L’actual República de Libèria, a la costa oest africana, és el producte d’un rocambolesc joc polític que el govern dels Estats Units va dur a terme en quan el congrés de Virgínia va decidir alliberar 200.000 esclaus. Davant d’aquesta situació la Societat Nord-americana de Colonització va decidir repatriar-los als territoris comprats a les tribus indígenes africanes l’any 1821. A la nova colònia, que va proclamar la seva independència l’any 1847, se li va cridar Libèria (llibertat). La seva capital, Monròvia, va prendre el nom del president James Monroe.

Aquesta frase va anar utilitzada per primera vegada l’any 1587 per Sixto V per gestionar causes de beatificació i canonització. Encara que el títol oficial era el de promotor de la fe (Promotor Fidei), la seva funció consistia a objectar i argumentar per escrit contra les proves aportades a favor de beatificar o canonitzar una persona. La supressió de la figura de l’advocat del diable va ser l’any 1983.

El Comandaría, un vi de taula dolç que es produeix i elabora a l’illa de Xipre, és el vi més antic del món.
Segons estudis, aquest brou s’elaborava aproximadament mil anys abans del naixement de Crist.
La investigació va ser duta a terme per Mª Rosaria Belgiorno del Institut Italià de Tecnologia Aplicada al Patrimoni Cultural (ITABC).

Per aconseguir un quilo de safrà, cal recollir més de 160.000 flors de la rosa del safrà.
Cada una d’aquestes flors compte amb tres pistils i cada pistil té, en la seva part superior, una zona de color taronja que es denomina estigma, és precisament d’aquesta minúscula part, l’estigma, d’on s’obté el condiment més car que existeix.
El preu d’un quilo de safrà pot superar els 2.000 euros.

La primera guia telefònica de la que es té coneixement es va publicar l’any 1878 en New Haven, els Estats Units, i tot just contenia el nom de cinquanta usuaris …i sense els números de telèfon. La guia només servia per saber si la persona amb qui volíem contactar tenia o no tenia telèfon. En cas afirmatiu i si desitjàvem contactar amb ella, calia cridar la telefonista i donar-li el nom d’aquesta persona. Era ella la que marcava el número.

La paraula tontolaba ve del costum de posar als Tortells de reis una fava i un regal, al que li tocava el regal li coronaven com a rei de la festa, i al que li tocava la fava tènia que pagar el tortell i li cridaven el “tonto del haba” (ximple de la fava), d’allà ve la transformació de la paraula, unida i sense h, fins a arribar a tontolaba.

Quantes vegades haurem dit que alguna cosa ens ha costat un ull de la cara? però d’on prové l’esmentada expressió?
El segle XVI, durant les expedicions per explorar i conquerir “les Índies”, el conquistador manxec Senyor Diego de Almagro va perdre un ull per culpa d’una fletxa en el setge d’una fortalesa Inca. En tornar a Espanya es va presentar davant del rei Carlos I i en despatxar sobre l’escomesa a les noves terres de la corona Don Diego es va lamentar que:

“El negoci de defensar els interessos de la corona li havia costat un ull de la cara”

Se suposa que va insistir tant en el fet d’haver perdut l’ull que aviat aquesta frase es va difondre ràpidament entre la cort, els soldats i el poble, arribant així fins als nostres dies.

Les tècniques per aconseguir que la pasta de dents presenti ratlles acolorides varien segons els fabricants.

Un dels mètodes consisteix a omplir el tub de pasta dentifrícia blanca i col·locar -paral·leles a les parets del mateix- quatre tires de crema dentífrica de color. En pressionar el tub, la pasta blanca i la de color surten junts, però sense barrejar-se.

Un altre dels sistemes més utilitzats necessita d’un injector-mesclador. al costat del tap, i al llarg d’un centímetre, el tub es troba replet de crema dentífrica de color. Des de l’obertura cap a l’interior del tub surt un estret cilindre que travessa la pasta de color. Aquest porta quatre minúsculs orificis, col·locats lateralment. Quan s’estreny el tub, per l’orifici central surt la pasta blanca, i a través dels orificis laterals s’aboca la pasta acolorida.

La marca pionera en emprar aquesta tècnica va ser Signal, el 1961.

La primera pasta dentifrícia va ser creada per metges egipcis fa 4.000 anys. Molt abrasiva i dotada d’un intens sabor, es fabricava amb “pedra pómez” polvoritzada, sal, pebre, aigua, ungles de bou, mirra i closca d’ou. Amb aquest popurrí realitzaven l’anomenat clister, o rentat dental. La cultura grecoromana va recollir l’hàbit de l’esbandida, encara que els grecs i romans, molt menys escrupolosos, es rentaven les dents amb orina humana. L’aparició del tub va ser el 1896, quan Colgate va vendre en EUA la primera pasta en tub flexible.

Curiosament la cremallera no té cap precedent antic i tampoc no es va idear per competir amb els botons, sinó que es va originar com a dispositiu per tancar les botes altes, substituint els llargs cordons de finals del XIX.

El primer model, encara molt rudimentari, el va patentar el 29 d’agost de 1893 Whitecomb Judson, un mecànic de Chicago.

Una de les seves primeres comandes va ser per tancar vint saques del Servei de Correus dels Estats Units, però els embussos eren tan freqüents que van ser retirades.

Després de la mort de Judson el 1909, l’enginyer suec-americà Gideon Sundback, va perfeccionar l’invent, fabricant, el 1913, un instrument més lleuger i fiable, les primeres comandes del qual van ser per a les tropes dels Estats Units en la I Guerra Mundial.

El 1920 van començar a usar-se a les robes de paisà, encara que encara no resultava gaire pràctica: la peces metàl·liques solien rovellar-se i, per tant, calia descosir la cremallera abans de rentar la peça, i tornar a cosir-la després.

El 1923, la B.F. Goodrich Company va presentar unes botes de goma amb cremallera i al propi Goodrich se li atribueix la invenció del nom onomatopeic “zipper“, basat en el soroll de la cremallera en tancar-se.

El 1935 la dissenyadora Elsa Schiaparelli va presentar una col·lecció amb cremalleres de totes les mides, algunes de les quals eren merament decoratives. Va ser la consagració definitiva de la peça.