LES FESTES DE BARRI

Les festes en les quals trobem mes sovint referit el costum de fer córrer bous son les festes de barri. En parlar de festes de barri ens cal diferenciar entre les festes de carrer que es desenvolupaven la setmana següent del Corpus, a les quals ja hem fet referència anteriorment, i les que tenien lloc en altres moments de l’any, principalment a l’estiu. Aquestes eren una mena de petites -i no tant petites- festes majors que un conjunt de carrers feia en honor al sant Patró del barri, be perquè existia alguna capella, en l’àmbit del barri, dedicada a aquest.
Les festes de barri dedicades a les capelles, les tenim documentades des de començaments del segle XVIII (1702, barri de I’Hospital). Amb diverses interrupcions i notables transformacions, constitueixen un tipus de festa popular que ha arribat fins als nostres dies.
Disposem, a les actes del Consell de la Vila, d’una detallada descripció de les antigues festes de barri, datada el 24 de juny de 175ó. En aquesta ocasió el Consell vol privar “las festas que feyan los barris a las capellas de los respectius Portals y casi tots los demés carrers” per ser mes pròpiament “divertiments humans que no dedicació y consagració de cultes als Sants, puix lo que merament concestian era en fer los Sacristans y Sacristanas, acompanyats de musica, matinades per las cases enramant las portas de espígol o altres odoríficas herbas, fer correr per tota la vila, amb gran albarot de xichs y grans, un bou o vadell, y despres fentlo matar y tallar, repartirlo venent entre los del barri o carrer en no poch dany de las comunas carnisserias…”. Val a dir que en el fons d’aquest intent de prohibició, no reexida a la llarga, hi trobem els perjudicis econòmics que aquestes festes ocasionen tant als establiments municipals com a les captes de la pròpia església.
Aquesta referència documental ens indica que l’animal era mort després del correbou, però sembla que no ho era públicament- i que la seva carn era repartida a venuda entre el veïnat, a l’estil de diverses celebracions del mateix tipus que han perdurat fins als nostres dies.
Malauradament, tenim ben poques notícies de les festes de barri de la primera meitat del segle XIX i del seu contingut, tot i que podem constatar que n’hi havia. A partir del 1860, a Reus, amb l’existència de premsa diària impresa, la quantitat d’informació de que disposem augmenta considerablement i podem fer un seguiment de les festes de barri, en que es constata la repetida presencia de correbous en els programes de diversos barris: el de Santa Anna, el de Sant Jaume i, sobretot, el de Sant Magí (l’Illa).
El córrer la vedella solia tenir lloc a primera hora de la matinada. Així podem llegir als programes: “Sobre las tres de la madrugada se correrà por las calles una ternera” (Barri de Sant Jaume, 1863) o be “en la madrugada del dia 26 hubo una corrida de un toro” (notícia de la celebració de la festa del barri de Santa Anna, 1864). Aquest costum de fer bous a la matinada, que es conserva en algunes festes de barri actuals de la comarca, sembla ser, pel que fa a l’horari, característic d’aquest tipus de festa, probablement perquè, en trobar-se els carrers lliures d’activitat quotidiana, era mes fàcil desenvolupar l’acte sense problemes. Aquest no es, però, el cas de la Festa Major.
Com ja s’ha descrit, l’acte consistia a córrer davant la vedella pels carrers en festa. No hem trobat referències explícites a la mort de l’animal, la qual cosa ens fa suposar que, o no el mataven, o, si ho feien, era fora del context festiu.
Cap el 1876, del barri de Sant Magí, tenim la notícia que “por la tarde tenian dispuesta una ternera habiendo pedido permiso para torearla durante la noche” i el programa d’aquest mateix barri de l’any 1880 ens parla de “parodia de corridas”, la qual cosa ens fa suposar que, a mes de la cursa pels carrers, s’havien desenvolupat pràctiques tauromàquiques en un recinte mes o menys definit. No hi ha, però, cap notícia de curses de braus o de la presencia de torejadors en aquestes festes de barri. D’altra banda, s’apunta un to burlesc en el desenvolupament de l’acte.
Podríem insistir en altres exemples, però en línies generals sembla prou definit el costum.
Pel que fa al costum del bou embolat no hem trobat, per ara, cap altra referència històrica, relativament propera, llevat del programa de festes de Santa Càndida, a Falset, el 1863, en el qual s’afirma que a les dues de la tarda del dia 6 de setembre “se correrà en la plaza de la Constitucion un toro embolado”, i encara en desconeixem les característiques.
El costum de fer córrer la vedella, a Reus, es deuria perdre en els darrers anys del segle passat (XIX). Bofarull (el 1880) ens diu “Sia per lo que’s vuila, la costum de córrer la badella se pot donar per perduda a extinguida”. I Pere Cavallé afirma, el 1889, referint-se a la Festa Major: “Se feyan festas populars que proporcionavan molta animació, com per exemple: córrer la badella, fer cossos, balls representats y fins torres; tot això avuy ja no’s fa”. La manca de referències a la premsa local i als programes de festes que coneixem de l’època ens confirmen que, efectivament, cal donar per pràcticament desaparegut el costum cap al 1890, com a més tard.
No es aquest el cas de diverses poblacions de la comarca, en les quals el costum persisteix, lligat ales festes de barris.
A l’actualitat son, almenys, dues poblacions les que fan bous. Ambdues per festes de barri, als voltants del Corpus. Són Mont-roig del Camp (Barri de Dalt) i Cambrils (Barri de l’Eixample).
A Mont-roig hi ha també bous per la Fira. A Reus, fa uns anys, algun barri havia fet festes amb vedelles. Igualment s’han fet festes amb bous en altres poblacions de la comarca corn Hospitalet de l’Infant o, dins el mateix terme de Mont-roig, a la banda de la platja.
Extret de: Salvador Palomar, Festes de Bous a Reus, notícia històrica Carrutxa, Reus, 1988.

FER VEDELLES

Amb el nom de córrer la badella, simplement, fer vedelles, es coneixia a Reus el costum de fer bous, costum que hauria tingut un notable arrelament tant a la ciutat corn en altres poblacions de la comarca. Consistia, bàsicament, a fer córrer pels carrers de la vila una vedella, amb motiu de la Festa Major o les festes de barri.
La Festa Major, per Sant Pere, es caracteritzava, segons Antoni de Bofarull, per les diversions de balls, torres, badelles y cóssos. Bofarull, que publica el 1880 el seu llibre referit als costums reusencs de la primera meitat del segle XIX, coincideix amb altres autors locals a afirmar les concordances entre els actes de la Festa Major i les festes de barri de la vuitada de Corpus.
Bofarull dedica un capítol del seu llibre al tema, i ens descriu el costum així: “Si’l cos de ruchs es un preludi dels hipodroms, la badella era una pretensio tauromàquia, despullada de tota barbaritat. Lo correr la badella, costum ja casi desapareguda en lo poble de que m’ocupo, no era diversio exclusiva de allí, perque en molts altres pobles de Catalunya s’ha practicat, y no fa molts anys que la vaig veurer anunciada en festas de comarcas mes inmediatas al Pirineu, y consistia en avisar, pera que tothom estigues previngut y s’evitessen desgacias, que si tal hora se soltaria una badella, y que se la faria correr per tal o qual carrer”.
Pel que apunta Bofarull, en aquesta època, no es deuria donar mort a l’animal i la diversió consistia a córrer i fer córrer l’animal mes que altra cosa. Bofarull indica que no es solien produir accidents greus: “Se podria citar lo cas raro de algú que, fugint se girés un peu, però succeheix també un dia de alarma en una professo, ó quant hi ha coredissas en temps de barricadas” i cita una anècdota que probablement s’inspira en un fet real: “de ficarse la badella, per exemple, en una botiga de plats y ollas, però la trancadissa que’n resulta no deixarà de fer ríurer, y no plorara l’amo dels plats trencats, perquè com l’Ajuntament l’indemnizarà (cosa no difícil de lograr sobre tot si’s te un parent regidor), encara ha de benehir la badella, que, en pochs minuts, li ha fet despatxar mes mercaderia que no hauria despatxat en dos mesos o pot ser en sis”.
Extret de: Salvador Palomar, Festes de Bous a Reus, notícia històrica Carrutxa, Reus, 1988.

EL BOU ENFLOCAT

Un primer costum al qual hem de referir-nos, tot parlant de la tradició de correbous a la vila reusenca, es el conegut amb el nom de bou enflocat. Aquest costum, recollit per diversos autors, es descrit per Joan Amades com a corresponent a la diada del Corpus: “Antigament, a Reus, al matí, havien deixat anar un bou que voltava pels carrers i que la fadrinalla empaitava i atiava a crits. La correguda del bou havia donat lloc a molt aldarull i renou i les autoritats es veieren obligades a reprimir el costum, puix que arribava a fer enutjos el trànsit per la ciutat. La bestiola anava tota enflocada i enfaramallada, i el fet d’arrencar-li alguna de les cintes o flocs constituïa una valentia i una proesa. El costum va donar origen a la comparança enflocat com el bou de Corpus. Sembla que aquest costum no havia estat privatiu de Reus, sinó que s’havia practicat també per d’altres poblacions…” Aquest sembla un joc ben antic de correbous.
Cal dir que el costum d’ataviar bous en les festes de celebració del Corpus i la seva vuitada es troba ben documentada i ha persistit, en algunes poblacions, fins a temps actuals. Cal tenir en compte que un primer tipus de festes de barri -festes de carrers que afecten només a una zona de la població- son les que es celebren tradicionalment en la setmana següent al Corpus.
I en aquestes festes hi trobarem sovint els bous.
El bou enflocat, però, pot estar relacionat amb una altra practica, estesa arreu d’Europa, i pròpia, entre altres, de les diades de Carnaval. Consisteix a passejar, guarnit amb unes i cintes, un bou pels carrers de la població que es portat finalment a l’escorxador o sacrificat públicament.
El fet de matar un bou en diades assenyalades era comú a moltes poblacions. La seva carn era repartida entre la població en general, més endavant, entre els pobres. Aquest costum va estar vigent, a Reus, fins al segle passat. Ja al segle XVI sabem que es matava el bou per Carnaval, Corpus i Sant Pere.
Desconeixem, però, el tipus de cerimònia que podia acompanyar la mort del bou, si es que n’hi havia alguna.

Extret de: Salvador Palomar, Festes de Bous a Reus, notícia històrica Carrutxa, Reus, 1988.