El cafè antic

Lletra del tema d’en Lluís Llach escrit per Miquel Martí i Pol i el mateix Llach:

Al Cafè Antic quan la cervesa
desvetlla somnis pels senzills
pugem les vinyes amb les estrelles
i fem l’amor als déus humils

Ella té uns ulls de poesia,
tu el cos de cirerer florit,
alguns festegen la Maria
mentre jo et guanyo al parxís.

Però a Bòsnia ja no hi neixen les flors
mentre aquí és maig i en Sergi canta,
plora el vent i ens sagna el cor
per tant d’horror que ens separa.

Europa creix sobre els vostre morts
mercadejant sense vergonya,
però la fredor d’aquest guinyol
mai no hi serà la cafè nostre.

Al Cafè Antic el fum s’emporta
temors i angoixes nit enllà
mentre amb el ritme de les converses
roden les boles del billar.

I quan la lluna a Sant Antoni
busca el seu lloc entre els xiprers
el poble sembla que se n’adoni
que és allí dalt només per ell..

Però a Rio encara maten infants
i algú ha pagat per cada bala,
compra el seu viure el poderós
assassinant la misèria.

La nit estén el seu trist parany
sobre els “meninos” que tremolen,
rostres que escruten la foscor
cercant l’amor que enlloc troben.

Al Cafè Antic el temps reposa
i els dits no en compten el neguit
perquè les cartes damunt el marbre
fan un dibuix massa bonic.

Temps a venir quan la tendresa
de tots plegats sigui el coixí
unint els somnis amb les estrelles
recordarem el Cafè Antic.

El guanyador del “Factor X” britànic és Paul Potts, un antic venedor de mòbils tímid, que ningú es prenia en serio abans de sentir la seva veu. Increïbles les cares del jurat i la reacció del públic en la primera audició. Tothom va quedar bocabadat i es va preguntar com podia ser que aquell comercial vengués mòbils en comptes d’explotar el seu talent musical.

Hi ha cançons que no et cansaries d’escoltar mai, o bé que te n’enduries el vinil o el cd a una illa deserta, si més no que pots escoltar hores i hores posant a funcionar el REPEAT del teu aparell de mp3 o CD habitual. Aquesta n’és una. L’elapé es troba molt dificultosament. Costa de trobar i va molt buscat, però si el trobeu es diu “How old are you”. Un dels Bee Gees en solitari. Concretament el Robin Gibb, que va fer un àlbum comercial però amb segell de qualitat musical. Bona música, per qualsevol hora del dia.

Fa pocs dies que he acabat de llegir “Banner!” d’Azzarello (guió) i Corben (dibuix). Està editat al nostre pais per FORUM -àlies Planeta- i el podeu trobar en botigues especialitzades (per exemple a la magnífica botiga online http://www.planetacomic.net). Bé, al que anava: em sembla un cómic exemplar. Des del dibuix, magníficament treballat per Corben (es nota que és un mestre del retrat i de l’escena, ja que combina vinyetes sorprenents de la destrucció de Hulk, com és l’inicial de la ciutat en flames, fins a l’asfixiant visió d’un Banner aclaparat pels esdeveniments, per les seves pròpies circumstàncies, atrapat pel monstre que porta a dins). Però Banner/Hulk som tots nosaltres, perquè tots tenim una part fosca, un Jeckyll i un Hyde. Per tant, tots podem ser Banner. Tots podem ser Hulk. La visió d’un personatge asfixiat, carregat de dramatisme i de determinació a evitar més destrucció, més morts. Si, perquè Hulk mata, i mata innocents en aquest Banner. Lluny de la visió ensucrada de la pel·lícula d’Ang Lee, aquí la bestia és bestia, no te sentiments, no te penediment, ni remordiments. I odia Banner. Hulk odia el seu altra jo tant com Banner odia el seu altra jo.

Una lectura apassionant per a gent adulta, pels amants dels bons comics i de les bones històries. Seguirem la pista d’aquests dos grans mestres quan en tinguem una altra oportunitat.

Avui he visitat una familiar de vuitanta set anys. Déu n’hi do tenir vuitanta set anys i encara ser autosuficient. Ella viu sola i encara es val per ella mateixa. M’ha captivat el seu cap, encara prou clar al meu entendre. També m’ha entristit el pensar que anem cremant etapes de la nostra vida i que, a voltes, la vida pot deixar-nos de banda. Feia un temps que no la veia i la recordava diferent, quan encara sortia a passejar o a comprar pel poble. Ara ja no ho fa. No es veu amb cor de baixar fins al poble. La seva vida es redueix a les parets de casa seva i als passejos que fa diàriament, i no massa llargs, amb la seva filla. La seva filla, però, no viu amb ella, tot i que la visita diàriament. I això m’ha fet pensar… m’ha fet rumiar què deu passar pel seu cap ara que ja no hi és el seu marit, ara que ja no pot cosir com feia abans, ara que els coneguts ja no hi son.

Resulta trist tot plegat. Perdoneu si em trobeu una mica tocat, però tots tenim els nostres dies. Vaig llegir, en algun lloc que la vida fora bó de començar-la i acabar-la a l’inrevès. És a dir, podríem nèixer ancians, amb totes les nostres mancances, i mica en mica anar millorant fins arribar a ser adults, i caminar cap a l’infantesa, on faríem amics, jugaríem, ens ho passaríem bé, sense cap mena de preocupació ni cabòria i fins al naixement, acabaríem nedant en un líquid plaent, i tot s’acabaria.

Seria una altra forma de veure les coses.

Vaig assabentar-me del cas de l’Èric Bertran per la premsa. Em va semblar una mica barroer tot plegat, i propi d’altres èpoques. Després de veure el relat dels fets, però, un només pot sentir vergonya del que va passar abans, durant i després de l’escorcoll policial. De tot el circ mediàtic que va alimentar que un nano pogués viure el calvari que va passar aquest xaval quan només reclamava l’etiquetatge en català a Catalunya (com seria la norma en un país normalitzat). De fet, després de veure tot el sidral que es va muntar et venen al cap un munt de coses: vivim en un pais democràtic? Com poden cagar-la tant i encara continuar endavant amb el procediment? Com poden tractar de reeducar la ment, l’esperit nacional?, com a 1984, de George Orwell? Espero que no torni a passar, però a tenor del que veig cada dia a la tele, als diaris, de l’immobilisme d’alguns, de la bel·ligerància d’altres, només em fa pensar que això, malauradament, continuarà. Que Déu ens agafi confessats!

Ahir, navegant pel Youtube vaig retrobar-me de nou amb la meva dèria musical per la disco de finals dels 70 i la dècada dels 80 (potser la millor època de la música, o si més no, una de les més fructíferes?). Durant els 80, precissament, va sorgir un fenomen anomenat spaghetti-disco: música italiana de discoteca que va trencar motlles i va entusiasmar a milers de persones. Recordem gent com Spagna, Ryan Paris, Charlie Danone (que era de Sabadell, si no vaig errat), Ken Lazlo, Den Harrow, Miko Mission, Albert One, Silver Pozzoli, Paul Sharada. Gary Low (en realitat es deia Luis Romano Peris Belmonte i nasqué a Roma i ara es dedica al negoci dels gimnasos segons podeu veure aquí), Kano!, i tants i tants d’altres magnífics i oblidats artistes. Melodies enganxoses, ritmes similars, bellugadissos, efímers. Música per la música. Música per ballar, per entretenir, sense més pretensions. Les lletres eren sovint el de menys.

Qui no va ballar aquest I want you del Luis Romano… vull dir, del Gary Low!

Spagna: Easy Lady (…sobren paraules)

Uh la la… la dolcevita! (versió en viu)

I per qui encara no en tingui prou amb els videos i vulgui escoltar bona música aquí teniu aquesta versió llarga (12″ remix) d’aquest magnífic tema de Gary Low… “You’re a danger”

http://www.divshare.com/download/2041083-0ea

de les tristors en farem fum. Que casa meva és casa vostra si és que hi ha cases d’algú.

D’aquesta manera enceto aquest bloc personal a Bloctum.

M’ha agradat la plataforma i els seus principis: català, gratuït i no comercial. Per això, i aprofitant l’avinentesa, també, us dóno la més cordial benvinguda.

Res millor per començar que recuperar aquesta vella cançó d’en Sisa, de la qual us n’extracto la lletra, que podeu trobar googlejant una mica, o bé seguint aquest enllaç.