El cafè antic

Neil, de gentleman, com li escau, Chris, com Roy Wood, de Wizzard, o bé un Santa Claus particular, ell sempre amagant-se rere unes ulleres, o una disfressa, el cert és que aquesta peça de Pet Shop Boys, de l’any 2000 va encantar-me al seu moment (aquest single no ha estat editat, només es va rebre com a felicitació de Nadal els membres del club de fans, i el van poder veure els anglesos al seu moment en aquesta actuació dels Pet Shop Boys a l’espai nadalenc que presentà Elton John). Va bé poder-la tornar a recuperar, i ara que l’he vist que estava penjada al YouTube, doncs cap excusa millor que esperar que aquest nadal sigui profitós per a tothom i constatar que les festes nadalenques avancen a marxes forçades. Això està a tocar!

Possiblement siguin un dels grups més trascendentals per als amants de la música electrònica dels anys 80. Algunes de les seves peces son ben bé clàssics de la música pop. Qui no ha bellugat una mica a l’escoltar el seu “Sometimes”? A mi, particularment, m’agraden moltes de les peces dels Erasure. Em sembla que hi ha pocs grups d’una qualitat musical tan sòlida com ells. Estan emparentats amb grups com Pet Shop Boys (sens dubte el millor duet de l’era disco i per a mi els indiscutibles d’un bona discoteca dels anys 80), els OMD (Maniobres orquestrals a l’obscuritat, carall, quin nom tant rebuscat!).

Al que anava. Els Erasure, que son de qui parlem en aquest post son uns individus anomenats Andy Bell i Vince Clarke. Per bé que tots dos tenen carreres en solitari (Vince Clarke és un monstre del pop, amb treballs individuals i amb la creació dels Yazoo dels quals ja en parlarem en un altra moment, un grup també de bandera que il·luminava la fascinant Alison Moyet; Depeche Mode, The Assembly, etc etc. Andy Bell amb incursions en solitari) la unió d’ells dos amb Erasure fa fredat.

Sometimes, Drama!, Chorus, Am I right? (una de les meves favorites, potser perquè va ser una molt bona compra, en 12″ versió maxi i m’encantà la cançó, i la portada del disc), Blue Savannah (uau, quina cançó, ja no es fan cançons així), el Victim of love, Who needs love like that, Chain of fools (magnífica!)…

Us convido a escoltar-los, a que avui mateix si fa sol, o si plou, encara millor, agafeu algun CD, rebusqueu en la seva discografia, i apreteu el botó de PLAY i us deixeu emportar, de nou, per aquests sons dels 80 que mai no ens abandonaran.