Quan Clarence Saunders va obrir el primer supermercat, no va pensar en la comoditat dels clients, sinó en l’estalvi de temps que suposava per al venedor. Se li va ocórrer posar les mercaderies a l’abast dels compradors, i així el comerciant sol havia de cobrar i reposar productes de tant en tant. El canvi va ser radical: un sol empleat podia atendre un volum de vendes tres o quatre vegades superior. Així va néixer un 16 de setembre de 1916 Piggly Wiggly (porquet ondulat), la primera cadena de supermercats del món.
Va patentar el supermercat dies després (el 21 d’octubre) i en ella establia que “el client deu així examinar tots els productes del comerç abans de sortir, evitant a aquest una gran part de les despeses incidentals que es requereixen per operar-lo”.
Del cert no se sap la verdadera raó pel que Clarence Saunders va posar aquest estrany nom al seu supermercat, però segons diu la llegenda se li va ocórrer quan va veure a uns garrins intentant passar per sota d’una tanca, encara que Saunders, interrogat sobre això en una ocasió, va explicar que era perquè la gent es fes aquesta mateixa pregunta. Actualment la cadena Piggly Wiggly continua funcionant, amb més de 600 botigues, repartides principalment pel Sud dels Estats Units.

Per sorprenent que sembli, l’origen d’anar uniformat l’escola va començar en els col·legis públics com una mesura per tornar la disciplina a les aules. En el segle XVIII, les escoles angleses s’havien convertit en llocs anàrquics i perillosos, la qual cosa va fer que les famílies amb recursos passessin a educar els seus fills a les seves cases fins la seva entrada a la Universitat. Introduir l’uniforme escolar va ser una de les mesures dissenyades per substituir el caos per l’ordre, al costat d’altres com els jocs obligatoris i l’ampliació dels plans d’estudis. Des d’Anglaterra es va estendre a altres països, i es va exportar a les colònies britàniques, sense tenir en compte les peculiaritats climàtiques d’algunes zones.

La pantalla de plasma ha tardat a arribar a les nostres cases gairebé quaranta anys. Donald L.Bitzer i H. Gene Slottow, de la Universitat d’Illionois (EUA), van idear un prototip el 1964. Però tenia un problema: el plafó era monocrom, verd o taronja. Va caldre esperar fins a 1995 perquè Larry Weber creés la pantalla en color. A ell li devem aquest portent tècnic capaç de reproduir 16,77 milions de colors que ens permet veure la televisió amb una precisió cromàtica excepcional, entre altres avantatges. La veritat és que el part de Weber va ser lent: ho va aconseguir després de dues dècades investigant a l’esmentada Universitat d’Illinois.

Fundat l’any 1786, Can Culleretes és, segons el Llibre Guinness dels Rècords, el restaurant més antic de Barcelona i el segon més antic d’Espanya.

Can Culleretes està situat en ple Barri Gòtic de Barcelona, al costat de les Rambles, a prop de la Plaça Reial i de la Plaça Sant Jaume.

La fundació de Can Culleretes es remunta al segle XVIII, més concretament a l’any 1786. Sobre l’origen del nom hi ha dues versions. Segons la primera, quan es van començar a utilitzar les culleretes de metall se’n feien servir moltes perquè així ho demanaven les especialitats de la casa —crema catalana, mató, xocolata… Sembla que al restaurant no en tenien gaire quantitat. Aleshores, cada cop que el cambrer s’acostava al mostrador el sentien demanar: “Noies, culleretes!”. L’altra versió —menys probable— explica que el nom del restaurant es deu al fet que va ser el primer de Barcelona en fer servir culleretes de metall en lloc de les de fusta.

(Informació extreta de la web de Can Culleretes)

Normalment relacionem el llançament d’un coet en escoltar:

“…tres… dos…un…zero! “

Però aquest compte enrere no és un invent de la NASA o algun que altre centre d’investigació espacial, sinó que el seu origen i popularitat prové d’un llargmetratge de l’any 1929 de Fritz Lang titulat “Die Frau im Mond” (La Dona a la Lluna).
Segons va comentar el propi Lang en una entrevista:

“Si comencem a comptar a partir d’un, no sabrem quan acabar. Però si comencem des de deu cap a enrere, tots sabran que el compte acabarà en zero. Això dóna un dramatisme inusitat a la situació. “

Aquest conteig descendent seria després aplicat per altres directors en molts films i, el que és més interessant, als llançament reals, amb el que devem a Lang el suspens que es produeix cada vegada que es posa en marxa la cursa espacial, enviant naus o satèl·lits a l’espai.

El químic francès Hyppolyte Mège-Mouriès va guanyar un concurs públic el 1869 convocat pel llavors president de la Segona república Francesa Napoleó III .
L’esmenta’t concurs va néixer amb l’objectiu d’aconseguir algun tipus de mantega artificial de major durada i més econòmic que la mantega original, elaborada amb llet i greixos animals.
L’invent de Mège-Mouriès consistia en una matèria elaborada a partir de greix vegetal en lloc de greixos lactis i el color nacrat de l’esmenta’t producte va fer que el bategés com “Margarine“, provenint del grec Margaron, el significat del qual és Perla.

La mina es fa amb una barreja de grafit fi i argila que es cou en forns. El grafit és una forma de carbó, un dels minerals més tous.

Les mines dels llapis no sempre han estat com a les actuals. Els antics egipcis, grecs i romans usaven petits discs de plom per traçar línies als fulls de papir, abans d’escriure en elles amb pinzell i tinta. Cap al segle XIV, els pintors europeus utilitzaven varetes de plom, zenc o plata per fer dibuixos de to gris pàl•lid. El segle XV, el suís Conrad Gesner, de Zuric, al seu Tractat de fòssils, va descriure una vareta d’escriptura amb una coberta de fusta. El 1564 el plom va deixar d’usar-se per escriure, en descobrir-se el grafit pur a Borrowdale, al nord d’Anglaterra.

El grafit és una forma de carbó, un dels minerals més tous. En pressionar-lo sobre el paper, se li desprenen fines escames que deixen marques negres. En l’estat mexicà de Sonora es produeix un dels millors grafits per a llapis: és tou i negríssim. La fusta del llapis ha de ser bastant tova perquè pugui rebaixar-se amb facilitat a mesura que es va gastant el grafit. La millor fusta és la d’arbres de 150 a 200 anys d’antiguitat.

La mina es fa amb una barreja de grafit fi i argila (greda) que es cou en forns. El grafit no es tritura en molins ordinaris, a causa que la seva composició és la d’un lubricant natural. Per tant, s’empren “molins de fregament”, en els quals s’injecten raigs d’aire comprimit barrejat amb partícules de grafit, les que, en xocar entre si, es van trencant. Aquestes fines partícules es barregen amb greda pura i aigua, el que resulta en una pasta semblant a la resina. Aquesta barreja s’introdueix en un cilindre i es fa passar a través d’un fi forat, fins que surt per un extrem en forma de barreta contínua del diàmetre de la mina del llapis. Aquestes barretes es tallen a la mida dels llapis i s’assequen en un forn. Després se sotmeten a una calor del voltant de 1,200°C. Finalment, a les mines se’ls tracta amb cera, per assegurar una escriptura suau, i perquè se segellin una vegada que siguin al cilindre o el prisma de fusta del llapis.

Per fer la coberta, la fusta es talla a llistons, cada un de l’ample equivalent a vuit o nou llapis i amb una grossor de la meitat del d’un.

Als llistons es tallen les ranures en les quals s’insereixen les mines.

Sobre cada llistó amb la mina es pega un altre llistó també ranurat.

Aquest “emparedat” es talla després a diversos llapis, que finalment es pinten.

Antigament s’aconseguia mantenir en fred els aliments i la beguda amb gel de les muntanyes embolicat en palla. Se li adjudica a William Cullen, de la Universitat de Glasgow, que el 1748 fes la primera demostració de refrigeració artificial. Va ser el 1834, quan el nord-americà, Jacob Perkins, va deixar estupefacte el món sencer patentant una màquina de fer gel. Això va ser l’antecessor de les neveres que avui en dia podem gaudir a totes les nostres llars, la màquina que va inventar fabricava fred amb la calor de les seves friccions.

El Papa Gregori XVI en assabentar-se de l’invent de Perkins diuen que va comentar:

Més informació sobre la família Perkins AQUÍ (en anglès)

Els primers “Mots Encreuats” en el sentit actual del terme, formats per una sèrie de caselles que cal omplir a partir d’unes definicions, van ser “inventats” per l’anglès Arthur Wynne , originari de Liverpool encara que establert als Estats Units. Els “Word-Cross Puzzle“ van aparèixer per primera vegada el 21 de desembre de 1913 a la revista Fun, el suplement dominical del New York World. El seu èxit com a passatemps per a adults va ser fulminant.

A la Grècia clàssica es va inventar els acròstics que es tractava de formar noms de persones o missatges ocults amb les lletres inicials dels versos de poemes. Els poetes del Renaixement i el Barroc van revitalitzar aquesta pràctica i van intentar compondre l’acròstic perfecte, aquell en el qual totes les lletres de cada paraula llegides verticalment o horitzontalment indiquessin altres vocables coneguts. A partir d’aquí només faltava introduir els quadres negres que permetessin més lletres, cosa que es va aconseguir arran de l’invent d’Arthur Wynne