubana d’algun petit local de la zona, amb un bon rom “añejo” i un “silenci compartit”, vam “veure i viure” una de les sortides i “enlairaments” de lluna més impressionats que jo recordi… L’olor de l’entorn, el sabor del rom, el tacte del cos sobre la terra, el so de la percussió, instruments de corda i la trompeta i la imatge de la lluna canviant d’altitud, forma i color, va acaparar durant molta estona tots els meus sentits…Bé, de fet, casi tots,…En el meu interior sempre hi ha un record especial per absents que puguin estar amb “la mateixa lluna” des de altres latituds…Després, “mojito” en una petita taverna on una “trova cubana” autèntica i veterana entona cançons un tant nostàlgiques…Envoltat de gent del país que fuma, beu o segueix el compàs del contrabaix, t’arriben somriures seductors “d’innocència controlada” de noies que s’apropen per xerrar, saber d’on ets i on vas, per convidar-te a ballar…Constato que la lluna té un reflexa més “sensual i exòtic” sobre la “pell caoba” que en la “blanca”…Quan arribem a l’hostal dedico una estona a escriure assegut a l’hamaca del porxo…El “revolucionari” s’acomiada amb un discret “bona nit i bona lluna” en català…Festejo amb la lluna i celebro que he tingut la sort de conèixer algú especial com ell per fer el meu periple caribeny …   

 A Etiòpia, vaig fer un gran periple per tot aquest encisador país, ple de contrastos, races i cultures, creences i religions,…Ni em podia imaginar “on em trobaria amb la lluna”. Va ser a l’inici, a Addis Abeba, a la capital,… massa a prop de “la civilització”, on no m’agrada estar quan vaig de viatge…Però per sorpresa meva, aquesta ciutat mil·lenària, amb nom mític i femení, “mare de tota una gran civilització”, em va “regalar” una lluna inesperadament “ atractiva i seductora”. Passejar per una “ciutat potes enlaire” gairebé a les palpentes i recórrer carrers i carrerons amb la única ajuda de la llanterna, et “transporta”…Tanmateix, vaig veure que podia prescindir de la llum artificial i “deixar-me guiar” per la claror de la lluna plena, com  si de sobte fes un retorn en el temps “entre medieval i ètnic”. Em vaig alegrar perquè, per primer cop, em patejava un “barri de ciutat” amb la lluna…Sense gaire més, i un cop comentant “l’efecte” amb els companys de viatge, que coneixedors dels meus “impulsos llunàtics” a voltes també es deixen portar per la seva màgia,… vam continuar resseguint carrers empedregats i enfangats entre reflexes de la lluna als bassals i ombres estàtiques que compartien espai amb les nostres. Un cop al “hotel”, una inevitable “escapada” a la terrassa per remirar “la lluna de benvinguda” i “agafar arrencada” per l’inici de nova aventura, que durant un mes em portarà del sud amb frontera amb Kènia, a la zona est vora Somàlia, fins el nord a tocar Eritrea i a prop del  Sudan. Em sembla que és en el país de tots els que he conegut on he vist més varietat de races, ètnies i cultures. Em va “atrapar”…Al final del viatge, i quan deixo aquest encisador racó de món per tornar cap aquí, veig content i amb un cert “to nostàlgic” que han passat els dies i,  – de nou -, ella “també ha tornat” !… La lluna plena ja il·lumina la nit empordanesa…  

 Acabo l’any embarcat en un viatge a l’Antàrtida. El que em va inspirar “la màgia del cel entre el mar i el cel”…Un cop més fruit de l’atzar…arribo a pocs dies de la lluna plena a un nou destí…Abans de marxar he vist que és el dia 24 de desembre…Vigília de Nadal…Però no vaig preveure que a la Península Antàrtica en aquesta època “no hi ha nit”…Insistent i expectant, però, cada dia sortia a coberta del vaixell per mirar si la veia i fotografiar-la…Em “neguitejava” el fet de “no veure-la”…A mida que ”l’expedició” anava avançant i desprès de 2 dies de travessa oceànica, navegàvem entre un paisatge “inèdit” d’icebergs, i illes i illots colgats de gel i neu…Desembarcades a terra ferma i alguna ruta amb les zòdiacs entre aquell entorn em transportaren a “altres dimensions”…La convivència en un vaixell propicia especialment que “el factor humà” formi part del viatge, i així va ser…Amb el dia a dia, afinitats i simpaties van sorgint espontàniament i, …- un cop més!…- “l’atzar es fa càrrec del destí”…Amb el temps he après que deixar-me portar és una bona manera de “gaudir del moment” on estic, amb qui estic i quan hi estic…Dos dies abans del ple, “flotant” sobre un gran i majestuós iceberg la veig, la contemplo, l’admiro i en gaudeixo…Una mica escapçada però brutalment fantàstica!!…No la vaig tornar a veure més…Sabia que “hi era”, “la sentia” , - com sempre! -…Però les “nits de dia” i claror, la van “eclipsar”…Potser perquè va ser un viatge diferent i “trencador” comparat amb tot lo vist i recorregut fins el moment…Potser perquè la nit següent, la vigília de Nadal, un cop convençut de que era pràcticament impossible veure-la, em vaig bolcar (com tothom) a gaudir d’un sopar magnífic i una festa “increïble” a la coberta de popa del vaixell a ple “sol de nit”…Potser perquè la meva prioritat la marca “el ara és !…”…i no el  “podria ser…”, …vaig dedicar-me a fruir intensament d’altres imatges, sensacions, sentiments i emocions…Com per art d’encantament, va ser en aquells dies que “hi era i no la veia”, quan vaig tenir bons moments de “pau interior i tranquil·litat” per compartir capítols i escenes del viatge, - que formen part del meu “bitàcora més íntim” -, a prop de gent que vas “descobrint” i et va agradant a mida que vas tractant… En certa manera, és aquesta mateixa “complicitat” la que sovint tinc amb la vida :  com més la visc, més m’agrada,… més em deixo portar pels impulsos,… i més obert, apassionat i predisposat m’hi mostro… Perquè no? Malgrat la sensació de fredor que pugui comportar el propi nom d’Antàrtida, va esdevenir un viatge càlid, temperat per molts moments únics, amb “ el calor del sol i les vivències ” omnipresents,… Viscut i reviscut moltes vegades, com per no admetre que s’ha acabat “del tot”…Renunciant a perdre el bon regust de quelcom excepcional, i aferrat a una espurna del passat immediat que no deixo esvair per mantenir-la present…

Com si temés que tot plegat pugui quedar relegat a una imatge fugissera… La sensació d’un “mimetisme” amb els icebergs : d’aparença freda i gelada, mostrant només la petita part que sura en aquest “món oceànic” i protegint la resta al fons…  I, també, com el gran bloc de gel antàrtic,… claudicant davant els factors externs que t’alteren per “fondre’t” davant les emocions i els sentiments…Potser aquest aferrament és per evitar que en el ”meu desglaç” , tot plegat quedi diluït per sempre més, “ sense més”,…com una gota qualsevol d’aquest “ gran oceà ”,… A voltes tant inhòspit i a voltes tant acollidor…

És clar que, si mai es perd i un dia arriba el moment que cal recuperar-la,… caldrà posar-hi els cinc sentits i tota la capacitat sensorial per esbrinar-ho, però ho podem aconseguir :  enmig de tota l’aigua salada del magna oceà, la gota del “meu iceberg ” … és “la d’aigua dolça” … 

Uns versos de la gran obra “Un pont de mar blava” per musicar el final d’aquesta segona part… 

Més enllà de l’encís de l’horitzó,
com un somni bell i poderós
que posa accents de llum en allò que creu,
la veu ressona i creix en les altres veus;
per un pont de mar llancem el cant
i l’horitzó serà
la veu que hem esperat.Pel mirall d’un futur que somniem
sinuós i bell de claredats,
el gest emplena el buit que ha deixat l’oblit
i a poc a poc reprèn el seu ritme viu.
Estendrem les mans damunt el mar
de cara a aquell futur
que en somnis hem forjat.  

- Miquel Martí i Pol - 

 Bona lluna i molta vida, navegants!! 

3 comentaris.

entre icebegrs i dunes…

Enviat el 11 January 2008 per empordanet.
Categories: General.

“   potser tinc l’esperit lliure i salvatge com el el fill d’un falcó vingut del fred,…però sempre porto el  calor del desert al  cor… “

2 comentaris.

L’Antàrtida : la màgia del gel entre el mar i el cel.

Enviat el 10 January 2008 per empordanet.
Categories: General.

…Quan, finalment, ets conscient de que ja estàs navegant  per aigües antàrtiques, i et trobes davant d’un paisatge inèdit de tons blaus i blancs, mentre l’aire gèlid es fa notar a les parts descobertes del teu cos, no pots evitar una sensació “d’emoció interior”. Perquè ja hi ets. Has arribat a les portes del “continent gelat”. A la coberta del vaixell, expectant i absorbit pel que tens al davant, constates que, - un cop més!,- això és “ la vida en directe”. Els cinc sentits en bolquen en un sol objectiu: assaborir, tocar, escoltar, palpar i olorar tot el que t’envolta per emmagatzemar en la memòria el màxim de detalls possibles del que el viatge i la pròpia Antàrtida t’estan oferint a cada moment, per a reviure-ho, en un altre instant, intensament.

Entre icebergs i esculls glaçats, entre la península i els illots, el vaixell avança com si anés a les palpentes, lentament. Al cap de dos dies de navegació per mar oberta, el gel ens envolta cobrint la terra, gairebé eclipsant les muntanyes… Sobre el mar, grans blocs blancs que, silenciosos, majestuosos i sense rumb, anem deixant a babord i estribord… Els aparells i radars i l’experiència de la tripulació russa, - que no abandona el pont de comandament -, ens donen la confiança que cal per a no preocupar-nos i gaudir d’aquesta pau interior, i esdevenim espectadors d’excepció durant tota la travessa sense temors que pertorbin la nostra tranquil·litat.

Entre la boira, i enmig del vel grisós que entela el paisatge, els icebergs apareixen surant com escultures imponents amb vida pròpia, avançat suaument, com si llisquessin per sobre el mar…Absorbit per tot plegat, “intento” un i altre cop copsar una part de tot això a través de la meva camera…No hi ha paraules, i ni tant sols amb mil imatges es poden transmetre sensacions tant intenses…

A aquesta època “no hi ha nit” a l’Antàrtida, i els dies que apareix el sol, en el seu intent diari de pondre’s, ens ofereix un espectacle diari brutal: el seu groc daurat i el roigenc del cel es reflexen sobre el blanc del gel i el blau del mar…La llum filtrada pels núvols i pel glaç dóna vida al paisatge inert i fred…i qualsevol racó de l’entorn esdevé un decorat de somni.

Els desembarcaments en alguna badia o a “terra ferma” formen part de “l’aventura” i són el moment esperat de cada dia per a trepitjar territori antàrtic…El continent, malgrat la seva “fredor” acull colònies de pingüins i aus marines. El mar, on aquests hi troben plàncton, peixos i crustacis…, els proveeix d’aliments. Tanmateix, també és l’hàbitat dels seus depredadors, mamífers i cetacis que conviuen en aquestes aigües.

Un tomb entre glaceres i icebergs amb les zodiacs em fa veure que no som més que “un punt insignificant” enmig de tanta immensitat. Més a prop del “món blanc” que ens “eclipsa”, i igual que ja he fet a coberta unes quantes vegades “en la intimitat”, ara intentem “compartir sensacions” amb els companys de viatges i vivències, i escoltar el so de l’Antàrtida…No és un so fred, ni tant sols buit…No és un silenci absolut…

El soroll del gel que sura i xipolleja sobre el mar, el batec dels cors que ressona en cada interior, el xiscle d’alguna au que sobrevola els icebergs, la capbussada d’un pingüí…o la remor d’alguna glacera que s’esllavissa vora la costa…Sons d’un món tenyit de blanc que ens sedueix a cada moment.

Gairebé dues setmanes entre estrets glaçats, mar oberta, illots i península…Moltes hores a coberta admirant lo admirable, navegar entre ones, pingüins, foques, balenes i icebergs, lliscant amb els petits bots sobre el mar gelat, - no érem més que “un punt efímer” entre la immensitat del paisatge! -, el sopar de Nadal a la popa del vaixell a ple “sol de nit” amb la tripulació, companys d’aventura i els “experts científics” que ens han donat l’oportunitat de conèixer una mica més a fons “aquest misteriós i inèdit món de gel”…Una vintena d’incursions a una part del cor d’aquest continent… A vegades – revivint grans moments i petits instants…-, s’hem fa estrany pensar que “el somni va ser real”… Un somni compartit amb certa “complicitat” amb presents i absents, i del que en queda un regust excepcional…

L’alè forma un núvol blanc efímer i fi, i s’esvaeix a flor de llavi… El vent , encara que “temperat” pel sol de l’estiu antàrtic, és fresc…i quan naveguem em fa reaccionar i recordar que avancem…I em recordo que “cal avançar”, i anar més i més lluny…Encara que sigui per la utopia d’arribar “més enllà del més enllà”…

2 comentaris.

“pell de lluna…alè de mil colors”

Enviat el 27 September 2007 per empordanet.
Categories: General.

PELL DE LLUNA

Plouen les paraules,
corren els acords
darrera del teu nom.
Volen les imatges,
tornen els records
portant la teva olor.
Fum de l’herba
entre les branques
vas cremant la millor flor.

Pell de lluna
amb ulls de pluja,
alè de mil colors.

Vas dibuixant el món.
Ploren les paraules,
cauen els acords,
ben molls del teu record.
El camí no té tornada,
cada dia és un tresor,
sense roba i sense ràbia,
vestits d’aigua i sol.
Cos contra cos confonc.
Quan el teu somriure em mira poc a poc,
el meu neguit s’acaba.
quan a sobre meu et mous a poc a poc,
res ja no té importància.
Plouen les paraules,
cauen els acords,
volen les imatges
cap al teu record.
Cos contra cos confonc.
Quan el teu somriure em mira poc a poc,
el meu neguit s’acaba.
quan a sobre meu et mous a poc a poc,
res ja no té importància.
Quan el teu somriure em mira poc a poc,
el meu neguit s’acaba.
quan a sobre meu et mous a poc a poc,
res ja no té importància.
Quan el teu somriure em mira poc a poc,
el meu neguit s’acaba.
quan a sobre meu et mous a poc a poc,
res ja no té importància.
I després per no cansar-tesóc jo qui puja i baixa.
i després per no cansar-te
el meu neguit s’acaba.

Sopa De Cabra

Pell de lluna…

He escollit la lletra d’aquesta cançó en homenatge a la LLUNA i a tu, que estàs llegint això ara i aquí… Molta vida… i per moltes llunes!

Ahir vaig anar a contemplar la “sortida“ de lluna des d’un racó màgic del Far de Sant Sebastià…Una escletxa “encara verge” entre la natura i el ciment dels apartaments, des d’on hi ha una panoràmica excepcional del mar i els penya-segats…Va ser potent, màgic, brutal!!..

La Tramuntana – sempre tant benvinguda!…-, va propiciar que, mentre el sol es ponia entre núvols i cel roent, la LLUNA PLENA, amb tota la seva plenitud (…i mai tant ben dit!…), anava enlairant-se suau i lentament per sobre el mar …Cel seré, mar blava, marejol, la remor del vent entre els pins, del mar entre els esculls i algun xiscle de gavina…

A mida que s’atansava el capvespre i s’anava difuminant el roig del sol a la meva esquena, la llum de la LLUNA era cada cop més i més intensa…El seu reflexa, un “riu de vida” en forma de milers de guspires platejades, onejava sobre el mar…”Quina canya!”, vaig exclamar en veu alta…Em va sortir “de dins”…Parlava per a mi …i per a tots els “absents” que en aquells moments sentia més “presents” que mai…

…Vaig viure aquell instant tant intensament com vaig poder per a retenir-lo en la meva ment el màxim de temps possible…

Per “rematar-ho”…un soparet amb amics i un gintònic a mitja nit “ amb la LLUNA PLENA per companya…”…Quina manera tant fantàstica d’acabar “un dia qualsevol!”…

Com si el destí i l’atzar haguessin volgut que pogués assaborir encara més i més aquesta “màgia llunàtica”…Aquest matí, encara hi era!…Clara, lluenta, potenta, espectacular…

Començo el dia amb LLUNA PLENA!!…

La veig al sortir de casa … La miro, remiro i admiro sobre les Gavarres mentre faig via cap a Girona…És com un gran espill “flotant” en l’espai…Mentre anava clarejant i el cel canviava de color he experimentat aquest efecte “generador d’emocions i sentiments” que sempre provoca la LLUNA PLENA… la Tramuntana ha mantingut la llum clara i neta del mati. Per darrera, els primers raigs de sol trencaven el blau intens, esberlant el cel i els raigs grocs, taronges i rogencs han anunciat la sortida del sol …
Durant uns minuts m’he trobat entre la LLUNA i el SOL,…Quin regal!…

El viatge cap al treball ha esdevingut un altre “gran espectacle en directe “ de la natura i els astres…

En la “intimitat”, dins el cotxe, i quan ja he tornat a la realitat, he pensat que …” si a algú “especial” li havia d’explicar tot això…és als que de tant en tant entreu en el meu bloc”… i abans de que tot plegat s’esvaeixi, encara amb el bon regust del “moment” i al rebuf de tanta energia… us dedico aquest espai.

Dit i fet !…BONA LLUNA PLENA !… i no deixeu de viure intensament, convertint petits instants en grans moments!…

“ El camí no té tornada,
cada dia és un tresor…”

8 comentaris.

“quedar-se quiet és existir…viatjar és viure!

Enviat el 24 September 2007 per empordanet.
Categories: General.

Camins, que ara s’esvaeixen,
Camins, que hem de fer sols,
Camins, vora les estrelles,
Camins, que ara no hi son.

Vam deixar-ho tot, el cor encès pel món,
per les parets de l’amor, sobre la pell,
érem dos ocells de foc, sembrant tempestes,
ara som dos fills del Sol, en aquest desert.

Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor.
Camins, somnis i promeses.
Camins, que ja son nous.

No és senzill saber cap on has de marxar,
pren la direcció del teu cor.
Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor.

Camins, que ara s’esvaeixen,
Camins, que has de fer sol,
Camins, vora les estrelles,
Camins, que ja son nous.

Començo amb la lletra d’aquesta cançó de Sopa de Cabra perquè, cada cop que l’escolto hi trobo un sentit més i més “profund” que s’adiu amb el “viure el moment”…Potser només és una “interpretació personal”, però us recomano que l’escolteu tranquil·lament per “assaborir-la” en tota la seva màgia i intensitat…

“Camins que hem de fer sols”…i, a cada pas, s’esvaeixen…o només en queda la pols…”No és senzill saber cap on has de marxar… pren la direcció del teu cor….”….”Mai no és massa tard per tornar a començar…”

Si heu llegit alguna altre entrada del bloc, sabreu que els amics, els viatges i la lluna plena formen el meu “triangle màgic” … Amb un ordre o un altre. Amb cor i sentiments, passions, dedicació…i amb la “inversió de vida” que això comporta,…i que mai escatimo….
Viatjant vius, veus i aprens, ….a més de moltes altres coses… A peu de les dunes del desert “civilitzat” de Namíbia, vaig llegir que “ mai s’aconsegueix conquerir del tot una duna…mentre vas avançant cap al cim, el vent va esborrant les teves petjades de la sorra…”

Ni tant sols “queda” el camí recorregut…És una “imatge” del que molt sovint comparteixo amb un bon amic quan parlem de “viure el “ara””.
“Per renéixer constantment em de morir al passat i viure el present sense por al futur : aquí està la llibertat “…em va dir ell…I en aquest viatge que només té bitllet d’anada, la petjada també és efímera…Per tant el “ara” no pot estar sempre hipotecat pel passat ni condicionat pel futur…

Com diu una lletra d’en Lluís Llach a “Un núvol blanc” :…” senzillament i com si res…, la vida en dóna i treu paper”.

Potser si – com creien egipcis, mesopotàmics, celtes, grecs , inques, indis,…i algunes tribus africanes…-, som “fills del Sol”… , les antigues i ancestrals cultures que ens han precedit ens ho han deixat impregnat “genèticament”… La cançó ho rememora, i m’agrada pensar que “fills del sol”, “germans de la lluna” o “pols d’estel”, tots tenim – en algun racó del nostre interior -, partícules “astrals” .

Arriba una altre lluna plena…La de tardor…Quina canya!…i en la seva etapa creixent he començat a planificar el meu proper viatge…

Mentre una nova il·lusió em torna a motivar, en el dia a dia, entre feina i lleure,…segueixo constatant que “estic molt content d’haver nascut”!

Sigueu feliços!…Només hi ha camí d’anada…

3 comentaris.

lo que més els hi emprenya és que siguis tu mateix…

Enviat el 5 September 2007 per empordanet.
Categories: General.

Esteu segurs de que n’esteu segurs ?
No teniu cap dubte dels vostres dubtes ?
…I si tot és una broma ?…

Ara resulta que dubtem de moltes – masses ! – coses… O potser….potser…dubtem dels nostres propis dubtes…

He llegit que en Descartes va dir : “es pot dubtar de tot, llevat de l’existència de qui dubta, perquè aleshores s’estaria dubtant de l’acte de dubtar, és a dir, l’acte de pensar”… I , francament, després d’una d’aquestes em quedo “desubicat “…

I si tot el que ens diuen que hem de fer, que no hem de fer, que és veritat, que és mentida, que és legal, que és il·legal, que està bé, que està malament, que està prohibit, que va bé, que no hi va, que és saludable, que no ho és…I si tot, tot ,tot…és una jugada bruta per a tenir-nos “quiets, contents i enganyats…” ?

Sempre faig la broma de que “quan som petits, els grans tenen pressa per a que aprenguem a parlar i a caminar…I quan ho aconseguim, es passen el dia dient-nos: calla i estigues quiet! “…. Això és normal?….És una broma?….

Potser és el síndrome “post-vacacional”…però em rebel·la tornar-me a trobar envoltat de normes i normatives, imposicions, legalitats i condicionants de tota mena que no em deixen gaire “marge de maniobra” i són com una mosca collonera que emprenya dia i nit, estiguis on estiguis…

Tanmateix, amics del bloc, no deixo mai de predicar i practicar la “rebeldia”…Perquè és sa. Em sento bé. Em prova i em motiva…I sempre trobo algú que s’hi apunta…I perquè…com deia al principi…: “ I si tot plegat és una broma ?…”….I si tot plegat no serveix per res i ens han fotut durant anys i panys ?…

A fer punyetes!…A part de lo que va dir en descartes, algú no tant conegut va escriure un graffiti en una paret que diu : “ LO QUE MÉS ELS HI EMPRENYA ÉS QUE SIGUIS TU MATEIX!! “… O sigui que no afluixeu!

… Per cert!…hauré de fer un segon capítol de “ amb la lluna per companya…” perquè sou moltes i molts els que us heu afegit a aquest senzill, però tant fantàstic “ritual de l’amistat”…

Salut i canya !

4 comentaris.

caçador d’instants…

Enviat el 20 August 2007 per empordanet.
Categories: General.

                                     ”el que està acostumat a viatjar sap que sempre és necessari marxar algun dia…”    

2 comentaris.

vida!…molta vida!

Enviat el 14 August 2007 per empordanet.
Categories: General.

Molta vida!…és el “crit” que aquest estiu ressona i em serveix de salutació per a tots els que “retrobo” aquí i en el “món real”..Molta vida!…i feu-ne bon ús!…Molta vida!…i plena de grans instants!…Molta vida!…i que el dia a dia no et faci sentir buit …Acabo de fer una mena de “viatges als orígens” . Un periple per un dels països que més m’ha fascinat. Una “descoberta” de “un altre món”… Després de patejar-me un bon nombre de països africans, he anat a Etiòpia…i m’he meravellat de la gent, el paisatge, els colors i olors, lo destructius que som “els blancs” i lo depredadors que poden ésser els “turistes” sense escrúpols…Precisament en aquests casos diferencio molt entre “viatger” i turista”…Però entre els viatgers també hi ha molts de perfils diferents que distorsionen l’esperit de “l’aventura” …He recorregut paratges que mai havia vist , he entrat i sortit de “monuments naturals” espectaculars i he visitat pobles i poblats en els que et sens “un estrany benvingut “   - ( …gràcies a un bon “amic” – guia que vaig conèixer allà… ) - .Encara hi queden – i “sobreviuen…”- més de 80 ètnies i tribus diferents, amb llengües, cultures , tradicions, vestiments i maneres de fer i de ser pròpies. El pas del temps i els intents de colonització no els han “fer desaparèixer”…i en tots els racons que he passat he copsat la sensació de que poden seguir fent “la seva” si no s’interfereix més de lo imprescindible per a que millorin en temes sanitaris o d’alimentació…Tanmateix, cada vespre, “processant” el que he viscut en el “caminar” del dia a dia, he anat recordant el que he sentit i apuntat en el meu “bitàcora” de cada viatge…: Vida!…Molta vida!… I això és el que empeny a viure…La gent que he conegut – i ja puc afegir a la llista dels de “la lluna plena”, els que he retratat – casi un miler de fotos ! – , amb els que hi he compartit ruta, menjar, beguda, “descobertes”, sensacions, “passions”,…I tot plegat d’una forma plenera, tranquil·la i oberta…Deixant-me portar i fent “d’esponja”… per tornat empapat de tot i tothom…La majoria només parla la seva llengua o dialecte. Ni tant sols parlen l’amara, la llengua comuna del país. L’anglès, el francès el castellà o l’italià … només a zones de pas petites ciutat on hi ha infrastructura turística o a la capital“ els hi sonen d’algun estranger…”… Encara hi ha zones “autèntiques”, “pures”, …amb màgia i encant propis… I - …com sempre!…- amb català, un somriure, “bon rotllo”, amabilitat i  senzillesa ,…- perquè sóc conscient que en aquests llocs l’intrús sóc jo !!…-,…m’he entès amb tothom…Quina canya!…Em caldran uns dies per “destil·lar-ho” tot.  Positivant fotos reviuré instants. Remirant imatges tornaré a sentir…i – amb recança…- recordaré a gent que ara ja no són anònims ni desconeguts per a mi… Un cop més penso que m’he emportat una mica de lo seu…però estic molt satisfet perquè en aquest viatge, també he deixat una mica de mi…Vida!…Molta vida!

3 comentaris.

guspires de festa, foc i fantasia

Enviat el 26 June 2007 per empordanet.
Categories: General.

“..per molt sa i bell que sigui un cos humà, si no l’anima un esperit és un ninot…”

La festa del Solstici d’Estiu i la revetlla de Sant Joan han tornat a fer encendre fogueres arreu, en un nou intent perquè la llum i la claror no desapareguin del tot en la nit més curta de l’any…

Foc i flames que invoquen costums ancestrals amb arrels laiques, tradicionals, religioses o espirituals…

Bruixes i bruixots, fades i follets, àngels i dimonis, … presents i absents, aplegats a l’entorn de les fogueres en la nit màgica…L’oracle invoca la “flama de vida” !

Els ulls lluents i les cares expectants dels que envolten la foguera agafen tons grocs i vermells, ombres que dansen al ritme dels espetecs de la llenya seca i guspires que envolten l’espai formant una pluja d’estels efímers…Cossos roents desdibuixats que ballen descompassats…

Entre la festa i la disbauxa la llum es rebel·la contra la foscor fins que a l’albada una columna de fum, una mica de caliu i un munt de cendres donen la benvinguda al nou dia,…que neix de la nit més curta.

El fum s’esvaeix i el vent escampa les cendres…però en el nostre interior hem de sentir que el caliu ha regenerat l’esperit per a que poguem seguir escampant guspires de vida i il·lusió…

Tanmateix, això pot passar cada dia,… i cada nit…

Si hi poses voluntat per aconseguir-ho hauràs assolit un ” estat de gràcia ” que només tu mateix pots mantenir, per a que puguis exterioritzar l’energia positiva que se t’ha donat i tant sovint has malbaratat …

Als ulls dels teus, més que una guspira fugissera, esdevindràs com una espurna de pols d’estel : gairebé incombustible, espiritualment indestructible.

3 comentaris.

fent amics

Enviat el 19 June 2007 per empordanet.
Categories: General.

…no t’oblidis de somriure al món almenys un cop cada dia!..Potser algú s’ho mereix !…

Una reflexió pel bloc després d’haver-me rellegit ” amb la lluna per companya “… Segur que algú s’ho mereix !

2 comentaris.

Pàgina anterior »