Ara som a: http://elboudereus.blogspot.com/

Arxius per 'Info Bou' Categoria

El Bou a Reus, des de 1343

Enviat per elboudereus el dia 9th May 2008

bou1.jpg

Explica Ezequiel Gort al seu llibre El treball i la festa que la primera Fira de Sant Jaume de Reus va ser l’any 1343 i que va haver-hi festa grossa. L’únic ball que s’explica que acompanyà als joglars és literalment: “…als juglàs que tocaren com los merçés balaren lo bou per vila e per la fira”.

Els mercers, els venedors de roba, van ballar el bou, fet que hem d’entendre com una mena de corre-bou. Gort explica que aquest bou va ser pagat per la vila i que era a “ops dels merçés que vondrien a la fira”. Es podria tractar d’un ball més o menys cosporatiu, portat pels mercers que anaven a vendre a la fira.

Ezequiel Gort també es pregunta quin tipus de bou va ser el de 1343, ja que pels costums de la vila podria ser capllaçat, embolat o enflocat, però el mateix Gort respon la pregunta optant pèr la possibilitat de bou embolat, ja que el municipi també va comprar dues lliures de candeles “que presaren de cera al bou”.

Finalment el municipi també va fer una altra despesa pel bou: “una lliura de pebre ops del bou que.n preseren”. I s’ha d’entendre que aquest pebre era per a condimentar el pobre bou que després del corre-bou seria matat, cuinat i menjat pels reusenc tal com es feia secularment a la ciutat per les grans solemnitats.

Veiem doncs, com els bous eren ben presents a la ciutat de Reus just quan Catalunya era un estat sobirà i independent. La història desmenteix a aquells que diuen que el Bou és impropi de la nostra ciutat, emparant-se a un reduccionista sentit de la catalanitat. El Bou és català i reusenc des de fa més de sis-cents anys.

Dins de Info Bou | Sense comentaris »

Què és un Bou?

Enviat per elboudereus el dia 4th March 2008

Definició de l’Enciclopèdia Catalana:

bouplatja.jpg

Bou

Mamífer remugant de peu rodó, mascle, de la família dels remet(“”,”",”",”bòvids”)bòvids, de gran talla (2 m de llargària i 1,5 m d’alçària a la creu), de cap gros i massís, amb banyes punxegudes (bé que hi ha formes sulles), recurvades enlaire i potents. Té la pell coberta de pèl curt, de coloració diversa (negra, castanya, etc) o clapada. La forma domèstica deriva de diferents espècies salvatges, possiblement de l’ur, i fou originàriament domesticat a l’Àsia, 10 000 anys aC. El bou és el menys dòcil dels animals domèstics, i és anomenat sovint per això bou brau o simplement brau; el seu caràcter agressiu no el fa apte per a les labors agrícoles, llevat de quan és castrat, i és destinat sobretot a la propagació de l’espècie. La necessitat de castrar la major part dels individus per tal d’obtenir-ne un rendiment com a animals de tir, de labor o d’escorxador, ha fet que, en l’ús comú, el mot bou tendeixi a especialitzar-se en aquest sentit remet(“”,”",”1″,”bou 1 2″)<!–bou 1 2–> i que alguns sinònims, especialment brau i toro, siguin emprats per a designar el bou no castrat. La femella del bou és la vaca, i els individus joves són anomenats jònecs i, si no passen d’un any, vedells. Llur crit és anomenat mugit o mugiment, bramul, bram i braol. Viuen uns quinze anys. El bou és representat per nombroses races, repartides per tots els continents, diferents per l’aspecte (especialment el color del pelatge), i per les dimensions, i sobretot segons les característiques de millora genètica artificial introduïdes per l’home per obtenir-ne un millor rendiment. Les races poden ésser agrupades segons el tipus de perfil del cos, segons llur distribució geogràfica o segons les aptituds que tenen. Les principals races (individus longilinis i de perfil gairebé còncau) de bous destinades, per encreuament amb vaques de la mateixa raça, a l’obtenció de femelles (vaques) lleteres, són l’holandesa, la bretona, la simmenthal, la friburguesa, la suïssa, la jersey i la guernesey; les destinades a producció de carn (individus brevilinis i hipermètrics, amb metabolisme baix) són sobretot la durham, l’aberdeen-angus , la galloway, la hereford i la charolaise; les destinades al treball són principalment la gascona i la romanyola; i, com a mixta, la pirinenca. D’altres races de bous, degudament seleccionats i ensinistrats, són destinades a les corregudes de bous.

Dins de Info Bou | Sense comentaris »

El Bou del pessebre

Enviat per elboudereus el dia 21st December 2007

aviaamp.jpg

El bou del pessebre

El bou del pessebre és un bou apòcrif. Va aparèixer tardanament, com la mula, prop de la menjadora on van posar Jesús. En la predicació cristiana hi ha lectures negatives d’aquests dos animals soferts. Un rector de poble, en una homilia de missa del gall, en feia una de moralitzant que no deixava gaire bé les bèsties del pessebre: deia el bon home que, bàsicament, hi ha dues maneres de viure el Nadal: com sant Josep i la Mare de Déu, contemplant el pessebre, o com el bou i la mula, afartant-se.

D’altra banda pel fet d’estar castrat, algú ha vist en el bou un símbol d’esterilitat que, segons una tradició posterior, reforçaria iconogràficament la virginitat de Josep i Maria, quan la virginitat no és estèril sinó radicalment fecunda.

Però hi ha també en la tradició judeocristiana lectures positives del bou de Betlem. A la Bíblia, el bou és un dels béns més preuats: “No cobegis la casa d’un altre… ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que li pertany” (Dt 5, 21). La carn del bou, juntament amb la de l’anyell i la del cabrit, no era prohibida

(Dt 14, 4). Quan Samuel s’acomiada d’Israel pregunta retòricament: “A qui he pres el bou o bé l’ase? A qui he oprimit? A qui he maltractat?” (1 Sa 12, 3).

Quan Francesc d’Assís a Greccio va fer el primer pessebre vivent de la història, va ajuntar per primera vegada un bou i una mula. El bou i la mula no solien compartir estable. Francesc, que se sentia germà de tota criatura, fins i tot del llop, va unir, simbòlicament, dues menes d’animals prop del Rei de Reis. Potser com un ressò de la reconciliació universal profetitzada per Isaïes: “La vaca i l’óssa pasturaran juntes, jauran plegades les seves cries. El lleó menjarà palla com el bou, ningú no serà dolent ni farà el mal en tota la muntanya santa” (Is 11, 7), o també evocant la fidelitat de l’animal: “Un bou coneix el seu propietari i un ase l’estable del seu amo, però a mi Israel no em coneix, el meu poble m’ignora” (Is 1, 31).

A l’Evangeli, Jesús respon al cap de la sinagoga que l’acusa d’haver vulnerat el repòs del dissabte apel·lant, potser amb humor, a aquest animal domèstic: “No és veritat que també en dissabte tots deslligueu el bou i l’ase de l’estable i els porteu a l’abeurador?” (Lc 13, 15) i també proposa als seus adversaris una situació límit: “Si a un de vosaltres li caigués al pou en dissabte el fill, o tan sols el bou, no el trauria tot seguit?” (Lc 14,5).

Jesús va anunciar als seus seguidors que el seu jou era suau i la seva càrrega lleugera (Mt 11,29).

El jou servia també per junyir els bous, però en el llenguatge cristià esdevé sinònim de la creu i l’home s’associa a aquest animal feinejador. El jou cristià no representa una manca de llibertat, sinó, més aviat, una altra manera de fer les coses. El cristià no les fa a soles perquè el jou junyeix dos animals. El cristià tot ho ha de fer associat a Jesús. Ell camina al seu costat.

La patrística va interpretar en la visió d’Ezequiel la naturalesa dels àngels: intel·ligents com l’home, poderosos com el lleó, laboriosos com el bou i veloços com l’àliga.

Dionís Areopagita resumeix la mística del bou amb aquests termes: “La figura del bou marca la força i la potència, el poder d’obrir solcs intel·lectuals per tal de rebre les pluges fecundes del cel”.

Ramon Llull aprengué la lliçó d’un bou que remugava i l’associà també a la filosofia. Sant Tomàs d’Aquino era pròcer i de contextura ferma. Els seus condeixebles del Rin, irònics, l’anomenaven amb el sobrenom del “bou mut de Sicília”. El creien embadocat i com oprimit pel seu mestre Albert Magne. Ho explica el biògraf Tocco. Però, un dia, després d’una brillant dissertació, Albert va dir als estudiants: “Li dieu el bou mut, però us asseguro que aquest bou farà uns bramuls tan grans amb la seva ciència que ressonaran per tot el món”.

El bou és present a la toponímia: així Oxford i Bòsfor, que signifiquen el pas dels bous. També en l’heràldica, en la gastronomia, en la rondallística, en les dites populars…

Jaume Aymar i Ragolta

(Publicat al diari AVUI el dia 25 de desembre de 2002)

Dins de Bous del món, Info Bou | Sense comentaris »

Per Sant Pere “Bou i arròs”

Enviat per elboudereus el dia 19th February 2007

bouiarros.jpg

A Reus per Sant Pere bou i arròs” és un refrany que tot i que ja no es diu avui dia, va ser força conegut dins i fora de la ciutat. Mostra n’és que Joan Amades el recull dins l’apartat de refranys del volum de cançoner de Folklore de Catalunya (Barcelona: Selecta, 1951 p.1217). Fins i tot s’ha inclòs dins dels 25.000 refranys que conté la contemporània obra Tots els refranys catalans d’Anna Parés (Barcelona: Ed. 62, 1999 p.486). Però a part del refrany, què en sabem més? El folklorista Ramon Violant i Simorra ho explica a Etnografia de Reus i la seva comarca (Barcelona: Ed. Alta fulla, 1990, p.659) referint-se al menú de la Diada de Sant Pere: “el matí es tenia un plat a taula amb avellanes torrades i coca per a convidar els visitants a la casa. El dinar clàssic era el bou i arròs. Això és, arròs a la cassola per primer plat i bou rostit per entrant. Per postres, crema o bunyols de pasta adobada i coca adobada, d’elaboració casolana”. Aquesta menú tradicional no ha arribat fins als nostres dies ni molt menys, ja al 1923 Pere Cavallé deia: “La decadència dels costums tradicionals estava ja iniciada [...] eren molts pocs els veïns que complissin amb el precepte aforístic de “Per Sant Pere bou i arròs”. De les diverses famílies que jo tractava, únicament la d’en Celestí Ferrando, l’impressor, seguia el costum. La senyora Dolors, l’esposa d’en Ferrando, deia, amb certa emoció, que el seu pare tenia per deure ineludible el menjar bou amb arròs el dia de Sant Pere i que ella, en homenatge als avantpassats, seguia fidel a la culinària tradició” (P. Cavallé Festes i Costums de Reus. Reus: Centre de Lectura, 1990 p.72).
Els temps ha canviat, per les festes de Sant Pere homes i dones tenen ganes d’estar al carrer i no pas tancats a la cuina elaborant el menú que explicava Ramon Violant. Per recuperar aquesta tradició, caldria adaptar-la als nous temps: passar de ser una menjada familiar a una de comunitària i fondre l’arròs a la cassola i el bou rostit en un sol plat. A partir de dos elements bàsics com són el Bou i l’arròs, cada cuiner o cuinera faria el plat al seu gust i a la seva mida, talment com el Masclet, que a partir de dos elements bàsics com són el Vermut i el Plim cadascú els combina com més li plau.
No inventem res, de menges comunitàries per festes n’hi ha arreu dels Països Catalans: l’espineta amb caragolins per Santa Tecla a Tarragona, el ball de coques dels pobles del Priorat, el ranxo de Ponts, les calderes de Sant Antoni de Massalfassar o la truita amb suc d’Ulldemolins. La idea no seria fer una festa gastronòmica com pot ser la calçotada de Valls, sinó dotar a la Festa Major de Sant Pere d’una menja tradicional, senzilla i energètica que serveixi per fer coixí per aguantar les hores de festa que calguin.

Dins de Info Bou | Sense comentaris »

Cap de Bou

Enviat per elboudereus el dia 26th December 2006

capdebou.gif

Cap de Bou, poema visual de Joan Brossa concebut el 1969 i editat el 1982. La A majúscula llatina prové de l’alfabet grec, probablement a través de l’etrusc. La A grega deriva d’una forma semítica, estilització probable del dibuix d’un cap de bou (alef en hebreu) dels jeroglífics hieràtics. Per això Brossa agafa la primera lletra del nostre abecedari i li dóna la volta, per retrobar un dels símbols de la nostra cultura catalana i mediterrània com és el Bou.

Dins de Info Bou | Sense comentaris »

Festes de Bous a Reus (III), per Salvador Palomar

Enviat per elboudereus el dia 25th December 2006

boumani.jpg

LES FESTES DE BARRI

Les festes en les quals trobem mes sovint referit el costum de fer córrer bous son les festes de barri. En parlar de festes de barri ens cal diferenciar entre les festes de carrer que es desenvolupaven la setmana següent del Corpus, a les quals ja hem fet referència anteriorment, i les que tenien lloc en altres moments de l’any, principalment a l’estiu. Aquestes eren una mena de petites -i no tant petites- festes majors que un conjunt de carrers feia en honor al sant Patró del barri, be perquè existia alguna capella, en l’àmbit del barri, dedicada a aquest.
Les festes de barri dedicades a les capelles, les tenim documentades des de començaments del segle XVIII (1702, barri de I’Hospital). Amb diverses interrupcions i notables transformacions, constitueixen un tipus de festa popular que ha arribat fins als nostres dies.
Disposem, a les actes del Consell de la Vila, d’una detallada descripció de les antigues festes de barri, datada el 24 de juny de 175ó. En aquesta ocasió el Consell vol privar “las festas que feyan los barris a las capellas de los respectius Portals y casi tots los demés carrers” per ser mes pròpiament “divertiments humans que no dedicació y consagració de cultes als Sants, puix lo que merament concestian era en fer los Sacristans y Sacristanas, acompanyats de musica, matinades per las cases enramant las portas de espígol o altres odoríficas herbas, fer correr per tota la vila, amb gran albarot de xichs y grans, un bou o vadell, y despres fentlo matar y tallar, repartirlo venent entre los del barri o carrer en no poch dany de las comunas carnisserias…”. Val a dir que en el fons d’aquest intent de prohibició, no reexida a la llarga, hi trobem els perjudicis econòmics que aquestes festes ocasionen tant als establiments municipals com a les captes de la pròpia església.
Aquesta referència documental ens indica que l’animal era mort després del correbou, però sembla que no ho era públicament- i que la seva carn era repartida a venuda entre el veïnat, a l’estil de diverses celebracions del mateix tipus que han perdurat fins als nostres dies.
Malauradament, tenim ben poques notícies de les festes de barri de la primera meitat del segle XIX i del seu contingut, tot i que podem constatar que n’hi havia. A partir del 1860, a Reus, amb l’existència de premsa diària impresa, la quantitat d’informació de que disposem augmenta considerablement i podem fer un seguiment de les festes de barri, en que es constata la repetida presencia de correbous en els programes de diversos barris: el de Santa Anna, el de Sant Jaume i, sobretot, el de Sant Magí (l’Illa).
El córrer la vedella solia tenir lloc a primera hora de la matinada. Així podem llegir als programes: “Sobre las tres de la madrugada se correrà por las calles una ternera” (Barri de Sant Jaume, 1863) o be “en la madrugada del dia 26 hubo una corrida de un toro” (notícia de la celebració de la festa del barri de Santa Anna, 1864). Aquest costum de fer bous a la matinada, que es conserva en algunes festes de barri actuals de la comarca, sembla ser, pel que fa a l’horari, característic d’aquest tipus de festa, probablement perquè, en trobar-se els carrers lliures d’activitat quotidiana, era mes fàcil desenvolupar l’acte sense problemes. Aquest no es, però, el cas de la Festa Major.
Com ja s’ha descrit, l’acte consistia a córrer davant la vedella pels carrers en festa. No hem trobat referències explícites a la mort de l’animal, la qual cosa ens fa suposar que, o no el mataven, o, si ho feien, era fora del context festiu.
Cap el 1876, del barri de Sant Magí, tenim la notícia que “por la tarde tenian dispuesta una ternera habiendo pedido permiso para torearla durante la noche” i el programa d’aquest mateix barri de l’any 1880 ens parla de “parodia de corridas”, la qual cosa ens fa suposar que, a mes de la cursa pels carrers, s’havien desenvolupat pràctiques tauromàquiques en un recinte mes o menys definit. No hi ha, però, cap notícia de curses de braus o de la presencia de torejadors en aquestes festes de barri. D’altra banda, s’apunta un to burlesc en el desenvolupament de l’acte.
Podríem insistir en altres exemples, però en línies generals sembla prou definit el costum.
Pel que fa al costum del bou embolat no hem trobat, per ara, cap altra referència històrica, relativament propera, llevat del programa de festes de Santa Càndida, a Falset, el 1863, en el qual s’afirma que a les dues de la tarda del dia 6 de setembre “se correrà en la plaza de la Constitucion un toro embolado”, i encara en desconeixem les característiques.
El costum de fer córrer la vedella, a Reus, es deuria perdre en els darrers anys del segle passat (XIX). Bofarull (el 1880) ens diu “Sia per lo que’s vuila, la costum de córrer la badella se pot donar per perduda a extinguida”. I Pere Cavallé afirma, el 1889, referint-se a la Festa Major: “Se feyan festas populars que proporcionavan molta animació, com per exemple: córrer la badella, fer cossos, balls representats y fins torres; tot això avuy ja no’s fa”. La manca de referències a la premsa local i als programes de festes que coneixem de l’època ens confirmen que, efectivament, cal donar per pràcticament desaparegut el costum cap al 1890, com a més tard.
No es aquest el cas de diverses poblacions de la comarca, en les quals el costum persisteix, lligat ales festes de barris.
A l’actualitat son, almenys, dues poblacions les que fan bous. Ambdues per festes de barri, als voltants del Corpus. Són Mont-roig del Camp (Barri de Dalt) i Cambrils (Barri de l’Eixample).
A Mont-roig hi ha també bous per la Fira. A Reus, fa uns anys, algun barri havia fet festes amb vedelles. Igualment s’han fet festes amb bous en altres poblacions de la comarca corn Hospitalet de l’Infant o, dins el mateix terme de Mont-roig, a la banda de la platja.
Extret de: Salvador Palomar, Festes de Bous a Reus, notícia històrica Carrutxa, Reus, 1988.

Dins de Info Bou | Sense comentaris »

Festes de Bous a Reus (II), per Salvador Palomar

Enviat per elboudereus el dia 25th December 2006

f1000019.JPG

FER VEDELLES

Amb el nom de córrer la badella, simplement, fer vedelles, es coneixia a Reus el costum de fer bous, costum que hauria tingut un notable arrelament tant a la ciutat corn en altres poblacions de la comarca. Consistia, bàsicament, a fer córrer pels carrers de la vila una vedella, amb motiu de la Festa Major o les festes de barri.
La Festa Major, per Sant Pere, es caracteritzava, segons Antoni de Bofarull, per les diversions de balls, torres, badelles y cóssos. Bofarull, que publica el 1880 el seu llibre referit als costums reusencs de la primera meitat del segle XIX, coincideix amb altres autors locals a afirmar les concordances entre els actes de la Festa Major i les festes de barri de la vuitada de Corpus.
Bofarull dedica un capítol del seu llibre al tema, i ens descriu el costum així: “Si’l cos de ruchs es un preludi dels hipodroms, la badella era una pretensio tauromàquia, despullada de tota barbaritat. Lo correr la badella, costum ja casi desapareguda en lo poble de que m’ocupo, no era diversio exclusiva de allí, perque en molts altres pobles de Catalunya s’ha practicat, y no fa molts anys que la vaig veurer anunciada en festas de comarcas mes inmediatas al Pirineu, y consistia en avisar, pera que tothom estigues previngut y s’evitessen desgacias, que si tal hora se soltaria una badella, y que se la faria correr per tal o qual carrer”.
Pel que apunta Bofarull, en aquesta època, no es deuria donar mort a l’animal i la diversió consistia a córrer i fer córrer l’animal mes que altra cosa. Bofarull indica que no es solien produir accidents greus: “Se podria citar lo cas raro de algú que, fugint se girés un peu, però succeheix també un dia de alarma en una professo, ó quant hi ha coredissas en temps de barricadas” i cita una anècdota que probablement s’inspira en un fet real: “de ficarse la badella, per exemple, en una botiga de plats y ollas, però la trancadissa que’n resulta no deixarà de fer ríurer, y no plorara l’amo dels plats trencats, perquè com l’Ajuntament l’indemnizarà (cosa no difícil de lograr sobre tot si’s te un parent regidor), encara ha de benehir la badella, que, en pochs minuts, li ha fet despatxar mes mercaderia que no hauria despatxat en dos mesos o pot ser en sis”.
Extret de: Salvador Palomar, Festes de Bous a Reus, notícia històrica Carrutxa, Reus, 1988.

Dins de Info Bou | Sense comentaris »

Festes de Bous a Reus (I), per Salvador Palomar

Enviat per elboudereus el dia 25th December 2006

f1.jpg

EL BOU ENFLOCAT

Un primer costum al qual hem de referir-nos, tot parlant de la tradició de correbous a la vila reusenca, es el conegut amb el nom de bou enflocat. Aquest costum, recollit per diversos autors, es descrit per Joan Amades com a corresponent a la diada del Corpus: “Antigament, a Reus, al matí, havien deixat anar un bou que voltava pels carrers i que la fadrinalla empaitava i atiava a crits. La correguda del bou havia donat lloc a molt aldarull i renou i les autoritats es veieren obligades a reprimir el costum, puix que arribava a fer enutjos el trànsit per la ciutat. La bestiola anava tota enflocada i enfaramallada, i el fet d’arrencar-li alguna de les cintes o flocs constituïa una valentia i una proesa. El costum va donar origen a la comparança enflocat com el bou de Corpus. Sembla que aquest costum no havia estat privatiu de Reus, sinó que s’havia practicat també per d’altres poblacions…” Aquest sembla un joc ben antic de correbous.
Cal dir que el costum d’ataviar bous en les festes de celebració del Corpus i la seva vuitada es troba ben documentada i ha persistit, en algunes poblacions, fins a temps actuals. Cal tenir en compte que un primer tipus de festes de barri -festes de carrers que afecten només a una zona de la població- son les que es celebren tradicionalment en la setmana següent al Corpus.
I en aquestes festes hi trobarem sovint els bous.
El bou enflocat, però, pot estar relacionat amb una altra practica, estesa arreu d’Europa, i pròpia, entre altres, de les diades de Carnaval. Consisteix a passejar, guarnit amb unes i cintes, un bou pels carrers de la població que es portat finalment a l’escorxador o sacrificat públicament.
El fet de matar un bou en diades assenyalades era comú a moltes poblacions. La seva carn era repartida entre la població en general, més endavant, entre els pobres. Aquest costum va estar vigent, a Reus, fins al segle passat. Ja al segle XVI sabem que es matava el bou per Carnaval, Corpus i Sant Pere.
Desconeixem, però, el tipus de cerimònia que podia acompanyar la mort del bou, si es que n’hi havia alguna.

Extret de: Salvador Palomar, Festes de Bous a Reus, notícia històrica Carrutxa, Reus, 1988.

Dins de Info Bou | Sense comentaris »

El Bou festiu, per Jan Grau

Enviat per elboudereus el dia 24th December 2006

 bou1.jpg

EL BOU

En general es dona per acceptada la teoria que el bou del bestiari festiu és un element supervivent de l’antic entremès del Naixement de Jesús, que sortia a les processons del Corpus medieval. Si repassem el que coneixem dels bous amb atenció desseguida descobrirem que aquesta afirmació només és parcial i que de bous festius n’hi ha més d’una mena.

En primer lloc, tot l’entremés de Betlem dels segles XV i XVI, anava muntat damunt d’una roca o castell, és a dir un cadafalch amb rodes com els dels msiteris de Setmana Santa, però amb persones reals en lloc de figures. Si tenim en compte l’amplada dels carrers d’aquells temps per on passava la processó, podem deduïr les dimensions de la roca i per tant és ben fàcil de suposar que a dalt tot els`personatges que hi apareixien eren vius.

Per altra banda trobem el bou de cartró o de fusta com un animal manso i de lluïment, qui sap si com a reminiscència arcaica dels cultes antics als animals estèrils, als que s’honorava per demanar fertilitat. Si donem un cop d’ull al Naixement, ens trobem amb un bou i una mula, tots dos animals estèrils que fan companyia a un Sant Josep i a una Verge Maria, també estèrils a la seva manera.

Aquest bou festiu, a la Barcelona del segle XV depenia del gremi de carnissers i tenia un caire representatiu, havent servit de cavalcadura per al portador del penó del gremi. Un exemple el trobem a l’any 1589, quan es van fer festes per l’entrada de Felip II, dalt del bou hi anava un dels prohoms cavalcant la simulada bèstia; en arribar devant del monarca descavalcà i li donà la mà.

A Catalunya no s’estil.len actualment entremesos muntats per persones, però a França, l’ase de Pézénas anava muntat per un nen i una nena. A la ciutat belga d’Ath, per la festa de la Ducasse, l’àliga bicèfala que es portada per un home va cavalcada per un nen i el Cheval Bayard, un enorme caval de sis metres d’alt i portat per setze persones, porta a dalt a quatre nens que representen els fills d’Amion. Potser la mulassa de Solsona que va muntada per un ninot setcentista que funa un cigar, anomenat Antonio Ricu, potser és un referent que ens indica que antigament alguns entremesos animals anaven cavalcats.

Des del segle XV al XVII el bou va sortir amb assiduïtat. Al 1716, el Decret de Nova Planta de Felip V va acabar amb la importància dels gremis a la processó i el gremi de graners, que en aquell temps es feia càrrec del bou, el van lliurar a la parròquia del Pi on hi tenien un altar. Sembla que amb els anys la figura anà perdent el seu caràcter solemne, perque a finals del segle XVIII era anomenat popularment l’ase del Pi. El darrer cop que va sortir al carrer va ser l’any 1839, per les celebració del final de la Guerra dels Set Anys.

En aquest darrer període el bou havia perdut el seu sentit representatiu i anava davant la processó, just després del venedor de ventalls com consta en els fulls de rengle de l’època. El seu paper era juganer i envestia al públic.

A la tradició catalana s’ha representat a Sant Sadurní acompanyat d’un bou o d’un brau. No deixa de ser curiós que tant el gremi de carnissers com el de graners, a molts indrets de la nostra geografia tenien aquest sant com a patró.

A més d’aquests dos tipus de bou en trobem una altra mena al Maresme. Antigament a Canet de Mar, per Carnaval sortia un bou anomenat momerota, que es passava les festes empaitant a tothom, especialment a les dones, donant cops de cap o etzibant guitzes a tort i a dret. El dimarts de Carnaval feia cap a la plaça on la gent se li tirava damunt per tustar-lo i massegar-lo. Finalment es decidia que havia de morir i tots els que tenien escopeta li engaven un reguitzell de trets de fogueig. Quan la bèstia queia morta es dessagnava i la gent anava a collir la sang amb tota mena de recipients. La simulació es feia perque sota la carcassa hi duien un bot de vi que feien rajar en el moment de la mort.

Les actuals momerotes de Mataró són bous moderns que pertanyen al bestiari de foc, perque les seves embestides són reblades per les carretilles que porten a les banyes. No es coneix que aquesta momerota tingui res a veure amb un anterior bou de la trdaició mataronina. El nom s’aplicava a un personatge que servia per fer por als nens i a un altre de carnavalesc que duia una figa lligada amb un cordill que penjava d’un pal i feia bovejar a la canalla.

Mentre la momerota de Canet lliga amb la tradició egipcia del bou Apis, que era entronitzat per tot un any i al final d’aquest era sacrificat. La de Mataró en canvi té a veure amb el bou embolat, constum que es manté en alguns indrets de les terres de l’Ebre i de la resta de península. Es tracta d’un bou real al que posen unes boles de greix a les banyes i les encenen.

A l’Edat Mitjana era molt comú a Catalunya el deixar anar bous pel carrer com a joc festiu. Avui a les terres de l’Ebre encara és un costum ben extés el deixar anar bous o vaquetes, fer el bou embolat o el bou capllaçat. No és estrany doncs, que els nostres avantpassat medievals tinguessin el bou de la processó com un bou solemne i representatiu, ja que el fet rebel i juganer de l’animal el tenien amb els de veritat.

D’antic es coneix la presència de bous festius a Manresa fins al segle XIX, a Valls al 1712, a Vic entre el segle XVIII i el XIX o a Tortosa a partir del 1557. Dels antics, el més característic és el de Solsona que durant molts anys va ser l’únic bou festiu que es mantenia en actiu.

Actualment ja tornem a tenir bous festius al carrer que fan companyia al de Solsona: les momerotes de Mataró que són dels anys 1979 i 1982; el bou de Tortosa recuperat a inicis dels 80 i que sembla més un brau que un bou; els de Barcelona i de Tarragona que formen part del seguici solemne….

Una menció especial mereix la vaca de Vacarisses, anomenada Xula i que va ser creada fent referència al nom de la població. Aquesta vaca s’ha casat fa poc amb el bou del Vendrell i d’ells es pot dir que cap dels dos podrà posar-li banyes a la seva parella perque ja en porten.

Jan Grau
28/2/97

Dins de Info Bou | Sense comentaris »

Què és el Bou de Reus? per Salvador Palomar

Enviat per elboudereus el dia 23rd December 2006

bou7.JPG

El bou de Reus és una bèstia festiva de nova creació, que surt per primera vegada al carrer el 24 de juny de 2004. La peça és obra de l’artista reusenc Manel Llauradó.
La figura, d’un gran realisme, representa un brau de color negre, de considerables proporcions. El seu cap és mòbil i pot acotar-lo, en posició d’envestir. Tot i que, potser, vulgui participar en els seguicis de Completes o la processó, el bou cerca el seu espai propi a la festa en les cercaviles, provocant al públic quan esbufega (deixant anar aigua pel nas) o empaitant els vianants. Al so dels tabals, i amb el rerafons d’algun tro, les evolucions de l’animal fan força respecte. És, per tant, una bèstia que vol provocar al públic i cercar la seva complicitat en el joc festiu.
El bou de Reus reivindica explícitament, la tradició d’aquest animal a les festes catalanes, a l’igual que en altres tradicions mediterrànies, allunyant-lo dels estereotips que el vinculen només a la corrida, cursa de braus a l’espanyola.
El bou de Reus reivindica explícitament, la tradició d’aquest animal a les festes catalanes, a l’igual que en altres tradicions mediterrànies, allunyant-lo dels estereotips que el vinculen només a la corrida, cursa de braus a l’espanyola.
Com en altres poblacions catalanes, la tradició de bous a la festa reusenca és important i es vincula històricament a la festa major de Sant Pere i les festes de barri que els diferents carrers de la vila organaitzaven, sobretot, a l’estiu, en honor dels seus patrons particulars. Unes festes en què no hi podia faltar el fer córrer la badella.
Per exemple, el juny de 1756, el consell de la Vila intenta prohibir “las festas que feyan los barris a las capellas de los respectius portals y casi tots los demés carrers” per ser més pròpiament “divertiments humans que no dedicació y consagració de cultos als sants, puix lo que merament concestian era en fer los sacristans y sacristanas, acompanyats de música, matinadas per las casas enramant las portas de espígol o altres odoríficas herbas, fer córrer per tota vila, amb gran albarot de xichs y grans, un bou o vadell, y després, fentlo matar y tallar, repartirlo venent entre los del barri o carrer, en no poch dany de las comunas carnisserias…”
Sembla que la mort de l’animal era estrictament funcional. És a dir que el bou s’escorxava, a banda de l’estricte ritual festiu, per tal de vendre la seva carn.
També al segle XVIII ja s’hauria fet alguna cursa de braus a l’espanyola. El 1733, amb motiu de l’extensió del prec de sant Bernat Calvó, se’n van celebrar dues, però fou un fet més aviat excepcional.
A banda d’aquestes corrides, més aviat excepcionals, i de l’habitual còrrer la badella, folkloristes com Joan Amades ens parlen del bou enflocat: “Antigament, a Reus, al matí, havien deixat anar un bou que voltava pels carrers i que la fadrinalla empaitava i atiava a crits. La correguda del bou havia donat lloc a molt aldarull i renou i les autoritats es veieren obligades a reprimir el costum, puix que arribava a fer enutjòs el trànsit per la ciuatat. La bestiola anava tota enflocada i enfaramallada, i el fet d’arrencar-li alguna de les cintes o flocs constituïa una valentia i una proesa. El costum va donar origen a la comparança enflocat com lo bou de Corpus. Sembla que aquest costum no havia estat privatiu de Reus, sinó que s’havia paracticat també per altres poblacions…”
La documentació de la que disposem -encara que recull sobradament el costum de matar bous i repartir-ne la seva carn en diades assenyalades com Carnaval, Corpus i Sant Pere- no precisa, però, la forma en que aquests bous eren sacrificats. La cerimònia descrita per Amades -arrelada en el món romà- era practicada en l’antigor en nombroses viles.

Sigui com sigui, a la ciutat hi ha una pràctica de correbous, que Bofarull descriu i valora, el 1880, afirmant que “si’l cos de ruchs és un preludi dels hipòdroms, la badella era una pretensió tauromàquia, despullada de tota barbaritat”. Efectivament, els programes de festes de barri del segle XIX i començaments del XX recullen aquest costum, tot i que sembla minvar amb el pas del temps
Així, Pere Cavallé afirma, cap el 1889, referint-se a la festa major de Sant Pere que “se feyan festas populars que proporcionavan molta animació, com per exemple: córrer la badella, fer cossos, balls representats y fins torres; tot això avuy ja no’s fa”. El cert, però, és que aquestes pràctiques festives van sobreviure el 1900 arribant, en el cas d’algunes poblacions de la comarca, fins al darrer quart del segle XX. La llei de Protecció dels Animals, el 1988, va suposar la definitiva desaparició d’un costum que havia anat perdent-se amb el pas dels anys.
Però si la pràctica de fer córrer les vedelles fou ben vigent, no és menys cert que la diferenciació entre aquests costums i les curses de braus ja es manifestà fa més d’un segle. En aquest sentit, podem citar de nou a Bofarull que, sense ambigüetat, posa per títol a un capítol del seu treball sobre costums locals “Lo córrer la badella, barbaritat que sols ho sembla, y menos quant se fan toros”. I és que, en plena Renaixença, les curses de braus ja havien esdevingut un símbol a combatre com a representació de la cultura espanyola.
El bou festiu a Reus obre un camí que possibilita reivindicar alhora les festes populars de bous, sense embrancar-se en problemes legals i ètics, derivats de l’ús d’un animal viu. I canviar l’animal per una carcassa, tampoc és nou. Ja fa molts anys que es practica -sobretot, amb els bous de foc- en moltes poblacions, per exemple, al Pirineu.
A més del joc de carrer que proposa, la colla del bou afegeix un altre component a la festa: l’atorgament de dos “premis”: la gorra de portador i una cagarada de l’animal, a persones que durant l’any, s’hagin fet mereixedores d’aquestes distincions.
Cada any volem premiar
a dos reusencs que han destacat;
a un donarem la gorra
pel molt que ha fet per la ciutat.
I, a l’altre, la cagarada,
per haver-nos putejat.

I és que la broma i la capacitat de crítica són també part important d’aquest trencament amb la normalitat quotidiana que representa la festa.

Dins de Info Bou | Sense comentaris »