El dia 28 de desembre se celebra la festa dels Sants Innocents. Estem acostumats a relacionar aquest dia amb les bromes o ”innocentades”, però en realitat l’origen del dia dels Sants Innocents és molt distint ja que és el dia en el qual es commemora la matança de tots els nens menors de 2 anys nascuts a Betlem, ordenada per Herodes amb la finalitat de desfer-se del nounat Messies.

Segons compte l’evangeli de Sant Mateu, els Reis Mags es van dirigir a Betlem per a adorar al Messies. El rei Herodes, al conèixer la notícia, va pensar que el nounat podia arravatar-li el tron i va demanar als Reis que li informessin sobre on es trobava. AL veure que no li comunicaven el lloc exacte del naixement de Jesús, Herodes, enfurit, va ordenar que matessin a tots els nens menors de dos anys que havia en la ciutat de Betlem i voltants.
Durant l’Edat Mitjana es van introduir en aquesta celebració els ritus pagans que formaven part de la “Festa dels bojos”, i que se celebrava entre Nadal i Any Nou. D’aquesta forma, es va iniciar una nova tradició que combinava el pagà i el religiós i que la principal finalitat de la mateixa era gastar tot tipus de bromes: des de pegar una llufa (monigot fet de paper) en l’esquena fins a bromes més sofisticades i elaborades.
En l’actualitat, és molt comuna gastar bromes al nostre país. A Llatinoamèrica i diversos països del Mediterrani el 28 de desembre es manté el costum de pegar la llufa de paper en l’esquena. No obstant això, en els països anglosaxons celebren una festivitat similar el 1 d’abril, coneguda com “Fool’s day” (el Dia dels Bojos) i que és una adaptació de la “Festa dels bojos” medieval.

Com us he explicat una de les coses típiques en aquest dia és la de penjar un ninot de paper en l’esquena d’algú, a aquest ninot se’ls crida “Llufa” o “Llufes”…

Però que són les “Llufes”?
Les llufes són uns esperits eteris, éssers d’aire o vent, semblats a les fades o als follets. Es creu que durant el final de l’any, les llufes ronden per tot pertot arreu, silencioses i entremaliades, rient de la gent massa innocent, escarnint-la, preocupant-la… Per això al ninot de paper que es penja el dia dels innocents se li denomina llufa.
(Del llibre de Joan Soler i Amigó, Nadal Català -ed. Pórtic, 1995-)

Va haver un temps en el qual a l’arribar aquestes dates era molt freqüent enviar i rebre targetes nadalenques per a felicitar les festes.
Amb les noves tecnologies aquesta tradició es va perdent i el volum d’enviaments de targetes postals en Nadal ha descendit estrepitosament.
Avui dia és comú felicitar-se les festes a través de missatges sms, e-mails o postals virtuals a través d’Internet.
Però les targetes nadalenques tenen un origen i aquestes van ser inventades per sir Henry Cole, qui en l’any 1843 va encarregar a John Calcott Horsley, un amic pintor, que li dibuixés i pintés una escena nadalenca, que després manaria a reproduir en una impremta, per a després escriure-li uns breus desitjos de felicitat, signar-les i enviar-les als amics i familiars. Horsley va fer 1.000 targetes i, les que no va utilitzar Cole, les va vendre a un “chelin” cadascuna.
Eren uns gravats acolorits a mà que representaven una família que brindava pels seus amics absents. La imatge va ser criticada per molts puritans, que deien que fomentava la beguda.
En 1862 es van començar a imprimir targetes nadalenques de sèrie, que van ser un èxit immediat.
En 1893 el costum va rebre la confirmació reial quan la Reina Victòria va encarregar 1.000 targetes a una impremta britànica.

San Nicolás de Bari va ser un bisbe catòlic que va viure entre els segles III i IV en la regió de Lícia (actualment Turquia).
Al voltant d’ell han sorgit diverses històries i llegendes, especialment narrant els seus miracles i les seves bondats envers les gents pobres. Algunes d’elles ens duen fins a San Nicolás com l’origen del que avui podríem considerar el primer Pare Noel o Santa Claus.

Es conta que en una ocasió va saber de tres jovenetes que pretenien casar-se però el seu pare no podia pagar el dot corresponent. AL saber-lo Nicolás (pretenent realitzar la caritat sense ser vist), va deixar caure per la xemeneia unes monedes d’or que coincidentment van caure en unes mitjanes de llana que les joves havien deixat assecant (per això es pengen les mitjanes teixides que serveixen perquè aquí ens deixi a nosaltres els regals que el nen Jesús ens mana des del cel, i per això és el mite que no pot ser vist pels quals rebran el regal).

Com es transforma en Santa Claus? Es creu que això va succeir al voltant de principis del segle XVII, quan immigrants holandesos van fundar la ciutat de Nova Amsterdam (el que avui és Nova York), van dur amb ells els seus costums i mites i entre ells el del seu patró: Sinterklaas (San Nicolás en neerlandès).
En 1809 l’escriptor Washington Irving, va escriure una sàtira, Història de Nova York, en la qual va deformar al sant holandès, Sinterklaas, en la basta pronunciació angloparlant Santa Claus. Més tard el poeta Clement C. Moore, en 1823, va publicar un poema on va donar cos a l’actual mite de Santa Claus, basant-se en el personatge de Irving. Posteriorment, cap a 1863, va adquirir la fisonomia de gros barbut bonachón amb la qual més se li coneix. Això va ser gràcies al dibuixant suec Thomas Nast, qui va dissenyar aquest personatge per a les seves tires nadalenques en Harper’s Weekly. Allí va adquirir la seva vestimenta vermella, amb altes botes i barret. El seu èxit va ser tan arrasador, que aviat l’hi va veure en quanta revista infantil es publicava per aquest temps. Es creu que el seu creador es va basar en les vestimentes europees de la seva època per a crear aquest San Nicolás tan pagà.
A mitjan segle XIX, el Santa Claus nord-americana va passar a Anglaterra i d’allí a França, on es va fondre amb Bonhomme Noël, l’origen del nostre Pare Noel, qui tenia semblança física amb Santa Claus, però vestia de blanc amb vius daurats. Ja en el segle XX, l’empresa Coca-cola va encarregar al pintor Haddon Sundblom que remodelés la figura de Santa Claus/Papà Noel para fer-lo més humà i creïble. Aquesta versió data de 1931 .
Com la llegenda es va originar en l’Hemisferi Nord, a principis del segle XX es va espargir la idea que viuria en el Pol Nord; no obstant això igualment existeixen altres llocs postulats com la seva llar, els quals són: Lapònia sueca, Lapònia finlandesa i Groenlàndia.

A l’arribar els Nadal els diferents Presidents, Primers Ministres, Reyes, Papes i fins i tot Dictadors del món ofereixen a la població el seu institucional “Missatge Nadalenc”.

Avui dia s’utilitzen els múltiples canals multimèdia dels quals disposem i ens arriben tant a través de premsa escrita com per Televisió, Ràdio o Internet. Hi ha diversos “orígens” per al “primer missatge de Nadal” per part d’un mandatari, però sobretot dos són els quals més es disputen aquesta “paternitat”.

D’una banda ens trobem amb que el primer missatge de Nadal va ser el qual va donar el Rei Jorge V del Regne Unit a través de la “BBC Imperial Service” en els Nadal de 1932 i en ell es va dirigir a “homes i dones que estan tan aïllats per la neu i pels deserts, que només els poden arribar a les veus per l’aire”.

Altres fonts donen com autor del primer missatge nadalenc a Franklin Delano Roosevelt , en aquells dies President dels Estat Units, en 1933, el seu primer any en la Casa Blanca.. Va anar en 1939, en plena 2ª Guerra Mundial i també a càrrec del President Roosevelt, quan va arribar el primer missatge nadalenc a través de la televisió. Aquest missatge no era més que un simple instrument de propaganda governamental que va assolir ser molt efectiva, tant que en poc temps altres mandataris de l’època, menjo Churchill o Hitler, ho van copiar.

També cal anotar que el primer President dels EUA a felicitar els nadal mitjançant targetes de felicitació va ser Roosevelt, encara que la primera mandatària del món que ho va fer va ser la Reina Victoria I del Regne Unit en 1893.

Nota:
Aquest post ha estat utilitzat com referència en l’espai RàdioBlog de Victor Correal en el programa matinal de major audiència a Catalunya “El Matí de Catalunya Ràdio” d’Antoni Bassas .
Pots escoltar-lo a través de l’arxiu d’evoca:

A Catalunya tenim una antiga tradició que se celebra en aquestes dates de Nadal, és el “Caga Tió” o “Fer Cagar el Tió”.
Consisteix en un tronc al que se li han dibuixat uns ulls, unes celles, incorporant dues potes davanteres i un nas, és coronat amb la típica “Barretina” catalana i vestit amb una flassada perquè no agafi fred.
Durant els dies previs al solstici d’hivern (ja que és una tradició pagana que ha acabat incorporant-se a les festes nadalenques) els més petits de la casa li van donant per a menjar, com més millor, perquè així serà més generós. Normalment els nens li donen per a menjar el que ha anat sobrant dels seus plats (bona excusa per a deixar-se una mica), encara que en algunes comarques el Tió és alimentat de restes de fruites, peles, etc, allò que no s’ha menjat el Tió és retirat pels pares. En els seus orígens, la nit de Nadal, després del sopar i abans d’anar a la “Missa del Gall” (com marcava la tradició) la família es col•locava al voltant del Tió i aquest era copejat per un bastó, mentre es cantava una cançó popular.
De sota la flassada el Tió anava “cagant” petits regals (normalment dolços, neules, torró, etc) els quals deixarien bé assortits als nens per a totes les festes.
El Tió era originàriament un tronc que cremava en la xemeneia de la casa i regalava calor, llum i, simbòlicament, tot el necessari per a la celebració (els dolços).
Avui dia aquest sentit és molt més materialista. El seu nom prové de del llatí titio.

Conten que en una masia del terme de Sant Quintí de Mediona (Penedès), els mossos que s’escalfaven en la llar van escoltar una veu que sorgiria de la xemeneia que deia: -”Ai, que baixo! Ai, que baixo!” i els mossos, fent-se els valents van contestar que baixés d’una vegada. Immediatament cau un gruix tió per la xemeneia. Això es repeteix cinc vegades i els mossos aparten cada vegada el tió caigut. AL caure l’últim, els cinc troncs, es converteixen en un petit home vell amb aspecte de tronc que indica a l’amo de la masia el lloc on hi ha un tresor que ha de lliurar a una captaire que cridarà l’endemà al matí. Així ho va fer i a la masia li va somriure la fortuna per sempre.

Algunes cançons que es canten al Tió:

Caga tió
ametlles i torró
no caguis arengades
que són salades
caga torrons
que són més bons.
Caga tió
ametlles i torró
si no vols cagar
et donaré un cop de bastó
Caga tió!
****
El dia de Nadal
posarem el porc en sal,
la gallina a la pastera,
el pollí, dalt del pi.
Toca, toca, violí.
Ara passen bous i vaques,
les gallines amb sabates
i els capons amb sabatons.
El vicari fa torrons.
La guineu els ha tastat,
diu que són un poc salats.
Marieta, posa-hi sucre,
que seran un poc millor.
Caga tió,
sinó et donaré un cop de bastó!

****

Parenostre del tió,
bon Nadal, que Déu nos do.
Ara vénen festes,
festes glorioses,
dones curioses,
renteu los plats,
renteu-los bé,
que Nadal ja ve.

Torrons d’avellana,
torrons de pinyó…
Caga tió!

****

El dia de Nadal
posarem el porc en sal,
la gallina a la pastera,
el pollí, dalt del pi.
Toca, toca, violí.
Ara passen bous i vaques,
les gallines amb sabates
i els capons amb sabatons.
El vicari fa torrons.
La guineu els ha tastat,
diu que són un poc salats.
Marieta, posa-hi sucre,
que seran un poc millor.
Caga tió,
sinó et donaré un cop de bastó!

La paraula pesseta procedeix del català peceta (en castellà piececita), diminutiu de peça, nom amb què es coneixia des del segle XV a algunes monedes de plata.
En 1869 s’adopta aquesta unitat monetària en substitució als reals i “escuts” que circulaven pel país. Un decret del 19 d’octubre de 1868 crea la pesseta, per tal d’agilitzar l’economia i el comerç i impulsar el sistema financer.
El valor de la nova moneda es va fixar llavors en 0′290 grams d’or fi, uns 27 euros d’avui.

Marco Licinio Craso, un prestamista i senador de l’època del dictador Sila pot considerar-se com el precursor dels bombers, encara que això sí, d’una manera bastant interessada.Quan un edifici romà començava a cremar Marco Licinio es presentava al lloc i ,una vegada comprat al propietari de l’immoble, posava en marxa les bombes d’aigua i apagava l’incendi. Si el propietari no accedia al pagament deixava que l’edifici cremés en flames.

El perfum més car del món es diu “Amouage“. S’elabora en uns tallers de la localitat de Mascat (Oman) i les treballadores envasen a mà el perfum a petites ampolles fetes d’or. El preu d’aquest perfum apreciat ronda els 5.100 €uros.

El 1683 l’Imperi Otomà (actual Turquia), va voler envair l’Imperi Austrohongarès, que en aquells moments era la porta d’entrada a Europa. Viena va resistir un setge llarguíssim i finalment els otomans van acabar derrotats.

Per celebrar la victòria, el gremi de pastissers de Viena va voler crear un pastís commemoratiu. Es va convocar un concurs i el jurat va escollir una petita peça de brioix, en forma de mitja lluna, símbol de l’Imperi Otomà.

El nou pastís va tenir un èxit rotund a tot Europa, sobretot en França, on de seguida el van dir “Lune Croissant” (Lluna Creixent), però com el nom era massa llarg, es va quedar en “Croissant”.

(Tret del bloc “La História t’ajuda a Lligar”)

L’actual República de Libèria, a la costa oest africana, és el producte d’un rocambolesc joc polític que el govern dels Estats Units va dur a terme en quan el congrés de Virgínia va decidir alliberar 200.000 esclaus. Davant d’aquesta situació la Societat Nord-americana de Colonització va decidir repatriar-los als territoris comprats a les tribus indígenes africanes l’any 1821. A la nova colònia, que va proclamar la seva independència l’any 1847, se li va cridar Libèria (llibertat). La seva capital, Monròvia, va prendre el nom del president James Monroe.