Un dels balls nacional d’El Salvador és el Torito Pinto. En aquest una persona carrega a l’esquena un bou fet de fusta i cartró, i decorat amb guirnaldes de colors. Aquest “torito pinto” balla encabritat i es torejat per la resta de ballarins. Al ball també hi pot sortir un personatge disfressat de diable anomenat “El Cachudo” que esperona al bou a perseguir els altres ballarins i als músics.

Segons diuen aquest ball neix de la hibridació de la tradició ibèrica amb l’amerínida

Els instruments musicals són un xiulet i un tambor que acompanyen la cantada de la següent cançó:

“Hishta Torito Pinto,

hijo de la vaca mora,

veni echame una suerte

delante de tu señora.

Hishta Torito Pinto,

Pinto es la mora

tu madre, que con el cinto,

ya no te conoce ahora”

Sembla ser que el Torito Pinto també pot armar les seves banyes amb carretilles i focs artificials, talment com el bou embolat. En aquesta variant poden haver-hi més d’un “torito pinto” i el ball i la música passen a un segon terme i la importància del joc consisteix en la persecució del públic per part del “Torito pinto”.

Bumba-meu-boi, boi-bumbá o pavulagem és una dansa folklòrica popular brasilera. En aquesta hi participen personatges humans i animals fantàstics que giren al voltant de la mort i la resurecció d’un Bou.

L’origen del boi-bumba es remunta al segle XVIII i s’origina al voltant de les comlpexes relacions entre els esclaus i els propietaris al si de les explotacions colonials, i s’hi veuen les condicions socials dels esclaus negres i indis.

Aquesta dansa abraça la sàtira, la comèdia, la tragèdia i el drama, i s’insisteix en el contrast entre la fragilitat de l’ésser humà i la força bruta del Bou.

La festa del boi-bumba neix al Nord-est del Brasil i es va expandir per tota l’Amazònia brasilera. Aquesta festa porta nombrosos assitents al festival folklòric de Parintins, ciutat la qual fa la representació des de 1913.
Des del punt de vista teatral, la festa s’inspira en la tradició del teatre religiós medieval, tant des del punt de vista de la representació com de la posada en escena i destinades a la popularització d’obres religioses destinades a lluitar contra el paganisme.

El bou o brau és símbol de força i poder, significat que es mostra intrínsec en la mateixa etimologia del mot: irritadís i valent per a la lluita, violent que té una rudesa desagradable (Diccionari català, valencià, balear. Alcover-Moll). La simbologia del bou prové d’un culte preindoeuropeu i és un element comú a les cultures de la conca mediterrània i, fins i tot, fora d’ella; de manera que el trobam present a la cultura egípcia, amb el déu Apis, a la cultura micènica (la Grècia arcaica), a la cultura minoica (la Creta del minotaure meitat brau, meitat humà), al culte mitraic del Pròxim Orient (que s’estengué fins a la mateixa Roma) i, fins i tot, a l’Antic Testament, dins un passatge de l’Èxode on es descriu el culte mitjançant la representació d’un bou d’or. També es documenta aquest culte a les illes de la Mediterrània central (Sicília i Malta) i occidental (Còrsega, Sardenya, Mallorca i Menorca), així com a la península Ibèrica. Encara avui queden reminiscències d’aquest culte, com és el cas de l’Índia on és una animal sagrat o –de manera força difuminada i mancat del seu simbolisme primigeni– a la tauromàquia de la Península.

En la mitologia talaiòtica el bou seria la representació de la divinitat protectora de la fecundació, de la vida i de la força poderosa de la mateixa, és a dir, més que un déu es tractaria de la manifestació de la força d’aquest. És el que hom anomena hierofània (del grec hierós = sagrat, i phainomai = manifestar-se). En la cultura talaiòtica documentam un ampli ventall de la iconografia tauromorfa, es tracta de figures amb una variada tipologia, com banyes de bronze o argila, bouets de cos sencer de bronze, banyes rematades amb petits caps de bronze, caps de bronze o fins i tot sarcòfags de fusta amb forma de bous. Aquestes representacions van lligades a idees funeràries i cultuals amb un caràcter màgic, és per això que es documenten en santuaris i coves funeràries d’alt rang, on s’enterraven possiblement els caps de les tribus, poderosos guerrers, i els sacerdots encarregats del culte. Referent als caps de bou de bronze (els millors exemples són els famosos caps de bou de Costitx, que a dia d’avui es troben a milers de kilòmetres de la seva illa), també s’ha assenyalat que podrien ser acroteris, mascarons de proa d’embarcacions capturades per indígenes baleàrics, o acroteris d’embarcacions talaiòtiques que acabaren oferint-se als santuaris dels poblats.

La lletra א (Àlef) és la primera lletra de l’alfabet hebreu. També pren el valor numèric de d’un. La seva forma ve d’un cap de bou que li dóna nom.

Usos d’àlef:

• Designa la veritat, ja que és la inicial d’aquesta paraula
• Es referix al conjunt dels nombres infinits en matemàtiques
• En l’obra de Jorge Luis Borges és sinònim de la totalitat

El bou del pessebre

El bou del pessebre és un bou apòcrif. Va aparèixer tardanament, com la mula, prop de la menjadora on van posar Jesús. En la predicació cristiana hi ha lectures negatives d’aquests dos animals soferts. Un rector de poble, en una homilia de missa del gall, en feia una de moralitzant que no deixava gaire bé les bèsties del pessebre: deia el bon home que, bàsicament, hi ha dues maneres de viure el Nadal: com sant Josep i la Mare de Déu, contemplant el pessebre, o com el bou i la mula, afartant-se.

D’altra banda pel fet d’estar castrat, algú ha vist en el bou un símbol d’esterilitat que, segons una tradició posterior, reforçaria iconogràficament la virginitat de Josep i Maria, quan la virginitat no és estèril sinó radicalment fecunda.

Però hi ha també en la tradició judeocristiana lectures positives del bou de Betlem. A la Bíblia, el bou és un dels béns més preuats: “No cobegis la casa d’un altre… ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que li pertany” (Dt 5, 21). La carn del bou, juntament amb la de l’anyell i la del cabrit, no era prohibida

(Dt 14, 4). Quan Samuel s’acomiada d’Israel pregunta retòricament: “A qui he pres el bou o bé l’ase? A qui he oprimit? A qui he maltractat?” (1 Sa 12, 3).

Quan Francesc d’Assís a Greccio va fer el primer pessebre vivent de la història, va ajuntar per primera vegada un bou i una mula. El bou i la mula no solien compartir estable. Francesc, que se sentia germà de tota criatura, fins i tot del llop, va unir, simbòlicament, dues menes d’animals prop del Rei de Reis. Potser com un ressò de la reconciliació universal profetitzada per Isaïes: “La vaca i l’óssa pasturaran juntes, jauran plegades les seves cries. El lleó menjarà palla com el bou, ningú no serà dolent ni farà el mal en tota la muntanya santa” (Is 11, 7), o també evocant la fidelitat de l’animal: “Un bou coneix el seu propietari i un ase l’estable del seu amo, però a mi Israel no em coneix, el meu poble m’ignora” (Is 1, 31).

A l’Evangeli, Jesús respon al cap de la sinagoga que l’acusa d’haver vulnerat el repòs del dissabte apel·lant, potser amb humor, a aquest animal domèstic: “No és veritat que també en dissabte tots deslligueu el bou i l’ase de l’estable i els porteu a l’abeurador?” (Lc 13, 15) i també proposa als seus adversaris una situació límit: “Si a un de vosaltres li caigués al pou en dissabte el fill, o tan sols el bou, no el trauria tot seguit?” (Lc 14,5).

Jesús va anunciar als seus seguidors que el seu jou era suau i la seva càrrega lleugera (Mt 11,29).

El jou servia també per junyir els bous, però en el llenguatge cristià esdevé sinònim de la creu i l’home s’associa a aquest animal feinejador. El jou cristià no representa una manca de llibertat, sinó, més aviat, una altra manera de fer les coses. El cristià no les fa a soles perquè el jou junyeix dos animals. El cristià tot ho ha de fer associat a Jesús. Ell camina al seu costat.

La patrística va interpretar en la visió d’Ezequiel la naturalesa dels àngels: intel·ligents com l’home, poderosos com el lleó, laboriosos com el bou i veloços com l’àliga.

Dionís Areopagita resumeix la mística del bou amb aquests termes: “La figura del bou marca la força i la potència, el poder d’obrir solcs intel·lectuals per tal de rebre les pluges fecundes del cel”.

Ramon Llull aprengué la lliçó d’un bou que remugava i l’associà també a la filosofia. Sant Tomàs d’Aquino era pròcer i de contextura ferma. Els seus condeixebles del Rin, irònics, l’anomenaven amb el sobrenom del “bou mut de Sicília”. El creien embadocat i com oprimit pel seu mestre Albert Magne. Ho explica el biògraf Tocco. Però, un dia, després d’una brillant dissertació, Albert va dir als estudiants: “Li dieu el bou mut, però us asseguro que aquest bou farà uns bramuls tan grans amb la seva ciència que ressonaran per tot el món”.

El bou és present a la toponímia: així Oxford i Bòsfor, que signifiquen el pas dels bous. També en l’heràldica, en la gastronomia, en la rondallística, en les dites populars…

Jaume Aymar i Ragolta

(Publicat al diari AVUI el dia 25 de desembre de 2002)

Els Toritos de Petate. Una tradició d’origen africà portada a Amèrica pels esclaus de llengua bantu el segle XVII.

Els Toritos de Petate no només estan presents a Michoacán sinó a Mèxic i Llatinoamèrica, des d’Humahuaca, al nord d’Argentina, fins a Sonora. I que per la disparitat de llocs on es troba no se li pot atribuir un origen indígena. Assenyalen que alguns investigadors han esgrimit el totemisme bantu com a font originària dels Toros de Petate, però n’existeixen altres que consideren que és un punt encara fosc. Però que curiosament, el bumba-meu-boi de Pernambuco, al nord brasiler, importador d’esclaus bantu de les possessions portugueses del Congo, Angola i Moçambic, manté coincidències amb el toro dePetate de Morelia.Es diu Toro de Petate a totes aquelles manifestacions de dansa que comparteixen les següents característiques generals:

a) El toro o bou és una carcassa de fusta recoberta amb estores, fulles, cuir de vaca, paper o cartró, amb la figura d’un boví i el cap tallat en fusta. A excepció de la dansa registrada al nord d’Argentina on la moixiganga és un barret. Les banyes i alguna altra part són realment de l’animal. El crani, les banyes i la cua són els més comuns.

b) Es pot manipular l’estructura: ja sigui com un barret com en Argentina o sobre les espatlles del ballador, el qual es col·loca dins d’ella i li dóna moviment amb els braços, aquesta és la més comuna. N’existeix una altra que cobreix la cintura i és sostinguda per tirants de les espatlles del ballarí, el qual assembla que està muntant el toro.

c) La dansa es realitza en els dies de carnaval, preponderantment, com en el cas de Michoacán. O en el cicle del naixement-mort de Crist, en Corpus, Dia de la Candelaria, Dia de San Juan o Diumenge de Rams.

D) Les comparses tenen personatges bàsics que són comuns a grups distants en el geogràfic, i altres que són particulars de cada població. A Michoacán es troben: el toro, el caporal, la macha, que representa un garrotero sobre una mula, i antigament el pallasso.
La música era proporcionada per un conjunt de cuerdas i percussions, en l’actualitat s’empra una banda de vent.

e) La dansa recorre els carrers en processó, detenint-se en algunes cases on es convida que la comparsa realitzi una representació. Durant la mateixa han d’evitar els atacs del toro, tants els personatges de la dansa com el públic que segueix la comparsa. Com referència nomena que només es retribueix econòmicament els danzantes a Pernambuco i a la ciutat de Morelia.

f) La comunitat li concedeix al toro una sèrie d’atributs dels animals vius, la qual cosa mostra part de l’imaginari de la comunitat. La similituds que troba Amós són per exemple que: el toro porta un registre de propietari en un fierro; està associat a l’aigua, li donen en cas de beure, o també és una creença que porta aigua, la qual és simbolitzada per una beguda alcohòlica local. És immortal, encara que en certa part de la dansa se’l mati, però s’aixeca i segueix la representació.

h) El toro ve a representar a un grup dins de la comunitat o a tota ella. En poblacions grans, ens diu Jorge Amós, cada barri té el seu, en les petites només un. Però en ambdós casos sempre és present la competència entre barris o entre comunitats, arribant a la baralla ritual.

Però, assenyala, que independentment de la col·locació i materials emprats, sempre simula a un boví anomenat toro o bou, al qual se li anomena de farcell o farcell perquè és el material amb què es construeix.

Imitant en la dansa els moviments d’aquests animals, de vegades plàcids i d’altres violents.

Veiem com els toritos de Petate, com els bous festius catalans, tampoc comparteixen tradició ni història amb les corrides a l’espanyola, i que no mostren tampoc el vergonyós espectacle de la mort pública d’un animal.

Hi ha la falça creença que el bous són una festa exclusivament espanyola. El que sí que és cert és que la festa de bous espanyola sí que és la més sanguinària i detestable per l’exhibició pública que es fa del patiment de l’animal. Per a contestar aquesta creença comencem la sèrie Bous del Món, que complementa la sèrie Bous dels Països Catalans i que preten mostrar altres festes de bous del món que res tenen a veure amb la corrida.

Comencem el recull amb una festa flamenca de l’Estat Francès, ara que sembla que els flamencs de Bèlgica estan a punt d’aconseguir la independència.

Bugnicourt és un poble d’uns 1.000 habitants del nord de l’Estat Francès, de la regió de Nord-pas-de-Calais, un dels antics comptats que agrupa els territoris històrics de Flandes administrativament francesos i el comtat d’Artois. Aquesta regió limita al nord amb l’estat belga i a part del francès també s’hi parla el neerlandès, però en una situació precària com a la Catalunya Nord.
El Bou de Bougnicourt va ser batejat l’any 2002 amb el nom gal de Bougnus, i recupera la festa del bou d’un antic costum.

Fins al començament del segle vint, el dimarts gras, els carnissers anaven en processó pels carrers dels pobles, amb un bou ‘guarnit i decorat‘, com el Bou enflocat de Reus, i que serviria per les menges de la Pasqua a la Pentecosta.

La tradició era molt forta al país i el 1989 van voler recuperar d’una certa manera aquestes tradicions antigues.

És així com, al principi, un fermall gegant va ser construït i un bou de raça ‘Blava del Nord’ va ser cuit sencer i disfrutar per prop de 1000 convidats sota envelat, la gran festa rural del bou havia nascut.

Coneixent un èxit creixent, el Comitè d’organització de la Festa del Bou, sostingut per l’Ajuntament, va voler en un segon terme crear la seva bèstia, com és de tradició al país, el ‘Gegant Bou’, que va en processó al seu torn el dia de la festa del bou, fixat l’últim diumenge d’agost, s’uneix al grup dels gegants del Nord’ per a sortides fora vila.

A aquest Bou l’acompanyen una mena de Cavallets, però que tenen forma de Bou.