El 7 Ciències

AL nord de la població de Banyoles (Girona), en plena Guerra Civil Espanyola (1938) es va construir per part de l’Exercit Republicà el camp d’aviació de Martís. Una vegada acabada la guerra, el govern del General Franco va decidir utilitzar aquest camp d’aviació com punt estratègic per a la defensa aèria de la zona, creant en 1944 una esquadrilla de caça cridada “Batallón de Bañolas”. La seva missió era salvaguardar el pas a través dels Pirineus de qualsevol tipus d’avió no autoritzat per a sobrevolar la península ibèrica amb intenció d’atacar algun possible objectiu nacional. El 25 de setembre de 1946 va tenir lloc un seriós alhora que estrany (pel rocambolesc que va arribar a ésser) incident hispà-Holandès. A les 12 hores i 47 minuts el vol comandat pel capità G. I. Mustard i que realitzava la ruta Ámsterdam-Ginebra-Madrid-Lisboa, de la companyia holandesa KLM i amb 25 passatgers a bord, va sentir un estrany soroll, el qual va creure que es tractava de la vibració d’alguna part de l’avió, però poc després va poder comprovar a través de la finestreta que molt proper a l’ala de babord es trobava un avió de caça Messerschmitt, comprenent que el soroll escoltat provenia de ràfegues llançades per les metralladores d’aquest avió. El pilot del caça va fer un gest perquè l’avió holandès prengués terra. El Douglas DC-3 C-47 holandès va aterrar de manera dificultosa en el camp d’aviació de Martís, la pista de la qual era extremadament curta per a l’aterratge d’avions d’aquesta envergadura i més quan no estava asfaltat i el sòl era de terra abatuda. Van haver moments de tensió en els quals ningú s’entenia, degut al fet que ni els espanyols parlaven Holandès o Anglès i els holandesos no sabien paraula alguna en espanyol. Finalment després d’identificar-se el vol de la companyia KLM i comprovar-se el seu origen i destí i destinació es va decidir deixar-lo marxar. L’Estat Espanyol, després de l’incident, va donar com explicació al succeït el següent:

Davant el “desviament“ de la seva ruta, de l’avió holandès, el pilot del caça espanyol va tractar d’indicar-li la ruta correcta llançant-li unes ràfegues amb la metralladora, canalitzant-li així al seu rumb correcte.

Informació obtinguda arran de la visita guiada al Refugi antiaeri de la Casanova de Traver (Serinya) i al llibre “El camp d’aviació de Martís, 1938-1960” de Joaquim EJarque Montesano i Miquel Rustullet Moguer. Agraïments per les seves explicacions al guia Xavier Marcó

La primera emissió dels senyals horaris en la ràdio va ser el 5 de febrer de 1924 per la BBC. Aquestes es van introduir després de l’èxit de la retransmissió de les campanades del Big Ben a l’inaugurar l’Any Nou de 1924 .

A la fi de 1923, Frank Dyson, Astrònom Reial de la Royal Greenwich Observatory, havia visitat a John Reith, Director General de la BBC, per a debatre la idea d’emetre uns senyals acústics per a indicar les hores en punt. Aquests “pitus” serien per als segons 55,56,57,58,59,00.
L’idea original va ser elaborada pel propi Dyson en col·laboració amb Frank Hope-Jones, inventor del rellotge de pèndol lliure. La idea d’aquest últim eren cinc pitus coincidint amb els cinc últims segons de cada hora. Dyson li va afegir l’última pitada, una mica més llarga, que havia d’identificar al primer segon de la nova hora.
L’Observatori Reial de Greenwich vetllava per l’hora oficial del país, cosa molt important per a sincronitzar la navegació dels vaixells i el retransmetre els senyals horaris va facilitar moltíssim el treball.
A partir de la segona guerra mundial aquest costum es va estendre a la majoria d’emissores desplegades per tot el món.

La productora Bcn-Tv  està preparant un nou programa per a TVE d’anècdotes i històries de tota classe:
Coincidències, casualitats, històries increïbles,…etc.
I de qualsevol gènere: amor, família, amistat, laboral, etc.
Aquestes històries han de estar basades en vivències personals, fets d’aquells que ocorren i després serveixen per a comentar i recordar en les reunions familiars o amb els amics.
Per a això els urgeix la col·laboració de tots nosaltres i per aquest motiu s’han posat en contacte amb mi.
Necessiten que aquells que tingueu una anècdota peculiar que explicar, que us hagi succeït tant a vosaltres com a algú que conegueu, l’his feu arribar a través d’un correu electrònic.
Dóna igual que sigui una història de riure, misteri, un drama… l’important és que sigui una anècdota que faci desitjar escoltar el final i deixi a tots bocabadats.
Els únics requisits són que el fet sigui real i que el seu protagonista estigui localitzable per a explicar-la.
Ja sabeu, si teniu una història sorprenent que explicar és la vostra oportunitat.
Podeu enviar les vostres anècdotes i històries a: anecdotari@bcn-tv.com

M’han fet arribar un parell d’històries a manera d’exemple:

A UN PAS DE LA TRAGÈDIA
Com cada divendres, el meu marit va ser al treball en transport públic i em va deixar el cotxe per a fer la compra. Vaig recollir als quatre nens en el col·legi (tres meus i la filla d’una amiga) i directament ens vam anar cap al supermercat. A mig camí, l’avalot en el seient de darrere era insuportable i vaig pensar en com seria fer la compra amb ells en un gran hipermercat. Vaig decidir que podria comprar en el poble on passàvem el cap de setmana i vaig donar mitja volta. Poc després d’arribar a casa va començar a sonar el telèfon: el meu marit, la meva mare, amistats… Tots preguntaven si estàvem bé. Era el 19 de juny de 1987 i el centre al que al principi em dirigia era el HIPERCOR de Barcelona. Si no hagués donat mitja volta, a les quatre i deu minuts hauríem estat en el pàrking. L’hora i el lloc que va esclatar la bomba col·locada per ETA.
Pilar T. Barcelona

MARES I FILLES
Les nostres filles tenien 6 anys, anaven a la mateixa classe i es van fer amigues. Per extensió, nosaltres, les mares, també. Amb el temps, vam descobrir que les nostres vides estaven plenes de les mateixes casualitats. Carmen i jo proveníem de l’interior i havíem estat casades amb dos homes que van emmalaltir greument de ronyó. No vam tenir fills. Després de l’absència dels nostres respectius cònjuges, havíem refet les nostres respectives vides en la mateixa ciutat de la costa. Els nostres actuals marits eren molt més joves que nosaltres, ens havíem quedat embarassades passats els quaranta i vam donar a llum a les nenes en la mateixa clínica, en el mes d’agost i per cesària. Es poden donar més casualitats en dues persones que no es coneixien per endavant? Per descomptat, la nostra amistat dura i la de les nostres filles també.
Maria Teresa R. Alacant

L’únic actor que ha aconseguit un Oscar una vegada ja mort, ha estat Peter Finch, pel seu paper en “Un Món Implacable”, que va morir setmanes abans de la cerimònia de l’Acadèmia al 1977.

En la central-mid-levels escalators de Hong Kong està l’escala elèctrica més llarga del món. Es compon de 20 escales i amida 800 metres. A més d’estar coberta té una entrada i una sortida per cada carrer per la qual creua. Diàriament 55.000 persones la utilitzen i el seu ús és gratuït.

Va ser el londinenc Charles Kite el primer a utilitzar un desfibrilador i “ressuscitar” a un mort mitjançant un “xoc elèctric”. Això va ocórrer en 1785.

En 1788 Charles Kite va guanyar la Medalla de Plata de la Humane Society (concedit en la primera cerimònia co-jutjat amb la Societat Mèdica de Londres) amb un assaig sobre ús de l’electricitat en el diagnòstic i resucitació de persones aparentment mortes.

Avui és “Dijous Gras” 0 “Dijous Llarder” (en castellà “Jueves Lardero” o també conegut, en molts llocs, com “Dia de la Truita”. Amb aquest dia s’inicien les festes de Carnestoltes i està a una setmana del “dimecres de Cendra” que ens anunciarà la Quaresma , o el que vol dir, que falten 40 dies per a la Setmana Santa i sobretot que en aquests 40 dies –per tradició religiosa- no s’han de fer excessos, menjar carn, ni festejar res, per aquest motiu ve aquesta setmana de festes, carnestoltes i banquets.

La paraula “Lardero” ve “de Lardo” que era com originalment li deien al greix o sagí del porc.  

Què té a veure el dijous gras amb el dia de la truita?  

Hi ha moltes hipòtesis però la que més circula és la qual ens diu que antigament un dia com avui es feien unes “truites” amb farina i grassa o sagí de porc i era popular anar al camp a menjar-se-la. Avui dia aquesta farina i el greix (també anomenada llardons o chicharrones ) de les truites s’han substituït per ous i per aquest motiu sigui tan tradicional un dia com avui dur-se a l’escola o al treball un entrepà de truita. Evidentment hem de pensar que en cada comarca o regió celebren d’una manera diferent aquest dia i amb una gran diversitat d’aliments i celebracions .  

Feliç Carnestoltes a tots!!!

Amb una planxa de fer gofres. D’aquí va sortir la sola que revolucionaria els anys 70. De la màquina casolana de la dona de Bill Bowerman. A l’aleshores entrenador d’atletisme de la Universitat d’Oregon se li va acudir un bon dia ficar plàstic a la planxa. Va retallar els gofres de goma i els va enganxar a les soles de les sabatilles. I a córrer.

L’invent de William George Manby té gairebé dos segles. Ho va idear en 1813, després d’observar la incapacitat dels bombers d’Edimburg per a arribar als pisos superiors a apagar els focs. Per a salvar aquest escull, va pensar en un dispositiu amb quatre cilindres, tres d’aigua i un d’aire comprimit, que servia perquè el líquid sortís a pressió. El sistema va funcionar així fins a 1905, quan l’aigua va ser substituïda per bicarbonat sòdic.

Durant un examen a diversos candidats a metges, Joseph Hyrtl, es va acostar a un d’ells i li va preguntar:

“Què pot dir-nos sobre la funció de la Melsa ?”

El candidat va enrogir, va començar a posar-se nerviosos, va moure el cap i, quequejant, va dir:

“Professor, sabia exactament la resposta fa un minut, però se m’ha oblidat”

Hyrtl li va replicar:

“Criatura miserable! Ets l’única persona en el món que sabia la funció de la melsa i se’t ha oblidat!”