El cafè antic

Feia dies que no remenava el blog. Perdoneu però la vida dóna moltes voltes i a vegades no queda temps per algunes coses, que anem deixant pendents

Avui voldria parlar-vos del sectarisme computacional imperant. Els macqueros, els linuxeros, els windowseros… Tothom sembla aixecar el dit per propugnar el seu sistema per sobre dels altres. Precisament quan la vida consisteix a conviure tendim a crear sectes i n’hi ha que si et pronuncies per una cosa o per l’altra ja s’apressen a relegar-te en una d’aquestes corrents. Com a persona que ha de conviure amb tota mena d’especimens crec en la convergència i la necessitat d’integrar totes les plataformes. Integració per a mi és la paraula clau.

No cal dir que tots els sistemes tenen coses bones i dolentes. Tot canvi representa una ruptura amb un passat, amb uns vicis determinats. Ens cal, sobretot, adaptar-nos. Però no cal renegar de la novetat per tornar enrera. Hem de continuar endavant. Com sempre, en la vida. En el mon de les màquines també. Quan fem una instal·lació nova d’algun programa, o d’un sistema, o intentem de posar noves eines els nostres usuaris sempre tendeixen a ser contraris al canvi. Qui no ha sentit algun usuari queixar-se amargament reclamant de tornar enrera: amb lo bé que em funcionava el programa antic? Per què m’ho canvieu? Jo ja estava bé com estava.

Els humans som bastant conformistes, de fet. N’hi ha que simplement, no volen evolucionar. Se’ls fa costerut. D’altres sempre veuen ombres on no h’hi ha. Sempre seran negatius.

Els professionals del món informàtic estem dividits. O alguns volen, propugnen, aquesta divisió. Es pot entendre això com una mena de rascisme informàtic? Potser si. Sembla com si, no contents a crear barreres mentals en l’aspecte social, també haguessim de crear-ne en l’aspecte tecnològic. Alguns que propugnen la llibertat no la cultiven pels altres. L’ésser humà és manipulador i tendeix a manipular pel seu propi benefici els altres. Estem farcits de corrents que ens tiren ara cap una banda i ara cap a l’altra. Res no es per sempre. Per això la vida informàtica també funciona a base de cicles.

Si ja és prou difícil d’entendre entre els informàtics la divisió, després hi ha els usuaris, que tendeixen a seguir la moda, o bé es deixen assessorar, o bé van per lliure.

Deixem que la gent trii, donem-los informació, però que segueixin triant. Tampoc no volem ser el “Gran Hermano”.

Farà uns dies que he estat tractant d’exportar els bookmarks de Google Chrome. Els nois de Google no tenen ben resolta aquesta opció i exportar els marcadors a qualsevol altra navegador (Firefox, Explorer) realment pot ser una odissea (com pot ser en que no hi hagin pensat?). Hi ha pàgines que et conviden a instal·lar un SQL i exportar els marcadors com a arxiu cvs. Però llavors has d’empescar-te-les per a convertir aquest cvs a quelcom llegible per Explorer i Firefox (o sigui, html). Tot això fa que el procés sigui un autèntic maldecap.

Ahir, per casualitat, vaig topar amb una utilitat que fa la feina per nosaltres, l’he provada i va de perles. Es diu stupid chrome tasks (quin nom tant encertat!). El programet en si disposa de l’opció d’exportar els bookmarks, i la de borrar l’historial (una altra cosa que els ha quedat al tinter als senyors de Google). Us crearà un html que podreu importar des d’Explorer i/o Firefox.

http://www.reloadedsoftware.com/2008/09/16/stupid-chrome-tasks/

Avui comentàvem el difícil que a voltes se’ns fa de contestar en català quan algú (nouvingut o no) se’ns adreça en castellà. Jo, a vegades inconscientment, canvio d’idioma (tot i que procuro que cada cop menys). Se que no ho hauria de fer, perquè és la manera de fer que la gent mai acabi integrant-se. I si ells no han de fer l’esforç, perquè carall han d’aprendre un altra idioma? (raonament troglodític però existent). Crec que la campanya de la Generalitat de rescatar la Queta és un punt a favor de tornar a conscienciar-nos del que hem de fer quan algú se’ns adreça: parlem la nostra llengua, parlem català.

I per evitar l’stress, reduïr-lo, o incrementar-lo, un enllaç per des-estressar-nos.

Salut!

Neil, de gentleman, com li escau, Chris, com Roy Wood, de Wizzard, o bé un Santa Claus particular, ell sempre amagant-se rere unes ulleres, o una disfressa, el cert és que aquesta peça de Pet Shop Boys, de l’any 2000 va encantar-me al seu moment (aquest single no ha estat editat, només es va rebre com a felicitació de Nadal els membres del club de fans, i el van poder veure els anglesos al seu moment en aquesta actuació dels Pet Shop Boys a l’espai nadalenc que presentà Elton John). Va bé poder-la tornar a recuperar, i ara que l’he vist que estava penjada al YouTube, doncs cap excusa millor que esperar que aquest nadal sigui profitós per a tothom i constatar que les festes nadalenques avancen a marxes forçades. Això està a tocar!

REFLEXIÓ: gastem massa energia.

Ens pensem que podem disposar de tota l’energia que volem. Que podem fer-ne un us il·limitat. Però això es mentida. Actes com apagar un llum que crema sense servei. Apagar l’ordinador quan no el fem servir. Pensar abans d’obrir la nevera què estem cercant. Son actes senzills, que poden ajudar a salvar el món. Petits gestos que podem fer si ens hi posem tots i que ajuden a mantenir l’ecosistema.  No vull ser cap gurú, però aquesta setmana he reflexionat molt sobre el consum energètic absurd. Potser jo em compto entre els que, a voltes, malgastem l’energia. I si comptessim bé els aparells de casa nostra energèticament ineficients, crec que ens en duríem una sorpresa.

D’un monitor energèticament eficient a un d’ineficient hi poden haver diferències força importants en el consum d’energia. Quan en compri un de nou, prometo mirar-me l’etiqueta.

Bé, ja hi tornem a ser. Al mateix lloc de sempre, ben situats, o bé, tornats a situar. Això és el que te la vida. Les vacances s’acaben per a tothom. En el meu cas, aquest any no em puc queixar. He començat una nova etapa en la meva vida, al costat d’una persona que m’estimo i afronto aquesta nova etapa ple d’idees i de nous reptes.

I com quan tornes de qualsevol lloc, que trobes a faltar moltes coses i et trobes un munt de feina per fer. Doncs això, multiplicat per dos. Perquè estic liat amb uns quants projectes i, malgrat això, prometo continuar donant-vos la tabarra amb aquest bloc.

Així doncs, posem-nos les piles i comencem a treballar!

Estimats lectors d’aquest bloc.

El present escriptor d’ell s’ha casat i durant uns dies aquest bloc estarà en “stand by”, que vol dir que marxo de viatge de noces. Shhhh, no ho diguis a ningú

Llegeixo al dominical de “EL PAIS” que el fenòmen OVNI va de baixa a dia d’avui. Durant els anys 50,60 i 70 del segle XX el fenòmen va emergir i es feien avistaments que anaven d’una cinquantena mensual a pics on s’arribava als siscents l’últim trimestre de 1957. La premsa els va difondre en gran mesura i n’omplia les planes dels diaris (curiosament a l’estiu, on hi havia més falta de notícies, molts diaris es nodrien d’aquest tipus de notícies). Progressivament aquest fenòmen ha anat perdent força i a l’actualitat això ja no és notícia. Serà que tot va ser font d’una paranoia col·lectiva? Els diaris en necessitaven, a l’època, d’aquestes notícies? Eren el contrapes d’una política d’enfrontament entre dues potències (USA i URRS), veus que s’alçaven per demanar la pau? Ara ja no fan ni fred ni calor? Com és que moltes abduccions i avistaments tenien estranyes similituds amb els contes de la “Dimensió Desconeguda”? Segur que hi va haver il·luminats, gent de poca xaveta que es va afegir al gruix, però… ni un de cert?

Estem sols, realment, a l’univers?

Avui he visitat una familiar de vuitanta set anys. Déu n’hi do tenir vuitanta set anys i encara ser autosuficient. Ella viu sola i encara es val per ella mateixa. M’ha captivat el seu cap, encara prou clar al meu entendre. També m’ha entristit el pensar que anem cremant etapes de la nostra vida i que, a voltes, la vida pot deixar-nos de banda. Feia un temps que no la veia i la recordava diferent, quan encara sortia a passejar o a comprar pel poble. Ara ja no ho fa. No es veu amb cor de baixar fins al poble. La seva vida es redueix a les parets de casa seva i als passejos que fa diàriament, i no massa llargs, amb la seva filla. La seva filla, però, no viu amb ella, tot i que la visita diàriament. I això m’ha fet pensar… m’ha fet rumiar què deu passar pel seu cap ara que ja no hi és el seu marit, ara que ja no pot cosir com feia abans, ara que els coneguts ja no hi son.

Resulta trist tot plegat. Perdoneu si em trobeu una mica tocat, però tots tenim els nostres dies. Vaig llegir, en algun lloc que la vida fora bó de començar-la i acabar-la a l’inrevès. És a dir, podríem nèixer ancians, amb totes les nostres mancances, i mica en mica anar millorant fins arribar a ser adults, i caminar cap a l’infantesa, on faríem amics, jugaríem, ens ho passaríem bé, sense cap mena de preocupació ni cabòria i fins al naixement, acabaríem nedant en un líquid plaent, i tot s’acabaria.

Seria una altra forma de veure les coses.

Vaig assabentar-me del cas de l’Èric Bertran per la premsa. Em va semblar una mica barroer tot plegat, i propi d’altres èpoques. Després de veure el relat dels fets, però, un només pot sentir vergonya del que va passar abans, durant i després de l’escorcoll policial. De tot el circ mediàtic que va alimentar que un nano pogués viure el calvari que va passar aquest xaval quan només reclamava l’etiquetatge en català a Catalunya (com seria la norma en un país normalitzat). De fet, després de veure tot el sidral que es va muntar et venen al cap un munt de coses: vivim en un pais democràtic? Com poden cagar-la tant i encara continuar endavant amb el procediment? Com poden tractar de reeducar la ment, l’esperit nacional?, com a 1984, de George Orwell? Espero que no torni a passar, però a tenor del que veig cada dia a la tele, als diaris, de l’immobilisme d’alguns, de la bel·ligerància d’altres, només em fa pensar que això, malauradament, continuarà. Que Déu ens agafi confessats!