El cafè antic

Recentment he llegit un article interessantíssim sobre emmagatzematge a llarg termini. Donat que em preocupa aquest tema perquè les organitzacions cada cop tenen més dades i han de guardar-les durant anys, i donat també que no sóc gens procliu a guardar les dades en suports d’emmagatzematge que per mi han passat a la història (cintes de backup) he quedat gratament sorpres al saber de que a l’Escola d’Enginyeria de la Universitat de California pensen igual que jo.

Les cintes son suports de gravació sequencial i extremadament lents de gravar i recuperar. Quan he hagut de recuperar res d’una cinta val més posar-se tranquil i esperar unes quantes horetes a que el suport faci la seva feina (depenent de la quantitat de dades emmagatzemades poden ser hores i hores). Jo considero les cintes un suport totalment desfasat, com els diskettes de 3 1/2.

Però disposem actualment de suports barats i d’accés aleatori: els discs durs! Efectivament, es tracta d’un suport molt barat, ràpid i eficaç.

Dóno un parell de consells:

1. Suport HD 3′5″ 500 Gb: actualment per sota de 100 € la unitat. Es compren dues unitats i es duplica el backup en aquests dos mitjans. Un d’aquests backups es guarda en un lloc diferent d’on hi ha el primer (complint la LOPD). Si es vol es pot rotar el suport (1 setmana cada suport a cada lloc, intercanviant-lo).

2.  Canvi de suport cada any o cada dos anys per evitar desgast del suport.

Tenint en compte això podem disposar d’una font fiable de backup, ràpida i eficient.

Aquests dies m’he estat barallant amb un ordinador que no resolia noms de la meva LAN a nivell d’explorador de Windows XP. El més curiós és que quan des d’un terminal de DOS feia ping màquina el DNS responia correctament (per tant la configuració estava bé). Però des de l’explorador, accedint a la màquina amb \\màquina sortia un error de “No es possible l’accés a la màquina tal…”. Bé, lògicament posant \\adreçaIP la cosa anava a les mil meravelles (no havia d’actuar DNS).

Amb el meu company hem trobat al final la solució: anar a la Afegir i treure programari (dins de la configuració del Panell de control). Seleccionar Afegir i treure el programari de Windows i eliminar tot el programari de xarxa (desmarcar-lo). A continuació el tornarem a instal·lar (després de rebotar l’ordinador). I ja està! Problema solventat.

Bé, curiositats del Windows!

Avui he instal·lat Fedora 10 Live (versió beta) al meu Acer Aspire One. La veritat és que ha estat bastant bufar i fer ampolles. He emprat, per a fer-ho, el meu programa preferit en aquests casos, o sigui, Netbootin, baixant-me previament la ISO de Fedora 10 de la pàgina web del projecte Fedora.

He posat en un pen-drive la instal·lació i som-hi! La instal·lació ha durat una estoneta, però és força trivial. No te cap secret, com qualsevol altra instal·lació de Fedora. Al carregar per primer cop, oli en un llum, m’ha reconegut a la primera la pantalla, la wireless, etc. L’únic que he hagut de fer és retocar una mica les fonts de la pantalla perquè per defecte eren massa grans.

Per la resta, tot furrula bastant bé. Encara he de mirar d’anul·lar alguns processos per fer la distro més lleugera, però la veritat és que la trobo bastant més lleugera que Ubuntu 8.10 i 8.04, que un cop instal·lada m’alentia molt l’AAO.

El nou sistema operatiu de Microsoft, Windows 7 que segons informacions publicades ha d’aparèixer l’any 2010 incorpora novetats. El nou sistema incorporarà l’anomenat Aero Shake, un invent per descarregar d’aplicacions el nostre escriptori. Qui no ha tingut l’escriptori ple de finestretes i qui no s’ha perdut emmig d’elles? El que fa l’Aero Shake és permetre que poguem sacsejar l’aplicació actual i fer que totes les altres finestretes es minimitzin rapidament. Realment em sembla una utilitat simple i útil.

Aquí podeu veure’n un exemple:

Tots els usuaris d’ordinadors, en menor o major mesura hem comprat software alguna vegada. Fins i tot extremistes, que han resistit als tentacles de la gran industria del software (Microsoft et als) s’han trobat al comprar un ordinador un sistema operatiu que no volien o bé programari “regalat” (amb trampa) pel fabricant del hardware, que amb acords empresarials ha endosat algun antivirus, suite de seguretat, programari de gravació de CDs, etc. Potser, fins i tot, pots tenir la sensació que no has comprat mai cap software, però realment és així? Qualsevol gestió que fem actualment i que comporta que ens entreguin algun paperam, no és una forma de contribuir a la vigència del software propietari? Una botiga que disposi d’un TPV, una biblioteca, una botiga de mobles que fa servir un software per redisenyar-te l’habitació. Tots contribuim a la supervivència del software propietari, i aquest ha de subsistir perquè amb software lliure no hi ha solucions per a tot. Hi ha molts llocs de treball especialitzat que funcionen únicament amb software creat per una empresa o algú que ha treballat dur per a solucionar els problemes d’algú altri. La tasca de programar és una tasca que comporta moltes hores de feina, una industria a darrera i uns clients al davant. Moltes empreses creen el seu propi software. La majoria de software creat en aquest àmbit és software propietari.

I al capdavall, us preguntareu quina és la finalitat de tota aquesta asseveració? El software existeix, neix, creix i evoluciona, es retoca fins a la sacietat, fins que els límits de les versions en diuen prou, o el hardware diu prou, o el sistema operatiu diu prou. I el software mor. I mor tot i ser-hi, i haver funcionat raonablement bé durant força temps, normalment anys.

Molts programes creats per mi fa deu anys encara s’utilitzen en alguns àmbits. En se d’algun que deu tenir al voltant de 8 anys que encara fa el seu fet. I això m’enorgulleix, però també fa que reflexioni sobre les línies de codi creades un bon dia i que ara ja no serveixen per a res. S’han convertit en vaporware. Línies de codi mortes, que un dia van funcionar per un objectiu determinat, concret.

Pot ser que això sigui la meva malenconia de bits.

Trobo en un link de Microsoft l’utilitat Verdiem Edison per a fer la nostra petita contribució a la sostenibilitat i en pro del medi ambient. Es tracta d’un petit programet que s’instal·la al nostre ordinador i que permet pautes de conducta per tal d’estalviar energia. És amb anglès i el podeu baixar d’aquí.

El programa en qüestió ens permet d’establir els nostres horaris de treball (amb l’opció Schedule): triarem hora d’entrada i hora de sortida de la nostra jornada laboral i els dies laborables de la nostra setmana.

Tot seguit configurarem les opcions d’estalvi d’energia en l’horari de treball (Work Time).

Com més aprop de “Save more” estigui el limitador més energia estalviarem (el programa bàsicament treballa amb els paràmetres de l’estalvi de pantalla, funcionament del disc dur i capacitat de suspendre l’equip). A sota d’aquests paràmetres hi ha una curiosa relació d’estalvis annuals (Estimate Annual Savings): diners (en euros), energia (en Kwh) i CO2 (en Kg). El botó “Custom” permet fer ajustos més precisos que la barra limitadora.

També podem definir els paràmetres de “Non-Work time”, és a dir, de les hores en que no som a l’oficina (si deixem l’equip encès). Els paràmetres a delimitar son els mateixos que a “Work Time”.

El programa és totalment gratuït i només caldrà activar el programa registrant-nos prèviament perquè aquest funcioni. De moment, i que jo sàpiga, només hi ha versió Windows d’aquest. Us animo a provar-lo.

També existeix una versió a nivell d’empresa que encara no he pogut provar.

Us aniré informant!

Aquest post neix del post que vaig fer ahir i en el qual mencionava l’utilitat Unetbootin com a eina per a crear USB’s autoarrencables.

Si voleu instal·lar l’Ubuntu (pose’m la nova versió, en aquests moments 8.10) en un Acer Aspire One (que porta Linpus de fàbrica, una versió capada de Fedora) a continuació us indico com fer-ho.

1. Descarregueu-vos des de Linux o Windows l’utilitat Unetbootin. Podeu trobar l’enllaç de descàrrega en aquesta pàgina.

2.  Executeu el programa i trieu la versió que voleu instal·lar d’Ubuntu al vostre USB (des d’on farem la instal·lació ja que recordeu que l’Aspire One no disposa d’unitat de CDs). Tingeu a mà la clau USB (amb 1Gb ens val, però segurament tindreu claus USB de més capacitat). Jo vaig triar Ubuntu/8.10 Live. Indiqueu on es troba el vostre USB (unitat en Windows i partició en Linux). Seguiu el Wizard.

3. Un cop creada inserteu la clau USB a l’Acer Aspire One, inicieu-lo, i premeu F12 quan surti el logo d’Acer (per accedir a les Boot Options). Indiqueu que voleu arrencar amb la clau USB (cerqueu-la dins les opcions que us apareixen).

4. A continuació l’Acer us arrencarà amb la clau USB que heu insertat i us mostrarà les opcions d’instal·lació típiques d’Ubuntu. Triarem l’opció Install Ubuntu.

5. L’Ubuntu s’instal·la amb l’instal·lador tradicional: haurem de contestar tot el que ens vagi demanant, usuari, contrassenya, nom de l’equip, etc.

6. La instal·lació ha acabat correctament? Doncs ja podeu treure la clau USB i començar a treballar amb Ubuntu!

Arran d’una consulta d’un lector del blog (gràcies Cedula) i davant la curiositat d’instal·lar l’Ubuntu 8.10 en el meu Acer Aspire One he descobert l’utilitat Unetbootin. Es tracta d’una excel·lent utilitat disponible en versions Windows i Linux per a crear discs d’arranc per a USB des d’imatges ISO, varis sistemes operatius Linux i BSD que es descarreguen online, arxius de kernel, imatges de disc (DOS), etc.

Les possibilitats son enormes donat l’ampli suport de sistemes operatius: Ubuntu (vàries versions disponibles), Debian (varies versions), Fedora (també moltes versions), i un llarg etcètera.

Podeu descarregar-ne les versions a la pàgina principal del projecte http://unetbootin.sourceforge.net/

Allà també hi trobareu instruccions detallades de com funciona el programa (de fet, és molt simple de fer funcionar), i funciona a cop de Wizard.

Per a fer un pendrive arrencable per a Ubuntu 8.10 faríem el següent:

1. Triar la versió d’Ubuntu a l’apartat Distribution: Ubuntu i 8.10 Live.

2.  Anar a la part de sota i triar l’unitat on tenim posat la clau USB: en el meu cas E:

3. Pitjar OK i esperar que es prepari la clau (és un procés relativament ràpid, depenent del Sistema Operatiu).

I ja tindríem llestos una clau USB autoarrencable d’Ubuntu 8.10 Live!