El cafè antic

Feia dies que no remenava el blog. Perdoneu però la vida dóna moltes voltes i a vegades no queda temps per algunes coses, que anem deixant pendents

Avui voldria parlar-vos del sectarisme computacional imperant. Els macqueros, els linuxeros, els windowseros… Tothom sembla aixecar el dit per propugnar el seu sistema per sobre dels altres. Precisament quan la vida consisteix a conviure tendim a crear sectes i n’hi ha que si et pronuncies per una cosa o per l’altra ja s’apressen a relegar-te en una d’aquestes corrents. Com a persona que ha de conviure amb tota mena d’especimens crec en la convergència i la necessitat d’integrar totes les plataformes. Integració per a mi és la paraula clau.

No cal dir que tots els sistemes tenen coses bones i dolentes. Tot canvi representa una ruptura amb un passat, amb uns vicis determinats. Ens cal, sobretot, adaptar-nos. Però no cal renegar de la novetat per tornar enrera. Hem de continuar endavant. Com sempre, en la vida. En el mon de les màquines també. Quan fem una instal·lació nova d’algun programa, o d’un sistema, o intentem de posar noves eines els nostres usuaris sempre tendeixen a ser contraris al canvi. Qui no ha sentit algun usuari queixar-se amargament reclamant de tornar enrera: amb lo bé que em funcionava el programa antic? Per què m’ho canvieu? Jo ja estava bé com estava.

Els humans som bastant conformistes, de fet. N’hi ha que simplement, no volen evolucionar. Se’ls fa costerut. D’altres sempre veuen ombres on no h’hi ha. Sempre seran negatius.

Els professionals del món informàtic estem dividits. O alguns volen, propugnen, aquesta divisió. Es pot entendre això com una mena de rascisme informàtic? Potser si. Sembla com si, no contents a crear barreres mentals en l’aspecte social, també haguessim de crear-ne en l’aspecte tecnològic. Alguns que propugnen la llibertat no la cultiven pels altres. L’ésser humà és manipulador i tendeix a manipular pel seu propi benefici els altres. Estem farcits de corrents que ens tiren ara cap una banda i ara cap a l’altra. Res no es per sempre. Per això la vida informàtica també funciona a base de cicles.

Si ja és prou difícil d’entendre entre els informàtics la divisió, després hi ha els usuaris, que tendeixen a seguir la moda, o bé es deixen assessorar, o bé van per lliure.

Deixem que la gent trii, donem-los informació, però que segueixin triant. Tampoc no volem ser el “Gran Hermano”.

Recentment he patit en les meves carns el fet que el Windows XP s’ha quedat grogui. Em sortia la pantalla de comptes d’usuari sense usuari (amb el color blavet clar i l’icona de Windows XP, però res més). No hi havia manera que sortissin les comptes d’usuari. Ni fent una recuperació de l’última configuració bona ni altres provatures.

He començat a mirar-me solucions i a la web de Microsoft hi he trobat la solució. Us ho poso perquè ho proveu quan tingueu problemes ja que a m’hi m’ha anat de perles. És una mica laboriós, però val la pena de provar-ho abans de reinstal·lar tot.

Per fer-ho ens cal tenir a mà el disc de Windows XP original.

1. Reiniciem l’equip amb el disc posat a la nostra unitat de CD/DVD i arrenquem des d’aquesta unitat fent els canvis oportuns a la BIOS (si cal).
2. Quan surti la pantalla “Programa d’instal·lació”, pitjarem R per iniciar la consola de recuperació.
3. Tot seguit triarem la partició de Windows adequada (normalment l’opció per defecte, 1) i posarem el password d’administrador (si no el recordeu possiblement estigui en blanc). Pressionem Entrar.
4. Ara ens apareixerà el símbol de sistema de la consola de recuperació. Tot seguit escriurem les següents línies de codi i pressionarem Entrar al final de cadascuna d’elles:

md tmp
copy c:\windows\system32\config\system c:\windows\tmp\system.bak
copy c:\windows\system32\config\software c:\windows\tmp\software.bak
copy c:\windows\system32\config\sam c:\windows\tmp\sam.bak
copy c:\windows\system32\config\security c:\windows\tmp\security.bak
copy c:\windows\system32\config\default c:\windows\tmp\default.bak

delete c:\windows\system32\config\system
delete c:\windows\system32\config\software
delete c:\windows\system32\config\sam
delete c:\windows\system32\config\security
delete c:\windows\system32\config\default

copy c:\windows\repair\system c:\windows\system32\config\system
copy c:\windows\repair\software c:\windows\system32\config\software
copy c:\windows\repair\sam c:\windows\system32\config\sam
copy c:\windows\repair\security c:\windows\system32\config\security
copy c:\windows\repair\default c:\windows\system32\config\default

Per finalitzar teclejarem exit i l’ordinador reiniciarà.

Si tot ha anat bé, ja tornareu a tenir el sistema llest. Espero que això us hagi fet servei.

Aquesta informació ha estat elaborada seguint aquest article de Microsoft.

Avui m’he estat mirant les eines de l’idioma de Google i, per fi ja tradueix al català. Potser encara ho fa una mica rudimentariament en alguns idiomes, però és bo que els xicots de Google s’hagin entretingut a habilitar l’opció de traducció en la nostra llengua. Jo faig un visca per aquesta eina tan útil i que tanta gent utilitza. Us en deixo l’enllaç perquè ho comproveu per vosaltres mateixos:

 http://www.google.es/language_tools?hl=ca

Agrairia que comprovessiu si les traduccions son coherents. La castellana he vist que funciona força bé, i l’anglesa d’aquella manera. Caldria revisar tota la resta de traduccions.

Salutacions!

A vegades, les coses son realment simples. Avui m’he trobat amb la necessitat de saber quan vaig instal·lar Windows en un ordinador de la feina. Tot i que navegant he vist que hi havia gent que muntava petites rutines de programació per saber-ho he trobat un mètode realment senzill de saber-ho.

Anem a Mi PC, al disc on hem instal·lat el sistema operatiu (per a molts mortals C:). Anem al Menú Veure/Detalls (Ver/Detalles si el Windows és en castellà). A continuació tornarem al Menú Veure i clicarem a “Seleccionar els detalls (seleccionar los detalles), i habilitarem “Data de creació” (fecha de creación). Si ens fixem en aquesta columna a la carpeta Windows, ara veurem quan vam instal·lar el Windows al nostre sistema.

Fàcil, oi?

Recentment he llegit un article interessantíssim sobre emmagatzematge a llarg termini. Donat que em preocupa aquest tema perquè les organitzacions cada cop tenen més dades i han de guardar-les durant anys, i donat també que no sóc gens procliu a guardar les dades en suports d’emmagatzematge que per mi han passat a la història (cintes de backup) he quedat gratament sorpres al saber de que a l’Escola d’Enginyeria de la Universitat de California pensen igual que jo.

Les cintes son suports de gravació sequencial i extremadament lents de gravar i recuperar. Quan he hagut de recuperar res d’una cinta val més posar-se tranquil i esperar unes quantes horetes a que el suport faci la seva feina (depenent de la quantitat de dades emmagatzemades poden ser hores i hores). Jo considero les cintes un suport totalment desfasat, com els diskettes de 3 1/2.

Però disposem actualment de suports barats i d’accés aleatori: els discs durs! Efectivament, es tracta d’un suport molt barat, ràpid i eficaç.

Dóno un parell de consells:

1. Suport HD 3′5″ 500 Gb: actualment per sota de 100 € la unitat. Es compren dues unitats i es duplica el backup en aquests dos mitjans. Un d’aquests backups es guarda en un lloc diferent d’on hi ha el primer (complint la LOPD). Si es vol es pot rotar el suport (1 setmana cada suport a cada lloc, intercanviant-lo).

2.  Canvi de suport cada any o cada dos anys per evitar desgast del suport.

Tenint en compte això podem disposar d’una font fiable de backup, ràpida i eficient.

Aquests dies m’he estat barallant amb un ordinador que no resolia noms de la meva LAN a nivell d’explorador de Windows XP. El més curiós és que quan des d’un terminal de DOS feia ping màquina el DNS responia correctament (per tant la configuració estava bé). Però des de l’explorador, accedint a la màquina amb \\màquina sortia un error de “No es possible l’accés a la màquina tal…”. Bé, lògicament posant \\adreçaIP la cosa anava a les mil meravelles (no havia d’actuar DNS).

Amb el meu company hem trobat al final la solució: anar a la Afegir i treure programari (dins de la configuració del Panell de control). Seleccionar Afegir i treure el programari de Windows i eliminar tot el programari de xarxa (desmarcar-lo). A continuació el tornarem a instal·lar (després de rebotar l’ordinador). I ja està! Problema solventat.

Bé, curiositats del Windows!

Avui he instal·lat Fedora 10 Live (versió beta) al meu Acer Aspire One. La veritat és que ha estat bastant bufar i fer ampolles. He emprat, per a fer-ho, el meu programa preferit en aquests casos, o sigui, Netbootin, baixant-me previament la ISO de Fedora 10 de la pàgina web del projecte Fedora.

He posat en un pen-drive la instal·lació i som-hi! La instal·lació ha durat una estoneta, però és força trivial. No te cap secret, com qualsevol altra instal·lació de Fedora. Al carregar per primer cop, oli en un llum, m’ha reconegut a la primera la pantalla, la wireless, etc. L’únic que he hagut de fer és retocar una mica les fonts de la pantalla perquè per defecte eren massa grans.

Per la resta, tot furrula bastant bé. Encara he de mirar d’anul·lar alguns processos per fer la distro més lleugera, però la veritat és que la trobo bastant més lleugera que Ubuntu 8.10 i 8.04, que un cop instal·lada m’alentia molt l’AAO.

El nou sistema operatiu de Microsoft, Windows 7 que segons informacions publicades ha d’aparèixer l’any 2010 incorpora novetats. El nou sistema incorporarà l’anomenat Aero Shake, un invent per descarregar d’aplicacions el nostre escriptori. Qui no ha tingut l’escriptori ple de finestretes i qui no s’ha perdut emmig d’elles? El que fa l’Aero Shake és permetre que poguem sacsejar l’aplicació actual i fer que totes les altres finestretes es minimitzin rapidament. Realment em sembla una utilitat simple i útil.

Aquí podeu veure’n un exemple:

Tots els usuaris d’ordinadors, en menor o major mesura hem comprat software alguna vegada. Fins i tot extremistes, que han resistit als tentacles de la gran industria del software (Microsoft et als) s’han trobat al comprar un ordinador un sistema operatiu que no volien o bé programari “regalat” (amb trampa) pel fabricant del hardware, que amb acords empresarials ha endosat algun antivirus, suite de seguretat, programari de gravació de CDs, etc. Potser, fins i tot, pots tenir la sensació que no has comprat mai cap software, però realment és així? Qualsevol gestió que fem actualment i que comporta que ens entreguin algun paperam, no és una forma de contribuir a la vigència del software propietari? Una botiga que disposi d’un TPV, una biblioteca, una botiga de mobles que fa servir un software per redisenyar-te l’habitació. Tots contribuim a la supervivència del software propietari, i aquest ha de subsistir perquè amb software lliure no hi ha solucions per a tot. Hi ha molts llocs de treball especialitzat que funcionen únicament amb software creat per una empresa o algú que ha treballat dur per a solucionar els problemes d’algú altri. La tasca de programar és una tasca que comporta moltes hores de feina, una industria a darrera i uns clients al davant. Moltes empreses creen el seu propi software. La majoria de software creat en aquest àmbit és software propietari.

I al capdavall, us preguntareu quina és la finalitat de tota aquesta asseveració? El software existeix, neix, creix i evoluciona, es retoca fins a la sacietat, fins que els límits de les versions en diuen prou, o el hardware diu prou, o el sistema operatiu diu prou. I el software mor. I mor tot i ser-hi, i haver funcionat raonablement bé durant força temps, normalment anys.

Molts programes creats per mi fa deu anys encara s’utilitzen en alguns àmbits. En se d’algun que deu tenir al voltant de 8 anys que encara fa el seu fet. I això m’enorgulleix, però també fa que reflexioni sobre les línies de codi creades un bon dia i que ara ja no serveixen per a res. S’han convertit en vaporware. Línies de codi mortes, que un dia van funcionar per un objectiu determinat, concret.

Pot ser que això sigui la meva malenconia de bits.

Trobo en un link de Microsoft l’utilitat Verdiem Edison per a fer la nostra petita contribució a la sostenibilitat i en pro del medi ambient. Es tracta d’un petit programet que s’instal·la al nostre ordinador i que permet pautes de conducta per tal d’estalviar energia. És amb anglès i el podeu baixar d’aquí.

El programa en qüestió ens permet d’establir els nostres horaris de treball (amb l’opció Schedule): triarem hora d’entrada i hora de sortida de la nostra jornada laboral i els dies laborables de la nostra setmana.

Tot seguit configurarem les opcions d’estalvi d’energia en l’horari de treball (Work Time).

Com més aprop de “Save more” estigui el limitador més energia estalviarem (el programa bàsicament treballa amb els paràmetres de l’estalvi de pantalla, funcionament del disc dur i capacitat de suspendre l’equip). A sota d’aquests paràmetres hi ha una curiosa relació d’estalvis annuals (Estimate Annual Savings): diners (en euros), energia (en Kwh) i CO2 (en Kg). El botó “Custom” permet fer ajustos més precisos que la barra limitadora.

També podem definir els paràmetres de “Non-Work time”, és a dir, de les hores en que no som a l’oficina (si deixem l’equip encès). Els paràmetres a delimitar son els mateixos que a “Work Time”.

El programa és totalment gratuït i només caldrà activar el programa registrant-nos prèviament perquè aquest funcioni. De moment, i que jo sàpiga, només hi ha versió Windows d’aquest. Us animo a provar-lo.

També existeix una versió a nivell d’empresa que encara no he pogut provar.

Us aniré informant!