Ja haureu vist a la columna esquerra del bloc que hi ha un nou apartat anomenat Fotos del Bou que ens enllaça amb la pàgina del flickr que és un portal d’internet que ens permet tenir un àlbum de fotos en xarxa. S’ha començat a crear aquest àlbum del Bou, si teniu cap foto que vulgueu publicar, envieu-la al correu electrònic del Bou i crearem una nova entrada a l’àlbum.

EL BOU DEL VENDRELL
El Bou de Foc del Vendrell fou construït l’any 1986 a partir d’una estructura de fusta recoberta de pasta de paper. Va actuar per primer cop durant la Fira de Santa Teresa del mateix any. L’any 1991 va quedar molt malmès en una cercavila, quan el carretó dels coets es va encendre, la qual cosa motivà la reconstrucció del bou, que s’estrenà durant la Festa Major del Vendrell del 1992. Cal destacar que l’any 1996, per celebrar el desè aniversari de l’entitat, el bou vendrellenc fou l’amfitrió de la primera trobada de bous de Catalunya. Aquell dia, el 13 d’octubre de 1996 va tenir lloc l’enllaç entre el Bou del Vendrell i la Vaca Xula de Vacarisses. A l’acte hi assistiren els alcaldes de les dues viles, com a padrins els Diables del Vendrell i com a testimonis el Bou de Barcelona, la Momerota i la Momeroteta de Mataró, el Bou de Tortosa i el Bou de Tarragona.

Text i foto de Gerard Pouget

Tal com vam acordar a la darrera reunió, el Bou de Reus s’ha tornat a associat a l’Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya, i ells ahir i avui ens tenen en portada de la seva web. També ens han penjat la fitxa del Bou i ens han convidat a l’assemblea del 31 de març a Granollers i al Bestiuari 07.

Recordem que el Bou de Reus també està associat al Casal Despertaferro de Reus.

Aquest divendres a les 21:30 hem quedat tota la colla del Bou per sopar amb el Manel Llauradó l’escultor del Bou, al restaurant Absis:

Aquest sopar serà el primer dels actes que estem pensant fer per celebrar que el Bou de Reus ja està tot pagat!

Confirmeu la vostra assistència i trieu els plats!

Hi haurà sorpreses!

“A Reus per Sant Pere bou i arròs” és un refrany que tot i que ja no es diu avui dia, va ser força conegut dins i fora de la ciutat. Mostra n’és que Joan Amades el recull dins l’apartat de refranys del volum de cançoner de Folklore de Catalunya (Barcelona: Selecta, 1951 p.1217). Fins i tot s’ha inclòs dins dels 25.000 refranys que conté la contemporània obra Tots els refranys catalans d’Anna Parés (Barcelona: Ed. 62, 1999 p.486). Però a part del refrany, què en sabem més? El folklorista Ramon Violant i Simorra ho explica a Etnografia de Reus i la seva comarca (Barcelona: Ed. Alta fulla, 1990, p.659) referint-se al menú de la Diada de Sant Pere: “el matí es tenia un plat a taula amb avellanes torrades i coca per a convidar els visitants a la casa. El dinar clàssic era el bou i arròs. Això és, arròs a la cassola per primer plat i bou rostit per entrant. Per postres, crema o bunyols de pasta adobada i coca adobada, d’elaboració casolana”. Aquesta menú tradicional no ha arribat fins als nostres dies ni molt menys, ja al 1923 Pere Cavallé deia: “La decadència dels costums tradicionals estava ja iniciada […] eren molts pocs els veïns que complissin amb el precepte aforístic de “Per Sant Pere bou i arròs”. De les diverses famílies que jo tractava, únicament la d’en Celestí Ferrando, l’impressor, seguia el costum. La senyora Dolors, l’esposa d’en Ferrando, deia, amb certa emoció, que el seu pare tenia per deure ineludible el menjar bou amb arròs el dia de Sant Pere i que ella, en homenatge als avantpassats, seguia fidel a la culinària tradició” (P. Cavallé Festes i Costums de Reus. Reus: Centre de Lectura, 1990 p.72).
Els temps ha canviat, per les festes de Sant Pere homes i dones tenen ganes d’estar al carrer i no pas tancats a la cuina elaborant el menú que explicava Ramon Violant. Per recuperar aquesta tradició, caldria adaptar-la als nous temps: passar de ser una menjada familiar a una de comunitària i fondre l’arròs a la cassola i el bou rostit en un sol plat. A partir de dos elements bàsics com són el Bou i l’arròs, cada cuiner o cuinera faria el plat al seu gust i a la seva mida, talment com el Masclet, que a partir de dos elements bàsics com són el Vermut i el Plim cadascú els combina com més li plau.
No inventem res, de menges comunitàries per festes n’hi ha arreu dels Països Catalans: l’espineta amb caragolins per Santa Tecla a Tarragona, el ball de coques dels pobles del Priorat, el ranxo de Ponts, les calderes de Sant Antoni de Massalfassar o la truita amb suc d’Ulldemolins. La idea no seria fer una festa gastronòmica com pot ser la calçotada de Valls, sinó dotar a la Festa Major de Sant Pere d’una menja tradicional, senzilla i energètica que serveixi per fer coixí per aguantar les hores de festa que calguin.

Després d’estar tancats al Carrasclet durant una setmana discutint la disfressa de Carnestoltes que es posaria la colla de portadors del Bou, a la darrera i ajustada votació (666 vots a favor, 665 en contra i l’abstenció d’un que estava anant de ventre) es va escollir la disfressa de la foto per a la Rua de Lluïment de dissabte. La decisió ha estat presa gràcies a l’escalfament global, si de cas fes mal temps, faríem la rua per dins del Club Margot.

EL BOU DE SOLSONA
L’any 1934, segons el llibre Gegants, nans i altres entremesos de Joan Amades, el Bou de Solsona era l’únic bou existent a Catalunya. Les primeres referències sobre aquesta peça del bestiari festiu solsoní les trobem en unes anotacions del final del segle XVIII. Trobem altres citacions l’any 1815, però és l’any 1844 quan es construeix un nou bou. L’any 1927 aquest nou bou es restaura i surt sense interrupció fins al 1934. L’any 1936 es salva de la crema de convents juntament amb la mulassa i el drac solsonins, i entre 1940 i 1946, Manel Dalmau el restaura en diverses ocasions. El 1956 es refà el Bou de Solsona, i en aquesta tasca, sota de diverses capes de pintura i diferents materials provinents d’altres restauracions, es va trobar una mandíbula real de bou que, suposadament, hi era col·locada perquè les dents originals es veiessin. Aquest bou de l’any 1956 fou construït pel prestigiós escultor constructor de figures festives solsoní Manel Casserras i Boix; el Bou de Solsona fou la seva primera peça.

El bou de 1956 no tenia potes i, per tant, quan es volia plantar es recolzava en algun mur o simplement s’estirava a terra. Juntament a això, el fet de ser una figura portada per una persona feia que sovint anés per terra. Una de les caigudes més espectaculars va ocórrer per la Festa Major de Solsona de 1992, quan es desfigurà la testa. Manel Casserras, l’encarregat de la seva restauració, va aprofitar l’ocasió per recuperar les característiques físiques que el Bou de Solsona tenia abans de les festes de la Coronació.

Una de les particularitats pròpies del Bou de Solsona és la forma especial de dur-lo, inclinant-lo cap al costat on porta un fuet, mentre llança foc per les banyes.

Text i foto de Gerard Pouget

El divendres després de Carnestoltes, el 23 de febrer a quarts de deu hem quedat per sopar amb el Manel Llauradó, per celebrar que ja tenim el Bou tot pagat. Encara no sabem el lloc on ho farem, quan sabrem quants serem ja ho lligarem. Confirmeu ja la vostra assistència com més aviat millor!!!

El Bou de Reus us convida a participar en la campanya de suport al jugador del F.C. Barcelona Oleguer Presas, fent un boicot actiu a la marca esportiva Kelme que ha rescindit el contracte d’esponsorització que fins ahir mateix tenia amb el jugador català. Els motius de la rescisió d’aquest contracte segons l’empresa alacantina, són les paraules del jugador rebutjant la situació del pres polític basc Iñaki De Juana.

Per a adherir-vos a la campanya cliqueu aquí.

EL BOU DE BARCELONA
La primera referència del Bou de Barcelona com a entremès de les processons de Corpus la trobem l’any 1467, encara que es creu que la seva tradició és anterior, en la rebuda del Duc de Calàbria, dut pel gremi dels carnissers. Trobem altres notícies del bou durant els anys 1568, 1599 i 1701, però el denominador comú en totes elles és el seu caràcter pacífic, sense pirotècnia ni foc. Durant el segle XVIII el comportament de l’animal canvia, fins al punt que l’any 1771 es prohibeix al bou envestir la canalla. Les prohibicions eclesiàstiques i polítiques fan que les aparicions del bou siguin molt escasses; la darrera, ja força malmès, l’any 1807 en les festes de beatificació de sant Josep Oriol, quan la figura del bou pertanyia a la parròquia del Pi.

L’any 1993 es realitzà el projecte anomenat Recuperació del Bestiari Fantàstic de Barcelona Vella, dins el qual la Colla del Raval encarrega a Manel Casserras i Boix, de Solsona, la construcció del nou Bou de Barcelona. La seva aparença tranquil·la ha fet que sigui conegut popularment amb el nom de Bonifaci. Des d’aquell moment, el Bou de Barcelona ha participat en les festes de del Corpus, la Mercè i santa Eulàlia. Un any després de la seva estrena, l’any 1994, el va estrenar el Ball del Bou, amb música d’Isidre Peláez i Dulcet. El Bou de Barcelona fa 2 m d’alçada, 2,30 m de llargada, 80 cm d’amplada i pesa 40 kg.

Text i foto de Gerard Pouget