El sopar-concert de Bou i arròs del dia 24 de juny va vent en popa.

De moment ja tenim uns quants patrocinadors que s’han implicat en la recuperació d’aquest plat:

La carn de Bou la posa Casa Borrull

La verdura i les herbetes del rostit la posa Unió de Botiguers

El vi ranci pel rostit el posa De Muller

El pa el posa el Forn Cabré

Plats, gots i coberts el CRM

L’arròs el posa la Càmara Arrossera del Montsià

Aquest dissabte 31 la colla del Bou farem un dinar de Bou i arròs per a començar a carregar piles de cara a la Festa Major de Sant Pere. El dinar-stage serà a les Borges del Camp i durant el dia hi haurà diverses activitats:
-Assaig dels balls del Bou

-Dinar de Bou i arròs

-Tria de la Cagarada del Bou i de la Gorra de portador

-Tria del disseny de la samarreta del Bou per a la Botiga de la Festa Major

-Tirades de bitlles

-Xauxa i xerinola

Per a venir només necessiteu un requisit: ser del Bou. Ja ho sabeu, doncs.

Organitzat per la Papallona

Ramon Violant ens diu de la menja tradicional de Sant Pere:

“El dinar clàssic era el bou i arròs. Això és, arròs a la cassola per primer plat i bou rostit per entrant. Per postres, crema o bunyols de pasta adobada i coca adobada, d’elaboració casolana”

Però hi ha altres receptes catalanes més concretes, com aquesta.

També corre per internet una recepta valenciana d’arròs caldós de bou.

Els bascos també tenen una recepta.

I d’altres com un parell de bou estofat i arròs, un bou saltejat a la zíngara amb arròs pilaw,

o una recepta coreana (que guais que som).

Veiem doncs que el Bou amb arròs no té una recepta fixa, i que cadascú se la pot fer al seu gust, però el més fàcil és comprar-ho fet.

Un dels balls nacional d’El Salvador és el Torito Pinto. En aquest una persona carrega a l’esquena un bou fet de fusta i cartró, i decorat amb guirnaldes de colors. Aquest “torito pinto” balla encabritat i es torejat per la resta de ballarins. Al ball també hi pot sortir un personatge disfressat de diable anomenat “El Cachudo” que esperona al bou a perseguir els altres ballarins i als músics.

Segons diuen aquest ball neix de la hibridació de la tradició ibèrica amb l’amerínida

Els instruments musicals són un xiulet i un tambor que acompanyen la cantada de la següent cançó:

“Hishta Torito Pinto,

hijo de la vaca mora,

veni echame una suerte

delante de tu señora.

Hishta Torito Pinto,

Pinto es la mora

tu madre, que con el cinto,

ya no te conoce ahora”

Sembla ser que el Torito Pinto també pot armar les seves banyes amb carretilles i focs artificials, talment com el bou embolat. En aquesta variant poden haver-hi més d’un “torito pinto” i el ball i la música passen a un segon terme i la importància del joc consisteix en la persecució del públic per part del “Torito pinto”.

Explica Ezequiel Gort al seu llibre El treball i la festa que la primera Fira de Sant Jaume de Reus va ser l’any 1343 i que va haver-hi festa grossa. L’únic ball que s’explica que acompanyà als joglars és literalment: “…als juglàs que tocaren com los merçés balaren lo bou per vila e per la fira”.

Els mercers, els venedors de roba, van ballar el bou, fet que hem d’entendre com una mena de corre-bou. Gort explica que aquest bou va ser pagat per la vila i que era a “ops dels merçés que vondrien a la fira”. Es podria tractar d’un ball més o menys cosporatiu, portat pels mercers que anaven a vendre a la fira.

Ezequiel Gort també es pregunta quin tipus de bou va ser el de 1343, ja que pels costums de la vila podria ser capllaçat, embolat o enflocat, però el mateix Gort respon la pregunta optant pèr la possibilitat de bou embolat, ja que el municipi també va comprar dues lliures de candeles “que presaren de cera al bou”.

Finalment el municipi també va fer una altra despesa pel bou: “una lliura de pebre ops del bou que.n preseren”. I s’ha d’entendre que aquest pebre era per a condimentar el pobre bou que després del corre-bou seria matat, cuinat i menjat pels reusenc tal com es feia secularment a la ciutat per les grans solemnitats.

Veiem doncs, com els bous eren ben presents a la ciutat de Reus just quan Catalunya era un estat sobirà i independent. La història desmenteix a aquells que diuen que el Bou és impropi de la nostra ciutat, emparant-se a un reduccionista sentit de la catalanitat. El Bou és català i reusenc des de fa més de sis-cents anys.

Ja hem publicat al Picasa els àlbums de la sortida de Montbui i del dia del soci del CE Despertaferro.

A continuació us publiquen la traducció d’un article de 1955 de Lluïsa Vilaseca que va ser publicat al Semanario Reus 167:

“Com deia Pròsper de Bofarull, del més humil paper d’arxiu se’n pot extreure una dada històrica, així com de cada gota d’aigua del mar se’n pot extreure un gra de sal.

Així, recentment, en ho ha confirmat la troballa en un paper solt del nostre Arxiu, del nom de l’argenter autor del reliquiari de Sant Pere de la nostra església Prioral […]

Ens referim avui al significat històric i real de al coneguda […] “Per Sant Pere, bou i arròs”. Ignorem els fonaments del segon extrem de la mateixa, però en tant al primer, o sigui, al “Bou” i “Bous de Sant Pere”, existeixen proves documentals que va ser tradicional costum celebrar a la taula la festivitat de Sant Pere, Festa major de Reus, amb un plat de carn de bou o de vaca. Com diu Andreu de Bofarull, des de temps immemorial la “Vaca amb arròs” va ser, el plat preferent de tots els bons veïns de Reus el dia de Sant Pere, un costum que conservaven encara entre les antigues famílies de la seva època.

Amb aquesta finalitat, en els contractes d’arrendament de les taules de carnisseries, estava prevista la matança de bous per aquesta festa, fixant-se el número de bous que havien de ser sacrificats i els preus a què s’havia de vendre la carn.

Només en algunes èpoques de mancances, per guerra o pesta, es va precisar un acord especial del Consell. Per exemple el 13 de juny de 1604 els Jurats van consultar si “se matarien bous y quants”, al que van respondre els Consellers que “per lo dia de sant Pere se maten tres bous”. Exactament deu dies després els Jurats van consultar si “los bou se han de matar per lo dia de Sant Pere, sils parexerá que lo Consell fassa y taxa lo preu”, essent determinat que es “detallen a dos sous y sis diners la lliura” […].

Ja el 1437 els arrendataris de la carnisseria, Joan Forés i Ramon Aguiló, es van comprometre a servis bous de més de 100 lliures de pes, “bons e suficients”, a judici dels Jurats.

El 1503, a d’altres dos carnissers o “tallers” se’ls ordena que no sacrifiquin “sino quatre bous a les festivitats quels Jurats volran” i que “durant aquest temps de feste sia tingut dins la villa sols un taller que tall moltó y cretó y altra carn adjacent”.

Podríem citar moltíssims més exemples, però només reproduïm part del contracte d’arrendament de les taules de la carnisseria el 1597. En aquest mateix els carnissers “prometen y se obliguen que mataran vuit bous taulers, visurats per los senyors de Jurats […]”.